Llengua superior, llengua inferior

Víctor Alexandre

Davant l’ofensiva del govern espanyol contra la llengua catalana, és oportú recuperar les paraules del professor alemany Til Stegmann sobre els privilegis de la llengua espanyola a Catalunya, en el sentit que no caldria impartir-ne classes. El més normal seria que al país s’hi pogués viure íntegrament en català. Segons Stegmann –que coincideix amb el catedràtic anglès Max Wheeler i amb el catedràtic espanyol Juan Carlos Moreno Cabrera-, la llengua espanyola no ha de ser prioritària encara que la Constitució espanyola ho digui. Si aquesta Constitució fos respectuosa amb les altres llengües, totes tindrien el mateix dret.

Amb el desacomplexament d’algú que observa la realitat catalana des de fora, Stegmann posa el dit a la nafra quan hi veu dos estatus lingüístics: un de rang superior –el de la llengua espanyola- i un altre de rang inferior –el de la llengua catalana-. Això fa que sigui impossible no aprendre espanyol a Catalunya, i que, per contra, s’hi pugui viure sense saber un borrall de català. De fet, encara que algú vulgui parlar en català, ho té difícil, ja que són els mateixos catalans els qui, parlant-li en espanyol, li ho impedeixen.

Es comprèn, per tant, que la situació que viu la nostra llengua –diguin el que diguin els cofois altaveus oficials- sigui dramàtica, atès que en el seu procés de desaparició hi conflueixen factors d’ordre jurídic, polític, mediàtic, psicològic i pràctic. Jurídic, perquè totes les lleis protegeixen l’espanyol; polític, perquè la nostra apatia legislativa en aquesta qüestió, a diferència del Quebec o Flandes, és total; mediàtic, perquè la presència de l’espanyol en els mitjans de comunicació, fins i tot en els de parla catalana –com TV3, Catalunya Ràdio, RAC1 i 8TV-, és abassegadora i sense reciprocitat en els mitjans de parla espanyola; psicològic, perquè, a força d’anys de colonització, els catalans hem interioritzat que saber català és un acte voluntari i condescendent mentre que saber espanyol és una obligació inqüestionable; i pràctic, perquè l’ús desinhibit del català, a diferència de l’espanyol, està connotat políticament. Tot plegat converteix el català en sinònim de conflicte i l’espanyol en sinònim d’harmonia. I, és clar, qui vol viure en conflicte permanent?

