La resistència catalana

Quim Torra


Avui és 23 de gener de 2014. Tal dia com avui, fa 75 anys, sortia del Palau Robert, fugint de la imminent entrada dels feixistes a Barcelona, un bibliobús amb alguns dels escriptors i intel.lectuals més importants de la nostra història contemporània: Francesc Trabal, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, etc. L’endemà, un camió s’enduia cap a l’Empordà Xavier Benguerel i Domènec Guansé, que s’acabarien trobant amb les famílies de Pompeu Fabra i Rovira i Virgili un parell de dies després a l’Agullana, convertida en la capital cultural i política del tros de Catalunya no envaït. Els feixistes van esperar al dia 26 de gener, data de celebració de la gran victòria catalana a Montjuïc el 1641, quan el comandant en cap dels catalans, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tamarit, escombrà les tropes espanyoles de Felip IV, dirigides pel Marquès de los Vélez. El 26 de gener, doncs, a la tarda, els prop de cent mil soldats de les tropes comandades pel general Yagüe van anar ocupant la ciutat bombardejada, exhausta, vençuda. Tot havia ant molt ràpid des de la derrota de la batalla de l’Ebre. No quedaven forces. El 10 de febrer l’exèrcit de Franco arribava a la ratlla que separa un mateix país. Començava pels catalans una altra nit desoladora, fosca com la gola del llop.

He estudiat amb relativa profunditat els anys d’exili, sobretot els primers anys del gran èxode. He llegit molts articles que traspuen una nostàlgia infinita, una pèrdua punyent, en les desenes, centenars de publicacions que es van editar arreu del món. He pogut conèixer alguns exiliats i molts fills de la diàspora. He sentit, doncs, de primera mà, com es van viure aquells anys en què la pàtria va fer-se errant: els anys de la II Guerra Mundial, la il·lusió del retorn a casa amb el triomf aliat, la terrible desesperança de l’exili dels anys cinquanta, etc.

És una de les més estranyes peculiaritats catalanes: la pàtria com abstracció, sense un arrelament físic, gairebé com un pur producte intel·lectual, tan allunyat del heimat alemany. He admirat el coratge i la dignitat dels qui, com Pompeu Fabra, marxaven a morir lluny, abandonaven un país per salvar-nos la llengua. Tinc una sensació de perpetu agraïment. En les fosques tenebres del feixisme, algú va obrir un llum per dir al món que Catalunya resistia. Avui quan s’alcen veus dient que tant és, que tant donava estar a un costat o a l’altre de la dictadura, el seu gest ens redimeix de les renúncies de tants.

I, tanmateix, aquest any que hem de commemorar com mai els 75 anys de la fi de la Guerra del Desastre Nacional, i de la immensa desfeta a tots els nivells que va suposar pel nostre país, -per l’enèsim intent de destruir-lo-, en aquest aniversari, repeteixo, a mi em passa que cada cop una idea em torna amb més força: l’èpica batalla de la resistència catalana de l’interior. 

No sé com ens ho hem fet per menysvalorar una de les grans epopeies dels temps moderns: com un poble va ser capaç de resistir l’etnocidi. Els francesos, sense que la seva cultura estigués en perill, sense una guerra civil, amb una submissió humiliant a l’enemic alemany, han estat capaços de reinventar la historia de la seva resistència. Com és possible que nosaltres no?

Devia tenir uns deu o onze anys quan va morir el meu avi, pocs mesos després de Franco. Aleshores jo no sabia res. Ara sé que ell va perdre una guerra i jo vaig perdre una pàtria. Recordo el dia del seu enterrament, records de nen. Hi havia una britànica serenitat a la família, havia tingut una vida plena i va poder morir, estimat pels seus, després de veure com s’obria per fi a la democràcia una oportunitat. No sé si va ser el pare o l’oncle, però algú va córrer a casa seva a buscar una senyera. Van col·locar-la sobre el taüt. Crec que va ser la primera que es va veure a l’església de Santa Coloma de Farners després de molts anys.

