Els visigots

Josep M. Ballarín

L'inefable Mariano Rajoy ens ha fet una altra sortida on demostra que, almenys, públicament, sap tanta història com la nostra Triueta gloriosament disfressada de càtara. El bon home diu que amb la independència, Catalunya tornaria a l'edat mitjana. Repunyeta, què més voldríem poder anar amb avió fins a la Xina i alhora conservar unes institucions lloades per un anglès dient que eren les més sòlides i democràtiques del món medieval.

Si tornéssim a aquella època fórem amics de l'Aragó, les illes ens donarien Llull i València no s'hauria oblidat de la mare que la va parir. Sigui com sigui i encara que ho digui un primer ministre, això del retorn a l'edat mitjana és una utopia però, ves per on i rumiant-les des del mateix Rajoy saps que ell, la seva colla i fins els banquers de Bankia encara enyoren els visigots, que per cert van començar-les a Barcelona i Ataülf va fer la seva capital a Tolosa de Llenguadoc, ben lluny de laVerbena de la Paloma. Per a aquella gent d'enllà, el temps dels visigots fou un temps de glòria, d'unitat nacional, de concilis a Toledo i dels arrians que acabaven tots catòlics, catòlics amb un esplet de savis tan savis com san Isidoro de Sevilla. Mentre els gallecs se la ballaven sols fent el sueco.

Ara em sé la llista trompetera a trossos. Chindasvinto, Rescesvinto, Leovigildo, el mai prou ben lloat Recaredo, els tres darrers Wamba, Witiza i Rodrigo i entremig l'Hermenegildo, només sant patró dels militars. Aquest reialme era un escampall, qualsevol podia arribar a rei si tenia prou penques per enforquillar el titular. En algun moment allò era una gàbia de micos i en d'altres ho era de feres. No estranyi que els moros s'ho cruspissin en quatre dies tot i que haguessin de fugir de Covadonga i de Montgrony com saben prou bé els de Gombrèn. Pel dret o per l'inrevés, a bones o a males, i pintant-te-les de color rosa, fins el savi més il·lustrat que corre per allà el Manzanares somnia la unitat d'España que només va ser un temps. Amb els visigots. Quan de veres que no ho fou ni en temps dels visigots.

Asociación SUMATE: Querida Cris

Asociación SUMATE: Querida Cris: Querida Cris Ante todo decirte que estoy bastante enfadado contigo. Y lo estoy porque aún espero que cumplas tu promesa de ir a hacerno...

Respireu. L'aventura nazi s'ha acabat

L'ofensiva de la seducció espanyola ha començat. L'Espanya amable finalment s'ha despertat. Tenia un son tan profund que fins ara no s'havia pogut treure les lleganyes dels ulls per venir a rescatar Catalunya de la perillosa deriva separatista. Ja podem estar tranquils. No caldrà que trenquem res. Ara podrem mirar als ulls dels avis i dir-los que no perdran les pensions per culpa nostra. Podrem anar a París sense haver de passar la duana. Els fills de la immigració ja no veuran els pares com a estrangers. Ja no haurem de passar fam. I dialogarem tot el dia sense parar. Instal·larem taules de diàleg a cada cantonada. Tranquils. Respireu. L'aventura i la fantasia nazi s'han acabat. L'Espanya plural ens ve a rescatar.

Espanya és futur. Això tots ho tenim clar. I, per demostrar-ho, ens envia un interlocutor que acaba de començar la seva carrera política. Senyores i senyors, amb tots vosaltres, Felipe González! Avui ha vingut vestit de carter i ens porta un missatge. Escoltem-lo: diu que reformaran la constitució, que estudiaran la fórmula d’alleugerir la nostra contribució a la solidaritat –així en diuen– i que cal establir un clima de confiança i de diàleg. Què us sembla? És nou i encara brilla!

