Bloqueig espanyol, sortida europea

Bloqueig espanyol, sortida europea

«Si Europa no es mou per convicció democràtica que ho faci per prudència política i econòmica. Escolta, Europa!»

Marc Arza



El sobiranisme ha tornat a fer una massiva demostració de força i les constants del Procés continuen inalterables. El catalanisme manté una hegemonia incontestada i l'efervescència dels últims anys no ha aixecat cap reacció de rebuig organitzat digne d'aquest nom Catalunya endins. Que dos mesos abans del 9 de novembre l'espanyolisme no aconsegueixi mobilitzar ni 5.000 persones tot hi haver-hi abocat recursos il·limitats és, alhora, sorprenent i significatiu. Però la posició de l'Estat continua sent forta i l'amenaça d'un bloqueig que desbordi el riu sobiranista i l'aboqui a la impotència és viva i alarmant.

Si l'Estat veta la Llei de consultes i fa impossible la convocatòria “legal” del 9-N el govern català tindrà un ventall d'opcions a triar sense cap camí fàcil a l'abast. Tirar endavant la consulta amb totes les dificultats de la informalitat, convocar unes eleccions plebiscitàries o evitar fer cap de les dues coses. Una consulta que no compti amb tots els ets i uts difícilment tindrà el més mínim reconeixement internacional i fins i tot si fos un èxit l'endemà no seria massa diferent que el dia anterior. S'hauria fet un gest que Madrid ignoraria sense massa dificultat. A la Unió Europea no hi ha espai per una declaració d'independència després d'un referèndum de fireta. Unes plebiscitàries obren el risc d'un resultat incert perquè Iniciativa, el PSC i una part d'Unió podrien optar per una tercera via que afebliria el bloc del sí i perpetuaria el bloqueig. Si el govern decideix driblar les dues opcions i espera nous esdeveniments una picabaralla entre sobiranistes que debiliti el front de la consulta és una possibilitat que fa venir salivera a la Moncloa. El bloqueig seria un desastre pel país però Espanya es pot permetre deixar Catalunya en via morta durant anys i panys si a canvi evita el risc de secessió i qualsevol canvi en el model d'estat.

Només la intervenció europea, pública o discreta, pot trencar l'amenaça del bloqueig espanyol. El 12 de setembre la carpeta catalana era sobre la taula a Berlín, Brussel·les, Paris i Roma. El referèndum escocès és un interrogant i el magma català és un risc que l'angoixada Unió Europea té molt present. El Govern ha d'alertar els líders del continent que si la consulta no és possible la inestabilitat generada per unes plebiscitàries i l'amenaça d'una declaració unilateral d'independència es deixarà sentir arreu de l'eurozona. Europa s'ha de moure i ha de forçar Madrid a evitar el bloqueig. Grècia va posar l'euro en risc però el PIB català és superior al grec i la presència d'empreses alemanyes, franceses i italianes a Barcelona és tan o més gran que a Atenes. Si Europa no es mou per convicció democràtica que ho faci per prudència política i econòmica. Escolta, Europa!

Societat Civil acabarà donant les gràcies a l’ANC

Societat Civil acabarà donant les gràcies a l’ANC

"Els manifestants de la V volien que els de Societat Civil Catalana puguin votar No. Els manifestants de Societat Civil Catalana volien que els de la V no puguin votar"

 Jofre Llombart

Donant per bones les xifres màximes de dijous, a Barcelona hi havia 1.800.000 persones i a Tarragona 7.000. I uns no són millors que altres. A diferència del que propaga l’unionisme, no hi ha cap repartiment de carnet de bons i mals catalans. De l’únic que han de ser conscients és que per cada català convocat per Societat Civil Catalana (SCC), l’ANC i Òmnium en van convocar 250. La proporció és de 250 a 1.

Una vinyeta de El Roto publicada ahir pel diari El País i promoguda amb il·lusió per Jordi Cañas a través del Twitter criticava “la massa” com a caldo de cultiu per a demagogs. Bé, simplement em pregunto què hauria passat si les xifres haguessin estat a la inversa. Però no cal recòrrer a supòsits: Jordi Cañas va assistir a la manifestació que l’octubre de l’any passat va aplegar 200.000 persones a Madrid per reclamar el compliment de la Doctrina Parot. Em pregunto, li pregunto, si hi ha bones i males manifestacions, si unes són “massa” i les altres no depenent del què s’hi reclama.

