martes, 3 de junio de 2014

Ara, República Catalana


Ara, República Catalana
"Evitem distreure’ns tot fent seguidisme de les estratègies propagandístiques d’un antic règim en extinció i continuem traçant el camí de la nostra llibertat"
Les abdicacions ens ofereixen l’inusitat privilegi de poder escriure un obituari en vida. És així com avui ens podrem estalviar les amnèsies parcials, la hipocresia típica dels panegírics funeraris i, amb respecte per la  , podrem descriure la crisi actual de la monarquia espanyola. Benvinguda sigui la fi dels tabús.

Albirem l’ocàs de l’era de l’opacitat, la impunitat i els privilegis per-la-gràcia-de-Déu. Entenguin que la crisi de la monarquia no es limita a la figura de l’arraconat Joan Carles de Borbó, sinó a una dinastia sencera en ple declivi, sense crèdit, mancada de futur, enfangada en afers de corrupció i assetjada pels ciutadans. La resignació de qui desisteix en veure’s empantanegat ens serà presentada com a exemple de flexibilitat. Més encara, mentre l’abdicació es descriurà com una tendència de les monarquies europees contemporànies, l’opacitat fiscal i patrimonial continuarà essent un exemple paradigmàtic d’excepcionalisme monàrquic espanyol.

L’antic playboy aficionat a la cacera -ja fos per aconseguir ivori o bé faldilles- ha hagut d’acceptar la humiliació que suposa dimitir davant la manca d’alternatives, àmpliament rebutjat per la població, farta d’una llarga llista d’escàndols. Emulant maldestrament Houdini, Joan Carles de Borbó s’esmunyirà per la porta del darrere mentre, amb solemnitat, els beneficiaris del règim anunciaran la renovació d’una institució caduca amb sang blava. Certament, caldria ser un magistrat del Tribunal Constitucional ben embriac per creure’s aquesta facècia.

PP i PSC-PSOE, partits dinàstics per excel·lència, s’encarregaran de travar les cordes necessàries per garantir que tot continuï “lligat i ben lligat”, aconseguint estrènyer la soga anti-meritocràtica imperant a l’Estat espanyol. Preparin-se per apologies ensucrades, destacant una suposada renovació institucional i constitucional que, tan sols, serà una nova emblanquinada de sepulcres. Canvis cosmètics per perpetuar la condició de súbdits, d’eterns subalterns. Un joc de fum i miralls per amagar l’obsolescència d’un Estat fallit.

Els catalans no tenim lligams afectius amb la dinastia Borbó. Més encara, per a nosaltres, un monarca anomenat Felip -especialment en l’aniversari del tricentenari de 1714- té connotacions funestes. Els catalans hem de poder votar el nostre cap d’Estat i centrar el nostre debat col·lectiu en la conveniència de tenir una República catalana parlamentària o bé presidencialista. La virtut, el coneixement i la dedicació han de ser els elements clau per determinar qui encapçala un Estat. Així doncs, evitem distreure’ns tot fent seguidisme de les estratègies propagandístiques d’un antic règim en extinció i continuem traçant el camí de la nostra llibertat. Al capdavall, els espanyols ja decidiran qui els convé com a cap d’Estat.

BON VENT AL REI. I BARCA NOVA


BON VENT AL REI. I BARCA NOVA



Josep HuguetJosep Huguet



L'ensorrada dels partits dinàstics espanyols, per sota del 50% a Espanya, a les passades eleccions, que marca tendència, no és aliena a la caiguda delRei. I el triomf a CATALUNYA per primer cop des dels anys 30 d'un partit republicà ERC. Atenció, però. La jugada és de Gattoppardo: Mort el Rei, visca el nou Rei. A Catalunya jano cola,i a Espanya poc./

