El full de ruta de Catalunya

"Hi ha una cosa que es diu dret internacional i una altra encara més important que es diu Drets Humans, incloent-hi l’article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics"

Víctor Alexandre

No és cap secret que la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l’autonomia catalana són dues eines que el govern espanyol està estudiant per frenar el procés independentista, la qual cosa significa que, llevat que la Unió Europea li ho exigís, mai no permetrà la consulta. No la permetrà per tres raons bàsiques: una, perquè està plenament convençut que la perdria; dues, perquè va contra els seus principis totalitaris; i tres, perquè implicaria un reconeixement nacional de Catalunya que seria determinant. Davant d’això, hom pot pensar que una solució intermèdia podria ser la del referèndum a tot l’Estat espanyol. És a dir, que votés la gent de Madrid, de Toledo, de Burgos... Sobre el paper sembla una solució òptima per a l’Estat, ja que li permetria admetre la consulta tot garantint-se un resultat victoriós. Però no en farà ús perquè sap perfectament que els referèndums d’autodeterminació es fan només al territori que es vol autodeterminar, no pas a la resta de l’Estat que hi està en contra. Altrament, aquests referèndums, a banda de no ser democràtics, no tindrien cap sentit, ja que suposarien la impossibilitat sistemàtica que el territori que volgués independitzar-se ho pogués fer.

Més enllà d’això, però, la raó principal per la qual la ‘solució’ d’un referèndum a tot l’Estat tampoc no agrada al govern espanyol, ni tampoc al Partit Socialista, és perquè saben que el món sencer estaria pendent del resultat a Catalunya. El resultat a Espanya no tindria cap interès per a ningú. En altres paraules: si els catalans votaven majoritàriament SÍ a la independència, els vots negatius dels espanyols, per més que sumessin, no tindrien cap força ni significació i l’Estat hauria caigut en la seva pròpia trampa.

“Aleshores què?”, pensarà algú. Doncs hi ha una cosa que es diu dret internacional i una altra encara més important que es diu Drets Humans, incloent-hi l’article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Totes les constitucions dels estats que l’han subscrit hi estan subordinades. Espanya també. Això significa que si Espanya és veritablement un Estat democràtic no pot impedir que una nació com Catalunya s’expressi per mitjà de les urnes. Només els règims totalitaris criminalitzen les urnes, que és justament el que ara està fent Espanya. D’acord amb això –i malgrat que menteix en dir que la seva Constitució no permet fer referèndums consultius– Espanya persistirà en la criminalització del dret a decidir i, a l’inrevés del que ha fet el govern britànic, no permetrà l’exercici del vot. Arribats aquí, doncs, Catalunya ha de poder votar d’acord amb la llei catalana o anar directament a unes eleccions plebiscitàries. Unes eleccions que hauran de ser el més immediates possible.

Un cop ens situem en aquest marc, no hi ha dubte que l’actual ventall parlamentari experimentarà canvis. És ben segur. Però en cap cas minvarà el vot independentista. Al contrari. L’independentisme no sols mantindrà la seva majoria absoluta, sinó que augmentarà, mentre que l’espanyolisme minvarà. I, si bé és cert que Ciudadanos pujarà una mica, serà pura anècdota, atès que ho farà a costa del Partit Popular i del Partit Socialista. És a dir, que, globalment, el bloc nacionalista espanyol s’encongirà. Pel que fa a la minva que les enquestes prediuen a Convergència, sembla força versemblant amb ulls del present. Però quan arribin les eleccions és obvi que hauran passat moltíssimes coses i que l’escenari no serà el mateix. Encara no hem vist res dels extrems a què pot arribar l’absolutisme espanyol. Arribaran fins i tot a criminalitzar els seus propis demòcrates, és a dir, tots aquells espanyols favorables al lliure albir de Catalunya. I quan comenci l’autèntica ofensiva –cosa que s’esdevindrà tan bon punt fixem la data de la consulta– tindrà una gran repercussió a les urnes el paper que jugui Convergència en el procés. Si l’actitud del president Mas davant d’aquest panorama és de fermesa absoluta, si s’allibera del llast suïcida que suposa Duran i Lleida i si el partit agafa el bou per les banyes i parla diàfanament d’independència, d’Estat independent, com fa Alex Salmond, els vots malfiats que li van fugir en les eleccions anteriors poden tornar. En la Catalunya d’avui, l’ambigüitat ha deixat de ser políticament rendible. Ara toca fermesa, i després de les eleccions serà el moment que la majoria parlamentària, en rigorós compliment del programa presentat a les eleccions, proclami la independència de Catalunya.

Queda, com deia, l’estadi de la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l’autonomia. És una mesura que els membres de l’executiu espanyol poden prendre, certament. Són fills de la ‘cerrazón’ i ja fa temps que ‘se lo pide el cuerpo’. Creuen –santa innocència– que això acabaria amb el procés català. Morta la cuca, mort el verí. Que ho provin. Jo, però, m’ho pensaria dues vegades, ja que és una arma de doble tall. Destituir un president democràticament escollit i emmanillar un poble de la Unió Europea, acusant-lo del delicte de voler votar, tindrà conseqüències molt greus per a Espanya en l’esfera internacional i cohesionarà encara més la societat catalana en favor de la independència. La independència de Catalunya és un fet irreversible, però Espanya no ho pot assumir. No ho assumirà ni tan sols quan ja hagin passat molts anys de la incorporació de Catalunya a les Nacions Unides.

Testimonio de Jorge García

http://www.youtube.com/v/3De-J-Z9Ix8?autohide=1&version=3&attribution_tag=-80nXVcMh9q0taHbItDvXw&showinfo=1&autohide=1&autoplay=1&feature=share

Catalan Way. La Via Catalana al Món

http://www.youtube.com/v/Kj_IL0hhFQ0?version=3&autohide=1&autohide=1&showinfo=1&feature=share&autoplay=1&attribution_tag=Z7CcWbZoCSY0JPxgc1tY8g

El món ho ha de saber

http://www.youtube.com/v/OsZxDf6pZM0?version=3&autohide=1&autohide=1&feature=share&showinfo=1&attribution_tag=CAwSK897ffn-b8_pSXNO-Q&autoplay=1

EL MODERATS

Vicent Sanchis

Una part important dels poders econòmics i financers catalans –entre els quals hi ha els responsables de les dues grans entitats de crèdit i els principals empresaris de premsa– es miren amb inquietud el procés sobiranista que viu el país, sobretot des de l’11 de Setembre del 2012. Aquell any la manifestació va aplegar centenars de milers de persones sota un lema inapel·lable: independència. I aquella exhibició de força cívica va moure Artur Mas a avançar les eleccions, després de constatar l’enèsim fracàs amb l’intent d’acordar un nou pacte fiscal.
 

Alguns representants d’aquests poders –com ara José Manuel de Lara– constaten amb agror el seu rebuig a qualsevol “aventura” que separi Catalunya d’Espanya. La majoria són més prudents i es limiten a constatar, una vegada i una altra, que no són gens partidaris de la “inestabilitat i que, per contra, el sentit comú recomana “el diàleg i l’acostament de posicions”. Les propostes de Pere Navarro o de Josep Antoni Duran i Lleida donen marge a aquests recels i aquestes prudències. Quan el president del comitè de govern d’Unió Democràtica va proposar i reclamar una “tercera via” molts d’ells s’hi van sentit ben identificats.
 

Ara es proclamen “moderats” i demanen tant al govern d’Espanya com al de Catalunya si tenen “por” del “pluralisme intern” de les dues societats. Tant com els és possible intenten pressionar Mariano Rajoy i Artur Mas perquè abandonin “posicions intransigents” i reprenguin un diàleg necessari per evitar les crisis que s’insinuen amb força. Ahir l’editorial de 'La Vanguardia', obert en portada, es presentava com un manifest representatiu d’aquestes opcions. “Mentrestant, són molts els catalans, molts més dels que pugui semblar, que insistiran i perseveraran en la via del diàleg, que en aquest moment sembla aixecar tantes reticències. Senyal inequívoc que és una bona via”, concloïa.
 

Tot plegat fa la bona fila de les opcions moderades –així se’n proclamen–, responsables i conciliatòries. El gran problema –potser la gran trampa– és que apel·len a les dues parts –l’espanyola i la catalana– com si fossin iguals, com si tinguessin els mateixos recursos i la mateixa capacitat d’incidir l’una en l’altra. Fins i tot com si tinguessin la mateixa responsabilitat. I obliden, de manera sistemàtica, que a un costat només hi ha la reivindicació i la pressió cívica, i a l’altre hi ha el poder. Tots els poders. L’Estat espanyol se sent poderós i per això perpetra la intransigència més feroç. Els “moderats”, que s’esclafen una vegada i una altra contra el mur d’incomprensions que hi ha Madrid, acaben girant la vista a Catalunya i corren el perill d’enfadar-se amb la part més dèbil, d’atribuir-li’n tota la responsabilitat. Quan ho facin deixaran de ser moderats i es transformaran en còmplices. 

