Hipòcrites

Vicent Partal

Un grup de nazis ataca uns xiquets durant la concentració d'Escola Valenciana a Benirredrà i la policia deté un usuari de Twitter de Borriana, d'esquerres. Els feixistes del GAV fins i tot es permeten d'agrair a la policia les atencions que els havia dispensat mentre assetjaven la concentració escolar. És normal això? Desgraciadament, sí, però no hauria de ser-ho de cap manera.

Fa dies Mònica Oltra va haver de veure el ple de les Corts Valencianes des de fora. L'enfrontament amb el president Cotino ja és, en si, una vergonya, però és una vergonya especialment feridora perquè demostra l'enorme hipocresia del PP. La meitat dels diputats del Partit Popular són encausats i, malgrat això, no els han aplicat cap mesura. Més i tot: l'incident va començar pels insults de Rita Barberà, a qui ningú no ha demanat tampoc cap responsabilitat. A Oltra, en canvi, sí.

No és pas l'únic cas. M'ha esbalaït el debat sobre les xarxes socials que el PP ha posat sobre la taula, arran de l'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó. Ara resulta que volen impedir insults i comentaris els mateixos que cada dia, des de fa mesos, omplen les xarxes socials d'insults i comentaris. Ara volen fer-nos creure, per exemple, que és insultant dir una obvietat com ara que l'assassina és una militant del PP. I això ho pretenen els mateixos que han magnificat fins a l'infinit el cas Navarro, per exemple. O que s'han omplert la boca per a parlar de crispació en el cas de Catalunya i en canvi han negat que n'hi haja en el cas de Lleó, malgrat els tres trets.

En trobaríem milers d'exemples en tots els nivells de govern. La hipocresia del Partit Popular, en qualsevol terreny, és de rècord. I la fatxenderia també. El problema que tenen, però, és que ja és una hipocresia inservible o escassament eficaç. Simplement perquè n'han abusat massa i al final no poden tapar tantes contradiccions solament amb crits i escarafalls exagerats. Ni que sigues el PP.

La gran coalició ja existeix

La gran coalició ja existeix

"Així s’ha teixit la gran coalició. I ni al PP ni al PSOE no els convé trencar, però tampoc canviar de format: ja els va bé aquesta simulació d’alternança"

  Jofre Llombart

Felipe González ha llançat un dard enverinat contra "l'Aturem Rajoy” del PSC-PSOE en plantejar la possibilitat d’una gran coalició entre el seu partit i el PP. No és la primera vegada que els socialistes fan una campanya a la contra: encara es recorda el cèlebre “Si tu no hi vas, ells tornen” però el lema del 2012 era encara més explícitament negativista: “No a la independència, no al centralisme”. No és la primera vegada que ho fan però sí podria ser la última: si al PSOE se li ocorregués donar suport a un govern del PP, els estrategues de comunicació del PSC hauran d’imaginar-se nous missatges.

El cas és, però, que la gran coalició entre el PP i el PSOE ja existeix des de fa anys. Només cal rememorar l’estiu del 2011, aquell mes d’agost en què Merkel truca a Zapatero i Rajoy i els diu que el deute espanyol el decidirà la Unió Europea, és a dir, els bancs alemanys. Espanya perdia sobirania en favor d’Europa i aquesta pèrdua quedava consagrada a la Carta Magna. I aquesta retallada la van segellar PP i PSOE junts.

Però després va venir “el desafío soberanista” i el pacte tàcit -però profund- entre PP i PSOE avui dia es manté. Cada dia l’amic@eduardvoltas ens diu “bon dia” publicant una portada de l’ABCen què es titula una entrevista a Alfredo Pérez Rubalcaba: “Rajoy sabe que para temas de estado siempre puede contar con el PSOE”. Evidenment no basaré la teoria d’aquest article en aquest tuit quotidià, però sí és la foto que ho ilustra. I només cal recordar la última demostració científica: el 8 d’abril, i malgrat tots els matisos que hi vulguin posar uns i altres, el PP i el PSOE van votar junts, coaligats, associats, en bloc, contra el traspàs a Catalunya perquè pugui convocar referèndums. A vegades cal repetir les coses perquè la memòria tuitera és molt curta: el PSOE va votar juntament amb el PP perquè Catalunya no pugui convocar referèndums; ni independència, ni autodeterminació: el traspàs d’una competència.

