"Marca España" i quilowatt

Francesc Sanuy


Ja ens havien avisat que, a partir d’ara, serà constant el desembarcament del govern central a Barcelona. Sembla, doncs, que s’han adonat que constitucionalment el representant ordinari de l’Estat a Catalunya és el president de la Generalitat. Per tant, la delegada del govern de Madrid no té cap altre funció institucional que la de vetllar per la coordinació entre ambdues administracions en els casos en que sigui necessària en lloc d’envair competències autonòmiques o de convertir el precepte de la col·laboració amb la sistemàtica interposició d’accions judicials contra centenars d’alcaldes que no han posat les banderes prou bé o d’anar a seure al costat del Príncep Felip a la llotja del Teatre del Liceu. 

En resum, la nova política de presència ha de ser necessàriament la del ministre de l’Interior visitant la Seat, és a dir, una fàbrica d’automòbils. La novetat consisteix també, pel que es veu, amb la compareixença del ministre García-Margallo, que paradoxalment figura que s’ocupa dels afers exterior i que és rebut a la Tribuna Barcelona per un Miquel Roca que riu igual que quan parla de la compareixença o no de la Infanta Cristina que ell mateix defensa com a advocat en el cas de la seva eventual imputació per les possibles irregularitats econòmiques i fiscal que hagi pogut cometre, segons diuen, per amor (naturalment, cec) el seu marit Urdangarín.

Aquell dia el llenguatge del ministre exdeixeble de Dioniso Ridruejo ja no era que la Via Catalana de l’Onze de Setembre havia estat un gran èxit, sinó el missatge que “lo que no puede ser, no puede ser y, además, es imposible” i que demanar l’impossible és “altament perillós”. Potser és una nova deriva conseqüència de l’evolució del PNB que a Euskadi torna a manifestar-se i fer reivindicacions conjuntes amb l’esquerra abertzale. L’experiència demostra que els problemes d’Euskadi sempre es tradueixen en una congelació de qualsevol diàleg amb Catalunya. Potser serà, doncs, una sort i un element nou de distracció, la gran protesta dels ciutadans de Burgos que han organitzat una protesta monumental contra els negocis dels polítics junt amb empresaris que l’opinió pública considera abusius contra les classes populars que pateixen tot l’impacte de la crisi mentre la nova classe dels que circulen per la porta giratòria empresa-govern s’enriqueixen més que mai i alguns, com per exemple el director de l’empresa pública de gestió d’aeroports (AENA) es pensa com Enrique Barba allò de que “soy un bien de Estado” i, en conseqüència, faci una despesa de molts milers d’euros cada any en cotxe oficial, xofer i agents de seguretat privada que, ves a saber, podrien ser d’una empresa de la família d’un exministre.

En fi, les coses han evolucionat d’una manera que ha provocat la protesta de la ciutat del “cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropes nacionales han alcanzado sus últimos objetivos. La guerra ha terminado. Burgos, primero de abril de 1939”. De fet, és ben simbòlic de la transformació d’una gent que ja no accepta la tutela dels fills i nets del franquisme que ara encarna el poder sense límits ni controls. En tot cas, la passarel·la de l’operació presència a Catalunya ha continuat al territori fen propici del Círculo Ecuestre amb la conferència del president de la Marca Espanya, Espinosa de los Monteros, és a dir, el qui tenia de director general aquell amable seguidor de l’infame Galinsoga, que va dir “esos catalanes de mierda no se merecen nada”. Doncs bé, l’home designat pel govern Rajoy per a oferir una bona imatge d’Espanya, ve aquí no a disculpar-se, sinó a dir-nos que Barcelona és una bona marca igual que Espanya, però que Catalunya no serveix. I ens ho diu quan Espanya viu el pitjor moment de desprestigi de tota la seva història recent. Es veu que no ha parat atenció a allò que acaba de dir el Papa Francesc de que es poden perdonar els pecadors, però no, de cap manera, els corruptes.

