Doble sí

ANTHONY GARNER




Manuel Cuyàs Gibert

Fantàstica, la pregunta; sí i sí, dues vegades sí. Aquesta no ens l'esperàvem. També hi ha la possibilitat, és clar, de votar no i no o sí i no, però els referèndums es fan per guanyar-los i són pensats per als entusiastes i no per als rondinaires i els estiracordetes, i és més que probable en aquestes condicions que el sí sigui espaterrant. Ja s'ocuparan els que en tenen la responsabilitat i els que podem exercir alguna influència periodística, familiar o amical que l'entusiasme no vagi d'aquí al 9 de novembre a la baixa sinó que, al contrari, augmenti. Gran pregunta, astuta doble pregunta. En Mas en sap molt i els altres, també. A veure ara els del PSC. No els plau una pregunta la meitat de la qual està pensada per a ells?

Vaig saber que la pregunta era un fet sortint del simposi sobre Espanya contra Catalunya que se celebra a l'Institut d'Estudis Catalans. Quan hi havia entrat parlava l'historiador Josep Fontana, que en aquell moment deia que “els espanyols” que havien vingut a Catalunya als anys cinquanta, seixanta i abans per causa de la forçada immigració es van afegir entusiastes a la campanya de “llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia”, que va ser el lema de la transició. O sigui que els que rondinen perquè el títol del simposi és maligne perquè va en contra d'Espanya i divideix, ignoren de què van les jornades que els nostres historiadors més rellevants han muntat aquests dies. Tots sabem què vol dir “Espanya” quan diem Espanya. No ens referim als ciutadans espanyols d'un cantó a l'altre de l'Estat sinó que volem dir Madrid. I ni tan sols quan diem Madrid volem dir Madrid sinó que volem dir els seus governs, que en major o menor mesura han volgut fer la llesca a aquests altres “espanyols” que som els catalans. Espanya contra Catalunya? I tant. Porten als jutjats la mateixa celebració del simposi i quan al cap d'unes hores se sap que ja hi ha pregunta, que les forces majoritàries del nostre Parlament han arribat a un acord per la pregunta, surten corrents a dir que no hi haurà ocasió de contestar-la perquè prohibiran la consulta.

Semblava impossible que la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia tinguessin una traducció palpable, i va ser possible. Ara tenim la pregunta, les preguntes, que segons com es miri és un altre lema: volem un estat i podem voler un estat independent. Té tanta força que, tant si volen com si no, hi haurà consulta i hi haurà resposta.

Gràcies

Xevi Xirgo Teixidor

Gràcies, president. Gràcies, Oriol Junqueras. Gràcies, Joan Herrera. Gràcies, David Fernàndez, i gràcies a tots els que hi han intervingut per fer-ho possible. Tenim data i pregunta, i les tenim molts dies abans del que ens pensàvem. I és prou clara, ni que sigui dual, perquè els catalans, el mes de novembre vinent, ens puguem pronunciar sense complexos sobre el nostre futur, sobre la nostra voluntat de convertir-nos en un estat independent. Felicitem-nos, felicitem el president que ho ha fet possible i felicitem les formacions polítiques que li han donat suport en aquest procés. I no ens oblidem que, per més que ahir fos un dia històric, un dia de satisfacció generalitzada, no és el final de res, sinó el principi de tot. No s'entretinguin gaire pensant si el podrem fer o no, ni escoltant les reaccions irades que plouran de totes bandes, i agafin-se a partir d'ara (si no ho feien encara) algunes tertúlies com a simples programes espectacle. I pensin que la feina ve ara. Que aquesta consulta, tingui la forma que tingui finalment d'aquí a 331 dies, que vés a saber quina serà, s'ha de guanyar clarament. I la qüestió és què hem de fer perquè sigui així. La classe política, a la qual culpem massa sovint de tots els nostres mals i que tants mitjans i tertulians interessats havien vaticinat aquests últims dies que ens portaria a un ridícul espantós, aquest cop no ens ha fallat i ha complert l'encàrrec que li vam fer el 25-N: que se sumessin esforços. Hi ha data i pregunta, i el procés no s'atura. Ara, doncs, se'ns gira feina. Vénen onze mesos de feina intensa durant els quals ens haurem de fer el sord i treballar durament perquè l'èxit no hagi estat arribar a formular una pregunta, sinó que l'èxit sigui la resposta. L'Estat, amb la seva actitud, ja es veu que col·laborarà intensament perquè guanyi el sí i sí. Però no en farem prou. Ens haurem d'organitzar.

Uau! Visca!