Espereu, espereu! Què sento per aquí? Ostres! Algú que encara en dóna més. Com us dieu? Susana Díaz? Benvinguda! Què? Que ens oferiu una reforma del senat? Una veritable cambra de representació territorial? Fantàstic! Sort que sempre hi ha algú que ho sap veure. Pobres de nosaltres, que estem atrapats entre els interessos de CiU i del PP… La senyora Susana Díaz ha vingut des d’Andalusia per explicar-nos-ho. Si n’és, de bona persona! Mireu quin goig que fa tot això junt. Ara ja en podem dir ‘lot’. El ‘lot’ de l'Espanya amable. Segur que encara hi podem afegir alguna cosa més. A veure si algú proposa alguna reforma nova...

Què diu? Que Felipe s’alça per oferir més coses? A veure... Oh! No us creureu: d’ara endavant, de la indissoluble nació espanyola en diran ‘el espacio público español’. Què us sembla? Això és tota una altra cosa. Veieu com tot es pot transformar si s’accepta el diàleg? Ep! Què dieu, senyor González? Que també ens oferiu de poder canviar el ‘marc de joc’? Entesos. Es veu que ho podrem fer segons les normes establertes en el ‘marc constitucional’; que haurem de convèncer dues terceres parts de les corts espanyoles i que tot quedarà renovat. Caram! Això sí que no m’ho esperava. Quina oferta més bona.

Certament, han tardat a despertar-se, però ha pagat la pena d'esperar, oi? Totes aquestes ofertes posades de costat fan goig. Ja us ho deia, jo, que aquestes ganes de trencar les coses, de separar, de fracturar, d’anar a la deriva, d’entrar en un cul-de-sac, tot això no tenia ni solta ni volta. Va, deixem-ho estar. Desconvoqueu tots aquests actes de falsificació històrica del Tricentenari. Feu el favor de deixar aparcar els cotxes a l’antic mercat del Born (quants n’hi caben, Quim, a la sala de les bombes?). President, deixeu pas a algú que es preocupi per les coses que importen a la gent i que no perd el temps en qüestions identitàries… Sí, na Llanos de Luna, en Rivera, en Fernández Díaz o en Navarro. Vosaltres, els de l’assemblea aquesta! Pobres de vosaltres que torneu a tallar la circulació! I si ho heu de fer, que sigui per a una cadena de Barcelona a Madrid, per donar-nos les mans tots els d'aquest 'espacio público español’. Que sí, nois, que sí. No patiu pel finançament de la campanya, ja us la pagarà en Fainé i sortireu a la portada de La Vanguardia.

Encara hi ha qui pregunta amb veu baixa qui són aquests dos, en González i na Díaz. Que què han dit i fet per Catalunya fins ara? I això què hi fa? És el present, que importa. El passat ja no es pot canviar ni ens pot portar res de bo. Deixeu de remoure el passat. Va, som-hi. Abandonem la dèria, la utopia, el somni, la fantasia, la mania, el precipici, l’obsessió, la ceba i la fal·lera. Quin carat de valor pot tenir la voluntat democràtica comparada amb un bon diàleg i unes quantes promeses brillants i netes com una patena? Que no ho veieu que hem entrat a la subhasta? Catalans, quina mania teniu de voler decidir les coses votant ordenadament si es poden resoldre en un despatx sense tant d’enrenou? Qui us demanava que féssiu tant de soroll? Sigueu assenyats i no us fiqueu en política, que això fractura les famílies.

Una bona notícia

Blanca Busquets

Sembla increïble però hi ha una bona notícia: les escoles Bressola de la Catalunya Nord amplien escoles aquest any, i fins i tot hi ha la idea de fer la tercera a Perpinyà. Que les llistes d'espera per estudiar en català s'incrementin més i més és un senyalexcel·lent, que obliga precisament a això: a afegir aules a les escoles com les de Nyils i Prada el curs vinent i a pensar a obrir una tercera escola a la capital del Nord.

La Bressola ha passat per moments realment difícils: La crisi ha fet estralls a tot arreu i encara més en les coses tan sensibles i delicades com la llengua catalana, que ha rebut tisorades extra a tot el territori, propiciades per cervells permanentment en crisi que tenen pànic a la diversitat lingüística. Recordem que en el cas de la Bressola, encara no fa dos anys tancava l'escola de Càldegues, a l'Alta Cerdanya (tot i que es va obrir l'escola Jordi Pere Cerdà a Sallagosa per substituir-la).

