jueves, 27 de febrero de 2014

Correctiu d'un ex-cònsol britànic a una diputada del PP que atacava l'independentisme

En una carta contundent publicada al Financial Times

Ha estat un ex-cònsol general del Regne Unit a Barcelona que ha respost a l'article que la diputada del PP al congrés espanyol Cayetana Álvarez de Toledo va publicar la setmana passada al Financial Times contra l'independentisme català i escocès. En aquell article, negava les raons històriques i polítiques per a la secessió i demanava a la UE una 'resposta clara' contra l'independentisme. Avui, Geoff Cowling publica al mateix diari una carta contundent amb aquest títol: 'Els greuges ben reals de Catalunya'.

'Dos dels més grans i més vells estats, el Regne Unit i Espanya, encaren greus desafiaments dels separatistes regionals a Escòcia i a Catalunya', escrivia la diputada popular, en l'article publicat el 18 de febrer. En l'article, titulat 'Europa no es pot permetre el luxe de cedir als separatistes', hi deia també que l'independentisme amenaçava la integritat tant dels 'països afectats com del gran projecte europeu'. 'El separatisme català va contra els valors que defineixen Espanya com una democràcia i la UE com assoliment de la civilització', deia encara Álvarez de Toledo. I feia una crida als dirigents europeus perquè 'desemmascaressin la hipocresia del nacionalisme'.

Doncs bé, avui la resposta de l'ex-cònsol britànic és aquesta:

Comença així: 'És un error descriure el referèndum sobre la independència d'Escòcia com "un greu desafiament dels separatistes regionals". Escòcia no és cap regió. És una nació per dret propi dins el Regne Unit. Els parlaments escocès i anglès es van unir en una "acta d'unió" el 1707. És un dret democràtic del poble de la nació escocesa de votar perquè es derogui l'acta, si així ho vol. Catalunya també és una "nació", tal com la defineix l'estatut, una llei aprovada pel Parlament espanyol el 2006. Descriure totes dues nacions com a "tribus" demostra una ment colonialista.'

I continua: 'L'ONU és molt clara sobre els drets de les nacions. "Tots els pobles tenen el dret de l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i decideixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural." Per la Unió Europea "encarar-se al separatisme", "desemmascarar la hipocresia del nacionalisme" i "jugar la carta legal dels tractats de la UE" contra Escòcia i Catalunya seria trepitjar un terreny molt controvertit.'

Cowling recorda que l'article de la diputada del PP acusa el govern català de desvirtuar els fets històrics en el tercer centenari de la caiguda de Catalunya, al final de la guerra de la Successió espanyola. 'Paga la pena de recordar que Catalunya era efectivament una nació independent fins el 1714. Durant aquella guerra, Catalunya es va aliar amb Anglaterra per mitjà del tractat de Gènova del 1705 i va lluitar per la causa dels Habsburg contra l'Espanya borbònica. Quan el govern britànic va retirar el seu suport als Habsburg i va signar el tractat d'Utrecht, el 1713, Catalunya va continuar

lluitant sola. L'exèrcit borbònic franco-espanyol va necessitar un setge d'un any per a trencar les defenses de Barcelona, que va caure l'11 de setembre de 1714. Milers de defensors catalans van morir en el setge i el càstig posterior. L'antic Parlament de Catalunya, la seva identitat, la seva llengua i la seva cultura van ésser esclafats. Una gran part de la ciutat va quedar arrasada. Catalunya no es va unir voluntàriament a Espanya: va ésser brutalment conquerida.'

I també apunta el tracte que va rebre Catalunya durant la guerra del 1936-39: 'Barcelona fou bombardada per l'aviació rebel de Francisco Franco i hi van morir mil tres-centes persones. El president electe de Catalunya, Lluís Companys, es va trobar obligat a fugir a França. Fou extradit per Franco i afusellat el 1940 al castell de Montjuïc, amb Barcelona sota els peus. Lluís Companys continua essent l'únic president en exercici executat de tot Europa. Mai no hi ha hagut cap disculpa ni perdó pòstum.'

L'ex-cònsol recorda les grans mobilitzacions de les dues últimes diades de l'Onze de Setembre, per afirmar: 'El moviment independentista ha arrelat profundament en la societat catalana, impulsat per cada

menyspreu arribat de Madrid.'

