El pla V

El pla V

"Mas ha enviat un missatge molt clar: està disposat al que sigui"

Jofre Llombart

El president de la Generalitat anirà ‘net’ avui a la reunió que tindrà amb Mariano Rajoy a la Moncloa. S’ha desfet, amb 72 hores, del llast estratègic que li suposava el cas Pujol. Ha estat la decisió més colpidora que ha pres des que és president tal com va admetre ahir. Va reconèixer que Pujol era el seu pare polític. I ahir, forçat per la força del procés, el va matar.

Des que Pujol va confessar, Madrid no ha parat de vendre-ho com una victòria: “No era Espanya qui robava als catalans, sinó Pujol”, deia ahir Esperanza Aguirre. Com si des de divendres, el dèficit fiscal hagués desaparegut (des de divendres fins avui, 135 milions d’euros). Com si des de divendres la llei Wert ja no existís. Com si des de divendres els peatges haguessin desaparegut i els plans per reduir els canals de TV3 haguessin estat una imaginació. Ho estan intentant des de divendres, que el cas Pujol ho tapi tot. I encara que aquesta és de les més doloroses per a molts catalans, aquesta estratègia els sortirà també malament.

El Madrid polític i mediàtic continua pensant que enfonsant Pujol o enfonsant Mas aconseguiran enfonsar el procés. I segons els seus càlculs ja han assolit el 50 per cent dels seus objectius. No comptaven però amb una reacció tan fulminant com la de Mas ahir. Fulminant en la forma, fulminant en el temps. En tres dies ha passat pàgina a un llegat governamental de 23 anys i polític de 60 anys. Ho ha fet amb dolor al cor i al cap, però ho ha fet per enviar un missatge molt clar: està disposat al que sigui per l’èxit d’aquest procés. El PP va reclamar dilluns el cap de l’expresident i ahir el va tenir, no fos cas que aquesta carta, per simbòlica que sigui, l’afebleixi. Del cas Pujol n’aniran sortint titulars cada dia (quasi tants com fills té) però ja no se li podrà refregar per la cara de Mas: el president ha sacrificat Pujol a mode de tallafocs per salvar el seu lideratge, no de la Generalitat, sinó el de la consulta. És en aquest context que Mas anirà a la Moncloa; Rajoy ja no podrà remoure l’afer més de dos minuts i s’haurà de centrar, com li pertoca a un estadista, a enfrontar-se amb la realitat, just el que ahir va fer Mas.

Quan l’11 de setembre del 2012 es va iniciar formalment el procés, res del que ha passat en aquests quasi dos anys estava escrit. Ell full de ruta s’ha anat fent sobre la marxa per intentar gestionar amb ordre i profit la força de més de la meitat de la població de Catalunya. I si algú es pensava que aquest procés seria un llit de roses actuava guiat per la ignorància o per la imprudència. Calia comptar amb contratemps i imprevistos, i el cas Pujol n’és un entre altres coses perquè és real: no és una consigna del discurs de la por. És una evasió d’impostos d’algú que va predicar amb la rectitud, és un engany a milers de catalans que van creure amb ell, és un míssil perquè Pujol, que als últims anys s’havia convençut de les bondats de l’independència, representava un col·lectiu convers imprescindible per sumar majoria. Si hagués estat al revés, un líder independentista que es passa al federalisme i que l’enxampen, avui els partidaris del procés estarien brindant amb cava.

