Asociación SUMATE: Los 'extranjeros' de Susana Díaz

Asociación SUMATE: Los 'extranjeros' de Susana Díaz: Este fin de semana Susana Díaz, la Presidenta de la Junta de Andalucía , ha participado en un acto del PSC en l’Hospitalet de Llobregat. No...

La pregunta

Roser Cavaller



L’acord històric assolit el passat 12 de desembre entre el president de la Generalitat i sis partits amb representació parlamentària (UDC, CDC, ERC, ICV, EUiA i CUP) va agafar el PSC amb el pas canviat. El president Mas va demostrar que era possible fer un pregunta inclusiva. No és la pregunta amb resposta binària, més senzilla, que els independentistes reclamaven, però sens dubte fomenta la participació, i redueix el vot negatiu. A Catalunya hi ha gent que vol que les coses canviïn, però no té clar això de la independència. Amb una pregunta de blanc o negre, una part de l’electorat podia no sentir-se còmode, i optar per quedar-se a casa, o directament pel no com a simple vot de protesta. Amb el desconcert inicial, alguns van assegurar de seguida que la pregunta encadenada complicava el resultat, tot i que el president Mas, que és qui ha de fer la convocatòria, va insistir que es tractava d’una sola pregunta. Això vol dir que hi haurà un únic recompte, i tres tipus de paperetes: no, sí-sí, i sí-no. Guanyarà l’opció que tregui més vots.

A la foto de l’acord faltava el PSC. Ara està molt clara la diferència entresobiranisme i independentisme. Sobiranista és qui afirma que Catalunya és una nació i per tant, té dret a decidir el seu futur. Els sis partits signants de l’acord són sobiranistes, però no tots es declaren independentistes. De fet, Unió, ICV i Esquerra Unida, per ara no s’han volgut posicionar pel que fa a la segona part de la pregunta. Ara bé, és el PSC un partit sobiranista? A mitges. Segons els seus principis fundacionals i el programa amb què es va presentar a les darreres eleccions, s’ha de dir que sí. En aquest sentit, molts regidors i alcaldes del PSC han votat positivament mocions de suport a l'exercici del dret a l'autodeterminació. Però la direcció del PSC se n’ha desmarcat i ha fet un viratge cap a posicions properes al PP, seguint les directrius de Rubalcaba i la presidenta d’Andalusia.

Madrid està convençut que això del sobiranisme és cosa de CiU i el president Mas. Com que tot ho llegeixen en clau electoral, quan van veure el president anunciant la pregunta i la data del referèndum, van interpretar que era el tret de sortida de la precampanya de les eleccions europees. El PSOE va exigir adhesió als seus socis catalans, i el PP va muntar la Convenció celebrada a Barcelona aquest mes de gener. Vistes les actituds respectives, és evident que Catalunya no els importa gens ni mica, i només els interessen els vots de fora de Catalunya, perquè l’anticatalisme ven. Si pensessin mínimament en Catalunya, ni que fos tan sols pels vots, no farien el que fan, ni dirien el que diuen.

El que costa més d’entendre és el paper d'estrassa que està fent el PSC. Pere Navarro ha fet d’alcalde durant nou anys, i està acostumat a manar. Fins fa quatre dies sorprenia tothom plantant cara al PSOE (votació al Congrés trencant la disciplina de vot en dues ocasions, proposta per iniciar una segona transició sobre noves bases institucionals, feta en el marc d’una conferencia a la Cambra de Comerç de Barcelona, de la qual tan sols va transcendir la seva petició d’abdicació del rei). Darrerament, en canvi, ha optat pel seguidisme sense matisos, en clar contrast amb el seu passat d’alcalde, humiliant el sector catalanista del partit, i portant el PSC al desastre electoral, només per fer feliç el PSOE.

