Felip VI a Salamanca

Felip VI a Salamanca

"Felip VI té la corona i el bastó dels seus avantpassats. Catalunya no té el que es va robar als seus avantpassats"

     Canosa

A el meu gat no se li escapa res. I un dia que se li va esmunyir un pardal va córrer cap al búnquer. Es va assentar d’un salt al llença míssils mèu-mèu. Va calcular la velocitat del vent llepant-se la pota. I va disparar. El moixó va caure a les 13:55 hora tururú. Al quadrant nord-est de la ciutat de Cluj-Napoca. Dins la cassola d’un gat parent que s’havia quedat sense feina i no tenia res per llepar-se els bigotis. Ell és així. Un freelance de l’existència assilvestrada amb cor de caixeta de música. No li digueu res. Ell actua sol, quan creu. Fixeu-vos que es va passar tot el dijous mirant la tele com un vegetal amb sonda. I a l’hora que les bruixes surten a derrapar amb les escombres pels pàrquings dels supermercats va despertar: “Mmmm... trobo estrany que ningú hagi entrevistat a la corona i al bastó reial”. Sempre duc a sobre una petaca de licor de cactus no ecològic per aquests moments. Glups.

La nit és mansa. Posem la lluna al vas. I ell comença a xerrar.... La corona i el bastó tenen moltes coses a dir. Són els símbols de la monarquia! Aha. Mira, la corona de Felip VI pesa un quilo. Lleugereta, per anar a fer el vermut. Tot plata sobredaurada. Encoixinada de vellut vermell grosella. Collita de 1775. Carlos III. Ha cobert els caps de tots els reis des de aleshores. I ara fixa’t amb el bastó. Per pasturar el que calgui: 68 centímetres. Tres canons de plata recoberts amb una fina filigrana vegetal espolsada de restes d’esmalt de color de cloro a les piscines a l’estiu. També de meitats del XVIII. Tot nou de trinca. Com el primer dia. Ho guarden a una càmera cuirassada del Palau Reial. Hi ha de tot: manuscrits, reliquiaris, joies... Ni una gota d’humitat. Perquè durin per sempre més. Però, ep, la corona i el bastó, dins d’uns estoigs. Perquè la plata no li toqui l’aire. Res d’òxids, res de negrors. Com el primer dia. Tot passa de generació a generació. Però... t’imagines que Felip VI no hagués tingut la corona i el bastó el dia de la proclamació? Gat, em perdo.

Sí, home, que no els tinguessin a casa, no sé, que fossin a Pernambuco, amagats dins d’un coco corsari, a un magatzem de Guadalix de la Sierra custodiats per una guineu mercenària... que els hi haguessin pispat, robat, rapinyat... Eh? Què passaria? Buffff... No sé, no sé si això seria possible. Guaita. El meu gat es treu de la butxaca una foto. La miro. És de 1990. Surten nou homes. Ho veig ràpid, però m’ho confirma el minin: al voltant de 90 anys. Tots increïblement rectes. Hi ha una lluita contra les columnes vertebrals. Si tinguéssim una radiografia veuríem aquella batalla que té alguna raó de ser. Tots amb un somriure de filferro. Llavis aplanats. Desèrtics. Aplanats. És una foto de grup. Però és... estranya. És com si ens volguessin dir alguna cosa. No sé... veig que en algun moment es començaran a escapar Ais... Ho duen tots a la cara. Necessitaríem entrar a la foto amb unphotoshop existencial. Però no. Estan tots morts. Van morir sense que ningú els tornés la seva corona i el seu bastó.

Artur Sist; Ferran Marés, Pau Revull, Josep M. Roig; Juli Miró; Lluís Amat; Pere Viñals; Lluís Urpinell i Joaquim Núñez són els homes de la foto. La junta directiva del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) van morir sense que se’ls retornés el que era seu i dels milers de socis de l’entitat (havia tingut vint mil socis abans de la Guerra). El CADCI va patir, després de la Generalitat, el saqueig més gran fet per la dictadura franquista (n’he parlat diversos cops, per exemple, aquí i aquí). 160 tones de documentació. Van estar set dies buidant l’entitat. En una Barcelona en la que del 28 de gener al 3 d’abril de 1939 es van fer 1690 escorcolls. Uns 25 per dia. S’ho van endur tot. I què han tornat?

