No decebeu la dignitat dels catalans

ANTONI BASSAS

"Què passa després d'una proclamació d'independència?" Ho debatrem aquesta nit a la Filmoteca, a Barcelona, amb el conseller Ferran Mascarell, Joaquim Nadal i Toni Soler. (Entrades exhaurides, el vídeo quedarà penjat a l'Ara.cat.)

Abans projectarem la pel·lícula 14 d'abril, Macià contra Companys . Ahir la vaig tornar a veure, i tot de frases em portaven al present: "Hem de fer un esforç per entendre'ns", "No hagáis nada que pueda poner en peligro la República… "

Però mentre el film esbudella les intrigues de palau de 48 hores frenètiques, en què diverses mans competien per escriure la història, em vaig quedar amb l'alegria de la gent que cantava La marsellesa pels carrers, convertit en himne universal dels pobles que estimen la seva llibertat. Vuit anys després, atacada per la dreta i els autogols de l'esquerra, aquella marxa republicana cap al progrés va convertir-se en una regressió formidable, i queien sobre aquells caps derrotats l'exili, la repressió, la persecució del català i quatre dècades de tones i tones de caspa intel·lectual.

Si no aconseguim que Catalunya sigui sobirana per decidir el seu dia a dia, ens espera una altra regressió. Més encara, un càstig. Des de la dreta, no cal dir-ho. Ja l'ha posat en marxa. Altra vegada contra el català i els drets i llibertats. Des de l'esquerra, només cal llegir Alfonso Guerra aEl País , amb la teoria que catalans i bascos van ser tan llestos el 1978 que van aconseguir abusar de la ingenuïtat del PSOE i la UCD. Com si l'exèrcit franquista no ocupés encara aleshores les capitanies i no hagués actuat de ponent constitucional invisible.

Així no podem continuar si volem sobreviure (recuperin l'entrevista d'ahir al pedagog Xavier Melgarejo en què diu que a Finlàndia l'educació és una prioritat de seguretat nacional davant l'eterna amenaça russa). Vam sortir al carrer a proclamar-ho, i un corrent d'autoestima, una il·lusió desconeguda i convençuda ens va banyar en l'esperança d'un futur millor per a nosaltres i els nostres fills. No hi som tots, però som molts. Els molts que aquests dies estem vivint amb preocupació el dia a dia del desenllaç de la pregunta.

Afirma George Steiner en l'inoblidable assaig La idea d'Europa que al Vell Continent "fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada", i descriu la lliçó d'història prematura que rebem els europeus només pel fet de mirar els noms de les plaques dels nostres carrers. El més valuós del protagonisme col·lectiu d'aquests darrers tres anys a Catalunya és que, assentats en la història, hem decidit canviar-la i alliberar-nos de motxilles feixugues, i que ho hem fet amb una dignitat admirable, cívica, encomanadissa, moderna.

A les mans que aquests dies esteu competint entre vosaltres per escriure la història: penseu en la dignitat del país, i recordeu com, per al seu astorament, els catalans del 1931 van veure caure una monarquia de cinc segles. I una frase del president Macià: "Teníem la victòria entre els dits i se'ns escapava".

Anna Arque a Singular TV

L’agonia constitucional

Josep Maria Torrent


El 6 de desembre del 1978, el 88,54% dels ciutadans d’Espanya van votar si a la Constitució. La Llei de lleis, com s’ha volgut denominar, representava un trencament amb la dictadura del general Franco i l’homologació internacional d’un estat que vivia acomplexat i turmentat per la seva nul•la tradició democràtica. A Catalunya, hi van votar a favor el 90,46% dels catalans; gairebé un 2% més.

Fa 35 anys, la Constitució representava una porta que s’obria cap al futur; un alè d’aire nou, fresc i modern que podia permetre que aquelles comunitats d’Espanya que havien estat perseguides pel franquisme poguessin sentir-se còmodes i reconegudes en el nou Estat. L’esperit de la Constitució del 1978 dibuixava clarament un estat asimètric on es reconeixia Catalunya com a nació (el text en diu nacionalitat i ho contraposava al concepte de regió) i s’acceptava que pogués tenir personalitat pròpia tant en l’aspecte polític, com l’econòmic.