Sigui com sigui, sembla que el projecte és ben viu gràcies especialment als Amics de la Bressola que s'han incrementat en temps de crisi. Això ens hauria de fer somriure una mica, ara que sembla que ningú no ens ho vulgui permetre: que el català agafi pes allà on fa anys era una mena de vergonya parlar-lo és un bon senyal. És una mena deu contrapartida a tot el que està passant al País Valencià, on ara ni tan sols es publica un diccionari perquè s'hi pot llegir que el valencià és català.

En tot això, benvingut sigui el tren d'alta velocitat que ara uneix en tan poc temps les dues capitals catalanes, Barcelona i Perpinyà; benvingut sigui si, a més d'unir persones, ajuda a incentivar que la gent vulgui parlar més català, encara que sigui per raons econòmiques. Potser sí que, com diu Mariano Rajoy, anem cap a l'Edat Mitjana, als temps en què Catalunya Nord i la Catalunya sud eren un mateix país. Quina il·lusió. Potser sí que podem tornar a començar... i a veure si aquesta vegada ens toca ser de la banda dels que guanyen. Estaria bé.

No és un xoc de trens

Jofre Llombart


Tothom tranquil. No hi haurà cap xoc de trens. No n’hi haurà perquè la metàfora no és vàlida. No hi ha cap tren anant sense control contra un altre. El que hi ha és un tren de 17 vagons i un dels vagons vol decidir si se’n desenganxa. I no el deixen: ni desenganxar-se, ni decidir-ho, ni tan sols dir-ho en una Declaració de Sobirania (que ha estat declarada inconstitucional). Perquè cada cop que els passatgers del vagó anomenat Catalunya intenta aixecar la mà per veure quants volen deixar la resta del tren, llavors entra el revisor, que es pensa que el vagó és seu, i ho prohibeix: no és que prohibeixi desenganxar-se, prohibeix que els passatgers ho votin.

Hi ha un vagó que es planteja desenganxar-se i la resta de vagons no li deixen ni plantejar-s’ho, aquesta és la metàfora. I Susana Díaz no pot presentar-se com la guarda-rail que amb un canvi d’agulles pot evitar el xoc de trens perquè ella presideix un dels vagons que es nega a la llibertat de l’altre. Són els mateixos vagons que fa uns anys veien en aquesta Catalunya no només un vagó sinó la locomotora que els tirava endavant. I ara, aquests són els mateixos que li diuen que per sí sol, aquest vagó no se’n sortiria. Curiosa contradicció: un vagó pot tibar els altres setze, però per sí sol ni tan sols arrencaria. 

Però no només això, el revisor també controla quin idioma es parla a dins, i malgrat que els passatgers ja s’havien posat d’acord, ara resulta que –per decret- un 25 per cent de les converses han de ser en castellà. És la última imposició per bé que n’hi han hagut més. Potser el millor resum seria explicar que cada vagó disposa d’un dispositiu per controlar la temperatura interior. Això fa pensar als seus passatgers que poden controlar el fred o la calor de manera autònoma. El que no s’ha acabat d’explicar és que, quan li convé, el revisor imposa una temperatura idèntica per tot el tren i el que decideixi cada vagó queda inhabilitat. I per tant la funció d’aquest aparell autònom resulta inútil. Inútil no com a insult, sinó com a definició: no serveix per a res.

De fet, durant molts anys, el vagó s’ha pensat que podia decidir tot el que hi passava al seu interior i que fins i tot podia influir en el rumb que prenia tot el tren. Però, parlant de rumbs ferroviaris, el vagó, per exemple, amb prou feines va poder dir res sobre si el corredor del Mediterrani havia de passar, oh meravella, pel Mediterrani. Parlant de Mediterrani, el vagó Catalunya estava enganxat amb el vagó País Valencià i tenien un transmissor de ràdio a través del qual es podien parlar. Ara el revisor ha tallat els cables i a més els ha dit als valencians que la llengua amb què es parlaven no és la mateixa. I atenció: el revisor, després de llegir que l’Acadèmia de la Llengua ha establert que el català i el castellà són sinònims, el revisor ha decidit deixar-ho. Deixar de llegir, vull dir. 

