martes, 6 de mayo de 2014

Votem!


Votem!
"Per poder votar el 9 de novembre d’enguany, cal dipositar una papereta sobiranista aquest 25 de maig. Si volem votar, votem!"
Les eleccions al Parlament Europeu se celebraran el proper 25 de maig, és a dir, en menys de tres setmanes. Els ciutadans catalans tindrem l’oportunitat de recolzar el projecte europeista i el procés d’autodeterminació català amb tres opcions catalanistes encapçalades per Ramon Tremosa, Josep Maria Terricabras i Ernest Urtasun. Si bé em vaig manifestar partidari d’una eurocandidatura unitària de les forces sobiranistes per a aquestes eleccions, també he d’admetre que el perfil d’aquests tres caps de llista és encoratjador.

Ara fa 5 anys, Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva també oferiren un excel·lent ventall de candidats als votants catalans i demostraren, un cop al Parlament Europeu, una capacitat de coordinació encomiable. Mentre Tremosa i Romeva exemplificaren, durant cinc anys, una empenta incansable que els portà al capdavant del rànking d’activitat dels 766 eurodiputats, l’activitat d’Oriol Junqueras fou només interrompuda, el gener de 2012, pel relleu pactat abans de les eleccions amb el Bloc Nacionalista Gallec.

Mentre l’Estat espanyol continua barrant el pas a les legítimes aspiracions catalanes -ja sigui l’oficialitat de la llengua catalana a totes les institucions europees o bé el Corredor ferroviari Mediterrani- qualsevol observador qualificat del vell continent pot reconèixer en Catalunya el producte de l’arquetip europeu. Més encara, els catalans volem jugar un paper lleial en el procés de construcció europea, esdevenint l’Estat de referència de l’Europa meridional, amb un model de benestar social proporcional a la nostra riquesa i, a més, perfilant la moderna ciutat de Barcelona com a merescuda líder de l’Euromediterrània.

Si bé les dades de l’EPA confirmen la destrucció d’ocupació a l’Estat espanyol, s’han de tapiar túnels d’AVEs fantasma i l’Executiu espanyol imposa retallades a municipis i autonomies -mentre es reserva un marge abusiu de dèficit per al Govern central- Catalunya, amb un nombre rècord de 5600 empreses estrangeres, i Barcelona, com a líder en el recent rànkingd’estratègia per a Inversió Estrangera Directa a l’Europa meridional, demostren una resiliència a prova del drenatge fiscal a mans espanyoles.

En un moment en què es produeix, simultàniament, la denuncia d’un suposat dèficit democràtic de les institucions europees i -paradoxalment- una amplíssima demanda social a Catalunya per poder expressar la nostra voluntat de futur de forma democràtica, és quan els catalans hem de demostrar una tenacitat modèlica amb una participació elevada en aquests comicis europeus. Més encara, en aquest 2014, any de retrobada llibertat, qualsevol procés electoral serà interpretat a Madrid i Brussel·les com un termòmetre del procés sobiranista català.

Malgrat que cada nova enquesta sobre el recolzament sobiranista a Catalunya esdevé un cataclisme per al Govern central i que, recentment, la Internacional Liberal afirmà que donarà suport a qualsevol decisió presa pel poble de Catalunya per decidir el seu propi futur, és aquest 25 de maig quan hem de demostrar la fortalesa de les nostres conviccions. Per poder votar el 9 de novembre d’enguany, cal dipositar una papereta sobiranista aquest 25 de maig. Si volem votar, votem!