A Madrid hi ha una tradició no escrita que es palpa a molts edificis públics; la tradició de passadissos o despatxos. Es tracta de milers i milers de persones de l’administració que fa molts anys que no s’han mogut de tots dos llocs, però hi van en funció de qui governa. Si són persones pròximes al PSOE, quan el PSOE mana ocupen càrrecs. I quan el PSOE perd, mantenen la seva plaça pública al passadís, sense cap feina assignada i amb el consentiment del seu cap, que serà de l’equip contrari. I passa exactament igual, però en sentit invers, amb simpatitzants del PP incrustats en ministeris, direccions generals, empreses públiques i altres ressorts de poder. I quan hi ha canvi a La Moncloa, tot torna a canviar. I així des del 1978. Aquesta gent és molt nombrosa i molt poderosa perquè els ministres passen però els alts funcionaris no. I són aquests els principals interessats amb què no es trenqui el bipartidisme espanyol perquè els hi va l’status quo: o quatre anys manant i cobrant plus o quatre anys rebent un sou sense saber ben bé a canvi de què.

Però no cal anar a aquest detall: The grand coalition, Die Grosse Koalition, La Gran Coalición és un fet a Espanya des que el 1978 Alianza Popular i PSOE van pactar que per fer i per canviar la Constitució cal el concurs de tots dos. La reforma constitucional es va fer d’una manera molt fèrria però fins ara, quan el PSOE ha hagut de simular que vol un estat federal, no se n’ha visualitzat aquest hermetisme.

I així s’ha teixit la gran coalició. I ni al PP ni al PSOE no els convé trencar, però tampoc canviar de format: ja els va bé aquesta simulació d’alternança. Formalment, uns estan al govern durant un temps i els altres estan a la oposició, però en grans qüestions (lluita contra ETA, reforma alemanya de la Constitució o oposició al dret a decidir) la coincidència és plena, que per això són “partits d ‘Estat”. Això vol dir que no es fan tasca d’oposició? I tant, però només per accelerar aquesta alternança: els casos GAL, Filesa, Prestige, Bárcenas i Gürtel busquen forçar el canvi o endarrerir-lo una mica, però en el fons de l’Estat, la fortalesa de l’entente PP-PSOE és igual de forta com ho és entre socialdemòcrates i conservadors a Alemanya. Allà, però, són més transparents.

Fixeu-vos que quan dilluns se li va preguntar per aquesta qüestió a Alfredo Pérez Rubalcaba va rebutjar la fòrmula del govern de coalició però perquè a Espanya “no hi ha tradició”. No per motius polítics, sinó perquè “no hi ha tradició”. Heus ací el quid de la qüestió: a Espanya “no hi ha tradició” de gran coalició, per tant no se’n fa. A Espanya “no hi ha tradició” de fer mocions de censura, per això no se’n fan. A Espanya “no hi ha tradició” de plegar i per això Rajoy i Rubalcaba continuen actius 30 anys després. I evidenment, a Espanya “no hi ha tradició” de deixar votar a les nacions i per això no ho han permès mai.

El "fracking" colonial

El "fracking" colonial

"El “fracking” colonial no té mai aturador, perquè està presidit per la misèria moral dels que menyspreen tant els pobles sotmesos com els habitants del seu propi territori"

    Julià de Jòdar 

Ja és de general coneixement que els senyors de la plataforma extractiva Castor han jugat a injectar vuit milions de metres cúbics de gas sobre un jaç que no els podia absorbir per falta de porositat amb la benigna intenció de multiplicar-ne per tres l’extracció dels fons marins del “golfo de Valencia” (de la resta de golfos valencians, ja se n’ocuparà la justícia, que el poder tindrà cura d’absoldre´ls). Que, mentrestant, s’hagin produït terratrèmols; que durant mesos s’hagi amagat un informe que els relacionava amb la injecció de gas; i que no se sàpiga qui va donar el vist i plau des dels ministeris a la continuïtat del desficaci, tot plegat no és sinó la manifestació de l’esperit colonial amb què són tractats els afers d’aquesta part mediterrània de l’Estat sotmesa a la constitució espanyola. Diré més: amb un esperit colonial de sotsprefecte, perquè, com que tot això està succeint en “aigües de ningú”, o sigui, de “frontera” (com a la novel.la de Joan Todó, “L’horitzó primer”), el govern regional valencià, a mans del PP, no hi vol fer res, mentre que el govern regional català no hi pot fer res (si voluntat n’hi hagués). Com de costum, ha estat la mobilització de la gent del país que hi ha plantat cara creant una mena de “contraplataformes”, com Aturem el Fracking, en defensa de la terra, per aturar el neocolonialisme depredador, i per posar en dubte la submissió del treball als dictats del capitalisme especulatiu. (No per casualitat es parla de 1.700 milions d’euros d’indemnització a l’empresa de Florentino Pérez, rei de la llotja del Bernabeu, en cas que s’hagués de desmantellar la plataforma marina aixecada enfront de Vinarós.)

