lunes, 8 de septiembre de 2014

Carta abierta de Juan Diego sobre la libertad de Catalunya.



Carta abierta de Juan Diego sobre la libertad de Catalunya.





“Independentista, como madrileño he llegado a la conclusión de que soy independentista catalán.
No entiendo al Gobierno de España. No entiendo cómo puede tener a una comunidad de siete millones y medio de personas así.
Una comunidad que tiene tres idiomas oficiales. Que es referente en muchos campos y que ha sido motor de España desde antes de la democracia. Que no sólo ha sido puerta de entrada de importaciones, inversiones y turismo, que es puerta de entrada de cultura, modernidad y respeto.
No se le puede decir a un pueblo que no use su idioma para educar a sus hijos.
No pretendas que se queden inmóviles amenazándoles con qué les pasará si nos abandonan. No es dinero lo que perdemos. Perdemos siete millones y medio de habitantes, cultura, gente muy importante y preparada en muchos campos, empresas internacionales y nacionales, industria, prestigio, calidad como país y democracia. 
Al motor de España durante décadas se le cuida y se le mantiene, se invierte para que siga siendo competitivo.
No se le gripa una y otra vez esperando que dé el 300% para que otras comunidades que nunca han funcionado o que tienen un concierto económico especial se permitan dar ayudas y subvenciones que Catalunya ya no puede.
¿Qué solidaridad es esa? Y la respuesta desde hace años es no. No a todo, a sentarse a hablar, a una mejora de financiación, a una redistribución mejor de la solidaridad y ahora a una consulta.
No soy catalán, soy madrileño, y me entristece decir que les entiendo, que para seguir así, es mejor que sigan solos. Yo tampoco quiero estar donde no se me aprecia.”

1714-2014



1714-2014


Albert Sánchez PiñolALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

La nit de l'11 de setembre de l'any passat estava escoltant una emissora d'abast estatal quan va intervenir Antonio Bolaño, tertulià exaltat, exassessor de Montilla, despatxant-se a gust contra l'exitosa manifestació. Bolaño va descriure Catalunya com un lloc tan enrarit pels sobiranistes, tan intel·lectualment embogit, que alguns fins i tot mencionaven "barbaritats" com "republicanisme monàrquic". Al senyor Bolaño algú li hauria d'haver dit dues coses. Una: que l'expressió republicanisme monàrquic és un terme estrictament acadèmic que fan servir els historiadors per descriure la filosofia política que imperava a Catalunya abans del 1714. I dues: que la ignorància gairebé sempre va de bracet del ridícul. 

Els fets del 1714 han generat tants esforços revisionistes que és impossible encabir en un article tots els arguments del megàfon negacionista. Vet aquí els principals. 

El discurs de Casanova l'11 de setembre deixa ben palès que els catalans lluitaven pel rei i per Espanya. En efecte, l'últim al·legat del govern català, en circumstàncies extremament patètiques, invoca que la lluita catalana és "per la llibertat de tot Espanya". Allò que el revisionisme no diu és que el significat de la paraula Espanya era radicalment diferent de l'actual. Els historiadors han definit l'Espanya del 1713 com un "Estat Compost", una mena de sistema confederal. És a dir, que la darrera proclama de Casanova era perfectament coherent amb la defensa de les Llibertats i Constitucions. 

En qualsevol cas, sabeu d'on han tret els autors revisionistes el fragment de la proclama "espanyolista" de Casanova? De Castellví. Francesc de Castellví va ser un exiliat austriacista que va escriure les monumentals Narraciones históricas, guiat pel desig d'immortalitzar la lluita dels catalans per les seves llibertats. Què fa el revisionisme? De les més de cinc mil pàgines de Castellví n'agafa un fragment minúscul i n'exclou les altres 4.999 pàgines. Bravo. De fet, l'última Diada, el PP va pagar perquè tota la premsa catalana publiqués aquest fragment el mateix 11 de setembre, descontextualitzat. 

Això és típic del procediment negacionista. S'agafa un document d'època indubtablement autèntic, s'extrapola i s'obvien tots els altres documents que el contradiuen. Per dir-ho d'alguna manera: imaginem que apareix un informe meteorològic del 7 de desembre de 1941, on s'indica que aquell dia al Pacífic Oriental hi va haver una gran tempesta. La conclusió revisionista seria la següent: "El document demostra que els avions no podien volar; en conseqüència, l'atac a Pearl Harbor mai no va existir".