I acaba així: 'Tal com Escòcia, el Parlament de Catalunya disposa d'una majoria en favor

d'un referèndum sobre la independència. El Parlament de Westminster ha donat a Escòcia el dret de decidir el seu futur. En canvi, el parlament espanyol es nega a debatre la petició de Catalunya. La democràcia no és temuda al Regne Unit: és acceptada amb els braços oberts. La democràcia, per tant, no s'hauria de témer tampoc a Espanya.'

Geoff Cowling fou cònsol general del Regne Unit a Barcelona del 2002 al 2005.

Carta oberta a Felip VI

Jordi Solé

Carta oberta a Felip VI

Àlex Fenoll, Dret a decidir, Felip VI, independència

( 43 vots )

Àlex FENOLL vs Felip VI

Felip VI vs Catalunya

Altesa Reial d. Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de BORBÓN y GRECIA,

Sóc un ciutadà d'una nació sense estat (temporalment) que vostè coneix força bé, doncs ostenta els títols del Principat de Catalunya per línia hereditària de Príncep de GIRONA, Duc de MONTBLANC, Comte de CERVERA i senyor de BALAGUER. El fet és que el proppassat dilluns, durant la seva visita de cortesia a la inauguració del Mobile World Congress al cap i Casal de Catalunya, Barcelona, va succeir un incident que no he volgut deixar passar sense poder-li comentar adequadament.

Li adreço aquesta humil missiva després que un empresari sabadellenc li negués la salutació i sabent que tothom és molt lliure de criticar el que és una evident manca de protocol, tacte i saber estar. Però no veig que per un incident sense cap mena de transcendència fora de la mera anècdota conjuntural s'hagi de lapidar públicament des de mitjans de comunicació nostrats i aliens un jove emprenedor català. No he vist cap crítica d'aquests defensors de la puresa en les formes pel tracte interpersonal cap a la suposada corrupció que "regna" a la Corona i a d'altres institucions espanyoles.

Tampoc he vist a molts dels que se senten indignats pel succés la mateixa duresa per criticar el ramal del cas NÓOS que afecta presumptament Casa Real, ni res en aquest sentit sobre la vergonyant declaració judicial de la seva germana, la Infanta doña Cristina. Ni tampoc he comprovat aquestes recriminacions sobre les caceres reials i d'altres "esdeveniments" d'interès sobirà pagades per tots els contribuents (espanyols i catalans). Ni tampoc sobre les suposades "amigues especialment carinyoses" que ha tingut el monarca (el cost de les presumptes "canes a l'aire" haurien estat a càrrec de l'erari públic). Podríem continuar

però hi ha un espai limitat...

Tampoc veig que molts dels que critiquen la injuriada iniciativa del senyor Àlex FENOLL hagin criticat amb vehementment l'incident succeït al final del recent dinar-col·loqui de l'Associació per al Progrés de la Direcció, on Emilio CUATRECASAS va trencar greument el protocol, segons la normativa i el costum, al voler agafar la paraula el darrer després del president de la Generalitat de Catalunya, faltant el respecte institucional que es mereix el nostre màxim dignatari.

Tampoc vaig observar comentaris negatius referents a la manca de respecte protocol·lari de Soraya SÁENZ de SANTAMARíA vers el president MAS en l'acte de lliurament de les medalles d'honor de FOMENT del TREBALL, on els representants de l'Estat espanyol van intentar humiliar el càrrec del president electe de tots els catalans.

El senyor FENOLL i molts altres empresaris i emprenedors catalans defensen els més elevats ideals, molt diferents i igualment respectables que els que defensen els directius i empresaris del lobby "Puente Aéreo", la casta burgesa d'elit extractiva patrocinada i subvencionada a cop de BOE, amb els quals vostè s'ha reunit recentment, amb nocturnitat i traïdoria, per intentar fer descarrilar el legítim procés cap al dret a decidir del poble català.

En aquest sentit, em veig en l'obligació de recordar-li que la Corona exerceix un càrrec constitucional que té com a funció tal i com descriu, en el Títol II el seu article 56 de "arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions". Estic segur que l'enuig i manca d'etiqueta del senyor FENOLL no és contra vostè PERSONALMENT, sinó contra l'evidència que tenim els catalans que les institucions de l'Estat espanyol usen la força punyent d'una Constitució Espanyola que, més que una norma suprema de drets i deures s'ha convertit en alguna cosa semblant a la Llei de Principios Fundamentales del Movimiento de l'esgarrifosa època franquista basat en un immobilisme rocallós propi de les Taules Sagrades dels Déu Manaments de la Llei de Déu.