No és un detall sobrer. Va ser la manera de dir-nos moltes coses: que havíem resistit, que volíem ser, que el testimoni de la lluita continuava. Nosaltres, els fills del franquisme, com solia autoanomenar-se Montserrat Roig, som deutors de la generació que va reprendre la lluita per una cultura i una llengua, en unes condicions aberrants, amargues, indignes. Sense la seva tasca i l'esperança que van posar per tirar endavant, avui, senzillament, no seríem aquí.

L’exili i la resistència van íntimament lligats. I si avui encara n’hi ha, de pàtria, és gràcies a tots els qui, a Catalunya o fora de Catalunya, mai van deixar de somiar-la completa i lliure. La independència, que no deixa de ser com un viatge de retorn a casa, és també, sense cap mena de dubte, un deure que tenim amb tots ells.

Nosaltres, els hòbbits

Melcior Comes



En la novel·la El hòbbit, adaptada al cinema recentment, se’ns explica l’aventura d’un d’aquests éssers admirables, els hòbbits, la història del Bilbo Saquet i dels seus companyons, els nans, tots a la reconquesta de la Muntanya Solitària. Vostès hauran endevinat ja que parlo avui de hòbbits arran d’una comparació memorable: la que el socialista, economista i articulista —tot això en ordre decreixent— César Molinas va exposar en un article a El País el passat diumenge. 

Doncs a la novel·la de Tolkien —i a la primera part de la trilogia filmada— veiem una cosa que César Molinas hauria pogut observar abans de tan audaç comparança… Si vostès ho recorden, en aquella història els nans acudeixen a casa del protagonista, el hòbbit Bilbo, per a contractar-lo per a mirar de recuperar-se de la seva peculiar versió d’un espoli fiscal… Els nans han perdut la riquesa nacional: un enorme drac —Smaug— va foragitar-los de casa, i allà dorm sobre joies, or i maragdes, sobre perles i safirs i tota la bijuteria, inclosa la meravellosa Pedra de l’Arca. Els nans volen fer-lo fora i recuperar la riquesa, tornar a casa i restaurar el seu país més enllà d’un exili que ja dura unes quantes generacions. 

Doncs en Bilbo, que l’han vingut a contractar perquè els ajudi en tasques de lladronici, en principi no hi vol anar. En Bilbo, com els hòbbits dels quals ens parla César Molinas, no té prou ambició, ell està molt content i satisfet dins la seva caseta acomodada, amb els seus llibres, la seva llar de foc, el seu rebost ben proveït i tota la pesca. En Bilbo no s’està per aventures… Tanmateix, s’acaba embolicant en la tropa dels nans, tot i que a contracor, encara que al final de la primera part s’adona que entre ell mateix i els nans hi ha una comunió d’esperit indefugible. 

Igual que en Bilbo estima casa seva —la Comarca; no se’n volia allunyar perquè tanmateix tothom té arrels i se les estima—, els nans també tenen casa seva, i els nans han de poder recuperar el seu país, tornar a casa i gaudir d’allò que en Bilbo enyora tant: una casa pròpia. Per això s’acaba comprometent en la causa. 

Si en Bilbo fos votant de Ciutadans o del PP, potser els hauria pogut dir que ‘els nans no tenen arrels, tenen cames’, i els hauria provat de treure del cap la sana ambició de voler recuperar el domini sobre les seves muntanyes natals. Potser també els hauria dit que no hi ha robatori del tresor, perquè el tresor no ha sortit de la Terra Mitjana… Potser hauria acusat els nans d’insolidaris… 