La pregunta encadenada donava al PSC una oportunitat d’or, probablement l’última, per rectificar, per tornar als seus orígens i posar-se al costat del catalanisme en el ple del Parlament del 16 de gener, que va aprovar la via legal per demanar al Congrés la cessió de la competència de fer referèndums. Diuen que rectificar és de savis. En lloc d’això, el PSC ha girat l’esquena a aquest clam del poble, tan estès i transversal, a favor d’exercir el dret d’autodeterminació, renunciant a ser el partit de majories que fins fa poc ha estat.

Felipe ens espanta amb 300 mil morts

Salvador Cot 


Si no pots dialogar amb el president, almenys intenta fer-ho amb l'expresident. Ahir Artur Mas va provar que Felipe González entengués alguna cosa i va rebre, com sempre, la resposta única del manual de la política espanyola: "No". Però no va ser una negativa qualsevol, va ser un "no" exactament igual al de Mariano Rajoy. El mateix tipus de "no".

Més que argumentar, González va amenaçar. Segons ell, el camí per al reconeixement del dret a l'autodeterminació és inviable perquè Rajoy i tots els presidents que en el futur hi hagi a La Moncloa continuaran negant-se a reconèixer res. També va advertir que hi ha el perill de despertar el nacionalisme espanyol -amb conseqüències suposadament tràgiques que no va definir- i, finalment, va desenterrar els 300 mil morts dels Balcans per advertir el Parlament de Catalunya de les conseqüències de depèn quines declaracions unilaterals... Sempre hi ha pistolers del GAL per amenaçar.

El pal va ser ben visible. I la pastanaga, l'habitual: Es pot negociar alguna cosa millor al Consell de Política Fiscal i Financera i, depèn de com, potser hi ha la possibilitat de respectar les escoles catalanes. En fi, el "no" de sempre. Felipe González s'ha fet vell, però no ha perdut el cinisme.

Lo que Susana Diaz no quiere oir: Catalanes de Andalucía

Súma+e i els Nous Catalans

Josep Maria Torrent

El president Josep Tarradellas va arribar a Catalunya procedent de l’exili al crit de “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”. El president Jordi Pujol no es cansava de repetir que “català és aquell que viu i treballa a Catalunya”. En tots dos casos està molt clar que el catalanisme, el nacionalisme de Catalunya, no és ètnic, ni és segregador, ni persegueix la puresa de sang. Era, com definia fa molts anys Miquel Roca, un nacionalisme de defensa i ara s’ha convertir en un nacionalisme de reafirmació i, sobretot, un catalanisme de subsistència. Hi ha una majoria que ha arribat a la conclusió que per continuar existint (no solament com a catalans, no per mantenir només la cultura, no per evitar perdre la llengua, no per no haver de renunciar a la història) com a persones que viuen en aquest país i que aspiren a un futur millor per als seus fills cal fer un pas endavant i decidir per quin camí s’ha de continuar: anar sols o continuar amb Espanya.

Si el debat sobre el futur de Catalunya estigués solament en mans dels polítics l–tot i ser important—el seu abast quedaria reduït a un tema oficial articulat al Parlament i visualitzat als mitjans de comunicació. Però el Dret a Decidir ja ha superat el debat oficial de la classe política per fer cau a la societat civil. I no la tradicional societat civil catalana (burgesia, classes mitges empresarials o quadres institucionals) sinó que ha transcendit als sectors que poden fer caure, ara i en el futur, la torrada d’un cantó o de l’altra: els castellanoparlants (Súma+e) i els ciutadans procedents d’altres països del planeta (Nous Catalans).

Espanya no sap veure que hi ha un mar de fons que mou als sectors que teòricament haurien de ser menys proclius al Dret de Decidir de Catalunya. L’associació Súma+e és un exemple clar. Format per castellanoparlants que es defineixen com a espanyols són partidaris que Catalunya decideixi el seu futur i, en el seu cas, sigui independent. Més enllà que bona part dels seus dirigents es proclamin ferms admiradors d’ERC i del seu líder, Oriol Junqueras(fins i tot algun dels seus líders forma part de l’entramat orgànic del partit independentista), la capacitat d’aplegar milers de persones al voltant de la idea de la independència des l’espanyolitat és un fet nou que ni PP ni PSOE valoren prou bé.

