Francesc Sanuy
Desgavell i regimentació
"No expliquen, però, que si que seran legals els donatius a les fundacions dels partits, és a dir, per exemple, els diners que rep la FAES de J.Mª. Aznar i el pinyol del PP més radicalment ideològic"
Les lluites intestines als rengles del PP i del govern central són cada vegada més visibles i, en general, responen a una espessa trama d’interessos. Tothom sap que, en política, els enemics sempre són del mateix partit. Els militants d’altres formacions només són adversaris, perquè no són obstacles a la promoció pròpia i no es disputen la mateixa carnassa. De fet, els dirigents del partit de govern, en general i molt particularment els populars, han omplert milers de folis d’actuacions judicials encara que, de moment, la inexistència d’un poder judicial independent no hagi estat capaç de impedir la impunitat, segons sentència d’ Alfonso Guerra quan va dir allò de que Montesquiu ja feia temps que era mort. El perill d’aquests personatges podria encaixar perfectament en el cas dels nombrosos Gürtel o Correa, dels beneficiaris del tresorer Bárcenas que ja era el repartidor de sobres a l’època d’Aznar o dels grans noms involucrats a Bankia, els grans constructors del SEOPAN, els consellers com Rato, Acebes, (Iberdrola), Felipe González, Aznar ( Murdoch, Endesa, Barrick – mines d’or, Ecclestone, Gaddafi, amic de Berlusconi, mansió a Marbella i un llarg etc.), Borrell ( Abengoa – Benjumea) o tants d’altres. La conclusió ha estat l’informe de la UE que atribueix a Espanya el trist paper de país més corrupte de tot el món industrialitzat que, per a més INRI, indica només una zona amb alguna millora d’una mica d’anticorrupció a Catalunya.
Potser valdrà la pena fer girar la moviola i veure alguns antecedents de la situació actual i com les gasten els protagonistes. Si ens situem, per exemple, al desembre del 2010, recordarem la gran batalla entre Álvarez Cascos i la Cospedal. Tots dos volien controlar l’entitat financera que aglutinava CajaAstur i la de Castilla la Mancha. Els dos aspirants volien dominar així les finances de les dues autonomies a la presidència de les quals aspiraven. Inicialment, Rajoy va fintar el suport a Cascos, però en veure un nou camp de batalla com el d’ Espe Aguirre, Rato i Gallardón, va deixar la decisió a la militància, però les finances d’Astúries ja estaven en mans dels manxecs. En resum, Maria Porto, galerista i actual dona de Cascos va rebre l’encàrrec d’unes escultures de Manuel Valdès pel Premi Princep d’Astúries i aquí pau i, després, glòria. En realitat, hi ha una manera de fer les coses que és bastant “sui generis”. Per exemple, quan la SACYR de Luis del Rivero va presentar-se al concurs de les obres del canal de Panamà, Florentino Pérez (Real Madrid i A.C.S.) va presentar a l’ambaixadora panamenya un informe contrari a la constructora espanyola. Són maneres d’actuar, però, al capdavall, serà el contribuent, a través del a CESCE (companyia d’assegurances de crèdit i caució) el qui pagui la represa de l’obra en les primeres setmanes. I ja se sap que la butxaca del ciutadà és com la bota de Sant Ferriol.
La prova és que per un greu error de gestió empresarial i per no saber mesurar les pròpies forces en front de la SONATRACH d’Algèria, al Tribunal d’Arbitratge de Ginebra, Gas Natural va ser condemnada a pagar 1.450 milions d’euros. Sense que ningú els demanés la dimissió, unes excuses o una solució que consistís només en repercutir l’augment de tarifes a l’usuari del servei, és a dir, al públic innocent. Es clar que el conseller delegat del monopoli ja ha dit que un increment d’un 1,7% mensual no té cap importància i és insignificant. Recorda la justificació de Rodrigo Rato quan va dir que l’arrodoniment de la nova moneda d’euro, només era equivalent a una tassa de cafè. Recordin, doncs, la tensió inflacionista que es va derivar d’aquella operació.
Hi ha també d’altres formes de reaccionar sense encongir-se d’espatlles i dir que l’empresa ha fet a l’últim exercici un benefici de 680 milions d’euros, com si la multa de 1.450 milions hagués estat un objecte volador no identificat. Que ja és prou motiu de preocupació veure com tot el vessament del Prestige no té cap responsable ni costa cap sanció: és per això que resulta satisfactori de veure com algunes veus es deixen sentir contra la magnificació dels petits símptomes de imperceptible millora econòmica que no es tradueix en creixement de l’economia i una real creació de llocs de treball. A Alemanya, per exemple, s’hi acaba de celebrar una reunió bilateral entre el prestigiós Institut IFO que presideix Hans Werner Sinn i, per part barcelonina, la filial d’ESADE que representava Javier Solana ex Secretari General de l’OTAN. Entre les conclusions, es va fer referencia a la necessitat de que Espanya faci la correcció dels desequilibris exteriors especialment si ara s’anuncia un col·lapse de les aportacions. Els alemanys es van queixar de la contradicció entre allò que Madrid predica que fa i el que realment es veu que fa. Sobre la qüestió catalana va dir que la frase de Mauriac sobre Alemanya (m’agrada tant que prefereixo que n’hi hagi dues) no l’acabava de convèncer i que demanarà un esforç a favor de seguir units.