MODERATS I INDEPENDENTISTES

“No tots els moderats som partidaris de la tercera via, perquè, d’entrada, som independentistes. I som moderats perquè creiem en la democràcia i en el pacte per exercir el dret de decidir.” 

Agustí Colomines

La Vanguardia va publicar ahir un editorial, “¿Quién teme a los moderados?”, que és d’aquells que pretenen marcar l’agenda política. És ben legítim. Tots els diaris del món ho intenten, per bé que no sempre ho aconsegueixin. El diari barceloní darrerament ha errat en les seves apostes polítiques. Deu ser perquè no hi ha cregut de veritat o bé perquè les ziga-zagues en política no tenen el mateix efecte que el sistema tiki-taka té en el futbol. En política es perd el control del temps i de l’espai quan l’actitud és erràtica.

 

La història de 'La Vanguardia' és la història de les classes dirigents catalanes, les quals, per cert, no sempre han estat ni prudents ni moderades. Al contrari, han atiat el foc de la violència i la rebel·lió amb el mateix empeny que ho feien les organitzacions anarcosindicalistes o extremistes. La valuosa hemeroteca del diari —ara accessible per a tothom— conté tota mena de proves del que dic. Només cal posar al cercador uns quants noms, més enllà del sempre recurrent i amable Gaziel. També s’hi poden trobar articles de personatges, diguem-ne, més inquietants, com Fernando Valls Taberner, pare dels Valls-Taberner Arnó que després de la Guerra van acabar controlant, juntament amb les famílies catalanes Millet, Carceller i Biosca, el Banco Popular Español. D’aquest eminent medievalista és un article del 15 de febrer de 1939, d’abans per tant que acabés oficialment la Guerra Civil, força conegut però només citat en aquella part que dóna sentit al títol, “La falsa ruta”: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”.

No és un article, és un ditirambe per exaltar la Catalunya espanyola sota el règim de Franco i culpar el catalanisme —aquell mateix catalanisme que ara tothom posa d’exemple del seny i la moderació catalanes— de tots els mals de la Catalunya i l’Espanya en guerra: “El catalanismo no logró casi nunca dejar de presentar una significación partidista; ni alcanzó a abandonar a tiempo unos derroteros que a la postre han conducido al país a la ruina. Nadie puede hoy honradamente dejar de confesar que, en fin de cuentas, el catalanismo, al término de su trayectoria, se ha vuelto contra Cataluña; y que incluso lo que un tiempo pudo tener de generosa aspiración renovadora, en medio de la general decadencia, lo que tuvo también de idealidad, desviada sin duda, pero llena, de ingenuas ilusiones, lo que haya representado en cuanto a anhelos de reforma y de perfección, bien que exaltados y turbulentos, todo ello ha sido ignominiosamente prostituido y sacrificado en estos últimos años. Lo que, en medio de la equivocación general, hubiera en él de nobles ansias renovadoras y de esencias tradicionales, ha sido muerto últimamente por los corifeos separatistas, y a consecuencia de ello el catalanismo es hoy un cadáver. Para el bien de Cataluña y de España entera no lo podemos de ningún modo dejar insepulto”.

 

Amb un diagnòstic tan sever, l’antic diputat de la Lliga Catalana arribava a un conclusió que sí que era històricament injusta i del tot falsa, atès que el cop d’Estat fou responsabilitat exclusiva dels militars i no pas de les autoritats civils catalanes o espanyoles, una tesi, per cert, que només sostenen els historiadors i publicistes franquistes. El remei que proposava Valls Taberner era tan simple com irreal: “Hay que liquidar, pues, un pasado equivocado, y en sus resultados desastroso; hay que reemprender el camino, volviendo al buen sendero. Cataluña es una realidad viva y no un prejuicio tendencioso; y para restaurar su vida y redimirla y dignificarla de verdad sólo hay un camino: despojarla de sectarismos, de mezquindades y de encogimientos, devolverle el buen sentido, librarla de megalomanías y de emperezamientos, de disipaciones y de frivolidades, de chavacanerías [sic] y de ridiculeces, y hacerla andar con fe, con amor y con el mejor espíritu por la ancha vía triunfal de la Nueva España, hacia un destino común lleno de promesas y de esplendores, de gloria auténtica y de progreso positivo”. 

 

O Valls Taberner era un modern a l’ample o bé els raonaments que s’esgrimeixen avui dia contra el catalanisme sobiranista són tan antics, arnats i rebregats com ho eren els d’un intel·lectual tenallat per la por, les sagnants lluites ideològiques i la profunda decepció política que li havia provocat la República. Valls Taberner va voler trobar la palla en l’ull del catalanisme sense reconèixer que la biga de la dictadura que ell defensava impactava contra el règim constitucional republicà per destruir la democràcia. Diguem les coses pel seu nom, oi? I és que falsa ruta del catalanisme nacionalista havia sigut, segons Valls Taberner, la seva deriva separatista. Així doncs, la guerra ja no era la conseqüència directa del cop d’Estat sinó que havia estat covada en els ambients que havien volgut anar massa enllà. Culpabilitzar el catalanisme era més fàcil que culpabilitzar els immobilistes i els extremistes de veritat, de dreta o d’esquerra. Era l’explicació adequada per explicar el fracàs d’un moviment polític que, per damunt de tot, havia estat un dels grans factors de modernització del país i fins i tot de l’Estat. No ho dic jo. M’ho va explicar meravellosament bé l’historiador madrileny Vicente Cacho Viu, que va ser professor meu d’Història de Catalunya quan ell era catedràtic a la Universitat de Barcelona.

 

El catalanisme ha estat modernitzador i, també, almenys en el seu tronc central, el principal impulsor del moderantisme. I en aquest sentit és com cal reivindicar-lo, perquè sinó ningú no podrà entendre per què som on som i per què ha tingut el suport de tanta gent durant tants anys i, a més, per què ha impregnat ideologies tan diverses, que van del comunisme a la democràcia cristiana. Al marge d’aquest catalanisme transversal només n’han quedat aquells que han negat la nació catalana i n’han volgut fer desaparèixer els trets identitaris, el que inclou els lerrouxistes, els faistes i els franquistes. Però que el catalanisme hagi estat moderat, dialogant i pactista durant anys no ha comportat que fos ben rebut a Espanya. Hi ha molta i bona literatura històrica sobre els intents d’establir alguna mena d’aliança entre l’Espanya intel·ligent i il·lustrada i el catalanisme. Aquesta mateixa literatura demostra que tots els intents han acabat en fracassos sonats o bé, com va passar durant la darrera transició, en una claudicació catalanista que va haver d’acceptar tant si com no bou per bèstia grossa. Als moderats d’aleshores els va semblar que recuperar una autonomia limitada era el preu calia pagar per consolidar la democràcia. Quan s’ha volgut fer un salt endavant, el 2006, la reacció espanyola va ser furibunda. I aquí va començar la transformació del catalanistes moderats en moderats sobiranistes.

 

El desconcert de 'La Vanguardia' és genealògic. Arrenca de la naturalesa mateixa del que ha estat aquest diari en la història de Catalunya. Van errar en el passat i poden tornar a errar en el present perquè potser no entenen que la moderació no és a les seves mans ni vol dir, necessàriament, claudicació. Que el catalanisme s’hagi desplaçat cap a l’independentisme, o almenys cap a la solució sobiranista per damunt de l’autonomista, no el fa més radical; simplement el transforma. Arribar a la conclusió que l’autonomisme ja no és cap solució i que l’única via possible és dotar Catalunya d’estructures d’Estat pròpies i no pas prestades (que van i vénen segons l’humor i les majories parlamentàries espanyoles), no és cap mostra de radicalisme. Al contrari, és la visualització del seny català per continuar defensant una Catalunya moderna, econòmicament pròspera i nacionalment competitiva en el món de la globalització. El president Artur Mas no s’ha begut l’enteniment, ni és un buròcrata moderat que de sobte ha esdevingut el cap dels irredempts per les males influències d’ERC. Això és un d’aquells gags de Polònia que només fa riure els babaus.

