viernes, 4 de julio de 2014

Els set errors que no hem de cometre d’ací al 9 de novembre


Els set errors que no hem de cometre d’ací al 9 de novembre


Pere Cardús



Com va dir aquell: 'Alea iacta est.' Hem entrat a la recta final. Enguany no hi ha vacances. La batalla final ja ha començat. I em sembla que tenim la sort de començar-la amb un lleuger avantatge. L'hem d'aprofitar. El principal serà no cometre errors. Un error nostre serà aprofitat voraçment per l'adversari. Hem de mantenir el control de la pilota. I, si podem, tornar-nos a avançar. Però la pilota ha de córrer i que es cansin ells. Si perdem la pilota, que sigui en camp contrari. I si podem no perdre'n cap, encara millor. A l'estil de Cruyff: la millor manera perquè l'adversari no marqui cap gol és que nosaltres tinguem sempre la pilota. Per això cal que sobretot no cometem cap d'aquests errors:

Pla B. Evidentment, hi ha alternatives previstes si l'estat espanyol impedeix completament de fer la consulta el 9 de novembre. No tenir alternatives seria un missatge fatal: 'Si impediu la consulta, atureu el procés.' I no. El procés no s'acabarà si per desgràcia no es compleixen les condicions mínimes per a fer una consulta amb uns resultats legítims. Hem d'explicar els plans B, C, D o E? No. No en tenim cap obligació. És un crim i ens fa molt de mal explicar-los? Tampoc. Em sembla que tots som prou grandets per a entendre que caldrà trobar la millor via per aconseguir la independència. Insisteixo en allò que ja he dit de vegades: per mi, l'objectiu és la independència i la consulta és el millor camí. Però si cal anar per un camí diferent, igualment democràtic i pacífic, cap problema. Ni un. Per tant, crear un problema on no n'hi hauria d'haver cap és un dels errors que no hem de cometre. Val més consulta que eleccions, sí. O consulta o res, no.

Unitat i transversalitat. La unitat i la transversalitat són valors aparentment positius. Però m'estimo més la transversalitat que no la unitat. Els catalans tenim una obsessió preocupant per la unitat. I els verbs 'sumar' i 'unificar' no volen dir exactament la mateixa cosa. Totes aquelles accions que sumin, benvingudes. I de vegades la unitat pot restar. L'exemple més fàcil d'entendre és aquest: si un individu molt cansat de la política de CiU i de les retallades i d'això que alguns anomenen neoliberalisme pensa que la independència consisteix necessàriament a alinear-se amb Artur Mas, potser s'hi repensarà. I exactament igual a la inversa. Si a algú que ha fet créixer el negoci amb molt d'esforç i sacrificis li diuen que per aconseguir la independència ha de votar gent que proposa que l'administració reguli fins a l'últim detall de la seva vida, lògicament també s'hi repensarà. Cal entendre que el fet més important és la coordinació i el respecte a la transversalitat. La unitat és un sacrifici que cal reservar a molt pocs moments i molt determinats.

Legalitat. Ho diuen els qui més hi entenen: de trencament legal tan sols se'n podrà fer un. Per això és summament important d'encertar el moment. La legalitat s'ha de trencar amb la desobediència a la llei Wert? S'ha de trencar amb la consulta? O s'ha de trencar amb la declaració d'independència? El moment és molt important, perquè les conseqüències són definitives. Si no volem convertir el procés en un caos on tan sols els més convençuts i purs se sentin còmodes, cal que la legalitat la trenquem en el moment precís, que únicament pot ser el de la declaració d'independència. El procés pot quedar escapçat o esberlat si ens precipitem en una cosa tan determinant.

Serenitat i joia. Ho hem dit ara i adés. Cal somriure fins a l'últim segon. Just després ja podrem plorar d'emoció. Però mentre no aconseguim l'objectiu, cal convidar i seduir. No podem perdre els estreps. Si mantenim la serenitat en tot moment, ningú no ens podrà fer sortir del camí que volem fer. Ara vénen els mesos més complicats. Els atacs seran salvatges i la pressió semblarà inaguantable. Però haurem de saber omplir els pulmons, aguantar la respiració i deixar passar els moments crítics. Les envestides d'aquesta tardor pretendran que sortim de polleguera. Cercaran la nostra reacció irreflexiva. No hem de caure en les provocacions. Recordem que no hem de perdre la pilota.