Però en Bilbo té cor, a més d’intel·ligència —té un cor intel·ligent—, i entén que no hi ha res d’immoral ni de censurable en la sana ambició de voler recuperar allò que és seu i que els nans van perdre injustament… Més que grans tractats de política o economia, alguns necessitarien tornar als clàssics de la literatura juvenil —a les coses bàsiques—, i potser allà s’adonarien que no hi ha res d’aberrant en voler posar ordre a la casa pròpia —en governar-se i que no et governin—, sense que per això se l’hagi d’acusar de hòbbit, d’orc o d’elf espiritual. Per cert, que a la Terra Mitjana de Tolkien sí que hi impera un model federal: cada poble fa la seva llei i parla la seva pròpia llengua. A molts els agrada veure la diversitat a les novel·letes juvenils, però no a la seva realitat política adulta… 

Recordem-ho: Si a la premsa catalana sortís que el model de Rajoy per Espanya és el pèrfid mag Saruman de barba blanca i el seu Ísengard negre tothom riuria per les butxaques… (qui signés un article amb aital afirmació potser no podria escriure mai més enlloc). Però això de la Catalunya hòbbit ha estat àmpliament debatut i aplaudit, i publicat al primer diari d’Espanya, i a l’autor molts més que n’hi encarregaran! Contra Catalunya totes les comparacions són possibles! Estimats hòbbits catalans sense ambició congènita, pobrets menestrals…: ¿és Montserrat la nostra versió dels Turons Blancs de la Comarca? 

Fet i fet, no hi veig res de còmic en ser un hòbbit…; la novel·la respon a un moralisme exquisit, en el qual els hòbbits ocupen un lloc prominent. Els hòbbits són pacífics, treballadors, moderats i tímidament aventurers, a més de valents des de la prudència; amants de la bona taula i de la conversa, de les arts menors i de la tangibilitat de les coses de cada dia; això ens diu la novel·la i la trilogia El senyor dels anells. 

Jo no crec en els tarannàs col·lectius: no crec que els països tinguin un caràcter homogeni, com quan es parla de l’esperit tràgic i fanàtic espanyol, de la subtilesa italiana o de la sensualitat francesa, de la bona fe cega dels nord-americans o de temperament de contrabandista dels mallorquins. Dir que els belgues són com Tintín, que els nord-americans són com John Wayne o que els italoamericans són com el senyor Vito Corleone és absolutament ridícul… Tan ridícul com parlar del Senyor Esteve per caracteritzar els catalans. Tan ridícul com dir que tots els homosexuals tenen bon gust en decoració, totes les dones són putes o tots els negres la tenen grossa. 

Però si dius que els catalans són com els hòbbits, i que La Comarca menestral és el seu model de país independent, potser fins i tot et deixaran escriure a El País. ¿Són coses meves, o tot plegat és d’una poquesa mental espaordidora? Senyores i senyors, no se m’acuden més comentaris. 

Per què els diem díscols si volem dir coherents?

Eva Piquer


Admiro la coherència i l'honestedat que han demostrat aquesta setmana els mal anomenats “díscols” del PSC. Votar en contra del que et dicta el partit no és gens fàcil (i ni tan sols estaria justificat, en un sistema de llistes tancades com el nostre, si no fos que Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura han desobeït el partit per obeir el seu programa electoral).

Si aspirem a regenerar de debò la democràcia, hauríem de tendir a eliminar la partitocràcia. Això s'aconseguiria, crec, amb un sistema electoral en què els representants del poble ho fossin de veritat i no quedessin al marge d'unes decisions que ara controlen les cúpules dels partits. Una possible solució passaria per instaurar llistes obertes o, potser millor, per escollir diputats de districte. Seria indiscutiblement bo que els diputats s'haguessin de guanyar l'escó entre els electors i que haguessin de retre comptes als ciutadans en primera persona. Encomanats a la pròpia responsabilitat individual, aquests diputats haurien de decidir sempre a consciència, que és més complicat però infinitament més gratificant que limitar-se a complir ordres.