 La casta mou fitxa. Les perspectives que l'ensulsiada del règim i la separació d Catalunya s'emportin el poder de l'oligarquia, els ha forçat. Prepareu-vos per visites edulcorades del nou Felip Vè de Catalunya (VIè d'Espanya)envoltat del Pont Aeri i tertulians dels grups Godó/Planeta./

Felip Vè només té una oportunitat amb Catalunya que desaprofitarà: pronunciar-se obertament pel dret d'autodeterminació dels catalans./

L'operació fa tuf de dictablanda. Juguen el peó de Felipe, per tapar el govern de Berenguer/Rajoy.Però vindran el referèndum a Catalunya i les municipals a Espanya i si IU, Podemos i altres forces demòcrates centristes són capaces d'unir-se a Espanya en candidatures municipals d'unitat republicana i Catalunya s'autodetermina Catalunya serà independent i Espanya una República./
 

Derrota de PSOE i PP, victòria de la democràcia


Derrota de PSOE i PP, victòria de la democràcia
"L’obsessió malaltissa de Navarro contra la independència de Catalunya, recorda la lluita del capità Ahab contra Moby Dick"
Aquestes eleccions europees han estat devastadores per al nacionalisme espanyol a Catalunya. Devastadores quant a vots i devastadores quant a projecció internacional. El Partit Socialista ha perdut 350.349 vots i el Partit Popular n’ha perdut 108.656. Aquest resultat, fins i tot sumant-hi els 150.874 vots de Ciudadanos, que bàsicament s’ha nodrit de votants socialistes i populars insatisfets, deixa l’espanyolisme amb un 32% davant del 56% del sobiranisme català. Esquerra, la guanyadora, ha obtingut 412.936 vots més que el 2009, CiU 106.908 i ICV 138.799. Són xifres que, com diu el Financial Times, situen les formacions espanyolistes “als marges de la política catalana”. I si aquesta situació els és dolorosa, encara els ho és més que el rotatiu constati que Catalunya i Espanya es comporten com països diferents.

Davant d’aquest fracàs, el sentit comú i la dignitat política aconsellaven la dimissió immediata de Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho. Però res d’això no ha passat. Tot al contrari. Aquesta última, la senyora Camacho, en comptes d’assumir el càstig de la societat catalana, afirma que la gent ha negat el vot al PP perquè l’ha trobat massa tebi, i Pere Navarro diu que qui ha perdut no és ell sinó Artur Mas. Estirabot, aquest, que ha reblat el secretari d’Acció Política del PSOE de Catalunya, Antoni Balmón, dient: “Nosaltres no hem guanyat, però el senyor Mas ha perdut”. Sembla que les matemàtiques no són el fort de la cúpula socialista, ja que n’hi ha prou d’imaginar com n’estarien, d’estarrufats, ara mateix, si haguessin obtingut els vots del president Mas. Quines absoltes més sonades que cantarien a l’independentisme i al procés!

Fixem-nos, per altra banda, en la concordança entre el discurs de populars i socialistes. Si guanya Mas i ells són derrotats -com va passar en les eleccions catalanes del 2012- o si Mas queda en segon lloc i ells són derrotats de nou -com ha passat en les eleccions europees-, el derrotat sempre és el president Mas. Ells no perden mai. És la seva consigna i la repeteixen cada cop que albiren un micròfon o una càmera. Camacho, per exemple, repeteix la mateixa cantarella que feia servir contra l’èxit rotund de la Via Catalana, en el sentit que el que de debò comptaria seria la “majoria silenciosa” absent. Una “majoria silenciosa” que, naturalment, seria patrimoni de PP i PSOE. De ningú més. Si això fos cert, però, la senyora Camacho hauria d’explicar per quina raó aquesta immensitat de votants els ha tombat l’esquena i els ha posat en ridícul davant d’Europa, una Europa que ha vist que el sobiranisme ha guanyat i és majoria a Catalunya. Ho és fins i tot sense comptar la CUP, que no s’hi presentava. Ha guanyat CiU -malgrat Duran i Lleida i el desgast governamental-, ha guanyat Esquerra -de manera espectacular- i ha guanyat ICV –amb prop de 140.000 vots més. Si això, com diu la senyora Camacho, “no representa ni de lluny a la majoria del poble de Catalunya”, cal preguntar a qui representen ella, Navarro i els seus partits.