Iniciativa. El ritme de joc l'hem de marcar nosaltres. La campanya del sí-sí no s'ha d'aturar per molt que cridin. Marcar el compàs és la manera més segura d'obtenir la victòria. El setembre ha de començar fort i amb un reguitzell d'iniciatives i accions que no s'aturi fins el 9 de novembre. És molt important que siguin els contraris que empaitin la pilota. És cert que fins a l'estiu hem centrat la batalla en el 'dret de decidir', poder votar i la consulta. Però la campanya del sí-sí ja no pot esperar més i és la que ha de marcar el debat els dos mesos que van de l'11 de setembre al 9 de novembre. No emprendre la campanya del sí-sí seria un error greu. El resultat no és tan clar com ens pensem i cal reforçar el bloc independentista perquè no es debiliti en cas d'un possible joc de mans --no pas una oferta que Espanya no pot fer.

Equilibri. Hem arribat fins ací per una raó principal: l'ambició popular i el ritme polític corren paral·lels. Certament, el procés l'empeny el poble. Sense la manifestació del 2012 i la cadena humana del 2013, més els milers i milers d'actes que s'organitzaven a tots els racons del país, no seríem on som. Però si el president Mas, Oriol Junqueras, la CUP i molts més no s'haguessin entès tampoc no seríem on som. La clau del procés és que el temps polític i el temps popular en la qüestió nacional s'han anivellat. I l'un no funcionaria sense l'altre. Aquest equilibri entre el carrer i les institucions no es pot trencar. I si es trenca, s'ha acabat el procés. Que tothom en sigui conscient.

Solidesa. Com ja hem dit, els mesos que ens esperen seran durs. Espanya sap que ha viscut molts anys dels recursos produïts a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, principalment. Si Catalunya es desconnecta, l'estat espanyol tal com funciona ara no és viable econòmicament. Per tant, els atacs seran ferotges i caldrà ser ferms. No podem deixar que sembrin zitzània. La crítica interna sempre és positiva i ha d'ajudar a fer les coses més ben fetes. Però la crítica, en un moment com aquest, ha de fer-se des de la lleialtat. En totes direccions. Si ens deixem endur per les baralles i les disputes que ens separen, ells hauran fet el cop més efectiu per a guanyar. I nosaltres, per a perdre.

Aquests set errors que no podem cometre poden aplegar-ne molts més. La llista pot ser molt llarga. Però em fa l'efecte que si respectem aquests set principis tindrem la victòria gairebé garantida. I sí, ens haurem d'arriscar. I en algun moment ens podrà semblar que tot se'n va a rodar. I que les tensions internes són més fortes que no ens pensàvem. I caldrà actuar amb serenitat. I comptar fins a deu sempre que calgui. I parar fort quan convingui. No perdem l'avantatge. No perdem el camí. I sobretot, no perdem l'objectiu. La independència.

jueves, 3 de julio de 2014

Espinosa de los Monteros i la marca "España"


Espinosa de los Monteros i la marca "España"
"Això, a un hòbbit català li diu poc, però a Madrid cotitza, obre portes, contactes, soirées i think tanks"
La setmana passada, l'Alt Comissionat de la "Marca España" (ho deixo així, en espanyol, perquè tota la web de Marca España està exclusivament en castellà -i en anglès-) va fer unes declaracions sobre les que val la pena aturar-s'hi. Pel Sr. Espinosa de los Monteros, la promoció de la "Marca Catalunya" no té cap futur. Al seu entendre "no se concibe la idea de marcas regionales al margen de las naciones". I com qui no vol la cosa, carregava contra Òmnium que es veu que actua amb "acciones hostiles" contra la Marca España. "Estas actuaciones son condenables e inadmisibles y hacen daño a España, pero también a Cataluña".