És evident que ni històricament, ni políticament Catalunya va néixer amb la Constitució del 1978. No cal mirar molt lluny; no cal remuntar-se a la Marca Hispànica, ni als comptats catalans, ni a la Confederació Catalano-Aragonesa, ni a la Catalunya del 1700; ni tan sols cal anar a regirar la tradició de les Bases de Manresa, de laMancomunitat de Catalunya, o de la Generalitat Republicana... Per captar l’esperit de la nova Espanya que volia fer saber als catalans que enterrava un passat ple de fracassos i deslleialtats, solament cal remuntar-se a dues dates: el 29 de setembre del 1977, el dia que el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, restableix la Generalitat de Catalunya; i el 23 d’octubre del mateix any, quanJosep Tarradellas torna de l’exili com a president de la Generalitat provisional. Solament dos anys després de la mort del dictador Francisco Franco i de 40 anys de dictadura, l’Espanya del 1977 era capaç d’acceptar restablir una institució republicana (la Generalitat) i el president que havia mantingut viva la institució a l’exili (Josep Tarradellas). I tot això passava un any abans que s’aprovés la Carta Magna. És lògic, doncs, que Catalunya votés massivament a favor d’aquella Constitució.

Els darrers 35 anys no han servit per aprofundir en aquell esperit constitucional, ni tan sols per consolidar-lo. Tot al contrari. A poc a poc, s’ha anat retallant tot el retallable; escanyant l’economia; atacant la llengua; intentant aigualir la diferència... i, fins i tot, s’ha utilitzat un tribunal polític (el Tribunal Constitucional) per esmenar allò que democràticament, via referèndum –és a dir, a les urnes-- els catalans havien votat: l’Estatut del 2006. Tot plegat ha anat creant distància, fredor i insatisfacció entre els catalans fins al punt que una immensa majoria ja ha decidit que vol que se’ls consulti què ha de fer Catalunya amb el seu futur polític.

La diferència entre l’Espanya del 1978 i la del 2013 és de miopia política. Els polítics de la Transició entenien que calia donar resposta als neguits de Catalunya per evitar la seva desafecció (per això van aixecar un Estat on Catalunya podia créixer), mentre que les darreres generacions de polítics espanyols, socialistes i populars, han anat desmuntant aquell Estat sense importar-los el que puguin sentir i pensar els catalans.

El resultat és que 35 anys després del referèndum de la Constitució que va ser votada afirmativament a Catalunya pel 90,46% de la població, un milió i mig de catalans surten al carrer per formar una cadena humana, la Via Catalana, que reclama decidir el mateix futur, mentre que solament 5.000 persones desfilen pels carrers de Barcelona per reivindicar la Constitució. El cert és que 35 anys després del referèndum de la Constitució un 54,7% dels catalans votarien a favor de la independència, segons la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). I si a aquesta dada hi afegim el sentiment de pertinença (un 33,3% se sent tant català com espanyol; un 31,3% solament català; un 26,6% més català que espanyol; 4,4% només espanyol i un 2,1% més espanyol que català) arribarem a la conclusió que el problema de fons amb Espanya és el de sentir-se maltractat, marginat i explotat, i que això influeix decisivament en el component identitari. La darrera incorporació pública a aquest sentiment és la de l’expresident del Parlament, Joan Rigol, d’Unió Democràtica de Catalunya, que a Catalunya Informació ha reconegut que en un referèndum votaria sí a la independència.

