domingo, 17 de agosto de 2014

Pallasso espantós

Melcior Comes (El Punt Avui)

Pallasso espantós





Quan Vargas Llosa diu que el sobiranisme català és més perillós que si fos violent o terrorista potser hauria d'afegir que el perill recau en la seva possibilitat d'èxit, una vegada eliminem de l'equació tota forma d'intransigència perdonavides. Vargas Llosa somia la violència política, perquè d'ella ha pouat les seves millors novel·les, i perquè és molt propi d'una certa mena d'intel·lectual ensenyorit i frívol somiar apocalipsis sangonosos, sobretot si no tenen lloc a la porta de casa. Vargas Llosa voldria que hi hagués violència perquè se'n sent fascinat, perquè en el fons sap que, si la realitat política i social aprèn l'art de la negociació i de la finor política –el civisme–, esborrarà del paisatge el tema literari que li ha donat tot el seu prestigi. Ell que no ha estat capaç no tan sols de guanyar les eleccions del seu país sinó de fer alguna cosa perquè aquest sigui remotament civilitzat o exemplar, ens ve a donar lliçons sobre la violència, quan aquí només es tracta de votar i d'adaptar la realitat política als designis, plenament liberals, de la ciutadania.
El sobiranisme és perillós per a l'espanyolisme precisament perquè pot guanyar, i pot fer-ho perquè no és violent i s'abeura dels valors fonamentals del relat il·lustrat: humanisme, pacte, drets i deures, gradualisme i voluntat d'entesa, tot sense deixar-nos prendre el pèl ni sotmetre'ns a la llei de l'amo i de l'esclau.
En tota demanda de llibertat hi ha un punt de violència, encara que sigui simbòlica, perquè hi és sempre que parlem de trencament i noves realitats. Confondre això amb l'assassinat, la bomba i la sang que raja és molt propi de certa mena de mentalitat apocalíptica, que sol funcionar relativament bé en el camp de l'art o la literatura, però que en el terreny polític sol fer el paper del pallasso espantós.

Un mal negocio




 Articulo de la Vanguardia...



Mensaje por María el Sáb Abr 14, 2012 7:14 pm

Un mal negocio

O lo que es lo mismo Grupo Godo,que no se caracteriza precisamente ni por sus ideas de Izquierdas,ni por su defensa de Cataluña...ni por su Independentismo.


Un mal negocio La Vanguardia
David García 18/11/2010 

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar.

Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?


Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el58%?

¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?
Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.



I per acabar...: el Govern Espanyol regalarà al F.C. Reial Madrid 1.000.000 d´Euros amb l’excusa de donar imatge d´espanya a la resta del mon. O sigui que els catalans també subvencionem al Reial Madrid. La DIFUSSIÒ es un arma càrregada de futur. La DIFUSIÓN es un arma cargada de futuro.

(I para acabar,el Gobierno Españpl regalará al Real Madrid 1.000.000de € con la excusa de exportar la imagen de España al resto del mundo,o sea los catalanes tambien subvencionaremos al Real Madrid. 

viernes, 15 de agosto de 2014

14 d'agost: "Ara resulta que, per al nacionalisme espanyol, la guerra de Successió va ser una guerra de Catalunya contra Espanya..."



14 d'agost: "Ara resulta que, per al nacionalisme espanyol, la guerra de Successió va ser una guerra de Catalunya contra Espanya..."



image-alt

VICENÇ VILLATORO


Ara resulta que, per al nacionalisme espanyol, la guerra de Successió va ser una guerra de Catalunya contra Espanya. Fins ara deien el contrari: que Villarroel lluitava per Espanya sencera i que presentar-ho com una guerra d'independència era anacrònic. Poden dir perfectament una cosa i la contrària, com una pinça, contra la interpretació central: la guerra de Successió va ser, a la península, un conflicte entre dues maneres d'entendre la monarquia. La borbònica, a la francesa, uniformista i centralitzada, i l'austracista, diguem confederal, on cada territori tenia lleis, institucions i personalitat política pròpia. No era Catalunya contra Espanya. Eren dues maneres d'entendre Espanya. Va guanyar la uniformista. L'altra va anar esdevenint impossible. I no és estrany que una arrelés més a la corona de Castella i l'altra a (tota) la corona d'Aragó.

jueves, 14 de agosto de 2014

Quan la realitat s'imposa a les obsessions dels estats


Quan la realitat s'imposa a les obsessions dels estats



Vicent Partal




Fa uns quants mesos Xavier Sala-i-Martín va fer una descripció insuperable de l'absurda manera que tenim els humans de crear fronteres. Explicava que tot es resol votant excepte les ratlles del mapa, que van a bufetades. I es demanava si no ens hauríem de qüestionar el paper que hi fan els estats. (Us recomane molt el vídeo de la seua conferència, que trobareu ací.)

