miércoles, 16 de julio de 2014
martes, 15 de julio de 2014
La pregunta nyap de Miquel Iceta
La pregunta nyap de Miquel Iceta
"Algú hauria de d'explicar al senyor Iceta que les molles de pa són per als coloms, no per als catalans"
Una de les qualitats de Miquel Iceta, candidat a la secretaria general del PSOE de Catalunya, és que acostuma a expressar-se amb claredat. Les pot dir de l'alçada d'un campanar, però no és ambigu. Recentment s'ha referit a la consulta del 9-N amb aquestes paraules: "No m'interessa gens saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta actual". Déu n'hi do! Ni Alícia Sánchez-Camacho ni Albert Rivera, els seus socis en el tripartit nacionalista espanyol que configuren, havien gosat expressar-se així. No és que no pensin el mateix, naturalment que sí, però guarden les formes per evitar que algun dia s'hagin d'empassar les seves pròpies paraules. I és que les paraules d'Iceta són indicatives de la profunda degradació del Partit Socialista. És tan gran la seva dosi de menyspreu als valors democràtics, que acaben explicant la immensa i profilàctica distància a què el poble de Catalunya l'ha situat.
Però si ja és molt greu que un polític digui que "no li interessa gens" el que pensi el seu país, encara ho és més que intenti posar tota mena d'impediments perquè el país expressi aquest pensament a través de les urnes. Fins i tot es permet qualificar de "nyap com una casa" la consulta del 9-N destinada a conèixer i fer públic el pensament en qüestió. Tanmateix no sorprèn, ja que un dels principals trets idiosincràtics del nacionalisme espanyol són les seves arrels absolutistes i el consegüent dèficit de cultura democràtica.
Però quin és l'argument de Miquel Iceta per anar contra la voluntat majoritària del poble de Catalunya? Doncs dir que la pregunta no li agrada -com un infant emmurriat: "Ara no voto, apa!"- i que la consulta no és legal. És a dir, que els catalans no som ningú per formular-nos preguntes a nosaltres mateixos. Això seria potestat d'Espanya, que ens hauria de donar el vist-i-plau sobre què podem preguntar-nos i què no. Amb relació a la primera qüestió, he de dir que som molts els catalans als quals -per bé que per raons ben diferents- tampoc no ens agrada la fórmula de la doble pregunta. Jo mateix ja vaig escriure un article al Singular sobre aquesta qüestió l'abril passat. Però això no farà que deixem de votar d'acord amb les nostres conviccions. Som demòcrates i acceptem la decisió del Parlament de Catalunya.
Pel que fa a la segona qüestió, la de la necessitat que Catalunya se subordini a la voluntat de Madrid, més aviat fa riure, ja que respon a una maniobra tan maldestra que fins i tot sembla indigna del senyor Iceta. Ja és ben cert que l'independentisme ha deixat el nacionalisme espanyol completament despullat, però són pocs els qui a priori haurien dit que seria tan fàcil. La maniobra socialista consisteix a dir que el president Mas i Mariano Rajoy haurien de dialogar. Però dialogar sobre què? El president Mas no és Juan José Ibarretxe, que va presentar un projecte de partit. Mas és el president d'un país que té el mandat de la ciutadania per convocar una consulta que permeti saber si Catalunya ha de ser un Estat independent. Així de senzill. Això, però, no ho admet el senyor Iceta, perquè la seva pretensió és disfressar de diàleg la claudicació de Catalunya. Només hi ha un petit problema. Un problema amb tres arestes. La primera és que Rajoy dialoga únicament amb els qui li presenten la rendició incondicional. La segona és que el Partit Socialista, sabent de sobres la negativa del PP, presenta una pregunta inútil que li permeti continuar amb la cantarella de la necessitat de diàleg entre Mas i Rajoy tot situant-se al mig com el dijous. I la tercera és que els trenta anys de política espanyolista a les files del PSOE de Catalunya semblen haver allunyat el senyor Iceta de la realitat catalana. I la realitat diu que la Catalunya d'avui no s'agenollarà davant del govern espanyol, com ell pretén. Tot al contrari. Catalunya, això sí, pot agrair al senyor Iceta que conservi el sentit de l'humor elaborant preguntes substitutives, preguntes nyap tan hilarants com la que va presentar fa pocs dies: "Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l'Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?"