El dia abans de la proclamació de Felip VI el Govern espanyol anunciava que tornaria menys de la meitat de papers que Catalunya reclama de l’espoli franquista i estan a Salamanca. Només 238 de les 546 caixes. Ja veurem què torna del CADCI (alguns documents han tornat incomplets i mutilats) que viu un surrealisme que Groucho Marx s’hagués fet l’harakiri amb serra elèctrica, catana i punyal atòmic. Des de 1976 reclamen el seu edifici històric de la Rambla de Santa Mònica. Que ha passat del franquisme al Govern espanyol i que es va cedir en usdefruit a l’UGT. Si voleu riure de valent aneu-hi: el CADCI té un despatx de capsa de mistos que si Charles Dickens fes el conte de Nadal a Catalunya s’hagués immolat amb l’únic misto que li quedés. Papers, més de 55 edificis a tot el territori, objectes, comptes bancaris... Tot pendent des de 1939. Agafeu la calculadora i afegiu-hi tots els partits polítics, ateneus, institucions de tot tipus, persones.... Que reclamen el mateix. No només són papers. Tot irrecuperable. I tot legal. Tot té propietaris. Tot tristíssim.

Han mort persones. Moriran persones. I no se’ls tornarà el que es seu. Hi ha una diferència entre Espanya i Catalunya. Felip VI té la corona i el bastó dels seus avantpassats. Catalunya no té el que es va robar als seus avantpassats. Espanya és una fecundació i Catalunya un coitus interruptus. Així no es pot viure. Com en la foto dels nou del CADCI voldria dir alguna cosa. No puc dir massa més. Ho sento. Però alguna cosa haurem de dir abans de convertir-nos en una altra foto que ja no podrà dir res mai més.

La Caixa, parlem?

Poca broma amb l'article que ahir va publicar José Antonio Zarzalejos contra Isidre Fainé i la Caixa. Molt poca broma. L'home, pes pesant de l'unionisme, va enviar un dard amb tot el verí des de les pàgines de El Confidencial. Potser no arribava a declaració de guerra, però, des del meu punt de vista, podia arribar a ser amenaçador. Zarzalejos venia a dir que la Caixa, o es mullava a favor de la unitat d'Espanya o podia tenir problemes. Tal com sona. Almenys això em va semblar entendre: amb el silenci de la Caixa respecte del procés ja no n'hi ha prou i ara volen que actuï com José Manuel Lara, d'agent antiindependentista.

'Crida poderosament l'atenció que el primer executiu de la tercera entitat financera d'Espanya --el grup La Caixa--, Isidro Fainé, persisteixi (molt recentment ho ha fet davant un auditori molt qualificat) a voler escapolir-se com fan alguns altres representants empresarials, com el president de Foment del Treball, Gay de Montellà [...]. El silenci o és connivent amb els plans de Mas i l'independentisme o és temorós dels propis poders, de manera que o Isidre Fainé i companyia fugen del silenci o que deixin de demanar al rei que el rei no pot ni donar ni fer [...]. Ens consta que Fainé ja va rebre molts suggeriments a la recepció del Palau Reial amb motiu de la proclamació de Felipe VI. Faci el pas. No tots els passos els pot fer la tan apallissada La Vanguardia. Ho necessita Catalunya, la resta d'Espanya, La Caixa i vostè. És a dir, tots. Formi, en definitiva, part de la solució i no del problema.'

Les paraules de Zarzalejos no són les d'un home qualsevol. Actualment columnista de La Vanguardia, Zarzalejos ha estat director del diari ABC. El seu germà dirigeix la Fundació FAES, el centre d'estudis de José María Aznar, i tots dos són fills d'un governador civil. Els Zarzalejos duen l'estat a la sang i de fet jo em demano si el dard contra la Caixa no prové, en el fons, de les files del PP, de la Fundació FAES, i del govern espanyol mateix. Potser un ministre va tenir la idea de pressionar obertament la Caixa...