També és destacable el treball que Àngel Colom (ex Esquerra, avui a CDC) està fent entre els col·lectius procedents de la nova immigració és una llavor que ha de permetre a mig termini la seva integració al país. De fet, és actualitzar el model que va fer possible que molts dels fills d’aquell col·lectiu de subsaharians procedents de Gàmbia o Senegal que van arribar als voltant del 1980 i treballaven els camps del Maresme visquin com uns catalans més dins aquesta societat.

Contra aquest moviment de fons l’Estat solament és capaç de jugar amb la desinformació que apel·la al discurs de la por a una Catalunya aïllada; o amb la tergiversació per alterar el resultat de les balances fiscals contràries a aquest país; o amb l’atac a la immersió lingüística... Els polítics estatals estan demostrant que tenen poca talla d’estadistes, poca capacitat d’anàlisi i menys capacitat de reacció.

Carnet de víctima

Melcior Comes


Igual que n’hi ha que confonen la democràcia amb el feixisme —són els que voldrien implantar una ‘democràcia popular’, i una forma de col·lectivisme econòmic—; d’altres confonen la democràcia amb el terrorisme roig, sempre que el parer de les majories no s’avingui amb els seus desitjos. 

Qui no pensi com jo pensa ‘perillosament’, per tant està donant ales a les violència, per tant és un terrorista d’una forma o de l’altra. Qui no pensi com jo posa en perill béns essencials; qui no pensi com jo posa en dubte les meves certeses… Com que em fa por, s’assembla a allò que fa més por a la tribu: el dimoni, ETA, els comunistes, els jueus, els islamistes, els okupes…, tothom que vulgui venir a posar en dubte alguna mena de consens llargament assentat. Si li diuen ‘conservadorisme’ és perquè és prudent i temorós davant de les novetats, ja ho sabem. Però una cosa és mantenir una forma de recel —que pot ser sa i enraonat— i l’altra és l’exclusió automàtica, la marginació de l’altre —amb l’excusa que és l’altre qui et margina. 

I aquest és el moblatge mental de la senyora Camacho, el que delata la seva comparació ja cèlebre, la que vincularia el PP i el seu sofriment amb el que podrien patir ara mateix els conservadors espanyolistes a Catalunya, tot en virtut del procés cap el dret a decidir. És a dir: el sobiranisme seria una forma d’exclusió social, una manera de marcar una línia entre els catalans bons i els dolents, fins i tot un mitjà per a dictar a la gent —paraules textuals de la senyora Camacho—: ‘com ha de viure, com s’ha de governar i com s’han d’educar els fills’.

Les reflexions que aquestes paraules ens poden despertar són múltiples. Tot país democràtic té un sistema de govern, tot país té una política educativa, tot país permet marges de llibertat dins de les lleis… Només a Catalunya, però, sembla que tot això respon a una forma d’imposició, encara que derivi d’un sistema parlamentari, que tradueix el pensar i el sentir majoritari de la ciutadania. Només aquí, en el nostre país, la democràcia és totalitària; només aquí les lleis de la majoria violen els drets de les minories amb una contundència que posaria en perill les llibertats. 

Des de fa estona que sembla que això de la democràcia no s’ha acabat d’entendre. Qui més qui menys es proclama representant del poble, s’irroga la veu de la totalitat, representi un partit amb el 12% dels vots o una associació de numismàtics. Tothom parla infatuat per tothom, i alhora tothom se sent perseguit, marginat, exclòs, atonyinat, ofegat, incomprès, silenciat, emmordassat, torturat, desnonat, enfonsat, destruït, trastocat, robat, violat o alguna altra meravella. 