Si no sabéssim que el senyor Iceta viu a Catalunya, pensaríem que és un turista d'un altre planeta. De debò està convençut que el país retornarà als dies ja enterrats de la negociació de l'Estatut? De debò creu que el país renunciarà a la seva llibertat per acceptar entelèquies, falses promeses -com totes, absolutament totes les que fa Espanya- i moure la cua perquè li deixin dir-se nació en minúscules -sempre que no n'exerceixi, és clar- i perquè l'entabanin amb competències que sempre, sempre, sempre, ni que estiguin escrites amb lletres d'or, seran laminades per Espanya? Que no és això, laminar competències "exclusives" a Catalunya, el que han fet sempre el Partit Popular i el partit del senyor Iceta?
Ja es veu que tot plegat no és res més que una ensarronada que culmina amb la referència a "un pacte fiscal solidari". Però què vol dir "un pacte fiscal solidari"? Doncs vol dir mantenir l'espoliació, però guarnint-la amb llaminadures que, com sabem prou bé, acaben quedant-se a Madrid per altres vies a caprici del govern de torn i a mercè d'un Tribunal Constitucional que no és altra cosa que el braç jurídic del PP i del PSOE. Arribats aquí, algú hauria de d'explicar al senyor Iceta que les molles de pa són per als coloms, no per als catalans. No és Espanya qui ens ha de dir si podem votar o no podem votar i què podem preguntar-nos i què no podem preguntar-nos, senyor Iceta. No és Espanya qui ens ha de dir si som una nació o no ho som. Ho som, li agradi a Espanya o no. No és l'oligarquia espanyola qui ha de rebre la solidaritat de Catalunya, sinó els pobles de l'Àfrica oriental que es moren literalment de fam. No és Espanya qui ens ha de concedir competències en llengua i cultura; tindrem competències exclusives, blindades i estatals en llengua, cultura, hisenda, economia, educació, sanitat, justícia, indústria, treball, esport... com tenen totes les nacions lliures del món. Ho entén, senyor Iceta? De debò ho entén?
Però si ja és molt greu que un polític digui que "no li interessa gens" el que pensi el seu país, encara ho és més que intenti posar tota mena d'impediments perquè el país expressi aquest pensament a través de les urnes. Fins i tot es permet qualificar de "nyap com una casa" la consulta del 9-N destinada a conèixer i fer públic el pensament en qüestió. Tanmateix no sorprèn, ja que un dels principals trets idiosincràtics del nacionalisme espanyol són les seves arrels absolutistes i el consegüent dèficit de cultura democràtica.
Però quin és l'argument de Miquel Iceta per anar contra la voluntat majoritària del poble de Catalunya? Doncs dir que la pregunta no li agrada -com un infant emmurriat: "Ara no voto, apa!"- i que la consulta no és legal. És a dir, que els catalans no som ningú per formular-nos preguntes a nosaltres mateixos. Això seria potestat d'Espanya, que ens hauria de donar el vist-i-plau sobre què podem preguntar-nos i què no. Amb relació a la primera qüestió, he de dir que som molts els catalans als quals -per bé que per raons ben diferents- tampoc no ens agrada la fórmula de la doble pregunta. Jo mateix ja vaig escriure un article al Singular sobre aquesta qüestió l'abril passat. Però això no farà que deixem de votar d'acord amb les nostres conviccions. Som demòcrates i acceptem la decisió del Parlament de Catalunya.
Pel que fa a la segona qüestió, la de la necessitat que Catalunya se subordini a la voluntat de Madrid, més aviat fa riure, ja que respon a una maniobra tan maldestra que fins i tot sembla indigna del senyor Iceta. Ja és ben cert que l'independentisme ha deixat el nacionalisme espanyol completament despullat, però són pocs els qui a priori haurien dit que seria tan fàcil. La maniobra socialista consisteix a dir que el president Mas i Mariano Rajoy haurien de dialogar. Però dialogar sobre què? El president Mas no és Juan José Ibarretxe, que va presentar un projecte de partit. Mas és el president d'un país que té el mandat de la ciutadania per convocar una consulta que permeti saber si Catalunya ha de ser un Estat independent. Així de senzill. Això, però, no ho admet el senyor Iceta, perquè la seva pretensió és disfressar de diàleg la claudicació de Catalunya. Només hi ha un petit problema. Un problema amb tres arestes. La primera és que Rajoy dialoga únicament amb els qui li presenten la rendició incondicional. La segona és que el Partit Socialista, sabent de sobres la negativa del PP, presenta una pregunta inútil que li permeti continuar amb la cantarella de la necessitat de diàleg entre Mas i Rajoy tot situant-se al mig com el dijous. I la tercera és que els trenta anys de política espanyolista a les files del PSOE de Catalunya semblen haver allunyat el senyor Iceta de la realitat catalana. I la realitat diu que la Catalunya d'avui no s'agenollarà davant del govern espanyol, com ell pretén. Tot al contrari. Catalunya, això sí, pot agrair al senyor Iceta que conservi el sentit de l'humor elaborant preguntes substitutives, preguntes nyap tan hilarants com la que va presentar fa pocs dies: "Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l'Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?"