Pocs crits de desesperació, disfressat d'amenaça, he llegit com aquest. Si pressionen Fainé públicament vol dir que en privat no se'n surten. Volen soldats a l'atac i es troben generals a veure-les venir. Volen més, molt més i els veig molt desesperats. Els mateixos que han estat capaços de convertir un moderat com Mas en un revolucionari, seran capaços de convertir Fainé en un maulet? Més que mai llegirem amb atenció el proper article de Zarzalejos. Em sembla que li toca escriure a La Vanguardia, diari propietat del vice-president de la Caixa. S'atrevirà avui a repetir-hi la seva tesi? Veig que no.

Marc Guerrero: 'L'operació d'estat per a dinamitar a Europa el procés d'independència ja ha començat'

El grup liberal de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) del Parlament Europeu va aprovar dimarts l'admissió dels eurodiputats d'UPyD i Ciutadans, amb l'aval de dues terceres parts del grup i l'oposició de CDC i el PNB. Aquestes formacions sobiranistes van aconseguir arrencar el compromís de crear un subgrup d'estudi del dret de decidir i les fórmules institucionals per a expressar la voluntat democràtica dels ciutadans. Un dels homes que ha batallat a la primera línia per impedir que les dues formacions populistes i espanyolistes entressin al grup és Marc Guerrero (Twitter), vice-president dels liberals europeus.

En aquesta entrevista, Guerrero denuncia una operació d'estat contra el procés d'independència de Catalunya en el marc europeu i explica que ha viscut la guerra bruta de prop. És del parer que CDC es mantingui en el grup liberal i avisa que UPyD i Ciutadans podrien acabar essent expulsats, com hi acabaren temps enrere algunes formacions que no tenien un comportament democràtic o que no defensaven els principis liberals.

—Heu sofert un revés important amb l'entrada d'UPyD i Ciutadans al grup liberal. Què penseu fer?
—Nosaltres vam maldar per impedir l'entrada aquests dos partits, que no són liberals i que tenen tics antidemocràtics. No ho hem aconseguit. Però hi va haver un fet molt important. Abans de l'entrada d'aquests partits espanyolistes, tots els membres del grup parlamentari van aprovar un document que explícitament remarcava el dret de decidir dels catalans. Per tant, la família liberal europea, tot el grup parlamentari, dóna un suport explícit al dret de decidir, i qualsevol partit que en formi part també hi ha de donar suport. És a dir, que els incongruents són ells.

—El text aprovat dimarts no és tan explícit com dieu.
—És explícit perquè reconeix dos documents que s'han aprovat aquests últims mesos. Per una banda, la resolució de Rotterdam de la Internacional Liberal, que defensa ben clarament allò que els catalans decideixin a les urnes. Per una altra, el manifest aprovat a Londres pel Partit Liberal europeu, en què es deia que Europa s'havia de basar en la democràcia i el dret de decidir dels pobles. A més de la referència a aquests dos documents, s'ha fet una passa més. S'ha creat un espai al Parlament Europeu per a poder tractar del dret de decidir, la independència de Catalunya, Escòcia i la que es proposi, i la integració dels nous estats a la UE. Hem creat un grup de treball que serà integrat per membres del grup liberal i que podrà incorporar diputats d'uns altres grups, com ara els independentistes escocesos, els flamencs i més. És un pas important per a situar la qüestió encara més a primera plana de l'agenda europea.

—Vau dir que dimitiríeu de vice-president d'ALDE si no s'aconseguien els propòsits de CDC en la votació de dimarts. Amb l'entrada d'UPyD i Ciutadans, no hauríeu de dimitir?
—He de recordar que divendres, en la reunió del consell del Partit Liberal europeu, amb representants de tots els partits que en formen part, vaig dir que dimitiria si no es respectava el dret de decidir dels catalans i si no es tenien en compte les reclamacions de CDC. Jo no dimiteixo perquè el primer punt ha quedat més que demostrat que tot el grup parlamentari l'ha reconegut. En la segona qüestió referida a les condicions de Convergència, estic a disposició del partit per a allò que decideixi de fer. Si el partit decideix que no vol mantenir-se en aquest grup perquè no s'han respectat, no tardaré ni un segon a presentar la dimissió.