Ejaculació precoç independentista

Francesc Canosa



Hem començat la setmana amb una notícia esperançadora: igual no estem sols a l’univers. Científics nord-americans estan a punt de fer un gran pas per trobar vida extraterrestre. Desitjo de tot cor que apareguin milions de bitxos amb ulls xarop de grosella o vedellada caducada. Sisplau, que duguin cames hexagonals de plexiglàs i braços de plastilina de P3. Que ens abracem com un mai més. I, au, volant amb coet a fer una costellada dins d’un cràter de Plutó. Que l’infinit sigui beure’s una ampolla que no s’acaba mai de monòxid de carboni. Perquè sí, perquè sóc dels que crec en els selenites, però només per una raó. La va apuntar l’astronauta Santiago Rusiñol: “La gent s’estranya que hi pugui haver vida a d’altres planetes i lo estrany és que n’hi hagi en aquest”. Sobretot a Catalunya. Diguem-ho clar i sense inhalar: estem una mica sideralment perplexos i espacialment espantats de tots aquestes extraterrestres terrestres que cada dia s’aixequen sobtadament i van ràpidament cap a la finestra per veure si ja s’ha proclamat la independència. No fos cas que et perdessis la festa. Perquè n’hi ha que encara es pensen que això serà una festa. Acoquina veure tota aquesta bona gent permanentment a punt de sortir de casa guarnits per a la mega-super-hiper festa de l’alliberament nacional. Saben els calçotets que duran. Els angles, els filtres, i el número de fotos que es faran. Els litres de llàgrimes que vessaran. La xifra d’ampolles de cava que beuran. Els dies que els durarà la ressaca.... Impressionant. Cal dir-ho. Hi ha gent al nostre país que viu en un inalterable clima d’ejaculació precoç independentista. No controlen. Viuen en un orgasme fix. I gotegen fora de test. I molt, cada dia. Perquè sí, perquè la independència ha de ser ara, bé, ja havia de ser. I així la fas pim-pam. Tot és fàcil, ràpid. Que portem més de tres-cents anys sense solucionar satisfactòriament el problema Catalunya-Espanya no compta. Que durant tot aquest temps els temps hagin estat repetitius i erronis, doncs tampoc. Que un fotimer de catalans hagin viscut cíclicament a la Polinèsia, menys (entre ells molts dels que ara orgasmen). Que siguem rucs genètics com rucs al cub... Bé, però ara sí som al punt. Novament al punt. I és comprensible que la independència estigui socialitzant fins i tot els cactus del país. Molt bé, però no més gotetes. No més ejaculacions precoces i més amor. Amor i calma. Perquè estem en marxa. A tota aquesta gent que està orgasmant tot el dia només el diria una cosa: aquesta setmana s’ha mort Joana Raspall. 100 anys. Escriptora, bibliotecària. Va fer molt. Molt de molt: va salvar llibres catalans durant la Guerra; tenim els seus diccionaris de sinònims, de locucions i frases fetes; la poesia infantil, d’adults, els contes... Moltes coses. Remenin per aquí i per allà i ho veuran. Però més enllà de la valuosa obra de Raspall a mi en crida una cosa: Sant Feliu de Llobregat. Tot i que neix a Barcelona, amb tres anys, ja es trasllada a Sant Feliu. Aleshores hi vivien quatre mil persones: prenguin nota. Després de 1939 Raspall continua: “ells van decidir que el català, no, però jo vaig triar el català, sí”. Prenguin nota del referèndum. Continua escrivint, com ja ho feia abans de la Guerra, comença les fitxes pels futurs diccionaris i rep a casa seva tothom que volgués fer classes de català. Ep, a Sant Feliu de Llobregat que el 1940 hi vivien 6.500 persones. I comença a arribar gent de tot arreu. El 1960 té més de 10 mil habitants; el 1980 més de 37 mil... Fins al 43 mil d’ara. Sant Feliu de Llobregat. Recordin: capital del Baix Llobregat. I Raspall allà: en aquell Sant Feliu que un dia va deixar de ser Sant Feliu. Raspall dins de casa. Com en una nau espacial. Raspall com una extraterrestre: escrivint en català, ensenyant català.... Durant anys i panys. Tota la vida. Imagina-ho. I torna a imaginar-t’ho. D’això se’n diu miracle. Insuperable. No crec que mirés la finestra cada dia per si es proclamava la independència. Però, sens dubte, si arribem a la independència serà per persones com ella. Perquè hem de superar l’ejaculació precoç crònica que ens ha acompanyat sempre. Ara toca amor fidel, com Joana Raspall: “Vull deixar amor i somnis i paraules que durin més que jo, al cor dels altres”. I els ha deixat i duren, i van més enllà, per això som on som, perquè hem de creure més en els extraterrestres: ells són els únics que ens faran lliures. Parla ben clar, que el mot és teu i el pensament ningú no el mana. Si creus la teva veritat llança-la al vent i que s’arbori com la flama. Parla ben clar, que el mot és teu!

"Catalunya toca el dos", afirma el diari francès 'Libération'

POLÍTICA

2473 lectures2 ComentarisImprimirEnviar notícia⁺A^-A

 

Política

 

07/12/2013

INDEPENDÈNCIA

"A diferència del Quebec o Escòcia, la societat civil a Catalunya pesa més que els líders polítics", assenyala el rotatiu

Lluís Goñalons

"Catalunya toca el dos", afirma el diari francès 'Libération' en un reportatge. El rotatiu recull el testimoni de l'ANC (Assemblea Nacional Catalana) i de catalans i autoritats residents a Sant Vicenç dels Horts, "una regió prop de Barcelona, que se sent lluny de Madrid", relata 'Libération'. Es fa ressò de l'eixamplament del sentiment independentista català i de les seves reivindicacions.

