Et deixe

Los nenes

Los nenes

“Ens veuen com una bona gent que no sap res: ni el que li convé ni el que no”

Melcior Comes

Es fa difícil d’entendre, oi? Com li expliques a algú que una determinada comunitat política vol votar i no li deixen? “Puede el Parlamento Catalán declarar la guerra al Rosellón?”, demanava diumenge Felipe González, més perdut en els arguments unionistes que una parella d’enamorats en un Ikea. Els Morancos ho havien estès: “Claro, a votar! Me encantaría!”. Però la mateixa Espanya que els riu les gràcies —i els ha fet milionaris— els volia degollar poques hores després: ara se’n desdiuen, i donen la culpa al periodista de TV3 per haver-los tractat com a persones adultes: “Nosotros somos humoristas! No se nos debía preguntar por un tema tan serio…” Ara ploren, els infantons. Són ‘gente de pueblo’. Olé tú!

No som ningú. Ni ells ni vostè… És un tema molt seriós, aquest, home! Humilitat! …No som ningú per decidir si podem o no ser un estat sobirà. Catalunya no pot decidir-ho: això depèn de Madrid, ‘de los políticos, de la gente que sabe’. I Mas li deia a González —el tercer Moranco—: ‘No s’adona vostè que aquí som massa pocs per engegar aquest procés des de Madrid?’. És cert: Catalunya —o el catalanisme polític sobiranista representat al Congrés dels diputats— mai podria per si sola fer front a les majories exigides per a la reforma constitucional, l’única sortida ‘legal’ per a trencar el territori i “redefinir” les fronteres. ¿Què s’ha de fer, doncs? González ho té clar: acatar i callar, cenyir-se a les lleis, és a dir, a la veu de l’amo, del papu, de la iaia estatal, de la tieta Diàleg.

Perquè tota la xerrameca entorn de la paraula diàleg és, a dia d’avui, una pantomima: ¿de què han de dialogar si el mínim comú denominador de tota negociació ha de passar per un dret que se’ns nega, el dret a decidir lliurement quina mena de relació es vol tenir amb l’estat espanyol? La verborrea entorn de tot això que alguns exhibeixen és al·lucinant. Diàleg!, criden ben fort, a veure si cridant això no se sent una demanda tan raonable com ‘volem votar!’ La paraula diàleg serveix més per distreure i fer veure que l’altre és un poca-solta que no per a oferir alguna cosa amb la qual arribar a un terreny d’acord i entesa. Fet i fet: ¿què podrien oferir per arribar a treure el dret a decidir de l’agenda política? ¿Diàleg?

Per Esperanza Aguirre, el dret a decidir equival al dret a decidir sobre si volem immigrants… És a dir: com que no muntaríem mai un referèndum per a demanar-li a la ciutadania si vol o no immigració dins de les seves fronteres —o si accepta o no instaurar de nou la pena de mort—, tampoc no podem muntar un referèndum sobre el futur de Catalunya. És ben reveladora, aquesta manera de pensar: pressuposa que si li demanes a la ciutadania certes coses —si vol impostos, immigrants, si vol el garrot vil, etc.— el tret et pot sortir per la culata.

Aguirre demostra que ella no és que se senti una persona amb vocació política per a donar respostes a la ciutadania —“¿Voleu anar aquí? Jo us hi porto!”—, sinó que el que vol és guiar-la, com una ànima lúcida i perfecta que fa i desfà perquè la gent ho accepti sense més, ja que la gent, per si sola, no sabria què està bé i què està malament —“No, no és aquí on heu d’anar, no! Jo sé a on està la vida bona, seguiu-me!”—.

Democràcia sí, però dins uns marges, dins d’unes fronteres: les que imposi jo, els límits de les meves manies, la cotilla absurda dels meus prejudicis, els contorns que estableixi el Gran Líder o Partit o Papu de Torn dins dels quals es poden fer certes coses, i no unes altres. D’aquesta mentalitat se’n desprèn la llei de l’avortament, i la llei Wert, però també González consona amb aquest paràmetre clàssic de polític del segle XIX…

Ens tracten com si fóssim menors d’edat, i ja no només com a catalans, sinó com a ciutadans, sigui un de Valladolid o d’Esparreguera. Ens veuen com una bona gent que no sap res: ni el que li convé ni el que no, ni la llengua que ha de parlar, ni la ràdio que ha d’escoltar, ni si ha de tenir un fill mongòlic o una filla ballarina. Segons el PP i el PSOE tots som imbècils, gent que necessita un bastó, tant per a guiar-nos pel camí del bé com per a masegar-nos la ronyonada.