¿És una posició casual, aquest “fracking” colonial? De cap de les maneres: es tracta d’una ideologia d’Estat, aplicada sistemàticament per cobrir qualsevol esdeveniment que tingui a veure amb el conjunt dels Països Catalans. ¿O no és un intent de “fracking” colonial, la persecució sistemàtica i planificada de la llengua? ¿O la construcció del corredor mediterrani enfront de l’anomenat “corredor central” i la dilapidació de l’AVE? ¿O la corrupció com a tècnica política per posar en dubte la necessitat del poder propi entre la gent? ¿O la comparació entre el procés independentista del Principat i el desordre neoimperial d’Ucraïna? ¿O l’ús farisaic dels comentaris sobre les declaracions de Raimon? Tot plegat amb l’expressa i malèvola intenció de traçar una línia virtual de falla tectònica a còpia d’esmentar-la i propagar-la per crear els efectes perseguits: la fractura real de la nació i, dintre de cada part de la nació, la fractura entre la pròpia gent. El “fracking” colonial no té mai aturador, perquè està presidit per la misèria moral dels que menyspreen tant els pobles sotmesos com els habitants del seu propi territori. I no és de menor importància, per als seus designis, la captació d’agents a la colònia mateixa, tant si en són conscients com si no: performadors d’opinió, manipuladors d’enquestes, difusors d’insídies, ànimes de càntir especulatives, emissaris de la por, mòmies rescatades dels mausoleus patricis, ventrílocs rellogats a tant la funció, infusoris de fundacions en fase hiperactiva... Com a la del Senyor, tothom hi té cabuda, a la vinya catalana. Democràtics que som. O “democratítics”. Perquè vagin dient.

Navarro ha de plegar

Navarro ha de plegar

    Salvador Cot

Pere Navarro ha de dimitir perquè ha mentit. Ara sabem que quan va negar a Josep Cuní que la dona entrés a la catedral estava mentint ell, i no pas La Torre i també sabem que la senyora en qüestió és una persona de caràcter inestable que ara fa un any va organitzar un episodi semblant quan no li va funcionar el caixer automàtic d'una entitat bancària. Sembla que en aquell cas el director de l'oficina no li va dir "ja t'has pres la pastilla?" i la cosa no va anar a més.

Però ha de plegar, també, perquè ha aprofitat un cas ínfim i sense relació amb el procés polític per acusar el conjunt de les forces sobiranistes -i fins i tot el president Artur Mas- de crear un "clima de crispació" on només hi havia oportunisme de partit per part del propi Navarro. Quan a la cadena SER li van preguntar sobre les motivacions que atribuïa a la dona que el va agredir, Navarro va dir, literalment, que "aquest clima de crispació, quan es mou, quan determinats partits alimenten un discurs que no és de diàleg, sinó justament el contrari, quan s'enroquen les posicions..., hi ha persones que són molt sensibles que es fanatitzen, i quan veuen algú que crida al diàleg, a la concòrdia, a l'acord, creuen que és un enemic del procés. O com quan uns energúmens assalten la seu de la Generalitat a Madrid, també pensen que ataquen a un altre enemic". La comparació de la senyora de 63 anys amb l'assalt dels falangistes a Madrid és d'antologia.

Navarro ha de plegar perquè, en cas contrari, s'haurà d'aferrar a que una dona sexagenària li va dir fa molts anys que la bandera catalana estava bruta i que aquest fet trivial demostraria que el clima està crispat per culpa de la consulta del 9-N. I això no s'ho mereixen ni la societat catalana, ni els votants del seu partit, ni tan sols els delegats del PSC que el van elegir.

Per cert, passaran a la història les declaracions de Navarro, vint-i-quatre hores després, assegurant que encara li feia mal la plantofada d'una senyora de 63 anys i 1'60 d'alçada. De debò que vol acabar així, el socialisme català?