Nascut a Madrid, el 1944, Carlos Espinosa de los Monteros y Bernaldo de Quirós, IV marquès de Valtierra, és allò que se'n diu un perfecte exemple d'espanyol del règim. Del règim dels que manen, naturalment, amb càrrecs oficials durant el franquisme i la restauració borbònica, on, gràcies a la política de privatitzacions, les elits madrilenyes van incautar-se d'un botí de guerra fabulós. Per exemple, el Sr. Espinosa va ser vicepresident de l'INI, president d'Ibèria i Aviaco, passant després a rendibilitzar el currículum a Mercedes Benz, Círculo de Empresarios, etc.

El IV marquès de Valtierra, amb un tiet avi que va ser governador civil a Madrid el 1939, ambaixador a Berlín el 1940 i assistent privilegiat a la trobada de Franco i Hitler a Hendaia, nét de militar franquista, fill de franquista i pare d'un candidat del partit VOX, d'Alejo Vidal-Quadras -és bonic com les nobles famílies castellanes mantenen les tradicions-, és Secretari de la Diputación Permanente y Consejo de la Grandeza de España. Això, a un hòbbit català li diu poc, però a Madrid cotitza, obre portes, contactes, soirées i think tanks, com el de "Civismo", on actualment és vicepresident -en excèdencia per càrrec públic-, una entitat encantadora que l'any 2013 va premiar Esperanza Aguirre i aquest 2014 a Albert Boadella.

El nostre marquès, que depèn funcionalment del president del Govern d'Espanya i orgànicament del ministre Margallo, l'home que segons els dies veu Catalunya vagant per l'espai sideral o reduïda a l’illa Robinson, el primer que va fer en arribar al càrrec va ser nomenar el Sr. Juan Carlos Gafo, advocat i tinent del Cos Jurídic de l'Armada, abans d'ingressar a la carrera diplomàtica, com a número dos de "Marca España". El Sr. Gafo va haver de dimitir poc dies després quan, en un atac de sinceritat després de veure les xiulades a l'himne espanyol en els Mundials de natació celebrats a Barcelona, va piular: "Catalanes de mierda, no se merecen nada".

"Marca España" té clar qui mana: "El Estado es quien debe pilotar la estrategia de la Marca España, pues es quien posee una visión de conjunto y quien, por definición, buscará siempre, entre el sinfín de intereses contrapuestos, la consecución del bien común". A més de l'Alt Comissionat, hi ha el "Consejo de Marca España", que "reúne a los titulares de los principales actores del proyecto y debate y analiza sus principales líneas de actuación", integrat per: l'Alto Comisionado del Gobierno para la Marca España i "por los Presidentes/Directores o titulares de los siguientes organismos: Secretaría de Estado de Comunicación de la Presidencia del Gobierno, Consejo Superior de Deportes, Secretaría General de Agricultura y Alimentación (MAGRAMA), Secretaría General de Política de Defensa (Minisdef), Comité Olímpico Español, Instituto Cervantes, Real Instituto Elcano, ICEX, TURESPAÑA, Fundación Carolina, D.G. de Relaciones Económicas Internacionales (MAEC), D. G. de Medios y Diplomacia Pública (MAEC), D.G. de Comercio e Inversiones, D.G. de Política Económica (Ministerio de Economía y Competitividad), RTVE, Agencia EFE y Embajador de España para la Diplomacia Cultural".

En resum, l'estat impropi en ple que ens governa, Espanya en estat pur, sense enganys. Algú creu sincerament que cap d'aquests senyors i senyores té el més mínim interès en el futur de Catalunya?

Aquesta teranyina d'organismes, càrrecs, establishment, status quo, pont aeri i elits madrilenyes i catalanes madrilenyitzades és la que, precisament, ens traurem de sobre amb la independència. Beneïda sigui, doncs, i moltes gràcies, per qualsevol acció d'Òmnium que es porti a terme per explicar al món que Catalunya existeix, que vol ser independent i que, senzillament, aspira a una marca que competirà al món al costat de totes les altres.