Però aquest és un cop del que l’independentisme se’n recuperarà. Ahir, un bon amic meu m’ho resumia amb la teoria dels cercles concèntrics: devastador per la família, dolorós pel catalanisme, immòbil per al procés (Gràcies amic i bones vacances!) És recorrent dir-ho però en aquest cas és imprescindible per argumentar-ho: aquest és un procés de base popular, pilotada per una majoria parlamentària que –al seu torn- està tutelada per bona part de la ciutadania. I aquesta majoria no té comptes ni a Suïssa ni a Andorra. Aquesta majoria va fer president a Pujol sis vegades seguides. I, oh casualitat, quan Pujol va pactar amb dues fases amb els qui ara l’afusellen (PSOE 1993, PP 1996) aquesta majoria va deixar de donar-li aquest suport tan nítid fins al punt que van portar el seu partit a la oposició per primera vegada en un quart de segle. Un altre exemple que explica això en el sentit invers: Josep Lluís Carod Rovira. Quan li van voler tallar el cap des de Madrid via Perpinyà, ERC va obtenir el millor resultat de la seva història en unes eleccions al Congrés. Carod va posar el seu cas en mans d’aquesta majoria i en bona part li va respondre. I quan Carod va fer Montilla president, la majoria el va castigar amb l’ostracisme. I què ha passat en tots dos casos? que CDC i ERC s’han refundat i han aconseguit ser els dos principals referents de centre dreta i de centre esquerra que, com en tot país normal, és necessari que hi siguin.

I ara aquestes dues formacions tenen l’objectiu, el repte i el deure d’aconseguir aquest país normal. Per això és bo que preparin diferents respostes davant diferents escenaris. I ara ja no estic parlant de Pujol sinó de la negativa a fer la consulta del 9N. Cal pensar en com gestionar les adversitats però no fent-ho amb el prisma del pla B. Ni tan sols el pla A. El pla que guia aquest procés és el pla V i l’onze de setembre n’hi haurà una nova mostra perquè hi haurà gent d’Iniciativa, gent de la CUP, Avancem, Guanyem, Podem, algun despistat del PSC, sindicalistes de CCOO, d’UGT, treballadors de la SEAT, d’hospitals públics, bombers, gent a l’atur, pensionistes, estudiants, i sí, és clar, militants d’ERC, militants d’Unió, militants de CDC i expujolistes: desenes de milers d’expujolistes que hauran superat el dol i que aniran a reclamar un país normal, lliure i net.

S'acosta tempesta

Aquests últims dies he estat enfeinat a l'hort de casa, mentre sobre la Serralada Litoral creixien núvols que anunciaven tempesta. Aprofitant alguna estona de repòs, he pogut veure la desafortunada entrevista que TV3 oferia a l'ambaixador d'Israel i les explicacions del professor Sala i Martín sobre com la Generalitat presenta el repartiment de béns i deutes de l'estat espanyol. Com sempre, una classe magistral. Ni l'autor de l'informe del CATN no ho hauria pogut fer millor si n'hagués tingut l'ocasió. I, en acabat, he tornat a l'hort des d'on observo i reflexiono; encara que darrerament l'única cosa que hi veig créixer és la meva inquietud.

Ja fa temps, el Cercle Català de Negocis es va manifestar a favor d'una candidatura unitària a les passades eleccions europees. Per nosaltres, era una proposta de mínims. Allò que veritablement volíem era rebentar les urnes amb una candidatura de la societat civil, abans que altres capitalitzessin el descontentament social originat per la crisi, les retallades i una classe política cada vegada més qüestionada. Però ens vàrem quedar sols. I ara ja és tard. No vàrem voler insistir-hi, per un excés de prudència. No volíem que ningú es pensés que hi teníem cap interès personal, simplement perquè no n'hi teníem cap. Tanmateix, aleshores ja érem conscients que ens havíem de jugar l'èxit del procés en el camp internacional. I així és. La diplomàcia espanyola es mostra molt efectiva, entre esnobismes mesurats i 'Ballons Bleus' agitant copes de Teso de Monja del 2008 amb un raget generós de cola. I és que la diplomàcia és com un bon vi. Vol temps i experiència; però cada un se'l pren com vol.