El deure de decidir

Vicent Sanchis


El procés sobiranista a Catalunya ha arribat a un punt d’inflexió. Cal tancar una etapa i obrir-ne una altra. Necessàriament ha de ser ara, tot just abans de començar el 2014, que és quan els partits que van guanyar les darreres eleccions amb el compromís de convocar una consulta han d’intentar concretar-la. Pel camí se n’ha desmarcat el PSC, que ha abjurat del dret a decidir intentant fer creure que el manté després de fer-ho dependre d’una negociació amb qui no el vol negociar. No és una bona notícia. El gruix parlamentari real a favor de considerar que els catalans són una nació i que tenen dret a constituir-se en un Estat si així ho decideixen majoritàriament ha minvat al Parlament. Ara encara es pot aprimar més. Si la pregunta que acaben pactant Convergència i Unió i Esquerra Republicana fa referència explícita a un Estat independent, potser Iniciativa se’n despenjarà també. Per tant, al davant de la “deriva sobiranista” com la desmereixen alguns només hi haurà aquelles opcions que des de Madrid es consideren “nacionalistes”: Convergència, Unió, Esquerra Republicana i la CUP. I encara, perquè, segons com, els dirigents d’Unió Democràtica podrien considerar també que ha arribat el moment de fer punt a part. Aquesta eventualitat podria deixar en minoria parlamentària els autèntics partidaris del dret a decidir.

El primer moment dur, doncs, ha arribat. La pregunta d’una hipotètica consulta que més aviat no se celebrarà marca una banda i una altra de la ratlla entre els sincers defensors de l’autodeterminació de Catalunya i els que o bé no hi creuen, en aquesta nació, o bé es perden en declaracions d’intencions sense contingut real. Si la pregunta és “clara” no serà “inclusiva”. Caldrà decidir, doncs, entre claredat i unitat.

Com que els dirigents dels partits no s’hi ha posat d’acord, haurà de ser el president de la Generalitat qui prengui la decisió en les dues pròximes setmanes. Si Artur Mas no improvisa una finta sorprenent de darrera hora o si Iniciativa finalment no cedeix, la unitat es debilitarà encara més. Mas no pot fer miracles. No pot convèncer els dirigents d’Esquerra Republicana que acceptin una pregunta menys incisiva (per exemple: “Accepta vostè que Catalunya té dret a constituir-se en un Estat sobirà?”). Potser tampoc convencerà Iniciativa que admeti l’expressió “Estat independent” en la redacció de la pregunta. Ha de decidir ràpid. I, a sobre, aguanta una pressió afegida. Els republicans es van comprometre a aprovar els pressupostos si hi havia data i pregunta per a la consulta. Allò que no van dir és que no ho farien si la pregunta no els satisfeia. Ho han dit ara.

Artur Mas té ara el deure a decidir. Si proposa una pregunta que reculli explícitament el terme “independència”, la unitat entorn del dret a decidir perdrà un company de viatge més. Potser dos. Si no ho fa, es quedarà sense el suport d’Esquerra Republicana i sense pressupostos. Això vol dir eleccions avançades, que potser no serien ni plebiscitàries. El deure de decidir és un deure amarg.

El simposi 'Espanya contra Catalunya', quan la veritat cou

Portada del decret de Nova Planta

Lluís Bou

Prestigiosos historiadors participaran aquesta setmana a Barcelona en el simposi 'Espanya contra Catalunya', que serà la trobada acadèmica més important que s'haurà celebrat per analitzar aquesta qüestió. El simposi, que durarà del 12 al 14 de desembre i se celebrarà a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (carrer del Carme, 47), ha estat acollit amb irritació pel PP i la premsa de la denominada caverna, ja que analitza el conflicte sense caure en la visió edulcorada espanyola.

El simposi dirigit per Jaume Sobrequés, està organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i s'emmarca en el Tricentenari del 1714. Diversos ponents analitzaran amb criteris històrics, des del segle XVIII fins als nostres dies, les conseqüències que ha tingut per al país l’acció política, gairebé sempre de caire repressiu, de l’Estat espanyol en relació amb Catalunya. L’anàlisi té un caràcter transversal des del punt de vista temàtic, cronològic i disciplinari, amb participació d’historiadors, economistes, juristes, sociòlegs i lingüistes.


