Liliput a Brussel·les
“Alas tiene la paloma, alas tiene el gavilan, a las penas, puñaladas” i a les urnes ciutadans!"
Les perspectives de les eleccions al Parlament europeu són aquesta vegada diferents de les condicions en que es van celebrar les convocatòries anteriors. En efecte, malgrat unes dades que semblen insinuar una feble recuperació econòmica s’ha dissipat completament la crisi existencial que va amenaçar fa 18 mesos la pròpia existència de l’euro. De fet, els partits antieuropeistes tenen enquestes més favorables que en el passat. Tot i que no es perfilin en conjunt per damunt d’un 33% dels vots, a tres dels sis països fundadors de la UE (França, Itàlia i Holanda) podrien assolir un dels primers llocs pel sentiment de frustració dels electors i pels missatges populistes. I, a més a més, el sentiment del qual es nodreixen ja no és un fenòmen passatger que es pugui remuntar amb una mica de represa de l’economia. Les actuals actituds, tal com diuen en anglès, “like sex, they are here to stay”. Es cert que, entre els socialistes i els populars, previsiblement es controlaran 400 escons dels 751 existents i que els liberals podran quedar afectats per les possibles davallades que se’ls anuncien a Alemanya i Gran Bretanya, però l’endemà de les urnes, potser els britànics encapçalaran un intent de renegociar el Tractat i potser la unió bancaria, el nou Banc Central Europeu i una més gran integració fiscal no tindran el camí fàcil i còmodament transitable en la nova etapa. Es pronostica, doncs, una fatiga de l’esperit reformista i una pèrdua de dinamisme a favor del canvi per a avançar.
Tot just ara, els no iniciats comencem a intuir el que va estar a punt de passar al novembre del 2011 quan va trontollar la zona euro. Era el moment de decidir si Grècia havia de quedar fóra (el Grexit) i en que Itàlia no tenia cap credibilitat i va tenir que comparèixer el FMI amb 80.000m. d’euros i un pla de monitorització de Berlusconi que havia perdut la confiança dels europeus i que els EUA volien defenestrar tal com el secretari del Tresor USA, Geithner, ha explicat a les seves memòries. I els fets posteriors han acabat de presentar el Berlusconi, estel·lar com a convidat a la boda de la filla de J.Mª Aznar que va tenir tota la família del cap de govern del PP a la tristament famosa Villa Certosa de Sardenya. Ara, el Cavaliere ha quedat empastifat per haver tingut de company i correligionari en la fundació del partit Forza Itàlia al Senador Dell’Utri capo de la màfia en versió Cosa Nostra siciliana i detingut a Beirut ple de diners de l’organització criminal. També ha estat detingut, el seu ministre de l’Interior, Claudio Scajola, que era l’home de la N’Dranghetta, és a dir, la màfia calabresa. Recordin que Berlusconi a les eleccions va guanyar tots els escons de Sicilia en una evidència totalment aclaridora de qui és realment l’home que, a les Açores, junt amb Aznar, ens va ficar a la guerra de l’Irak i ens van assegurar que Bagdad tenia armes de destrucció massiva, com si els ciutadans fossin crèduls companys seus de dòmino a les partides de Quintanilla de Onésimo, un topònim que segurament el ministre Fernàndez Diaz sancionarà com a apologia del “diàleg dels punys i les pistoles”.
Es, per tant, un moment de revelacions procedents del Tresor dels EUA i ara ens assabenten que, fa dos anys, els nordamericans van pressionar el govern central per a que injectés diner públic a Bankia i destituïs a Rato. Els dubtes de Rajoy tan freqüents en forma de “ensimismamiento que precede a la accion” van representar una pèrdua de temps que va encarir molt la nacionalització i que va motivar 5 trucades telefòniques de Geithner a Guindos exigint una actuació immediata i oferint els diners del FMI. Finalment, Rajoy es va empassar la seva afirmació de que no rescataria bancs amb diners dels contribuents. Els primers ajuts ja van començar amb els escassos milions de Zapatero, però el remat de proporcions colossals és totalment obra de Rajoy. Es interessant la informació de que el jutge Fernando Andreu que investiga el cas Bankia es reunís amb el titular de l’entitat i Francisco Gonzalez (BBVA), Botín (Santander) i Fainé (Caixa). Finalment, Rato va dimitir i Bankia va rebre 22,424m. d’euros públics. L’afectat no té, però, problemes de tren de vida amb el fons de pensions de l’entitat (522.000 euros al març passat), conseller de Servi-habitat de La Caixa, conseller – assessor del Santander per a negocis nous (€200.000 per dues reunions a l’any) i conseller per Europa (igual que Eduardo Zaplana) i iberoamericà de Telefònica ( des de gener del 2013). Tot això mentre el jutge li imputa presumptes delictes d’estafa, apropiació indeguda, falsificació de comptabilitat, administració deslleial, maquinació per a alterar el preu de les coses i delictes societaris.