Catalunya ha deixat el procés en mans d'acadèmics, líders estantissos del maig del 68 i alguna donzella 'polioperada'. I ara paguem el fet que la nostra representació bilateral a l'exterior respongui a absurdes quotes imposades pels partits. La lògica dels partits, sempre topem amb la lògica dels partits... I, tanmateix, hem de reconèixer que tots fan tant com poden, però això no serveix de gaire, si els nostres representants no dominen ni la llengua del país, ni ningú no els proporciona instruccions i una bona agenda de contactes. Les polítiques d'estat no s'improvisen i la representació internacional al més alt nivell d'una nació que aspira a esdevenir estat no es pot deixar en mans d'un entrenador de futbol; per bo que sigui i per molt que ens l'estimem. Ens pot molt ben passar que no ens prenguin seriosament.

Tanmateix, aquestes últimes setmanes n'hem après molt, fins i tot dels nostres propis desencerts. Ara ja veiem clar que la secessió no és solament un acte de força contra un estat. Si cal, ha de ser un acte de força contra tota la comunitat internacional. I ha de ser així, perquè en diplomàcia hi ha un principi darwinista que diu que si una nació és capaç de mostrar-se ferma, lúcida i unida davant el món sencer, aleshores mostra la seva maduresa, la capacitat de sobreviure i d'integrar-se en la comunitat d'estats. És, doncs, un error estratègic mirar de reclamar l'atenció i despertar les simpaties dels líders internacionals. Altra feina tenen. A més, Espanya no ho fa pas. La diplomàcia espanyola no deixaria mai una qüestió de seguretat nacional, com és la seva integritat territorial, en mans de la lògica borrosa. Simplement juga la carta de la dissuasió. I funciona.

Ara per ara, la diplomàcia catalana només pot tenir un objectiu: trencar el discurs propagandístic espanyol que afirma que el procés català és una qüestió interna de l'estat. La independència de Catalunya és un afer internacional, té conseqüències més enllà de les nostres fronteres i, com a tal, hem d'aconseguir introduir-la a l'agenda dels estats. El procés català no és un afer intern de l'estat espanyol per motius històrics, als quals la Generalitat sembla haver renunciat: la nostra annexió va ser el fruit d'un despropòsit del qual mitja Europa va ser còmplice. No ho és, per motius polítics: Europa no pot tancar els ulls a un moviment cívic, pacífic i tan multitudinari que canalitza les peticions democràtiques de tot un poble. No ho és per motius econòmics: des de l'inici de la crisi (2007) Catalunya acumula una espoliació fiscal de 120.000 milions d'euros, mentre veu créixer el propi deute i hipoteca el seu desenvolupament futur. Si el procés de reforma de l'estatut d'autonomia s'hagués resolt civilitzadament tal com reclamava la societat civil catalana, avui Catalunya ni tindria deute, ni hauria d'obligar-se a fer retallades per poder pagar els interessos; i a més disposaria de 60.000 milions d'euros addicionals. Només una Catalunya sense límits en l'autogovern podrà satisfer part del deute generat per una oligarquia malbaratadora que encara s'entesta a foradar Espanya i lligar els propis descosits amb fils d'acer.

Tampoc no ho és, un afer intern, pel simple interès dels estats del nostre entorn. Al cap i a la fi, el respecte dels drets dels estrangers a Catalunya, la lliure circulació i la seguretat jurídica que tant reclamen els inversors estrangers depenen del fet que l'estat català integri els organismes internacionals i hereti les obligacions que n'emanin i que des de fa dècades s'han incorporat al nostre ordenament.

I finalment, no ho és perquè hem de tenir la voluntat de ser generosos amb Espanya i amb Europa. Ara, si el món ens fa passar pel pedregar hi passarem; però, en acabat, la nostra actitud amb l'estat veí i el seu deute haurà de ser molt diferent. Europa sap valorar molt bé el risc i per aquest motiu sembla decantar la balança a favor d'Espanya. Per tant, Catalunya ha de ser capaç a de proporcionar-li variables capaces de modificar el resultat del seu càlcul a favor nostre.