El cas de Navarro encara és més galdós, perquè la seva lluita contra les llibertats nacionals de Catalunya sota la consigna “combatrem l’independentisme”, expressada per Miquel Iceta, l’ha dut a l’esperpent. Navarro odia l’independentisme perquè el desemmascara, perquè el deixa sense arguments, perquè mostra el seu nacionalisme espanyol i perquè evidència que no és un demòcrata. Els demòcrates no impedeixen que la gent voti. Per això s’inventa cops de puny que es revelen inexistents i menteix sense escrúpols a tot un país. L’obsessió malaltissa de Navarro contra la independència de Catalunya, recorda la lluita del capità Ahab contra Moby Dick, la balena blanca de Melville. Ahab és un mal perdedor que només té una dèria, destruir la balena que li va guanyar una partida, i, per aconseguir-ho, no dubta a arrossegar amb ell tota la tripulació fins a la mort. És així com, totalment enfollit, havent perdut el sentit de la realitat i convertit en víctima patètica de les seva pròpia supèrbia, queda atrapat per sempre entre les cordes amb què pretenia impedir la llibertat de la balena. Temps al temps.

Mantenint la distància


Mantenint la distància



Toni Soler




Mai el resultat d’unes eleccions europees havia tingut tanta transcendència, almenys per a Espanya. No es pot dir que la renúncia del rei es derivi directament dels resultats de diumenge passat, però segur que al monarca no li va agradar veure la caiguda del bipartidisme, l’auge de Podem, la victòria republicana a Catalunya, els grans resultats de Bildu a Euskadi i a Navarra… Tot apunta a un canvi de règim i és ben normal que el rei, que està en baixa forma però és ben conscient de la situació, decideixi que és hora de plegar veles per no arrossegar la Corona en la seva inevitable caiguda, i per contribuir a un nou cicle polític en un país que per moments presenta símptomes de fallida política, institucional i fins i tot moral.
Segurament la història serà benèvola i ressaltarà més el rei que va gestionar la Transició democràtica que no pas la caricatura que hem hagut de patir aquests últims anys, adornada pels escàndols palatins i l’ombra de la corrupció. Encara que Espanya visqui moments d’efervescència i de revolta cívica, Joan Carles I és una figura que desperta més compassió que animadversió en bona part del territori espanyol, i els republicans impacients faran bé de tenir-ho present. Per altra banda, la figura del príncep hereu gaudeix de bona salut mediàtica, i si encerta els seus primers passos, el futur Felip VI serà rebut a Espanya com l’herald d’uns temps millors.
I Catalunya? És gairebé segur que el procés sobiranista ha influït en la decisió del rei i en la necessitat d’una reacció institucional que demostri la voluntat dels poders de l’Estat d’agafar les regnes de la situació, i assumir si cal la necessitat d’una reforma que complagui les aspiracions d’una part dels catalans que en els últims anys han abraçat l’independentisme. En aquest sentit, és més que possible que el nou rei s’apressi a fer gestos envers Catalunya, de cara a generar un nou marc d’empatia que evidentment s’havia perdut amb Joan Carles I. La monarquia pot esdevenir, doncs, a través de la figura del nou rei –un rei nou de trinca, no contaminat, excepte pel seu nom–, la clau de volta d’un nou pacte constitucional entre Catalunya i Espanya. Això és el que esperen amb candeletes els partidaris de la tercera via.
I si una part del catalanisme es pot veure seduïda per aquest intent regeneracionista, una altra part ben significativa pot sentir-se cridada, com el 1931, a lligar el destí de Catalunya al d’una Tercera República espanyola. Ara mateix ja circulen convocatòries diferenciades que remeten inevitablement a un nou 14 d’abril. ICV, a favor de la república a seques (Companys) i ERC a favor de la República catalana (Macià). La reivindicació social i la nacional, de vegades coincidint, de vegades mirant-se de reüll. I el 9-N a l’horitzó…
Uns i altres, els partidaris d’una tercera via felipista i els entusiastes d’un republicanisme federalitzant espanyol, haurien de recordar els anys trenta. Quan el catalanisme ha lligat el seu destí a una de les dues Espanyes, sempre n’ha sortit escaldat. Felip VI continua representant la unitat d’Espanya. I Espanya continua tenint un fort component monàrquic, encara que a Twitter sembli el contrari. Els partits catalans han de mantenir la seva agenda, parar atenció al que passa i no permetre que el vesper polític espanyol faci pagar a Catalunya els plats trencats, com altres vegades. Quan parlem de com ha de ser la Catalunya lliure del futur, el debat monarquia-república no existeix, i això és un avantatge evident.