I ahir va passar un d'aquests fets que li donen la raó i que obliguen la política internacional a qüestionar-se moltes coses. França va anunciar de manera oficial que lliuraria armes al govern 'regional' dels kurds de l'Irac per frenar l'avanç dels gihadistes. Recordem que, fa quatre dies, el president Hollande, parlant de Catalunya, deia que estava preocupat per l'augment dels partidaris de la independència, que no li agradava. Doncs bé, ara ell mateix ha violat el principi bàsic de l'autoritat westfaliana, i ací teniu la república per excel·lència lliurant armes a un govern regional que, per a més inri, acaba d'anunciar un referèndum sobre la independència. Armes!

No ho fa perquè sí, és clar. Ho fa perquè el govern kurd ha sabut fer del seu territori l'únic lloc de l'Irac i de Síria on es pot viure amb una certa normalitat democràtica. I, per tant, els fets s'imposen. Els estats, tan contraris a la independència, avui s'adonen que els kurds són una font d'estabilitat al llevant, a l'Irac, a Síria i, per més que els coste d'acceptar-ho, a Turquia. No són la font del conflicte, sinó una de les solucions. Ha costat molt. Els kurds han hagut de treballar durant dècades, però ara ningú no pot negar la realitat i, de fet, tots els plans són damunt la taula perquè les potències occidentals accepten, cent anys després que fos proposada, la proclamació d'un estat kurd independent, encara que siga només en una part del territori.

I aquesta és una lliçó que ens ve molt bé i que arriba en un moment més que adequat. L'absurditat de segons quines fronteres es pot trencar amb la tenacitat de la gent.

El Pla Z


El Pla Z


 

Ni Mariano Rajoy ni el seu govern no responen a hipòtesis sobre Catalunya, per més evidents que siguin. En realitat, no sabem què farà el govern espanyol en les diverses opcions que se li poden presentar respecte al procés polític català. No tenim indicis sobre si l'estat farà servir la força, o no, i en quina proporció en cadascun dels supòsits diferents que es poden plantejar. Tampoc no han respost mai la pregunta de si inhabilitaran el president de la Generalitat o si es plantegen suspendre les institucions derivades de l'autonomia catalana, i en quines circumstàncies. De fet, ni tan sols reconeixen evidències com la intensa guerra bruta que fa temps que pressiona el sistema polític i financer d'Andorra per ordre de Madrid.

Paradoxalment, en canvi, a Catalunya hi ha una obsessió malaltissa perquè el Govern respongui, amb precisió mil·limètrica, quines seran les decisions elegides en cadascun dels escenaris que s'aniran plantejant. Gran part d'aquesta pressió inquisitiva respon a la unitat d'acció del conglomerat polític/mediàtic/financer de Madrid, perfectament enquadrat en l'estratègia conjunta del PSOE i el PP contra el sobiranisme català. I una fase d'aquesta ofensiva passa per exigir que es faci públic el Pla Z. Però també hi ha una certa miopia de sectors destacats de l'independentisme, que menystenen la voluntat i determinació de les bases socials del catalanisme i el que això significa políticament i electoralment.

El que és veritablement important és que el bloc CiU-ERC-ICV/EUiA-CUP es mantingui compacte i que les decisions que es vagin prenent siguin valentes, però comprensibles des de l'àmbit internacional. La part catalana, de moment, no ha comès errors. No cal forçar-los. Ni gastar pólvora en foc amic.

martes, 12 de agosto de 2014

El valor de la capitulació


El valor de la capitulació




Albert Pont



Aviat tornarem a omplir els carrers de Barcelona. Quin goig! Però em pregunto si sabem realment què commemorem. No som al carrer per recordar una derrota militar, sinó l'acceptació d'unes capitulacions que mai no foren respectades. Castella aconseguí amb enganys allò que no pogué aconseguir amb les armes. I, finalment, no va respectar ni vides, ni honors, ni hisendes. Però una cosa és commemorar l'11 de setembre de 1714 i una altra molt diferent és reeditar-lo tres-cents anys després.

