La República espanyola contra Catalunya
«La indivisibilitat de la unitat d’Espanya és un fil consistent que uneix l’Espanya republicana amb la monàrquica»
Jordi Finestres
L’article d’avui no agradarà als partidaris de la República espanyola que la visualitzen com un règim que presumptament solucionaria el suposat encaix entre Catalunya i Espanya, un encaix que no té massa sentit entre dues nacions que majoritàriament volen ser estats independents (Espanya ja l’és; Catalunya ho serà), sense subordinacions, agermanades i ben avingudes pel que calgui, però en definitiva lliures una de l’altra.
En aquestes hores d’intens debat sobre el model d’estat a Espanya, de dicotomia entre república i monarquia, entre democràcia i divinitat, no deixa de sorprendre’m la lliure associació de determinats conceptes. Es parla de republicanisme com un fet vinculat necessàriament al progressisme, a un ideal de justícia, llibertat i fraternitat que manca vegades no s’adequa a la realitat històrica contemporània a casa nostra.
Personalment prefereixo un règim republicà en el qual pugui participar de l’elecciódel meu president que no pas un règim monàrquic on el cap de l’estat es designa per criteris tan democràtics i moderns com l’herència sanguínia, però intueixo que algunes o moltes de les persones que a Catalunya demanen joiosament una república per a Espanya els manca una mirada enrere.
Potser convé recordar que “l’Estat Català que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques” que volia proclamar Macià el 14 d’abril de 1931 passà a ser una proclamada “República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica” per ser finalment substituïda, al cap de només tres dies, per “un govern de la Generalitat de Catalunya”, denominació que permetia a Catalunya assumir certes competències, però sempre sota la jurisdicció espanyola. Aquella rebaixa nacional suposà, en paraules de Macià, el pitjor dia de la seva vida política.
Potser convé explicar que el 1932 les Corts de la República espanyola manada per les esquerres retallà l’Estatut de Catalunya aprovat un any abans en referèndum pel poble de Catalunya amb un suport del 95% dels votants. Aquell Estatut de Núria proposava una Espanya federal, el català com a única llengua oficial de Catalunya i competències exclusives per a la Generalitat en ensenyament, divisió territorial, règim municipal, justícia, obres públiques, dret civil, ordre públic... Però la llei catalana va quedar mutilada després d’una campanya anticatalanista a la premsa espanyola -els recorda quelcom aquesta història? Les Corts republicanes rebaixaren Catalunya a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”.
Potser convé no oblidar que el novembre de 1933 la dreta guanyà a les eleccions generals a Espanya (CEDA) i a Catalunya (la Lliga), i que l’anticatalanisme s’estengué majoritàriament arreu de la península. L’Espanya republicana –i ara conservadora- envià al Tribunal Constitucional -els continua sonant aquest tipus d’episodis?- la Llei de Contractes de conreu aprovada al Parlament de Catalunya, que regulava l’arrendament agrícola i millorava la situació dels arrendataris.
Potser convé dir que la tibantor política entre Espanya i Catalunya esclatà el 6 d’octubre de 1934 quan el president Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola, un pronunciament que cal llegir-lo com una resposta a la deriva reaccionària que estava adoptant el govern espanyol vers Catalunya i la mateixa República. La reacció de Madrid no es feu esperar i l’exèrcit entrà al Palau de la Generalitat per arrestar Companys i el seu govern. La República democràtica espanyola va privar de llibertat el president i el govern de Catalunya durant més de setze mesos. Sí, la República democràtica espanyola va suspendre les institucions polítiques catalanes, els periòdics i derogà les lleis aprovades pel Parlament, inclòs l’Estatut.
La indivisibilitat de la unitat d’Espanya és un fil consistent que uneix l’Espanya republicana amb la monàrquica, la constitucional amb la feixista, la de dretes amb la d’esquerres. No en tingueu cap dubte. La història així ho avala.
En aquestes hores d’intens debat sobre el model d’estat a Espanya, de dicotomia entre república i monarquia, entre democràcia i divinitat, no deixa de sorprendre’m la lliure associació de determinats conceptes. Es parla de republicanisme com un fet vinculat necessàriament al progressisme, a un ideal de justícia, llibertat i fraternitat que manca vegades no s’adequa a la realitat històrica contemporània a casa nostra.
Personalment prefereixo un règim republicà en el qual pugui participar de l’elecciódel meu president que no pas un règim monàrquic on el cap de l’estat es designa per criteris tan democràtics i moderns com l’herència sanguínia, però intueixo que algunes o moltes de les persones que a Catalunya demanen joiosament una república per a Espanya els manca una mirada enrere.
Potser convé recordar que “l’Estat Català que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques” que volia proclamar Macià el 14 d’abril de 1931 passà a ser una proclamada “República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica” per ser finalment substituïda, al cap de només tres dies, per “un govern de la Generalitat de Catalunya”, denominació que permetia a Catalunya assumir certes competències, però sempre sota la jurisdicció espanyola. Aquella rebaixa nacional suposà, en paraules de Macià, el pitjor dia de la seva vida política.
Potser convé explicar que el 1932 les Corts de la República espanyola manada per les esquerres retallà l’Estatut de Catalunya aprovat un any abans en referèndum pel poble de Catalunya amb un suport del 95% dels votants. Aquell Estatut de Núria proposava una Espanya federal, el català com a única llengua oficial de Catalunya i competències exclusives per a la Generalitat en ensenyament, divisió territorial, règim municipal, justícia, obres públiques, dret civil, ordre públic... Però la llei catalana va quedar mutilada després d’una campanya anticatalanista a la premsa espanyola -els recorda quelcom aquesta història? Les Corts republicanes rebaixaren Catalunya a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”.
Potser convé no oblidar que el novembre de 1933 la dreta guanyà a les eleccions generals a Espanya (CEDA) i a Catalunya (la Lliga), i que l’anticatalanisme s’estengué majoritàriament arreu de la península. L’Espanya republicana –i ara conservadora- envià al Tribunal Constitucional -els continua sonant aquest tipus d’episodis?- la Llei de Contractes de conreu aprovada al Parlament de Catalunya, que regulava l’arrendament agrícola i millorava la situació dels arrendataris.
Potser convé dir que la tibantor política entre Espanya i Catalunya esclatà el 6 d’octubre de 1934 quan el president Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola, un pronunciament que cal llegir-lo com una resposta a la deriva reaccionària que estava adoptant el govern espanyol vers Catalunya i la mateixa República. La reacció de Madrid no es feu esperar i l’exèrcit entrà al Palau de la Generalitat per arrestar Companys i el seu govern. La República democràtica espanyola va privar de llibertat el president i el govern de Catalunya durant més de setze mesos. Sí, la República democràtica espanyola va suspendre les institucions polítiques catalanes, els periòdics i derogà les lleis aprovades pel Parlament, inclòs l’Estatut.
La indivisibilitat de la unitat d’Espanya és un fil consistent que uneix l’Espanya republicana amb la monàrquica, la constitucional amb la feixista, la de dretes amb la d’esquerres. No en tingueu cap dubte. La història així ho avala.
No hay comentarios:
Publicar un comentario