El sucesor de Franco



El sucesor de Franco

Abrazar la tercera república era la última oportunidad del PSOE para no acabar desapareciendo... Joselusanpe.

Rafael ReigRafael Reig


Que el sucesor de Franco abdique es una mala noticia: tendríamos que haberle derrocado hace muchos años. ¿Por qué hemos aguantado a un rey impuesto por Francisco Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios?
No he visto en el baboso telediario (ni tampoco en este periódico) ninguna imagen del Caudillo y el futuro rey juntos en el balcón de la plaza de Oriente, ambos haciéndose ovacionar tras cinco sentencias de muerte. Una auténtica joya este Borbón educado por el dictador.
Este nefasto, triste y frívolo rey era una de las herencias más infames del franquismo, sobran las razones para alegrarse mucho de que abdique por fin. Cobardes y timoratos, hemos permitido que este individuo juerguista y proclive a los negocios sucios sea jefe del Estado por designación de Francisco Franco, pero ¿vamos a permitir que su hijo sea rey sin someter a referéndum la monarquía?
Sólo el hecho de que El País y el PSOE hayan declarado de inmediato su apoyo a Felipe debería hacernos sospechar que no podemos consentir que llegue al trono sin pasar por las urnas
A su padre nos lo impuso el dictador y al igual que Franco ha aguantado cuarenta años en el poder. Fue un rey ilegítimo, que llegó al trono como resultado de la arbitrariedad de un dictador sanguinario. Su hijo carece de toda legitimidad, salvo que se la den las urnas, puesto que su padre, Juan Carlos, designado por Franco no está en condiciones de proporcionar legitimidad alguna. Sin un referéndum que decida entre monarquía y república (o entre monarquía y democracia, como ha dicho Cayo Lara con toda la razón del mundo) no podemos consentir que la herencia de la dictadura se perpetúe.
No someter a referéndum la forma del Estado, sino imponerla como un trágala de matute en la Constitución fue algo que no debíamos haber consentido. Hecho está, pero ya es hora de enmendarlo. No se ve por qué tenemos que resignarnos a los borbones, con sus yates y sus cacerías, sus devaneos, sus salidas de tono (como mandar callar a un presidente electo) y sus negocios (¿hay que recordar que durante décadas el administrador del rey fue un tal Manuel Prado, condenado por varias causas, todas apestosas? ¿Hay que recordar que el golpista Armada fue jefe de la Casa Real? ¿Hay que mencionar a Urdangarín).
Que hayamos aguantado, tras cuarenta años de dictadura, al sucesor elegido por el dictador durante otros cuarenta años da vergüenza y miedo.
Vergüenza por lo tan para poco que hemos sido.
Miedo porque igual decidimos seguir siendo súbditos en lugar de ciudadanos.
Pero al menos exijamos que podamos decidirlo nosotros. No Franco ni Juan Carlos, que fue su ahijado político.