És el mateix que va passar la setmana passada, quan diversos vagons van demanar saber quin era l’esforç que aportaven cadascun per tirar endavant el tren. Al principi el revisor va dir que sí, però al final va dir que no. No volia fer emprenyar els vagons que tenen una velocitat de creuer falsa perquè no és la que ells tindrien per sí sols sinó la que obtenen precisament per formar part del tren. 

No hi haurà xoc de trens perquè els trens només poden xocar quan es poden veure les cares de tu a tu. I un dels suposats trens del futur xoc no el reconeix, no el veu com un ens propi, sinó justament com una part del seu engranatge. I no concep que aquesta part esdevingui un tot. Però per si un cas, al manual d’instruccions hi té un article on deixa clar que si un vagó es vol desenganxar, l’exèrcit se’n carregarà que no se separin. I davant d’aquestes pretensions, hi ha qui es pensa que amb un pacte fiscal la cosa es solucionarà, el famós xec de trens. No es tracta ni de xec ni de xoc. Es tracta d’agafar el vagó i, com va fer el poeta, fer via fora.

El científic De la Fuente

Vicent Sanchis


Mariano Rajoy ha decidir acabar amb “el mite” del dèficit fiscal català. Què millor contra un mite que un desmitificador abrasiu. Aquesta ha estat l’obsessió que ha impulsat tot el treball, acadèmic i periodístic, d’Ángel de la Fuente, investigador de l’Institut de Análisis Económico/Institut d’Anàlisi Econòmica, centre dependent del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, que, per allò de l’eficàcia colonial, està “localitzat” al Campus de la Universitat Autònoma de Bellaterra.

Ángel de la Fuente diu que vol revolucionar el càlcul de les balances fiscals, que ja no seran balances, perquè no es decantin del costat habitual i necessari, sinó “comptes públics territorialitzats”. Quan es tracta de treballar amb pretensions científiques es demana als investigadors distanciament, asèpsia, equilibri, fins i tot una certa indiferència. És a dir, honradesa. És honrat Ángel de la Fuente? Per comprovar-ho, perquè no es tracta de refiar-se del primer que trau cresta per la cantonada, el lector té dos camins. El primer, els seus treballs publicats a l’empara de l’Instituto de Análisis Económico. Allà les opinions i l’opció nacional del pretès investigador queden disminuïdes, poc, sota un tel de retòrica acadèmica. Però on la granota fa uns raucs més delators és en el diari El País, on les intencions del designat per Rajoy queden del tot escorxades en articles com “Reflexions sobre el projecte d’Estatut català”, “Els comptes de la lletera”, “Cigne negre o pollastre de la pila”, “Sobre el repartiment del pastís autonòmic”, “La gota malaia de les balances fiscals" o “Catalunya i Europa, una de vaquers”. L’obsessió d’Ángel de la Fuente, que de jove jugava al PSC més PSOE i ara es proclama devot de Ciutadans, és permanent.

Com a tast i per qui no vulgui perdre temps, paciència i pèl amb la lectura de tanta declaració de fe nacional, vet-ne ací uns quants exemples. Frases exemplars, més aviat, estretes d’un article, “La gota malaia de les balances fiscals”, publicat arran de l’informe que la Generalitat va fer el passat mes de maig actualitzant les balances fiscals. Un article aclaridor més que cap altre per entendre la doctrina i les intencions de qui el subscriu: “La maniobra és transparent. Sota el vestit formal d’un informe pretesament tècnic [el darrer informe de la Generalitat sobre balances fiscals] no hi ha més que un instrument d’agitació i propaganda dissenyat per a cabrejar el personal i acostar-lo a les tesis nacionalistes”. “Si els sentiments generen drets fiscals, els residents de Catalunya que no ens sentim part de la nació catalana tindrem dret a no pagar impostos autonòmics, excepte en la mesura en què resulti necessari per sufragar el cost dels serveis que la Generalitat ens presta a cadascun”. “No es pot negar que la gota malaia de la propaganda nacionalista sobre l’espoli ha anat infiltrant-se fins al punt de crear entre una bona part de la població catalana la percepció que la comunitat pateix un maltractament fiscal insuportable”. “La millor manera de combatre aquesta percepció és amb llum i taquígrafs. En lloc de callar, com ha fet sempre, el govern espanyol hauria de prendre la iniciativa posant sobre la taula les dades necessàries per a un debat informat sobre la dimensió territorial de les seves actuacions, explicant-les en el detall i fent una mica de pedagogia sobre les implicacions territorials de l’Estat de benestar”.