I això ho hem de fer bo i sabent que, a hores d'ara, el debat no és sobre independència sí o no; el debat és sobre si l'accés a la plena sobirania ha de ser pactat amb tots els actors afectats o no. A hores d'ara ja sabem que Espanya ens vol portar a una secessió no pactada, malgrat que els informes del CATN encara prevegin aquesta hipòtesi. A més de poc realista, pactar la secessió amb Espanya dins el seu marc polític i constitucional pot ser un gran error estratègic. Simplement, condicionaríem la independència a l'acord. I, sabent això, Espanya ens posaria unes condicions tan draconianes que ens resultarien inacceptables. I, mentre no hi hagués acord, no hi podria haver independència. Fàcilment, arribaríem a un punt mort com el de la sentència del TC del2010 sobre la reforma de l'estatut d'autonomia. La contrapartida de la secessió pactada és que la independència i l'accés del nou estat a la comunitat internacional és avalada per l'estat matriu. Tanmateix, el valor real de l'aval de l'estat espanyol no és equiparable al valor de l'aval del Regne Unit, si ho comparem amb el cas d'Escòcia.

En canvi l'opció de la secessió no pactada és diferent. Si no hi ha pacte haurem de tirar pel dret. I aleshores, una vegada assolida la plena sobirania, tindrem tot el temps del món per a pactar allò que convingui dins el marc del dret internacional. Però, arribats a aquest punt, i atesa la situació econòmica d'Espanya, les condicions les podrem posar nosaltres. Renunciant al pactisme, Espanya no impedirà la independència; simplement admetrà de manera tàcita de deixar de ser part en el procés. Per part nostra, és molt més intel·ligent pactar amb els seus creditors i avaladors.

Bé, ja em disculpareu però jo me'n torno a l'hort. Al final la tempesta d'aquests dies no ha estat res més sinó una breu pluja. Encara haurà estat profitosa.

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis.

Ara volen tancar TV3

Ara volen tancar TV3

"L'atac directe a TV3, en definitiva, respon al fet que les telecomunicacions són una estructura d'Estat"

Víctor Alexandre

Desmantellat Canal 9, al País Valencià, desmantellada Som Ràdio i residualitzada IB3, a les Illes, i tallada la reciprocitat de recepció de canals als Països Catalans, ara toca desmantellar TV3. Una de les vies per aconseguir-ho, i que ja fa temps que està en marxa, és l’ofec econòmic a què el govern espanyol sotmet Catalunya. Aquesta és la causa per la qual s’han reduït dràsticament els pressupostos de l’emissora, han minvat els sous dels treballadors, també s’ha reduït la cobertura d’actes i d’esdeveniments i ha desaparegut la delegació que hi havia a la Catalunya del Nord. Però com que malgrat tot això TV3 encara resisteix, ara s’ha activat una segona fase del projecte FAES per tancar-ne, com a mínim, dos canals abans de l’1 de gener de 2015. L’objectiu seria aquest: “Ja que no podem tancar-la tota, afeblim-la”. La idea, en definitiva, és que d’aquest afebliment en resti aquella televisió antropològica que volia el director general de RTVE, José María Calviño, l’any 1985. El PSOE no se’n va sortir i ara ho intenta el PP.

Però quina és la via a través de la qual esperen aconseguir-ho? Doncs es tractaria d’utilitzar una argúcia administrativa que semblés que no és el govern espanyol qui tanca els canals, sinó Europa, arran d’una mesura de reordenació de l’espectre radioelèctric que hauria d’alliberar part de l’ample de banda utilitzat per les televisions i cedir-lo a les empreses telefòniques, a fi que puguin oferir la quarta generació de telefonia mòbil. La maniobra, a més, com a praxi habitual de les agressions del govern espanyol a Catalunya, té forma de reial decret aprovat pel consell de ministres. El director general de Telecomunicacions de la Generalitat, Jordi Puigneró, va fer saltar les alarmes abans de les eleccions europees del 25 de maig i la resposta de José Manuel Soria, ministre d’Indústria, va ser tan cínica com hipòcrita. Senzillament ho va negar. Però només fins que van passar les eleccions, no fos cas que allò restés vots al seu partit. Immediatament després ja ho va admetre. El dia 22 de maig deia que tot havia estat “un error d’interpretació” i el dia 28 sentenciava que un dels múltiplex havia de “caure”.