Si no sabéssim que el senyor Iceta viu a Catalunya, pensaríem que és un turista d'un altre planeta. De debò està convençut que el país retornarà als dies ja enterrats de la negociació de l'Estatut? De debò creu que el país renunciarà a la seva llibertat per acceptar entelèquies, falses promeses -com totes, absolutament totes les que fa Espanya- i moure la cua perquè li deixin dir-se nació en minúscules -sempre que no n'exerceixi, és clar- i perquè l'entabanin amb competències que sempre, sempre, sempre, ni que estiguin escrites amb lletres d'or, seran laminades per Espanya? Que no és això, laminar competències "exclusives" a Catalunya, el que han fet sempre el Partit Popular i el partit del senyor Iceta?
Ja es veu que tot plegat no és res més que una ensarronada que culmina amb la referència a "un pacte fiscal solidari". Però què vol dir "un pacte fiscal solidari"? Doncs vol dir mantenir l'espoliació, però guarnint-la amb llaminadures que, com sabem prou bé, acaben quedant-se a Madrid per altres vies a caprici del govern de torn i a mercè d'un Tribunal Constitucional que no és altra cosa que el braç jurídic del PP i del PSOE. Arribats aquí, algú hauria de d'explicar al senyor Iceta que les molles de pa són per als coloms, no per als catalans. No és Espanya qui ens ha de dir si podem votar o no podem votar i què podem preguntar-nos i què no podem preguntar-nos, senyor Iceta. No és Espanya qui ens ha de dir si som una nació o no ho som. Ho som, li agradi a Espanya o no. No és l'oligarquia espanyola qui ha de rebre la solidaritat de Catalunya, sinó els pobles de l'Àfrica oriental que es moren literalment de fam. No és Espanya qui ens ha de concedir competències en llengua i cultura; tindrem competències exclusives, blindades i estatals en llengua, cultura, hisenda, economia, educació, sanitat, justícia, indústria, treball, esport... com tenen totes les nacions lliures del món. Ho entén, senyor Iceta? De debò ho entén?
Resignació o revolta
Resignació o revolta
Teresa CasalsEl govern espanyol, que contínuament afirma que Espanya és un tot des de temps immemorials i predica els avantatges de mantenir-la unida fent pinya, és el mateix que, dia sí i dia també, legisla per perjudicar els interessos nacionals i econòmics d’una part d’aquest estat espanyol paradisíac, governat pel Partit Popular. L’ase dels cops és sempre Catalunya. Davant d’una situació tan paradoxal com aquesta, els catalans tenim dues opcions: la resignació o la revolta.
Potser perquè estem en temps de rebaixes i molts comerços ofereixen 2x1, el PP ha decidit que cal aprofitar el temps per si de cas se’ls acaba la majoria absoluta i els decrets que pretenen passar el ribot a les competències de la Generalitat s’aproven per desenes. Tots, amb l’objectiu de complir amb l’agenda recentralitzadora del govern del PP que voldria convertir, d’una vegada per totes, el Parlament de Catalunya en un parlament de fireta amb responsabilitats exclusivament administratives.
Definitivament tira endavant, per decret, la subvenció a l’escola privada en castellà. Els pares que portin el seu fill o filla a una escola que tingui el castellà com a llengua vehicular dels aprenentatges podran rebre un màxim de 6057€ per curs que, segons el decret, haurà de pagar la Generalitat.
Els estudiants Erasmus han vist com, des del 2011, el govern espanyol ha retallat la quantitat destinada al programa d’intercanvi europeu en un 70%. Aquest fet demostra, a la pràctica, que el govern espanyol no té gaire entusiasme per afavorir el desplaçament de joves estudiants a universitats estrangeres als quals s’ obren horitzons nous quan fan una estada de formació a una universitat d’un país estranger on poden aprendre a conviure i a respectar la diversitat de llengües i de maneres de viure. Està clar que la diversitat és un concepte desestabilitzador per al govern del PP. Millor que no viatgin tant perquè podrien esdevenir més crítics i més lliures.
El tema del port de Barcelona és indicatiu de l’extrem al qual ha arribat l’estat espanyol. Com que la gestió ha estat bona i s’han obtingut beneficis, cal que Catalunya en reparteixi el 50% entre aquells ports que, vés a saber si mal gestionats, han tingut pèrdues. Ja és cinisme!