 

L’1 de desembre de 2012 —després de les eleccions, per tant—, vaig publicar un editorial en el web de la Fundació CatDem titulat “Els moderats i la independència”, que no va agradar a ningú perquè hi deia coses com aquesta: “La majoria política que demanava el MHP Artur Mas no s’ha assolit perquè els moderats s'han refugiat en altres opcions i una altra franja, menor de la que es diu, s'ha sentit còmode amb ERC. Que els moderats hagin decidit no refiar-se del procés sobiranista encapçalat per Mas és un símptoma que el control de la velocitat és vital. Les presses debiliten el sobiranisme. Ara cal fer una parada per refer l'aliança amb els moderats que tenen clara la catalanitat per bé que no siguin independentistes. S'equivoquen els que expliquen la davallada de CiU pel refús dels electors a les polítiques de contenció econòmica o bé a les declaracions d’algun dirigent de la federació. Són molts menys dels que ERC voldria. El problema són els moderats que han dubtat. Cal convèncer-los com sigui perquè llavors la independència sí que serà imparable.” La qüestió avui és la mateixa: obtenir el control del temps.

Després de la Via Catalana i de la perllongada mobilització sobiranista davant l’immobilisme espanyol, l’únic retret que ens podem fer és que de vegades els de la pressa persisteixen a voler debilitar el líder dels moderats, que no pot ser ningú més que el president Mas, amb actituds i reivindicacions impossibles. Quina importància té fixar una data si l’has de pactar, si es vol fer bé, amb l’Estat? Per què la governabilitat de Catalunya depèn d’una data i una pregunta quan, de moment, el govern espanyol té enrocat al català? És el suport a Mas el que debilitarà la intransigència espanyola i farà inútil les terceres vies que tampoc no atenen a Madrid.

 

Per dir-ho ras i curt. No tots els moderats som partidaris de la tercera via, perquè, d’entrada, som independentistes. I som moderats perquè creiem en la democràcia i en el pacte per exercir la democràcia que s’ha de traduir en el permís governamental per exercir el dret a decidir, que és sinònim d’autodeterminació. I som moderats, també, perquè ens reivindiquem del catalanisme popular que ha sostingut tot el que una vegada i una altra, sigui després d’una guerra, sigui amb motiu d’una crisi econòmica, es vol fer passar com una falsa ruta que només ens genera desgràcies. El catalanisme va ser víctima, certament, dels extrems en una època que l’historiador Eric Hobsbawm va anomenar així: dels extrems. Ara també podria ser-ne víctima, però l’extrem aquest cop no és l’extremisme ideològic, sinó l’immobilisme, incloent-hi l’unionisme vitaminat que cada dia s’aparta més del dret de decidir. En qui període de la història de Catalunya s’ha intentant resoldre democràticament el plet català sense condicionants de cap mena? Aquesta és la pregunta que s’haurien de fer els partidaris de la tercera via. La incorporació dels moderats al sobiranisme ha convertit en majoritari un independentisme que en altres temps era minoritari. Hi ha moderats que encara dubten, d’acord. Però el preu per esperar-los no pot ser mai reprendre la cantarella de la falsa ruta. Fóra un error i situaria Catalunya al caire de l’abisme i de la marginalitat. Cal controlar el temps, és clar que sí, i els arguments i també la governabilitat. I aquí és on convindria que aprenguessin la lliçó de la història ERC i CiU. Si el procés sobiranista aixeca reticències és perquè de vegades es tenyeix de partidisme. Però això ja són figues d’un altre paner. Potser si ERC hagués entrat al Govern des del primer dia i CiU hagués fet de partit moderat i independentista sense fer seguidisme dels republicans, ara probablement estaríem en una altra conjuntura, més robusta interiorment, encara que la relació amb el govern central fos igual de dolenta.

 

La tercera via no és de cap manera l’única opció que demana diàleg i pacte, que és la tesi de l’editorial de La Vanguardia. El president Artur Mas ha reclamat aquest diàleg per canviar la relació amb Espanya des del 2010. Ho va fer amb la proposta de pacte fiscal quan la majoria d’empresaris que ara es posen a recer de la tercera via li van girar l’esquena. I ho fa en aquests moments quan reclama negociació i diàleg per poder consultar el poble català —majoritàriament sobiranista si mirem la correlació de forces al Parlament— sobre el seu futur. Es pot ser moderat i independentista, doncs. És el govern espanyol qui tem els moderats, perquè per primera vegada en la història contemporània de Catalunya es podria produir un canvi “radical” sense cap mena de violència, si descomptem els insults de la caverna mediàtica espanyola i catalana. Per acabar l’article amb la mateixa figura retòrica que empra l’editorialista de La Vanguardia: si els moderats independentistes som tan combatuts és perquè és un senyal inequívoc que anem pel bon camí.  

L'empobriment de la Catalunya social

VICENÇ NAVARRO 

| Actualitzada el 26/10/2013 00:00

L'Eurostat, l'agència estadística de la Unió Europea (UE), acaba de publicar una sèrie de dades sobre la situació social als països d'aquesta col·lectivitat política, incloent-hi la Unió Europea dels Quinze, UE-15 (el grup de països de la UE amb un nivell semblant de desenvolupament econòmic al d'Espanya i Catalunya), que mostra una situació altament preocupant per a Espanya. En comparar aquestes dades amb les que elabora l'Idescat, l'agència d'estadística de la Generalitat de Catalunya, es pot veure que la situació és, en la majoria d'indicadors socials, fins i tot pitjor per a Catalunya.

Comencem pel mercat de treball, on la majoria de la població obté els seus ingressos. I per entrar en l'anàlisi del mercat de treball, és necessari mirar la situació econòmica en general. Doncs bé, l'economia catalana ha descendit l'any 2012 més ràpidament, gairebé tres vegades més, que l'economia de la mitjana de la UE-15. Un altre indicador negatiu és que la taxa d'ocupació de la població (dels 15 als 64 anys) és més baixa a Catalunya que a la UE-15 (60,3% i 65,2%, respectivament), la qual cosa es dóna tant en els homes com en les dones. I aquesta baixa ocupació no es deu al fet que la gent no vulgui treballar. Hi ha moltíssima gent que vol treballar i no troba feina. En realitat, l'atur és un dels més alts de la UE-15 (UE-15, 10,7%, i Catalunya, 22,7%, el més alt dels països de la UE-15 després d'Espanya, 25,2%, i Grècia, 24,5%). Aquest percentatge és, fins i tot, més del doble (50,7%) per als joves menors de 25 anys, que és també el més alt de la UE-15 (22,2%) després d'Espanya (53,2%) i Grècia (55,3%). Aquesta elevada desocupació s'ha accentuat amb la reforma laboral, votada pel partit que governa la Generalitat, i presentada per aquest partit i pel partit que governa Espanya com la mesura necessària, precisament, per reduir aquesta desocupació.

Aquesta imatge tan negativa del mercat de treball fins i tot empitjora quan analitzem l'atur crònic, és a dir, les persones en desocupació durant llargs períodes de temps. Catalunya està, de nou, juntament amb Espanya, a la cua de l'Europa social. El percentatge de persones que estan aturades durant més d'un any a Catalunya (i a Espanya) és gairebé tres vegades més elevat que a la UE-15. La situació és semblant pel que fa a la precarietat, molt més estesa a Catalunya i a Espanya que en la mitjana de la UE-15.

I, en contra de la percepció promoguda constantment per cercles econòmics i financers que el problema del mercat laboral català i espanyol és la seva excessiva rigidesa, Catalunya té un dels percentatges més baixos de treballadors amb contracte fix de la mitjana de la UE-15. Aquest deteriorament del mercat de treball català es reflecteix també en un marcat descens salarial. A Catalunya i a Espanya, en contra del que va dir el ministre Montoro, els salaris van baixar un 0,2% el 2012, contrastant amb els de la mitjana de la UE-15, que van pujar un 0,8%.

Pel que fa a despesa pública social, les dades són igualment preocupants. La despesa pública en protecció social a Catalunya és de les més baixes de la UE-15 (22,6% versus 30,2% del PIB, respectivament, el 2010), a pesar que Catalunya sigui més rica que la mitjana de la UE-15 (el seu PIB per càpita és el 110% de la mitjana del de la UE-15). I això passa en la majoria de serveis públics de l'estat del benestar. Així, en educació, la despesa pública del 2010 va ser només del 4,1%, molt més baixa que la mitjana de la UE-15 (6,1%). Aquesta diferència és doblement preocupant, perquè les necessitats educatives de Catalunya són molt més grans que les de la mitjana de la UE-15: el percentatge de la població de 20 a 64 anys que ha aconseguit almenys l'ensenyament secundari és dels més baixos de la UE-15 (54,4% versus 71,2% en la mitjana de la UE-15). El dèficit social apareix no només en la despesa, sinó també en la normativa de protecció social. Així, el salari mínim a Catalunya és dels més baixos de la UE-15. Es miri com es miri, la Catalunya social està a la cua de l'Europa social (dels 15).