Portada del decret de Nova Planta del 1716, que va suprimir les institucions catalanes
Entre els participants n'hi ha de les diverses escoles i sensibilitats. L'historiador Josep Fontana farà una lliçó inaugural el dia 12 sobre els 300 anys de conflicte polític d'Espanya amb Catalunya. Després el mateix Sobrequés exposarà com al segle XVIII Espanya va centralitzar-se. Agustí Colomines seguirà amb el model d'Estat liberal espanyol del segle XIX, mentre que Josep Maria Solé i Sabaté repassarà els intents catalans d'autonomia als segles XX i XXI, des de la Mancomunitat al segon Estatut. El també historiador Lluís Roura analitzarà la repressió militar a Catalunya. El politòleg Ferran Requejo presidirà aquesta sessió matinal.

La sessió de la tarda estarà dedicada a la repressió econòmica i social, i la presidirà l'historiador Lluís Duran i Solà. L'historiador Joaquim Nadal, president del PSC de Girona, repassarà l'arrencada de l'espoli econòmic al segle XVIII, mentre que Jordi Maluquer de Motes exposarà el pes de la indústria catalana com a motor de l'economia espanyola al segle XIX. L'economista Francesc Cabana detallarà el cost que van tenir les desigualtats espanyoles en l'economia catalana al mateix segle, i la també economista Núria Bosch analitzarà com al segle XXI s'ha arribat a "l'apoteosi de l'espoli".

Divendres la sessió matinal estarà dedicada a la repressió cultural i lingüística, i la presidiran el politòleg Carles Boix. i l'historiador i exdirigent del PSC Antoni Dalmau. L'historiador Jordi Casassas parlarà de les agressions culturals, el lingüista August Rafanell de la pervivència de la llengua catalana, i l'economista Francesc Roca de la falsificació de la història, mentre que l'historiador Salomó Marquès abordarà l'espanyolització del sistema educatiu. Finalment, el professor d'història de la comunicació Josep Maria Figueres plantejarà la repressió dels mitjans de comunicació, i el jurista Tomàs de Montagut detallarà la uniformització espanyola contra el dret propi català.

El tercer dia estarà dedicat als diferents exilis que han patit els catalans, en una sessió que presididirà l'economista Oriol Amat. El director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoverro, explicarà l'exili austriacista, que va ser el primer exili contemporani al país, mentre que el també historiador Ramon Arnabat parlarà dels del segle XIX. Mercè Morales abordarà finalment els de segle XX, especialment el de 1939.

La lliçó de cloenda la farà el sociòleg Salvador Cardús, que analitzarà el paper que ha fet el sentiment d'humiliació com a desencadenant de l'eclosió independentista que viu Catalunya.

Els inventors de la tercera via

MÒNICA PLANAS

Magnífic el Polònia de dijous. Pel Pere Navarro exclamant que "Aquest culet federalista no es casa amb ningú", i pel genial atac de pànic d'ERC en veure que les enquestes indiquen que poden guanyar les eleccions i haver de governar. Oriol Junqueras i Marta Rovira, en una altra road movie , buscaven les velles glòries del partit perquè col·laboressin a fer-los perdre suport popular com temps enrere. Carod-Rovira i Puigcercós s'hi presten, però a Ridao el descarten perquè tampoc cal empitjorar tant la situació. Mala llet condensada en què reben els d'ara i els d'abans, sense cap compassió i esbudellant la realitat d'un país molt imperfecte. Sort de l'autocrítica delPolònia , perquè si no això es faria insuportable.