Felip VI, el Borbó de l’adéu


Felip VI, el Borbó de l’adéu
"El discurs del rei no va provocar res més que badalls i somriures murris entre els catalans"
Aquests dies se n’ha parlat molt, del discurs del nou monarca espanyol, en l’acte de proclamació davant les Corts espanyoles, després de l’abdicació del seu pare a corre-cuita i per la porta de servei. Ha estat un discurs que els mitjans de comunicació han analitzat de dalt a baix amb l’afany de trobar-hi ni que fos l’ombra d’una insinuació relativa a Catalunya, al Procés català o a nous horitzons espanyols, però no han reeixit. No han reeixit perquè era un discurs que no diferia gens dels que ja havíem escoltat infinitat de vegades en veu del rei anterior. En aquest sentit, i parlant des d’un àmbit estrictament personal, confesso que els únics discursos reials que m’interessen són els que encapçalen les grans pel·lícules de la Metro-Goldwyn-Mayer, com ara Cantant sota la plujaUn dia a les curses o Un americà a París, a càrrec del rei de la selva.

De tota manera, crec que és pertinent remarcar les contradiccions del discurs de Felip VI per tal que serveixin d’element de reflexió a aquells catalans que encara arrosseguen una dependència emocional d’Espanya:

• Felip VI: “La monarquia parlamentària ha d’estar oberta i compromesa amb la societat a la qual serveix; ha de ser fidel i lleial intèrpret de les aspiracions i esperances dels ciutadans. [...] La Corona ha de cercar la proximitat amb els ciutadans, saber guanyar-se la seva estima, el seu respecte i confiança. [...] Desitgem una Espanya en què tots els ciutadans recuperin i mantinguin la seva confiança en les institucions i una societat basada en el civisme i la tolerància”. Mentre Felip VI deia això, als ciutadans de Madrid se’ls prohibia exhibir banderes republicanes als balcons.

• Felip VI: “En aquesta Espanya unida i diversa, basada en la igualtat dels espanyols, en la solidaritat entre els seus pobles i en el respecte a la llei hi cabem tots. Hi caben tots els sentiments i sensibilitats, hi caben totes les maneres de sentir-se espanyol”. Mentre Felip VI deia això, als ciutadans de Madrid se’ls prohibia manifestar-se en favor de la República i la policia practicava detencions.

• Felip VI: “Vull reafirmar, com a rei, la meva fe en la unitat d’Espanya, de la qual la Corona és símbol”. Mentre Felip VI deia això, els catalans observàvem que era la mateixa vella obsessió amb què els seus antecessors han anorreat pobles, cultures i llengües per imposar-hi la identitat espanyola, la cultura espanyola i la llengua espanyola.

• Felip VI: “Al costat del castellà, la llengua oficial de l’Estat, les altres llengües d’Espanya formen un patrimoni comú que, com estableix la Constitució, han de ser objecte d’especial respecte i protecció, ja que les llengües constitueixen les vies naturals al coneixement dels pobles i són, alhora, els ponts per al diàleg de tots els espanyols”. Mentre Felip VI deia això, la llengua catalana era esquarterada als Països Catalans, milers d’alumnes veien impedit el seu dret a estudiar en català a les escoles del País Valencià, des de Madrid es treballava per trencar el model educatiu de les escoles del Principat i les Illes, restava desmantellada la televisió valenciana, s’imposava l’espanyolització de la televisió balear, persistia la prohibició de veure IB3 a Catalunya i TV3 a les Illes, es confirmava l’atac a TV3 comminant-la al tancament de dos canals i s’ordenava l’espoliació de la meitat dels beneficis del port de Barcelona per ofegar encara més l’economia catalana.