L’argument oficial per justificar la “caiguda” d’un dels tres múltiplex de TDT –dos són de TV3 i l’altre el gestiona el grup Godó– és que és un espai que està infrautilitzat a Catalunya. Però no és cert. No hi ha infrautilització. I la prova és que el tancament d’un múltiplex significa eliminar l’alta definició, és a dir, convertir TV3 en una romanalla, en una emissora residual, i significa també eliminar l’espai destinat a la reciprocitat amb la televisió de les Illes. Ara, certament, aquesta reciprocitat no existeix, però és precisament perquè el govern espanyol ho impedeix, no pas per voluntat de TV3. Va ser el mateix Partit Popular qui va interrompre la recepció de canals entre les televisions dels Països Catalans amb la clara intenció de tallar-ne els vincles culturals.

L’altra opció del govern català, per no perdre l’alta definició, és tancar el Canal 33 i el 3/24, per exemple, cosa que seria traumàtica per al país per diverses raons. Tres, si més no. En primer lloc, perquè residualitzaria encara més l’oferta de canals en català, que està per sota del 22%, davant l’allau de canals en espanyol. En segon lloc, perquè l’Estat espanyol utilitza una excusa tècnica per encobrir una mesura política. Ho demostren les reiterades negatives del ministre Soria a les solucions tècniques que ofereix la Generalitat. Ni tan sols les ha volgudes escoltar. Soria diu que “es lo que hay” i dóna la culpa a Europa, però la seva mentida queda al descobert en veure’s que el govern del PP no ha tingut cap problema per ressituar un múltiplex de Televisió Espanyola en un altre lloc de l’espectre també afectat per la normativa europea. És obvi que hi ha lloc per a tothom, però l’Estat no ho pot admetre perquè, com dic, la mesura és política, no pas tècnica. En tercer lloc, som davant d’una agressió que pretén eliminar el 50% de l’espai que ara ocupa Televisió de Catalunya.

L’atac directe a TV3, en definitiva, respon al fet que les telecomunicacions són una estructura d’Estat, i ara més que mai l’Estat espanyol està molt interessat a afeblir tant com sigui possible la incidència de la televisió catalana en la societat. És la seva manera d’intentar emmudir-nos a tots. I per tal que “se consiga el efecto sin que se note el cuidado” ha decidit deixar que sigui la Generalitat qui tanqui els canals. D’aquesta manera, el tancador no seria el govern d’Espanya sinó el govern de Catalunya. El ministre Soria ho diu així: “Serà la mateixa Generalitat qui decidirà quins canals perd”. L’únic que ell, el seu govern i la FAES no han tingut en compte és el factor emocional. Televisió de Catalunya és més que una televisió, és una emissora estimada per la gent, i la dinamitació dels seus canals, així com l’estrangulació de l’oferta en català, tindrà un efecte bumerang. Serà un petit pas per a l’espanyolització, però un pas de gegant per a l’independentisme a Catalunya.

Anem per feina

Ho vaig escriure fa molts mesos: Espanya ja no ens pot derrotar, però nosaltres podem perdre. En realitat nosaltres som el principal enemic nostre. Per la nostra capacitat eterna de dubtar, pel pessimisme històric, per la pràctica habitual de l'enveja, per la por de guanyar.