Segueix, per cert, damunt la taula el gravíssim episodi de Sacyr i el sonor fracàs de les obres del Canal de Panamà. De moment, sembla que els 150 primers milions d’euros que va avalar el govern Zapatero ja ens els podem clavar al clatell dels contribuents. Després de veure a la televisió el nou president de l’empresa especialista en fer “reformats” per a apujar els preus contractats, la preocupació dels espectadors va pujar molts graus. Aquest nou titulat de nom Manrique no té el do d’articular subjecte, verb i predicat, fa cara de posar-se a plorar per haver abandonat el seu antecessor del Rivero i afirma rotundament amb un domini formidable de l’eloqüència i l’oratòria que està segur que tot es resoldrà, tot i que no està segur de res ni té la més lleugera idea de quina pot ser la solució. Francament, em va recordar allò de que “té més moral que l’Alcoi, que perdent un partit per 11 a 0, va preguntar a l’àrbitre en l’últim minut si, en cas d’empat, hi hauria pròrroga”. Aquí, però fa talment l’efecte que l’optimisme és delirant. 

Ara mateix, resulta que a l’hora d’anar a veure el president Obama, campanes al sol, proclamen que s’ha detectat un creixement de tres dècimes de punt i que això ens permetrà baixar d’un atur del 25,7% a un 25%, ras i pelat, que continua sent una misèria. Especialment en un país que ja porta 61.366 milions d’euros en ajuts a la banca, dels quals 6.506 milions ja són pèrdues a càrrec del constituent. I per acabar-ho d’adobar, a la Gran Bretanya, per primera vegada en 30 anys les vendes d’alimentació de l’últim trimestre no van aconseguir cap augment. Res no va impedir que els dos anteriors presidents de Sacyr rebessin diners en comptes suïssos a través de la trama i l’ordit Gürtel del PP. 

A Catalunya, en els darrers 20 anys l’aigua s’ha apujat un 265%. Atès que via Caixa, això està en mans franceses convé prendre nota que, a Paris, l’empresa pública que se n’ha fet càrrec ja ha aconseguit uns estalvis de 30 milions d’euros i que a Berlin han decidit retornar el servei a l’empresa pública prèvia indemnització dels adjudicataris privats, cosa que encara permet rebaixar l’actual cost excessiu. En matèria d’aviació civil, el president d’IAG, la propietària d’Ibèria (que és Bristish Airways), diu el Sr. Espinosa que el problema de Barajas i del seu fracàs després de construir la terminal més cara (6.500 milions d’euros) és l’estat calamitós de les economies d’Espanya i de Madrid a part dels efectes negatius de la intervenció dels polítics en la crisi de la companyia de bandera que ja no porta la corona ara que els britànics han hagut de pagar la renovació d’una flota perillosament vella. La ministra Pastor, però, no té temps de rebre el Sr. Walsh, president de l’IAG, i sí, en canvi, en té per inaugurar una botiga a l’aeroport del Prat on s’hi fan locals comercials, i un camp de golf que substituirà el que es va fer fora amb una caríssima indemnització. 

AENA, doncs, no fa vols ni la seva feina. Fa locals comercials i centres d’esbarjo i no línies aèries que sí que demana infructuosament per a Barajas, però a Barcelona venen de la mà de Qatar o dels Emirats Àrabs Units. N’hi ha, però, que causen la hilaritat general quan com a Alhendín (Andalusia) 14 polítics ben destacats inauguren una rotonda a la carretera local. Amb una mica de gespa. Això, sí. Així és com evolucionen les coses quan el desprestigi és molt gran. A l’Índia, per exemple, s’ha convocat un concurs per un tren d’alta velocitat i només s’han invitat les ofertes del Japó, la Xina, Itàlia i França. 

De passada, d’ençà que governa Rajoy, el deute públic ha crescut un 30% fins als 954.000 milions d’euros que gairebé equivalen al PIB del país. I, finalment, si volen, es posen a tremolar, perquè l’últim rumor que arriba de la Vila i Cort és que encara queda una gran sorpresa pendent. En efecte, s’ha obert una investigació perquè al desembre, mentre es discutia la pujada de la tarifa elèctrica s’hi podrien haver fet maquinacions per a alterar el preu de les coses i una gran conspiració per a produir menys electricitat a base de bombejar menys aigua, parar la nuclear de Trillo, Endesa va jugar al carbó i Gas Natural va desviar vaixells metaners a altres països, etc. Tot plegat, al país que ha tenia l’electricitat més cara de la UE. “Pari passu” amb això, el rebut del gas ha pujat un 38% des del 2007. A la seva època de Casstella-Lleó, Aznar es va lliurar de les acusacions del cas anomenat Construcció de Burgos. Ara, però, si es confirmessin els indicis, al PP hi hauria, sense dubte, responsabilitats. Coses veurem?