Ser jueu i nazi alhora


Ser jueu i nazi alhora
"Ara, aquells que volen trencar la unitat de la nació espanyola pel simple fet que creuen que una Catalunya independent és millor que romandre amb Espanya també són acusats de nazis"
   Anna Figuera Figuera
És curiós. Mai havia sentit dir que un pot ser jueu i nazi alhora. Sembla, però, que a Catalunya sí. Recordo fa cinc anys el naixement de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel, l’ACAI. En el primer sopar que va organitzar en motiu de la creació de l’Estat d’Israel es va homenatjar sis personalitats catalanes que van ser assenyalades per defensar aquest país. Se les acusava de ser filosionistes i còmplices del genocidi, tortures i neteja ètnica. Es tractava de Pilar Rahola, Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Lluís Bassat, Miquel Sellarés i Jaume Renyer. Tots ells són persones públiques i mai els hi ha tremolat la veu. Hi ha, però, a Catalunya moltes altres persones, més anònimes, que pel fet de ser pròximes a Israel i a la seva cultura se les ha titllat de sionistes, utilitzant aquest adjectiu com un insult. Potser no saben que el sionisme és un moviment polític que va néixer arran de l’antisemitisme europeu a final del segle XIX. El Franquisme hi va jugar. Durant els anys de postguerra, a la premsa espanyola s’hi podien trobar, sovint, titulars com el que publicava Solidaridad Nacional el 1940: “Avalancha de hebreos, arpías, rojillos y engañados en la frontera de Gerona”. O, al mateix diari falangista, el periodista Manuel Vela Jiménez es referia als burgesos catalans com a “Judíos y Separatistas”. El catalanisme era l’eina principal de l’anomenada conspiració judeomaçònica destinada a trencar la unitat d’Espanya.

Ara, aquells que volen trencar la unitat de la nació espanyola pel simple fet que creuen que una Catalunya independent és millor que romandre amb Espanya també són acusats de nazis. No només ho ha fet aquests darrers dies Loquillo. Hi ha tants exemples! Ja ho va fer Telemadrid amb un reportatge en el qual equiparava el procés sobiranista amb l’Alemanya nazi, el dibuixant Javier Mariscal va comparar la manifestació de l’Onze de Setembre amb “l’època de Hitler”, un regidor del PP de Rubí va fer un fotomontatge amb una imatge del president Mas amb uniforme de la SS, i també altres socialistes com Ibarra han donat a entendre que l’independentisme català és com el nazisme i el feixisme. La Comissió Europea ja va donar al setembre de l’any passat un toc d’alerta a Espanya advertint que banalitzar el nazisme ha de ser sancionable penalment. I la vicepresidenta de la CE Viviane Reding va avisar que podria actuar d’ofici davant els qui no ho compleixin.

Alguna cosa s’ha de fer. A Catalunya no podem permetre ni tolerar més comparacions d’aquestes pel simple fet de defensar el dret democràtic de decidir el que volem ser. Fa uns dies algú a través del Twitter va preguntar si no hi havia alguna manera de denunciar aquesta banalització flagrant del nazisme. Probablement, sí. Cal vehicular-ho.

Pere Navarro, l’home que bufetejava un país




Pere Navarro, l’home que bufetejava un país
"El partit de Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui votar. Qui és, doncs, que crispa?"
En el moment d’escriure aquestes línies ha transcorregut una setmana i encara no s’han aclarit els fets d’acord amb els quals una dona hauria donat una bufetada a Pere Navarro a la porta de la catedral de Terrassa ni tampoc no s’ha donat a conèixer la identitat de la dona en qüestió. Aquest silenci, aquesta opacitat a l’hora de saber-se’n la veritat, no sols deixa sense resposta el munt de preguntes que es fa la gent, sinó que converteix la suposada víctima en sospitós. Sobretot a partir de dos detalls clau. El primer és l’afany amb què Navarro contacta amb els mitjans de comunicació per sobredimensionar el cas. El segon és la instrumentalització política que en fa, en benefici propi, basant-se en el que ell en diu “percepció”. “Els motius són molt clars”, afirma, “són el resultat del clima de crispació”. I en culpa, de passada, “l’actitud del president Mas”. És a dir, que, mancat de proves, elabora una teoria que li permeti presentar-se com a víctima de l’independentisme català. Així, l’independentisme seria mostrat al món com a violent, rabiós, sanguinari i trencador de la convivència mentre que ell i el seu partit nacionalista espanyol serien l’opció de la pau.