La repressió filipista no va ser tan greu, i gràcies al nou règim Catalunya va progressar econòmicament. Això és com dir que el franquisme va industrialitzar Catalunya. La historiografia moderna ho ha deixat ben clar: a la postguerra, Catalunya va prosperar malgrat el nou règim i no gràcies a ell. Pel que fa a la repressió borbònica, les últimes investigacions apunten justament en la direcció oposada: encara va ser més greu del que es creia. La pràctica habitual de l'exèrcit borbònic era la de cremar qualsevol localitat on es topés amb una mínima resistència. Una política d'Estat basada en els incendis, les deportacions i les execucions. Ara bé, tot elevant l'anècdota a categoria, el partit Ciutadans, a la seva pàgina web "Vamos a contar diadas" arriba a afirmar que "durante el sitio de Barcelona los pueblos del Pla de Barcelona no sólo acogieron sin problemas a las tropas sitiadoras, sino que los campesinos hicieron pingües negocios con ellas" (sic). Que en aquest moment de les investigacions històriques Ciutadans continuï mantenint una pàgina web com Vamosacontardiadas.com ja no és un fenomen que s'hagi d'explicar des de la demagògia, sinó per la psicoanàlisi. 

L'aferrissada resistència barcelonina va ser provocada per un grapat d'aristòcrates i polítics ambiciosos que manipulaven una xusma ignorant. Destaco aquest argument negacionista perquè té 300 anys de vigència. Els botiflers de l'època ja l'esmentaven, i avui en dia, ves per on, s'afirma el mateix del procés sobiranista. El problema és que tenim les actes de les votacions parlamentàries de l'època: en primera instància els nobles van votar en contra que Barcelona resistís, i només van rectificar per la pressió popular.

El bàndol català només defensava un antiquat sistema de furs medievals i privilegis nobiliaris. És urgent, urgentíssim, recuperar Víctor Ferro i el seu El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al decret de Nova Planta (1987). Ferro il·lumina aquest magnífic edifici que eren les Constitucions, on fins i tot es preveien hàbeas corpus i altres mesures per limitar el poder reial. La guerra de Successió a la Península va ser, de fet, un conflicte entre dos models polítics. A Castella imperava un principi: "La palabra del rey es ley". I en canvi, a Catalunya, la figura reial estava subordinada a les institucions autòctones. Per això un autòcrata com Felip V s'exclamava: "Les últimes corts me'ls han deixat (als catalans) més repúblics que als anglesos" (sic). I és per tot això que els historiadors es refereixen al sistema català com a "republicanisme monàrquic". Ho entén ara, senyor Bolaño, ho entén?