En qualsevol cas, la diferència bàsica entre la manifestació de Barcelona i la de Tarragona és la següent: els manifestants de la V volien que els de Societat Civil Catalana puguin votar No. Els manifestants de Societat Civil Catalana volien que els de la V no puguin votar. I aquí no hi ha una distinció entre bons i mals catalans, hi ha una distinció entre tolerància democràtica. Si l’ANC aconsegueix que es celebri la votació, els de SCC podran acudir a les urnes i votar per allò que anhelen: la unitat d’Espanya. Cal recordar que el 9 de novembre hi ha tres opcions que competeixen en igualtat, i una d’elles, tan legítima com les altres, és que les coses continuin igual.

I ni Guàrdia Urbana ni Delegació del Govern: el millor termòmetre per saber quina opció política compta amb el suport de més persones és mesurar-ho a les urnes: de manera universal, amb igualtat d’oportunitats i la llibertat que dóna el secret de vot. És exactament el que es demana majoritàriament des de Catalunya. La pregunta és: no tenen ganes els de Societat Civil, Alícia Sánchez Camacho i Jordi Cañas de saber realment quin suport té l’independentisme? No tenen ganes, ni que sigui per curiositat humana, de saber si el No és majoritari?

Serà d’una manera o serà d’una altra però s’acabarà votant. El millor per a tots plegats és que fos a través de la consulta per tal que la qüestió sotmesa votació tingui una resposta clara. Unes eleccions plebiscitàries poden ser una eina vàlida però serà impossible evitar que s’hi barregin altres conceptes. La interpretació sempre serà més nítida amb una consulta que amb unes eleccions. I quan finalment es voti, el debat tornarà a estar equilibrat: els defensors de la independència exposaran quins avantatges té i els detractors plantejaran els inconvenients. A Escòcia s’enfronta Yes Scotland amb Better Together i no pas Yes Scotland contra Don’t Vote.

Serà aleshores, el dia en què el debat torni a ser Independència Sí-Independència No que Societat Civil Catalana haurà de donar les gràcies a l’ANC per haver treballat tan de temps per aconseguir una urna amb tres opcions. L’ANC haurà treballat per ells. S’haurà cremat les pestanyes per aconseguir que els partidaris de la unitat d’Espanya tinguin la oportunitat de votar. Però m’imagino que aquest agraïment no arribarà. El 1981 el PP va oposar-se al divorci i ara alguns dels seus dirigents es divorcien. Es van oposar a la legalització de l’avortament i després, quan va ser necessari, les filles dels seus militants van tenir el dret a decidir sobre el seu cos. I sí, després d’una operació ferotge contra el matrimoni homosexual, ara veiem militants del PP casant-se amb les seves parelles del mateix sexe. Ni van demanar perdó ni després van donar les gràcies. Ara tampoc caldrà: amb què vagin a votar (allò que més els plagui) ja haurà valgut la pena.

La Diada i la ratera espanyola

La Diada i la ratera espanyola

«Ja ho deia el mateix Ovidi: “Va ser un error la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada del PSOE al poder”»

Víctor Alexandre

L’any 1974, ara fa exactament quaranta anys, Ovidi Montllor, en un disc meravellós, cantava aquestes paraules: “Ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra va creixent. Les molles volen al vent”. Eren paraules que molta gent interpretava que al·ludien a la mort del franquisme i que expressaven la convicció serena i generalitzada que aviat podríem obrir les finestres perquè hi entrés aire net. I, certament, les vam obrir, però el cop d’estat del 1981 i la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic del 1982 van fer que molts catalans de bona fe toquessin de peus a terra i s’adonessin que les molles no sols no se les havia endut el vent, sinó que eren l’únic aliment amb què podíem omplir el pap. I és que alguns van confondre la mort de Franco amb la mort del franquisme. Però només el primer era a la tomba, el franquisme seguia ben viu. De fet, en va tenir prou amb una “reforma” dermoestètica per perpetuar-se en el poder. I encara hi és. Ha substituït la camisa “azul” per la camisa blanca i llueix modelets manllevats del museu de l’esperpent, però continua remenant les cireres de l’Estat. Abans, per tant, vivíem en un règim totalitari, ara vivim en una democràcia totalitària. És com La ratera d’Agatha Christie: passen els anys i es relleven els actors i les actrius que la representen, però l’obra sempre és la mateixa.