La refranquización de España.


La refranquización de España.

2NOV
FORMIDABLE ARTÍCULO de JOAN PERE LE BIHAN director de La Bressola y filólogo de origen mallorquín y bretón.

Durante el período en que el movimiento independentista vasco hizo uso de la violencia, el discurso del estado era muy sencillo: no podemos escuchar las reivindicaciones de los vascos porque son apoyadas y por tanto, deslegitimadas por el uso de la violencia. Esto permitía al estado de escudarse tras la defensa de la democracia para negar las aspiraciones del pueblo vasco, aunque el PNV ganara democráticamente las elecciones vascas. Los gobiernos del estado contaban que se podía hablar de todo pero sin la amenaza de las armas…
El catalanismo, en cambio, se ha caracterizado siempre por la lucha pacífica y democrática, a base de debates, de comprobaciones: nadie ha planteado nunca seriamente un enfrentamiento armado con el gobierno español. Poco a poco, a base de información, particularmente sobre la cultura y la lengua catalanas por un lado y sobre el creciente déficit fiscal por otra parte, se han ido haciendo patentes, para todos en Cataluña, dos aspectos:
- Que la lengua catalana y su cultura habían sido reprimidas o desterradas ( según el período histórico ).
- Que el déficit fiscal no afectaba sólo a la burguesía sino también, y quizá sobre todo, las clases más modestas de la sociedad.
Más allá de la lengua hablada en casa, se ha ido construyendo en Catalunya una sociedad basada sobre la información de todos que ha facilitado la convivencia con los catalanes de raíz de las diversas comunidades venidas de fuera de Catalunya. Una sociedad más democrática (aunque perfectible, evidentemente ) se iba construyendo. Mientras tanto, en el resto del estado, los diversos poderes (a menudo fácticos ) empeñaban en que la Comunidad Catalana era una autonomía más como podía ser Castilla – La Mancha .
Una realidad social plural se iba construyendo en Catalunya, esta realidad era ocultada, camuflada a los ojos de la mayoría de habitantes de España, por la red de autonomías que cubría el territorio de todo el estado. La sociedad española mantenía, a su manera, bajo un barniz de democracia, las estructuras de estado y de poder que Franco había consolidado.
La manifestación del Once de Septiembre de 2012 puso fin al espejismo. Embelesados, sin podérselo creer, los poderes estatales descubrieron que Catalunya era una nación (evidentemente, no lo confesarán) no sólo porque lo dijera el presidente Pujol o el Parlamento de Catalunya, sino sobre todo porque esta nación se manifestaba públicamente en la calle mostrando una sociedad radicalmente diferente a la española. Esta sociedad, como ya hemos dicho, no incluye solamente los catalanes de raíz sino el conjunto de la población en su diversidad.
Esta sociedad pacífica deja sin argumento la monarquía “democrática” española: en Catalunya no hay terrorismo (se han podido oír voces españolas intentando a la desesperada asimilar el proceso catalán con el vasco diciendo : Al fin y al cabo quieren lo mismo).