D’aquí també aquesta contínua necessitar de fer por amb el terrorisme, la crisi: els mètodes dels adults quan no volen que els nens facin trapelleries. Ui, que vindrà l’home del sac! Ui que vindrà l’expulsió de la UE! Ui que els 300.000 morts dels Balcans seran ara catalans amb barretina (González dixit). Ui que vindran els etarres, ui els sobiranistes amb matxet! Ui que s’apaga el castellà a Catalunya, ui que les famílies no poden exigir la llengua de l’educació dels fills! Ui que s’acabarà la raça humana si vostè avorta un fetus amb tres ulls al cul! Ui, ui, ui que els immigrants ens treuen la feina de netejar fosses sèptiques!

I alhora que ens curen de tots aquests perills esborronadors, van donant ales a tota mena de monstres. Per sort, acabaran exhibint les balances fiscals…: ¿en quina mena de país s’inventen un nou mètode per a calcular allò que s’entén aquí i a la Xina? El concepte ‘balança fiscal’, calculat d’una determinada manera —el flux—, és un estàndard internacional, com ho és, amb matisos, el sistema mètric decimal. Un metre és un metre, aquí i al Kiribati. Però Montoro volia que els metres d’Espanya fossin més petits, i per això truca un senyor molt enraonat i li diu: ‘fes-me uns metres a mida, que faci patxoca la Hisenda Patriòtica!’. I el senyor enraonat, de nom de la Fuente, li dissenya uns metres únics, com aquell poetastre que escrivia ‘sonetos cortitos’, sense saber que sense catorze versos no és sonet…

I li posen un nom, fins i tot, a la cosa —“comptes públics territorialitzats”— perquè no sembli que és mentida. Un altre exemple d’aquest paternalisme: ‘no poden suportar la veritat, amaguem-la fins que no puguem més! Amaguem els llibres de comptabilitat! Aparteu les criatures!’. Finalment han cedit, però com un pare que accepta de mala gana que la filla es posi minifaldilla. ¿I no voleu centralisme? Doncs dues tasses! Judicial i legislativa… I si no t’agrada, nena, prepara’t que parlarem de diàleg… 

Que no ens els toquin

Mònica Sabata

Que no ens els toquin

"Un altre principi que darrerament està amenaçat és el de la democràcia"

A la vida hi ha valors, principis, fonaments i consensos que no s’haurien de poder vulnerar perquè han assolit —o haurien d’haver assolit— la categoria d’intocables. Aplicant-ho al context polític actual, em sembla complicat allargar gaire més la tensió provocada per la manca de diàleg del govern central. La falta de respecte cap a les singularitats nacionals catalanes, els constants atacs a lleis que abans eren de tothom i la intransigència d’una minoria que no respecta l’opinió de la majoria ha portat la relació entre Catalunya i Espanya a un carreró sense sortida. A més, els ciutadans d’aquest país ja en tenen prou i estan cansats que des de l’estat es vulnerin drets democràtics construïts entre tots. “Que no ens els toquin!”, s’ha convertit en una consigna compartida per tots aquells que veuen vulnerats els drets aconseguits amb els temps, la mobilització i el diàleg. Però avui la resposta del PP és l’aïllament, la incomunicació i confondre la seva majoria parlamentària a Madrid amb la voluntat majoritària dels catalans i catalanes. A Catalunya, com és evident, el PP és una minoria política, molt respectable, però al capdavall minoria.