El suïcidi de l'esquerra espanyola

Vicenç Villatoro

La resposta a la qüestió catalana ha esberlat el mite de les dues Espanyes, que tan gràficament va presentar Antonio Machado. Figura que hi ha dues Espanyes, però davant de la qüestió catalana n'ha sortit només una. L'altra ha dimitit, s'ha amagat, ha preferit no disputar l'hegemonia i al meu parer s'ha suïcidat a mitjà termini. La resposta a la demanda sobiranista catalana -no estic parlant de la independència, sinó de la consulta, del vot democràtic per arbitrar els conflictes- ha quedat en mans, en exclusiva, d'una de les dues Espanyes. L'altra s'ha apuntat al seguidisme i ha renunciat a tenir un discurs propi. Un discurs no sobre Catalunya, sinó sobre la democràcia. Un discurs equiparable al que poden tenir els països occidentals com el Canadà i la Gran Bretanya.

Quines són, en el fons, aquestes dues Espanyes que Machado va insinuar abans de la Guerra Civil? No és ben bé la dreta i l'esquerra, tot i que podrien arribar a coincidir en alguns moments. És l'Espanya que aspira a incorporar-se als valors, els principis i les actituds de la modernitat, com els altres països europeus occidentals, i l'Espanya que es resisteix a incorporar-se a la modernitat, a aquests principis i valors. La cosa ve de lluny: potser de quan el tímid Renaixement espanyol va ser avortat en nom de la Contrareforma. L'Espanya possible dels renaixentistes, de Cisneros, de Nebrija, dels Vives, va ser avortada per l'Espanya de Torquemada i Felip II. I a partir d'aquí, es produeix el que Maravall anomena el tall del camí espanyol cap a la modernitat. La Il·lustració, acusada d'afrancesada, derrotada per l'absolutisme. La crisi del 98 en què una Espanya derrotada pels Estats Units creu que unpueblo de soldados caballeros ha perdut contra una turba vil de mercaderes. La Guerra Civil, que torna a avortar el procés de modernització que representava la República.

Així doncs, hi ha una Espanya que, històricament, vol incorporar-se a la modernitat, com la resta d'Occident, i una Espanya que es fonamenta en valors essencialistes, contrareformistes, premoderns. Davant de la qüestió catalana, era lògic que l'Espanya premoderna s'agafés amb entusiasme a la redacció essencialista, gairebé mística, dictada des de la caserna, de l'article de la Constitució que proclama la indisoluble unidad de la nación española, gairebé per la gràcia de Déu, i al marge de tot qüestionament democràtic. Però l'Espanya que vol incorporar-se a la modernitat, que vol ser com la Gran Bretanya o el Canadà, no té cap lògica que s'apunti a aquestes proclames metafísiques. No dic que hagi de defensar la independència de Catalunya. Però no pot menysprear el dret a votar, la consulta. Prohibir votar per raons metafísiques és propi d'una Espanya. Intentar convèncer de les pròpies opinions i passar-ho per les urnes seria l'actitud lògica de l'altra Espanya, si hagués estat fidel a la seva tradició i al que deia fa no gaires anys.

L'esquerra espanyola hauria d'haver estat, avui, l'encarnació de l'altra Espanya, de la que aspira a incorporar-se finalment a la modernitat. Hi ha renunciat. Ha decidit jugar en el terreny de joc i en el llenguatge de l'Espanya que en recela. Per populisme, per por a perdre vots, perquè els altres li tenen menjada la moral i el llenguatge, perquè el nacionalisme espanyol és més poderós que el debat sobre la modernitat, ha posat la seva firma a sota d'un discurs aliè: no a la consulta, no a les urnes, això no es vota, això no es toca, això està per damunt de la democràcia. Hi perdem tots, però és l'esquerra espanyola qui més hi perd. Ha renunciat a tenir una veu pròpia. Ha renunciat a l'herència d'una de les dues Espanyes.

I que no em diguin que la seva proposta de combatre la consulta per terra, mar i aire, en nom d'un molt hipotètic model federalista, és un intent de diferenciar la seva pròpia veu. En realitat la diferència no està en el que es proposa, sinó en el mètode. Els bàndols no són federalistes contra independentistes i contra uniformistes. Són entre els que creuen que això no es pot votar i els que creuen que s'ha de poder votar.

Si l'esquerra espanyola cregués de veritat en la seva proposta federalista, si no fos un conill de peluix tret a última hora del barret d'un mag desesperat, la faria servir, en el referèndum per la independència, per votar no. No per no votar. No per prohibir votar.

