Súma+e i els Nous Catalans

Josep Maria Torrent

El president Josep Tarradellas va arribar a Catalunya procedent de l’exili al crit de “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”. El president Jordi Pujol no es cansava de repetir que “català és aquell que viu i treballa a Catalunya”. En tots dos casos està molt clar que el catalanisme, el nacionalisme de Catalunya, no és ètnic, ni és segregador, ni persegueix la puresa de sang. Era, com definia fa molts anys Miquel Roca, un nacionalisme de defensa i ara s’ha convertir en un nacionalisme de reafirmació i, sobretot, un catalanisme de subsistència. Hi ha una majoria que ha arribat a la conclusió que per continuar existint (no solament com a catalans, no per mantenir només la cultura, no per evitar perdre la llengua, no per no haver de renunciar a la història) com a persones que viuen en aquest país i que aspiren a un futur millor per als seus fills cal fer un pas endavant i decidir per quin camí s’ha de continuar: anar sols o continuar amb Espanya.

Si el debat sobre el futur de Catalunya estigués solament en mans dels polítics l–tot i ser important—el seu abast quedaria reduït a un tema oficial articulat al Parlament i visualitzat als mitjans de comunicació. Però el Dret a Decidir ja ha superat el debat oficial de la classe política per fer cau a la societat civil. I no la tradicional societat civil catalana (burgesia, classes mitges empresarials o quadres institucionals) sinó que ha transcendit als sectors que poden fer caure, ara i en el futur, la torrada d’un cantó o de l’altra: els castellanoparlants (Súma+e) i els ciutadans procedents d’altres països del planeta (Nous Catalans).

Espanya no sap veure que hi ha un mar de fons que mou als sectors que teòricament haurien de ser menys proclius al Dret de Decidir de Catalunya. L’associació Súma+e és un exemple clar. Format per castellanoparlants que es defineixen com a espanyols són partidaris que Catalunya decideixi el seu futur i, en el seu cas, sigui independent. Més enllà que bona part dels seus dirigents es proclamin ferms admiradors d’ERC i del seu líder, Oriol Junqueras(fins i tot algun dels seus líders forma part de l’entramat orgànic del partit independentista), la capacitat d’aplegar milers de persones al voltant de la idea de la independència des l’espanyolitat és un fet nou que ni PP ni PSOE valoren prou bé.

També és destacable el treball que Àngel Colom (ex Esquerra, avui a CDC) està fent entre els col·lectius procedents de la nova immigració és una llavor que ha de permetre a mig termini la seva integració al país. De fet, és actualitzar el model que va fer possible que molts dels fills d’aquell col·lectiu de subsaharians procedents de Gàmbia o Senegal que van arribar als voltant del 1980 i treballaven els camps del Maresme visquin com uns catalans més dins aquesta societat.

Contra aquest moviment de fons l’Estat solament és capaç de jugar amb la desinformació que apel·la al discurs de la por a una Catalunya aïllada; o amb la tergiversació per alterar el resultat de les balances fiscals contràries a aquest país; o amb l’atac a la immersió lingüística... Els polítics estatals estan demostrant que tenen poca talla d’estadistes, poca capacitat d’anàlisi i menys capacitat de reacció.