Així, doncs, aquest és el panorama amb el qual ens esperen les urnes. I el ministre Margalló que ens havia pronosticat que Catalunya es convertiria en un objecte volador no identificat a l’espai sideral, ara ens avisa del perill de convertir-nos en un país de Liliput. Cosa que em recorda l’acudit de dos pagesos de la “meseta” amb boina, que veuen el circ que ha arribat al poble i s’anuncia dient “pasen, señores, pasen y verán a los liliputenses”. I, encuriosits, entren i quan comença l’espectacle, diuen, “pero que putiensas ni que putiensas, esto son nanos”. Confusió que també deu tenir el ministre atès que el seu superior màxim, a nivell comunitari, és el Sr. Juncker, gran expert en vins segons la premsa de Brussel·les i representant de Luxemburg que resulta que tot i el nom de Gran Ducat, si que és el gran exemple de Liliput a tot Europa. Sort que Rajoy, l’home que es va fer junt amb Josep Piqué i els dirigents del PP a Barcelona la foto per celebrar la recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya davant del Círculo Ecuestre. Després, amb l’ajut de Gross Koalition d’Alfonso Guerra, es va fer la castració de l’autonomia al Congrés dels Diputats, i ara ens diu que hem de seguir essent el mateix que en el últims tres segles. Gràcies, Bwana! Suposo que això vol dir seguir en règim de indústria extractiva i colonial que, a part del règim fiscal punitiu, pateix d’una total discriminació a l’hora de rebre inversions i un tracte que no sigui una rèmora. S’ho poden imaginar com sona això de la “unitat de mercat” que cal sacralitzar, si el primer que la trenca és el govern central amb peatges que a Madrid no es paguen, sense corredor de la Mediterrània que la UE reclama i el PP vol fer per Saragossa – Canfranc i una sistemàtica oposició al progrés d’aquesta terra que passa per mentides de la ministra Bánez sobre qui paga les pensions de qui. Finalment, penso que caldrà anar a votar a la vista que l’exministra de l’AVE a la seva Màlaga natal abans que a Barcelona, no dimiteix del Banc Europeu d’Inversions on el primer accionista és Alemanya que va destituir el president de la República per haver acceptat una invitació de 800 euros. Però, aquí, en campanya i amb esperit de unir forces contra el sobiranisme, “entre mandos, no hay putadas”. I convé que la compatriota pugui tramitar algún crèdit per a fer més AVE sense passatgers o autopistes sense trànsit, però sempre amb l’esperit del “Servicio Nacional del Trigo”, el Plan Badajoz, el poligono de Burgos o la Disney a Paris si no accepta Alacant (Oliva – Pego) com a emplaçament patrocinat per persones properes al ministre d’ economia Boyer. Per tant, “alas tiene la paloma, alas tiene el gavilan, a las penas, puñaladas” i a les urnes ciutadans!
Tot just ara, els no iniciats comencem a intuir el que va estar a punt de passar al novembre del 2011 quan va trontollar la zona euro. Era el moment de decidir si Grècia havia de quedar fóra (el Grexit) i en que Itàlia no tenia cap credibilitat i va tenir que comparèixer el FMI amb 80.000m. d’euros i un pla de monitorització de Berlusconi que havia perdut la confiança dels europeus i que els EUA volien defenestrar tal com el secretari del Tresor USA, Geithner, ha explicat a les seves memòries. I els fets posteriors han acabat de presentar el Berlusconi, estel·lar com a convidat a la boda de la filla de J.Mª Aznar que va tenir tota la família del cap de govern del PP a la tristament famosa Villa Certosa de Sardenya. Ara, el Cavaliere ha quedat empastifat per haver tingut de company i correligionari en la fundació del partit Forza Itàlia al Senador Dell’Utri capo de la màfia en versió Cosa Nostra siciliana i detingut a Beirut ple de diners de l’organització criminal. També ha estat detingut, el seu ministre de l’Interior, Claudio Scajola, que era l’home de la N’Dranghetta, és a dir, la màfia calabresa. Recordin que Berlusconi a les eleccions va guanyar tots els escons de Sicilia en una evidència totalment aclaridora de qui és realment l’home que, a les Açores, junt amb Aznar, ens va ficar a la guerra de l’Irak i ens van assegurar que Bagdad tenia armes de destrucció massiva, com si els ciutadans fossin crèduls companys seus de dòmino a les partides de Quintanilla de Onésimo, un topònim que segurament el ministre Fernàndez Diaz sancionarà com a apologia del “diàleg dels punys i les pistoles”.