Els idiotes

Els idiotes

"No crec que vinguessin poble per poble, casa per casa, escamots de la burgesia amb una xeringa per inocular-nos el virus del catalanisme"

   Francesc Canosa

Hola, sóc un idiota. Sóc un idiota, un cretí, un estúpid, un totxo, un curt de gambals. Demano perdó a tothom per ser així. Perquè sí, perquè mira, perquè no arribo. Perquè tinc cervell d’escarola de migdiada d’estiu. Demano perdó al món, a tothom, perquè jo no sóc de la burgesia catalana. Ja ho he dit. Jo sóc català de tros. Ni tant sols em sento independentista. Sóc català a la manera de Joan Sales: “Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec”. Ras i curt. Però sóc com un criminal. Sota sospita. No puc dir res. No puc sentir. Perquè sóc una criatura creada al laboratori. Sóc un invent genètic de la burgesia I+D. Gu, gu, ga, ga... Sóc un infant replicant a qui els blade runner em tusten el culet.

És trist viure així. Passo els dies posant-me oli a l’engranatge. I m’arreglo a mitges amb quatre hòsties que em foto amb la clau anglesa. Tot a lloc. Però, ai, no sé perquè sóc un robot que de cop i volta li floreixen els sentiments. Com uns fogots. Mira, aprofito per rostir uns pollastres, que em queden ben bons. Com que sóc retardat sempre vaig tard. Justejo qui sap lo. I llegeixo lo de fa setmanes com si passés avui. Visc liofilitzat. L’altre dia llegia això que va publicar l’escriptor Javier Pérez Andújar que deia que “Ser español es de pobres”. Ai, jo sóc un robot. Però tu Javier que ets més humà ens deies que et picava això que UGT I CCOO fessin costat a Òmnium pel dret a decidir. Que això d’Òmnium és l’oligarquia, la burgesia, lo dimoni enforquillat, la maldat consagrada dels més dolents del món mundial. Ai, ai, sóc un robot. Com que en Quim Torra és un replicant més avançat que jo ja t’ho va dir clar. Però jo sóc idiota. No sé si ho havia dit ja això? Doncs això, que sóc idiota. Iiiidioootaaaa...

Sóc un ruc amb orelles de vímet i amb ferradures de drap. Ihà-ihà. Jo sóc d’aquests. Dels que a casa tenim el “Calendari dels Pagesos”. Res, res, quatres fulles mal comptades que es continuen publicant des de 1861. Res, coses per carnussos com nosaltres. Ens diuen coses d’aquestes imbècils de si Sant Jaumot de l’Estaquirot fa el mercat del bròquil confiat el 13 de maig; que si el preu de la rata escabetxada ha pujat enguany perquè hi hagut un atac d’un escamot de gats; que si et talles els cabells al -0,5 per la lluna minvant pessigant tindràs cabellera tota l’eternitat; que si Sant Pedrol de les Campanes ens ha fotut un miracle i ens ha deixat una porca de blat de regal... Res, coses d’analfabets. Res, coses del poble. De la major part de la població catalana. Però, noi és el que teníem. No teníem res més. Al país no hi havia res. Passem-nos pel forro els Jocs Florals Garden Center, els llibres de poesia amb títols com “De bell antuvi llurs quelcoms”, i tot el que vulguis.... tot plegat no val un ral. Coses de quatre gats escaldats. El “Calendari dels Pagesos” sí que és important: va ser lo nostre tele notícies, lo nostre twitter, lo diari de masses quan no hi havia masses, quan tots campàvem com conills espantats. Era de tots. Era la xarxa social. Era el país pop. Perquè we are the pop. Tota la gent popular llegint com podia. Ja veus que devem ser ben idiotes perquè una cosa (de les centenars que hi havia!!) per a tot el país humil, de el país humil, es continuï publicant des de 1861 i en català. I encara es va aguantar fins al 1941 en català. L’argumentació dels editors era bona: deien que els pagesos no entendrien que es posés “guisante” en comptes de “pèsol”. Però el 1941, guisante... fins 1976. Això ja et diu si som un país, o no.