Però què va passar realment? Segons ha informat el diari terrassenc La Torre, “ni els clients ni els responsables del bar La Taverneta, ubicat just a deu metres de l’escala de la catedral amb vuit taules al carrer i plenes de gom a gom, no van veure ni sentir res”. Ni tampoc no van veure ni sentir res “els treballadors que aquell dia i hora [27 d’abril a tres quarts d’una de la tarda] estaven als bar-restaurants El Vermut i Plaça Vella, situats igualment a pocs metres de la catedral”. Això coincideix amb el que diu un senyor que va assistir a la mateixa cerimònia religiosa que Navarro en qualitat de familiar d’un nen que feia la primera comunió: “Vam coincidir amb ell mentre esperàvem per entrar a l’església. Jo era a prop de l’entrada, i ell també. Hi havia gent pel mig, ell parlava amb una colla que tenia al voltant. Dins l’església també érem ben a prop, gairebé el tenia al costat. Vaig veure que, quan va entrar, el sacerdot el va saludar i que parlaven. Em vaig quedar molt sorprès quan vaig llegir la notícia”.

Quin misteri, oi? Tenim una cerimònia a la qual assistien sis-centes persones, una suposada agressió a la cara que no va deixar la més mínima marca, una suposada agressora sense identitat i centenars de persones al voltant que no van veure ni sentir res. “Potser va ser un somni”, pensarà algú. En tot cas, quan algú convoca els mitjans de comunicació per emetre un judici d’intencions, com ha fet el senyor Navarro, és lògic que els qui l’escolten dubtin de la seva veracitat. Fins i tot, atesa l’explotació política que n’està fent, hi pot haver qui pensi que es tracta d’un somni fet realitat. D’allò que se’n diu “a bodes em convides!” Aquest extrem adquireix versemblança tenint en compte que, segons l’esmentat diari terrassenc, fonts properes a la investigació afirmen que no hi hauria hagut cap cop de puny, sinó una petita galtada “que gairebé no va fregar la cara del líder socialista”.

Sigui com vulgui, hi ha més interrogants. Vegem-ne alguns: per què es manté oculta la identitat de l’autora de la galtada? Té a veure, això, amb el fet que la galtada no va existir i que, per tant, en no haver-se produït, no tindria ni tan sols la consideració de falta? Per què el senyor Navarro va dedicar el matí de l’endemà a victimitzar-se davant els micròfons de Catalunya Ràdio, RAC1 i la SER, entre d’altres, i no va ser fins a la tarda que va anar a la comissaria dels Mossos? Com és que la indolència en la denúncia no es correspon amb el to alarmant de les declaracions? En quines dades objectives fonamentava la seva criminalització de l’independentisme, en general, i del president Mas, en particular, dient que tot plegat era fruit “del clima de crispació que determinats partits alimenten amb un discurs que no és de diàleg, sinó tot al contrari”? Ho va fer perquè l’augment de la consciència nacional de Catalunya està deixant el seu partit sense votants ni militants, potser? Si el senyor Navarro creu que a Catalunya hi ha un “clima de crispació” i una “fractura social” tan grans, com s’entén que prescindís de l’escorta? Sembla un contrasentit oi?

Hem de suposar que tard o d’hora, si el senyor Navarro no ho impedeix, en traurem l’entrellat. Però el cert és que la carta que va adreçar a la militància quatre dies després dels fets, encara oferia més opacitat, ja que justificava la manca d’escorta en el fet que es tractava d’un acte familiar i estrictament privat. Un acte al qual assistien sis-centes persones! Curiosament, en la mateixa carta, Navarro reculava i ja no vinculava els fets a l’independentisme, ni als partits sobiranistes ni al president Mas, cosa que demostra fins a quin punt va mentir deliberadament en les seves primeres declaracions i fins a quin punt també ha instrumentalitzat els fets en benefici de la seva opció política amb el clar objectiu de criminalitzar la decisió del Parlament de Catalunya de celebrar una consulta.

