Nosaltres vàrem abdicar primer
"Amb gent d’aquesta mena es formen els òrgans jurisdiccionals que tenen la intolerable facultat de tombar una llei orgànica aprovada en referèndum pel poble de Catalunya"
Quan encara no hem tingut temps de paÏr la lectura dels resultats de les eleccions europees i de discernir les possibles interpretacions que se’n desprenen, ara salta per sorpresa l’abdicació del rei. I, naturalment, els comentaris han d’ajustar-se al teló de fons del nou escenari. Per exemple, l’episodi del magistrat del Tribunal Constitucional, Enrique López detingut “in fraganti” per haver comès el delicte de conduir una moto sense casc, saltant-se les normes de trànsit i amb una alcoholèmia de quatre vegades el màxim permès. Que és exactament el que li ha passat a Enrique López, el jutge que pertanyia a la Fundació (FAES /el “think tank” liderat per J.Mª Aznar i més subvencionat d’Espanya) que tant va costar al Tribunal encarregat de triturar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya fins que el President Pascual Sala no va imposar la seva designació. En efecte, amb uns comportaments de circulació viària tan censurables com els d’Esperanza Aguirre que, abans d’actuar amb actituds de “Vd. no sabe con quien està hablando”, va envestir amb el seu vehicle contra la moto de un agent de la guàrdia urbana, el jutge recusat per la Generalitat degut a la seva ideologia de la dreta extrema, va afegir el seu nom a la llista dels que van en vehicles de tracció mecànica amb idees filofalangistes i capteniments de perillositat punible i tipificats com a delicte.
Recordin també, sisplau, el cas de l’inefable M.A.R. portaveu del govern Aznar (per als no pertanyents a la congregació, Miguel Angel Rodriguez) enxampat també al volant amb una intoxicació etílica com un piano. Ja se sap que l’harmonia i l’equilibri són virtuts apol·línies i que de Bacchus només en poden venir funestes conseqüències i una exaltació de l’ego que a l’excomunicador del govern del PP li va fer dir allò tan ofensiu i tan revelador d’ignorància i prejudici com que no tenia sentit que Catalunya demanés seleccions nacionals pròpies, perquè només podria competir en el joc de bales (canicas) a pam-i-cleca. En fi, la trista conclusió és que amb gent d’aquesta mena i d’aquest perfil es formen els òrgans jurisdiccionals que tenen la intolerable facultat de tombar una llei orgànica aprovada en referèndum pel poble de Catalunya. O bé ara mateix per a prohibir una consulta sobre el dret a decidir que majoritàriament reclama el poble de Catalunya.
De fet, per si no ho teníem prou clar, a la trobada de Sitges on li van plantejar a Rajoy la possible conveniència de dialogar amb les forces polítiques sobiranistes de Catalunya, “impasible el ademán”, el cap del govern central va respondre que si hi ha un perill de xoc de trens sempre serà perquè un dels dos va per la via equivocada. Cosa que em va fer pensar en la imatge d’aquell aragonès que va caminant per la vis ferroviària amb el “cachirulo” ben lligat a fi de que no se li escapi les idees, la faixa ben estreta i un cavaguet a la mà que, en sentir els avisos acústics del maquinista, es limita a dir allò de “chufla, chufla, que si no t’apartes tú!. Consti que ho dic tot essent de llinatge gens “maño”, però si de noblesa baturra per part de mare. Però sorprèn que, amb orígens a Galícia, es pugui ser tan radicalment impertorbable i partidari d’esperar amb els braços creuats que els problemes es resolgui sols o que els solucioni el pas del temps. Es amb una actitud de passivitat com aquesta que es va produir la fallida del banc Lehman Bros. (presidit aquí per l’ara ministre Guindos. El desastre va demostrar que no és pas veritat que es pugui confiar en el sentit comú dels polítics a l’hora de rescatar una entitat o de negar el salvament d’un conjunt.