Quan he començat aquest article acabava de rebre una invitació de la plataforma SomEscola per assistir a la manifestació que dilluns vinent a la tarda tindrà lloc davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). La concentració vol fer evident el consens social que hi ha a Catalunya a favor de l’escola catalana. Serà una mobilització per rebutjar els actes judicials que, situant-se per damunt del poder legislatiu i democràtic actual, volen acabar amb un model lingüístic català que ha assegurat la cohesió social i ha garantit que l’alumnat català aprengui —amb un bon nivell— les dues llengües oficials a Catalunya. No és una opinió, això és el que ha demostrat l’avaluació de competències bàsiques que el Departament d’Ensenyament de la Generalitat va fer a l’alumnat de sisè de primària a finals del curs 2012-2013. L’estudi va demostrar que els resultats en llengua castellana (7’3) són lleugerament superiors als resultats en llengua catalana (7,1). Amb aquests resultats, ha quedat provat que no hi ha cap motiu acadèmic perquè hi hagi famílies que sol·licitin l’escolarització en castellà dels seus fills. Una reivindicació com aquesta amb els resultats que dóna l’actual sistema d’immersió només s’entén si qui ho reivindica ho fa des d’una perspectiva ideològica o política. Encara que ho disfressin, la qüestió és aquesta. I afegeixo: com que la llengua és un aspecte fonamental de la identitat del nostre país, la voluntat capriciosa d’unes quantes famílies no hauria de poder posar-ho en perill.

Un altre principi que darrerament està amenaçat és el de la democràcia. A tot arreu és reconeix que la reivindicació del dret a decidir que sosté la societat civil és legítima i recolza en la legislació nacional i internacional. El dret de qualsevol poble a decidir el seu futur està reconegut internacionalment. Però és que, a més, el Consell Assessor de la Transició Nacional ha plantejar que existeixen cinc vies legals per permetre que se celebri una consulta d’autodeterminació, encara que l’anomenem així. La negativa del PP —i també dels del PSOE— a negociar res, i fins i tot a dialogar, posa en perill tot allò que en altres llocs d’Europa (sense anar més lluny, al Regne Unit) està garantit. Ni a Londres ni a Brussel·les es viu amb tanta agonia la voluntat democràtica d’un poble a decidir com s’ha d’organitzar.

Cal reclamar a l’estat diàleg i l’aplicació de la democràcia. I govern espanyol es resisteix a les dues coses. Encara no han entès que la consulta s’haurà de fer tant sí com no perquè els temps han canviat. Serà per la crisi, serà perquè els valors han mutat, serà pel que sigui, però ara per ara és impensable que els catalans renunciem a la consulta. Vivim temps nous però lamentablement hi ha qui els afronta, per dir-ho a la manera d’Iñaki Gabilondo, amb solucions antigues. Que hi posin més imaginació, si de cas. Entretant, que no ens els toquin! Els drets i els nassos. 

Espanyolitzar

Joaquim Nadal Farreras

Recentment, el govern francès ha proposat una nova orientació en matèria de política lingüística, que ha de significar la protecció de les llengües regionals, amb una modificació de la Constitució. Alguns historiadors de l'esquerra jacobina francesa s'han escandalitzat davant d'aquesta proposta i, amb un to paternalista i benèvol, han afirmat que protegir el bretó (no trien pas el català com a exemple), d'acord, cal fer-ho; però d'aquí a incloure aquesta protecció a la Constitució hi ha un pas de gegant i un atemptat a l'esperit de la República. Vénen a dir que la República és la llengua. Podem discutir la idea, però no podem pas discutir la importància de les llengües per a la configuració de les identitats. El tema és interessant perquè aquest nou propòsit governamental es produeix en el context d'un estat que, en els seus postulats centralitzadors, ha assolit grans èxits i un nivell de consciència patriòtica i republicana molt sòlids i fonamentats.

Esmento el cas francès perquè, ara, a Espanya ens trobem amb un intent barroer i primari d'imitar la tradició jacobina i centralitzadora francesa que, en el cas espanyol, s'ha estavellat reiteradament en sorollosos fracassos que neixen tant de la incapacitat real de les classes dirigents per aglutinar unes estructures d'estat sòlides com de la força del conjunt de llengües i d'identitats complexes que han conformat l'imaginari espanyol lluny de la uniformitat pretesa i perseguida amb determinades polítiques.