La carta, de fet, denota en si mateixa el desig d’aparèixer de nou als telenotícies per tal de continuar rendibilitzant l’afer. I això és tan greu en un representant polític que a hores d’ara el senyor Pere Navarro ja hauria d’haver presentat la dimissió. Realment cal molta baixesa moral per mentir tan vilment mostrant Catalunya com una societat crispada, fracturada, violenta i al llindar de la sang. Justament Catalunya, que és un dels pobles més pacífics, tolerants i democràtics d’Europa; un poble que l’Onze de Setembre passat, amb dos milions de persones al carrer, va admirar el món en mostrar-se com una exquisida simbiosi de reivindicació i civisme; un poble, en definitiva, que vol decidir el seu futur polític el 9 de novembre de 2014. Així ho va expressar per majoria absoluta el Parlament de Catalunya. Malgrat això, el 8 d’abril passat al Congrés espanyol, el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra del principi democràtic més elemental; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui decidir el seu futur; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui votar. Qui és, doncs, que crispa? Qui és que fractura? Qui és que violenta? Qui és que bufeteja?


Benvolguda direcció del PSC:


Benvolguda direcció del PSC:

 
Ahir el portaveu socialista al Parlament, Maurici Lucena, em va fer arribar el malestar del partit pel meu article. I, com que crec que algunes de les seves precisions són raonables, m'agradaria fer un parell d'aclariments i una disculpa concreta, així com refermar alguns arguments.

El PSC s'ha sentit ofès per la relació que vaig fer entre la impunitat de Billy el Niño, un policia torturador de finals del franquisme, i l'acció política del socialisme català. Aquí vull ser més precís. Tot i que l'Audiència Nacional exonera l'agent franquista per suposada prescripció dels delictes, la base política que fa invulnerables els criminals de la dictadura és la Llei d'Amnistia de 1977. Es tracta d'una llei de punt i final que exonera "Els delictes comesos pels funcionaris i agents de l'ordre públic contra l'exercici dels drets de les persones". Per aquí s'escapa Billy el Niño, amb la complaença de les institucions espanyoles.

La Llei d'Amnistia és la peça clau sobre la que es munta la transició del franquisme a la democràcia. És una creació política del PSC? No. O no només. Aquesta llei la van votar la majoria dels partits, incloses la dreta i l'esquerra catalanes. En aquest sentit, el catalanisme polític també n'és responsable. La diferència estratègica, que no moral, és que gran part del catalanisme ja no se sent representat per aquells pactes i, en canvi, el PSC sí. D'aquí la justificació d'aquesta frase que, crec, és una afirmació sostenible: "El PSOE i Pere Navarro estan d'acord amb la impunitat de Billy el Niño i de tots els que van exercir la violència durant el franquisme".

Un segon aspecte que ha molestat la direcció del PSC és la vinculació entre les seves sigles i les del GAL. Concretament, això: "Tampoc no cal insistir sobre la condició moral del PSC pel que fa als 29 assassinats del GAL, tots ells amb Narcís Serra de ministre de Defensa". Maurici Lucena em va fer notar que de terrorisme d'estat n'hi havia abans, i és cert. Però el GAL va existir únicament en l'època del PSOE. El 16 d'octubre de 1983 van ser segrestats i assassinats Lasa i Zabala i el 20 de setembre de 1989 va esclatar una carta bomba adreçada al domicili d'un dirigent d'Herri Batasuna, morint el carter que la transportava. Narcís Serra, del PSC, va ser ministre de Defensa entre 1982 i 1991. Té raó el PSC quan diu que Serra, a diferència de Vera o Barrionuevo, no va ser mai inculpat. Però també és cert que aquella violència mai no va semblar que preocupés especialment el partit de Narcís Serra, d'aquí n'extrec la "condició moral".

I una disculpa. No em vaig expressar bé escrivint que "A Pere Navarro tota aquesta violència li sembla correcta i legítima". Pere Navarro no és una persona que jusfiqui la violència, en absolut. El que vull dir és que la carrera política de Pere Navarro ha travessat totes aquestes circumstàncies històriques sense que se li recordi una sola declaració relativa al clima que generaven aquelles violències que van ocupar les portades dels diaris al llarg de molts anys, incloses les 45 detencions preolímpiques, amb condemna a l'estat espanyol per part del Tribunal d'Estrasburg.