Vicent Sanchis Llacer



“Homes de poca fe...” Així interpreten els evangelis, una vegada i una altra, que Jesús amonestava els seus deixebles quan es complia un prodigi que els havia anunciat i que, tossudament, ells no s'acabaven mai de creure. L'expressió es repeteix també al llarg del Vell Testament, perquè l'escepticisme humà és més vell que la Bíblia. Aquest cronista descregut hi havia igualment caigut de quatre grapes. Hi ha hagut setmanes de desconcert, de tensions, d'enfrontaments soterrats i desvelats, de mil i una punyetes. Semblava que els partits catalans partidaris del dret a decidir sincer i efectiu no superarien la primera prova de foc. Al remat ja no es tractava tant de la pregunta sinó de ser capaços de formular-la. I, lloats siguin tots els déus, ho han acabat aconseguint. La pregunta, vejats miracle, diguin el que diguin els aixafaguitarres, és clara i és inclusiva. Clara, perquè determinarà qui està a favor de la independència i qui no. Inclusiva, perquè l'han acceptada tots els que es creuen que aquest país és major d'edat. Ahir van demostrar que ho és. Avui tot és possible. Fins i tot la consulta. Qui ho havia de dir. El ridícul? Hem fet un petit salt cap a la grandesa. I que quedi també clar que preguntar no ofèn. És legal i constitucional fer una consulta per demanar als espanyols si volen república o monarquia i, segons el resultat, iniciar una reforma constitucional? Ben segur que sí. Som legals, som constitucionals, som clars, som inclusius, som els millors. Uau i visca!

Vuit flaixos d'un dia electritzant

Eduard Voltas


Alguns flaixos després de la frenètica jornada d'ahir (ja hi haurà temps d'estirar-ne els fils):

1. Els líders polítics firmants de l'acord, tots, han complert amb els seus compromisos públics. Cap votant de cap d'aquestes forces polítiques pot sentir-se estafat, enganyat o traït. Ho han fet, a més, amb generositat, sentit de país i discreció, la qual cosa tomba alguns dels tòpics recurrents sobre la política catalana.

2. L'absència més destacada de la foto no és la del PSC, que ja s'havia autoexclòs del procés fa setmanes. L'absència més destacada és la de Duran Lleida. No es va voler fer la foto de la Via Catalana i no es va voler fer la foto d'ahir i la va delegar en Espadaler. UDC està en aquest procés, ara sí, però em reafirmo en la meva convicció que Duran s'està retirant de l'escenari per etapes.

3. El PSC com a organització ja no és recuperable per al procés, però el millor del socialisme democràtic català sí. La pregunta, tal com està formulada, és una pista d'aterratge perfecta per a les diferents famílies de crítics del PSC: des de l'Avancem de Joan Ignasi Elena i Jordi del Río, al col·lectiu Socialisme, Catalunya i Llibertat de Toni Comín, passant pels il·lustres veterans (Castells, Nadal, Tura). Juraria que la trencadissa al PSC està assegurada.

4. Una altra dada molt rellevant: el suport immediat i inequívoc de CCOO i UGT a l'acord sobre la data i la pregunta. Els dos grans sindicats seran vehicle i garant de la unitat civil i el caràcter social d'aquest procés. El #volemvotar no anirà a les fàbriques: hi serà.

5. La reacció conjunta de PP i PSOE confirma que d'aquí al 9 de novembre de 2014 només hi haurà dues campanyes: la del “no” i la del “sí-sí”. La inexistència de cap oferta política de l'Estat desarticula políticament, argumentalment i mediàticament qualsevol intent de campanya del “sí-no”. Simplement, el “sí-no” no té espai.

6. La UE no ens ajudarà fins que no obtinguem el mandat democràtic, i com es va demostrar ahir a través de Van Rompuy, més aviat ens posarà travetes. Però també és cert que la UE és la millor garantia que l'Estat espanyol no podrà fer allò que li demana el cos (i la seva tradició autoritària).

7. Som on som sobretot gràcies a la força de la gent, i l'acord d'ahir és una injecció brutal de moral i autoestima en el teixit popular del catalanisme. La mobilització i la pressió popular creixeran. No m'estranyaria gens que la pròxima vegada que l'ANC toqui el xiulet la Via Catalana es quedi petita.

8. Moments emocionants per als que fa anys que ho perseguim. Però ara més que mai cal recordar que la majoria ens la donen els que fa molt poc que ho persegueixen. Sapiguem compartir el camí, i si cal, fins i tot, cedir pas.