Sempre he dit que, per a l'Espanya castellana (si és que en queda cap altra), la voluntat de negociació és concebuda com un símptoma de debilitat. I davant la més mínima mostra de feblesa, l'elit d'un poble èpic que creu haver governat el món no pot fer la menor mostra de compassió: Roma no paga traïdors.

La sortida de l'armari d'alguns dels més grans prohoms de la política catalana respon a una calculada estratègia d'immolació pública. És comprensible pretendre un compromís amb el botxí mateix, a la recerca d'un mal menor: salvar els fills i el llegat. Tanmateix Espanya no el complirà mai, i menys encara quan ja ets home mort.

Mai no m'ha agradat jutjar el comportament humà. Ho trobo d'una baixesa moral insofrible. Per tant, em limito a contemplar l'escena amb la perspectiva que aporta l'estratègia. La finestra d'oportunitat que ens havia de permetre de fer realitat la independència pacíficament i democràtica ja porta dos anys oberta. Però, tinguem-ho clar, no romandrà oberta eternament. Ara el temps hi juga en contra. Espanya recorre novament a l'estratègia del desgast i la divisió. Serà molt complicat gestionar l'opinió pública si els nostres representants accepten renunciar al compromís del 9-N a canvi de la vana promesa d'unes futures plebiscitàries, que tampoc no es veuran amb cor de complir. L'estat espanyol també les impugnarà. Els nostres representants no poden gestionar cap més derrota, per portar-nos a vés a saber quina altra batalla futura. A la primera topada, el procés quedarà qüestionat per la permanent incertesa que debilita els esperits i corromp les voluntats. Si la decisió ja és presa, i no tinc cap dubte que és així, hem d'anar a totes, sense cap més demora.

Ara per ara, el gran repte del procés és fer que mantinguem la moral alta i aconseguir portar tota la pressió al camp contrari. Allargant el procés, no aconseguirem ni l'una cosa ni l'altra. És més, davant la igualtat de forces, correm el risc d'entrar irremeiablement en una confrontació permanent.

I tanmateix, Espanya ens guanya magistralment en el camp de la propaganda (i en algun altre). Té un cert mèrit aconseguir vincular els escàndols financers i polítics d'una família de prohoms catalans amb el procés sobiranista, quan de fet, no hi ha res més lluny de la realitat. Pujol ha estat un dels grans símbols de Catalunya, sí, però de la Catalunya autonòmica, de la Catalunya del peix al cove; d'aquella regió del nord-est peninsular que cercava el seu encaix en una Espanya que vivia una esperpèntica revetlla permanent, per acontentar l'alta burgesia del Principat. Però, en el fons, és el Sazatornil que aconsegueix penetrar a les clavegueres de l'Espanya més castissa, per fer-hi carrera i fer-se l'amo del col·lector més gran. I així ho demostren les connexions d'aquest cas amb empreses de l'oligarquia més espanyolista. És l'ombra d'un passat que volem deixar enrere per no tornar a repetir. En definitiva, Pujol és l'últim símbol de l'Espanya tardofranquista de la qual ens volem independitzar.

I per això, malgrat tot, hem d'estar contents. Quants símbols de la indissoluble unitat d'Espanya encara deuen quedar per a purgar?  

Per aquest motiu, mai no he estat tan convençut com ara: hem de destruir Espanya. No em mal interpreteu. Vull dir que ara tenim l'oportunitat de fer foc nou, de reconstruir les estructures d'estat. És més, tenim l'obligació moral d'assentar els fonaments, no d'un Estat, sinó d'un nou model d'estat, capaç d'aprendre dels errors i de corregir-los. Capaç d'arrelar ben lluny de les corrupteles i intrigues de la cort. Capaç de garantir el servei públics dels polítics i la independència del poder judicial. Un estat dissenyat pels ciutadans. És per això que som al carrer.

Es fa urgent crear un govern de concentració tan ampli com es pugui. Davant la nostra unitat i fortalesa, a Espanya no li quedarà més remei que consentir la consulta i, a desgrat, claudicar davant la democràcia i acceptar les condicions de la seva capitulació.  

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis

domingo, 3 de agosto de 2014