Si no pots inscriure’t en algun club de víctimes d’alguna cosa no ets absolutament ningú. Potser tota la vida has fet llibres o cançons, però només parlaran de tu quan siguis ‘víctima del càncer’ o quan t’atonyinin per algun motiu espectacular. ¿Voleu fer-vos sentir? Sigueu víctimes. El món està ple de coses perilloses: víctimes del Facebook, víctimes de la moda, víctimes de la crisi. I víctimes carregades de raó i de veritat — amb sang a la cara—, però a les quals rarament escoltem, ofuscats com estem escoltant altres víctimes sense ferida ni tall, però amb plataformes més potents per fer-se escoltar. El victimisme eclipsa les víctimes de veres. Les víctimes de la hipoteca eclipsen els que han hagut de tornar a l’Àfrica a passar fam… 

¿No és vergonyós que algú com la senyora Camacho, algú amb feina, algú que és un representant públic, algú que pot expressar-se lliurement per la tele, la ràdio i Internet, algú que gaudeix de tantes facilitats i de tantes tribunes per dir el que vulgui se senti víctima d’alguna cosa? ¿O potser se sentirà víctima fins que tots la votem? ¿Quines són les llibertats que el sobiranisme li ha retallat a la senyora Camacho? ¿Per què no surt a enumerar-les? Fins i tot a la senyora víctima se li ofereix una cadira en una comissió per explicar-se: i no hi compareix… 

Com que això funciona més o menys així, tothom ha de buscar-se un club de víctimes, una font de llàgrimes daurades que atragui l’atenció, que faci que tothom se la miri, entendreixi el cor i se les escolti amb les orelles com a pàmpols. Ja no hi ha ideologies; hi ha una competició de victimismes que fa por, i tot perquè competeixen a veure qui ha patit o pateix més terror…, a veure qui té més víctimes suposades o reals a l’armari, qui té més greuges, i d’aquí se’n deriva la santedat absoluta de la seva causa. I no ho oblidem: les ideologies totalitàries són totes victimismes; Hitler (i Franco) se sentien víctimes dels jueus; Stalin i els comunistes, víctimes del pèrfid capitalisme explotador, la burgesia llefiscosa. Els islamistes ara se senten víctimes d’Occident… 

Primer pas per a muntar un partit polític: buscar-se una font del mal; segon pas: sentir-se perseguits. El nou partit VOX, per exemple. Partit de perseguits, perseguits per ETA; ¿quina és la font del mal? L’Estat descentralitzat, amb el qual s’ha d’acabar; fora les autonomies. Vet aquí el nucli del programa polític. 

¿Quan ens atrevirem a dir clarament que haver estat víctima d’alguna cosa no et dóna la raó absoluta, ni et fa més lúcid per a defensar res, ni tan sols et fa moralment superior a ningú? Haver estat víctima del dentista no em converteix en ortodontista; haver estat víctima d’ETA no atorga drets ni cap superior capacitat per a liderar ni l’escala de veïns… Com a víctimes mereixen el nostre respecte i suport; però no que ens creiem tot el que ens diuen. 

Haver passat més de 500 dies dins un clot, segrestat per un fanàtic basquista o comunista, no et dóna cap intel·ligència afegida; més aviat és probable que invalidi de per vida qualsevol aptitud política potencial —la qual demana generositat, amplitud de mires i capacitat per perdonar els afronts. Les víctimes poden arribar a ser una companyia tan poc recomanable com els propis botxins… 

I ara l’espanyolisme se sent víctima a Catalunya del sobiranisme; i el sobiranisme cometria un error majúscul si comencés a presentar-se com a víctima d’Espanya, com una comunitat de perseguits. Aquí ningú persegueix ningú: hi ha voluntats lliures que fan lleis, com en tota democràcia…; hi ha voluntats que fan majories respectuoses amb les minories; qui se senti un perseguit o bé té un problema amb la democràcia o bé busca subvertir-la en benefici propi. 