Pel que fa a les exportacions, resulta paradoxal que la zona amb més volum i potencial és víctima d’una discriminació negativa basada en peatges inexistents en d’altres territoris, la falta del corredor de la Mediterrània, el ferrocarril adaptat i la palesa hostilitat contra les condicions d’igualtat a les quals Catalunya tindria dret a aspirar. També seria una gran aportació el traspàs de Mercabarna que, en règim de competència exclusiva, hauria de tenir mes dinamisme. I no el de l’empresa estatal MERCASA que s’ha dedicat principalment a facilitar vendes a Lisboa. L’exportació de MERCABARNA ha crescut molt i supera ja els 1.300 milions d’euros, xifra que ja supera el 26% del total de facturació. També seria urgent la millora del desastrós sistema RENFE de Rodalies on durant els últims 6 anys s’ha invertit la meitat del que es va destinar a Madrid. Igualment, la ministra de Foment firma i retalla les estacions de La Sagrera i Sants, no resulta l’operació Barcelona – París i només inaugura una botiga privada a l’aeroport, l’accés ferroviari al Port el paga l’Autoritat Portuària i no el ministeri tal com fa als altres ports. I, pel que fa a l’aeroport maltractat i, nogensmenys, en fase de creixement, es reforça AENA (model ineficient i centralista únic a Europa). A Barcelona ja no es podran decidir els “slots”, els horaris, els enlairaments i aterratges. Es veu que s’ha de prohibir que els 7.000 milions invertits a Barajas no serveixin per a res, mentre que El Prat, amb 1.000 milions, ha crescut molt i que la caiguda d’Iberia (avui British Airways) es compensi amb més ajuts artificials, subvencions i gestions polítiques per a frenar la nostra expansió al Prat.
A més a més, el govern central, davant la visible aportació de diners privats a partits polítics, ha anunciat el seu propòsit de prohibir els donatius o els dels crèdits que després es condonen tal com fan els bancs i les caixes. No expliquen, però, que si que seran legals els donatius a les fundacions dels partits, és a dir, per exemple, els diners que rep la FAES de J.Mª. Aznar i el pinyol del PP més radicalment ideològic. Finalment, hi ha el cas d’extraordinari de les set autopistes que han nascut en fallida tal com estava perfectament previst davant els deliris de convertir Barajas en el melic del món. El deute acumulat ja és de 40.000 mil milions i , si ho han endevinat, a Catalunya no n’hi ha cap ni una encara que el 90% del total vagi a Barajas i sigui gratuïta, “perquè allà no és costum això de pagar”. En fi, pel que fa al “hub” del Prat ja se’n poden oblidar, que ara la gestió de cada detall passarà a dependre d’uns comitès de coordinació, madrilenys per descomptat. Francament, no sé de què somriu el conseller Santi Vila cada vegada que coincideix amb la ministra. Deu ser que inaugura maquetes, perquè d’obres no veiem ni les que abans es feien 25 anys més tard que a llocs despoblats, inactius i, tanmateix, prioritaris per a la gent que pensa amb el desig i es guia només per l’hostil animadversió d’un privilegi que escapa a l’ atenció de qualsevol testimoni.
Potser valdrà la pena fer girar la moviola i veure alguns antecedents de la situació actual i com les gasten els protagonistes. Si ens situem, per exemple, al desembre del 2010, recordarem la gran batalla entre Álvarez Cascos i la Cospedal. Tots dos volien controlar l’entitat financera que aglutinava CajaAstur i la de Castilla la Mancha. Els dos aspirants volien dominar així les finances de les dues autonomies a la presidència de les quals aspiraven. Inicialment, Rajoy va fintar el suport a Cascos, però en veure un nou camp de batalla com el d’ Espe Aguirre, Rato i Gallardón, va deixar la decisió a la militància, però les finances d’Astúries ja estaven en mans dels manxecs. En resum, Maria Porto, galerista i actual dona de Cascos va rebre l’encàrrec d’unes escultures de Manuel Valdès pel Premi Princep d’Astúries i aquí pau i, després, glòria. En realitat, hi ha una manera de fer les coses que és bastant “sui generis”. Per exemple, quan la SACYR de Luis del Rivero va presentar-se al concurs de les obres del canal de Panamà, Florentino Pérez (Real Madrid i A.C.S.) va presentar a l’ambaixadora panamenya un informe contrari a la constructora espanyola. Són maneres d’actuar, però, al capdavall, serà el contribuent, a través del a CESCE (companyia d’assegurances de crèdit i caució) el qui pagui la represa de l’obra en les primeres setmanes. I ja se sap que la butxaca del ciutadà és com la bota de Sant Ferriol.