Els pagesos catalans també reben. Un pagès català rep la meitat dels ajuts que rep un pagès espanyol. L’executiu de Mariano Rajoy ha reduït les aportacions que feia al pla de desenvolupament rural en un 74% la qual cosa ha obligat al govern de Catalunya a augmentar la seva aportació per no perjudicar més el sector. Aquesta situació es dóna, també, en el cas dels ajuts per a la dependència.
És a dir, en un context de crisi econòmica, l’estat, que tant ens estima ens escanya econòmicament d’una manera ferotge, pretén humiliar-nos nacionalment i actua amb Catalunya com si fos una colònia, una actitud impròpia d’una democràcia consolidada.
I, als catalans i a les catalanes, quina opció ens queda? La resignació o la revolta. I em sembla que majoritàriament, molt majoritàriament ja ho hem decidit. Amb un somriure, però la revolta.
Faltant al respecte des del 1714
A Màlaga han tingut un ensurt esgarrifós. Ho explicava el diari Sur amb aquest terrible titular: 'Qué hace un anuncio en catalán en plena calle Larios?' Els malaguesos ja no poden ni passejar tranquils amb els nanos pel carrer: una òptica de la ciutat havia tingut l'atreviment, 'per error o decisió pròpia' --apuntava el diari, perspicaç--, de faltar al respecte dels clients amb aquell idioma que és un insult. La notícia acabava calmant la població: l'empresa d'ulleres havia aclarit que era un 'error de producció' i que la intenció mai no havia estat 'ofendre'. Sí, sí, és clar: però el mal ja és fet.
El vídeo que acompanya la notícia no és apte per a cardíacs: davant la botiga, un repòrter amb escarxofa provoca els vianants perquè es fixin en el cartell i diguin què hi veuen d'estrany, què, què, què: i els inquirits, ara que s'hi fixen, s'adonen del rètol que diu 'Descomptes fins al 50%. Les rebaixes més refrescants', situat just a sobre del cartell corporatiu que informa: Solaris 'The Ultimate Sunglass Selection'. Sembla que el lema en anglès no té prou ingredients per a ser ofensiu: presumir de no saber què vol dir 'The Ultimate Sunglass Selection' no té tan bona premsa com presumir de no entendre 'rebaixes al 50%'. I prou d'aquest tema, que estem en horari infantil.
L'anècdota és una entre milions, però l'he triada perquè és estiuenca i sembla que acompanya més. Com que els catalanoparlants només mirem Tevetrès i escoltem Catalunya Ràdio, també està bé que ens fem conscients que no solament faltem al respecte dins de casa nostra, on és aclaparadorament assumit que canviar al castellà és un acte de 'respecte', sinó que la nostra capacitat d'ofendre supera tots els límits geogràfics. Explicava una meteoròloga catalana practicant a Madrid que, quan catalanoparlava amb algú a l'ascensor, per exemple, si hi pujava un passavolant madrileny continuaven la conversa en castellà 'per respecte'. Això sí que són maneres: maneres de mostrar respecte per l'odi dels altres. No fos cas que els potencials odiadors acabessin admetent que el català és un idioma normal a força de sentir-lo parlar amb normalitat.
El 2014, que les xarxes han fulminat les distàncies, els internautes som testimonis diaris de les recriminacions dels castellanopensants supremacistes sobre els catalanoescrivents que no acaben d'entendre quin és el seu lloc al món. La majoria de cantants, actors, columnistes, humoristes i més talents catalans d'abast estatal es guarden prou de faltar al respecte als seguidors de rang lingüístic superior amb piulades en català, suposem que perquè ni els uns ni els altres no saben que hi ha els traductors automàtics. Que ho expliquin a Puyol o a Piqué, que van gosar ofendre el personal adreçant-se als seus morts en l'idioma que els unia en vida, i encara els crucifiquen ara.