"A diferència del Quebec o Escòcia la societat civil pesa més que els líders polítics", assenyala el rotatiu fent referència a l'Assemblea Nacional Catalana. Tot seguit, recorda i enumera les darreres pantalles per què ha passat el procés català. Destaca, però, "la gran manifestació de la ira, el juliol de 2010, després que el Tribunal Constitucional (TC) reduís a zero un nou estatut d'autonomia per a Catalunya".

Diagnostica el malestar dels catalans i admet que aquest "està creixent". Enumera alguns motius que tot i no ser protagonistes, atien les relacions entre Catalunya i l'Estat espanyol: "les autopistes de peatge (gratuït a la resta d'Espanya fora del País Basc ), una infraestructura deteriorada, un aeroport abandonat (el Prat, encara que més ocupat que el de Barajas, Madrid)", recull.

"Cada vegada més, les persones tenen por de l'estat espanyol, considerat ineficient, i que aposten per una nació catalana, que alhora és percebuda com a més petita i eficient", valora 'Libération'. Al fil d'aquesta afirmació es fa ressò d'una enquesta recent realitzada per la Generalitat on s'apunta que el 54,7 % dels 7,5 milions de persones estan a favor de la independència i el 80% va donar suport l'organització d'un referèndum.

La prova del cotó fluix

El diari francès es fa ressò d'un testimoni que, tot i no comptar amb el perfil d'independentista, apostaria per la independència. És la prova del cotó fluix per 'Libération'. És l'argument que porta a afirmar que "Catalunya toca el dos". Un home, fill d'immigrants andalusos M.G. se sent totalment espanyol, vibra amb el Reial Madrid i no parla el català.

Però el 2011, va veure en perill tota la seva feina i "només els separatistes han lluitat per salvar-nos i per evitar el trasllat. Va funcionar. Em vaig adonar que la independència era l'única manera de lluitar contra la crisi i la globalització", reconeix el ciutadà i segons 'Libération' és el testimoni que certifica el titular: "Catalunya toca el dos".

"Mà en mà" cançó de la Via Catalana per a la Independència

L'origen del règim espanyol

Salvador Cot


Queden amnistiats "Els delictes i faltes que hagin pogut cometre les autoritats, funcionaris i agents de l'ordre públic (...) contra l'exercici dels drets de les persones", declarava el BOE del 15 d'octubre de 1977. Des d'aleshores, l'estat espanyol és el segon del món amb més fosses d'executats sense identificar, després de Cambodja. Primer, Pol Pot; després Franco.

Però no és només que els assassins i torturadors de la dictadura mantinguessin càrrecs i privilegis. És que ni tan sols s'ha permès recuperar els cossos enterrats als revolts dels camins i carreteres. La iniciativa, timidíssima, del govern Zapatero ha quedat del tot liquidada pel PP, que ha tingut la barra de dedicar zero euros a desenterrar les víctimes dels franquistes. Val la pena escoltar aquest video d'Antònia Valls, de 85 anys, que recorda com al seu pare el van obligar a cavar la pròpia fossa abans d'executar-lo. Setanta anys després, amb la fotografia a la mà, demana ajuda, via micromecenatge, per rescatar-ne els ossos i enterrar-lo com cal. "Ara està com un gos", recorda aquesta dona valenta.

Human Rights Watch i Amnistia Internacional han reclamat a l'estat espanyol, de forma reiterada, que derogui la Llei d'Amnistia i ajudi els familiars dels assassinats. L'any passat, l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans va demanar, formalment, a Espanya la derogació de la llei, assenyalant que incumpleix la normativa internacional sobre Drets Humans. Fa només dos mesos, una comissió de Nacions Unides va tornar a insistir "És de retreure que prevalgui la impunitat en el cas de les desaparicions forçades. No hi ha cap cap investigació penal en curs ni cap persona condemnada", van denunciar els experts internacionals.

Però l'estat espanyol es nega, un cop i un altre, a demanar responsabilitats a ningú per les salvatjades de la dictadura franquista. No importa que els criminals es passegin impunement, amb els seus honors i pensions. Potser perquè, com repeteixen PSOE i PP des de fa trenta anys, aquest és el fonament de la transició. Un procés que, a hores d'ara, ja només té protecció jurídica a Espanya. I legitimitat, enlloc.

