L’última vegada
TONI SOLER
QUATRE ANYS. La Diada de 2015 caurà en divendres, i prometo solemnement, davant de tots vosaltres i de la Carme Forcadell, que quan arribi aquell dia 11 (potser el dia 10 al vespre) me n’aniré a passar el cap de setmana llarg en algun indret tranquil i bonic, per tal d’acomidar-me de l’estiu amb tots els honors -que és el que fèiem fa uns quants anys, quan l’11-S era, simplement, un dia no laborable-. És impossible saber com estarem el setembre del 2015; ni tan sols hi ha manera de predir com estarem el mes que ve. Però prego perquè, tard o d’hora, la política prengui les regnes de la situació i aquest ens nebulós que s’anomena la gent pugui abdicar de les responsabilitats directives que va assumir fa cosa de quatre anys, quan l’edifici autonòmic va presentar els primers símptomes de col·lapse i els partits majoritaris van constatar, amb un desconcert ben visible, que havien deixat de ser els intèrprets de la voluntat del país.
EL PROCÉS. I és que no ens poden demanar cada dos per tres que cristal·litzem en forma de V, de creu de Santa Eulàlia o de serp multicolor de punta a punta de país. Cap col·lectivitat no es veu obligada a trencar successivament el rècord Guinness de mobilització popular. Amb cas Pujol o sense, aquestes coses desgasten. I no és que renegui de la participació popular en la política, ans al contrari, crec que és el gran llegat que promet el procés : no només ha situat la independència al mig del debat públic, sinó que ha sacsejat el mapa polític de manera irreversible. Ha vist sorgir noves formes d’organització política i ciutadana. Ha situat l’exigència ètica al capdamunt de les nostres prioritats. Ha fet aparèixer la cara més antidemocràtica de l’estat espanyol. I ha construït un parapet humà -que no és només independentista- davant d’un règim que vivia a cavall del Pont Aeri i que s’ha anat autodestruint a base de paraulotes comlobi, clan, suborn, aparell, comissió, dossier i sentit d’estat. És cert que en aquest parapet només hi ha gent; és una armadura tan fràgil que sembla que se la pugui endur una ventada, però, de moment, què vols fer-hi, ho aguanta tot, i aquesta és l’única força real que pot canviar les coses. I, ara, després d’una exhibició continuada de sentit cívic i de fermesa democràtica, malgrat el desgast i les decepcions, enfront d’una coalició d’interessos financers, polítics i mediàtics sense precedents, aquesta suma de milers de voluntats que a Madrid coneixen com el desvarío de Ártur Mas és a quatre dies de col·lapsar Barcelona en una concentració popular mai vista.
EL COMIAT. Serà el meu últim cop, ja ho aviso. Però precisament perquè és l’últim, no m’ho perdria per res del món. En tinc 49 i començo a sentir certa pressa. M’integraré a la V vestit de groc, o de vermell, que encara no sé quin color em toca. Cridaré i gaudiré de l’experiència col·lectiva, amb l’emoció pròpia dels comiats. Pensaré en els pares, que m’hi van portar el 1977 per primer cop, i ara ja no hi són (la mare, pobreta, tan pujolista que era). I quan contempli la Diagonal plena de crits, senyeres i rialles pensaré en els tancs que hi van desfilar el 1939, i me’n recordaré dels avis, que van haver de callar i aguantar durant anys i panys. I l’endemà, després de constatar l’èxit, esperaré impacient que els líders polítics del país, aquells que realment volen que les coses canviïn, prenguin la paraula i assumeixin el repte de convertir la cridòria de la multitud en un clam democràtic que ressoni a tot Europa. Potser quan constatem la inevitabilitat del canvi haurem començat a canviar tots, i davant de la magnitud del canvi fins i tot la idea de la independència ens semblarà secundària, encara que tots sabem que sense aquella colla de bojos de l’estelada mai no hauríem arribat fins aquí.