Parlant dels qui ja no hi són, el diari Ara ha publicat recentment la carta d'un lector que explica que la seva àvia, republicana i catalanista, va morir poc després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, i que la família es va trobar obligada a passar per la humiliació de redactar-li l'esquela en castellà i afegir-hi el colofó de 'Tercer año triunfal'. El lector ens comparteix el seu pensament d'enviar-ne fotocòpies a aquells diputats catalans que, triant lliurement de parlar en castellà al parlament i sense oposició, 'gosen comparar la situació actual al nostre país amb la del franquisme'. Això sí que és fer servir un idioma per a ofendre, senyores, i faltar al respecte a la gent. Llàstima que ja sigui massa tard perquè serveixi de res fer-ho entendre a qui encara no ho ha entès.
lunes, 14 de julio de 2014
“España tiene poca reputación en la UE como para influir contra Cataluña”
Una Cataluña independiente sólo quedaría fuera de la Unión Europea (UE) si es “expulsada por unanimidad”. Así lo afirma un informe del Círculo Catalán de Negocios (CCN), una organización empresarial independentista que presideAlbert Pont. El estudio advierte que, “si se perdiesen estos derechos (la ciudadanía europea), afectaría negativamente a las empresas y a los ciudadanos de la propia UE. La lucha contra el secesionismo no es competencia de la Unión Europea y va en contra de los principios democráticos que defiende”.
Y subraya también que “España tiene poca reputación en Europa como para influir contra Cataluña. Si la UE está salvando a Grecia, no mucho más grande que Cataluña y con una economía más débil, cuesta pensar que quisiese renunciar a Cataluña, contribuidora neta y potencia emergente del sur de Europa”. Y más: “Si la independencia fuese NO pactada (sic), incluso respetando la ley, Cataluña no habría de absorber parte de la deuda española, cosa que perjudicaría a España”.
En otro apartado asegura rotundamente que la independencia “no implicará ningún cambio en el status quo dentro de Europa porque España no lo querrá”. Y matiza que “Cataluña es el principal mercado de las empresas españolas. Además, muchas empresas españolas tienen plantas en Cataluña y si hubiese aranceles no podrían mover libremente las producciones”. Pone como ejemplo a Repsol, con factoría en Tarragona y cuya materia prima le llega al puerto de esta ciudad. “Si el comercio entre la Cataluña Estado y el Reino de España se interrumpiese o se dificultase, la primera perjudicada sería la empresa Repsol y también las gasolineras y los usuarios españoles y catalanes”.
Albert Pont, presidente del Círculo Catalán de Negocios, y David Ros de la ANC. (EP)
El texto del CCN afirma, asimismo, que “a Europa no le preocupa la viabilidad de Cataluña, con un PIB per cápita superior a la media europea, sino la viabilidad de España. Incluso regiones ricas como Madrid dependen de Cataluña y de sus impuestos. (…) Este estudio pretende demostrar que hay un modelo de crecimiento para España sin Cataluña y de acuerdo con la UE”.
Garantizado el grifo de la liquidez
En cuanto al sistema financiero, destaca que CaixaBank y Banco Sabadell “realizan entre el 60 y 70% de su negocio fuera de Cataluña” y matiza que “tienen una proporción de créditos sobre depósitos superior a la del resto del Estado, además de existir el riesgo de que se reduzcan los depósitos de fuera de Cataluña con la independencia. Esta situación se agravaría si, de entrada, se saliese de Europa, ya que se perdería una fuente de financiación bancaria. Pero en cualquier caso, el mercado catalán permite la operativa de banca privada extranjera y, como Banco Sabadell y Catalunya Banc son sistémicos para la UE, tienen garantizado el grifo de liquidez del BCE”.
El informe asegura que “Cataluña es una de las pocas comunidades autónomas con superávit en la balanza de pagos; el turismo es la actividad principal del sector exterior, pero existen otros potentes y diversificados. Cataluña consume el 30% del producto español y el 75% de las exportaciones españolas pasan por Cataluña. Las previsiones negativas de la independencia son extremistas: el boicot sería sólo a corto plazo”.
En otro apartado, detalla un curioso gráfico del periodo 2000-2018, citando como fuente el Instituto de Estadística de Cataluña, (Idescat). Y especifica que “49.000 millones de euros se han exportado a España y 55.000 millones al resto del mundo (47% y 53%). En 1995, (la correlación) era del 64% frente al 36%”. El Idescat, no obstante, no plasma futuribles, ya que sólo elabora sus datos con las cifras oficiales que o bien obtenga él mismo o reciba de otros organismos oficiales. Además, el Idescat sí consigna un total de 55.000 millones en exportaciones el año 2011, pero los 49.000 millones de ventas a España se refieren tan sólo al sector de la industria en el año 2010. La cantidad correcta, referida al año 2011, sería de 52.800 millones.
Aun así, señala en uno de sus capítulos que “Cataluña tiene un superávit comercial con España de 22.000 millones de euros. Esto hace que presente un superávit comercial total de 20.000 millones de euros (si deducimos el déficit aparente de 2.647)”. Y a continuación recuerda que “tiene un déficit fiscal de unos 16.500 millones de euros”. En este apartado, sin embargo, el CCN toma como referencia el año 2012, en que las ventas a España fueron de 50.500 millones de euros y las compras de productos españoles ascendieron sólo a 28.500 millones de euros, desechando las balanzas de otros añosque arrojan mayor superávit para Cataluña.