L'argument que té més visibilitat mediàtica als mitjans de més difusió a Catalunya és el dèficit fiscal, referit també en termes més bel·licistes com "l'espoli de Catalunya per part d'Espanya". Ja he mostrat en un altre article amb dades que aquest dèficit explica solament una part d'aquest enorme dèficit social de Catalunya. Aquest dèficit fiscal explica part del subfinançament de les transferències i serveis públics de l'estat del benestar. Però n'explica només una part perquè la major part es deu a una altra causa que rarament apareix als mitjans d'informació de més repercussió. I això es veu molt clarament en l'anàlisi de l'enorme deteriorament del mercat laboral català i en el gran descens de la seguretat i la protecció socials i dels salaris. Uns fets, tots, que responen a reformes del mercat laboral aprovades a les Corts espanyoles per partits catalans que tenen representació al Parlament de Catalunya i que governen Catalunya i/o l'han governat. Aquests partits, amb el seu vot a les Corts espanyoles, reflecteixen la seva sensibilitat política conservadora, liberal i/o socioliberal, una sensibilitat que apareixeria també en cas que governessin una Catalunya independent. Aquesta és la causa de l'endarreriment social de Catalunya: l'enorme domini d'aquestes forces conservadores, liberals i socioliberals en la governança de Catalunya (i d'Espanya). Per aquest motiu tots dos països estan a la cua de l'Europa social.

Les dades presentades assenyalen que l'argument, sovint adduït, que una Catalunya independent tindria un estat social més ben finançat que ara, dependria de qui dominés la transició de la Catalunya actual a la Catalunya sobirana. Avui la Catalunya social està molt per darrere del que li correspondria pel seu nivell de riquesa i pel nivell de recursos que la Generalitat de Catalunya podria recollir si hi hagués aquesta voluntat política.

¡A mí me hablas en español! (CATALANOFOBIA)

ELOGI DEL BOTIFLER

Estranya figura, la de la traïció. Present a la història de la humanitat des del moment zero. De Caïm a Judes, de Brutus a Fouché, de Macbeth a Sauron. El traïdor gaudeix d’una mala reputació. Fins i tot en el cas dels catalans, la paraula s’usa escassament, s’ha preferit escollir la de “botifler”, com insult i acusació de falta de moral irredimible versus el propi país. Error.

I és que quin tema més fascinant en la historia de la Catalunya neocolonial que vivim des de 1714! Davant dels fracassos del catalanisme, el botiflerisme ha demostrat una vida excepcionalment sana i robusta, ha superat tots els obstacles, l’han fet seu desenes de catalans mig amagats en tots els àmbits de la vida nacional: acadèmics, periodistes, editors, empresaris, banquers, artistes, intel•lectuals, polítics, fiscals, jutges, etc. Sense cap mena de dubtes, ni el regionalisme, ni el federalisme, ni el catalanisme, ni l`independentisme, el moviment polític triomfant, fins ara, ha estat el botiflerisme. Poden haver canviat règims polítics, costums ancestrals, tradicions mil•lenàries, però el botiflerisme ha romàs indemne, avui camuflat de status-quo. Parodiant Capri, l’amor se’n va, però el botifler es queda.

No és cap novetat per ningú, a aquestes alçades, una de les lleis històriques catalanes: la rendició de certs grups catalans davant dels interessos econòmics i polítics espanyols. Certes elits catalanes han estat sempre molt generoses en l’acompliment de qualsevol tasca que suposés la destrucció de la unitat catalana i que reconduís qualsevol intent d’emancipació nacional cap al seu lloc on sempre l’han volgut: el no res, la província, Espanya.

L’inefable botifler no es posa en absolut vermell davant de les escandaloses xifres del desequilibri econòmic o de l’ofec cultural. Primer, perquè un bon botifler viu sempre per sobre de les possibilitats del seu poble; segon, perquè en assumir la condició botiflera, el botifler renuncia a la cultura de la terra on viu i assumeix com la pròpia la cultura impròpia (inclòs l’accent castellà pijo que eminents botiflers de la zona alta de Barcelona practiquen amb total desimboltura).

Fins ara, la tenalla de ferro entre les oligarquies espanyoles i els botiflers catalans ha funcionat de manera admirable, perfecta, com un rellotge suís. Avui emparats darrere de potentíssims mitjans de comunicació o, en els bons temps, darrere dels canons que bombardejaven Barcelona cada cinquanta anys, el pacte ha anat com una seda. I per engalanar-lo, la neollengua botiflera ha construït un sistema idiomàtic propi on les paraules “seny”, “responsabilitat”, “moderació” i “sentit d’Estat –espanyol-“ han brillat amb llum pròpia per sobre de la llengua de la tribu pagesa que han deixat enrere.

I tanmateix, davant de l’èxit de la fórmula, el botiflerisme triomfant viu uns moments angoixosos. El botifler, avui, fa patir. És conscient del perill que corre, per primer cop en 300 anys, amb l’avanç de les idees democràtiques, lligades a la independència del país que ells van decidir que no era el seu. Per això el botiflerisme, en un gest èpic, memorable, s’ha activitat i mobilitzat i mou totes les seves peces, peons, cavalls, alfils i Reis per a tractar de seguir mantenint un status-quo tan confortable com el que van disfrutar els primers botiflers de 1714, quan van entrar a la Ciutat de Barcelona amb el duc de Berwick i, sobre les runes de la ciutat desfeta, es van disposar a aplicar, diligents, el nou ordre borbònic.

Tres segles d’èxit. La historia de Catalunya ha estat fins ara la historia del triomf del botiflerisme. No és, doncs, digne d’elogi el botifler català?

Només de nosaltres depèn que fracassi.

CATALUNYA A LA SIBÈRIA!

Vaig conèixer ahir la història d'una mare nord-americana (de Virginia) que va enviar la seva filla (en principi rebel) a la Sibèria. El cas és que d'això ja en fa dos anys i la noia segueix allà, en condicions dures, ja que el pare és un quadre i ella ha de malviure (amb 17 anys que té ara la nana) en un hotel de l'indret on treballa "60 hores a la setmana". Segons allò que s'intueix de les intencions de la mare, la noia necessitava un correctiu important. Un correctiu, reitero, que fa dos anys que la té a la Sibèria. Espanya, amb Catalunya, està actuant en la línia. I esperi'n que de moment no ens trobem més que a la sala d'espera del nostre particular avió Virginia-Sibèria.

És esfereïdor el paternalisme suficient i displicent que polítics com Mariano Rajoy mostren davant d'allò que consideren brots de rebel•lia adolescent d'una Catalunya per a ells instal•lada a l'edat difícil dels granets de pus a la cara ad aeternum. Tradicionalment han considerat Catalunya com una menor d'edat sense dret a decidir, però en l'escalada dels últims anys no han vist en la reivindicació catalana un gest de maduresa i de fermesa, sinó desobediència, indisciplina, obstinació, sublevació i una insultant manca de docilitat que ni encaixen ni poden tolerar. D'aquí la política de càstig que apliquen i que encara aplicaran amb més intensitat en els propers temps. Esperi'n a quan tinguem fixades data i pregunta de la consulta.

De moment ens han anat escanyant l'economia no pagant allò que deuen, aportant els diners que ens transfereixen (a crèdit!) sempre a tocar de l'últim dia del venciment (i en alguns casos més enllà) per exemple per pagar nòmines, amb el propòsit de recordar qui mana i de qui és el sostre de la casa on hi ha la caixa forta. Ara sumen a l'escanyament fiscal el menyspreu institucional explícit i un mirar de posar en evidència via protocol allò que Catalunya és ara per ara respecte d'Espanya a nivell protocol•lari: una realitat menor. Ahir a tomb de l'acte de Foment, ara a tomb del Fòrum de la Mediterrània, demà ja se n'inventaran una altra. Pam-pam al díscol d'Artur Mas i son partit, això sí, al cul de tots els catalans i d'unes institucions que en teoria són de tots, també d'uns senyors del PP que projecten valorar-les molt poc i respectar-les força menys. Dilluns el diputat José Antonio Coto ho deia clar a la televisió, contraposant la crua realitat a la versió oficial del ministre Manuel García Margallo: "No volem que el senyor Mas parli a l'acte de Pedralbes perquè és separatista!". Ras i curt. Per rebel sense causa. Pam-pam. I la Sibèria a l'horitzó, si no ens emancipem l' abans possible d'aquesta espècie de Família Monster que ens ha tocat en gràcia.

Xavier Sala i Martín - La viabilitat d'una Catalunya independent

El monólogo censurado sobre la realeza, 1994 (VOSE)

Josep Carreras: Visca Catalunya lliure!