El mite (espanyol) de la caserna

Salvador Cot


Com en el mite de la caverna, el PP/PSOE i la major part de l'opinió pública espanyola es troben mentalment captius de la representació que reben de la realitat exterior, en forma d'ombres deformades. Tot el que veuen i llegeixen a través dels seus mitjans de comunicació els confirma que han de quedar-se quiets, que han de resistir immòbils i que, sobretot, no han de buscar cap explicació al món exterior.

Els mitjans de comunicació de tot el món, sense excepció, tracten el procés català en paral·lel al d'Escòcia, com és lògic. Però a Madrid no. Allà Catalunya continua essent exactament igual a Múrcia o La Rioja i si això s'intenta canviar cal suspendre l'autonomia catalana i ficar Mas i el seu govern a la presó. Passa el mateix amb la pau a Euskadi. A qualsevol lloc del món seria objecte d'un seguiment acurat, amb negociacions i propostes per assegurar la fi de la violència. Però tampoc. A Madrid la política basca la dirigeix l'Associació de Víctimes del Terrorisme, que exigeix "una victòria amb vencedors i vençuts", mentre tots plegats defensen la memòria delfranquisme. La caverna és una caserna.

El cas és que, a Espanya, Plató i el món els importen un rave. Al PP/PSOE, continuen dins la caverna contemplant, estàtics, les ombres que els projecten El Mundo i El País i creient que es tracta de la realitat... Mentre, a l'exterior i sota la llum del sol, els partits catalanistes ja no miren enrere. I els bascos busquen l'escletxa per fugir.

Santiago Niño-Becerra: “Una Catalunya independent és viable econòmicament”

http://bcove.me/jk5gcgao

Apocalipsi 'indepe'

Imaginem la música de l'informatiu de Pedro Piqueras. A la pantalla gira l'informe que Margallo ha enviat als ambaixadors espanyols i una veu 'en off' en llegeix un fragment: 'Mai la societat catalana no havia viscut episodis de fractura social i risc d'enfrontament com avui dia.' Ara surten imatges d'arxiu de l'Alícia Sánchez-Camacho lamentant la solitud de tanta gent que no havia pogut celebrar l'Onze de Setembre en família perquè s'havien trobat amb membres captats per la Via Catalana. Ara surt el ministre Jorge Fernández Díaz denunciant com el pèrfid president Mas ha fracturat famílies i amics que han decidit de no trobar-se per Nadal: 'Acabo de viure situacions molt tristes que no havia pensat mai que viuria a Catalunya.' Tot plegat se subratlla amb efectes sonors d'alarmes i sirenes d'ambulàncies.

El Pedro Piqueras intenta vocalitzar, ofegat per la salivera: el brot independentista ha fet forat en les famílies catalanes a la manera d'una plaga de zombis: la situació és dramàtica, insostenible, apocalíptica. Els testimonis dels traumatismes no escatimen esforços a alertar la població, no fos cas que quedés algun badoc que es pensés que perquè encara no va enguixat no hi ha fractura. Servidora es disposa a escriure aquest article des d'una trinxera oberta al mig del menjador. Senyors, senyores: que ens acompanyi la sort.

I ara apaguem un moment la música, les alarmes i les sirenes, perquè amb aquest terrabastall és impossible de fer cap reflexió assossegada. O és que aquesta n'és la intenció? Voldríem pensar que no. Fem tres respiracions profundes i som-hi.

Doncs resulta que ja som al cap del carrer: a la gran família del PP i els seus simpatitzants els van sortint parents 'indepes'. D'aquí ve tot aquest soroll. Recordem l'aritmètica oficial de l'estat: en un grup de tres individus, dos dependentistes i un 'indepe' són igual a concòrdia, i un dependentista i dos 'indepes' són igual a discòrdia, fractura, caos, foc, destrucció. L'epidèmia deu ser implacable, perquè per Nadal de l'any passat, o l'altre, l'Alícia, el Jorge i els tertulians afins no se'n van queixar. Com per Nadal de fa quaranta anys, si fa no fa.

Des del suposat camp de batalla, aquesta distorsió perceptiva genera interpretacions interessants. Alguns opinadors assenyalen que els espanyolistes radicals confonen els propis desitjos amb la realitat. Alguns altres van més enllà i ens transmeten el temor que, en mans de qui té el poder de fer-ho, aquests desitjos puguin esdevenir ordes. Sigui com vulgui, segons l'aritmètica oficial de l'estat, la fractura és indiscutible i té uns culpables identificats.