Per acabar, a molta gent ens sap greu que Pere Navarro hagi fet una acusació genèrica al sobiranisme, afirmant que la seva acció política ha generat "un clima de crispació". Això, a l'entendre de molts milers de persones, és ultrapassar una línia vermella. Lucena diu, segurament amb raó, que avui dia els independentistes viuen en l'hegemonia política i el PSC, no. Personalment, lluitaré perquè aquesta hegemonia serveixi perquè el futur estat català persegueixi penalment Billy el Niño i el terrorisme d'estat sigui impossible. Però em puc equivocar. Així que, si la República Catalana xipolleja entre les clavegueres i jo me'n despreocupo, qualsevol tindrà dret a publicar un article com el que jo vaig escriure ahir.

La crispació té nom de dona


La crispació té nom de dona

«La líder d'UPyD representa el pitjor de la política d'aquest país no perquè es comporti com una oportunista desmemoriada, sinó perquè ho fa com una arribista malintencionada»

 | Actualitzat el 06/05/2014 a les 00:01h
La crispació té nom de dona als passadissos del Congrés i a la porta de la catedral de Terrassa. En el primer cas és diu Rosa Díez i comença a ser inacceptable la crispació que la líder de UPyD genera només obrir la boca. Com estem en campanya electoral i cal posar cullerada en tot el que sigui susceptible d'arramblar un vot o fer-lo perdre, la  darrera  ocurrència –com diria Rajoy- de Díez ha estat  titllar d'“insuportable” el clima de tensió i violència que es viu a Catalunya per culpa de la deriva sobiranista a la qual atribueix, sens dubte, l 'agressió a Pere Navarro per part d'una conciutadana. 

Quan Díez compartia les mateixes sigles de partit que Navarro des de la conselleria de  Turisme i Comerç del Govern basc (PNB-PSOE) exhibia el “Ven i cuéntalo” de l'anunci publicitari com a antídot contra ETA i el paquet bomba que el terroristes li van enviar a casa. ETA ja és història i la memòria, històrica o recent, no li és útil a la líder d'UPyD en el seu discurs de la por habitual que, acompanyat de l'exabrupte de passadís d'altres estadistes, és el que genera els titulars més cridaners.

La líder d'UPyD representa el pitjor de la política d'aquest país no perquè es comporti com una oportunista desmemoriada, sinó perquè ho fa com una arribista mal intencionada: sap perfectament que a Catalunya no hi ha violència i si aquest infundi l'escampa algú que ha tingut càrrecs i responsabilitats públiques a Euskadi (1991-97) en els pitjors anys del terrorisme d'ETA, i per tant amb coneixement de causa, a banda de mal intencionat és abominable.

Rosa Díez diu que hi ha una “doble vara de mesurar” alhora de condemnar els insults i les agressions als polítics.  En el seu cas, aquesta “doble vara” consisteix a atiar l'imaginari foc de la violència a Catalunya, oblidant que des de la conselleria que ella dirigia es pagaven anuncis a tota Espanya d'un eslògan turístic com “Ven i cuéntalo” en un moment especialment sagnant a Euskadi en el que un centenar de persones, entre elles Gregorio Ordóñez,  Fernando Múgica o Miguel Àngel Blanco, van ser assassinades per ETA. Quan li van retreure el sarcasme del lema i l'humorista Mingote en va fer un acudit, Díez es va querellar. Com si frivolitzar amb la violència només ho pogués fer ella. El populisme de batalla de Díez, amb la fal·làcia de la violència sobiranista, és més crispant i perillóss que tots els insults i escridassades a polítics que s'hagin pogut produir fins ara.

