El pla V

El pla V

"Mas ha enviat un missatge molt clar: està disposat al que sigui"

Jofre Llombart

El president de la Generalitat anirà ‘net’ avui a la reunió que tindrà amb Mariano Rajoy a la Moncloa. S’ha desfet, amb 72 hores, del llast estratègic que li suposava el cas Pujol. Ha estat la decisió més colpidora que ha pres des que és president tal com va admetre ahir. Va reconèixer que Pujol era el seu pare polític. I ahir, forçat per la força del procés, el va matar.

Des que Pujol va confessar, Madrid no ha parat de vendre-ho com una victòria: “No era Espanya qui robava als catalans, sinó Pujol”, deia ahir Esperanza Aguirre. Com si des de divendres, el dèficit fiscal hagués desaparegut (des de divendres fins avui, 135 milions d’euros). Com si des de divendres la llei Wert ja no existís. Com si des de divendres els peatges haguessin desaparegut i els plans per reduir els canals de TV3 haguessin estat una imaginació. Ho estan intentant des de divendres, que el cas Pujol ho tapi tot. I encara que aquesta és de les més doloroses per a molts catalans, aquesta estratègia els sortirà també malament.

El Madrid polític i mediàtic continua pensant que enfonsant Pujol o enfonsant Mas aconseguiran enfonsar el procés. I segons els seus càlculs ja han assolit el 50 per cent dels seus objectius. No comptaven però amb una reacció tan fulminant com la de Mas ahir. Fulminant en la forma, fulminant en el temps. En tres dies ha passat pàgina a un llegat governamental de 23 anys i polític de 60 anys. Ho ha fet amb dolor al cor i al cap, però ho ha fet per enviar un missatge molt clar: està disposat al que sigui per l’èxit d’aquest procés. El PP va reclamar dilluns el cap de l’expresident i ahir el va tenir, no fos cas que aquesta carta, per simbòlica que sigui, l’afebleixi. Del cas Pujol n’aniran sortint titulars cada dia (quasi tants com fills té) però ja no se li podrà refregar per la cara de Mas: el president ha sacrificat Pujol a mode de tallafocs per salvar el seu lideratge, no de la Generalitat, sinó el de la consulta. És en aquest context que Mas anirà a la Moncloa; Rajoy ja no podrà remoure l’afer més de dos minuts i s’haurà de centrar, com li pertoca a un estadista, a enfrontar-se amb la realitat, just el que ahir va fer Mas.

Quan l’11 de setembre del 2012 es va iniciar formalment el procés, res del que ha passat en aquests quasi dos anys estava escrit. Ell full de ruta s’ha anat fent sobre la marxa per intentar gestionar amb ordre i profit la força de més de la meitat de la població de Catalunya. I si algú es pensava que aquest procés seria un llit de roses actuava guiat per la ignorància o per la imprudència. Calia comptar amb contratemps i imprevistos, i el cas Pujol n’és un entre altres coses perquè és real: no és una consigna del discurs de la por. És una evasió d’impostos d’algú que va predicar amb la rectitud, és un engany a milers de catalans que van creure amb ell, és un míssil perquè Pujol, que als últims anys s’havia convençut de les bondats de l’independència, representava un col·lectiu convers imprescindible per sumar majoria. Si hagués estat al revés, un líder independentista que es passa al federalisme i que l’enxampen, avui els partidaris del procés estarien brindant amb cava.

Però aquest és un cop del que l’independentisme se’n recuperarà. Ahir, un bon amic meu m’ho resumia amb la teoria dels cercles concèntrics: devastador per la família, dolorós pel catalanisme, immòbil per al procés (Gràcies amic i bones vacances!) És recorrent dir-ho però en aquest cas és imprescindible per argumentar-ho: aquest és un procés de base popular, pilotada per una majoria parlamentària que –al seu torn- està tutelada per bona part de la ciutadania. I aquesta majoria no té comptes ni a Suïssa ni a Andorra. Aquesta majoria va fer president a Pujol sis vegades seguides. I, oh casualitat, quan Pujol va pactar amb dues fases amb els qui ara l’afusellen (PSOE 1993, PP 1996) aquesta majoria va deixar de donar-li aquest suport tan nítid fins al punt que van portar el seu partit a la oposició per primera vegada en un quart de segle. Un altre exemple que explica això en el sentit invers: Josep Lluís Carod Rovira. Quan li van voler tallar el cap des de Madrid via Perpinyà, ERC va obtenir el millor resultat de la seva història en unes eleccions al Congrés. Carod va posar el seu cas en mans d’aquesta majoria i en bona part li va respondre. I quan Carod va fer Montilla president, la majoria el va castigar amb l’ostracisme. I què ha passat en tots dos casos? que CDC i ERC s’han refundat i han aconseguit ser els dos principals referents de centre dreta i de centre esquerra que, com en tot país normal, és necessari que hi siguin.

I ara aquestes dues formacions tenen l’objectiu, el repte i el deure d’aconseguir aquest país normal. Per això és bo que preparin diferents respostes davant diferents escenaris. I ara ja no estic parlant de Pujol sinó de la negativa a fer la consulta del 9N. Cal pensar en com gestionar les adversitats però no fent-ho amb el prisma del pla B. Ni tan sols el pla A. El pla que guia aquest procés és el pla V i l’onze de setembre n’hi haurà una nova mostra perquè hi haurà gent d’Iniciativa, gent de la CUP, Avancem, Guanyem, Podem, algun despistat del PSC, sindicalistes de CCOO, d’UGT, treballadors de la SEAT, d’hospitals públics, bombers, gent a l’atur, pensionistes, estudiants, i sí, és clar, militants d’ERC, militants d’Unió, militants de CDC i expujolistes: desenes de milers d’expujolistes que hauran superat el dol i que aniran a reclamar un país normal, lliure i net.

S'acosta tempesta

Aquests últims dies he estat enfeinat a l'hort de casa, mentre sobre la Serralada Litoral creixien núvols que anunciaven tempesta. Aprofitant alguna estona de repòs, he pogut veure la desafortunada entrevista que TV3 oferia a l'ambaixador d'Israel i les explicacions del professor Sala i Martín sobre com la Generalitat presenta el repartiment de béns i deutes de l'estat espanyol. Com sempre, una classe magistral. Ni l'autor de l'informe del CATN no ho hauria pogut fer millor si n'hagués tingut l'ocasió. I, en acabat, he tornat a l'hort des d'on observo i reflexiono; encara que darrerament l'única cosa que hi veig créixer és la meva inquietud.

Ja fa temps, el Cercle Català de Negocis es va manifestar a favor d'una candidatura unitària a les passades eleccions europees. Per nosaltres, era una proposta de mínims. Allò que veritablement volíem era rebentar les urnes amb una candidatura de la societat civil, abans que altres capitalitzessin el descontentament social originat per la crisi, les retallades i una classe política cada vegada més qüestionada. Però ens vàrem quedar sols. I ara ja és tard. No vàrem voler insistir-hi, per un excés de prudència. No volíem que ningú es pensés que hi teníem cap interès personal, simplement perquè no n'hi teníem cap. Tanmateix, aleshores ja érem conscients que ens havíem de jugar l'èxit del procés en el camp internacional. I així és. La diplomàcia espanyola es mostra molt efectiva, entre esnobismes mesurats i 'Ballons Bleus' agitant copes de Teso de Monja del 2008 amb un raget generós de cola. I és que la diplomàcia és com un bon vi. Vol temps i experiència; però cada un se'l pren com vol.

Catalunya ha deixat el procés en mans d'acadèmics, líders estantissos del maig del 68 i alguna donzella 'polioperada'. I ara paguem el fet que la nostra representació bilateral a l'exterior respongui a absurdes quotes imposades pels partits. La lògica dels partits, sempre topem amb la lògica dels partits... I, tanmateix, hem de reconèixer que tots fan tant com poden, però això no serveix de gaire, si els nostres representants no dominen ni la llengua del país, ni ningú no els proporciona instruccions i una bona agenda de contactes. Les polítiques d'estat no s'improvisen i la representació internacional al més alt nivell d'una nació que aspira a esdevenir estat no es pot deixar en mans d'un entrenador de futbol; per bo que sigui i per molt que ens l'estimem. Ens pot molt ben passar que no ens prenguin seriosament.