LA VISIÓ DE MATTHEW TREE: Projecció internacional de la Cultura Catalana

Catalonia: The future is another country

4th Video - A time for more nations - By Sharif

3rd Video - Two Americans - About Catalonia by Sharif

Catalonia's independence to be explained by a New Yorker

SPAIN'S SECRET CONFLICT - English subtitles

EEUU mediaría independencia de Cataluña

¿Con la independencia, qué pasa con las pensiones?

ESCLAFAR LA REVOLTA

Les declaracions públiques dels dos principals responsables del govern –el president, Mariano Rajoy, que parla poc, i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, que parla molt–, quan es refereixen a Catalunya, són estrictament un bitò. En primer lloc, trauen importància al procés sobiranista i al moviment independentista. Els relativitzen perquè semblin minoritaris, intranscendents, absurds i crispats. En segon, apel·len al compliment asèptic i contundent de la llei. “Aplicaremos la Constitución” és el trending topic secular de la tropa popular. Rajoy sol referir-se a la molèstia catalana amb gest impassible. Sáenz de Santamaría perpetra una lògica més malèvola, tranquil·la, que frega amb la perversitat. Els agrada, semblar indiferents, mentre demostren que controlen les regnes dels poders. I que són amos i els senyors del botó roig.

Tot això és per davant. Però, com en qualsevol obra teatral, també hi ha un darrere. El darrere de Mariano Rajoy és més explícit. I el president espanyol no s’està de comentar-lo fins i tot davant periodistes que considera de la seva parròquia. I què diu Rajoy? Defineix la seva estratègia estructurada en uns quants punts simples i contundents. El primer punt de catecisme del govern del PP és que cal escapçar el moviment; és a dir, cal inutilitzar Artur Mas. Cal rebregar per tots els costats el president de la Generalitat fins que se l’embeini i acabi demanant perdó. No en tindrien prou si Mas frenés i s’aturés. Volen que rectifiqui, que faci propòsit de l’esmena públic i que el seu cap, com el del general Moragas, serveixi com a escarment de patriotes. Dels altres patriotes, no cal dir-ho.

El segon punt de l’estratègia de Mariano Rajoy és l’agressió permanent a tot el moviment, a tota la discrepància. Cal colpejar-los fins a rebentar-los allà on els faci més mal. Publicar-ne infàmies manipulades, espiar-los fins a la partida de naixement, dissecar -los fiscalment, repatriar-los si han comès l’error de ser immigrants... Tothom ha de saber que per sobre de Catalunya plana l’acció dels poders, els homes i els espies de l’Estat. Encara que, amb cinisme calculat, mai ho reconeixeran, o ho faran amb un somriure atribuint-ne la necessitat a l’economia submergida, al terrorisme islamista o al control de plagues agropecuàries.

El tercer es fonamenta en una convicció profunda que mantenen: consideren que el catalanisme, com ha fet secularment, quan arribin moments crucials, es dividirà i s’enfrontarà. Col·laboraran amb tots els instruments, els mitjans i els recursos perquè sigui així. Diuen estar tranquils perquè, al final, “ja se sap sempre què fan els catalans”. I no dubtaran a infiltrar-hi homes i maldats per fer-ho encara més fàcil.

Aquesta és l’estratègia de Mariano Rajoy. Si se’n sortirà o no dependrà de la voluntat i de l’encert dels sediciosos. En tot cas, si algú en vol algun botó de mostra només ha de donar una ullada a la fotografia de l’acte de lliurament dels premis de Foment del Treball Nacional en què Soraya Sáenz de Santamaría va demostrat qui és l’Estat i qui mana a Catalunya. Amb el riure complaent del president de l’entitat i del de la patronal espanyola, que afirmen ser “neutrals”.

ESPANYA NECESSITA AJUDA

El pitjor problema que té l'estat espanyol és el dèficit de legitimitat. La transició de finals dels anys setanta es va fer en base a una llei de punt final que ja no és acceptada ni tan sols als països de Sudamèrica que han patit les dictadures més ferotges. Espanya és l'últim lloc al món occidental que encara protegeix els crims contra la Humanitat. De fet, la confusió mental d'alguns espanyols és de tal magnitud que els més ultranacionalistes arriben a comparar el Tercer Reich amb ETA, i no pas amb el seu aliat franquista. Són molt estranys.

Passen els anys i es van aïllant cada cop més en la seva bombolla política madrilenya. Mantenen la legitimitat de l'assassinat del president Companys, fins el punt de reivindicar la repressió contra la Generalitat republicana per tal d'intimidar el president Mas amb una amenaça física. La vergonya arriba a l'extrem que hagi de ser una jutgessa argentina la que defensi els demòcrates represaliats pel falangisme espanyol... Però res, PP i PSOE continuen defensant assassins i torturadors franquistes amb fúria espanyola.

No han pogut imposar la doctrina Parot a Europa i no podran mantenir el seu model de democràcia autoritària. Ni recuperaran Gibraltar, ni organitzaran uns Jocs Olímpics. Espanya necessita tutelatge democràtic per ingressar, de forma definitiva, al món occidental. De moment, el Tribunal Europeu de Drets Humans i el Jutjat Federal número 1 de Buenos Aires semblen disposats a ajudar-los. Bona notícia
.

LA MALA SORT D'ESPANYA

Ho direm amb empatia: Espanya no està tenint gens de sort amb la qualitat política dels seus governants en moments tan decisius com els actuals. Que els polítics no allarguin la mirada més enllà  del curt termini i que prefereixin el tacticisme de rèdit electoral suposadament fàcil a qualsevol opció que signifiqui assumir riscos, és una pandèmia universal de la qual no està lliure –ni molt menys- la política catalana. Però tot sembla indicar que el cas dels dos grans partits polítics espanyols en la segona dècada del segle XXI deixarà un relat especialment poc lluït en els llibres d'història.

Els polítics i les institucions espanyoles han arribat aquí sense fer els deures. Ni tan sols s'han plantejat fins ara (cas del PSOE) que hi hagi res a reformar, o a millorar. Fins poc abans de la sentència de l'Estatut, cada 6 de desembre els mitjans de comunicació mostraven declaracions de rutina sobre la vigència de la Constitució. En tots aquests anys els “gurús” constitucionalistes del PP i PSOE repetien cada vegada que calia deixar-ho tot intacte, tal i com es va escriure en aquell complicat laberint de 1978, quan el buscava era, essencialment, el camí de sortida per deixar enrere la dictadura. Més de 30 anys confonent el present amb el futur és massa temps. Espanya, que sempre ha tingut dificultats per ser alguna cosa diferent a l'ampliació del Regne de Castella, s'ha plantat en el segle XXI sense haver renovat el seu projecte. De fet, sense un projecte que una gran majoria dels catalans puguin veure com a vàlid. Ho veurem, molt probablement, a les urnes, la pròxima vegada que ens cridin a votar, sigui el que sigui.

Amb totes les contradiccions i els errors polítics que es vulgui, Catalunya sí que ha fet els seus deures. Les forces polítiques sorgides de la primera legitimitat democràtica l'any 1977 es van implicar activament en el projecte constituent d'una Espanya democràtica, plural i diversa. Amb les limitacions polítiques i financeres que marcava el primer Estatut d'Autonomia, el Parlament català i els govern que en sortien a cada legislatura van anar construir un sistema d'autogovern i de serveis a la ciutadania, comparables en alguns aspectes, als millors estàndards europeus i millorables en algunes coses. El motor català ha funcionat suportant un desequilibri fiscal excessiu, més enllà de la solidaritat raonable, entre allò que s'aportava i allò que es rebia. A partir de l'any 2005, legítimament i respectant totes les regles del joc, Catalunya va optar per fer un pas endavant en l'autogovern. El que ha passat després de 2010 queda clarament explicat en els vídeos de la Via Catalana i es pot veure a cada cop més balcons dels pobles i ciutats de Catalunya.

La dreta espanyola que governa i l'esquerra que s'ho mira es mouen en mig d'una barreja infernal i contraproduent per a la unió que diuen voler defensar. Una bona dosi de “no faig res”, una mica de “doncs ara et castigo i no parles” (i sobretot, “ara et castigo i no inverteixo”), unes quantes declaracions de “la independència és impossible i no passarà”, un grapat de “sortireu d'Europa i no us voldrà ningú” i, darrerament amb certa insistència, unes “convenients” amenaces de càstig constitucional sever (modalitat: article 155).

Catalunya ha de seguir passant les pantalles una a una, sense saltar-se'n cap i armant-se de paciència. Caldrà molt de “Keep Calm” en els propers temps. El grau de resposta social, contundent però cívica i pacífica, com la de la Via Catalana comptarà molt en els esdeveniments futurs. Alguna cosa veurem probablement aquest mateix dimecres a la tarda, al voltant del Palau de Pedralbes.