domingo, 7 de septiembre de 2014

L’última vegada


L’última vegada


image-altTONI SOLER


QUATRE ANYS. La Diada de 2015 caurà en divendres, i prometo solemnement, davant de tots vosaltres i de la Carme Forcadell, que quan arribi aquell dia 11 (potser el dia 10 al vespre) me n’aniré a passar el cap de setmana llarg en algun indret tranquil i bonic, per tal d’acomidar-me de l’estiu amb tots els honors -que és el que fèiem fa uns quants anys, quan l’11-S era, simplement, un dia no laborable-. És impossible saber com estarem el setembre del 2015; ni tan sols hi ha manera de predir com estarem el mes que ve. Però prego perquè, tard o d’hora, la política prengui les regnes de la situació i aquest ens nebulós que s’anomena la gent pugui abdicar de les responsabilitats directives que va assumir fa cosa de quatre anys, quan l’edifici autonòmic va presentar els primers símptomes de col·lapse i els partits majoritaris van constatar, amb un desconcert ben visible, que havien deixat de ser els intèrprets de la voluntat del país.
EL PROCÉS. I és que no ens poden demanar cada dos per tres que cristal·litzem en forma de V, de creu de Santa Eulàlia o de serp multicolor de punta a punta de país. Cap col·lectivitat no es veu obligada a trencar successivament el rècord Guinness de mobilització popular. Amb cas Pujol o sense, aquestes coses desgasten. I no és que renegui de la participació popular en la política, ans al contrari, crec que és el gran llegat que promet el procés : no només ha situat la independència al mig del debat públic, sinó que ha sacsejat el mapa polític de manera irreversible. Ha vist sorgir noves formes d’organització política i ciutadana. Ha situat l’exigència ètica al capdamunt de les nostres prioritats. Ha fet aparèixer la cara més antidemocràtica de l’estat espanyol. I ha construït un parapet humà -que no és només independentista- davant d’un règim que vivia a cavall del Pont Aeri i que s’ha anat autodestruint a base de paraulotes comlobi, clansubornaparellcomissiódossier i sentit d’estat. És cert que en aquest parapet només hi ha gent; és una armadura tan fràgil que sembla que se la pugui endur una ventada, però, de moment, què vols fer-hi, ho aguanta tot, i aquesta és l’única força real que pot canviar les coses. I, ara, després d’una exhibició continuada de sentit cívic i de fermesa democràtica, malgrat el desgast i les decepcions, enfront d’una coalició d’interessos financers, polítics i mediàtics sense precedents, aquesta suma de milers de voluntats que a Madrid coneixen com el desvarío de Ártur Mas és a quatre dies de col·lapsar Barcelona en una concentració popular mai vista.
EL COMIAT. Serà el meu últim cop, ja ho aviso. Però precisament perquè és l’últim, no m’ho perdria per res del món. En tinc 49 i començo a sentir certa pressa. M’integraré a la V vestit de groc, o de vermell, que encara no sé quin color em toca. Cridaré i gaudiré de l’experiència col·lectiva, amb l’emoció pròpia dels comiats. Pensaré en els pares, que m’hi van portar el 1977 per primer cop, i ara ja no hi són (la mare, pobreta, tan pujolista que era). I quan contempli la Diagonal plena de crits, senyeres i rialles pensaré en els tancs que hi van desfilar el 1939, i me’n recordaré dels avis, que van haver de callar i aguantar durant anys i panys. I l’endemà, després de constatar l’èxit, esperaré impacient que els líders polítics del país, aquells que realment volen que les coses canviïn, prenguin la paraula i assumeixin el repte de convertir la cridòria de la multitud en un clam democràtic que ressoni a tot Europa. Potser quan constatem la inevitabilitat del canvi haurem començat a canviar tots, i davant de la magnitud del canvi fins i tot la idea de la independència ens semblarà secundària, encara que tots sabem que sense aquella colla de bojos de l’estelada mai no hauríem arribat fins aquí.