Tanmateix, aquestes últimes setmanes n'hem après molt, fins i tot dels nostres propis desencerts. Ara ja veiem clar que la secessió no és solament un acte de força contra un estat. Si cal, ha de ser un acte de força contra tota la comunitat internacional. I ha de ser així, perquè en diplomàcia hi ha un principi darwinista que diu que si una nació és capaç de mostrar-se ferma, lúcida i unida davant el món sencer, aleshores mostra la seva maduresa, la capacitat de sobreviure i d'integrar-se en la comunitat d'estats. És, doncs, un error estratègic mirar de reclamar l'atenció i despertar les simpaties dels líders internacionals. Altra feina tenen. A més, Espanya no ho fa pas. La diplomàcia espanyola no deixaria mai una qüestió de seguretat nacional, com és la seva integritat territorial, en mans de la lògica borrosa. Simplement juga la carta de la dissuasió. I funciona.

Ara per ara, la diplomàcia catalana només pot tenir un objectiu: trencar el discurs propagandístic espanyol que afirma que el procés català és una qüestió interna de l'estat. La independència de Catalunya és un afer internacional, té conseqüències més enllà de les nostres fronteres i, com a tal, hem d'aconseguir introduir-la a l'agenda dels estats. El procés català no és un afer intern de l'estat espanyol per motius històrics, als quals la Generalitat sembla haver renunciat: la nostra annexió va ser el fruit d'un despropòsit del qual mitja Europa va ser còmplice. No ho és, per motius polítics: Europa no pot tancar els ulls a un moviment cívic, pacífic i tan multitudinari que canalitza les peticions democràtiques de tot un poble. No ho és per motius econòmics: des de l'inici de la crisi (2007) Catalunya acumula una espoliació fiscal de 120.000 milions d'euros, mentre veu créixer el propi deute i hipoteca el seu desenvolupament futur. Si el procés de reforma de l'estatut d'autonomia s'hagués resolt civilitzadament tal com reclamava la societat civil catalana, avui Catalunya ni tindria deute, ni hauria d'obligar-se a fer retallades per poder pagar els interessos; i a més disposaria de 60.000 milions d'euros addicionals. Només una Catalunya sense límits en l'autogovern podrà satisfer part del deute generat per una oligarquia malbaratadora que encara s'entesta a foradar Espanya i lligar els propis descosits amb fils d'acer.

Tampoc no ho és, un afer intern, pel simple interès dels estats del nostre entorn. Al cap i a la fi, el respecte dels drets dels estrangers a Catalunya, la lliure circulació i la seguretat jurídica que tant reclamen els inversors estrangers depenen del fet que l'estat català integri els organismes internacionals i hereti les obligacions que n'emanin i que des de fa dècades s'han incorporat al nostre ordenament.

I finalment, no ho és perquè hem de tenir la voluntat de ser generosos amb Espanya i amb Europa. Ara, si el món ens fa passar pel pedregar hi passarem; però, en acabat, la nostra actitud amb l'estat veí i el seu deute haurà de ser molt diferent. Europa sap valorar molt bé el risc i per aquest motiu sembla decantar la balança a favor d'Espanya. Per tant, Catalunya ha de ser capaç a de proporcionar-li variables capaces de modificar el resultat del seu càlcul a favor nostre.

I això ho hem de fer bo i sabent que, a hores d'ara, el debat no és sobre independència sí o no; el debat és sobre si l'accés a la plena sobirania ha de ser pactat amb tots els actors afectats o no. A hores d'ara ja sabem que Espanya ens vol portar a una secessió no pactada, malgrat que els informes del CATN encara prevegin aquesta hipòtesi. A més de poc realista, pactar la secessió amb Espanya dins el seu marc polític i constitucional pot ser un gran error estratègic. Simplement, condicionaríem la independència a l'acord. I, sabent això, Espanya ens posaria unes condicions tan draconianes que ens resultarien inacceptables. I, mentre no hi hagués acord, no hi podria haver independència. Fàcilment, arribaríem a un punt mort com el de la sentència del TC del2010 sobre la reforma de l'estatut d'autonomia. La contrapartida de la secessió pactada és que la independència i l'accés del nou estat a la comunitat internacional és avalada per l'estat matriu. Tanmateix, el valor real de l'aval de l'estat espanyol no és equiparable al valor de l'aval del Regne Unit, si ho comparem amb el cas d'Escòcia.

En canvi l'opció de la secessió no pactada és diferent. Si no hi ha pacte haurem de tirar pel dret. I aleshores, una vegada assolida la plena sobirania, tindrem tot el temps del món per a pactar allò que convingui dins el marc del dret internacional. Però, arribats a aquest punt, i atesa la situació econòmica d'Espanya, les condicions les podrem posar nosaltres. Renunciant al pactisme, Espanya no impedirà la independència; simplement admetrà de manera tàcita de deixar de ser part en el procés. Per part nostra, és molt més intel·ligent pactar amb els seus creditors i avaladors.

Bé, ja em disculpareu però jo me'n torno a l'hort. Al final la tempesta d'aquests dies no ha estat res més sinó una breu pluja. Encara haurà estat profitosa.

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis.

Ara volen tancar TV3

Ara volen tancar TV3

"L'atac directe a TV3, en definitiva, respon al fet que les telecomunicacions són una estructura d'Estat"

Víctor Alexandre

Desmantellat Canal 9, al País Valencià, desmantellada Som Ràdio i residualitzada IB3, a les Illes, i tallada la reciprocitat de recepció de canals als Països Catalans, ara toca desmantellar TV3. Una de les vies per aconseguir-ho, i que ja fa temps que està en marxa, és l’ofec econòmic a què el govern espanyol sotmet Catalunya. Aquesta és la causa per la qual s’han reduït dràsticament els pressupostos de l’emissora, han minvat els sous dels treballadors, també s’ha reduït la cobertura d’actes i d’esdeveniments i ha desaparegut la delegació que hi havia a la Catalunya del Nord. Però com que malgrat tot això TV3 encara resisteix, ara s’ha activat una segona fase del projecte FAES per tancar-ne, com a mínim, dos canals abans de l’1 de gener de 2015. L’objectiu seria aquest: “Ja que no podem tancar-la tota, afeblim-la”. La idea, en definitiva, és que d’aquest afebliment en resti aquella televisió antropològica que volia el director general de RTVE, José María Calviño, l’any 1985. El PSOE no se’n va sortir i ara ho intenta el PP.

Però quina és la via a través de la qual esperen aconseguir-ho? Doncs es tractaria d’utilitzar una argúcia administrativa que semblés que no és el govern espanyol qui tanca els canals, sinó Europa, arran d’una mesura de reordenació de l’espectre radioelèctric que hauria d’alliberar part de l’ample de banda utilitzat per les televisions i cedir-lo a les empreses telefòniques, a fi que puguin oferir la quarta generació de telefonia mòbil. La maniobra, a més, com a praxi habitual de les agressions del govern espanyol a Catalunya, té forma de reial decret aprovat pel consell de ministres. El director general de Telecomunicacions de la Generalitat, Jordi Puigneró, va fer saltar les alarmes abans de les eleccions europees del 25 de maig i la resposta de José Manuel Soria, ministre d’Indústria, va ser tan cínica com hipòcrita. Senzillament ho va negar. Però només fins que van passar les eleccions, no fos cas que allò restés vots al seu partit. Immediatament després ja ho va admetre. El dia 22 de maig deia que tot havia estat “un error d’interpretació” i el dia 28 sentenciava que un dels múltiplex havia de “caure”.