El poc marge de Rajoy

Tià Torras

L’acord sobre la data i la pregunta de la consulta ha sorprès a propis i estranys. Després de l’encreuament de declaracions de les últimes setmanes, pocs catalans pronosticaven que l’entesa seria imminent i satisfactòria per a tots els partits defensors del dret a decidir. Sens dubte, la discreció i la generositat dels actors implicats han permès segellar aquest consens. Així doncs, han actuat amb alçada de mires i han passat de les paraules als fets,seguint el clam d’una àmplia majoria de catalans.

Ara bé, la concreció de la consulta encara ha agafat més desprevinguts els poders de l’Estat, que ja començaven a fregar-se les mans perquè la negociació sobre la data i la pregunta entrava en el temps de descompte sense cap acord. Per això, ahir les cares al Congrés dels Diputats i a La Moncloa eren llargues. Malgrat tot, la seva reacció va ser ràpida. El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va advertir que el plebiscit “no es farà”. I el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va mantenir la mateixa posició.

En un país normal, des d’ara i fins a la celebració del referèndum tocaria debatre arguments a favor i en contra sobre les diverses opcions perquè tots els catalans tinguin una opinió formada per emetre el seu vot a les urnes. Però, de moment, tot indica que això no passarà. No obstant això, és obvi que l’Estat no podrà quedar-se de braços plegats i, simplement, prohibir la consulta. L’acord tancat ahir deixa la pilota damunt la teulada de La Moncloa.

I què farà ara Rajoy? Alguns ja li demanen que suspengui l’autonomia catalana i, possiblement, altres li suggeriran que impulsi una reforma de la Constitució o que faci arribar una proposta atractiva a Catalunya. Però la primera opció sembla poc viable, tenint en compte que el focus internacional ja té la mirada posada en el procés, mentre que la resta de possibilitats arriben tard perquè que la política catalana es troba en una fase molt més avançada.

A més, encara que mantingui el seu rebuig a la consulta, Catalunya no farà marxa enrere i, si és necessari, buscarà alternatives, amb unes eleccions plebiscitàries com a escenari més probable. Així doncs, Rajoy té poc marge de maniobra. El més intel·ligent per part seva seria acceptar que els catalans vagin a les urnes i fer una campanya a favor dels postulats que defensa. 

El Financial Times avisa Rajoy sobre Catalunya: “El problema no desapareixerà”

El Financial Times avisa Rajoy sobre Catalunya: “El problema no desapareixerà”

L’editorial del diari assegura que “la qüestió és si es pot resoldre políticament abans que es torni una crisi constitucional”

Albert Ribas

“El problema no desapareixerà”. Aquest és l’avís que avui li llença el Financial Times al president espanyol, Mariano Rajoy, sobre la qüestió catalana. Després que ahir Catalunya saltés als titulars del món al conèixer-se la data i la pregunta de la consulta. El rotatiu internacional, referent mundial en l’àmbit econòmic, assegura que “la qüestió és si es pot resoldre políticament” el problema entre Espanya i Catalunya “abans que es torni una crisi constitucional”.

L’editorial afirma que Espanya “encara no ha trobat un encaix suficientment còmode" a les diferents realitats lingüístiques i culturals que hi ha a l’Estat i que això ha produït la irritació de catalans i bascos. “L’arrel del problema”, apunta, i que no s’ha solucionat, ha estat la política del ‘café para todos’. Aquesta situació, juntament amb la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional i la crisi econòmica, han estat els altres factors que han provocat el creixement de l’independentisme, segons el diari.
La solució, el federalisme asimètric

Com ja havia fet en anteriors ocasions, el diari aposta pel federalisme asimètric com la solució per aconseguir l’encaix de Catalunya a Espanya. “Espanyols, catalans i bascos necessiten revisar la idea de convivència” i per això remarca la necessitat que “l’Espanya plurinacional necessita un federalisme asimètric que doni a les minories nacionals drets i espais suficients per mantenir-se dins la família”. Finalment, es mostra crític amb Rajoy per haver rebutjat la proposta de pacte fiscal de Mas.

Salpem!

Salvador Cot 




S'ha girat un full de la història. Decidir pregunta i data per a la independència ja implica, en si mateix, un acte de sobirania i fa visible Catalunya, de manera nítida, com a subjecte polític identificable internacionalment. Un cop formalitzat l'acord, Catalunya reingressa, després de tres-cents anys, en l'agenda geopolítica.

Així doncs, l'itinerari que pot culminar amb la independència ja està plantejat i queda clar que té el suport d'una àmplia majoria de les forces parlamentàries d'aquest país. Ja no hi ha marxa enrere, de manera que la independència de Catalunya ha canviat la seva essència, passant de desig a objectiu.

Els polítics catalans han fet la seva feina i han convertit en calendari la voluntat dels qui els van votar. Ara, la decisió definitiva retorna als catalans.