Sacando pecho
El informe no se priva de sacar pecho al afirmar que “Cataluña tiene una renta per cápita de las más altas del mundo. Es viable económicamente como lo es Suiza, más si tenemos en cuenta que tiene salida al mar y un relieve más favorable. La dimensión no es un problema. No es imprescindible tener recursos naturales”.
También recoge los beneficios de la independencia para la región. En primer lugar, enumera que “supondría la desaparición del déficit fiscal y nos daría la capacidad de tener una política económica propia que respondiese a los intereses catalanes y no españoles. El déficit fiscal es inasumible más tiempo”. Además, asegura que “la globalización hace que no sea preciso formar parte de un mercado determinado. Ahora ya se tiende a vender en el resto del mundo en detrimento de España. Se puede estar en Europa sin formar parte de ella”.
Dice el texto que “a medio plazo, la independencia de Cataluña es lo mejor que le puede pasar a España”. ¿Por qué? Por varios motivos. El primero, porque “será el dinamizador del cambio de modelo económico y político que necesita España”. Asegura que para salir de la crisis, España necesita imperiosamente “remodelar completamente su modelo productivo, adelgazar su modelo administrativo y reemplazar sus elites políticas y empresariales”. Pero no lo hace: “Las políticas actuales del Gobierno español no van dirigidas a cambiar de modelo, sino simplemente a aumentar impuestos e imponer nuevas medidas de austeridad con la esperanza de que la tempestad pase y vengan tiempos mejores, provocando mientras tanto el empobrecimiento de empresas y ciudadanos. La independencia de Cataluña (…) será el dinamizador de la reconversión de España en un Estado productivo, eficiente y bien gestionado”.
La independencia también “permitirá a España desarrollar con plenitud su estrategia económica”. Y, por si fuera poco, “focalizará el sistema político español en el progreso económico del país”. Así, subraya el texto que en los últimos 30 años, las desavenencias y discusiones políticas entre Cataluña y España han consumido “ingentes recursos políticos de ambas”. Con la independencia, “España ya no habrá de dedicar esfuerzos políticos a entenderse ni a discutir con Cataluña” y, además, “concentrará sus esfuerzos políticos en la economía, generando así prosperidad y progreso para los ciudadanos españoles”.
Nuevo Plan Marshall
Lo que proponen los empresarios independentistas es un nuevo Plan Marshall para una España sin Cataluña. El CCN rescata, así, la idea de Sam Constanzo, exvicepresidente de Wells Fargo Bank y asesor económico de las embajadas de India y Alemania, que propone la creación de un gran banco industrial para financiar el cambio de modelo económico de España. Sería un Banco Industrial similar al Kreditanstalt fuer Wiederaujbau (KfW) alemán, creado en 1948 para canalizar las ayudas estadounidenses del Plan Marshall a la economía germana.
Partiendo de datos del INE, el informe destaca que los parados del cuarto trimestre del 2013 eran más de 5 millones, el 26,759%. Y subraya, aportando un análisis de la consultora PwC, que “cada millón de euros de Valor Añadido Bruto (VAB) adicional al sector industrial del resto de España genera 13,94 nuevos puestos de trabajo. Lo malo es que el peso de la industria en el VAB de España es del 17,4% y en Cataluña, del 20,6%. Pero si esta se independiza, el peso de la industria en el resto de España bajaría al 16,6%.
De ahí que el estudio apueste por aplicar la financiación exterior a los sectores industriales en vez de a los financieros para bajar el paro. Y calcula que una financiación exterior de 78.000 millones en 4 años generaría un 968.194 nuevos empleos directos, indirectos e inducidos. El VAB final se situaría en 63.403 millones, un 8,26% del PIB. Estableciendo una comparación, señala que esa cantidad es tanto como los 38.000 millones que se gastan al año en administraciones públicas duplicadas y los 43.000 millones que gastó el Gobierno para salvar al sistema financiero: Bankia, CAM, Caixa Catalunya…
Y remata señalando que este nuevo Plan Marshall “permitiría a España crecer 2,06 puntos PIB adicionales por año a los proyectados en un intervalo de 4 años". Y las consecuencias serían inmejorables: 13.592 millones de euros de ahorro desglosados de la siguiente manera: 3.728 millones en ahorro directo por prestaciones de desempleo; 5.809 millones más recaudados por cotizaciones sociales; 458 millones más recaudados del Impuesto de Sociedades; y 3.597 millones de recaudación adicional de IRPF. “Este modelo es posible, sólo hace falta esforzarse. Pasar de una economía extractiva a una industrial es lo que no quieren los que viven del sistema actual: los poderes económico-financieros, político-judicial de España; pero antes de la implosión económica, la UE y los sectores inteligentes españoles (sic) habrán de llegar a la conclusión que el propuesto es el único camino (la independencia)”.