L’argument oficial per justificar la “caiguda” d’un dels tres múltiplex de TDT –dos són de TV3 i l’altre el gestiona el grup Godó– és que és un espai que està infrautilitzat a Catalunya. Però no és cert. No hi ha infrautilització. I la prova és que el tancament d’un múltiplex significa eliminar l’alta definició, és a dir, convertir TV3 en una romanalla, en una emissora residual, i significa també eliminar l’espai destinat a la reciprocitat amb la televisió de les Illes. Ara, certament, aquesta reciprocitat no existeix, però és precisament perquè el govern espanyol ho impedeix, no pas per voluntat de TV3. Va ser el mateix Partit Popular qui va interrompre la recepció de canals entre les televisions dels Països Catalans amb la clara intenció de tallar-ne els vincles culturals.

L’altra opció del govern català, per no perdre l’alta definició, és tancar el Canal 33 i el 3/24, per exemple, cosa que seria traumàtica per al país per diverses raons. Tres, si més no. En primer lloc, perquè residualitzaria encara més l’oferta de canals en català, que està per sota del 22%, davant l’allau de canals en espanyol. En segon lloc, perquè l’Estat espanyol utilitza una excusa tècnica per encobrir una mesura política. Ho demostren les reiterades negatives del ministre Soria a les solucions tècniques que ofereix la Generalitat. Ni tan sols les ha volgudes escoltar. Soria diu que “es lo que hay” i dóna la culpa a Europa, però la seva mentida queda al descobert en veure’s que el govern del PP no ha tingut cap problema per ressituar un múltiplex de Televisió Espanyola en un altre lloc de l’espectre també afectat per la normativa europea. És obvi que hi ha lloc per a tothom, però l’Estat no ho pot admetre perquè, com dic, la mesura és política, no pas tècnica. En tercer lloc, som davant d’una agressió que pretén eliminar el 50% de l’espai que ara ocupa Televisió de Catalunya.

L’atac directe a TV3, en definitiva, respon al fet que les telecomunicacions són una estructura d’Estat, i ara més que mai l’Estat espanyol està molt interessat a afeblir tant com sigui possible la incidència de la televisió catalana en la societat. És la seva manera d’intentar emmudir-nos a tots. I per tal que “se consiga el efecto sin que se note el cuidado” ha decidit deixar que sigui la Generalitat qui tanqui els canals. D’aquesta manera, el tancador no seria el govern d’Espanya sinó el govern de Catalunya. El ministre Soria ho diu així: “Serà la mateixa Generalitat qui decidirà quins canals perd”. L’únic que ell, el seu govern i la FAES no han tingut en compte és el factor emocional. Televisió de Catalunya és més que una televisió, és una emissora estimada per la gent, i la dinamitació dels seus canals, així com l’estrangulació de l’oferta en català, tindrà un efecte bumerang. Serà un petit pas per a l’espanyolització, però un pas de gegant per a l’independentisme a Catalunya.

Anem per feina

Ho vaig escriure fa molts mesos: Espanya ja no ens pot derrotar, però nosaltres podem perdre. En realitat nosaltres som el principal enemic nostre. Per la nostra capacitat eterna de dubtar, pel pessimisme històric, per la pràctica habitual de l'enveja, per la por de guanyar.

Aquesta setmana l'estat ha començat a intensificar l'ofensiva. Li queda massa poc temps i ha de posar tota la carn al foc. Ho va fent. Ha convençut Merkel, Hollande i Valls perquè diguen allò que vol que diguen. Ha presentat unes balances fiscals que fan riure, però que permeten als diaris de Madrid de passar a l'ofensiva. Fins i tot aquests de la SC s'han permès de publicar un vídeo ridícul qüestionant la xifra de participants en la Via Catalana. Només és l'inici de l'ofensiva final i més val que estiguem preparats. Perquè ells dispararan amb tot allò que tinguen a l'abast, units i conjuntats, sense importar-los si és veritat o mentida, si fan el ridícul o si, com han fet amb les balances fiscals, creen una situació encara pitjor que la que tenien.

No em preocupa gens, tot plegat. Això no alterarà prou la realitat del país per a fer-nos perdre. En canvi, no acabe d'entendre per què dins del sobiranisme hi ha qui vol posar entrebancs o sembrar el dubte sobre qualsevol cosa. Sistemàticament. Alguns sobiranistes sembla que dediquen tant d'esforç a criticar el procés que no els queda temps per a treballar per la independència. Tot es fa mal fet. Tothom s'equivoca. No hi ha res que puga funcionar. Ja ho sé que en aquest país el mullader ens agrada però, francament, no us sembla que això que hi ha en joc ara és massa important?

Nosaltres tenim unes seguretats i crec que és en això que ens hem de fixar. No pas en els rumors destructius ni en l'especulació derrotista. 

Sabem que Mas no pactarà res amb Rajoy sense pactar abans amb els altres partits. Sabem segur que l'Onze de Setembre serà un gran èxit que demostrarà una vegada més que som la majoria del país. Sabem que el parlament aprovarà una llei de consultes que potser podem criticar --jo ja ho vaig fer--, però que serà l'instrument que obrirà la porta a la consulta. I sabem segur que el president de la Generalitat signarà el decret cridant a la consulta. No és prou saber? Si les circumstàncies canvien, ja en parlarem quan canvien. Però quin sentit té dedicar-se a la desinformació activa, al rumor desaforat, a l'especulació embogida, mentre hi ha tantes certeses sobre la taula? Hi ha la consulta, hi ha una data i una pregunta que inclou la independència com a possibilitat. I hi ha des dels demòcrata-cristians als anticapitalistes units en un acord públic sobre com hem de fer-ho. A algú li sembla que això siga poca cosa? Algú creu que açò no és un programa immediat, fins al 9 de novembre, que reclama tota la nostra atenció? Doncs deixem de fer el babau i estiguem per la feina. Que ara toca guanyar.

Fins que els humiliats deixem de ser-ho

Podria ser un conte, però és un cas real. Un xic presenta el seu treball de final de grau davant un tribunal de la seua universitat. Està nerviós, però alhora satisfet del seu estudi. Creu que és interessant i, encara més, que pot ser útil. Ha escollit un tema sobre el valencià, tot i que ell no és massa diguem-ne 'compromès'. Senzillament li interessa el tema i la llengua que ha parlat a casa des que va nàixer. Quan li arriba el torn, el xic connecta l'USB amb el Power Point i tot seguit comença a exposar per què els xiquets que dominen dues llengües tenen avantatges a l'hora de desenvolupar competències lingüístiques.

Però quan acaba es troba amb cares llargues. I un silenci incòmode. 

—Pues mi hija estudia en castellano y saca buenas notas —li amolla una de les professores del tribunal. Ho diu amb aquell posat d'ofesa, com si no haguera parat atenció als arguments que ha defensat. El xic es queda descol·locat. Prova de defensar-se. Només aconsegueix atiar les feres.

—Los que estudian en valenciano no lo hacen porque amen la lengua, sino por evitar los inmigrantes. 

Ho ha dit un altre professor. Així, pim pam. Sense pèls a la llengua.

—I encima —continua— como estudian 'coneixement del medi' en valenciano, luego no saben que 'fetge' és hígado. 

Però què diuen?, pensa el xic. I damunt tenen la barra d'apel·lar a coneixement del medi, l'única assignatura que es fa en valencià --sense comptar la de llengua-- en el pla educatiu majoritari als nostres centres i que irònicament s'anomena Pla d'Immersió Progressiva (PIP). De fet, el PIP demostra que aquella Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià del 1983 --la primera de la història que legalitzava la nostra llengua a l'escola-- va esdevenir paper mullat perquè a la pràctica, i per decret des del 2011, és un pla que restringeix quasi completament l'ús del valencià.

El xic s'indigna i té ganes de rebel·lar-se, però es conté. Vol acabar magisteri. Vol llicenciar-se. Calma't, no els faces cas, es repeteix. I després d'agafar aire replica que ell defensa les dades del seu estudi, que no és cap qüestió ideològica. 

—Claro —respon la professora—, lo que pasa es que a los defensores del valenciano se os ve demasiado el plumero. I eso causa el rechazo.