Asociación SUMATE: Testimonio: Paco Martínez

Asociación SUMATE: Testimonio: Paco Martínez: TESTIMONIOS .  Si deseas contar tu testimonio y hablarnos de tu historia personal, puedes eviarnoslo a info@sumate.cat ________________...

Asociación SUMATE: Testimonio: Yo me sumo

Asociación SUMATE: Testimonio: Yo me sumo: TESTIMONIOS .  Si deseas contar tu testimonio y hablarnos de tu historia personal, puedes eviarnoslo a info@sumate.cat ________________...

Pau Casals discurso en la ONU de 1971 (versión mejorada) (subtítulos en ...

DUES ESPANYAS, DUES ESGLÉSIAS

La beatificació massiva de 522 religiosos assassinats abans i després de la Guerra Civil ha donat lloc a raonaments polèmics i hauria de deixar espai per a una certa reflexió. La reflexió, com s’estima de fer l’Església, hauria de ser pausada i serena: lleial amb les raons i les discrepàncies. Sense els maniqueismes que massa sovint embruten el recompte de fets i de víctimes del turbulent començament de segle passat a Espanya. Un inici que va esclatar en una guerra provocada per militars profundament reaccionaris i violents i per feixistes de factura autòctona. Durant el gran conflicte, encara que cal reconèixer qui el va començar i quins valors el movien, no hi va haver ni pietat, ni generositat per cap banda. Els que no es van desbocar en una horrorosa orgia de sang es van demostrar impotents per frenar-la. Hi van haver les raons de la pàtria, i les de la llibertat i la revolució. Cal analitzar-les per separat perquè no es poden equiparar, però també cal reconèixer les perversions i les maldats que es van fer en nom de causes que ens semblen molt més nobles que les altres.

Les raons de l’Església per beatificar 522 màrtirs –és a dir, per honorar-los i dignificar-los- semblen i poden ser del tot raonables i justes.  El problema es pot identificar en dues anècdotes que van molt més enllà del detall. En primer lloc, el vocabulari. L’Església en pot dir “màrtirs” dels seus fills represaliats, assassinats per no abdicar de la fe. El terme entra dins la seva semàntica. Però també, obscenament, dins la que va utilitzar el règim franquista i la mateixa part de l’Església –no només la jerarquia- que es va aixoplugar sota els plecs de la repressió, que la va justificar quan no la va fomentar. En segon lloc, els arguments. Se’n poden donar molts que facin necessari el reconeixement, però també n’hi ha que entren en una lògica lamentable, la que va fer servir una part de la mateixa Església –amb honroses i comptades excepcions, com la del cardenal Vidal i Barraquer- de l’agost del 36 a la dècada dels seixanta.  

Alguns d’aquests arguments, profundament lamentables, els va exposar el cardenal Angelo Amato, enviat especial de la Santa Seu a la beatificació. Destaquem-ne tres moments de la seva intervenció per poder il·lustrar una afirmació que no és conseqüència, ni de bon tros, d’una actitud desconfiada i hostil davant aquesta mena de reconeixements. El cardenal va afirmar que “els màrtirs no van ser caiguts de la Guerra Civil, sinó víctimes d’una persecució religiosa radical que es proposava l’extermini programat de l’Església”. Això és cert. Tan cert com que la persecució no va obeir a cap perversitat diabòlica. Tan cert que cal buscar-ne les causes, sense que ningú pretengui justificar-les, en la història de l’Església espanyola. En la seva actuació durant segles. I en els seus silencis i complicitats. Especialment en les dècades anteriors a la guerra del 36. Uns silencis i unes complicitats majoritàriament a favor de mantenir un estatus injust i classista. Convé repetir que això no justifica ni la persecució ni la repressió. Però cal combatre la violència i la injustícia des del reconeixement sincer dels errors i de la història. El cardenal Amato no ho va fer com hauria pogut fer-ho.

El delegat de la Santa Seu va anar més enllà. Angelo Amato va proclamar en la cerimònia de beatificació que “els màrtirs no van ser caiguts de la Guerra Civil, sinó víctimes d’una persecució religiosa radical que es proposava l’extermini programat de l’Església”. Va ser aproximadament això. Potser no tan programada, però hi havia forces sindicals i partits d’esquerra que es proposaven exterminar-la. Negar-ho és no fer justícia a les intencions i als fets. Però una vegada més cal espigolar per què. Què havia passat prèviament. A què obeïa aquesta violència i per què va trobar tantes complicitats populars. La història venia de lluny. I cal preguntar-se si l’Església espanyola havia comès alguns dels mals que se li atribuïen o si era tan innocent com els jueus que vivien als regnes de la península Ibèrica durant els segles XIV i XV, quan van haver de suportar la persecució, la violència, la conversió forçada i, finalment, l’expulsió. De vegades no hi ha res pitjor que el xoc d’una “veritat” contra una altra. Sobretot, quan una de les dues “veritats” té tota la força i la impunitat.

Els arguments d’Angelo Amato van continuar dins àmbits més arriscats. El cardenal va arribar a afirmar que “la vostra noble nació va ser envoltada per la boira diabòlica d’una ideologia que va anul·lar milers i milers de ciutadans pacífics, incendiant esglésies i símbols religiosos, tancant convents i escoles catòliques, destruint el vostre preciós patrimoni artístic”. No es poden negar els efectes. Hi va haver en aquells anys –i abans- moltes esglésies cremades, convents i escoles catòliques tancats, i un patrimoni preciós va quedar arrasat per l’efecte d’una acció bàrbara. Però tot allò es pot explicar apel·lant a “la boira diabòlica d’una ideologia”? O a les conseqüències nefastes d’uns fets encadenats en què la mateixa església –víctima; sí, víctima- també va col·laborar a atiar? Per desgràcia, els termes i els arguments s’assemblen massa als que la mateixa Església va fer servir durant un anys de negrors també inqüestionables. Un anys que molts podrien també definir producte de la “boira diabòlica” d’una ideologia perversa.

El cardenal Amato no va apamar en cap moment la imprudència, i la injustícia, de recuperar velles consignes i arguments que ja haurien d’haver estat superats. Perquè la mateixa església ha demanat perdó per haver-los cultivats. Ho va fer ahir, per exemple, l’abat de Montserrat. En la missa d’acció de gràcies per la beatificació dels màrtirs del monestir, Josep Maria Soler va tornar a demanar perdó pel paper de l’Església durant el franquisme, encara que “a nosaltres no se’ns hagi demanat perdó”. L’actual abat de Montserrat no renuncia a honorar els fills d’una Església perseguida, alhora que col·labora a entendre les causes i les circumstàncies que van voltar aquells temps. Les pròpies responsabilitats.

Angelo Amato no ho va fer. Com una gran part de l’Església espanyola. La mateixa que, sota el liderat d’una Conferència Episcopal crispada i alterada nacionalment, va permetre la ràbia de la Cope, la que ara mateix escampa 13TV. La pregunta és clara, humil i concisa, tant com hauria de ser-ho la doctrina catòlica: L’Església d’Angelo Amato, la de la Conferència Episcopal espanyola i la de 13TV és la del papa Francesc? O és la mateixa que tant ajuda a entendre els excessos del passat?

AQUELLA NOIA DEL MARIANO

El gran problema que té Madrid és que Catalunya no té res a perdre. L'estat no ha acomiadat ni un sol funcionari ni li ha tocat la paga extra a ningú i, òbviament, pagarà les factures pròpies abans que les de la Generalitat. I si això afecta les escoles i els hospitals de Catalunya, doncs pitjor per a les escoles i els hospitals de Catalunya. La inversió de l'estat ha baixat fins a mínims històrics i ja ha quedat meridianament clar que no hi haurà ni tan sols una negociació bilateral sobre finançament. No es tracta d'un no a la consulta, és un no a tot.

Així les coses, aquesta noia que treballa per a Mariano Rajoy no pot esperar que el president de la Generalitat passi per una humiliació extra a Barcelona. Quin interès pot tenir el president Mas en acceptar un protocol de segon ordre en una simple entrega de premis de Foment? A canvi de què, exactament, el president hauria d'empassar saliva i fer de governador colonial? Quin objectiu podria tenir una escenificació pública de la submissió?

A Madrid, l'error en la percepció de Catalunya és monumental. De fet, són ells els que empenyen les institucions catalanes cap a un camí de no retorn i són ells -paradoxalment- els que cremen una etapa cada dia que desmunten una peça més de l'estat del benestar a Catalunya. "Me vingué amb la pobresa la bonança; perdent los béns, també en perdia el jou", que deia el poeta.

