miércoles, 21 de mayo de 2014

Fent bossa per la negociació


Fent bossa per la negociació
Jofre LlombartEstan fent una bossa recentralitzadora per després oferir-ne un retorn com a suposat gest de bona voluntat. I tot, a canvi que Catalunya no celebri la temuda consulta.

Desconec com acabarà la última amenaça que plana sobre Televisió de Catalunya. A diferència d’altres casos, el govern ha denunciat preventivament abans que s’hagi aprovat l’ordre ministerial, però el pla per reduir canals digitals hi és, concretament està xifrat en una reducció del 20% dels canals actuals. I aquest és un nou as a la màniga per una hipotètica negociació entre Catalunya i Espanya.

Els estrategues del govern espanyol no són idiotes. El fet d’anar retallant, retallant i retallant competències, recursos i poder de deicisó a Catalunya en ple procés sobiranista deu tenir algún motiu. En un moment en què els caldria seduir als indecisos sobre les bondats de quedar-se a Espanya, no sembla molt intel·ligent presentar un Estat espanyol dur, recentralitzador, retallador i repressor.Per tant, algún objectiu deu tenir. I en detecto dos: el primer, mostrar un Estat imperturbable, que no cedeix a les pressions i que es manté ferm en les seves posicions. Però hi ha un segon objectiu més a mig termini.

Quan ja no hi hagi més remei que assumir que la Generalitat convocarà la consulta, i molt a l’últim minut, l’Estat espanyol apareixerà amb alguna oferta. Molt a pesar de Pere Navarro, aquesta oferta no serà una reforma federal. Aquesta oferta serà una devolució paulatina de tot allò que han anat retallant aquests últims anys. Estan fent una bossa recentralitzadora per després oferir-ne un retorn com a suposat gest de bona voluntat. I tot, a canvi que Catalunya no celebri la temuda consulta.

En els últims dos anys, entre altres coses, hem vist molts exemples de laminació de les competències de la Generalitat: la llei Wert, la llei d’horaris comercials, les ajudes per la dependència, la imposició del dèficit, la voluntat de liquidar el Síndic de Greuges, el Servei de Meteorologia de Catalunya, la coordinació amb els ajuntaments i sobretot sobretot la pèrdua de poder i de finançament en matèries traspassades com sanitat o universitats. La possible retallada de canals de TVC seria l’última mostra d’aquest gran paquet.

Com que la bossa és gran, la capacitat de negociació i de confusió també ho podria arribar a ser. Passades les eleccions europees i amb el 9N com la pròxima votació en l’horitzó, el govern espanyol podria començar a fer moviments de despatxos. Ara et torno una competència sobre gestió de papallones, ara et perdono una dècima del dèficit, ara em faig enrera amb el Síndic de Greuges i així anar fent. L’as a la màniga que es guarda el govern Rajoy com a culminació d’aquesta generositat seria carregar-se Wert: la llei i el ministre. 

Tot plegat es farà per tocar la fibra i donar ales als partidaris de la negociació als despatxos. Seria desitjable no caure en el parany: el màxim que oferiria el govern espanyol és fer una passa enrera de les tres endavant que ha fet en els últims anys. Les engrunes de les molles: no s’oferirà ni pacte fiscal, ni blindatge de les competències, ni protecció del català, ni seleccions nacionals, quatre coses que per molts catalans ara ja és del tot insuficient. I evidenment tot dialogat però no votat, no fos cas que, malgrat les engrunes de les molles, guanyés el Sí. 

25M: Mándale un mensaje a Europa

martes, 20 de mayo de 2014

Més Espanya, també a la televisió


Més Espanya, també a la televisió




L'ofensiva contra la televisió en català ha arribat oficialment al Principat. Amb una excusa tècnica, és clar. Com també una excusa tècnica va portar al tancament de TV3 al País Valencià. Ho vaig dir fa temps: pel PP, els Països Catalans som una unitat d'agressió. Heus-ne ací una nova prova.

Tanmateix, no es pot desvincular l'amenaça de tancar uns quants canals de TV3 al Principat de l'amenaça global contra els mitjans en català, que el Partit Popular escomet a tot arreu allà on pot. Perquè és una consigna concreta i directa, d'aplicació universal. La FAES va establir ja fa temps una teoria que deia que la culpa del sobiranisme era de l'escola i de la televisió. I què ataca, doncs, el PP? Al País Valencià, a les Illes i, ara també, al Principat ataca l'escola i la televisió.

El govern espanyol té un problema per a recol·locar emissores, a causa de l'anomenat dividend digital. És un simple problema tècnic que, diguem-ho tot, va nàixer temps enrere, quan va atorgar unes freqüències sabent que arribaria un moment que les hauria de tancar. És una norma europea i, per tant, ha d'alliberar espais tant sí com no. Però a Europa ningú no li diu com ho ha de fer ni quins espais ha de tancar. Això és decisió de l'estat espanyol, exclusivament. I és ben clar que ho resol amb una decisió política.