—Quina és la raó veritable del grup per a acceptar partits populistes, no liberals i poc democràtics?
—Hi ha dos elements determinants. Primer, la pressió que hi ha hagut en totes les negociacions per a la creació del nou govern europeu, la designació dels comissaris, les presidències de les comissions del parlament, la presidència i la mesa del parlament, etc. Hi ha una pressió perquè els grups han quedat a poca distància els uns dels altres i tothom vol entrar en el repartiment. Hi ha una lluita per veure qui aconsegueix la tercera plaça de l'eurocambra. Aquest és un primer element, important. Però hi ha un segon element també molt estimable: hi ha una autèntica operació d'estat per a dinamitar el procés d'independència de Catalunya en el marc europeu. I això demana, entre més coses, de foragitar CDC del grup liberal. N'estic plenament convençut perquè aquestes setmanes he viscut moltes coses rares i he vist molta guerra bruta. L'home més feliç per la sortida de Convergència del grup liberal seria el ministre Margallo. L'operació d'estat ja ha començat i han utilitzat totes les armes que han pogut per arraconar-nos. I dimarts vam avortar l'operació d'estat per dinamitar el procés català a Europa.

—Com és aquesta guerra bruta?
—Les reunions d'ambaixadors i el cos diplomàtic espanyol amb tots els eurodiputats és constant. I aquesta pressió no cessa. I es fa en un moment en què, contra la nostra voluntat, la UE és un club d'estats. Les decisions de qui presideix el Consell Europeu i qui forma part de la Comissió les prenen els estats. Entre els quals hi ha Espanya. I Espanya posa condicions i imposa la seva voluntat. Per exemple, poden dir 'si voleu tenir aquest càrrec, heu d'expulsar els nacionalistes catalans del grup liberal europeu'.

—Voleu dir que el govern espanyol ha promès un càrrec a Verhofstadt en canvi d'acceptar UPyD i Ciutadans?
—No dic això. Dic que el govern espanyol es troba implicat en una operació d'estat i desplega una guerra bruta molt dura. Utilitzen totes les eines que tenen a l'abast. També la influència en el repartiment de càrrecs.

—CDC va preparar un dossier amb retalls de premsa i documentació perquè la direcció del grup liberal i els partits membres poguessin comprovar les actituds antidemocràtiques, irrespectuoses i bel·ligerants d'aquests partits. Trobo que aquest recull no els va impressionar gens.
—Es van explicar les declaracions públiques que han fet aquests partits en seus parlamentàries i fora. També els comentaris que fan a les xarxes socials. La voluntat era de mostrar el seu tarannà i formes agressives. Cal tenir en compte que la pressió per la tercera posició al parlament i l'operació d'estat contra la independència han tingut un pes molt important que no hem pogut contrarestar. Però jo estic convençut que els eurodiputats del parlament i del nostre grup veuran quina és l'actitud d'aquests dos partits. Ja ho vam veure ahir en la primera intervenció histriònica d'algun membre d'aquests partits [en referència a les amenaces de Ciutadans de querellar-se contra CDC]. Els grups són oberts. L'experiència ens diu que alguns partits han estat expulsats del seu grup perquè no tenien un comportament democràtic o, com ha passat en el nostre grup, perquè no respectaven els principis liberals. Ja veurem què passa d'ara endavant. Jo crec que val la pena de prendre vàlium i aguantar perquè l'alternativa, que és sortir, és la que voldrien ells. No ens convé, com a país.

—Voleu dir que és positiu compartir grup parlamentari amb UPyD i Ciutadans?
—La nostra responsabilitat és prendre les decisions que en cada moment trobem més positives per al país i per al procés d'independència. Vivim un moment històric. Aquestes setmanes i mesos vinents tindran molta intensitat, i això ho tenim molt present. Cal valorar els actius, que n'hi ha molts. Penso que la nostra sortida ara seria com una expulsió. I abandonaríem un espai fonamental en contacte constant amb catorze governs i totes les relacions que això implica, que crec que ens ha de ser molt útil per a encarar aquests mesos tan decisius per a Catalunya.

—Tremosa sempre ha reconegut que havia treballat amb bona sintonia amb els diputats de l'Aliança Lliure Europea i el grup dels Verds. És la sortida més natural?
—Insisteixo que penso que la bona opció és la que hem fet de moment de romandre en el grup liberal i veure com evoluciona la cosa. Hem de mirar si el grup respon als nostres interessos o no d'ara endavant. I hem d'observar un altre element. La transversalitat catalana al Parlament Europeu, que a mi em sembla fonamental, s'ha fet molt bé especialment amb ICV i ERC. La imatge d'unitat que s'ha donat aquests últims anys es pot mantenir, sigui quina sigui la decisió que acabem prenent respecte del nostre grup. La llibertat de vot permet de fer actuacions conjuntes sempre que es cregui convenient. El Parlament Europeu no és tan restrictiu com els parlaments català i espanyol. Aquesta transversalitat hi ha de ser i hi serà.