En realitat, als pobres contribuents ens han fet pagar els plats trencats de banquers sense escrúpols, però considerats “too big to fail”, és a dir, massa grans per a permetre que facin fallida. Una perversa manera d’actuar que, a l’Espanya actual, encara es porta a la pràctica en condicions pitjors sota el principi del “too big to jail”, en altres paraules, massa grans per a ficar-los a la presó. Ho hem vist en les caixes i els bancs on els directius arruïnen les entitats i els seus clients i, després, no paguen en presó les barbaritats comeses sino que, ens als contrari, s’emporten indemnitzacions multimilionàries que s’adjudicaven ells mateixos i uns fastuosos plans de pensions. Algun no prou gran, com ara, per exemple a la caixa Penedès, no s’ho emporta tot, però si tornen els diners s’estalvia la presó. Si és Bankia o Caja Madrid ( Rato o Blesa), els tribunals als troben virtuosos o de trajectòria impecable. O si són un gran promotor immobiliari que subornava inspectors d’hisenda sempre troben un jutge amable i comprensiu que triga 24 anys a dictar sentencia i encara els permet de presentar un recurs a fi d’estalviar-se les incomoditats de la vida en reclusió.
Mentrestant, no paren de dir-nos que ja es comença a veure la recuperació i d’anunciar al Circulo de Economia unes petites mesures fiscals i uns paquets d’estímuls que volen presentar com a keynesians. Obliden, és clar, que la recuperació als EUA de la Gran Depressió del ’29 va arribar amb la massiva despresa militar que va ser causa de prosperitat als anys 40.
Igualment la represa del 2008-2009 tampoc no va ser Keynesiana, sino que va consistir a transferir els diners dels contribuents als banquers i no als ciutadans en forma de més poder adquisitiu, més despesa social i més infraestructures gratuïtes. Que és el que hauria calgut fer aquí, en lloc de reduir d’un 27% al poder adquisitiu dels assalariats. La prioritat hauria de ser potenciar la demanda i no uns plans d’austeritat mal enfocats que condueixen inevitablement a la contracció. A part que, tal com demostra, amb tota cruesa, en el cas d’Espanya, les primeres víctimes de la impossibilitat de trobar feina són uns joves que no tenen ni tindran cap oportunitat durant molts anys i hauran de triar entre l’emigració o l’exclusió. Aquí, encara que trobessin feina, entrarien en un mercat on l’any 2013 el salari mitjà va baixar per primera vegada en 64 anys i es va situar en 1.634 euros mensuals. A part d’això, quan es va introduir l’euro, Rato, llavors al govern, ens va fer un arrodoniment, amb l’excusa que només costaven un cafelito, que a França han estat qualificats de gran estafa i que són visibles si comparem els preus anteriors a la moneda única i els de 10 anys més tard comptant la inflació. Ara també ens ha dit el tercer executiu amb el sou més alt de Catalunya que, tot plegat, ens han apujat l’electricitat, però que ara costa 1,7 euros al dia. Ja ho veuen, un altre cafelito. A part que a mi la seva empresa en costa 4 euros al dia, una persona sola. Per tant, amb un panorama com aquest i uns dirigents de la casta que diuen els tertulians, la pregunta que ens hem de formular és si cobrarem les pensions, després d’haver cotitzat durant tota una vida. I els que comencen que vegin els anuncis que ofereixen feina de taxista a l’illa de Malta. Carnet de conduir i anglès, és clar.
Recordin també, sisplau, el cas de l’inefable M.A.R. portaveu del govern Aznar (per als no pertanyents a la congregació, Miguel Angel Rodriguez) enxampat també al volant amb una intoxicació etílica com un piano. Ja se sap que l’harmonia i l’equilibri són virtuts apol·línies i que de Bacchus només en poden venir funestes conseqüències i una exaltació de l’ego que a l’excomunicador del govern del PP li va fer dir allò tan ofensiu i tan revelador d’ignorància i prejudici com que no tenia sentit que Catalunya demanés seleccions nacionals pròpies, perquè només podria competir en el joc de bales (canicas) a pam-i-cleca. En fi, la trista conclusió és que amb gent d’aquesta mena i d’aquest perfil es formen els òrgans jurisdiccionals que tenen la intolerable facultat de tombar una llei orgànica aprovada en referèndum pel poble de Catalunya. O bé ara mateix per a prohibir una consulta sobre el dret a decidir que majoritàriament reclama el poble de Catalunya.