Pere Navarro no hauria de caure en el parany de l'exconsellera basca. Tampoc la premsa. No s'explica que, deu dies després, encara no sapiguem qui és la presumpta agressora i que no hi hagi un relat dels fets de  manera precisa i contrastada per part de la víctima. Cosa que només ha servit per afavorir  les interpretacions més estrambòtiques, humor inclòs.

El rerefons





La part més positiva de la polèmica sobre les declaracions de Raimon és que incita a parlar dels perills que ell sap veure: bàsicament, com es farà el referèndum i com quedarem la resta dels Països Catalans. Raimon tem que la independència del Principat porte molts més problemes encara per al País Valencià. No en tenim cap certesa. Personalment, crec que la independència del Principat serà bona, perquè Espanya difícilment podrà pressionar més els valencians. Més que no ho fa ja avui. En canvi, em sembla evident que, perdut el Principat, Espanya es trobarà obligada a escanyar-nos encara més i la conseqüència d'això no necessàriament serà, però podria ser, molt semblant a la viscuda al Principat: del 'català emprenyat' al 'valencià emprenyat' hi ha una distància més curta que no sembla. I un fil conductor, el supremacisme espanyol, que no canviarà d'actitud ni després de veure les conseqüències de la seua ceguesa.

Dit tot això, és evident que els valencians tindrem molta feina si volem fer veure als nostres conciutadans com arriba a ser perniciós de viure a Espanya. Però també tindrem una nova fortitud, un nou tauler de joc, que no podem menystenir. Fins i tot en el cas que el Principat no faça res en favor nostre, la seua sola existència tindrà conseqüències positives per a molts valencians, eivissencs o fragatins --i no cal dir per a la gent de Perpinyà, que ja anomena Catalunya el seu tros de terreny, el mateix nom del futur estat independent.

Ara, no crec que siga assenyat de negligir que aquest afer no és un afer de valencians. La independència del Principat l'aconseguirem gràcies a l'allau de nova gent que s'ha convençut que és la solució més raonable possible. És aquesta normalització, la gran sort que tenim. Però no és un fet menor entendre i constatar que aquesta gent nova normalment prové d'una cultura política molt més espanyola que no la del nacionalisme tradicional, una cultura política en què els Països Catalans simplement no existeixen. O fins i tot són una nosa.

I, tanmateix, afirme que els Països Catalans són útils perquè representen una de les pedres de toc més sòlides, una de les fites més clares a l'hora de mostrar on som prests a arribar i com de fort estem disposats a jugar. Però jo no m'enganye: és molt difícil de discutir que seran el preu que pagarem per aquesta independència, segurament juntament amb l'oficialitat indiscutible de l'espanyol. I això mateix ja explica per què són tan importants, car no se m'acut res millor per a demostrar que podríem acabar tenint la independència més 'espanyola' possible, en què la diferència entre l'actual comunitat autònoma i la futura república siga tan escassa com puga ser.

El turista Jorge Cañas a l'illa Robinson Crusoe


Lluís de Yzaguirre

El turista Jorge Cañas a l'illa Robinson Crusoe



Recentment, Empar Moliner reflexionava a l'Ara sobre la irritació amb què un diputat de Ciudadanos negava que el seu pare (immigrat des d'Andalusia) fos un immigrant. La senyora Moliner focalitzava un fet crucial: la negació del dolor sofert pels exiliats econòmics del franquisme. Que en molts casos no fugien només de la misèria, sinó també de la repressió i les arbitrarietats de cacics i terratinents.

Som molts els qui pensem que fer un país nou és una oportunitat única de canviar moltes de les dinàmiques que no funcionen. I això implica substituir les lleis espanyoles per unes altres de creades 'ex novo' o copiades dels països en què ens volem emmirallar. Això també afectarà la definició jurídica de 'català', que deixarà de significar 'ciutadà espanyol domiciliat a Catalunya'. No sorprèn que els annexionistes hi donin tanta importància: hi ha gent que ara no gaudeixen aquí de ciutadania i que probablement passaran a tenir-ne; hi ha gent que ara són ciutadans de ple dret que potser preferiran no perdre la ciutadania espanyola o rebutjaran explícitament la catalana. La llei haurà d'especificar quins requisits haurem de complir els qui optem per sol·licitar la ciutadania catalana. I de cap manera no la podrem imposar als qui la rebutgin, com fan els espanyols amb nosaltres.