Però havíem quedat que n’hi ha que som idiotes. Clar, hem estat creats per la burgesia. Com bé va dir el 1967 Jordi Solé Tura a Catalanisme i revolució burgesa. Ai, els fogots.... Com pot un llibre que van llegir quatre gats sectaris fer tant mal? D’aquesta obra de ciència ficció encara en paguem les verinoses i mentidores conseqüències. Bàsicament el que diu la cosa és que el catalanisme és un invent de la burgesia. Vaja, que més del 90% de la població catalana no existim. Vaja, que només ets català, catalanista, si ets burgès. Genocidi de paper, llibre de falsedat immensa perquè és científicament i sideralment demostrable que el catalanisme no se l’inventa la burgesia. Molts ho sabem: des dels que portem segles aquí, fins als que hi duen quatre dies. El malaurat Josep Termes, va ser dels primers que ho va demostrar històricament en els nostres dies de confusió permanent. Però clar.... què acaba quedant en l’estúpid imaginari col·lectiu de país estereotipat... Solé Tura. Novament: uns pocs juguen a explicar uns molts. Però clar, m’havia oblidat que n’hi ha que som idiotes. Perdó. Són els fogots. Sóc un replicant que només beu salfumant.

Això, som un fetus de laboratori. Tothom ho ha dit. Fins i tot el que potser ha estat el periodista espanyol més brillant d’aquest segle passat: Manuel Chaves Nogales. Això tampoc ho va saber veure. Mira que el paio era bo, brillant, panoràmic, honest, però quan va arribar aquí durant la República diu això: “El separatismo es una rara substancia que se utiliza en los laboratorios políticos de Madrid com reactivo del patriotismo, y en los de Cataluña como aglutinante de las clases conservadoras”. I anys i panys així. Home, doncs no, perquè we are the pop! Però, ai, jo sóc idiota.

Sí, potser sí que som idiotes. I molt idiotes. Molt. Però potser som idiotes mode Lars von Trier. El director danès va fer una pel·lícula que es deia “Els idiotes”. L’argument pot semblar molt idiota: un grup de gent es fa passar per idiotes, precisament, per així alliberar-se de l’opressió de la societat. Sí, segurament, nosaltres també hem fingit ser idiotes, perquè no teníem més remei, perquè no en sabíem més i per tot el que vulguis. Perquè sempre ho hem tingut tot en contra. Entre d’altres coses un estat opressor per a tots. Perquè ens hem hagut de tancar a casa. Una vida de porticons endins. Com els idiotes de la pel·lícula. Però realment no som idiotes. Perquè sabem d’on venim i venim de la puta misèria. Sí, de la puta misèria. Que venim de la mina, del tros, i de les molles. I ser català és de pobres. I, home, no crec que vinguessin poble per poble, casa per casa, escamots de la burgesia amb una xeringa per inocular-nos el virus del catalanisme. I ja no et dic fer lobotomies. Més que res perquè ja érem catalans. Ja érem catalans pop.

Ja és curiós Javier que tu puguis reivindicar les teves arrels. D’una família andalusa a Sant Adrià. Que jo et llegeixo. I m’agrada. I mira, aquest any t’han donat fins i tot el premi Ciutat de Barcelona (Felicitats!). Però, home, quan n’hi ha que reivindiquem les nostres arrels populars catalanes, que són les de la immensa majoria del país, se’ns passa, com a mínim, el talla gespa de la ignorància. Home, que n’hi ha que ho intentem llegir tot i d’altres només un bocí i a sobre ens volen explicar qui som. Ja t’ho dic jo: no som idiotes.

EL PUNY I LA MÀ

El puny i la mà

"És inevitable demanar prudència, però. Les darreres cites electorals demostren que no es pot santificar la beata demoscòpia"

       Vicent Sanchis

El misteri de la dona que va agredir Pere Navarro a la porta de la seu de Terrassa no acaba, ni de bon tros, amb l’autoria de l’atacant. Com que el primer secretari del PSC ha convertit una anècdota en categoria, ara està per veure quins efectes tindrà sobre l’ànima dels votants d’ací a dos diumenges. És ell qui ha donat tota la importància a l’incident. Ara és lícit esperar-ne les conseqüències. Fins i tot morbós.

Segons les enquestes que s’han anat fent públiques aquests dies, no n’hi haurà, d’efectes. Més enllà de la necessària i concisa ironia de Quim Monzó, les conseqüències de la denúncia del líder socialista són invisibles. El PSC manté la caiguda lliure. Segons el sondeig que ahir va publicar La Vanguardia, per exemple i per triar-ne un qualsevol, el PSC passaria del 36 per cent del vot al 17’5. Menys de la meitat. I qui en trauria profit? Tothom. Fins i tot Convergència i Unió. Els que més: Esquerra Republicana, Iniciativa i Ciutadans. Com que el PP gairebé ni es mou, segons aquestes previsions, queda clar que el votant socialista s’ha dispersat entre totes les altres opcions. I que el PSC és el partit més castigat per la nova situació política que vivim.