Qui tingui més morts al seu costat s’emportarà la victòria? És així com vol que resolguem els conflictes la senyora Camacho? Els morts del PP basc s’alineen ara al seu costat per fer front al sobiranisme català? Aquest és el subtext del seu discurs. Lamentable. 

Francesc Canosa



No m'ho tinguin en compte, però avui deixo escriure al meu gat. La bèstia s'ho ha estat treballant i com que som anarco-conservadors via vena: la rata pel qui se la treballa. Au, vine, gat. Va, home... Ara, aquí, aquí. Au, jo vaig passant.

Hola, sóc el gat. Sí, em podeu dir "gat", així ens entenem tots de seguida. Com que no tinc estudis he decidit fer un article sobre educació. A veure si aprenc alguna cosa. Això hem vist la meva cua periscopi i jo mentre fèiem conserva d'arengada caramel·litzada. 

De primer dir-vos que el segle XX va començar pels catalans molt bé. El ministre de Governació, Sr. Eduardo Dato va ser molt amable i el 1900 ens va dir unes coses que mai oblidarem. Després ens va posar un esparadrap a la boca, però pel nostre bé eh!!!: “Es sensible que no todos los españoles conozcan el idioma nacional; pero es un hecho innegable respecto al cual no cabe hacer más que una constante propaganda encaminada a extender el conocimiento de la lengua oficial, evitando que en las escuelas del Estado se enseñe otro idioma que el español, no permitiendo textos escritos en ningún dialecto, como libros de enseñanza, y adoptándose por las autoridades las medidas que se han adoptado al efecto, y que aplicará este Gobierno como las han aplicado todos los anteriores Gobiernos de España”. Mmmmmmm....

La cosa va continuar immillorable versió sense dir ni mu. En aquells moments fins i tot Déu nostre senyor de tots els senyors estava en contra de que aprenguéssim religió en català. Bé, així ho deia el Comte de Romanones, ministre d'Instrucció Pública (1902). Es veu que com que parlava amb Déu, doncs li va dir que res, que res d'ensenyar catecisme en català. Eh!!! Es veu que va ser Déu qui ho va dir, el Comte ja li hagués agradat que es pogués fer en català, però clar va trucar Déu... i clar, clar. Romanones era molt de complir i guiat per l'esperit sant va donar un tomb per les escoles de Catalunya i mira que va trobar: “de que en la visita que estaban girando a las escuelas de aquellas provincias se encontraban con que en la mayoría de ellas los niños y niñas que a las mismas asistían no entendían una sola palabra de castellano; y preguntando en qué estribaba este fenómeno, manifestaron que con el pretexto de explicar la doctrina cristiana en catalán, no solamente explicaban la doctrina cristiana, sino todas las demás materias que constituían la enseñanza...¿Se puede consentir que en las escuelas de España se enseñe un idioma o dialecto que no sea el español? En el seno de las familias, en el hogar doméstico, pueden hablarse todos los idiomas o dialectos que se quiera; en la escuela del Estado, sostenida y vigilada por la acción del Estado, no se puede enseñar más que en el idioma nacional”.