Aprofitant-se del problema aparentment tècnic, el govern espanyol fa el pas endavant que li mancava al Principat: atacar la televisió pública. Els partits unionistes fa temps que preparen la maniobra a base de desqualificacions, avui sí i demà també. Però ara l'amenaça és concreta i ens aboca a uns resultats inequívocs: menys català i més Espanya a les pantalles. No fa pas tants anys que hauria estat impensable que el govern espanyol s'atrevís a atacar la immersió a l'escola i la televisió, al Principat mateix. Ací els teniu. I és un bon avís per a aquells que pensen que hi ha cap solució que no siga la independència.

Xoc pel procés sobiranista al debat electoral de TVE


Xoc pel procés sobiranista al debat electoral de TVE





El procés sobiranista va planar ahir sobre el debat de TVE en ocasió de les eleccions europees amb el candidat de CiU, Ramon Tremosa, el d'ERC, Josep-Maria Terricabras, el número dos de la llista del PP, Esteban González Pons, el dos del PSOE, Ramón Jáuregui, el cap de llista d'UPyD, Francisco de Sosa Wagner, i el d'EU, Willy Meyer. González Pons va dir que el procés sobiranista espantava les empreses estrangeres i Tremosa i Terricabras li van respondre que l'any passat, ja en ple procés, Catalunya havia batut rècords d'inversions. Jáuregui va refusar una Europa de 'cinquanta estats', Sosa va afirmar que a la Carta Europea no hi cabia la secessió i Willy Meyer va dir que el problema de Catalunya no era Espanya, sinó el capitalisme.
El debat, moderat per María Casado, no va dedicar cap bloc explícit al procés, però finalment tant el número dos del PP, Esteban González Pons, com els dos candidats de CiU i ERC, Tremosa i Terricabras, van contraposar arguments a favor i en contra del dret de decidir i sobre l'encaix d'una Catalunya independent a Europa.

El portaveu del PP va retreure a les formacions nacionalistes que no estimessin Espanya com ell --va dir-- estimava Catalunya. I va arribar a dir que si Catalunya s'independitzés no hi podria haver corredor mediterrani 'perquè Catalunya no seria de la UE'.

'Quan es parla d'independència de Catalunya és quan es despisten els inversors no únicament d'infrestructures, sinó de tota la resta.' També va retreure al candidat d'ERC que pretengués expandir el procés sobiranista a territoris a la resta dels Països Catalans.
Per contra, Tremosa i Terricabras li van recordar que Catalunya havia aconseguit augmentar inversions el 2013, ja en ple procés. 'El procés d'independència de Catalunya no sembla que espanti els inversors, que han augmentat extraordinàriament aquest darrer any', va afirmar Terricabras, que va recordar que a Catalunya hi havia 5.600 empreses estrangeres.

Tremosa va explicar que, segons les dades del Ministeri d'Economia espanyol, la inversió multinacional a Catalunya havia superat rècords l'any passat i fins i tot el Financial Times havia admès que el procés no allunyava inversions sinó que n'atreia, amb la 'perspectiva de tenir un país normal i eficient'.

A banda les inversions, els candidats de CiU i ERC van reclamar a PSOE i PP que permetessin que els ciutadans catalans s'expressessin a les urnes i que l'estat no vetés la presència d'una Catalunya independent a la UE.

Tremosa va recordar que el referèndum de Catalunya tenia més suport social i parlamentari que no pas l'escocès i Terricabras va rebutjar les acusacions d'exclusivisme que havien rebut les formacions nacionalistes. Per contra, González Pons va afirmar que el cas català 'no té res a veure' amb l'escocès, perquè a diferència dels escocesos Catalunya 'mai no ha estat una nació'.

El número dos de la llista del PSOE, Ramon Jáuregui, va demanar a les formacions nacionalistes que no busquessin culpes externes als problemes dels seus territoris i va refusar una Europa on 'cada comunitat creï un estat' perquè en aquest cas 'la UE s'hauria de desmuntar a l'entorn de 50 o 60 estats'. Segons Jáuregui, 'Catalunya mai no estarà millor que en una Europa i una Espanya federal'.