—Per tant, no veieu amb bons ulls l'opció d'anar a l'ALE o seguir els passos dels flamencs i anar amb els 'tories' britànics.
—Sobre les opcions d'anar a uns altres grups, no hi ha un ventall gaire gran. En el nostre cas hi ha dos grups, el dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) i els Verds-ALE, que tenen elements positius i també en tenen  de negatius. A l'ECR compartiríem grup amb elements d'extrema dreta i amb euroscèptics. I nosaltres no ho som. I a l'ALE quedaríem aïllats en el joc polític i les negociacions d'alt nivell. La meva posició és que l'actiu principal continua essent el grup liberal, perquè és un dels grups majoritaris, amb catorze partits que governen als seus estats, i perquè defensa el dret de decidir.

—L'acceptació d'UPyD i Ciutadans al grup parlamentari és un primer pas per a l'entrada al Partit Liberal europeu i a la Internacional Liberal?
—Són qüestions diferents. Al grup del Parlament Europeu hi ha formacions que no són al Partit Liberal europeu. La situació inversa no és possible. És a dir, no hi pot haver cap eurodiputat d'un partit integrat al Partit Liberal europeu que no formi part del grup dels liberals i demòcrates al parlament. En el cas d'UPyD i Ciutadans formaran part del grup, però no seran al partit. No ho han ni demanat ni ho hem considerat.

Com van esclafar un país

Ahir vaig tornar a escoltar 'Quan el mal ve d'Almansa', d'Al Tall. Un disc publicat l'any 1979 i que encara avui resulta imprescindible. 'No s'ensenya a les escoles com van esclafar un país, perquè d'aquella sembrada continuen collint fruits', cantaven els mestres. I mentre la cançó avançava vaig recordar el meu iaio Pepe d'Alberic, nascut l'any vint del segle passat, que m'explicava que ells no havien tingut oportunitat de saber per què els valencians eren com eren. Tampoc, és clar, per què parlaven com parlaven. Senzillament ningú els ho havia ensenyat. També em contava que de xicotets anomenaven Xàtiva la 'socarrà', però no en sabien els motius. I això que el seu poble era a quatre bicicletades de la capital de la Costera. De fet, durant molts anys, el meu iaio i tantíssims altres van creure que Xàtiva era coneguda amb aquest malnom per la senzilla raó que, com se sap, hi fa molta calor.

L'anècdota ens serveix per a entendre fins a quin punt havia reeixit la desmemòria. Fa tres generacions, la consciència de què érem i de què parlàvem només era a l'abast dels cercles de valencianistes que maldaven per estendre-la. Però quan la faena d'aquells incansables començava a donar fruit, la guerra de 1936-39 ho arrasà tot. A Catalunya, en canvi, la consciència lingüística i cultural havia pogut arrelar entre bona part de les capes populars abans de la victòria del general Franco. Açò va fer possible de superar amb més garanties la repressió i l'exili posterior. Així i tot, els quaranta anys de dictadura i escola franquista van fer forat. I no parlem de les campanyes de propaganda d'un estat que, com s'ha vist aquests dies, continua utilitzant tots els mitjans a l'abast per difondre el relat històric que han construït els vencedors. Potser per això encara hi ha qui es pensa que la guerra de Successió --i les seues conseqüències-- només va afectar de la Sénia en amunt.