¿Y quién financia este nuevo Plan Marshall? En uno de sus apartados lo deja entrever: deberá realizar cambios legislativos que fuercen la transformación del modelo, ir reduciendo progresivamente las subvenciones tipo PER y las ayudas a parados de importes más bajos. Y subraya que todo ello se desarrollará teniendo como base “ayudas directas de la UE y de Cataluña a España vía inversiones privadas, no subvenciones directas”.
jueves, 10 de julio de 2014
miércoles, 9 de julio de 2014
La lepra catalanista
La lepra catalanista
«Alberto Fabra ha apel·lat a la necessitat de mantenir el dic davant la FAES perquè necessita més que mai el suport del seu govern i el seu partit»
Vicent Sanchis
El president de la Generalitat Valenciana acaba de recuperar la tradició anticatalanadel seu partit amb un discurs preventiu davant la FAES. Alberto Fabra ha considerat que “la Comunitat Valenciana” s’ha de mantenir com a “dic de contenció” contra l’independentisme català. Per al president valencià, “si s’inunda de la inestabilitat política, social i econòmica que suposaria l’entrada d’un govern tripartit pancatalanista, això no només afectaria l’arc mediterrani, sinó tot Espanya i, en alguna mesura, també Europa”. La “comunitat” de Fabra, doncs, és el fre, la barrera necessària, que pot recloure la “infecció catalanista” en el territori estricte del Principat. I evitar que la passa s’escampi fins i tot per Europa. Els europeus s’ho deuen mirar, tot això, estupefactes.
El recurs al tallafoc no és nou. N’hi ha molts antecedents. Durant la Guerra dels Segadors Felip IV va portar un contingent de tropes reials a la frontera del Regne de València per evitar la propagació de la revolta catalana. Davant una expedició ferroviària de Francesc Cambó a València, el pretesament republicà i més aviat agent provocador del govern espanyol Félix Azzati va incendiar l’opinió pública valenciana amb una sèrie d’articles publicats al diari El Pueblo encapçalats per una bomba de benzina de títol aclaridor: “La lepra catalanista”. De “càncer”, també “catalanista”, definia l’ucedista Fernando Abril Martorell el valencianisme polític. Un “càncer” que calia “extirpar” i que justifica l’article de l’actual Constitució espanyola, possiblement aportació del mateix Martorell o de la UCD valenciana del moment, que prohibeix la federació entre comunitats autònomes.
Tota la ideologia de la UCD valenciana i després del PP ha ballat a l’entorn d’aquest “dic”. Què és, sinó “dic”, fomentar la secessió lingüística? O sabotejar el català a les escoles valencianes? Què és, sinó “dic”, també, crear una televisió pública valenciana amb la intenció declarada d’evitar la propagació de TV3 al País Valencià? Un “dic”, aquest darrer, per cert, que va construir el PSOE valencià, sense necessitat del PP. No és un “dic”, igualment, prohibir i multar la difusió de la mateixa TV3 més enllà del riu Sénia? L’anticatalanisme valencià, amb sigles pròpies durant els anys setanta i vuitanta, i el mateix PP, no han estat més que això. Un “dic” de contenció i prevenció. Per evitar la “lepra”, el “càncer” o “l’expansió” catalana en terres per on es pot difondre. Una barrera que només cal construir allà on es parla català, com a evidència palmària de la unitat de la llengua que es pretén qüestionar.
Alberto Fabra ha apel·lat a la necessitat de mantenir el dic davant la FAES perquè necessita més que mai el suport del seu govern i el seu partit. La Generalitat Valenciana incomplirà també enguany el sostre de dèficit públic. En realitat, el govern valencià està en fallida tècnica i sobreviu gràcies als suports extraoficials que va rebent del govern espanyol. El president de la Generalitat Valenciana sap que, més enllà dels pedaços, necessita que Mariano Rajoy aprovi un model de finançament autonòmic que no escanyi tant els territoris que més aporten. Això explica la seva crida angoixosa. L’anticatalanisme n’és la coartada necessària. I la paradoxa cruel és que aquesta demanda també acabaria afavorint Catalunya. Com sol passar sempre entre els dos territoris.