En el cas espanyol, la realitat hauria desmentit reiteradament les polítiques. La repressió, la persecució, la imposició de patrons ideològics i polítics, els models centralitzadors, l'adoctrinament han fracassat una i altra vegada. La realitat que, de forma insensata i frívola, s'intenta combatre ha sobreviscut dècades de propòsits exterminadors i dècades de formación del espíritu nacional. L'Estat ha fracassat sempre en els seus successius intents d'espanyolitzar Espanya. És igual que ho hagi intentat per la força o amb la subtilesa recargolada del que busca un objectiu i pretén assolir-lo sense que es noti.

En general s'ha notat sempre molt, s'ha vist reiteradament el llautó i no han valgut informes, plans, programes, dictàmens, itineraris ideològics. Som on som per voluntat clara d'uns i per incompetència maldestra dels altres.

Per això tenen aquest regust carca, reaccionari, ranci, els intents del govern espanyol i d'alguns governs autonòmics, que semblen voler extirpar quirúrgicament dominis lingüístics sencers, tot mutilant mitjans de comunicació, establint fronteres radioelèctriques, modificant lleis i plans d'estudis, forçant interpretacions de la Constitució o, fins i tot, vorejant el ridícul científic i acadèmic volent canviar el nom de la cosa; com si el canvi de nom (català, valencià, mallorquí, o lapao) modifiqués de cap manera un patró lingüístic sòlidament establert i amb arrels profundes i seculars. Per això, i perquè com passa amb moltes altres iniciatives de caire doctrinal del govern del PP (la llei de l'avortament i d'altres), tenim la impressió d'un retrocés espectacular, d'un retorn en el túnel del temps a l'època més negra i grisa de la més immediata postguerra. Una regressió cap a temes i plantejaments que molts crèiem feliçment vençuts des dels canvis tímids primer, i més clars amb la democràcia, de superació dels estereotips més tronats en els programes educatius i en la definició dels grans temes de l'educació.

En definitiva, sembla com si ni Jaume Vicens Vives no hagués existit i com si la FAES ens volgués tornar a portar als temps en què l'espanyolitat ho impregnava tot, des dels temps més remots (España en la prehistòria) en un error de concepte que havíem pensat abolit i superat feliçment amb acord unànime de tota la comunitat educativa. Les carreres esbojarrades per trobar la màxima antigor conduiran a una tergiversació de la història de tots, que esdevindrà insuportable, encarcarada i rígida. Abans de familiaritzar els nens i nenes d'un poble o d'un territori concret amb perfil propi, amb rius i turons que tenen nom i llengua, amb el seu entorn més immediat, els farem empassar una espanyolitat impostada des de l'abstracció i la imposició. Ja hi tornem a ser!

Mentida

Lluís Muntada

En qüestió d'hores hem passat d'un llenguatge guerracivilesc a un lirisme untuós. Fins abans del cara a cara entre Artur Mas i Felipe González aSalvados, el president de la Generalitat era apostrofat per tota la coral mediàtica que s'autoatribueix la patent de la moderació. Però després del programa, que va evidenciar un cop més manca d'entesa, els presumptes moderats van beneir la xerrada, titllant-la de modèlica i de porta oberta al pacte i a l'esperança.

Imre Kertész critica aquells que eleven “el mal ús del llenguatge a la categoria de consens”. Vist el gavadal d'elogis que ha generat aquest debat i els afalacs dedicats a una Susana Díez que irromp a Catalunya amb un llenguatge abjectament etnicista, ara ja no caldrà reivindicar només la memòria històrica, sinó sobretot la memòria immediata, la del rigorós present. ¿De debò podem sacralitzar el discurs d'un home d'ulls flamejants com González, que no va refusar (ni refusarà mai) la ics dels GAL, que quan més sagnant era el terrorisme d'ETA va declarar que el cas del País Basc era una mera qüestió d'ordre públic mentre que el problema vertaderament preocupant era el cas català? ¿Què pot tenir, de modèlica, una xerrada en què González il·lumina el debat tot recordant els 300.000 morts de la guerra dels Balcans i tot anunciant que al final (l'insomne) nacionalisme espanyol es despertaria? ¿Què pot tenir, de consistent, una xerrada en què el pare de la Loapa i dels que van cepillar l'Estatut, es lamenta hipòcritament que la sentència del Tribunal Constitucional de l'any 2010 tombés la voluntat del poble català? Quin gran nivell de debat el de l'expresident quan diu que “la catalanofòbia va a ràfegues” (exacte: ben igual que un aire condicionat intermitent, o com aquella dona que només estava una mica embarassada). Ho diré a la manera procaç però diàfana del meu avi: “Encara tinc memòria i no em cardaran pas.”