Per tots aquests motius continuen essent necessaris llibres i cançons que ens acosten la nostra història, accions com les que dugué a terme ahir Xàtiva Renaix, que la mantenen viva, o mapes il·lustratius com aquest, elaborat per Pau Tobar i Espai Fàbrica, que expliciten la brutalitat i l'extensió de la repressió filipista. Xaló, Verger, Benissa, Ondara, Pedreguer, Alcanalí, Dénia, Manuel, Quart de Poblet, Vila-real, Vilaformosa del Riu, Montserrat, Suera, Vilapana, Calaceit, Mont-roig de Tastavins, Sentmenat, Moià, Esparreguera, la Pobla de Claramunt, Monistrol de Montserrat, Castellterçol, Vilassar de Dalt, Teià, Viladrau, Arbúcies, Balsareny, Peramola, Sant Hipòlit de Voltregà, Prats de Lluçanès, Torelló, Sant Feliu Sasserra, Oristà, Sallent, Caldes de Montbui, Sant Quintí de Mediona, Manresa i Terrassa. Totes aquestes viles i ciutats del nostre país foren incendiades per Felip V abans d'imposar el nefast decret de Nova Planta. També Xàtiva, és clar, precisament el 19 de juny de 1707. Tres-cents set anys després, un nou Felipe pren el poder. Tanmateix, ara tenim consciència. I memòria. Fem que el pes de la història caiga sobre la seua corona.

"Me apellido Sánchez, hablo castellano y soy independentista"

Soy catalana. Soy independentista y lo digo en castellano porque es mi lengua materna. Nací en Catalunya hace 37 años. Mis padres llegaron buscando un futuro mejor, como hubiéramos hecho muchos en su misma situación. En la vida casi todo es cuestión de circunstancias. Por eso, admiro a los inmigrantes, que en un golpe de valor, muchos de ellos arriesgando sus vidas, deciden embarcarse en una odisea para llegar a tierras más prósperas. Mi padre es extremeño de nacimiento pero lleva por estos lugares más de 50 años. Mi madre, andaluza de origen, llegó a Catalunya con unos 20 años, como mi padre. Ellos han podido vivir, tener hijos y prosperar aquí. No digo que no lo hubieran hecho en sus respectivas tierras; seguramente, pero el hecho es que lo hicieron aquí. Trabajaron en lo que pudieron, trabajaron muy duramente y dedicaron su vida a educarnos y a sacarnos adelante a mí y a mi hermano dándonos lo mejor que han podido.

Sin olvidar sus orígenes, los dos han amado a Catalunya. Mis padres no han hablado catalán nunca, de hecho, ni siquiera han llegado a entenderlo bien del todo. Ellos se han desenvuelto en castellano toda su vida: en sus trabajos, en las administraciones, en los comercios, en su vida social, con sus amistades… Siempre, completamente en castellano. Yo estudié en un colegio en el que se impartían todas las asignaturas en castellano, excepto la de lengua catalana, por supuesto. A los 8 años mis padres me cambiaron de colegio a uno privado y aquí la cosa cambió, pero en la escuela que dejé se siguió educando en castellano durante muchos años. Y era una escuela pública, como esa había muchas más. Lo de la inmersión lingüística y que la lengua vehicular sea la catalana, es muy reciente, señores, no se confundan, y ya se nos ha negado. Para mí, la lengua es cultura. Sea la que sea. Y la cultura es tolerancia, encuentro, educación y convivencia.

Me declaro independentista. Y no pienso pedir perdón por serlo o sentirme culpable por ello. Soy independentista casi desde que tengo uso de razón y desde que empecé a votar. Hace un tiempo no hubiera escrito estas líneas porque hablar abiertamente de independentismo no estaba bien visto, a pesar de lo que puedan pensar. Soy tan independentista que mis padres son inmigrantes en Catalunya, que mi lengua materna es la castellana y que cuando pienso, señores, lo hago en castellano. Soy tan independentista que en mi casa a mis hijos se les habla en dos idiomas: el catalán por mi parte y el castellano por parte de mi marido porque, repito, la lengua es cultura. Soy tan independentista que, a pesar de ser los dos catalanes (mi marido y yo) hablamos castellano entre nosotros. Soy tan independentista que hablo en castellano con mi hermano porque es nuestra lengua materna, lengua que amamos, no se confundan. Soy tan independentista que tengo conversaciones independentistas con otros independentistas en castellano; a pesar de ser catalanes e independentistas, hablamos en castellano y nadie se extraña por ello.