Ah! O siga que sí, que per ells no era una qüestió acadèmica, sinó ideològica. I que si estudies els avantatges d'aprendre en la teua llengua els ofens. Vaja, que t'hauries de disculpar. Però que ells, carregats de prejudicis, poden passar-se per on vulguen la formalitat acadèmica  Al xic li costa de contenir-se i prova de respirar fondo, però és incapaç de no pensar com és possible que a la universitat es permeten aquestes actituds; o com és possible que es riguen a la cara de la llengua dels seus avantpassats, que eren llauradors de l'horta de València; o com és possible que encara hi haja els qui creuen tenir el sant dret de refregar-te tota la vida que ací uns van guanyar i uns altres, com ell, sempre hauran de callar i mossegar-se la llengua. Fins que els humiliats deixem de ser-ho, pensa el xic abans d'anar-se'n a casa, llicenciat, i amb el compromís de fomentar a les aules els valors que aquells professors han menyspreat.

Vudú

Vudú

«Ni consulta, ni millora fiscal. Ni doble "sí", ni doble "no", doble "ni"»

   Graset

Per ser que no hi ha, o que no fan vudú, en expressió del ministre Montoro, Déu n’hi do de com han anat els moviments previs a la tan esperada i demanada reunió entre els presidents Mas i Rajoy. En el temps límit, i abans d’anar de vacances, com aquells sopars entre amics que costa d’acabar de fixar a l’agenda, i ja no se sap què és millor si quedar després de l’estiu.

De fet  la manera de comunicar la data de la reunió si no és vudú, sí que fixa les prioritats de la Moncloa. Que sapigueu que primer es veurà amb el nou secretari general del PSOE Pedro Sànchez, i després amb el president de la Generalitat. Tancant files, sabent què pensa Sànchez del procés, que no costa gaire, perquè ja ho ha dit per activa i per passiva. I que li pot suggerir la reforma de la Constitució sobre l’alè federal. Però com que tot és gestualitat, Rajoy deu considerar que això els reforça lògicament. Els dos grans, en temps convulsos, en temps que la demoscòpia els altera el tauler.

Per no ser vudú, quina bona programació no hi ha hagut de manifestos. Cada dia un! I fins i tot amb la Pimec. Aquesta vegada sí que s’ha organitzat bé Moncloa, Societat Civil, Federalistes, Pimec, l’enquesta del País titulant amb tercera via, l’adéu de Duran, les balances fiscals. Gairebé com estovar el pop, hi ha qui primer el congela, hi ha qui opta per colpejar-lo fins que perd la turgència.

I reunir-se sabent que el camp de joc, que el marge és ínfim si s’utilitzen les parets constrenyedores de la sacrosanta Constitució, d’aquest text que se’ns presenta inamobible a conveniència és clar. La piula l’ha llençat l’inefable ministre vudista, de vudú, el que agafa els ninotets autonòmics i els va clavant agulles en forma de crèdits, interessos i  dèficits, que ha estat incapaç de demostrar una mínima cintura. Porta tancada del policia dolent, si és que n’hi ha cap de bo que no estigui destinat a les tasques desbaratadores del procés del CNI. Ni consulta, ni millora fiscal. Ni doble "sí", ni doble "no", doble "ni"

Veurem què en surt el 30, i si l’ombra de la reunió Tarradellas-Suàrez serà també el què veurem a la sortida de l’esperada trobada. Vudú i del bo.

"Tanto va el cántaro a La Fuente…"

"Tanto va el cántaro a La Fuente…"

"Però allà els tenien, practicant el tradicional 'no seremos menos'"

     Aira

Corda que molt tiba, a la fi es trenca. Lo massa gratar cou. Qui tant tira fa dos caps. I encara en trobaríem algunes altres, però aquestes són tres de les expressions catalanes que he trobat en equivalència (o aproximació) a la mítica castellana “tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe”. Oi que veuen per on vaig? Els sona el professor Ángel de la Fuente? I la sevaperformance d’ahir amb les xifres per venir a vendre’ns (molt d’aquella manera) això que fan passar per balances fiscals i que ja ni anomenen exactament així? Crec que ja fa temps que tempten la sort, i ho saben.

Ahir, de fet, allà el tenien, a ell tot sol al ministeri d’Hisenda amb un nou lliurament d’aquells “¿dónde está la bolita?” a què ens tenen acostumats. En aquesta ocasió ni en Montoro no ha volgut obrir foc amb la cosa. Ni fent companyia a l’artífex de la nova història per a no dormir que ens expliquen des de Madrid, no ens enganyem, per venir-nos a dir que això de Catalunya i la reivindicació històrica de la publicació de les balances fiscals era cosa del vici de demanar que ens caracteritza. Total, al final es veu que els madrilenys ens doblen en maltractament fiscal... ! I no els cau la cara de vergonya, no. Però la corda ja fa dies que va destrenant-se.

La tradició del fer passar bou per bèstia grossa té uns límits, fins i tot amb Catalunya. “No es un ataque a la lengua o al modelo de escuela catalana, es que apostamos por una escuela trilingüe”. “No es que recentralicemos competencias, es por dar un servicio más eficiente a los ciudadanos”. “No es que no queramos hablar de la consulta, es que no podemos porque la Constitución no lo permite”. “El sistema de financiación lo revisaremos, sí, pero ahora cuando tocaba no que hay elecciones el año que viene”. I així les mil i una. Com ara que ens voldrien veure xisclant a tots, fent una coreografia estil Oh, Happy Day!, “¡Que no estamos tan mal!”, després de la publicació de la cosa aquesta que ha cuinat el professor De la Fuente. I el càntir que s'esquerda més i més.

Poques campanyes pro-consulta i pro-SÍSÍ com les declaracions dels presidents autonòmics que ahir van sortir en tromba a reaccionar a la publicació de les xifres sci-fi dels assessors del ministeri d’Hisenda. Quanta farsa. Quina sobreactuació en el gest. Què poc què hi creien, en allò que deien defensar. Però allà els tenien, practicant el tradicional “no seremos menos”. I sí, sortien ells a reclamar tracte just al govern del seu partit, el mateix que fa possible la cronificació d’un dèficit fiscal que a Catalunya fa anys que li és insostenible. I ells a banda, na Susana Díaz, des d'Andalusia, dient que aquestes xifres "no favorecen en diálogo". "No es drenaje, es solidaridad, y que te calles o me ofendo", venia a dir. I sí, el càntir ja ha fet tants viatges, que ni en Miquel Calçada arreu del món buscant catalans. I sí, l’opció de trencar amb això (o com a mínim de poder votar si ho assumim o no com a inevitable) cau pel seu propi pes.

No han entès res

No han entès res

"És que ja no dóna per més la corda de tant com ens la tiben"

   Molero

Havent llegit les raons que argumenta el diari ABC per convèncer els catalans de mantenir-se dins d’Espanya, es veu que per més ho intentin no han entès res.

En primer lloc, som discriminats en multitud de fronts, el principal l’econòmic; no és cert que Espanya ens roba, ans al contrari ha consolidat un model en què Catalunya és qui menys rep de l’Estat i és una de les comunitats que més contribueix. Això ha anat augmentant de tal manera que ha produït un ofegament insostenible. Per posar un petit exemple sempre dic que no em queixaria dels impostos que s’han de pagar si tingués a canvi el que molts ciutadans espanyols gaudeixen; per anar a Barcelona a treballar només puc agafar una autopista de pagament (AP7) de Girona a Barcelona 20€ cada dia: a Madrid tenen una magnífica autovia amb cabuda per tot el trànsit i, a més, una autopista que els han regalat sense fer cap falta, raó per la qual ara és deficitària i la suma astronòmica la pagarem tots, fins i tot nosaltres que ens hem de pagar els peatges bitllo, bitllo.

D’això se’n diu cornuts i pagar el beure, i la gent arran de la publicació de les balances fiscals ha entès que no era una excusa del president Pujol en el passat ni una dèria del president ara, és que ja no dóna per més la corda de tant com ens la tiben.