Xec nadó per a Extremadura, aixeta tancada per a Catalunya

OPINIÓ. Jofre Llombart 

15/10/2013

Xec nadó per a Extremadura, aixeta tancada per a Catalunya

"Com a colofó d’aquestes mesures n’hi ha una altra que, sens dubte, suposa un incentiu per a la creació d’ocupació. Un incentiu directe: oposicions per crear 576 noves places a l’administració"

Jofre Llombart

Darrere del xec nadó extremeny hi ha 57 mesures més que van contra els dos mantres del PP: l’austeritat i la igualtat entre tots els ciutadans espanyols. La opinió pública es va quedar amb el titular del xec nadó però hi havien altres mesures que provoquen enveja i indignació a parts iguals. El xec nadó és això, l’ingrés de 1.400 euros per a mares que visquin en pobles de menys de 3.000 habitants. La mesura s’ha pres pensant en una promoció de la natalitat en zones rurals. Això suposa un 83% dels municipis extremenys. Si s’apliqués a Catalunya això serien 665 dels 947 municipis.

Per cobrar aquest xec cal acreditar viure en un d’aquests municipis, tenir una renda baixa i haver estat empadronat a la localitat com a mínim tres anys abans. Amb aquesta clàusula es vol evitar un efecte crida no només per a immigrants sinó per a veïns de municipis limítrofs d’Andalusia i de les dues Castelles.

Però a més d’aquest xec-nadó, el govern de José Antonio Monago (PP) va aprovar divendres ajudes a persones vídues. Concretament una deducció de 100 euros a la quota autonòmica o 200 en el cas que tingui una (o més) persones sense ingressos al seu càrrec. Aquesta mesura afecta 28.000 persones, però relativament la xifra és espectacular: un 95 per cent dels vidus i vídues extremenys se’n beneficiaran.

Més: les famílies amb ingressos més baixos (24.000 euros l’any) rebran un ajut per escolaritzar els seus fills en el tram de 0 a 3 anys. Se’ls pagarà un 10% de les quotes dels centres d’educació infantil fins un màxim de 220 euros.

I com a colofó d’aquestes mesures n’hi ha una altra que, sens dubte, suposa un incentiu per a la creació d’ocupació. Un incentiu directe: oposicions per crear 576 noves places a l’administració.Extremadura és qui té la ràtio més alta de funcionari per habitant, concretament 1 treballador públic per cada 11 habitants, mentre que a Catalunya aquesta xifra és de 1 per cada 25. Dit d’una altra manera: una quarta part dels llocs de treball de tot Extremadura són llocs públics.

Bé: justament aquesta setmana hem tornat a sentir que la sortida del PP al procés català no serà econòmic ni fiscalment singular perquè “el model de finançament sempre serà un model que garanteixi la igualtat de tots els espanyols en qualsevol part del territori nacional. I això es farà sempre en termes d’equitat”. Ho diu Maria Dolores de Cospedal, secretària general del PP que a hores mortes fa de presidenta de Castella-La Manxa, una comunitat autònoma que ara fa uns mesos va aprovar ajudes directes per a la creació de noves empreses que arriben a 2.500 euros per a persones a l’atur.

Mentre dilluns Maria Dolores de Cospedal tocava a somatent per proclamar la igualtat fiscal de tots els espanyols, un altre president del PP, Alberto Núñez-Feijóo estava preparant el debat de política general de Galícia en què va anunciar una rebaixa d'impostos que afectarà a 7 de cada 10 gallecs: una rebaixa del tram autonòmic per a rendes inferiors a 17.700 euros.

Doncs bé, enmig d’aquest desplegament de despeses socials (cap d’elles conceptualment criticable) el govern espanyol anuncia que a finals d’any farà públiques les balances fiscals, que la Generalitat tem que maquilli i que els presidents com el d’Extremadura tem, així en general. Assistents a la reunió dels barons amb Rajoy de dilluns passat expliquen que a José Antonio Monago no li va fer molta gràcia que Montoro anunciés aquesta publicació. Era el mateix Montoro que uns dies abans comunicava a Andreu Mas-Colell que aquest any la Generalitat rebrà 1.700 milions d’euros menys del FLA, els fons de l'Estat per garantir la liquiditat de les autonomies. La Vanguardia publicava ahir la decisió, que suposa un nou revés per a les arques catalanes. El motiu d'aquesta contundent rebaixa, 1.700 milions d'euros, és que el govern espanyol pagarà als proveïdors i després els ho descomptarà a les administracions. És a dir, l'Estat paga als proveïdors els diners que li deu la Generalitat, queda bé davant d’aquest col•lectiu perquè la Marca Espanya figura com a pagador i Catalunya com a deutor. Això sí, un cop fetes les paus, Madrid li passa la factura a Mas-Colell i després els hi resta al govern català, per això ja calcula que arribaran 1.700 milions d’euros menys.

Tot això en una setmana, tot plegat molt seductor. Darrere el xec nadó extremeny hi ha deduccions, rebaixes d’impostos, ajudes directes a empresaris i increment del nombre de funcionaris. Però no a Catalunya, per a qui el PP pretén imposar, això sí, un tracte fiscal idèntic que a la resta de l’Estat consistent en tancar-li l’aixeta una miqueta més.

L'UNIONISME IMPOSSIBLE

A hores d’ara, allò que anomenem potser pomposament el conflicte Catalunya-Espanya passa per una fase més aviat grotesca, que només fa que engrandir les diferències entre un i d’altre país. Tot allò que a grans trets podem identificar com unionisme té més aviat a veure amb actituds excloents i perdonavides que no amb un altre conjunt d’opcions democràtiques, que raonablement podrien empatar amb les raons de l’independentisme. 

No dubto que hi hagi un independentisme exagerat i radical, també bavós i mossegador, però a dia d’avui aquest independentisme és residual —quatre pintades de matinada, quatre jovenots—, mentre que per altra banda l’unionisme està sent dominat, en el seu centre, per les actituds radicals i exagerades, que fan molt poc bé per a la seva causa i engrandeixen encara més la fissura que podria assentar allò que en diem diàleg. Un diàleg que acabarà sent necessari un dia o l’altre, perquè sense negociació serà també impossible una eventual sortida ordenada de l’estat espanyol. 

El passat dia 12 es va veure la força d’aquest unionisme: va fracassar descaradament, però en lloc d’admetre-ho i qüestionar què s’ha fet malament, continuen traient pit i pintant escenaris d’apocalipsi sobiranista, dins els quals se senten salvadors i legitimats per les lleis. 

L’unionisme té un problema no només de xifres —a les enquestes, al Parlament, a les places…— sinó també un problema de lideratge i d’actitud, de tarannà i de la més banal intel•ligència política. A dia d’avui, l’unionisme ja necessita una mescla de Lincoln i Sri Aurobindo, de Kennedy i Son Goku —és a dir, fermesa i grandesa de mires, voluntat de perdó, replantejament del model i de la història d’aquest model d’exclusió espanyolista que té 500 anys…—, però tot el que es treu de la màniga són fantasmes i paraulotes feréstegues, amenaces i discursos irracionals i pujats de decibels, que acaben dient que tot plegat és ‘impossible’, quan resulta que res hi ha més possible ni probable dins la història de tots els cinc continents que l’aparició de nous estats per una o d’altra raó. Potser no hi ha ‘impossible’ més factible que aquest en el llarg llistat absurd de coses impossibles… 

Si fossin mínimament intel•ligents, políticament parlant, s’adonarien que en primer lloc l’amenaça per a la unitat d’Espanya no és el president Mas ni tan sols Oriol Junqueras ni qualsevol líder parlamentari sobiranista… Els principals obstacles per a la reconciliació dels pobles català i espanyol són Aznar, els ministres Margallo i Wert, Rosa Díez, barons socialistes com Belloch o Bono, el popular Monago etc. I tots els que des de l’esquerra unionista —també catalana: PSC— callen més que parlen, atien més que corregeixen, tiren sal a les ferides més que buscar una cura sentimental. 

Els senyorets de Ciutadans amb els seus vestits de fil resplendent i la seva retòrica de fill de Guàrdia Civil també dinamiten més que no pas sedueixen, sobretot ara que el debat està en el centre polític, allà on només pot entrar-s’hi amb moderació i maneres refinades. Jo conec molta gent que fins fa dos o tres anys eren unionistes —PSC genètic—, i que han desertat ara que han vist que els seus líders són companys de consignes d’aquesta mena de trinxeraires; o passerells que no saben liderar ni a la taula de casa: ¿com no haurien ara de decantar-se cap al sobiranisme ERC o d’Iniciativa, quan a l’altra banda es troben amb aquests companys de viatge? (Convergència remuntarà en les enquestes quan comenci a mostrar uns pressupostos a l’alça: bastarà obrir dues sales d’urgències i aprimar dues aules i la bona gent preocupada tornarà a obrir els ulls: recordaran tot d’una que els convergents no són un plegat de neoliberals a sou de les multinacionals, sinó que ells mateixos crearen els serveis que després no els ha quedat més remei que reduir.)