Mariano Rajoy ja l’ha presa, la iniciativa, i ha nomenat Ángel de la Fuente comptador públic territorial del regne per “fer pedagogia”. No cal. Estalviem despesa pública. Ja en tenim prou amb el contingut dels seus articles.

Resposta al ministre Margallo

Víctor Alexandre


M’ha sorprès, però no m’ha molestat gens que vós, José Manuel García-Margallo, ministre espanyol d’Afers Exteriors, hàgiu inclòs un text meu en el vostre argumentari de 194 pàgines sobre Catalunya destinat a les ambaixades espanyoles. Em sembla lògic que, en virtut del càrrec que ocupeu, us interessi saber què en pensem, de l’Estat espanyol, en altres països. Us agraeixo, per tant, que tingueu l’amabilitat de llegir-me i que, enfeinat com deveu estar promovent la Marca Espanya, dediqueu temps a fer unes consideracions sobre les meves paraules. El que no em sembla net per part vostra és treure interessadament aquestes paraules de context; un context, per cert, en el qual jo denunciava l’ofensiva del govern espanyol contra la llengua catalana i l’atac concret d’una sentència que li nega el caràcter de llengua preferent als ajuntaments. De l’atac a la llengua, però, vós no en dieu res.

L’article en qüestió, publicat al Singular Digital el 2 de novembre de 2010, es titula L’ofensiva contra Catalunya, i vós el traduïu a l’espanyol i en destaqueu aquest fragment:

• “En el cas de Catalunya i Espanya, només una de les parts és demòcrata, la catalana. L’altra és totalitària, arrogant i despòtica, i això complica les coses.”

I a propòsit d’aquestes paraules, dieu això (que ho deixo en la llengua original per no endolcir-ne l’esperit):

• “Esa propiedad del nacionalismo radical, del separatismo, la que consiste en promover un proyecto que necesita cancelar una vida en común para realizarse plenamente es, afortunadamente, una cualidad propia e intransferible. Ello significa que, mientras el propósito del independentista es poner fin a la convivencia con el otro, con aquel conciudadano del que quiere separarse, ese mismo conciudadano que se rechaza no tiene inconveniente en convivir con el independentista. Frente a un proyecto exclusivo, gana un proyecto inclusivo, gana en altura ética, en civismo, en valor social y político. No es que gane, es que, de los dos, es el único que puede reclamarse de esos valores.”

Aquestes, entre d’altres, són les instruccions que, en forma de reflexió intel·lectual, vós doneu als ambaixadors espanyols per tal que les repeteixin davant de tothom que se’ls adreci interessant-se per la independència de Catalunya. Jo, si fos ells, però, no les faria servir. Més que res, perquè constitueixen un insult a la intel·ligència que els desmereixerà com a diplomàtics i que deteriorarà –encara més– la imatge d’Espanya al món. D’entrada, crida l’atenció que vós, com a membre d’un partit ultranacionalista espanyol titlleu de “nacionalisme radical” totes aquelles forces polítiques catalanes que demanen poder votar. No us sembla un contrasentit? Si voler votar és ser nacionalista radical, com n’hem de dir de la prohibició de votar?