Aquesta setmana l'estat ha començat a intensificar l'ofensiva. Li queda massa poc temps i ha de posar tota la carn al foc. Ho va fent. Ha convençut Merkel, Hollande i Valls perquè diguen allò que vol que diguen. Ha presentat unes balances fiscals que fan riure, però que permeten als diaris de Madrid de passar a l'ofensiva. Fins i tot aquests de la SC s'han permès de publicar un vídeo ridícul qüestionant la xifra de participants en la Via Catalana. Només és l'inici de l'ofensiva final i més val que estiguem preparats. Perquè ells dispararan amb tot allò que tinguen a l'abast, units i conjuntats, sense importar-los si és veritat o mentida, si fan el ridícul o si, com han fet amb les balances fiscals, creen una situació encara pitjor que la que tenien.

No em preocupa gens, tot plegat. Això no alterarà prou la realitat del país per a fer-nos perdre. En canvi, no acabe d'entendre per què dins del sobiranisme hi ha qui vol posar entrebancs o sembrar el dubte sobre qualsevol cosa. Sistemàticament. Alguns sobiranistes sembla que dediquen tant d'esforç a criticar el procés que no els queda temps per a treballar per la independència. Tot es fa mal fet. Tothom s'equivoca. No hi ha res que puga funcionar. Ja ho sé que en aquest país el mullader ens agrada però, francament, no us sembla que això que hi ha en joc ara és massa important?

Nosaltres tenim unes seguretats i crec que és en això que ens hem de fixar. No pas en els rumors destructius ni en l'especulació derrotista. 

Sabem que Mas no pactarà res amb Rajoy sense pactar abans amb els altres partits. Sabem segur que l'Onze de Setembre serà un gran èxit que demostrarà una vegada més que som la majoria del país. Sabem que el parlament aprovarà una llei de consultes que potser podem criticar --jo ja ho vaig fer--, però que serà l'instrument que obrirà la porta a la consulta. I sabem segur que el president de la Generalitat signarà el decret cridant a la consulta. No és prou saber? Si les circumstàncies canvien, ja en parlarem quan canvien. Però quin sentit té dedicar-se a la desinformació activa, al rumor desaforat, a l'especulació embogida, mentre hi ha tantes certeses sobre la taula? Hi ha la consulta, hi ha una data i una pregunta que inclou la independència com a possibilitat. I hi ha des dels demòcrata-cristians als anticapitalistes units en un acord públic sobre com hem de fer-ho. A algú li sembla que això siga poca cosa? Algú creu que açò no és un programa immediat, fins al 9 de novembre, que reclama tota la nostra atenció? Doncs deixem de fer el babau i estiguem per la feina. Que ara toca guanyar.

Fins que els humiliats deixem de ser-ho

Podria ser un conte, però és un cas real. Un xic presenta el seu treball de final de grau davant un tribunal de la seua universitat. Està nerviós, però alhora satisfet del seu estudi. Creu que és interessant i, encara més, que pot ser útil. Ha escollit un tema sobre el valencià, tot i que ell no és massa diguem-ne 'compromès'. Senzillament li interessa el tema i la llengua que ha parlat a casa des que va nàixer. Quan li arriba el torn, el xic connecta l'USB amb el Power Point i tot seguit comença a exposar per què els xiquets que dominen dues llengües tenen avantatges a l'hora de desenvolupar competències lingüístiques.

Però quan acaba es troba amb cares llargues. I un silenci incòmode. 

—Pues mi hija estudia en castellano y saca buenas notas —li amolla una de les professores del tribunal. Ho diu amb aquell posat d'ofesa, com si no haguera parat atenció als arguments que ha defensat. El xic es queda descol·locat. Prova de defensar-se. Només aconsegueix atiar les feres.

—Los que estudian en valenciano no lo hacen porque amen la lengua, sino por evitar los inmigrantes. 

Ho ha dit un altre professor. Així, pim pam. Sense pèls a la llengua.