Des de l'òptica catalana, caldrà ésser molt curós a no discriminar els immigrants segons l'origen, la cultura, la religió o la llengua; o segons si van immigrar amb exèrcit o sense; o si en el seu país d'origen procedeixen de les elits descendents dels colonitzadors espanyols o dels pobles indígenes. El tema em sembla molt delicat i em suscita moltes preguntes i poques respostes, però caldrà trobar-ne.

Una evidència de com n'és, de delicat, és que hi hagi un oxímoron com 'immigrant de segona generació', amb més de 75.000 ocurrències a Google. Si el terme té tant d'ús deu ésser, en part, per actituds xenòfobes de rebuig als nous catalans amb trets racials que evidencien arrels foranes o que mantenen costums, indumentària, hàbits religiosos que amb mentalitat racista es consideren impropis dels catalans; recordem la campanya #sócunnoucatalà que va convidar el racista Anglada a tocar el dos en resposta a un piulet seu que menystenia una criatura catalana de raça negra. Però també ajuda a donar sentit a l'oxímoron l'actitud supremacista amb què alguns fills d'immigrants (fins i tot des del parlament) rebutgen la llengua, la cultura, la identitat de la societat que va acollir llurs pares i on han nascut ells.

Se'ls ha girat feina als sociòlegs, etnòlegs, juristes, polítics... Com a lingüista, no sé si els podré ajudar, però em preocupa la irresponsabilitat amb què alguns oportunistes caçavots prometen cooficialitats que inevitablement crearan castes lingüístiques entre els immigrants i desmotivaran la majoria dels altres 'altres catalans' a integrar-se. Una cooficialitat que ni és necessària ni ens acosta als països normals.

Requerir un determinat nivell de coneixença de la llengua pròpia, amb exempcions quan calgui o amb períodes transitoris, forma part dels processos d'obtenció de la ciutadania a França, a Espanya i a la Gran Bretanya, sense anar més lluny. Potser per això alguns s'obstinen a tractar l'espanyol com a llengua pròpia de Catalunya, com a via per a perpetuar els privilegis d'una part dels immigrants. El perill que aquests privilegis facin inviable la pervivència de les llengües autòctones va portar els redactors de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM) a no considerar les llengües de la immigració ni com a territorials ni com a pròpies dels pobles nòmades.

Coneixedor com sóc del biaix cultural que sovint amara els conceptes i obnubila el nostre raonament, biaix que sol impregnar els diccionaris, m'agrada comparar definicions entre diccionaris, si pot ser forans. Els veig com l'expressió de la jurisprudència popular. Potser per això m'irrita que la Real Academia Española de la llengua castellana es constitueixi en quarta cambra legislativa, modificant el diccionari per tal de fer la feina bruta a la tercera cambra legislativa (anomenada Tribunal Constitucional). La recerca del verb 'immigrar' m'ha reportat un exemple diàfan d'aquests biaixos culturals.

Si el cerquem al diccionari d'Oxford University Press, ens remet a 'immigrant', que és 'A person who comes to live permanently in a foreign country'. Al Larousse, trobem 'immigrer, verbe intransitif Venir se fixer dans un pays étranger au sien'. I el DIEC dóna 'immigrar v. intr. [LC] [SO] Venir a establir-se en un país que no és el propi'. Fins aquí, petites variacions (estranger - no propi) i coincidències com ara establir-se = se fixer = to live permanently, que deixa fora del concepte els turistes i passavolants (però no alguns casos esmunyedissos, com els dels diplomàtics); o país = pays = country, que contextualitzen com a marc referencial un terme geogràfic difús i no pas l'estat, com hauria agradat a Jorge Cañas.