És inevitable demanar prudència, però. Les darreres cites electorals demostren que no es pot santificar la beata demoscòpia. En les passades eleccions al Parlament gairebé totes les enquestes donaven per descomptat que Convergència i Unió s’acostava a la majoria absoluta. La realitat va desmentir tots els càlculs. Podria repetir-se la jugada. Potser el PSC no caurà tant de tant alt. Però si aquesta vegada els sondejos no l’erren tant, la galtada que rebrà Navarro serà inequívoca i democràtica. Molt més forta que la de la feligresa terrassenca. Si els resultats finals en les eleccions europees s’acosten al que preveuen les enquestes, només hi haurà una força política en greu crisi: el PSC. Potser aquesta és la punyada que volia evitar Pere Navarro denunciant la galtada.

Jocs de mans

Jocs de mans

«No votar Ramon Tremosa és afeblir Artur Mas i reforçar Duran Lleida»

   Joan Carretero 

És un fet provat que, a partir de l'onze de setembre del 2012, el president Mas s'ha posat al davant del poble de Catalunya per a liderar el camí cap a l'anomenat "dret a decidir". Penso, sense cap mena de dubte, que tot allò que afeblixi el MH president de la Generalitat, desgasta el procés cap al referèndum d'autodeterminació del poble de Catalunya. Un líder fort pot, si arriba el cas, menar un enfrontament polític i democràtic amb l'estat espanyol i, al mateix temps, fer efectiva l'empara internacional que cal per aconseguir l'objectiu.

A les eleccions del 2012 el president ja va patir una gran patacada electoral i, malgrat aquesta situació tan adversa, en cap cas no ha fet ni una passa enrere. En aquest temps, ha aconseguit un gran consens en acordar unes preguntes per al referèndum i ha plantat cara a tota la caverna espanyola, que demana dia sí, dia també, la seva liquidació política i el seu empresonament, al govern espanyol i les seves maquinacions econòmiques, i als unionistes catalans, fins i tot a algun de confederal.

Ara tenim les eleccions europees a tocar i molts independentistes no volen votar Ramon Tremosa, atès que a la llista, entre d'altres, hi ha Unió i, per tant, Duran Lleida. Vull dir que Tremosa em sembla, de molt, el millor candidat català, el que més ha treballat aquesta legislatura a Europa, el més preparat i el més independentista de tots.

Només cal veure les altres llistes, la d'ERC sembla un revival del segon tripartit, amb un exconseller d'ensenyament defensor de fer més llengua castellana a l'escola perquè la mainada d'Olot no parla prou bé la llengua de Cervantes, per ser conscients de la gran vàlua del candidat Tremosa. Per cert, qui no ha volgut i per què una llista unitària catalana de forces netament pro-referèndum ?

Molts estem d'acord en considerar Duran Lleida com un gran enemic de la possibilitat d'esdevenir un estat lliure, atès que ell no es cansa de repetir que està absolutament en contra de la independència de Catalunya i promociona una "tercera via" tan esotèrica que ni cap instància estatal espanyola la proposa.

Arribats aquí, cal afirmar, amb tota consistència, que no votar Ramon Tremosa és afeblir Artur Mas i reforçar Duran Lleida. La nit del 25 de maig a Catalunya, a Espanya i a totes les cancelleries del món estaran pendents dels resultats de la coalició que lidera Artur Mas i mesuraran la força de l'independentisme català en funció dels seus resultats.

Qui desitja amb totes les forces que Mas s'estavelli? Evidenment, tots els partits espanyols, tots els catalans unionistes, així com tots els enemics interns d'Artur Mas. A tots aquests no els amoïna gens, ans al contrari, que guanyi ERC.

És ben cert què qui vol que descarrili aquest tren cap a la llibertat de Catalunya, vol que Artur Mas es dessagni una mica més aquest 25 de maig i que a mesura que ens apropem al 9 de novembre arribi tan nafrat que no pugui aguantar el contraatac espanyol. Duran Lleida és plenament conscient  que, amb les seves declaracions i actituts, pot fer perdre desenes de milers de vots a la coalició que encapçala CDC i ser més aprop de l'objectiu d'acabar amb les "veleitats" independentistes dels seus socis convegents.

Tots aquells independentistes que no votin Tremosa, faran molt més fort Duran Lleida. Moltes vegades em pregunto si els jocs de mans d'ERC i d'en Duran d'alguna manera no es retroalimenten.

A què juguem?