Ni Déu, ni els pastissets, ni la musaranya... Res. Però la gent somiatruites. I va venir allò de la Mancomunitat (1914) i us vau creure que es podien lligar els gats amb arengades. El juny de 1916 Francesc Cambó presenta una esmena al Consell de Ministres per l'ús del català. Qui respon? Romanones, que li ha agradat això de suplantar a Déu i ara és president del Consell: “Para cuatro cosas pide el Sr. Cambó el empleo del idioma catalán: para la enseñanza, para la vida administrativa, para los Tribunales y para el otorgamiento de documentos públicos. De estos cuatro aspectos hay uno en que será muy difícil que podamos llegar a concesiones de ninguna clase. Me refiero al empleo del idioma catalán para la enseñanza. Respecto a la enseñanza, el Gobierno ha determinado un criterio, aquel que expuso el Ministro de Instrucción pública en 1902: el catalán puede ser empleado como medio para enseñar el castellano a aquellos que no lo sepan, pero nada más.... establecer que sea la lengua oficial en los centros docentes la catalana, es algo que tengo la seguridad de que no este Gobierno, sino cualquiera de los que puedan sucederle, lo habrán de negar..... sería hacer un grave daño, un gravísimo daño a los intereses catalanes, porque sería reducir el número de catalanes que saben castellano, cuando a lo que deben tender los Gobiernos es a aumentarlo”.
I així va ser. La dictadura de Primo de Rivera (1923) va prohibir fins i tot les classes gratuïtes de català. Amb la República la cosa va millorar perquè va arribar la gent culta, liberal, democràtica. Gent tant enllustrada com José Ortega y Gasset, que a banda de maniquí invertebrat també era diputat. Com a filòsof buscava la veritat i va descobrir que això d'ensenyar català era èticament dolent. Per tant, cal separar la bondat de la maldat. Cal ser ètic. Així que defensa (1932) la creació de dues universitats a Catalunya: una de catalana i una altra de castellana: “la lengua española quedaría en desventaja, aun contando con la más absoluta buena fe en el cumplimiento de todas las ordenanzas, por el simple hecho de que el número de estudiantes de habla española en la Universidad de Barcelona representa sólo un 25 o un 30 por 100 del contingente estudiantil... y espero que nadie al oír esto, no ya diga pero ni siquiera piense: “¡Ah! Si es superior el número de estudiantes que prefieren la lengua catalana, entonces es justo que ésta prevalezca. No; ese es precisamente el planteamiento de la cuestión que no podemos aceptar”. Ep, però és un raonament científic. Perquè científicament també es pot demostrar que no surten els números si s'ensenya català. Així ho va fer el diputat radical José Terrero, el 1932: “Y si yo creo que la Universidad de Cataluña no debe tener por idioma el catalán no es por odio al catalán: es porque creo que el castellano es un idioma más apto para verter en los estudiantes catalanes toda la ciencia y toda la cultura europea y mundial, y para que las investigaciones y descubrimientos científicos españoles puedan llegar a ser conocidos en el Extranjero”, defensava el diputat radical José Terrero el 1932. 

Com que tots eren molts demòcrates sortien diputats pedagògics de totes bandes. Per exemple Antonio Royo Villanova. Tot i ser un aristòcrata, cacic, i tot lo millor de lo millor, era un gran defensor de la justícia social, per això anima als diputats socialistes (1932) a que es preocupessin per l'ensenyament dels obrers a Catalunya: “Ellos (els obrers), por su entusiasmo catalán, porque responden a una preocupación nacionalista, porque creen que Cataluña es una nación y que la nación es lengua y que cuanto más diferencia haya en el lenguaje, más se acercan a su ideal de nación catalana; ellos, en sus escuelas, no enseñarán el castellano, y el obrero catalán, nacido en Cataluña, de padres catalanes, educado en catalán, estará mutilado para la lucha social y romperá su solidaridad con los obreros de otras partes”. Repetim deu milions de cops la frase a la pissarra del professor Royo: “la enseñanza catalana sería la destrucción arrolladora de toda la cultura española”.

La cosa es va calmar totalment el 1939. Just l'endemà de l'ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, el subsecretari d’Ordre Públic i cap dels Serveis d’Ocupació, el general Eliseo Álvarez Arenas, va prometre que l'ensenyament canviaria encara més: “Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido”. I afededeu que va complir. Després va venir la democràcia, i com s'ha vist, es va arreglar tot. Però bé, no em feu cas perquè jo sóc un gat i no sé res. Només sé fer mèu mèu.