Només els fanàtics no volen pensar. Un individu passiu intel·lectualment no és un individu lliure. O tens llibertat per actuar com penses, o acabaràs pensant com actues. I no és cert que siguem el que mengem: si de cas, som el que pensem i som el que fem.

L'oportunitat de construir un país nou ens hauria de servir per fer les coses millor i per esquivar uns vicis que la política arrossega des de fa massa temps i no sap o no vol espolsar-se del damunt. La llàstima és que els menys interessats a eliminar la disciplina de partit i les llistes tancades són els mateixos partits. Conduir un ramat és més còmode que no pas deixar que totes les ovelles tinguin veu, a part de tenir vot. Si una ovella s'esgarria, li exigeixes que deixi l'escó i avall. Navarro style.

Ja us ho ha dit mig país per Twitter, mar i aire. Però d'agraïments no n'anem sobrats, en aquest món en què els elogis van cars i els insults es regalen. Marina, Joan Ignasi i Núria: moltes gràcies.

Deute britànic, fallida espanyola, debilitat catalana

Marc Arza

Fa pocs dies el govern del Regne Unit assegurava als inversors internacionals que en cas d’una eventual independència d’Escòcia respondria de tot el deute públic britànic que actualment hi ha al mercat. La notícia ha servit, un cop més, per posar de manifest l’enorme distància que separa Londres de Madrid. El tarannà democràtic i intel·ligent de Downing Street evidencia l’autoritarisme i l’estupidesa que envolten la Moncloa. Però més enllà d’aquest contrast elemental l’anècdota ajuda a veure algunes de les oportunitats i els riscos que encara el procés sobiranista català.

El govern de Londres ha hagut de fer aquest gest per evitar que la incertesa sobre el referèndum escocès perjudiqui l’estabilitat financera del país. Els inversors que compren deute britànic no volen córrer el risc d’acabar tenint a les mans uns títols dubtosos reconvertits en deute escocès. El diner és poruc i prudent per naturalesa. Si la incertesa creixia el Regne Unit hauria acabat pagant més per un endeutament que necessita com l’aire que respira.

El procés escocès és tranquil, pactat i democràtic però res no ha evitat que els nervis amenacin d’encarir la factura financera del govern britànic. Escòcia és poca cosa, tot just un 8,5% de la població britànica i un 10% de la seva economia. Escòcia és poca cosa però la inestabilitat ha forçat Londres a posicionar-se. Costa poc imaginar què pot passar amb el deute espanyol quan s’acosti la consulta del 9 de novembre o les eleccions plebiscitàries que la substituiran. Catalunya representa el 16% de la població de l’Estat, el 20% de la seva economia i el 30% de les seves exportacions. Madrid no pot oferir als inversors la tranquil·litat que Londres els dóna perquè ni tan sols contempla la hipòtesi de la independència. Però encara que pogués resultaria poc creïble perquè assumir tot el deute espanyol prescindint del PIB català porta l’Estat a una fallida inevitable. El procés català pot acabar generant una important turbulència financera a Espanya que només el diàleg i una consulta pactada podrien reconduir mínimament. En algun moment els mercats, anònims i capriciosos, faran arribar el missatge a Madrid.

Però l’anècdota britànica explica alguna cosa més. Escòcia és una societat madura amb una economia prou sòlida i unes significatives reserves de petroli com a garantia. Escòcia és tot això i el seu referèndum forma part d’un procés impecable i exemplar però ningú no vol el deute escocès. Els inversors prefereixen la garantia de pagament d’un Regne Unit més petit que el d’una Escòcia independent. Ningú no esperarà els catalans amb els braços oberts. Res no serà fàcil.

Anna Arque Catalonia

Via Catalana 2014: què farem per arribar a la independència?

Asociación SUMATE: Querida Alicia

Asociación SUMATE: Querida Alicia: " ¿Saben ustedes que en el siglo XX vinieron más de 3 millones del resto de España para conformar la Cataluña actual? Si no hubieran ...