Casualitats de la vida, fa més d'un mes que Jorge Fernández Díaz va presentar el seu avantprojecte de llei de seguretat ciutadana que tipifica com a infraccions greus les 'ofenses a Espanya', com també les pancartes o consignes 'ofensives' en una manifestació. El terreny ja ha estat preparat perquè, si els fracturadors continuen insistint a posar en risc la cohesió social, es faci necessari d'actuar amb contundència per recuperar la pau i l'ordre.

Com feia la vinyeta d'El Roto a propòsit de l'avortament: 'Com que no creieu en els pecats, els convertirem en delictes.' Doncs té: en aquests moments, ens ho diuen cada dia, res no és més ofensiu per a Espanya que un 80% de catalans demanant de votar, la proposta d'una consulta democràtica, i, ara, novetat: un dinar familiar fracturat per parents destructors armats amb una estelada. Comptem quantes llars hi ha a Catalunya: el món ha d'entendre que si no hi posen remei, tenim la catàstrofe assegurada.

"Sí i Sí" La Cançó del Referèndum

Assegui un Fernández Díaz a taula

Francesc Canosa

Malauradament el ministre Jorge Fernández Díaz té més raó que un sant. Cal dir la veritat, per dolorosa que sigui. I sí, aquest Nadal hi ha moltes famílies que no s'han entaulat per culpa del procés democràtic que viu Catalunya. La llista és llarga: El Simpson; els Picapedra; la família Addams; els Monsters; els Supersònics; els Bonanza; els Ewing, els Soprano, la Riera.... Estem tots molt tristos, desanimats, abatuts. Sí, tot un ministre manant des de la paranoia de la ficció. Ja ni l'Esperit Sant fent sudokus el pot ajudar. És lluny, molt lluny.
 

Fernández Díaz viu al país del Mai Més: jugant amb Peter Pan, el Capità Garfi i Campaneta. Has vist aquest cocodril estràbic pilotant un F-18 amb míssils de fem de vaca diarreica eh Jorge? Uauuuu.... Sí, amiguets, pollastrets i bacallanets, això és el que li passa al Jorge: no vol créixer, no es vol fer gran. El podem ajudar?
 

Superar la fase dels amics imaginaris no és fàcil. Passar de la infantesa de coliflors que xerren i ens fan abraçades a la maduresa de formigó i bossa de súper és costós. Entenem que Jorgito se senti trist i vegi fractures socials com qui veu una avellana apuntant-nos amb un kalashnikov les 24 hores del dia. Què podem fer? Doncs convidar-lo a casa per Nadal. Com a bon fill de militar franquista, que va vetllar per la cohesió social i familiar espanyola, recordarà aquella campanya de la Dictadura: "Siente un pobre a su mesa". Amb mitja cuixa de pollastre i un tros de torró el règim volia inundar de caritat cristiana tota Espanya: pobres franquejats a domicili. Qui millor va explicar la festa va ser la pel·lícula Plácido del gran Luís García Berlanga. Crítica de la doble moral del règim. Ficció de la ficció que volia fer viure la dictadura. Ho va dir molt bé l'actor José Luís López Vázquez, que apareix al film: "Las películas de Berlanga son esperpentos no de la España de la época, sino de la España eterna".  Per això asseieu Fernández Díaz a taula.
 

Sí, doneu-li menjar, beure, vestiu-lo, aconselleu-lo, consoleu-lo, ensenyeu-li, perdoneu-lo.... com resen les Obres de Misericòrdia. Feu tot el que heu fet sempre, el que feu totes les famílies a les taules de Nadal, ahir i avui. Feu-ho. Que vegi la realitat, que la mastegui, que la begui, que la senti. Feu el que ell no faria mai per vosaltres. Sé que la majoria de famílies de Catalunya l'acollirien, li donarien tot. Però també sé que ell després del tiberi, dels vestits, de l'amor... s'aixecaria de taula. I no pas per anar-se'n a confessar ni que fos a un caixer automàtic (que és el que ara hauria d'estar fent amb les mentides que diu. Ep, Déu ja pren nota amb la moleskine que li ha cagat la soca).

No. Fernández Díaz, com totes les criatures de ficció d'aquesta Espanya de clans que governen perpètuament amb la farsa, la comèdia, l'engany i la falsedat, no només contra els catalans sinó contra tots els espanyols, faria l'únic que saben fer i és... dir com un Peter Pan-Plácido dibuixat a una cartolina infantil: "Creceeerr yoooo? Jamás!!!!"