—I encima —continua— como estudian 'coneixement del medi' en valenciano, luego no saben que 'fetge' és hígado. 

Però què diuen?, pensa el xic. I damunt tenen la barra d'apel·lar a coneixement del medi, l'única assignatura que es fa en valencià --sense comptar la de llengua-- en el pla educatiu majoritari als nostres centres i que irònicament s'anomena Pla d'Immersió Progressiva (PIP). De fet, el PIP demostra que aquella Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià del 1983 --la primera de la història que legalitzava la nostra llengua a l'escola-- va esdevenir paper mullat perquè a la pràctica, i per decret des del 2011, és un pla que restringeix quasi completament l'ús del valencià.

El xic s'indigna i té ganes de rebel·lar-se, però es conté. Vol acabar magisteri. Vol llicenciar-se. Calma't, no els faces cas, es repeteix. I després d'agafar aire replica que ell defensa les dades del seu estudi, que no és cap qüestió ideològica. 

—Claro —respon la professora—, lo que pasa es que a los defensores del valenciano se os ve demasiado el plumero. I eso causa el rechazo.

Ah! O siga que sí, que per ells no era una qüestió acadèmica, sinó ideològica. I que si estudies els avantatges d'aprendre en la teua llengua els ofens. Vaja, que t'hauries de disculpar. Però que ells, carregats de prejudicis, poden passar-se per on vulguen la formalitat acadèmica  Al xic li costa de contenir-se i prova de respirar fondo, però és incapaç de no pensar com és possible que a la universitat es permeten aquestes actituds; o com és possible que es riguen a la cara de la llengua dels seus avantpassats, que eren llauradors de l'horta de València; o com és possible que encara hi haja els qui creuen tenir el sant dret de refregar-te tota la vida que ací uns van guanyar i uns altres, com ell, sempre hauran de callar i mossegar-se la llengua. Fins que els humiliats deixem de ser-ho, pensa el xic abans d'anar-se'n a casa, llicenciat, i amb el compromís de fomentar a les aules els valors que aquells professors han menyspreat.

Vudú

Vudú

«Ni consulta, ni millora fiscal. Ni doble "sí", ni doble "no", doble "ni"»

   Graset

Per ser que no hi ha, o que no fan vudú, en expressió del ministre Montoro, Déu n’hi do de com han anat els moviments previs a la tan esperada i demanada reunió entre els presidents Mas i Rajoy. En el temps límit, i abans d’anar de vacances, com aquells sopars entre amics que costa d’acabar de fixar a l’agenda, i ja no se sap què és millor si quedar després de l’estiu.

De fet  la manera de comunicar la data de la reunió si no és vudú, sí que fixa les prioritats de la Moncloa. Que sapigueu que primer es veurà amb el nou secretari general del PSOE Pedro Sànchez, i després amb el president de la Generalitat. Tancant files, sabent què pensa Sànchez del procés, que no costa gaire, perquè ja ho ha dit per activa i per passiva. I que li pot suggerir la reforma de la Constitució sobre l’alè federal. Però com que tot és gestualitat, Rajoy deu considerar que això els reforça lògicament. Els dos grans, en temps convulsos, en temps que la demoscòpia els altera el tauler.

Per no ser vudú, quina bona programació no hi ha hagut de manifestos. Cada dia un! I fins i tot amb la Pimec. Aquesta vegada sí que s’ha organitzat bé Moncloa, Societat Civil, Federalistes, Pimec, l’enquesta del País titulant amb tercera via, l’adéu de Duran, les balances fiscals. Gairebé com estovar el pop, hi ha qui primer el congela, hi ha qui opta per colpejar-lo fins que perd la turgència.