No entenen que no hi ha cap odi, que el castellà seguirà estudiant-se perquè Catalunya és bilingüe, que no renunciem a cap dels tresors culturals espanyols, com es pensen que els catalans són el primer grup de visitants de el Prado? Si sabem que les grans infraestructures culturals de Madrid reben més de cent vegades més que les engrunes que l’Estat dedica a les infraestructures de les quals en forma part? Si fóssim rancorosos no seríem els visitants més nombrosos.

La única comunitat autonòma que enguany per Nadal retallarà la paga extra als seus funcionaris, la ÚNICA, és Catalunya, és just això? No hauríem de contribuir tots els ciutadans per igual.

Els que han vingut d’altres llocs d’Espanya (per cert la majoria de catalans tenen els seus orígens lluny de Catalunya), estan tips i cuïts de veure que amb prou feines poden comprar un pis a la filla, treballant de valent i quan van al poble d’on són oriünds veuen garratibats com els parents fan casoris de tres dies i es construeixen casalots mercès els ajuts de la seva comunitat, i cobren el “pirmi” cada membre de la família.

Mirin si els va bé millor per ells, jo només el que em toca, i després de totes les trampes que ens han posat per anul·lar l’Estatut gràcies a la sentència del TC i la guerra en contra de la legalitat catalana en ensenyament i altres temes laminant la nostra identitat, això ja no té aturador, els estimem però ens n’anem.

Álvarez de Toledo: “Ens volen robar Catalunya”

Política

 

24/07/2014

ESPANYOLISME

Álvarez de Toledo: “Ens volen robar Catalunya”

La diputada del PP assegura que la culpa de l’actual situació política no és “de la Constitució, sinó del nacionalisme”

Alèxia L. Ferret

La diputada del PP i impulsora del manifest espanyolista ‘Libres e iguales’, Cayetana Álvarez de Toledo, ha assegurat avui que “ens volen robar Catalunya”, referint-se al procés sobiranista. Segons Álvarez de Toledo, que considera que Catalunya és espanyola, la culpa de l’actual situació política i del procés sobiranista no és “de la Constitució, sinó del nacionalisme”.

En declaracions a RNE, la diputada del PP al Congrés dels Diputats ha carregat durament contra el catalanisme. “Té arguments predemocràtics i fal·laços. Avantposa drets mítics d’un col·lectiu als drets individuals de les persones”, ha etzibat. La també membre de la FAES està convençuda que a Espanya “hi ha hagut un dèficit de pedagogia”, en referència a Catalunya.

Álvarez de Toledo ha defensat el manifest espanyolista, i l’ha definit com un “moviment cívic, transversal, i que uneix una preocupació pel que està passant a Espanya”. En aquest sentit, ha celebrat la creació de ‘Libres e iguales’ perquè “s’ha de mobilitzar als espanyols sobre la possible secessió d’Espanya, perquè fins ara només estava participant el nacionalisme”.

Un incendi per a apagar un foc

Ahir vam assistir a un insòlit espectacle de matemàtica recreativa i de poca traça política alhora. La societat catalana fa anys que ha guanyat la batalla de la denúncia del dèficit fiscal. Només els extremismes més intransigents s'entesten encara a considerar apropiat el drenatge fiscal dels nostres diners per part d'Espanya. Però la immensa majoria de la població sap que no hi ha cap justificació possible per a una maniobra econòmica que ultrapassa qualsevol límit. Sobretot perquè empobreix d'una manera indiscutible els qui més contribuïm a la riquesa general.

Entenguem-nos: les balances fiscals, l'estat no les publicaria mai si no fos per a mirar de combatre, amb una mentida estatística, la feina feta durant anys per la societat catalana. Els acadèmics i els polítics catalans han fet inevitable un exercici que l'estat s'hauria volgut estalviar. I, tot i que han fet tantes trampes com han sabut, no han pogut negar l'evidència.

El fet més curiós és que a Madrid estan contents perquè creuen haver demostrat que no ens roben tant com diem que ens roben --i ja em perdonareu l'expressió, però ens roben. I no és tan solament això. Però hi ha una cosa més increïble, perquè a Madrid han comès un error encara molt més greu: per dir que no roben a Catalunya tant com nosaltres diem han de reconèixer també de manera oficial que roben al País Valencià i a les Illes. Fantàstic! Han originat un incendi per a provar d'apagar un foc. Simplement brillant.

Tan brillant que els presidents de la Generalitat Valenciana i del Govern de les Illes Balears, membres acreditats i conspicus del PP, han hagut de posar el crit al cel. Fins i tot ells! Fabra diu que el comportament de l'estat espanyol envers la Generalitat Valenciana és injust i Bauzá exigeix que l'estat tracte dignament les Illes. Qui ho havia de dir...

La societat valenciana, sobretot, viu un procés de canvi accelerat. Els empresaris apunten directament a Madrid com a causa de tots els mals i demanen concòrdia amb Catalunya. El PP s'enfonsa electoralment. El nacionalisme viu un moment dolç i entra amb força a totes les institucions. I, enmig d'aquest panorama, Espanya ens fa el favor d'explicar de manera oficial que ens discrimina i ens saqueja. Concretament, a cada valencià l'estat li furta 394 euros l'any, a cada mallorquí, menorquí o eivissenc 1.329 euros i a cada ciutadà del Principat 1.119. Ep!, això amb els seus càlculs tramposos i tot.

Potser sí que el famós dic de què tant parla Fabra s'esbotzarà més aviat que no ens pensàvem. De moment des de Madrid semblen obstinats a aconseguir-ho...

Amagar un dèficit descomunal

Xavier Sala i Martín

Finalment, el ministre Montoro i el seu empleat Ángel de la Fuente, exinvestigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat Autònoma de Barcelona, han publicat els seus “comptes territorialitzats”. Després d’una primera lectura, aquestes són les meves reaccions.

Primera. És una vergonya que el ministre amagui les dades que haurien de ser de propietat pública i no les publiqui perquè els economistes puguin fer els càlculs de les balances que més els agradin, incloent-hi els mètodes científics que s’han utilitzat durant anys. Amagar les dades i només publicar unes “ cuentas territorializadas ” totalment cuinades per economistes afins és una vergonya intel·lectual. Als països democràtics les dades són dels ciutadans, i no pas del ministre o del rei, i els exacadèmics respectats no haurien de participar en aquesta ocultació.

Segona. Ja he dit mil vegades que no hi ha balances fiscals bones i balances fiscals dolentes. Cadascuna és la resposta correcta a una pregunta concreta.

Tercera. Un cop vist el que han fet De La Fuente i companyia, la pregunta a què responen els seus comptes és: “¿Si Catalunya fos independent, quants diners nets addicionals tindria la Generalitat un cop tingudes en compte totes les noves despeses que hauria de pagar i que fins ara feia el govern central?” Resposta: 8.455 milions d’euros. No està malament! És rellevant saber que en una Catalunya independent la Generalitat deixaria d’estar ofegada i deixaria de patir per pagar la sanitat i l’educació. Gràcies, exprofessor De La Fuente, per la informació.

Quarta. Com que sabem que De La Fuente i els seus ajudants han fet tot el possible per fer que aquesta dada del dèficit fos la més petita possible (ja va confessar Montoro que l’objectiu d’aquests comptes era polític: no donar munició al sobiranisme català!), sabem que el superàvit de la Generalitat independent segurament seria molt superior a aquests 8.455 milions.

Cinquena. Amb la independència, els diners addicionals que tindrà la Generalitat no són els diners addicionals que tindrà Catalunya. La raó és que hi haurà moltes despeses que farà la Generalitat i que abans feia el govern de Madrid, despeses que abans es feien a Espanya i a partir d’ara es faran a Catalunya. La resposta a la pregunta “I quants diners addicionals tindrà Catalunya com a país en cas d’independència?” és “el saldo de la balança fiscal calculada pel mètode del flux monetari”. Com que De La Fuente no ha fet aquests càlculs (i aquí és on aquell economista honest i respectable que era l’Ángel deixa de tenir respectabilitat, perquè un acadèmic com ell no hauria de participar en programes d’ocultació de dades), podem utilitzar les dades de la Generalitat: si Catalunya fos independent, el seu PIB augmentaria en 16.000 milions d’euros perquè tots els impostos que, estant a Espanya, marxen de Catalunya es quedarien al país.