Ens preparen el terreny

Xevi Xirgo Teixidor



Vostès creuen que és per casualitat que ara hi ha tot aquest batibull amb les balances fiscals? O que a les Illes hi hagi ara una llei de símbols que no permet posar senyeres a les escoles? Vostès creuen que és per casualitat que cada cop que un ministre obre la boca ens vaticini que s'acosta la fi del món? Vostès creuen que és per casualitat que ara tots els líders polítics espanyols es passegin per Catalunya cada cap de setmana? I, és clar, vostès creuen que és per casualitat que l'aparell judicial dicti un dia sí i un altre també una resolució, una sentència o el que sigui que va en contra dels nostres interessos? O és que creuen que és casualitat que ara el TSJC ordeni que en només dos mesos un 25% de les classes s'han de fer en català allà on ho demani ni que sigui un sol alumne? Res és casualitat. Ara estem en el “cuanto peor, mejor”. Ens baixaran patacades de tots costats, i si en comptes del govern qui rep és un mestre, un metge, un mosso o qualsevol altre amb nom i cognoms, millor. Ara estan sembrant. Sembren caos i sembren, sobretot, por. Ens parlen dels Balcans, de l'edat mitjana i ens expliquen que si som independents mai més no tornarà a sortir el sol. I el poder executiu, el legislatiu i el judicial de l'Estat van alhora, que per aquestes coses ells sí que en saben, d'anar alhora. I tot plegat, per què? Doncs perquè, en realitat, el que ara fan és abonar el terreny. I ara sentirem, des de segons quines ràdios, televisions i diaris, i a través d'alguns grans empresaris i banquers, la paraula seny. S'acosta la tercera via. Un cop tot estigui en marxa i ens comencem a barallar entre nosaltres –en paraules d'ells– sortiran a salvar-nos amb una oferta com cal, amb un millor finançament, amb un blindatge de la immersió lingüística i el que calgui. Serà just el moment en què, si els fem cas, haurem començat a beure oli.

‘¡Desafío soberanista!'

Antoni Brosa Llinares

L'intrusisme laboral en l'honorable professió de guardaagulles fa feredat. Des de Duran i Lleida fins a Susana Díaz, són col·lecció els que s'han ofert per evitar el famós xoc de trens. La qüestió és que arriben a misses dites. Van fer tard per evitar la sentència del TC contra l'Estatut votat pels catalans i han fet tard per evitar les sentències del Suprem i el TSJC contra el model d'escola triat pels catalans. Han fet tard per evitar l'espoli fiscal continuat dels impostos dels catalans (que un dia neguen, l'altre amaguen i al final admeten); per evitar la discriminació en matèria d'autovies i peatges, i per evitar que l'Estat degui i no pagui centenars de milions en inversió a Catalunya. Han fet tard per evitar la dèria absurda del corredor central o els tractats internacionals que obliguen a parar a Barajas i no al Prat o la llista de danys col·laterals de l'Espanya = Madrid. Fan tard a promoure el català (vegeu Constitució) a la Unió Europea; fan tard per evitar la connivència estatal amb l'intent de fragmentar el nostre idioma, i fan tard per dissimular el setge furiós que pateix als Països Catalans, amb la Lapao, la castellanització de topònims, la prohibició de la senyera en centres oficials, la degradació de la llengua, la negació de línies escolars en català, el tancament dels mitjans públics en valencià o la prohibició de TV3 al sud d'Alcanar. Han fet tard per evitar Loapa i lleis Wert; han fet tard per demostrar que es creuen l'estat autonòmic; han fet tard per reconèixer la singularitat (nacional) de Catalunya que ja esmentava la Constitució; han fet tard per evitar la catalanofòbia i han fet tard per evitar la sensació que, segons com bufi, per parlar català et poden tractar com un delinqüent...

És clar que d'això no se'n diu xoc de trens, sinó atropellament compulsiu i continuat. I al fet de no voler ser atropellat ni una sola vegada més en diuen ara‘¡desafío soberanista!'.