I reunir-se sabent que el camp de joc, que el marge és ínfim si s’utilitzen les parets constrenyedores de la sacrosanta Constitució, d’aquest text que se’ns presenta inamobible a conveniència és clar. La piula l’ha llençat l’inefable ministre vudista, de vudú, el que agafa els ninotets autonòmics i els va clavant agulles en forma de crèdits, interessos i  dèficits, que ha estat incapaç de demostrar una mínima cintura. Porta tancada del policia dolent, si és que n’hi ha cap de bo que no estigui destinat a les tasques desbaratadores del procés del CNI. Ni consulta, ni millora fiscal. Ni doble "sí", ni doble "no", doble "ni"

Veurem què en surt el 30, i si l’ombra de la reunió Tarradellas-Suàrez serà també el què veurem a la sortida de l’esperada trobada. Vudú i del bo.

"Tanto va el cántaro a La Fuente…"

"Tanto va el cántaro a La Fuente…"

"Però allà els tenien, practicant el tradicional 'no seremos menos'"

     Aira

Corda que molt tiba, a la fi es trenca. Lo massa gratar cou. Qui tant tira fa dos caps. I encara en trobaríem algunes altres, però aquestes són tres de les expressions catalanes que he trobat en equivalència (o aproximació) a la mítica castellana “tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe”. Oi que veuen per on vaig? Els sona el professor Ángel de la Fuente? I la sevaperformance d’ahir amb les xifres per venir a vendre’ns (molt d’aquella manera) això que fan passar per balances fiscals i que ja ni anomenen exactament així? Crec que ja fa temps que tempten la sort, i ho saben.

Ahir, de fet, allà el tenien, a ell tot sol al ministeri d’Hisenda amb un nou lliurament d’aquells “¿dónde está la bolita?” a què ens tenen acostumats. En aquesta ocasió ni en Montoro no ha volgut obrir foc amb la cosa. Ni fent companyia a l’artífex de la nova història per a no dormir que ens expliquen des de Madrid, no ens enganyem, per venir-nos a dir que això de Catalunya i la reivindicació històrica de la publicació de les balances fiscals era cosa del vici de demanar que ens caracteritza. Total, al final es veu que els madrilenys ens doblen en maltractament fiscal... ! I no els cau la cara de vergonya, no. Però la corda ja fa dies que va destrenant-se.

La tradició del fer passar bou per bèstia grossa té uns límits, fins i tot amb Catalunya. “No es un ataque a la lengua o al modelo de escuela catalana, es que apostamos por una escuela trilingüe”. “No es que recentralicemos competencias, es por dar un servicio más eficiente a los ciudadanos”. “No es que no queramos hablar de la consulta, es que no podemos porque la Constitución no lo permite”. “El sistema de financiación lo revisaremos, sí, pero ahora cuando tocaba no que hay elecciones el año que viene”. I així les mil i una. Com ara que ens voldrien veure xisclant a tots, fent una coreografia estil Oh, Happy Day!, “¡Que no estamos tan mal!”, després de la publicació de la cosa aquesta que ha cuinat el professor De la Fuente. I el càntir que s'esquerda més i més.

Poques campanyes pro-consulta i pro-SÍSÍ com les declaracions dels presidents autonòmics que ahir van sortir en tromba a reaccionar a la publicació de les xifres sci-fi dels assessors del ministeri d’Hisenda. Quanta farsa. Quina sobreactuació en el gest. Què poc què hi creien, en allò que deien defensar. Però allà els tenien, practicant el tradicional “no seremos menos”. I sí, sortien ells a reclamar tracte just al govern del seu partit, el mateix que fa possible la cronificació d’un dèficit fiscal que a Catalunya fa anys que li és insostenible. I ells a banda, na Susana Díaz, des d'Andalusia, dient que aquestes xifres "no favorecen en diálogo". "No es drenaje, es solidaridad, y que te calles o me ofendo", venia a dir. I sí, el càntir ja ha fet tants viatges, que ni en Miquel Calçada arreu del món buscant catalans. I sí, l’opció de trencar amb això (o com a mínim de poder votar si ho assumim o no com a inevitable) cau pel seu propi pes.