És a dir, a Catalunya estem farts que s'usin les lleis per negar una actuació democràtica, pacífica i cívica pel dret a decidir de la nostra societat. Estem fins al capdamunt que ens intentin humiliar. Ja en tenim prou que no ens respectin, ni a les nostres institucions, ni al nostre president, ni a la nostra llengua, ni a la nostra cultura, ni a les nostres associacions, ni als nostres empresaris, ni als nostres treballadors, ni a les nostres estudiants, ni a les nostres mestresses de casa, ni als nostres jubilats, ni als nostres aturats,... ni als nostres ciutadans! #PROU!

Sé que, segurament, vostè no n’és plenament responsable, però té un càrrec que el responsabilitza.

Som una nació! Nosaltres decidim! Aquí i a la Xina Popular com deia l'entranyable Josep Lluís CAROD-ROVIRA.

Siusplau, que la Corona espanyola serveixi per una vegada d'alguna cosa pràctica i que pressioni com cal Mariano RAJOY i els seus adlàters per a poder exercir la voluntat anhelada per tot un poble... Poder decidir el futur dels nostres fills votant en pau, en democràcia i en llibertat la independència o no de Catalunya!

No necessitem "amics" a la Corona ni a les institucions espanyoles. El que demanem és diàleg de tu a tu sense limitacions ni condicions prèvies i, sobretot, màxim respecte vers la dignitat nacional de Catalunya.

Respectuosament,

Un ciutadà català que va deixar de ser súbdit fa molt i molt de temps.

miércoles, 26 de febrero de 2014

Operació Palace II

Llombart

Operació Palace II

"Em pregunto si Jordi Évole trobaria socialistes que volguessin participar en un docu-broma sobre aquella conspiració que va acabar en un ultimàtum a un Zapatero que ja mai més va tornar a dir ni “apoyaré” ni “nación de naciones”

Jofre Llombart

No va ser el 1981 sinó 25 anys més tard, el 2006. Però també va ser al Palace. I aquest va ser real. No va ser cap intent de cop d’Estat, tot i que alguns poders fàctics de Madrid sí que s’ho estaven prenent així. Era en ple procés de gestació del nou Estatut. Destacats dirigents del PSOE consideraven que el PSC de Maragall havia anat massa enllà amb les ‘cessions’ a ERC i que ho estava fent amb el beneplàcit ingenu de Zapatero (era el Bambi de la primera legislatura).

Situem-nos:

El 30 de setembre de 2005 el Parlament (PSC, ERC, IC-EUiA + CiU) aproven la proposta de nou Estatut que inclou la definició de Catalunya com a nació, la obligatorietat de conèixer el català, el blindatge i no retorn de les competències transferides, un nou sistema de finançament propi per a Catalunya i la creació d’un consell de justícia pròpia per a Catalunya com a punts més forts.

El 2 de novembre del 2005 el Congrés dels Diputats ha de decidir si accepta tramitar el nou Estatut. S’aprova amb el vot en contra del PP.

Aquest partit, el PP, convoca una manifestació el 3 de desembre del 2005 a la Puerta del Sol de Madrid. El PP, molt per darrera del PSOE en les enquestes, veu en la causa catalana un filó que decideix explotar. Unes setmanes després començarà a Toledo, l’antiga capital del Regne d’Espanya, la recollida de signatures contra l’Estatut.

Aquell desembre del 2005 i gener del 2006 van ser mesos ‘horribilis’ per als barons del PSOE. Consideraven que l’Estatut que estaven negociant anava molt més enllà del que els havien dit. Però no podien enviar-ho tot a rodar perquè sabien que allò podia provocar un trencament entre el PSC i ERC i fins i tot entre el PSOE i el PSC. I en joc estava ‘el granero de votos’ dels socialistes que el 2004 havia portat a Zapatero en volandes a la Moncloa.

ERC no cedia. Especialment en el manteniment de Catalunya com a nació a l’articulat. No en va, si es mantenia aquesta definició i se li donava una consolidació jurídica avalada per les Corts Espanyoles seria més fàcil defensar davant de la comunitat internacional el dret a l’autodeterminació de Catalunya. I aquest punt no era matisable, no hi havia tercera via: o sí o no, o s’incloïa o no s’incloïa.