Sisena. Els càlculs de De La Fuente i els seus col·legues suposen que les despeses públiques no territorialitzables i que es fan a Madrid beneficien tots els ciutadans de la mateixa manera. ¿Ens beneficia molt, als catalans, el Museu del Prado? ¿Ens beneficia igual que als madrilenys (que són els que viuen al costat del museu i el poden visitar amb més freqüència) o els extremenys? I el salari del rei? ¿Beneficia igual un monàrquic que un republicà? ¿I el salari de Wert? ¿Beneficia igual els espanyols que volen que l’escolarització a Catalunya es faci totalment en castellà que els catalans que volen que l’escolarització es faci en català? La veritat és que és gairebé impossible de saber a qui beneficia cada euro gastat per l’Estat. I, com que és difícil, De La Fuente fa un supòsit tan valent com arbitrari: diu que tota la despesa pública beneficia tots els ciutadans de la mateixa manera. Clarament aquest és un supòsit gratuït, ja que el salari del rei no pot mai beneficiar de la mateixa manera un republicà que un monàrquic i el salari d’un ministre que ataca la llengua catalana no pot beneficiar igual els catalans que els no catalans. Però si fem com De La Fuente i suposem que la despesa pública beneficia tots els ciutadans de la mateixa manera, aleshores el 16% de tota la despesa que es fa a Espanya es fa en benefici dels catalans, ja que Catalunya té el 16% de la població espanyola. Que quedi clar que aquest és un supòsit arbitrari malgrat que De La Fuente li vulgui donar una naturalesa científica imparcial que no té. Igual de científic seria dir que les despeses que no beneficien els catalans (com el salari dels ministres Montoro o Wert) no haurien de ser imputades a Catalunya.

Setena. Els comptes de Madrid són un acudit. Dir, com ha fet el president d’aquella comunitat, que Madrid surt “el doble de perjudicat” que Catalunya pel sistema fiscal espanyol és una farsa. Com ja he dit, els càlculs de De La Fuente assignen la major part de les despeses que es fan a Madrid a les altres comunitats. Tant se val que aquestes despeses es facin a Madrid, generin negoci a Madrid i tinguin un impacte macroeconòmic a Madrid. La realitat és que, segons De La Fuente, el 85% d’aquestes despeses es fan “per als no madrilenys” i, per tant, no s’assignen a Madrid malgrat que es fan a Madrid. I, esclar, si els madrilenys paguen els impostos que els pertoquen i, en canvi, el 85% de les despeses que es fan a Madrid les assignem a les altres comunitats, ens surt que Madrid paga molt i rep poc. ¿Resultat? Un dèficit de la balança fiscal gegantí, cosa que porta tot de madrilenys a dir que els més perjudicats són ells! Això és una gran mentida.

És com si un grup de 17 amics organitzem una festa al teu restaurant. Ens cobres a tots en proporció a la nostra renda i, com que tu, el propietari del restaurant, ets el més ric, ets el que pagues més. L’amic català és el segon més ric i, per tant, el segon que paga més. I així successivament. Si només mirem què paga cadascú sense tenir en compte el negoci que es fa amb la festa, sortirà que tu, el propietari del restaurant, ets el que paga més. Això és comptablement cert. Però el que no pots fer és dir que ets el més generós i solidari, perquè, a part del que pagues, tu estàs fent un negoci descomunal amb la festa. Si tinguéssim en compte que aquest negoci es fa al teu restaurant (i això és el que fa el mètode del flux monetari que De la Fuente i Montoro oculten), resulta que ja no ets tan generós. Doncs al dèficit de Madrid li passa exactament el mateix: De La Fuente diu que el 85% del salari de Wert s’ha d’assignar a la resta dels espanyols tot i que, en realitat, es gasta a Madrid i beneficia els seus restaurants i negocis.

Posar el dèficit de Madrid com si fos comparable a la resta sembla fet només per poder dir que el dèficit català no és tan gros com diuen. De fet, aquesta ha sigut la reacció de la premsa afí. Però, entre les comunitats que no fan negoci amb la festa de la capitalitat, les dades de De la Fuente confirmen que Catalunya és la més perjudicada d’Espanya, amb un dèficit quatre vegades més gran que la segona, el País Valencià, i gairebé sis vegades més gran que la tercera, les Balears.

Resumint: des del punt de vista fiscal i econòmic, Espanya continua sent un mal negoci per a Catalunya i aquesta realitat no canvia amb la publicació de la balança fiscal de Montoro i De La Fuente. L’única cosa que canvia amb aquesta publicació és que ara ja podem constatar la deshonestedat intel·lectual de qui fa mans i mànigues per amagar un dèficit descomunal.

Anticatalans

 ENRIC VILA

Em fan gràcia els unionistes que s'han posat com una moto perquè la Pilar Rahola els ha dit anticatalans. Són els mateixos que sovint contraposen la senyera amb l'estelada o que van donant lliçons de bilingüisme sense saber massa català –el just per salvar les aparences–. Són aquests que denuncien les visions nacionalistes del passat i després utilitzen les crides a Espanya dels resistents de 1714 de la manera més grollera. Són els que ara es queixen de TV3 però sempre havien trobat normal que a les teles i als diaris s'arraconés els independentistes. Sortint de la dictadura eren els que deien que en castellà ja ens enteníem i fa 70 anys els podríem haver trobat entre els republicans del vaixell d'Anna Murià que es van irritar perquè una exiliada va voler embolicar la seva filla morta amb la senyera. Potser no ets anticatalà per oposar-te a la consulta, però t'hi tornaràs.

Ja es veu que t'hi tornaràs, igual que s'hi van tornar els qui en d'altres temps van defensar posicions semblants a les teves. És el que us està dient Pilar Rahola. Hi ha una catalanor, fruit de la feblesa, que dóna per fer molts acudits. Però també hi ha una castellanor, fruit de la cultura de l'abús i del saqueig, que és igualment patètica. Hi ha els independentistes que volen salvar el món però també hi ha els tertulians que parlen de la identitat i de la llei com si la vida fos una cançó d'amor de Sergio Dalma. Dieu que estimeu Catalunya però no sabeu res de l'amor. Estimar és triar. A casa ja fa temps que vam haver d'abandonar Espanya, que també era nostra, per salvar la llengua. Per això a casa fa temps que sabem que tots els que ara trobeu excuses per oposar-vos a la consulta, un dia també trobareu excuses per tornar-vos anticatalans. Per un càrrec, per un elogi, per una sardina, com heu fet sempre, us omplireu la boca de moderació i mirareu a una altra banda: menyspreareu la catalanor però alhora la promocionareu, per continuar destruint els catalans que mai no han acceptat que el pensament i la memòria s'hagin de sotmetre a una llei votada a punta de pistola.

Cap a l'estat independent, amb rigor i excel·lència

Cap a l'estat independent, amb rigor i excel·lència

"El CATN ens ancora i aferma en el camí que cal fer. Però caminar-hi depèn de cadascun de vostès, estimats amics"

  Quim Torra

Reclosos en la gàbia en què l'autonomia ha convertit el nostre país, hi ha qui pensa amb serenitat, globalment i estratègicament, quina podria ser la porta per sortir-ne. El professor Carles Boix, catedràtic de ciències polítiques a la Universitat de Princeton i membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències, n'és un. Rigor, independència de criteri, escrupolositat científica, prestigi internacional i una subtil, lacerant i noucentista ironia el caracteritzen. El senyor Boix té la rara virtut, escassa en els nostres dies, de no només dir el que pensa sinó de pensar el que diu.