La sorpresa ens l'aporta el DRAE amb una definició que deu venir de la primera edició (1780): 'inmigrar. (Del lat. immigrāre). 1. intr. Dicho del natural de un país: Llegar a otro para establecerse en él, especialmente con idea de formar nuevas colonias o domiciliarse en las ya formadas.' Començo a entendre que un espanyol com Jorge Cañas i un català com jo no apliquem el terme immigrant de la mateixa manera... I fa entrar en joc una constel·lació semàntica més complexa: si ja trobava poc adequat el terme 'immigrant' per a referir-me a un diplomàtic, ara m'adono que tampoc no l'aplicaria a un missioner o a un colon. I la frontera semàntica sembla força clara, entre la persona que vol passar a formar part de la societat d'acollida i la que no, especialment quan pretén transformar-la. I és que el concepte de 'immigrant' que ens proposa el DRAE és quasi idèntic al que proposa per a colon: 'colono, na. (Del lat. colōnus, de colĕre, cultivar). 1. m. y f.Persona que coloniza un territorio o que habita en una colonia.' En elWeltanschauung de la religió espanyista, no hi cap la possibilitat d'integrar-se al país d'acollida.

Totes quatre definicions d'immigrar coincideixen a donar arguments als qui consideren que no podem parlar d'immigrants per referir-nos a persones nascudes aquí; però es fa, sobretot com a antònim de ciutadàen aquells estats on la ciutadania no s'obté per ius soli. No sabem si la República Catalana triarà entre el ius sanguinis i el ius soli o els adoptarà tots dos, però si s'adopta qualsevol fórmula de vinculació entre ciutadania i coneixement de la nostra llengua (la mínima seria exigir el coneixement passiu del català), tinc per segur que caldrà que la República Catalana esmerci recursos i esforços considerables a aconseguir que moltes de les persones que ara no tenen la ciutadania espanyola arribin a tenir la catalana; i que hi haurà persones que ara tenen la ciutadania espanyola que només podran optar per la catalana segons els requisits que adoptem (per exemple, si copiem la sàvia disposició britànica d'eximir els més grans de seixanta-cinc anys).

Entre les preguntes que em faig, n'hi ha una que miraré de respondre en el futur: quan deixa de veure's o d'ésser vista com a immigrant una persona? Partint de les definicions anteriors, sembla clar que o bé quan deixa de residir al país o bé quan deixa de veure's - ésser vist com a estrangera en aquest país.

M'enorgulleixo del meu primer cognom (De Yzaguirre) i de les arrels basques que evidencia, però mai no m'ha demanat ningú si sóc immigrant (només tinc una anècdota divertida amb en Tísner que potser algun dia el Màrius Serra explicarà). Deu ser perquè el meu besavi va fer seu aquest país sense reserves.

En tot cas, això que el senyor Cañas pare no és un immigrant, ell, que tant s'omple la boca per dir que la legalitat hereva del franquisme ha de passar per davant de la democràcia, ell, insisteixo, ho haurà de fer entendre als responsables de l'Instituto Nacional de Estadística, que publiquen les dades dels fluxos migratoris separant les migracions exteriors de les que consideren interiors (encara que siguin entrenacionalidades diferents).

A mi no m'agrada que el senyor Rajoy digui que els catalans som propietat dels espanyols: em demostra que em veu com un esclau, de nom Divendres (Bosch 'dixit'), però no li puc dir com ha de pensar; al senyor Cañas potser no li agradarà que no vegem son pare com un turista, un missioner o un diplomàtic, o que el convidem a 'volver' com a turista a l'illa de Robinson Crusoe, però de la mateixa manera que no ens pot imposar que ens sentim espanyols, tampoc no ens pot imposar la seva visió de la immigració espanyola com si es tractés d'un episodi de mudances; molta gent es va veure expulsada del seu país per aquells qui els van voler convertir en instruments del genocidi lingüístic; afortunadament ni la dictadura franquista ni la dictatova neofranquista no se n'han sortit, per molt que al senyor Cañas li pesi.



Lluís de Yzaguirre i Maura, professor de Universitat Pompeu Fabra