miércoles, 3 de septiembre de 2014

La virtut de la prudència



La virtut de la prudència



 image-alt JOSEP RAMONEDA




1 . OPORTUNITAT. El president Artur Mas diu que convocarà la consulta i que n’hi haurà. Però al mateix temps reitera sovint que només la farà si és legal. ¿Són afirmacions contradictòries? Ho són pels que donen per fet que el Tribunal Constitucional la impedirà -previ recurs del govern espanyol- i volen forçar Mas a renunciar a la convocatòria abans que tot això passi, per poder escenificar la seva claudicació i anunciar el retorn de Convergència a l’ordre establert, alhora que estalvien a Rajoy el sempre lleig exercici d’impedir votar. I ho són també pels que creuen que la consulta s’ha de fer en qualsevol cas, encara que sigui trencant amb la legalitat vigent.
Insisteixo, a risc de fer-me pesat, que un procés d’independència és una transferència de poder molt gran i que els que el tenen es resistiran tant com podran a perdre’l. Hi insisteixo perquè em sembla que és irresponsable la idíl·lica versió de la independència que es dóna sovint. La gent ha de saber que mai serà un procés senzill, que hi haurà d’haver moments de ruptura i de tensió. I és necessari que la ciutadania en sigui conscient, tant per evitar frustracions, quan tot vagi costa amunt, com per comprendre que es necessita una gran acumulació de forces per poder fer els passos decisius. Maquiavel deia que l’art de la política és el sentit de l’oportunitat. En podríem dir també la virtut de la prudència. La prudència no és una virtut conservadora. És tan imprudent voler anar massa de pressa com anar massa poc a poc. La prudència és seleccionar el moment just per avançar amb les millors opcions per guanyar.
El president Mas diu que convocarà la consulta i que n’hi haurà. No té per què facilitar la feina a Rajoy, ni té per què pressuposar que el Tribunal Constitucional farà segur el que vol el govern espanyol. Podria passar, fins i tot, que la suspengués cautelarment, com en principi està obligat a fer quan el govern del PP la recorri, i que l’autoritzés més tard. En cap cas es pot donar per fet, com fan a Madrid, el que decidirà el TC. Que cadascú es mulli. I que quedi clar qui ha demanat i qui ha impedit.
Evidentment, el més probable és que s’hagi de decidir si el 9-N es retira la consulta perquè no està autoritzada, o si es fa contra la legalitat vigent. Al meu parer, hi ha sòlides raons per no fer-la: convocar-la seria tirar un tret al peu de l’independentisme. Per què? Perquè les relacions de força són les que són. I no sembla que en aquest moment hi hagi ni la majoria social rotunda que exigiria una confrontació amb la legalitat, ni prou suport en els diferents àmbits de poder interiors i exteriors per creure que aquest és el moment oportú per forçar la ruptura amb Espanya. Una consulta il·legal tindria probablement una participació baixa, lluny dels mínims exigibles. I acabaria sent més deslegitimadora que altra cosa. Fer la consulta il·legal és fiar-ho tot al fet que el govern espanyol perdi els papers i faci algun pas en la repressió que posi Europa en contra seu. En l’actual relació de forces, seria més raonable anar a eleccions anticipades. Cert, la seva lectura és més confusa que la d’un referèndum, i qui ha de convocar-les té un alt risc de perdre. Però el mateix president ha dit que era hora de mirar més enllà dels interessos de cadascú.
2 . MITES. “Els humans són diferents (dels altres animals) perquè habiten un món imaginat, creat per les seves pròpies idees, mites i fantasies, que ells prenen com a reals”, escriu John Gray. Un d’aquests mites és creure que només es racional allò que serveix per optimitzar la pròpia posició en termes de resultats econòmics. Per això, el mateix John Gray diu que “l’encant del model de vida liberal és que permet que la majoria de les persones renunciïn a la llibertat sense saber-ho”.

lunes, 1 de septiembre de 2014

Benvinguts al remolí


Benvinguts al remolí


Vicent Sanchis

Benvinguts de nou al remolí. Després de mesos d’arguments, retòrica i reiteracions –també d’insults i amenaces– han arribat les hores de la veritat. A partir d’avui el pendent fa baixada i totes les dates incorporen fets consumats. Hi haurà la pressió popular, confirmada aquest 11 de setembre a Barcelona. Hi haurà la reacció, menys popular, que es perpetrarà també l’11 de setembre a Tarragona. La victòria serà per KO.

Hi haurà la Llei de consultes, que aprovarà per majoria excessiva el Parlament el 19 de setembre. I el decret que fixarà la consulta, que el president de la Generalitat signarà el 21 de setembre. I el recurs del govern de l’Estat. I la suspensió tramposa, dita cautelar, que el Tribunal Constitucional anunciarà una setmana més tard.

Hi haurà tot això, i encara més. I tot es precipitarà. I en veurem de tots els colors. I la part més sensible i més activa dels catalans haurà de pressionar. I haurà de fixar, també, el punt de transgressió. I el grau de risc i el de sacrifici que voldrà i podrà d’assumir. Hi haurà dies de glòria i dies de por. Tot no s’acaba, de cap manera amb la consulta. Es faci o no es faci el dia 9 de novembre, la troca s’embolicarà fins aconseguir el nivell de llibertat i dignitat necessaris o fins a doblegar els genolls.

Aquesta pressió als carrers serà imprescindible per al bon fi del procés. Artur Mas va convocar eleccions al Parlament després de l’esclat del carrer de l’11 de la Diada de 2012. Convergència Democràtica va girar del tot quan els seus dirigents van entendre que la majoria del catalanisme era independentisme. El carrer serà imprescindible perquè la roda no deixi de girar. Perquè els representants de la majoria dels catalans no els despaguin ni els desenganyin.