Es, per tant, un moment de revelacions procedents del Tresor dels EUA i ara ens assabenten que, fa dos anys, els nordamericans van pressionar el govern central per a que injectés diner públic a Bankia i destituïs a Rato. Els dubtes de Rajoy tan freqüents en forma de “ensimismamiento que precede a la accion” van representar una pèrdua de temps que va encarir molt la nacionalització i que va motivar 5 trucades telefòniques de Geithner a Guindos exigint una actuació immediata i oferint els diners del FMI. Finalment, Rajoy es va empassar la seva afirmació de que no rescataria bancs amb diners dels contribuents. Els primers ajuts ja van començar amb els escassos milions de Zapatero, però el remat de proporcions colossals és totalment obra de Rajoy. Es interessant la informació de que el jutge Fernando Andreu que investiga el cas Bankia es reunís amb el titular de l’entitat i Francisco Gonzalez (BBVA), Botín (Santander) i Fainé (Caixa). Finalment, Rato va dimitir i Bankia va rebre 22,424m. d’euros públics. L’afectat no té, però, problemes de tren de vida amb el fons de pensions de l’entitat (522.000 euros al març passat), conseller de Servi-habitat de La Caixa, conseller – assessor del Santander per a negocis nous (€200.000 per dues reunions a l’any) i conseller per Europa (igual que Eduardo Zaplana) i iberoamericà de Telefònica ( des de gener del 2013). Tot això mentre el jutge li imputa presumptes delictes d’estafa, apropiació indeguda, falsificació de comptabilitat, administració deslleial, maquinació per a alterar el preu de les coses i delictes societaris.
Així, doncs, aquest és el panorama amb el qual ens esperen les urnes. I el ministre Margalló que ens havia pronosticat que Catalunya es convertiria en un objecte volador no identificat a l’espai sideral, ara ens avisa del perill de convertir-nos en un país de Liliput. Cosa que em recorda l’acudit de dos pagesos de la “meseta” amb boina, que veuen el circ que ha arribat al poble i s’anuncia dient “pasen, señores, pasen y verán a los liliputenses”. I, encuriosits, entren i quan comença l’espectacle, diuen, “pero que putiensas ni que putiensas, esto son nanos”. Confusió que també deu tenir el ministre atès que el seu superior màxim, a nivell comunitari, és el Sr. Juncker, gran expert en vins segons la premsa de Brussel·les i representant de Luxemburg que resulta que tot i el nom de Gran Ducat, si que és el gran exemple de Liliput a tot Europa. Sort que Rajoy, l’home que es va fer junt amb Josep Piqué i els dirigents del PP a Barcelona la foto per celebrar la recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya davant del Círculo Ecuestre. Després, amb l’ajut de Gross Koalition d’Alfonso Guerra, es va fer la castració de l’autonomia al Congrés dels Diputats, i ara ens diu que hem de seguir essent el mateix que en el últims tres segles. Gràcies, Bwana! Suposo que això vol dir seguir en règim de indústria extractiva i colonial que, a part del règim fiscal punitiu, pateix d’una total discriminació a l’hora de rebre inversions i un tracte que no sigui una rèmora. S’ho poden imaginar com sona això de la “unitat de mercat” que cal sacralitzar, si el primer que la trenca és el govern central amb peatges que a Madrid no es paguen, sense corredor de la Mediterrània que la UE reclama i el PP vol fer per Saragossa – Canfranc i una sistemàtica oposició al progrés d’aquesta terra que passa per mentides de la ministra Bánez sobre qui paga les pensions de qui. Finalment, penso que caldrà anar a votar a la vista que l’exministra de l’AVE a la seva Màlaga natal abans que a Barcelona, no dimiteix del Banc Europeu d’Inversions on el primer accionista és Alemanya que va destituir el president de la República per haver acceptat una invitació de 800 euros. Però, aquí, en campanya i amb esperit de unir forces contra el sobiranisme, “entre mandos, no hay putadas”. I convé que la compatriota pugui tramitar algún crèdit per a fer més AVE sense passatgers o autopistes sense trànsit, però sempre amb l’esperit del “Servicio Nacional del Trigo”, el Plan Badajoz, el poligono de Burgos o la Disney a Paris si no accepta Alacant (Oliva – Pego) com a emplaçament patrocinat per persones properes al ministre d’ economia Boyer. Per tant, “alas tiene la paloma, alas tiene el gavilan, a las penas, puñaladas” i a les urnes ciutadans!