Soy tan independentista que, a veces, cuando entro una tienda hablo en castellano primero por no ofender a la persona que me va a atender y no saber si me va a entender bien si le hablo en catalán. Sí, eso pasa en Catalunya, señores: no todo el mundo que entiende o habla el castellano entiende o habla el catalán, a la inversa, sin embargo, es impensable, porque aquí todo el mundo entiende el castellano y sabe hablarlo (peor o mejor). Soy tan independentista que escribo y me expreso mejor en castellano, no puedo negarlo, porque es la lengua que mamé desde la cuna y a mucha honra. Soy tan independentista que domino la lengua castellana mejor que muchos castellanoparlantes, a pesar de mi bilingüismo. Soy tan independentista que tengo un padre que hace 50 años que emigró de su tierra natal y que, si algún día tiene que votar lo hará a favor de la independencia porque quiere lo mejor para él y para sus nietos. Soy tan independentista que admiro la cultura española, a excepción de los festejos en los que se hacen sufrir o se matan animales, y esto va por las corridas de toros, pero también por los “correbous” catalanes, porque me da igual el origen. Así de independentista soy. Soy tan independentista que amo la literatura castellana y a los grandes autores que he leído: Federico García Lorca, Antonio Machado, Dámaso Alonso entre otros. Soy tan independentista que no odio a nadie, simplemente defiendo lo mío.

No se confundan, aquí no se odia a nadie, Catalunya ha sido siempre una tierra de integración para todo aquel que ha querido venir y quedarse. Catalunya, simplemente, vive y siente de una manera diferente porque, a lo largo de los años ha tenido una historia, una lengua y una cultura diferentes a la española. Imagino que si no se es catalán y no se vive aquí cuesta entender. No pretendo juzgar a nadie. Catalunya tuvo la mala suerte de perder una guerra allá por el año 1714 que le hizo perder toda la autonomía que poseía entonces dentro del reino español. A nadie le gusta que le sometan. Pero así fue. Y nos siguen sometiendo: intentan debilitar nuestra lengua con nuevas leyes, nos ahogan con deudas, nos tachan de insolidarios, nos humillan y nos insultan frescamente en los medios de comunicación y en las redes sociales. Nos dicen que no a todo: no al pacto fiscal, no al Estatut, no al corredor mediterráneo, no a la inmersión lingüística, no a una consulta independentista… Nadie aguanta tantos noes por mucho tiempo. Con España todo es no.

Y no se engañen señores, hoy es Catalunya, pero estos que nos lo niegan todo por sistema son los mismos que niegan la democracia, la libertad de expresión y los derechos de todo español. No quieren que pensemos en catalán, pero lo que no quieren, en realidad, es que pensemos, porque necesitan súbditos doblegados que no les pongan trabas al sistema. Yo, soy tan demócrata que soy independentista. Y si mañana fueran los vascos, los andaluces o los gallegos los que quisieran ser independientes, les apoyaría porque podría entender su causa y porque, señores, no quiero que nadie se quede conmigo por la fuerza. No dejarnos ejercer la democracia es someternos. Pero, cuidado, porque también es conseguir que cada vez más gente piense como yo. Y ya no solo personas de Catalunya, sino de fuera (España y extranjero) que están empezando a apoyar nuestra causa. Sinceramente, España debería plantearse por qué tantos países se han independizado de ella a lo largo de la historia (Venezuela, Colombia, Argentina, Filipinas, Cuba… la lista es mucho más amplia). A lo largo de la historia muchos países se han independizado de otros, solo hace falta consultar cualquier mapa en internet sobre el tema. ¿Tan descabellado es entonces que Catalunya lo quiera y lo pueda ser? Soy tan independentista que si mañana mismo Catalunya fuera independiente seguiría siendo la misma persona, hablando el castellano, escribiendo en castellano, sintiendo en castellano y admirando la cultura española. Pero, dando gracias a España por haberme brindado la oportunidad de votar, de decidir por mí misma con quién quiero estar y de ejercer mi derecho a la democracia y a la autodeterminación. En definitiva: aún admiraría más a España.