Només cal escoltar les barbaritats que diuen contra el dret a l’autodeterminació de Catalunya, el Partit Popular i el Partit Socialista, per entendre les raons per les quals Franco va morir de vell i en el poder. Ja ho deia el mateix Ovidi: “Va ser un error la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada del PSOE al poder”. Doncs sí, els franquistes no van ser jutjats, el franquisme va restar impune i ara, per mitjà de lleis fetes a mida, els seus hereus pretenen aconseguir el que no va poder aconseguir el cabdill de veu aflautada. Aquesta és la raó per la qual la cançó de l’Ovidi ha esdevingut un himne intergeneracional que expressa molt bé l’apassionant moment actual. L’Onze de Setembre d’enguany ha mostrat al món que Catalunya va de debò i que aquelles molles, que eren el seu menú diari en els temps de la política de peix al cove, s’han acabat. Ens ha costat, però per fi, plenament conscients de l’ocasió, hem decidit treure’ns del damunt aquesta pesada llosa anomenada Espanya. Per això, quaranta anys després, les paraules de l’Ovidi romanen vives: “Conscients de l’explotació, no hi haurà més solució que aprofitar l’ocasió. I allò que es diu, amb passió, fer valer nostra raó, perquè... ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent; la nostra és força creixent. Les molles volen al vent”.

13/09: "És vergonyosa la cobertura de la Diada que han fet alguns mitjans espanyols"

VICENÇ VILLATORO


Hi ha una màxima del periodisme liberal que diu que els fets són sagrats i les opinions lliures. No em queixo, per tant, de les opinions. Tenen dret a valorar-ho i a interpretar-ho com vulguin, tot i que també les opinions han de ser argumentades i fonamentades. Em queixo de la presentació dels fets. I no tan sols de les xifres, alimentades pel paper d’estrassa d’una Delegación del Gobierno hooligan i partidista. La magnitud i la naturalesa de les manifestacions han estat ocultades, caricaturitzades, minimitzades o -quan eren dels seus amics- amplificades. No s’ha aplicat el mateix criteri -no en els judicis, en els fets- a l’hora de presentar la magnitud objectiva de cada manifestació. I s’ha volgut presentar com a conflictiva una Diada en què -no és la primera vegada- els únics incidents violents passen a Madrid. Això no és periodisme liberal. Els fets, sagrats. Si parléssim de premsa esportiva, un mitjà pot dir que un equip ha jugat bé o malament, que ha merescut guanyar o perdre, que el penal era just o injust. Però els gols, els resultats i les alineacions no són matèria opinable. Són fets. Parlant de la Diada, hi ha qui s’inventa el resultat, canvia l’alineació i oculta els gols.

L'Institut Cervantes, com a exemple

L'Institut Cervantes, com a exemple

«Lleis, decrets, escanyament econòmic, amb l'excusa de la crisi, manifestacions humiliants de tots els membres del govern cap als nostres representants polítics»

Teresa Casals


Ja intuíem que les vacances no serien, precisament plàcides, pel que fa a la política. No ens vàrem equivocar. Quin mes d'agost! Fins i tot el temps s'ha afegit a la inestabilitat. Llamps i trons al cel i tempestes polítiques i mediàtiques de dimensions desconegudes fins ara, a la terra que trepitgem.

Estem al final d'un trajecte que ens porta al 9 de novembre. En el camí cap a la independència mai no havíem arribat tan lluny. En fer l'anàlisi de la situació que es vivia a Catalunya, el govern de Madrid va començar mirant cap a una altra banda i fent veure que, a l'Espanya hidalga, no passava res. Coses dels catalans!. Uns quants romàntics i somiatruites que volien celebrar els tres cents anys de la seva derrota fent una mica de soroll. No calia fer-los ni cas. Ja s'abaixaria el souflé. A més ara ells, amb la majoria absoluta del PP tenien la paella pel mànec. Ja sabrien els catalans qui mana a l'estat espanyol una vegada més.

Lleis, decrets, escanyament econòmic, amb l'excusa de la crisi, manifestacions humiliants de tots els membres del govern cap als nostres representants polítics, filtracions als diaris amb tota la intencionalitat política per fer mal, compareixença de diversos ministres amb aquell aire de perdonavides encapçalats per la vicepresidenta del govern i l'ínclita senyora Cospedal, voluntat explícita deespañolizarnos... I tot això ho han fet obviant i minimitzant tot el fangar que els envolta. Bárcenas, Fabra, els sobres amb diner negre que van amunt i avall. D'això, res!