Però val la pena posar èmfasi en una altre esquetx, no només pel missatge sinó per l'enginy televisiu. Aquest esquetx parodiava un documental històric sobre els inventors de la tercera via i tenia mala llet, lectura entre línies, esforç de producció i joc amb el llenguatge audiovisual. És la prova més evident que més enllà de fer tele o d'escriure un guió d'humor, abans és important un procés de reflexió. Allunyar-se dels tòpics i els referents més immediats per dibuixar un humor més creatiu i més lliure. Veure Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho i Duran i Lleida com a protagonistes d'antigues filmacions de cel·luloide pròpies del cinema mut, intentant volar amb aparells impossibles i ales de roba, era absolutament hilarant. I a cada frase hi havia un detall que fabricava rialles a cop de ganivetada metafòrica. En el cas de Duran i la seva protobicicleta voladora, deien: "Emprèn el seu viatge amb l'únic combustible capaç d'alimentar-lo: les portades de La Vanguardia ". I se'l veia arrugant pàgines del diari i embotint-les al dipòsit. "I on volia arribar?", es preguntava el presentador del documental. "Enlloc", contestaven. I l'home pedalava en cercles sense enlairar-se. El millor d'aquest procés sobiranista que s'està fent una mica massa llarg és el joc que dóna al Polònia . Al marge del missatge, val la pena posar èmfasi també en aquesta tele ben feta, pensada, amb dosis extres de producció i attrezzo que no són gens fàcils. No és només un gag o un xist , que diria en Montilla. La construcció dels aparells inútils de vol imitant els invents de Da Vinci tenia molta gràcia. En temps de retallades impera una tele de fabricació ràpida, de consumir i oblidar. És bo que hi hagi programes que, a part d'un bon contingut i de nodrir-nos l'ànima, ens mantinguin en contacte amb la cultura de l'esforç televisiu.

Aviam si n'aprenen

Quico Sallés

La fotografia de dijous a la seu de la delegació del govern espanyol a Catalunya és l'exemple més plàstic del que per l'Estat és Catalunya: un cola d'impacte. El brindis de Pere Navarro, Albert Rivera, Alícia Sànchez Camacho i Llanos de Luna deixa clar que la causa catalana uneix, catalitza, solidifica i enforteix el sentiment de la monolítica unitat d'Espanya.

En cinc minuts ho resolen. PSOE, -la seva federació a la demarcació catalana anomenada PSC-, el PP i C's han anat al despatx de l'Estat per recordar que amb les coses de menjar no s'hi juga. Si cal brega, n'hi haurà. Que contra Catalunya, no cal patir perquè hi seran tots, siguin del color que siguin, calcin del peu que calcin.

A l'altra banda la cosa és diametralment oposada. Si Llanos de Luna, intel·ligent com pocs, toca el xiulet i tots brinden sense discussió, a Catalunya portarien un mes de debat i encara no haurien decidit si brindar amb cava o amb vi. Un cop ho haguessin decidit, haurien de negociar on brindar, si al Parlament, a Palau, a les Drassanes o a Sant Vicenç de Castellet per la cosa del territori. Després de setmanes d'ultimàtums, càlculs i joc d'ous, fins i tot potser farien dos brindis a dos llocs per no ofendre a ningú.
 
Un cop acordat que se celebraria amb cava i el lloc, entraríem en una fase d'alta complexitat política: si brindar amb copa llarga o copa ampla. Setmanes de negociacions, compareixences, opinions, tres comissions d'estudis i un conferència nacional d'enòlegs ecològics i sommeliers de primer nivell acabarien en una votació d'una resolució de tres punts en la qual es recomana utilitzar els dos tipus de copa i una tercera de disseny per la cosa dels matisos.


Superades aquestes etapes, vindria la definitiva: negociar el text del brindis. Tres setmanes de vuits i nous i cartes que no lliguen. Paraules i subterfugis. S'incorporarien al text expressions formulades amb prou opacitat per generar una interpretació de bufet lliure. Mals entesos, declaracions, contradeclaracions, cops de porta, esmenes, parauletes i finalment, esgotats, es decideix que s'alçaran les copes i el president i cadascun dels portaveus, diran un concloent: "Que vagi de gust". “Tothom ho entendrà”, assegurarien tots.

Però arribat el dia no poden brindar. Els que ja fa dies que han brindat i es van fer la foto, no han deixat cap ampolla de cava, han tancat a pany i forrellat les portes dels llocs escollits i han trencat les copes. Aviam si n'aprenen.