El problema para el gobierno español es que la ley antiterrorista aquí no sirve y la defensa de la democracia ha cambiado de bando y he aquí que sacan el arsenal dejado por el franquismo en la “constitución”, en particular el artículo 8 (ya se han oído militares o asociaciones de militares invocándolo); paralelamente el odio hacia Catalunya ha ido fomentando a través de muchos medios de comunicación españoles a menudo basado en argumentos cripto-franquistas que , evidentemente ya no corresponden a las sociedades del siglo XXI .
Imposible explicarlo mejor, Le Bihan dice la verdad de las miserias españolas.
¿Como se entiende que muchos castellano hablantes se adhieran al derecho de decidir?
Porque aquí han descubierto que los agravios hacia Catalunya los afectaban también a ellos, por un lado, y por otro lado que, como el resto de catalanes, tienen la oportunidad de construir un estado democrático que no sea envenenado por la herencia franquista. Sobre todo porque para combatir el proceso, el gobierno de Madrid, se encuentra abocado a utilizar el vocabulario heredado de la dictadura: la indisoluble unidad de España, en contra de un proceso del que, a pesar de los intentos de minimizar la asistencia a la Vía Catalana, no pueden ya negar el carácter masivo y democrático. El partido Ciutadans -o más bien Ciudadanos- ya hace tarde para democratizar una España que ya no puede ser una nación de naciones. Además se ve obligado a seguir (o acelerar ) los pasos del PP a favor de la “unidad de España” que, evidentemente para ellos, sólo se puede hacer en castellano.
Mariano Rajoy, más allá de sus creencias personales, está empantanado entre los valores franquistas españoles que, de hecho, lo han elegido, y la necesidad de mantener un barniz democrático en el marco de la Unión Europea. Esta situación explica su inmovilismo: si deja votar se pone en contra la sociedad española educada por el franquismo que, como decíamos , lo ha elegido . Si no deja votar deja patente, a los ojos de la Unión Europea, que ante una situación de crisis grave no permite que se resuelva por la única vía democrática posible: las urnas. Está atado de pies y manos. Sólo le queda el ahogo económico de la Generalitat para intentar montar la población catalana contra su propio gobierno para las decisiones impopulares generadas por este ahogo. ¿Se dejará engañar la población? Una parte sí, pero le queda el recurso de votar a favor de partidos independentistas de la oposición, una parte no, ya que todos, o casi, a estas alturas le ven el plumero a la Moncloa que, en plena crisis, quiere jugar con la miseria de la gente por tacticismo político.
Añadamos que muchos demócratas españoles de Catalunya, desencantados por la actitud del principal partido de oposición español que pasivamente apoya al inmovilismo de Rajoy (a pesar de algunas gesticulaciones sobre una más que improbable reforma de la “constitución”) ven la oportunidad de afirmarse como republicanos en el marco de un estado nuevo. De una cierta manera, las dos Españas se separarían: una catalana y democrática, la otra heredera de Francisco Franco.