Pregonen que Catalunya és un territori ple de corruptes, insolidari (què ha passat després d'haver reconegut que teníem un finançament tan injust i insolidari cap els nostres conciutadans, que paguen els seus impostos i que, com reconeixen vostès mateixos estan mal finançats fins a límits desconeguts en l'Europa comunitària?). Vostès no han entès res. Els catalans i les catalanes que treballem democràticament per aconseguir la independència som els primer interessats en acabar amb aquesta política que permet actuacions rebutjables, que permet l'enriquiment d'uns quants a partir de l'esforç de tots. El nostre lema és: independència, regeneració democràtica i feina ben feta. No volem la independència per continuar com sempre. Volem foc nou. Volem dignificar la política i els que s'hi dediquen. Volem poder confiar en els nostres representants.

No facin més el ridícul amb actuacions com la de l'Institut Cervantes que, a Utrecht, ha prohibit la presentació de la traducció del llibre de l'escriptor Sánchez Piñol, originalment escrit en castellà, al neerlandès. Amb el senyor Margallo al capdavant estan perdent la credibilitat a Europa i al món. Amb les seves actuacions demostren la seva inseguretat, la seva por.

Els catalans que treballem, democràticament, per poder decidir, sense interferències, quin projecte de país volem per viure-hi sabem que ningú no ens regalarà res. Per això dediquem hores i hores del nostre temps lliure per llegir, per transmetre, per convèncer i tenim massa feina i estem tan a prop d'aconseguir els nostres objectius que nos desviarem del camí traçat. El dia 11 de setembre serà un dia gran per Catalunya. Demostrarem que som molts, moltíssims, que som pacífics, que estem contents. I la nostra tasca continuarà amb tota la força fins al dia 9 de novembre. De l'11 del 9 al 9 de l'11. Fins que el nostre president, d'acord amb la majoria del Parlament de Catalunya, ens convoqui a les urnes.

I tres-cents anys després, alcem el cap

I tres-cents anys després, alcem el cap

Alguns dels grans protagonistes del procés, a poques setmanes del Dia D: Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, José Ignacio Wert, Màrius Carol, Miquel Iceta i Albert Rivera.

---

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Som a punt d’alçar el cap. És un dia emocionant. Just avui fa tres segles, tal i com tantes vegades van demostrar durant aquells 414 dies de setge, els catalans resistents d’aleshores donaren testimoni (a milers, amb la vida) del seu compromís amb la sobirania de les institucions, de l’estat, que els seus avantpassats havien construït al llarg de tantes centúries. I avui, després que s’hagi imposat als seus descendents (per herència o per adopció) la feixuga dependència política de l’eixuta Espanya castellana, som aquí, a punt de recuperar-la, de guanyar-la, d’exercir-la. Per construir un país nou.

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
L’esfinx de la Moncloa.
Amb l’habitual menysteniment que ens regalen, el màxim responsable de fer-nos curtcircuit al procés porta mesos encegat de supèrbia. Intoxicat, juntament amb el seu gabinet de crisi, per la seva pròpia propaganda, està convençut que això nostre és una flamarada i que acabarà per escampar. Que se’ns passarà. També, tot i que l’establishment català s’arrossega de genollons a cada oportunitat per demanar una tercera via, continua convençut que als catalans, ni aigua, que qualsevol concessió ens deixarà insatisfets i desfermarà contra ell la bèstia de la caverna i la ira dels seus barons ofesos. I així ens hem plantat on som, sense moure ni una cella. I tot i les amenaces, que aniran a més, no en dubteu, l’estaquirot continuarà exactament igual abans i després del 9-N. Sí, tres milions de catalans (creuem els dits) votarem i encara continuarà convençut que no cal moure’s. Fins que frau Markel, molt amablement, li indiqui que els creditors volen cobrar.
 
Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Les clavegueres al servei de sa majestat.
Que ningú es mami el dit: ens enfrontem a un Estat i els darrers mesos han constituït una demostració de l’àmplia gama de recursos, blancs i negres, dels qui els països que controlen els seus recursos públics disposen per defensar els interessos propis. De fet, per això en volem un de nostre. La guerra de la informació i l’espionatge ha provocat aquests darrers mesos víctimes tan capdavanteres com l’exhonorable; també, veritables intoxicacions com les de la campanya electoral de les darreres eleccions autonòmiques contra el candidat Mas. El ministre català del govern espanyol, a més de crear una potent delegació del CNI a la capital catalana i d’enviar-nos milers i milers de policies sense missió coneguda, tampoc no ha dubtat, tot recolzant el seu homòleg d’Exteriors, a intoxicar l’opinió pública amb avisos apocalíptics de divisions familiars. Un paper, el seu, de raó d’Estat i francament immoral.
 
Wert, José Ignacio (ministre espanyol de Cultura i Esport).
Re-espanyolització tardana.
El gran científic social del govern espanyol està convençut que això d’aquí cal afrontar-ho des de ben a baix, arrencar-ho d’arrel. Cal recuperar el control que la Transició va disgregar. Es imprescindible (en el marc d’un atac per terra, mar i aire, arreu dels Països Catalans) desmuntar l’escola del país, pedra angular d’una societat que, des de fa trenta-cinc anys, ha sabut crear consciències lliures, capaces de pensar per sí mateixes, sense l’enyorat adoctrinament de l’escola franquista, per la qual, tanmateix, van passar molts dels actuals independentistes. La nostra espanyolització ha passat també per l’aturada del retorn de la documentació confiscada pel feixisme als catalans el 1939 i per la legitimació d’aquell acte, a base d’exigir-nos ara que faci camí de tornada a Salamanca, setanta anys més tard, una part de la que havia estat lliurada des del 2006 a la Generalitat.
 
Carol, Màrius (director de La Vanguardia).
Sense notícies de la veritat.
Es difícil triar un sol protagonista en el front mediàtic del procés: en José Antonio Zarzalejos, per exemple, amb les seves anàlisis/amenaces és dels més preclars. Des de la famosa trucada de sa majestat al comte de Godó de finals de 2012, en l’àmbit dels mitjans de comunicació, el procés està desvetllant estampes realment patètiques. Un mimetisme invers de desesperació creixent: sigui a l’edició en paper o a la digital (transformades a ritmes diferents), els titulars de “La Vanguardia” ja no es diferencien gaire dels d’”El País”, que ja no es diferencien gaire dels d’”El Mundo”, que ja no es diferencien gaire (si és que parlant de Catalunya alguna vegada s’havien diferenciat) dels de l’”ABC”. Tot un exèrcit d’opinadors, molts d’ells a sou de l’establishment d’aquí i d’allà, de tot signe ideològic, s’han llançat a desenvolupar complexíssimes argumentacions encaminades a negar-nos el dret a decidir lliurement el nostre futur polític.
 
Iceta, Miquel (primer secretari del PSC).
L’ensorrament d’un projecte.
Des del ridícul de la senyora finalment d’Ullastrell, la figura de Pere Navarro havia entrat en una espiral sense solució. Certament, la seva missió d’encapçalar un partit en caiguda lliure no era precisament fàcil. El PSC és ja una marca inviable, en el context d’una crisi dels partits catalans que ens deixarà, en pocs mesos, probablement, un panorama de sigles completament diferent. L’esmicolament de l’antic espai socialista i el reagrupament a l’entorn d’un centre-esquerra plenament compromès amb la llibertat del país. Entretant, el grup que dirigeix el partit des de fa més de vint anys mal viu, amb el bomber Iceta com a cap de files, convençut que la Consulta del 9-N no se celebrarà i que només a partir d’aleshores ells en podran recollir les restes del naufragi. L’estampa del seu definitiu descrèdit es produirà quan, disgustats, aquell dia ens vegin votar mentre criden al boicot del braç de Ciudadanos i el Partido Popular.
 
Rivera, Albert (presidente de Ciudadanos).
Credibilitat ressentida.
La novetat fa de bon vendre. En un context, llargament covat, de descrèdit gairebé total dels partits, Ciudadanos ha sabut durant alguns anys fer-se amb un cert espai dins el dependentisme català, pouant en el creixent desgast del PP i el PSC. Durant els darrers mesos, però, a mesura que el procés s’ha consolidat, Ciudadanos s’ha caracteritzat per multiplicar exponencialment la seva presència a les tertúlies dels mitjans (en combinació amb la de la seva marca blanca Societat Civil Catalana), a l’hora que es presenta com a víctima d’una suposada persecució (i com desitgen la violència inexistent del procés!). La seva credibilitat, però, ha patit els seriosos revessos de la imputació per frau fiscal de l’implacable diputat, croat contra la corrupció, Jordi Canyas, i del cas del compte a Suïssa de l’eurodiputat i exguerriller Javier Nart. Amb raó, doncs, el fenomen Podemos comença a mossegar i a esmicolar el gran espai del dependentisme que havia d’encarnar en solitari Ciudadanos.