Recordo que fa uns mesos, el professor Boix feia la següent recomanació: "Jo demanaria al govern actual que obrís un procés d'independència seguint aquest passos: a) declaració institucional del parlament favorable a obrir el procés d'independència; b) formació d’una comissió per a determinar les decisions jurídiques i econòmiques a fer per separar-se d’Espanya; c) convidar l’estat espanyol a formar una comissió de negociació bilateral; d) presentar públicament el dictamen de la comissió del punt b; e) convocar eleccions amb el compromís de declarar la independència, si hi hagués una majoria de diputats sobiranistes". La "via Boix", doncs, articulava un procés net, lògic, clar, jurídicament inatacable i, em sembla, assumible per a qualsevol nacionalista català que aspiri a la normalitat de la pàtria.

I les coses han anat força en aquesta direcció, gràcies a un dels més grans encerts del "procés": el nomenament del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Els deu informes que porta emesos aquest organisme, impecables i implacables, constitueixen ara mateix el corpus de doctrina més important que s’hagi construït mai en aquest país per aportar arguments –jurídics, econòmics, socials, polítics- en la definició, precisa, del camí cap a la independència. És un esforç immens, aclaparador en els mètodes d’anàlisi, energètic en les alternatives, trasbalsador en les conclusions. Sí, no només és possible la independència, sinó que l’única manera d’arribar-hi és amb el rigor i l’excel·lència que el CATN està assenyalant.

Tanmateix, com ve passant, a les propostes rigoroses i jurídicament plausibles fetes des del moviment independentista primer i ara des del mateix CATN, a l'altra banda no es troben més que vaguetats i opinions abstractes, quan hi ha sort –normalment, escup pànic i apocalipsi. Mai hi ha cap dada sobre la taula, ni un argument concret, només especulacions i amenaces. L’informe Margallo, que és el que més podria semblar-se als informes del CATN, és com comparar una platja de la Costa Brava amb Marina d’Or, Ciudad de Vacaciones.

Davant de tants crits i tant soroll embrutidor, calia expertesa, nivell i professionalitat. En definitiva, deixar entrar l’acadèmia i que l'alçada moral inqüestionable del seu prestigi científic, s'imposi per sobre de les bregues, la tàctica i fins i tot la bona fe, senzillament per la força de l’estudi, l'anàlisi i el coneixement. Ahir el Sr. Iceta carregava contra el CATN als qui qualificava de "bàrbars" i "bojos". L’insult es gira directament contra ell, com un bumerang, només comparant el Currículum Viate del Sr. Viver Pi-Sunyer i el seu. Aquesta és la importància del CATN, l’autoritat i el rigor acadèmic.

El CATN ens ancora i aferma en el camí que cal fer. Però caminar-hi depèn de cadascun de vostès, estimats amics.

'Libres e iguales'

Ja deveu saber la notícia. TVE va cometre un greu error en la crònica del judici dels divuit neonazis valencians de l'operació Panzer. Va identificar com a Guillem Agulló el seu assassí. I no tan sols això. Els responsables de la cadena pública primer es van limitar a rectificar per Twitter sense corregir-ho als informatius de la nit. Van haver de passar vint-i-quatre hores perquè accediren a admetre l'equívoc a la pantalla. 

Si aquestes situacions no foren tan freqüents ens escandalitzarien. Però, per desgràcia, estem massa acostumats al menyspreu de l'estat espanyol. Ho va dir Feliu Ventura en una piulada i no puc estar-hi més d'acord. Què hauria passat si la víctima haguera estat una altra? Us imagineu que hagueren confós els noms en una situació diferent? No cal dir que hauria estat motiu de grans titulars, tema estrella de tertúlies i fins i tot hauria causat alguna dimissió. Però ja sabeu, en aquest estat hi ha ciutadans de primera i de segona. No és cap novetat.

El mateix menyspreu explica per què TVE no parla mai, per exemple, de la violència feixista a casa nostra. Ni tampoc de les mobilitzacions periòdiques en defensa dels nostres drets. Ni de cap esdeveniment cultural que no siga en castellà. És clar que la didàctica sobre la diversitat lingüística i cultural l'haurien de començar a les escoles. Però a ells ja els va bé. Perquè el seu model d'estat es recolza en la negació de l'altre. A nosaltres, mentrestant, ens empenyen a encaixar les humiliacions. A normalitzar la resignació. A acostumar-nos a conviure amb el menyspreu institucionalitzat que permet que alguns reclamen el seu dret de trepitjar els nostres. Això sí, sempre emparats per la sagrada constitució. 'Libres e iguales', se'n diu ara. 'Una, Grande y Libre', se'n va dir durant durant molts anys.

Això avui sí toca

Això avui sí toca

"El Madrid mediàtic i governamental es pensa que enfonsant Mas i enfonsant la família Pujol enfonsaran el procés"

  Jofre Llombart

Fa poc, un conseller del govern em va explicar com viuen personalment el procés els que estan a primera fila: "Il·lusionat, esperançat, a vegades cansat, amb prudència, però sense por". Em va explicar que un dia (un vespre) els seus escoltes (dels Mossos), fent tasques de contravigilància, van descobrir un cotxe a una cantonada de casa seva amb dues persones dins. Els Mossos van prendre la matrícula i quan van anar a comprovar-ho al registre van descobrir que el cotxe era d'un dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat. És a dir, l'estaven vigilant. M'ho explicava més com una història d'espies descriptiva del moment que estem vivint que no pas amb el neguit lògic que podria tenir una persona a la que li controlen els moviments. I les trucades.

Però més enllà d’això, la frase que va venir després és la que defineix la manera com els polítics partidaris de la consulta estan portant la situació: "Al ciclisme, un va al davant de l'equip, quan veu que no pot anar al mateix ritme, aixeca el dit i es fa el relleu. El ciclista passa a un segon pla, però l'equip continua pedalant a la mateixa velocitat". Quan li vaig preguntar si l'equip és CiU, em va dir que no, que ho són "tots els que vam pactar la pregunta i la data".

Oriol Pujol, amb la roda punxada, ha aixecat el dit. Ja no anava al davant sinó al mig del pilot després que, ara fa un any i mig, ja va fer una passa enrera. No penso ficar-me amb el fons del cas ITV entre altres coses perquè la prudència judicial aconsella no emetre cap opinió fins que no hi hagi sentència, i si no, que li ho preguntin a Ferran Falcó o a José Blanco, per posar dos exemples plurals.

El quid de la qüestió és que el Madrid mediàtic i governamental es pensa que enfonsant Mas i enfonsant la família Pujol enfonsaran el procés. És positiu que així sigui. Vull dir que el que és positiu no és l'atac sinó que es creguin que és efectiu i contagiant. Mentre el Consell Assessor de Transició Nacional va explicant amb detall com serà, per exemple, l'abastiment d'aigua de la Catalunya independent, el Madrid mediàtic i governamental s'entreté a buscar informes falsos de la UDEF a veure si troba un cosí segon de Jordi Pujol Ferrussola que un dia va treure 100 francs suïssos a Ginebra. Perquè, acte seguit, la pregunta bi-sil·làbica que ve al cap és: I què?. El Mundo 09/07/2014: "Ruz investiga una operación inmobiliaria del hijo de Pujol. Una contratista de carreteras de la Generalitat, Aglomerats Girona, compró a Jordi Pujol Ferrusola y a su mujer, Mercè Gironés, por 4,8 millones de euros dos solares en Palamós cuyo valor catastral conjunto era en aquel entonces (2006) de 900 euros.". Molt bé, i què? Un dels fills de Pujol ha fet coses irregulars? Que es demostri. Es demostra? Que pagui. Això afecta el procés? No. Una persona que té decidit votar SÍ/SÍ canviarà el vot a cada Jaguar que se li descobreix a Jordi Pujol jr.? Perquè sí, perquè es va arribar a publicar això: "Ruz investiga si el hijo de Pujol tiene un Porsche, un Jaguar, un Lotus, un Ferrari y un Mercedes. Público 27/02/14".