De fet, per si no ho teníem prou clar, a la trobada de Sitges on li van plantejar a Rajoy la possible conveniència de dialogar amb les forces polítiques sobiranistes de Catalunya, “impasible el ademán”, el cap del govern central va respondre que si hi ha un perill de xoc de trens sempre serà perquè un dels dos va per la via equivocada. Cosa que em va fer pensar en la imatge d’aquell aragonès que va caminant per la vis ferroviària amb el “cachirulo” ben lligat a fi de que no se li escapi les idees, la faixa ben estreta i un cavaguet a la mà que, en sentir els avisos acústics del maquinista, es limita a dir allò de “chufla, chufla, que si no t’apartes tú!. Consti que ho dic tot essent de llinatge gens “maño”, però si de noblesa baturra per part de mare. Però sorprèn que, amb orígens a Galícia, es pugui ser tan radicalment impertorbable i partidari d’esperar amb els braços creuats que els problemes es resolgui sols o que els solucioni el pas del temps. Es amb una actitud de passivitat com aquesta que es va produir la fallida del banc Lehman Bros. (presidit aquí per l’ara ministre Guindos. El desastre va demostrar que no és pas veritat que es pugui confiar en el sentit comú dels polítics a l’hora de rescatar una entitat o de negar el salvament d’un conjunt.
En realitat, als pobres contribuents ens han fet pagar els plats trencats de banquers sense escrúpols, però considerats “too big to fail”, és a dir, massa grans per a permetre que facin fallida. Una perversa manera d’actuar que, a l’Espanya actual, encara es porta a la pràctica en condicions pitjors sota el principi del “too big to jail”, en altres paraules, massa grans per a ficar-los a la presó. Ho hem vist en les caixes i els bancs on els directius arruïnen les entitats i els seus clients i, després, no paguen en presó les barbaritats comeses sino que, ens als contrari, s’emporten indemnitzacions multimilionàries que s’adjudicaven ells mateixos i uns fastuosos plans de pensions. Algun no prou gran, com ara, per exemple a la caixa Penedès, no s’ho emporta tot, però si tornen els diners s’estalvia la presó. Si és Bankia o Caja Madrid ( Rato o Blesa), els tribunals als troben virtuosos o de trajectòria impecable. O si són un gran promotor immobiliari que subornava inspectors d’hisenda sempre troben un jutge amable i comprensiu que triga 24 anys a dictar sentencia i encara els permet de presentar un recurs a fi d’estalviar-se les incomoditats de la vida en reclusió.
Mentrestant, no paren de dir-nos que ja es comença a veure la recuperació i d’anunciar al Circulo de Economia unes petites mesures fiscals i uns paquets d’estímuls que volen presentar com a keynesians. Obliden, és clar, que la recuperació als EUA de la Gran Depressió del ’29 va arribar amb la massiva despresa militar que va ser causa de prosperitat als anys 40.
Igualment la represa del 2008-2009 tampoc no va ser Keynesiana, sino que va consistir a transferir els diners dels contribuents als banquers i no als ciutadans en forma de més poder adquisitiu, més despesa social i més infraestructures gratuïtes. Que és el que hauria calgut fer aquí, en lloc de reduir d’un 27% al poder adquisitiu dels assalariats. La prioritat hauria de ser potenciar la demanda i no uns plans d’austeritat mal enfocats que condueixen inevitablement a la contracció. A part que, tal com demostra, amb tota cruesa, en el cas d’Espanya, les primeres víctimes de la impossibilitat de trobar feina són uns joves que no tenen ni tindran cap oportunitat durant molts anys i hauran de triar entre l’emigració o l’exclusió. Aquí, encara que trobessin feina, entrarien en un mercat on l’any 2013 el salari mitjà va baixar per primera vegada en 64 anys i es va situar en 1.634 euros mensuals. A part d’això, quan es va introduir l’euro, Rato, llavors al govern, ens va fer un arrodoniment, amb l’excusa que només costaven un cafelito, que a França han estat qualificats de gran estafa i que són visibles si comparem els preus anteriors a la moneda única i els de 10 anys més tard comptant la inflació. Ara també ens ha dit el tercer executiu amb el sou més alt de Catalunya que, tot plegat, ens han apujat l’electricitat, però que ara costa 1,7 euros al dia. Ja ho veuen, un altre cafelito. A part que a mi la seva empresa en costa 4 euros al dia, una persona sola. Per tant, amb un panorama com aquest i uns dirigents de la casta que diuen els tertulians, la pregunta que ens hem de formular és si cobrarem les pensions, després d’haver cotitzat durant tota una vida. I els que comencen que vegin els anuncis que ofereixen feina de taxista a l’illa de Malta. Carnet de conduir i anglès, és clar.