domingo, 1 de junio de 2014

El parany espanyol. Un article d’un economista nord-americà deixa al descobert la feblesa de l’estat espanyol i la força de Catalunya


El parany espanyol. Un article d’un economista nord-americà deixa al descobert la feblesa de l’estat espanyol i la força de Catalunya

europeancomparison-1024x711
El deute català el quart més baix de tota la UE.
Revisio: Josep Maria Bellmunt
Fernando Betancor, un economista nord-americà resident a Madrid, membre actiu de Democrats  Abroad, l’organització oficial del Partit Demòcrata nord-americà, que agrupa aquells que viuen fora dels Estats Units, ha publicat un llarg article en el seu blog, amb interessant reflexions, a partir de les afirmacions de l’article que va publicar Bloomberg ahir, i en que en el que s’explicava com la política econòmica del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, estava afavorint la independència de Catalunya.
Aquest n’és un intent de fer un resum amb els punts més significatius.

D’entrada el que crida més l’atenció de les conclusions de Betancor, és la part on és pregunta sobre una hipotètica expulsió dels 7,6 milions de catalans de la UE, i la possibilitat que les entitats de crèdit amb seu a Barcelona, com CaixaBank SA, quedin fora finançament del Banc Central.
Betancor diu que això dependrà de la postura del govern espanyol. Si Espanya reconeix la independència catalana – l’escenari de “divorci amistós”-  llavors la readmissió de la UE serà un dels punts principals de qualsevol acord assolit. Ningú més a la UE s’hi oposarà, per la qual cosa ha de ser una conclusió inevitable. Per tant ni els catalans estaran fora de la UE i no hi haurà bancs catalans sense el finançament del BCE .
Però si Espanya no reconeix la independència catalana, els catalans no seran expulsats de la UE, ja que oficialment seguiran formant part d’Espanya, raona Betancor. ”Ells continuaran operant com empreses i ciutadans espanyols perquè Espanya difícilment pot expulsar part del seu territori sobirà de la UE, sense abans reconèixer la seva independència”.
I ni així, perquè Betancor assenyalà que CaixaBank SA, encara que amb seu a Barcelona, és autoritzada pel Banc d’Espanya i és un banc espanyol, i no hi ha cap raó per la qual això canviaria amb independència, i CaixaBank, i qualsevol altre banc, amb seu a Catalunya, romandrien també com bancs espanyols a la legislació espanyola, i per tant  amb l’accés al finançament del Banc d’Espanya.
Espanya estaria així atrapada en un paranyNo es pot castigar Catalunya amb el reconeixement de la seva independència, i si Espanya reconeix la independència catalana, llavors no té sentit castigar el nou govern ( no, si volen els catalans per assumir una part del deute  espanyol), sentencia l’economista nord-americà.

El deute de Catalunya un dels més baixos de la UE. Sense negociació el deute és només espanyol
Betancor diu que si Rajoy reconeix els resultats del referèndum com a legítim, llavors hi haurà una negociació sobre la proporció adequada del deute públic espanyol que Catalunya ha d’assumir, però si Rajoy no accepta els resultats del referèndum llavors és gairebé segur que Catalunya repudiarà el deute espanyol per complet, i acceptarà únicament la responsabilitat del seu propi deute regional, que només ha passat de 22% del PIB català el 2011 al voltant del 25 % en l’actualitat, el quart més baix de tota la UE, i molt allunyat de l’espanyol, que al 2011 ja s’acostava al 70%, i sense Catalunya hagués arribat ( al 2011) al 90%.

El que Espanya amaga dels seus llibres de comptes. Catalunya és un contribuent net important
Betancor  també es refereix a quan es diu que “La independència de Catalunya costaria Espanya el 10 per cent dels seus ingressos fiscals i desencadenaria una disputa sobre com repartir 836 € mil milions del sobirà ( 1,1 bilions de dòlars ) del deute, si realment Espanya només perdés el 10% dels seus ingressos fiscals, no seria significatiu, a menys que també sabem que el percentatge de les despeses del govern espanyol,però que aquesta s’elimina dels llibres, i si Espanya està realment pagant el 12% a Catalunya com diu i només en percep el 10%, llavors el govern central en el seu conjunt estaria molt bé i sense problemes, però de de fet, és tot el contrari, de manera que aquesta pèrdua d’ingressos sí que és realment important, perquè Catalunya és un contribuent net important al pressupost espanyol al d’altres comunitats a través de les transferències intra -regionals que tenen lloc.

I La Seguretat Social?
Betancor ens explica que la divisió de la Caixa de la Seguretat Social, que es gestiona i es paga de forma centralitzada, també seria una qüestió de negociació. Si hi hagués acord el Fons de la Seguretat Social espanyol faria una transferència al nou Fons Català de Seguretat Social.
Si no hi ha acord, els catalans perdriem aquests diners i ens veuríem obligats a la devolució de l’administració de Seguretat Social a través de l’emissió de deute públic. El fons de reserva està valorat en 66.8 bilions d’euros o 1.448 € per habitant de l’estat espanyol.
La quota de catalana en base a la població seria per tant de 10,5 bilions d’euros. Tenint en compte que, en aquest cas de no acord, Catalunya rebutjaria fer-se càrrec de la seva part del deute estatal espanyol i reconeixeria només el seu deute com a comunitat, que representa un 25% del seu PIB, el reintegrament d’un Fons de Reserva de la Seguretat Social Català en aquestes circumstàncies augmentaria el deute, en una relació amb el PIB del 25% al 31 %.
Un augment que Betancor considera significatiu, però no impossible.