Però hi ha un altre element determinant perquè acabi com acabi tot plegat acabi bé. Es diu unitat. La unitat dels partits sobiranistes. Més enllà de sigles, interessos, estratègies i egoismes. Senyors dirigents, facin el favor de no fer el joc a l’Estat. Deixin-se estar de comissions, 3 o 5 per cent, acusacions, retrets i passar comptes. Només la unitat, l’habilitat, la generositat, el seny i l’audàcia portaran el poble català on vol arribar la majoria. Deixin de tocar la pera, per l’amor de Déu i de tot el santoral.

Pepero Pérez, l'imparcial


Pepero Pérez, l'imparcial



 


Segurament, la gran decepció política del jove Francisco Pérez de los Cobos va arribar quan, en les eleccions de 1977, el seu pare no va aconseguir l'acta de diputat per Múrcia per la coalició Alianza Nacional del 18 de julio, un conglomerat de nostàlgics falangistes al voltant de Fuerza Nueva. Potser per això, un any més tard, va estripar un exemplar de la Constitució del 78, amb ràbia, davant de tots els seus companys de classe a l'institut. Tal i com explicava un reportatge d'El Temps, aquell alumne arribava a incloure cites de Blas Piñar en els seus treballs.

Però el fracàs electoral de l'extrema dreta no va desanimar Pérez de los Cobos, que va compatibilitzar l'activitat acadèmica com a jurista amb un acostament progressiu cap al PP. Així es va convertir en un habitual de la FAES, com a ponent o assistent. I, per lligar-ho ben curt, també es va treure el carnet de militant del PP.

Però Pérez de los Cobos, a més, també ha tingut activitat literària. L'any 2006 va publicar un llibre d'aforismes que, tot i tenir només 42 pàgines, va donar cabuda generosa a Catalunya i els catalans. Allà explica que "quan un català està satisfet ho expressa dient: A mi, ja em va bé". Un egoïsme innat, perquè, segons escriu, "els diners són el bàlsam racionalitzador de Catalunya". I més misèria: "No hi ha a Catalunya acte polític destacat sense una o diverses manifestacions d'onanisme". Clar que, llegit el seu llibre, resulta que a Pérez de los Cobos només li agraden els espanyols, perquè també troba que els anglesos són bruts i els italians no saben què és el dret.

El cas és que, en aquest conte de fades del PP, d'aquell jovenet fatxa acaba sent president del Tribunal Constitucional. I serà en ell i en els seus onze col·legues (de biografies amb el mateix nivell de prestigi i imparcialitat) que decidiran si aquest grup d'"onanistes" mesquins que viuen a quatre províncies tenim dret a no sé què, quan el que hauríem de fer és demanar perdó per existir.

jueves, 28 de agosto de 2014

Si saps què busquen, no els hi donis


Si saps què busquen, no els hi donis

image-altCARLES CAPDEVILA


DON’T FEED THE TROLLS. No alimentis els que viuen de la provocació, la polèmica, el xivarri, els que et busquen les pessigolles. Ignora’ls. Ni els responguis ni t’hi enfadis. I si ho fas, que sigui per dins, sobretot que no ho notin. Com sabeu, els trols abunden gràcies a les xarxes, fins al punt que algun mitjà ha experimentat amb una eina enginyosa que programa la resposta que es mereixen. Quan identifiquen com a provocador un usuari dels que sempre aconsegueixen enrarir els debats, desviar els temes i fer perdre els papers i els nervis als altres, la màquina li publica els comentaris, però només els veu ell. Els altres no ho poden llegir. Com que ell els veu, però ningú li replica, com que fracassa en la seva missió, es desanima i acaba desapareixent d’aquella comunitat digital. Què demostra això? Que el trol necessita els que s’enfaden amb ell. Que si no l’alimentes se’n va allà on creu que ho faran. És la prova evident que l’única manera d’evitar-los de debò és privant-los del seu èxit, que és excitar els ànims. Ho escric perquè en les pròximes setmanes i mesos s’accentuaran els intents de crear polèmiques i confrontacions, i maximitzar-les. Sabem que passarà, sabem per què i sabem què busquen. No és fàcil trobar actituds serenes, però és imprescindible. En tot pols psicològic costa fer estratègia si reacciones a estímuls primaris. I resistir-los reclama fortalesa. Però el premi de no caure en la provocació és doble: tu et fas més fort i l’altre se sent impotent. Entén que no hi ha res a fer.