Dieu també que la necessitat catalana de “cancel·lar una vida en comú per a realitzar-se plenament és, per sort, una qualitat pròpia i intransferible”. És a dir, que doneu per descomptat que cap nació no necessita ser lliure per a poder-se realitzar plenament. Aquesta, segons vós, seria una necessitat exclusivament catalana que no tindria cap equivalent arreu del món. Em pregunto, aleshores, a què espera el vostre país, Espanya, per a deixar de ser un Estat independent. O és que potser parleu per experiència? O és que potser és Espanya qui, malgrat tenir un Estat, no s’ha realitzat plenament? Jo diria que és més aviat això, atès que el vostre projecte de fer de la península ibèrica una Castella gegantina, sota el nom eufemístic d’Espanya, ha estat un fracàs espectacular. Entenc que ha de ser traumàtic definir-se com el país més antic de l’univers i no haver aconseguit realitzar-se plenament.

Tanmateix, si hi ha un aspecte del vostre argumentari que us aconsello que reviseu és el que satanitza el dret dels pobles a la independència dient que “el propòsit de l’independentista és posar fi a la convivència” amb algú que “no té cap inconvenient a conviure amb ell”. Home, ministre, no us sembla una giragonsa argumental massa barroera afirmar que el qui vol conviure té superioritat moral sobre el qui vol marxar? No us sembla maniqueu presentar el primer com a bondadós pel fet de voler mantenir una convivència amb algú que n’està fart? El que no dieu és que no es tracta d’una convivència entre iguals, sinó que el primer, el dominador, viu a costa del segon, el sotmès. I tampoc no dieu que la part que vol mantenir la convivència, la dominadora, només accepta l’independentisme si és feble, folklòric, minoritari i merament ornamental. Si, en canvi, és prou fort, seriós, majoritari i conseqüent per voler decidir per si mateix, cal satanitzar-lo. Per això, mitjançant l’ocultació de la veritat, us permeteu l’atzagaiada de dir que l’independentisme “no és inclusiu” i que està mancat d’“ètica”, de “civisme” i de “valors socials i polítics”. O, dit d’una altra manera, que Catalunya només pot ser inclusiva, ètica i cívica si està subordinada a Espanya. Si és un Estat independent esdevé execrable. Rumieu-vos-ho, ministre, perquè criminalitzant la independència ens esteu dient que Espanya, com a Estat independent que és, no és inclusiva i està mancada d’ètica, de civisme i de valors socials i polítics.

Lamento, arribats aquí, que no us hagin passat pel cap aquestes dues coses: una, que ningú no se separa si és feliç; i dues, que davant la pretensió de superioritat d’una de les parts, és un deure de maduresa obrir la porta i marxar. Amb tot, una cosa és lamentar i una altra estar sorprès. I vós m’heu sorprès. Potser és que per la meva condició d’aborigen d’una de les vostres colònies no puc entendre coses que vós trobeu normals, però us les diré. No puc entendre que goseu parlar d’ètica i de valors socials en qualitat de membre d’un partit polític fundat per un destacat exdirigent feixista; no puc entendre que goseu parlar d’ètica i de valors socials des de la vostra condició de figura rellevant d’un partit que es nega a condemnar el franquisme i que subvenciona, des del govern espanyol, una entitat que el glorifica; no puc entendre que goseu parlar d’ètica i de valors socials sense avergonyir-vos de resguardar un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat; no puc entendre que goseu donar lliçons de democràcia a Catalunya, un país que ja tenia Parlament molt abans que els vostres avantpassats aprenguessin el significat d’aquesta paraula; no puc entendre, en definitiva, que per poder menystenir la voluntat de la nació catalana tingueu la gosadia de negar-ne l’existència. Aquell criminal que us negueu a condemnar ja va emmudir el nostre Parlament el 1939, i també ho va fer el sanguinari Felip V ara fa justament tres-cents anys. Tanmateix som aquí, ja ho veieu. I la prova irrefutable del fracàs de Castella és que vós mateix esmerceu força temps a redactar dossiers de 194 pàgines contra els drets nacionals de Catalunya. No us sembla massa feina contra una nació que segons dieu no existeix? Gràcies per la vostra consideració, senyor Margallo, ministre espanyol d’Afers Exteriors.