Un poble en moviment

Un poble en moviment

Iñaki Anasagasti

Vaig ser, fa dos anys, en aquella Diada que va marcar un abans i un després. Em va impressionar veure un poble en moviment. Vells, joves, professionals, punkies, àvies i canalla, pares de família i solters, beates i yuppies, botiguers i estudiants... Tot un món cosmopolita mentre jo tractava de fer alguna passa, sense poder fer-ho per la gentada que ho omplia tot. I la veritat és que no es podia avançar. Quan vaig tornar a Euzkadi vaig comentar: "Això no ho atura ningú".

 

L'any passat em va tocar celebrar la Diada a la llibreria Blanquerna, a Madrid. I allà estàvem celebrant-la quan, a cara descoberta, van entrar un ramat d'irracionals, que ens van tirar un gas irritant, van cridar les seves consignes, i van llançar la senyera al terra. Patriotisme espanyol en estat pur.

 

I aquest any he vist les grandioses imatges que intentava minimitzar una brunete mediàtica que deia que, menys llops, que no hi havia tanta gent i que era la meitat de la meitat de la meitat. Pero com vaig viure la de fa dos anys i he vist de prop la perfecta organització d'aquesta, gestionada amb zel, cura i precisió de rellotger, només em crec el que he vist perquè la bona gent no menteix. I m'ha impressionat, pel seu simbolisme, la nena votant en una urna com a tancament de jornada. Un punt d'or. Heus aquí la clau.

 

A Euzkadi sempre tenim Catalunya molt a prop. La meva família va estar refugiada, en temps de guerra, a Girona i el meu primer acte públic va ser com a president de les joventuts basques de Veneçuela, al Centre Català de Caracas, envoltat de personalitats com Carles Pi Sunyer, Pau Vila, Marc Aureli Vila, Pere Grases, August Pi Sunyer i altres simpàtics testimonis d'un temps de molta intensitat. Persones que amb els seus llacets i les seves velles històries em parlaven del que va ser el primer estatut català obtingut en 1932, de Companys, del govern de la Generalitat, de l'exili i de com havien arribat a aquelles terres generoses.

 

El 1977, després de les eleccions generals, vaig acompanyar dirigents del PNB com Juan de Ajuriaguerra, Xabier Arzalluz i Kepa Sodupe a la primera Diada en llibertat i a l'ofrena feta davant l'estàtua del conseller en Cap, Rafael Casanova. Allà vaig aprendre que aquell nefast decret de Nova Planta del primer Borbó, el també nefast Felip V, i què va significar aquella lluita i la pèrdua de les institucions. Per cert, crec que va ser Trueta qui li va suggerir a Joan Carles de Borbó que, si tingués un fill, no li posés el nom de Felip. I tanmateix aquí tenim aquest cavaller que es fa dir rei de tots els espanyols.

 

I he vist els catalans anar-se cabrejant a poc a poc. L'Estatut, el raspallat, el Tribunal Constitucional, la manca de respecte per la voluntat ciutadana i el no per resposta de Madrid a qualsevol demanda d'un fragilitzat Estatut de Sau, sense la menor seguretat jurídica. I anar comprovant l'al·lèrgia que tenen a la democràcia al Madrid polític, no només a les demandes catalanes i basques sinó també a les espanyoles quan es tracta de República o Monarquia.

 

Creuo els dits perquè el referèndum escocès sigui un èxit per a Salmond i els seus seguidors. Será un toc d'alerta fantàstic i una ajuda inestimable perquè la consulta catalana del 9 de novembre sigui tot un èxit. Però està vist que la vella Espanya segueix aquí amb la seva intolerància, el seu tancament i la seva incapacitat per abordar la solució a qualsevol problema.

 

D'aquí la importància de la V d'avui. Ha estat fantàstica. Desitjo, per tant, que aquesta V creixi i creixi i creixi i els seus dos braços aconsegueixin que no només la noia jove d'avui voti, sinó que ho faci tot el poble català.

 

Enhorabona Catalunya!