La prova és que per un greu error de gestió empresarial i per no saber mesurar les pròpies forces en front de la SONATRACH d’Algèria, al Tribunal d’Arbitratge de Ginebra, Gas Natural va ser condemnada a pagar 1.450 milions d’euros. Sense que ningú els demanés la dimissió, unes excuses o una solució que consistís només en repercutir l’augment de tarifes a l’usuari del servei, és a dir, al públic innocent. Es clar que el conseller delegat del monopoli ja ha dit que un increment d’un 1,7% mensual no té cap importància i és insignificant. Recorda la justificació de Rodrigo Rato quan va dir que l’arrodoniment de la nova moneda d’euro, només era equivalent a una tassa de cafè. Recordin, doncs, la tensió inflacionista que es va derivar d’aquella operació.
Hi ha també d’altres formes de reaccionar sense encongir-se d’espatlles i dir que l’empresa ha fet a l’últim exercici un benefici de 680 milions d’euros, com si la multa de 1.450 milions hagués estat un objecte volador no identificat. Que ja és prou motiu de preocupació veure com tot el vessament del Prestige no té cap responsable ni costa cap sanció: és per això que resulta satisfactori de veure com algunes veus es deixen sentir contra la magnificació dels petits símptomes de imperceptible millora econòmica que no es tradueix en creixement de l’economia i una real creació de llocs de treball. A Alemanya, per exemple, s’hi acaba de celebrar una reunió bilateral entre el prestigiós Institut IFO que presideix Hans Werner Sinn i, per part barcelonina, la filial d’ESADE que representava Javier Solana ex Secretari General de l’OTAN. Entre les conclusions, es va fer referencia a la necessitat de que Espanya faci la correcció dels desequilibris exteriors especialment si ara s’anuncia un col·lapse de les aportacions. Els alemanys es van queixar de la contradicció entre allò que Madrid predica que fa i el que realment es veu que fa. Sobre la qüestió catalana va dir que la frase de Mauriac sobre Alemanya (m’agrada tant que prefereixo que n’hi hagi dues) no l’acabava de convèncer i que demanarà un esforç a favor de seguir units.
Pel que fa a les exportacions, resulta paradoxal que la zona amb més volum i potencial és víctima d’una discriminació negativa basada en peatges inexistents en d’altres territoris, la falta del corredor de la Mediterrània, el ferrocarril adaptat i la palesa hostilitat contra les condicions d’igualtat a les quals Catalunya tindria dret a aspirar. També seria una gran aportació el traspàs de Mercabarna que, en règim de competència exclusiva, hauria de tenir mes dinamisme. I no el de l’empresa estatal MERCASA que s’ha dedicat principalment a facilitar vendes a Lisboa. L’exportació de MERCABARNA ha crescut molt i supera ja els 1.300 milions d’euros, xifra que ja supera el 26% del total de facturació. També seria urgent la millora del desastrós sistema RENFE de Rodalies on durant els últims 6 anys s’ha invertit la meitat del que es va destinar a Madrid. Igualment, la ministra de Foment firma i retalla les estacions de La Sagrera i Sants, no resulta l’operació Barcelona – París i només inaugura una botiga privada a l’aeroport, l’accés ferroviari al Port el paga l’Autoritat Portuària i no el ministeri tal com fa als altres ports. I, pel que fa a l’aeroport maltractat i, nogensmenys, en fase de creixement, es reforça AENA (model ineficient i centralista únic a Europa). A Barcelona ja no es podran decidir els “slots”, els horaris, els enlairaments i aterratges. Es veu que s’ha de prohibir que els 7.000 milions invertits a Barajas no serveixin per a res, mentre que El Prat, amb 1.000 milions, ha crescut molt i que la caiguda d’Iberia (avui British Airways) es compensi amb més ajuts artificials, subvencions i gestions polítiques per a frenar la nostra expansió al Prat.
A més a més, el govern central, davant la visible aportació de diners privats a partits polítics, ha anunciat el seu propòsit de prohibir els donatius o els dels crèdits que després es condonen tal com fan els bancs i les caixes. No expliquen, però, que si que seran legals els donatius a les fundacions dels partits, és a dir, per exemple, els diners que rep la FAES de J.Mª. Aznar i el pinyol del PP més radicalment ideològic. Finalment, hi ha el cas d’extraordinari de les set autopistes que han nascut en fallida tal com estava perfectament previst davant els deliris de convertir Barajas en el melic del món. El deute acumulat ja és de 40.000 mil milions i , si ho han endevinat, a Catalunya no n’hi ha cap ni una encara que el 90% del total vagi a Barajas i sigui gratuïta, “perquè allà no és costum això de pagar”. En fi, pel que fa al “hub” del Prat ja se’n poden oblidar, que ara la gestió de cada detall passarà a dependre d’uns comitès de coordinació, madrilenys per descomptat. Francament, no sé de què somriu el conseller Santi Vila cada vegada que coincideix amb la ministra. Deu ser que inaugura maquetes, perquè d’obres no veiem ni les que abans es feien 25 anys més tard que a llocs despoblats, inactius i, tanmateix, prioritaris per a la gent que pensa amb el desig i es guia només per l’hostil animadversió d’un privilegi que escapa a l’ atenció de qualsevol testimoni.