Som Sabadell flashmob - BANCO SABADELL

Arrasar un país té càstig?

Vicent Sanchis

Les eleccions municipals del 5 de juliol de 1991 marquen al País Valencià un gir radical. Per primera vegada en la història recent el PSPV-PSOE perd l’hegemonia en els grans ajuntaments i el PP –amb el suport histèric d’Unió Valenciana– es fa amb l’alcaldia de València. Rita Barberà es converteix en l’alcaldessa de la capital valenciana. I allà s’ha quedat. Quatre anys més tard, el 1995, una anguila arribista, Eduardo Zaplana, es converteix en president de la Generalitat. Els socialistes valencians, lànguids, tristíssims, deixen pas a una força que ven alegria, honestedat, “valenciania” –enfront del “catalanisme, com si el PSPV-PSOE hagués estat mai “catalanista”, ai!–, riquesa i progrés. Tant de progrés com el que va proclamar Francisco Camps –successor de Zaplana, que va emigrar a Madrid a la recerca de més negoci– quan va formar l’“eje de la prosperidad” amb Jaume Matas i Esperanza Aguirre. Una València “que avançava en marxa triomfal, per ofrenar noves glòries a Espanya” es presentava, de la mà del PP, com un model arrasador, vibrant.
 

Vint-i-tres anys més tard allò que en se’n diu “arrasar” ha estat aconseguit. Enhorabona. No en queda res, del País Valencià. Un erm. El sistema financer autòcton –de base pública– s’ha dissolt en mans solvents –Banc de Sabadell o La Caixa– o entre la fullaraca i la propaganda –Bankia–. L’economia s’ha esclafat contra el terra de la crisi i els valencians lideren totes les llistes espanyoles d’atur i fallides empresarials. Els temples a la magnificència local s’han ensorrat i avui dia la Ciutat de la Llum d’Alacant, Terra Mítica de Benidorm, la Ciutat de les Arts i les Ciències de València o l’aeroport de Castelló no són més que abocadors d’arrogància. El tancament de Radiotelevisió Valenciana, un acte de submissió vergonyosa a les directrius del PP “nacional”, ha arrodonit el panteó de les catàstrofes públiques. El Partit Popular va rebre en herència del PSPV-PSOE una televisió amb 300 empleats, 40 milions de deute i una audiència del 20 per cent. L’ha clausurada amb 1.700 treballadors, 1.300 milions de deute i una audiència del 3’8 per cent. Un balanç exacte de la gestió general del PP. I si faltava res en aquest sainet dramàtic, només cal donar una ullada a la corrupció autòctona. La llista de càrrecs públics populars inculpats en diverses trames és inimitable. No hi ha res que s’hi assembli en cap país de l’hemisferi nord.
 

En les darreres eleccions municipals i autonòmiques la corrupció era ja un clam i, malgrat les evidències, el Partit Popular va perdre força però no majories absolutes. I ara? I les pròximes? Diuen les enquestes que sí. Que el PP quedaria en minoria en tots els fronts i que l’oposició dita d’esquerres podria governar grans ajuntaments, diputacions i Generalitat. Però el dubte persisteix. N’han après els valencians? Tenen prou solvència política el PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida per girar resultats? No acabarà sent Unión Progreso y Democracia –un partit de clares connotacions falangistes en el concepte de pàtria– un factor determinant en les majories absolutes?

Dissabte passat es van convocar de manera precipitada dues manifestacions a València i a Alacant formalment per protestar per tancament de Radiotelevisió Valenciana, però també per exigir eleccions avançades i contra la política del PP. La d’Alacant va ser un fracàs –“centenars de persones”, en diuen els cronistes–. La de València només va aplegar “milers de persones”. Seixanta mil, segons els organitzadors o la policia local, que no ha quedat del tot clar. Poca gent per a una ferida tan cridanera com el tancament dels mitjans públics valencianes. Encara que no ja no tinguessin cap credibilitat. La mort de Canal Nou va ser en directe i la va poder seguir una gran part de la societat valenciana, que potser s’hi ha resignat o potser considera, com diu lacònicament i amargament Alberto Fabra, que paga més la pena salvar escoles i hospitals. Arrasar un país té càstig?