Yo, señores, me siento catalana, y esto es un hecho. Quiero a mi tierra, la tierra de mis hijos, la que me ha visto nacer. Me gustan sus costumbres, sus tradiciones, su lengua, su cultura, sus lugares, su gente. Me gustan los catalanes por su hospitalidad, por su saber estar, por su unidad, por su levantarse ante las adversidades, por su democracia, por su paciencia, por su trabajo, por muchas cosas. Pueden entenderlo o no, pueden respetarlo o no, pero los sentimientos son sentimientos y ya no tienen que ver con política o economía, señores: me siento catalana. Y contra esto, nadie, ni siquiera ustedes, pueden luchar. Soy tan independentista que mi primer apellido es Sánchez y estaré orgullosa de llevarlo en una Catalunya independiente y plural. Soy tan independentista que ya, aunque quisiera, no podría sentirme española porque si me someten me deja de apetecer. Y, créanme, señores, en Catalunya hay mucha gente como yo. Vayan abriendo los ojos y, lo que es más difícil: las mentes.

El dia que el PSC va quedar més retratat

  CARLES CAPDEVILA 

• 

Pere Navarro, Albert Rivera, Alícia Sánchez-Camacho i María de los Llanos de Luna, el Dia de la Constitució del 2013

NO M’AGRADA triar, ni en cas d’èxit ni de fracàs, entre persones o projectes. Costa tenir un èxit sense un bon projecte i un bon líder i costa tenir un fracàs rotund sense un mal projecte i un mal líder. En la crisi del PSC hi ha moltes causes i causants, interns i externs. El principal error, estratègic, és haver desaprofitat quatre anys. De moment. Des que Montilla és derrotat fins ara s’ha continuat caient, no s’ha construït cap futur, més aviat ha estat un partit enrocat que s’ha anat partint per dins. La història anecdòtica del navarrisme parlarà del “Si miri bona nit” i de la senyora de Terrassa. Però per mi hi ha una foto definitiva. El dia que el PSC va quedar ben retratat. És la foto de Navarro brindant, content, al costat de Llanos de Luna, d’Alícia Sánchez-Camacho i d’Albert Rivera, percelebrar el Dia de la Constitució. De què reia? Sabia quina gràcia feia aquella foto als seus votants? Entenia la dimensió de fugir d’un bloc, el de la consulta, on hi havia tres partits d’esquerra, Iniciativa, ERC i la CUP, per abraçar la delegada del govern, la líder del PP i el líder de Ciutadans? Un partit d’esquerres i catalanista pot abandonar un projecte que vol ser transformador i radicalment democràtic? No és conscient de quina foto abandona i a quina foto s’aboca? De moment és el seu fracàs, i el de la seva aliança amb Rubalcaba, però també el del partit. El PSC ha d’aprendre la lliçó amb urgència. Si no ho fa ben aviat, continuarà a la foto equivocada encara que canviï la cara del que hi surt somrient.

Ignatieff: "És un error espanyol oposar-se a un referèndum a Catalunya"

Ignatieff: "És un error espanyol oposar-se a un referèndum a Catalunya"

L'intel·lectual i polític canadenc recorda que "al Canadà vam tenir referèndum i no van destruir el país"

Xavier Lladó

El professor, intel·lectual i polític canadenc, d'origen rus, Michael Ignatieff, ha defensat el dret a decidir dels catalans. Ho ha dit en una entrevista al diari El Mundo, on assegura que "Espanya no ho hauria hauria d'impedir" el referèndum, i sentencia: "Un referèndum a Catalunya no destruiria Espanya. Oposar-s'hi és un error dels polítics espanyols". Ho compara amb el Quebec. Ignatieff va liderar el Partit Liberal del Canadà, i recorda que "al Canadà vam tenir referèndum i no van destruir el país".

Assegura que personalment li agraden massa els referèndums, però que, a Catalunya no veu quina una altra opció hi pot haver "si l'ordre constitucional no agrada els seus ciutadans". "És una democràcia, han de poder expressar-se", ha afegit.

L'intel·lectual canadenc s'ha mostrat contrari a la secessió, llevat que una minoria hagi estat castigada per la força. Però ha fet un el·logi de la discrepància, molt allunyat dels paràmetres espanyols. "Al Parlament m'asseia, literalment, al costat dels independentistes del Quebec. Germans i germanes. Adversaris, no enemics".

Ha assegurat també que entén "per què els catalans senten aquest vincle amb la seva nació", i ha reconegut que "hi ha un idioma nacional, una cultura comuna i tradicions compartides". De totes maneres ha aconsellat que s'eviti obligar la gent a escollir entre identitats, pel caràcter múltiple que tenen en les persones.