ESPAÑOLIZAR A LOS ALUMNOS CATALANES. Carta-video al Ministro Wert (APM S...

lunes, 19 de mayo de 2014

El ministro tuitero


El ministro tuitero


ANA PASTOR



«Roja». «Facha». «Vendida». «Entregada al poder». «Puta». «Hija de la grandísima puta». «Cállate zorra». «No tienes ni puta idea de hacer entrevistas, en una esquina serías mucho más eficiente». «Cerda». «Deberían degollarte las tropas moras de Franco». «Solicito permiso para meterte en un campo de concentración en el ala de violadores inmigrantes». Hace tres o cuatro años que comencé a usar Twi-tter. No recuerdo la fecha exacta, pero sí que dos amigos de TVE me abrieron la cuenta y me animaron a usarla. No tardé mucho en engancharme e incorporar esta herramienta a mi trabajo. La verdad es que desde el principio entendí cuál era la regla fundamental: que no había reglas.
Así que, una vez que decides estar, aceptas los debates que se generan en torno a tu forma de entender el periodismo, sobre las entrevistas del programa o sobre tu visión de la realidad. Aceptas también las críticas, las rebates si crees que hay que hacerlo e incluso lees con atención aquellas fundamentadas que pueden hacer que tu trabajo sea más riguroso. Pero un día trazas una línea. Ni siquiera es el día en el que te llaman «puta» porque has entrevistado a un político y le has apretado en algunas preguntas relacionadas con la corrupción. Ese día muestras tu amargura por la falta de argumentos y el exceso de machismo. Pero nada más. Semanas después te empiezan a llegar amenazas de muerte directas a las que no das importancia porque piensas que cualquier persona en Twitter desde el anonimato puede escribir ese tipo de cosas. Sin embargo, otro día un amigo te pide que pongas ahí la línea roja. Te pide que lo denuncies. La policía también te recomienda que lo hagas porque si te ocurre algo no habrá que lamentar que se podría haber evitado.
Denuncia y olvido
Así que un día festivo, aprovechando que no trabajas y que esas amenazas e insultos han ido a más, decides ir a una comisaría y denunciarlo. Y ahí se queda el tema. Te olvidas y sigues a lo tuyo. No eres la primera persona a la que le ocurre ni serás la última. Meses después te llega a casa una carta certificada donde te comunican que la justicia ha decidido que «puta» no es un insulto y que pedir que te corten el cuello no es una amenaza. Y no te queda otra que aceptar. Si se aceptara cada denuncia como esta colapsaríamos aún más los tribunales. Al fin y al cabo, es Twitter. Por la calle nadie te ha dicho nunca semejante cosa. Así que sigues a lo tuyo.
Y hace dos días escuchas al ministro del Interior decir que hay que investigar Twitter porque es un lugar donde se insulta y amenaza. Y lees que detienen a un joven por insultar e «incitar a la violencia en las redes sociales». Debe ser que el ministro se acaba de abrir una cuenta en la red. Y por eso no ha podido leer cosas anteriores contraPilar Manjón, Irene Villa y mucha otra gente. Es posible. O debe ser que no todos somos iguales.


Hipòcrites


Hipòcrites



Vicent Partal





Un grup de nazis ataca uns xiquets durant la concentració d'Escola Valenciana a Benirredrà i la policia deté un usuari de Twitter de Borriana, d'esquerres. Els feixistes del GAV fins i tot es permeten d'agrair a la policia les atencions que els havia dispensat mentre assetjaven la concentració escolar. És normal això? Desgraciadament, sí, però no hauria de ser-ho de cap manera.

Fa dies Mònica Oltra va haver de veure el ple de les Corts Valencianes des de fora. L'enfrontament amb el president Cotino ja és, en si, una vergonya, però és una vergonya especialment feridora perquè demostra l'enorme hipocresia del PP. La meitat dels diputats del Partit Popular són encausats i, malgrat això, no els han aplicat cap mesura. Més i tot: l'incident va començar pels insults de Rita Barberà, a qui ningú no ha demanat tampoc cap responsabilitat. A Oltra, en canvi, sí.

No és pas l'únic cas. M'ha esbalaït el debat sobre les xarxes socials que el PP ha posat sobre la taula, arran de l'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó. Ara resulta que volen impedir insults i comentaris els mateixos que cada dia, des de fa mesos, omplen les xarxes socials d'insults i comentaris. Ara volen fer-nos creure, per exemple, que és insultant dir una obvietat com ara que l'assassina és una militant del PP. I això ho pretenen els mateixos que han magnificat fins a l'infinit el cas Navarro, per exemple. O que s'han omplert la boca per a parlar de crispació en el cas de Catalunya i en canvi han negat que n'hi haja en el cas de Lleó, malgrat els tres trets.

En trobaríem milers d'exemples en tots els nivells de govern. La hipocresia del Partit Popular, en qualsevol terreny, és de rècord. I la fatxenderia també. El problema que tenen, però, és que ja és una hipocresia inservible o escassament eficaç. Simplement perquè n'han abusat massa i al final no poden tapar tantes contradiccions solament amb crits i escarafalls exagerats. Ni que sigues el PP.