Plega Oriol Pujol per evitar que l'eternització del seu procés judicial debiliti Convergència Democràtica a les portes del trimestre més intens de la història recent de Catalunya. A Madrid s'han obert algunes ampolles de cava (murcià) perquè es pensen que han caçat una peça major del procés. Ignoren que el procés ni acaba ni comença amb Oriol Pujol ni amb Convergència Democràtica. Ni amb Artur Mas. Ni amb Oriol Junqueras. Ni amb Joan Herrera. Ni amb David Fernández. Ni amb Carme Forcadell. Ni amb Muriel Casals. El procés té forma de V i comença i acaba amb tots els qui la ompliran.

Els sotasignats

Els sotasignats

"El tonto del poble vol fer de president de Govern"

  Melcior Comes

Podríem entendre l'opció del No. Es podria acceptar, des d'un cert concepte de justícia o d'Espanya, que la unió fos una opció més enraonada, més il·lusionadora, que ens permetrà digerir millor les botifarres o l'entrapà de calamars. Ara bé: la unió amb Espanya hauria de ser consentida, expressada directament a través del vot. Doncs no, els signants dels manifestos d'aquesta setmana s'oposen fins i tot al diàleg. El seu esperit democràtic ha arribat tan lluny que la petició ja no és a favor de la Unió Sagrada sinó del silenci administratiu hostil, amb la invocació terrible del pes de la llei contra el president Mas o qualsevol que s'atreveixi a discutir la unitat del territori. 

La cosa és preocupant. Els intel·lectuals públics estan per il·luminar i guiar el debat ciutadà, per a donar raons i arguments, per a calmar els ànims i establir maneres inèdites de veure les coses. Els intel·lectuals federalistes que ara signen manifestos han estat en silenci durant desenes d'anys, fins que les demandes catalanes els han fet adonar-se de la necessitat de reformar Espanya, encara que sigui a última hora i per a collar els catalans d'una manera renovada.

En el món hi ha moltes infàmies. Si hom vol lluir-se com intel·lectualment decent i capitanejar causes morals, pot aprofitar i signar manifestos o escriure'ls a favor o en contra de milers de causes probables -no seré sistemàtic-: 1) Contra el genocidi, 2) Contra les guerres preventives. 3) Contra l'espionatge. 4) Contra la censura. 5) Contra els camps de treball xinesos o nord-coreans. 6) Contra el canvi climàtic. 7) Contra l'extermini de les espècies animals protegides. 8) Contra el tràfic de persones i d'òrgans. 9) Contra l'esclavitud que encara es practica en alguns països àrabs. 10) Contra els paradisos fiscals. 11) Contra les màfies de la immigració. 12) Contra les violacions de drets humans. 13) Contra el treball infantil. 14) Contra les violacions dels drets de les dones en els països islàmics. 15) Contra el terrorisme fanàtic de qualsevol color. 16) Contra la pirateria. 17) Contra la corrupció. 18) Contra el tràfic de drogues. 19) Contra els transgènics. 20) Contra la manipulació genètica dels humans… I així podríem continuar fins a cent o dues-centes causes que podrien fer canviar aquest món cap a una altra cosa, segurament millor. 

Doncs no. Els intel·lectuals espanyols s'han unit per a demanar una cosa, i han escrit un paperot i s'han fet una foto: no volen que els catalans votin, i que ni tan sols es parli políticament d'aquesta opció. 

Davant d'un món d'infàmies i d'injustícies, els intel·lectuals espanyols només tenen la preocupació de la voluntat catalana de votar. Ja ho veieu: quina empresa més formidable! "Papà, què vas fer per a donar-me un món millor?". "Vaig signar un manifest contra els catalans i la seva dèria democràtica!" "Papà, t’estimo!" 

En aquest món hi ha milers de problemes greus i sangonosos: però a ells els motiva oposar-se a la voluntat catalana de passar per les urnes. Cadascú es retrata per les seves fòbies. 

Aquesta oposició i els arguments que usen són incomprensibles. Per aquesta mena de gent, votar posant en qüestió la unitat del territori equival a votar a favor de l'esclavatge, ja ho sabem, a favor de l'extermini de no sé qui. Només a Catalunya l'urna és el pas previ cap a la repressió, la tirania o la càmera de gas. El més curiós, però, és que això no ho comprenen a d'altres bandes del món. 

Si el vot català fos tan terrible -tan atroç-: ¿no trobarien els intel·lectuals espanyols adeptes a la seva causa fora del país, com els que troben, més enllà de les pròpies fronteres, defensors de la seva ètnia perseguida o de la seva causa justa? Sí. ¿No serà que tot plegat només és nacionalisme de la més baixa qualitat, fantasia ignorant i dominadora de la més barroera? Els intel·lectuals espanyols són caçadors de fantasmes: veuen una urna de cartró i es posen a tremolar, no sigui cosa que la seva Espanya estimada i unida no fos més que una fantasia, un projecte idealitzat, que els catalans, defensors del pluralisme, posen en qüestió ara que, en ple segle XXI, ja no hi ha res a témer.

A Espanya els intel·lectuals no es mobilitzaran per a perseguir el feixisme, ja que les fundacions franquistes i els falangistes poden presentar-se a les eleccions. Els intel·lectuals espanyols estan encesos contra Catalunya i les sever urnes de pega, que ells ajudaran a retirar del carrer, o a què no es posin a l'entrada de les escoles pies. Els intel·lectuals espanyols saben que l'espanyolisme ven, que poden treure el nas de tant en tant en els diaris si signen algun paperet contra Catalunya. Contra Catalunya pensen millor, ara que no saben pensar en cap altra vertadera injustícia. 

Aquesta gent podria, simplement, apel·lar a la tolerància. Fet i fet, per incomprensible que els sembli el separatisme, se l'hauria de tolerar, per molt que vulgui passar per les urnes. En el món en què vivim estem obligats a suportar tota mena de ximpleries, ¿com no adonar-se que la voluntat de votar d'un plegat de persones -per molt que se'ls consideri uns tanoques- no és tan greu ni mereix tants escarafalls retòrics? Aquí estem, fent pedagogia d'algunes coses bàsiques a uns senyors que, pel que diuen, voldrien ser els nostres pedagogs. Amb intel·lectuals així, ¿qui enyora el simpàtic tonto del poble? 

Almenys al tonto del poble se'l posava a la porta de l'església, i vigilava que no entressin els gossos durant les homilies. El tonto del poble també tenia una vocació fallida, que era la de posar-se enmig de les cantonades i fer com si dirigir el trànsit, fent el paper de la policia municipal. Ara el tonto del poble vol fer de president de Govern, i dir-li a Rajoy amb qui s'ha de reunir o no, però en cap pas acceptaria que Rajoy li digués què ha de pensar o d'escriure. 

Doncs res. Passin vostès uns feliços dies en família. 

Barberà: "Un dels firmants del manifest em va dir que a Catalunya s’aplicarà la llei de Darwin"

DRET A DECIDIR

Barberà: "Un dels firmants del manifest em va dir que a Catalunya s’aplicarà la llei de Darwin"

El periodista assegura que “aquest home era company meu de càtedra a la Universitat"

Alèxia L. Ferret

El periodista de TV3 Jaume Barberà ha assegurat aquest matí que un company seu de càtedra a la Universitat li va dir que per molt que nosaltres vulguem "la teoria de l’evolució de Darwin s’aplicarà i desapareixeran els més febles”.

En declaracions a RAC1, ha explicat que aquest company és un dels firmants del manifest espanyolista ‘Libres e iguales’. “Que per cert ens ha acusat als que volem decidir de nazis”, ha lamentat Barberà, mentre ha afegit que “això intel·lectualment és un insult”.

Per la seva banda, Vicent Sanchis ha recolzat les paraules de Barberà i ha afirmat que “als francesos no els cal ser nacionalistes, en tenen prou en ser patriotes. Però les seves conductes quan van a un poble que consideren inferior són de nacionalistes”. Sanchis ha avisat de similituds entre Libres i igualesi la Falange. "Compareu alguns paràgrafs del manifest amb el manifest fundacional de la Falange, i en parlem”, afegeix.