Polítics unionistes que no han sabut mai fer política en temps normals —tot eren cops de colze i mentidetes demagògiques—: ¿com volen ara ser els líders d’unes propostes que demanen grandesa de mires i un refinadíssim tacte polític? El sobiranisme no només apel•la a un principi democràtic i liberal indefugible sinó que l’acompanya un tarannà que lliga més amb el fons sentimental del país, amb la tradició de moderació i temprança que caracteritza un poble que està cansat de deixar-se enganyar per pillets de pa sucat amb oli, de sentir-se poc reconegut i a sobre mossegat en allò que té de més vertebral: la llengua i la cultura. 

Si l’unionisme no comença a fer net i a moderar-se —i a treure’s de sobre les puces amb esvàstica o ocellot franquista— és impossible que aturi l’independentisme, per molt que pugui retardar el procés suspenent l’autonomia (hipòtesi que portem avançant des d’aquesta tribuna des de fa més d’un any), o impressionant la ciutadania amb demostracions d’ofec econòmic o boicots europeistes. 

El ball de bastons que podem esperar serà digne de veure —2014: any sense consulta, i sense Generalitat; la suspendran amb nota baixa: insisteixo—. Tot això ja està anunciat en l’acidesa d’algunes salives, en la qualitat del planxat d’algunes americanes o amb el menyspreu cap al president Companys i el seu assassinat. 

Independitzar-se del fanatisme no és de fanàtics: se’n diu salut democràtica. Caminem cap a una democràcia de millor qualitat. 

Asociación SUMATE: Manipulación mediática

Asociación SUMATE: Manipulación mediática: Con la esperanza de llegar a más gente , acudes a un programa al que jamás te conectarías por segunda vez, pero su difusión en castel...

Narración de la Historia de la Causa Catalana

la locomotora catalana: Un retrasado usurpa el registro de la Estelada y o...

la locomotora catalana: Un retrasado usurpa el registro de la Estelada y o...: En España la mezcla de picaresca y fascismo puede arrojar un nuevo género literario : la comedia psicótica. Y Marhuenda es su profeta. ...

la locomotora catalana: "Catalanes de mierda", lema de la diplomacia españ...

la locomotora catalana: "Catalanes de mierda", lema de la diplomacia españ...: Gafo :  4.   adj.   coloq.   Ven.  Dicho de una persona de poca inteligencia o que hace o dice torpezas. (DRAE) Cuando un diplomático e...

la locomotora catalana: LAPAO y Argentino

la locomotora catalana: LAPAO y Argentino: Las autoridades de las comunidades de habla catalana gobernadas por el PP están cometiendo una auténtica salvajada desde todos los pu...

la locomotora catalana: "Catalanes de mierda", lema de la diplomacia españ...

la locomotora catalana: "Catalanes de mierda", lema de la diplomacia españ...: Gafo :  4.   adj.   coloq.   Ven.  Dicho de una persona de poca inteligencia o que hace o dice torpezas. (DRAE) Cuando un diplomático e...

QUINA PART DE "BUSCO PIS NOU" NO HAN ENTÈS?

COM QUE JA hem esgotat les metàfores del divorci i de l'emancipació del fill, ho provo amb un pis d'estudiants. Suposem que un dels rellogats estudia tercer i des de primer que s'hi sent incòmode. No sap ben bé per què, però paga una mica més que els altres, té l'habitació petita, li toca fer el sopar més dies i anar més al súper. I del pollastre sempre li toca l'ala. Ho portava amb prou dignitat fins que es va anar adonant que a sobre l'acusaven de golafre i d'insolidari i li retreien l'accent de poble. I el noi té el seu orgull, l'ofèn aquesta pèrdua de respecte. Cada inici de curs hi ha hagut una promesa de revisar les condicions, a vegades s'han posat d'acord, però al final no es compleix mai el que pacten. Fins i tot n'han fet broma, de com passen el ribot pels seus acords interns. Aquest inici de tercer el xicot els ha anunciat que el curs que ve el farà en un altre pis. Se n'han enrigut, li han dit que no en trobarà cap, l'han amenaçat, i li han dit que per molt que els faci xantatge no tindrà ni pit ni cuixa de pollastre. Està ben desconcertat. Uns companys misteriosos de la mateixa universitat, però d'una altra facultat (fan quart d'econòmiques), li auguren que aviat li donaran una habitació mitjana i repartiran el pollastre per sorteig, tot perquè no marxi, però no sap pas d'on ho treuen. Passa el contrari. Ahir els del pis el van cridar per dir-li que no pensen canviar cap condició, què s'ha cregut. Ell els va avisar que de fet ja està negociant un pis petit per a ell solet, a la mateixa escala de veïns. Però noi, o no l'escolten, o no l'entenen.

CARLES CAPDEVILA 

| Actualitzada el 15/10/2013 00:00

VIA CATALANA - The Catalan Way song - "La via" de Pepet i marieta - (Eng...

Montserrat Carulla Interrumpuda per fatxes. Acte Central Tarragona Marxe...

Les millors imatges de la Via Catalana (TV3)

Manifestació 11 setembre 2012: Catalunya nou estat d'Europa

Con la independencia, ¿qué pasa con Europa?

Asociación SUMATE: "La economía, Señor!"

Asociación SUMATE: "La economía, Señor!": Fuenteovejuna es una de las más famosas obras teatrales escritas por Lope de Vega y publicada en el año 1618. Se trata de una obra con pro...

ELS DICTADOR VAN A L'INFERN

Afortunadament, l'Estat Català tindrà el privilegi de situar la legitimitat d'origen en la voluntat democràtica dels ciutadans. Així que neixerà sense zones fosques a ocultar, compromisos immorals a mantenir, ni privilegis a protegir. I una de les primeres accions legislatives haurà de ser liquidar definitivament la legalitat franquista que va afusellar el president Companys i que encara manté milers de cadàvers als marges de les carreteres.

La República Catalana no derivarà del franquisme i, per tant, tindrà l'obligació -com la resta de democràcies del món- de perseguir, jutjar i empresonar els criminals de la dictadura. La llei de punt final que sosté la constitució espanyola del 78 no podrà protegir, en territori català, torturadors i assassins. Naturalment, la legalitat catalana -com ja passa ara- considerarà legítim el fil institucional que enllaça amb la Generalitat republicana i l'exili. I el franquisme s'ensenyarà a les escoles de la mateixa manera que ho fan les escoles alemanyes respecte al nazisme o les franceses amb el règim de Vichy.

Però abans que passi això, l'església catalana haurà de decidir si és hereva de l'abat Escarré o del cardenal Gomà. Els seus morts, que consti, també són nostres i em sembla bé que se'ls recordi i se'ls honori. Només es tracta que ells vulguin fer el mateix.

LA NOSTRA ÚNICA ARMA ÉS LA DEMOCRÀCIA

La democràcia és la millor aliada del procés sobiranista que avança imparable a Catalunya. La normalitat i el clima festiu, reivindicatiu i de tolerància que va presidir el desenvolupament de la Via Catalana n'ha estat, fins ara, l'exemple més acabat. Senzillament, volem votar.

Els portaveus de l'Estat i del nacionalisme espanyol a Catalunya, en canvi, tenen un lligam força més complicat amb la cultura democràtica. La mateixa celebració del 12O, una diada commemorativa amb una clara filiació amb la dictadura franquista, en dóna una bona mostra: no és gens senzill normalitzaruna data que remet a velles glòries imperials i a un genocidi de proporcions gegantines si, a més, es va de bracet de grups d'extrema dreta que apel·len a l'ús de la força per imposar el seu tronat ideari. PP i Ciutadans, el bloc parlamentari que dóna suport a la iniciativa, són, al capdavall, els que no accepten de cap de les maneres que la ciutadania de Catalunya pugui decidir el seu futur a través de les urnes.

Els partidaris del Nou País no hem de caure en provocacions ni afavorir el sorgiment d'un clima enrarit, procliu a la violència verbal i simbòlica. Respectem els sectors que desitgen romandre al si de l'Estat i defensem de tot cor que la seva participació al referèndum del 2014 és essencial. I, d'altra banda, hem demostrat manta vegades que no rebutgem –ans el contrari– els sentiments de pertinença de ningú: ni a una identitat espanyola ni a cap altra. El procés de transició cap a la República Catalana l'entenem de forma inclusiva i no excloent.

Que ningú no pretengui donar-nos lliçons, doncs: la nostra única arma és la democràcia.