Com veiem, tot un exercici de mentides, de cinisme i de burla a Catalunya que, per sort, no va provocar res més que badalls i somriures murris entre els catalans. I és que, independentment dels polítics que ara intenten promoure una contraconsulta sobre monarquia o república espanyoles per tal d’embolicar la troca i neutralitzar la consulta del 9-N, el gros de la societat catalana té al cap un horitzó infinitament més intel·ligent, més digne i més desacomplexat. És l’horitzó d’un poble que, tot i haver trigat tres-cents anys a despertar-se d’un malson, ha pres una determinació que canviarà la seva vida per sempre. Catalunya és a un pas de la independència, i la figura d’un Felip VI, autoproclamat-se rei dels catalans en ple segle XXI, resulta grotesca i altament esperpèntica. Va ser grotesca i esperpèntica la cerimònia de proclamació, va ser grotesca i esperpèntica la seva retòrica i va ser grotesca i esperpèntica la posterior exhibició testosterònica en forma de desfilada militar. La vida, com veurem ben aviat, sempre somriu amb ironia: va ser amb el Borbó Felip V que ens van ser arrabassades les llibertats nacionals i serà amb el Borbó Felip VI que les recuperarem. Felip VI, el Borbó de l’adéu.

El pla espanyol


EL PLA ESPANYOL








Per primera vegada, alts responsables polítics de l'estat han començat a admetre, públicament, que el procés català està "perfectament estructurat, ha desplegat una autèntica agenda per a la independència i és completament irreversible", tal i com ho ha descrit Pedro Gómez de la Serna, portaveu del PP a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats. A partir d'aquí, l'estratègia que estan proposant els diversos analistes del campus de la FAES són bastant difuses però, tot i així, aporten algunes dades interessants. D'entrada, la tercera via ha quedat definitivament ridiculitzada, amb afirmacions com "Duran ja no serveix" o la qualificació de "pintoresques" de les diverses iniciatives de camí del mig. A més, el PP continua rebutjant Artur Mas com a interlocutor, a qui menysté absolutament.

Així les coses, s'intueixen alguns indicis significatius. Els ponents de la FAES han introduït el factor de la violència com a ingredient inevitable dels pròxims mesos, una possibilitat que, paradoxalment, el conjunt del catalanisme rebutja amb energia. Així que la referència a aquest element nou només pot ser interpretable com a voluntat, directa o indirecta, de l'estat espanyol. Una perspectiva que es veu reforçada perquè el PP insisteix que a Catalunya hi haurà una "fractura social" a la qual fa temps que al·ludeix el propi José María Aznar.

Des d'aquest punt de vista, el disseny estratègic de la FAES es veu completat amb un context d'inestabilització política entre el 9 de novembre i les eleccions plebiscitàries que ells mateixos preveuen. Tot plegat, amb un president de la Generalitat que, segons els ponents, "ja no controla el procés".

O sigui que, més o menys, ja tenim el pla: 1. Negació del diàleg; 2. Desestabilització de les institucions catalanes; 3. Introducció d'algun tipus de violència i 4. Intervenció final amb retorn a la situació política de l'inici... En fi, no és poca cosa obligar-los a moure's d'una fase 1 que ha durat tres segles.

Terricabras a Renzi: 'Què farà per garantir que els catalans votin?'







hi ha resposta?

miércoles, 2 de julio de 2014

1 de juliol: "Llegeixo en un titular de l''Abc': 'El castellano crece frente al catalán en Cataluña'..."


1 de juliol: "Llegeixo en un titular de l''Abc': 'El castellano crece frente al catalán en Cataluña'..."




Vicenç Villatoro

Llegeixo en un titular de l''Abc': "El castellano crece frente al catalán en Cataluña". Fantàstic! Si es llegeixen els seus propis titulars, es queden sense el seu argument habitual contra la immersió, la política lingüística de la Generalitat i a favor de fixar quotes de castellà a l'escola. Perquè figura que tot això ho deien perquè es temien que la gent a Catalunya deixés de saber castellà. Doncs mirin resulta que, amb tot això, se'n parla cada vegada més. Per tant, ja poden anar desmuntant totes les plataformes a favor del bilingüisme, perquè no fan cap falta, perquè l'argument sobre la qual es fonamenten s'ha demostrat –ho diu l''Abc'!– totalment fals. Excepte, esclar, que sigui només una excusa. I que el que estiguin reclamant no sigui el coneixement del castellà –garantit– sinó la seva supremacia política. Que no estiguem parlant de llengua, sinó de poder.