Rajoy i la falta de judici

Marc Pallarès

Rajoy i la falta de judici

«És un expert en la disciplina del “quietisme”, que consisteix a no fer res i esperar que els assumptes o bé se solucionin tots solets o bé es refredin»

Els dies posteriors al debat sobre l’“Estado de la Nación” he escoltat en dues tertúlies un argument que em desconcerta: Artur Mas i Mariano Rajoy no són tan diferents com sembla. Els qui ho defensen expliquen que, si no fos per la repercussió negativa que tindria tant en una part del seu electorat com en un segment important del mateix PP, Mariano Rajoy s’avindria a parlar amb Mas del “tema català”.

Sincerament, em costa de creure. I no només perquè Mariano Rajoy sigui un expert en la disciplina del “quietisme”, que consisteix a no fer res i esperar que els assumptes o bé se solucionin tots solets o bé es refredin, sinó perquè és incapaç de jutjar qualsevol realitat. I he escrit jutjar, i no analitzar o reflexionar, conscientment.

La facultat de jutjar rau sobre un possible acord amb els altres, i el procés de pensament en el “judici” no es lliura mai a un diàleg entre una persona i aquelles que pensen com ella; es troba sempre en un intercanvi avançat amb els qui pensen diferent, que són aquells amb qui finalment caldrà trobar un acord.

De la mateixa manera que la lògica, per ser sana, exigeix uns fets coherents, el judici, per ser vàlid, reclama la presència dels altres. Quan això és té clar és quan s’està en disposició de dotar el judici d’una certa utilitat específica. Que el judici hagi de ser una de les facultats essencials d’un polític és una exigència tan antiga com la mateixa experiència política articulada (els grecs ho denominaven “perspicàcia”, i la consideraven la qualitat principal o l’excel·lència de la “persona d’estat”). La diferència entre aquesta perspicàcia en el judici i les reflexions especulatives la trobem en el fet que la primera s’aferra al sentit comú, mentre que el pensament es passa mitja vida transcendint-lo contínuament.

Per a la majoria dels líders polítics, les maneres d’exercir la política són formes de moviment: la transició de la potencialitat a l’actualitat, que implica una presa de decisions constant, perquè els esdeveniments del dia a dia tenen un sentit transitiu, és a dir, acostumen a anar més enllà de la referència descriptiva dels fets tal com al polític de torn li agradaria que fossin.

La raó per la qual estic convençut que Mariano Rajoy mai no seuria a dialogar amb Artur Mas és perquè, fora d’aquest judici, es viu en un món de valors condicionats, i els valors separats de la realitat objectiva esdevenen de seguida subjectius. Els valors, lliurats a la democràcia, poden disposar d’una dignitat ben elevada, però a l’Estat espanyol del 2014 més aviat pertorben la forma de vida preestablerta, fan augmentar en intenció de vot els bolets que han sorgit a la dreta del PP i contradiuen la conducta dictada per les necessitats de l'acció política que, tal com ens demostra la història de la democràcia recent, tot president del govern central sempre ha de dur a terme
.