Dit tot això, la següent pregunta és què hi ha dins el “dic”? Davant el resultat de les eleccions europees i la intenció de vot que reflecteixen, obstinades les enquestes, Alberto Fabra defineix l’alternativa d’un govern integrat pels partits de l’oposició d’“inestabilitat política, social i econòmica”. No diu, però, que l’“estabilitat” perpetrada per tres dècades de governs del PP ha portat el País Valencià a la misèria i a unes cotes de corrupció que no supera cap altra zona europea. Tots els grans projectes del Partit Popular són un fiasco, una ruïna, com la mateixa administració. I com el sistema financer autòcton, que ha desaparegut com a conseqüència d’un intervencionisme públic catastròfic. Aquest és el problema exacte del dic. Que només conté fang i tarquim. Per això milers de valencians han decidit rebentar-lo des de dins. I mirar què passa a fora. Perquè la pitjor “lepra” és la pròpia.
El recurs al tallafoc no és nou. N’hi ha molts antecedents. Durant la Guerra dels Segadors Felip IV va portar un contingent de tropes reials a la frontera del Regne de València per evitar la propagació de la revolta catalana. Davant una expedició ferroviària de Francesc Cambó a València, el pretesament republicà i més aviat agent provocador del govern espanyol Félix Azzati va incendiar l’opinió pública valenciana amb una sèrie d’articles publicats al diari El Pueblo encapçalats per una bomba de benzina de títol aclaridor: “La lepra catalanista”. De “càncer”, també “catalanista”, definia l’ucedista Fernando Abril Martorell el valencianisme polític. Un “càncer” que calia “extirpar” i que justifica l’article de l’actual Constitució espanyola, possiblement aportació del mateix Martorell o de la UCD valenciana del moment, que prohibeix la federació entre comunitats autònomes.
Tota la ideologia de la UCD valenciana i després del PP ha ballat a l’entorn d’aquest “dic”. Què és, sinó “dic”, fomentar la secessió lingüística? O sabotejar el català a les escoles valencianes? Què és, sinó “dic”, també, crear una televisió pública valenciana amb la intenció declarada d’evitar la propagació de TV3 al País Valencià? Un “dic”, aquest darrer, per cert, que va construir el PSOE valencià, sense necessitat del PP. No és un “dic”, igualment, prohibir i multar la difusió de la mateixa TV3 més enllà del riu Sénia? L’anticatalanisme valencià, amb sigles pròpies durant els anys setanta i vuitanta, i el mateix PP, no han estat més que això. Un “dic” de contenció i prevenció. Per evitar la “lepra”, el “càncer” o “l’expansió” catalana en terres per on es pot difondre. Una barrera que només cal construir allà on es parla català, com a evidència palmària de la unitat de la llengua que es pretén qüestionar.
Alberto Fabra ha apel·lat a la necessitat de mantenir el dic davant la FAES perquè necessita més que mai el suport del seu govern i el seu partit. La Generalitat Valenciana incomplirà també enguany el sostre de dèficit públic. En realitat, el govern valencià està en fallida tècnica i sobreviu gràcies als suports extraoficials que va rebent del govern espanyol. El president de la Generalitat Valenciana sap que, més enllà dels pedaços, necessita que Mariano Rajoy aprovi un model de finançament autonòmic que no escanyi tant els territoris que més aporten. Això explica la seva crida angoixosa. L’anticatalanisme n’és la coartada necessària. I la paradoxa cruel és que aquesta demanda també acabaria afavorint Catalunya. Com sol passar sempre entre els dos territoris.
Dit tot això, la següent pregunta és què hi ha dins el “dic”? Davant el resultat de les eleccions europees i la intenció de vot que reflecteixen, obstinades les enquestes, Alberto Fabra defineix l’alternativa d’un govern integrat pels partits de l’oposició d’“inestabilitat política, social i econòmica”. No diu, però, que l’“estabilitat” perpetrada per tres dècades de governs del PP ha portat el País Valencià a la misèria i a unes cotes de corrupció que no supera cap altra zona europea. Tots els grans projectes del Partit Popular són un fiasco, una ruïna, com la mateixa administració. I com el sistema financer autòcton, que ha desaparegut com a conseqüència d’un intervencionisme públic catastròfic. Aquest és el problema exacte del dic. Que només conté fang i tarquim. Per això milers de valencians han decidit rebentar-lo des de dins. I mirar què passa a fora. Perquè la pitjor “lepra” és la pròpia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)