Amb tot el què ha passat després ara sembla poca cosa, però a finals del 2005, hi havia un soci dels socialistes (a més de Maragall, ERC també va votar a favor de la investidura de Zapatero) que estava a punt d’aconseguir que un text constitucional (l’Estatut ho és) definís una nació al marge de l’espanyola. Els dirigents més durs del PSOE no ho van assumir ni com a concepte ni com a estratègia, perquè creuen que això li servirà el poder en safata a Mariano Rajoy.

I heus ací que una part del PSOE va muntar una mena d’operació Palace. Es van reunir a l’hotel que hi ha davant del Congrés dels Diputats (on històricament resideix el líder de CiU de torn: Miquel Roca, Xavier Trias, Josep Antoni Duran i Lleida). La operació Palace va reunir representants de les principals federacions del PSOE, començant pel d’Andalusia i Extremadura, però també hi van assistir socialistes bascos, entre altres delegacions. No van faltar les recurrents propostes (sempre ideades des de fora de Catalunya) de crear una federació catalana del PSOE al marge del PSC.

Assistents de la reunió també van mantenir converses amb Duran i Lleida, Joan Puigcercós i Soraya Saénz de Santamaria per explorar quines possibilitats mútues hi havia de baixar del burro en les seves respectives posicions.

El 21 de gener del 2006, dissabte, Zapatero passa el pitjor Comitè Federal del PSOE en els menys de dos anys que porta al poder. Els autors de l’Operació Palace II surten de l’armari i li amarguen la festa a l’aleshores líder socialista. Li reclamen, ras i curt, que resolgui el procés estatutari o que el liquidi. És en aquest context que Zapatero truca Mas perquè vagi a la Moncloa. L’aleshores cap de la oposició per CiU agafa el cotxe per ni tan sols ser vist a cap dels dos aeroports. I a partir d’aquí, la resta de la història ja és coneguda: la reunió a Moncloa s’allarga hores i el 22 de gener es fa públic el principi d’acord entre el president espanyol i Mas, a esquenes d’ERC... i de Maragall.

Un cop extirpada la definició de Catalunya com a nació de l’articulat, les reunions al congrés per ‘consensuar’ el text final (el que es va sotmetre a referèndum) s’agilitzen. Resultat: el 8 d’abril del 2006 Alfonso Guerra proclama la famosa frase del ribot, aquella en què presumeix d’haver-se “cepillado” l’Estatut davant de l’aplaudiment entusiasta, a Barakaldo (Euskadi), de les joventuts socialistes d’Espanya.

Em pregunto si Jordi Évole trobaria socialistes que volguessin participar en un docu-broma sobre aquella conspiració que va acabar en un ultimàtum a un Zapatero que ja mai més va tornar a dir ni “apoyaré” ni “nación de naciones”. I el que també em pregunto és quin director de cinema s’adiria més com a fals autor de la filmació: estic dubtant entre la sang de Quentin Tarantino i el torrentisme de Santiago Segura.

Desgavell i regimentació

Francesc Sanuy

Desgavell i regimentació

"No expliquen, però, que si que seran legals els donatius a les fundacions dels partits, és a dir, per exemple, els diners que rep la FAES de J.Mª. Aznar i el pinyol del PP més radicalment ideològic"

Francesc Sanuy

Les lluites intestines als rengles del PP i del govern central són cada vegada més visibles i, en general, responen a una espessa trama d’interessos. Tothom sap que, en política, els enemics sempre són del mateix partit. Els militants d’altres formacions només són adversaris, perquè no són obstacles a la promoció pròpia i no es disputen la mateixa carnassa. De fet, els dirigents del partit de govern, en general i molt particularment els populars, han omplert milers de folis d’actuacions judicials encara que, de moment, la inexistència d’un poder judicial independent no hagi estat capaç de impedir la impunitat, segons sentència d’ Alfonso Guerra quan va dir allò de que Montesquiu ja feia temps que era mort. El perill d’aquests personatges podria encaixar perfectament en el cas dels nombrosos Gürtel o Correa, dels beneficiaris del tresorer Bárcenas que ja era el repartidor de sobres a l’època d’Aznar o dels grans noms involucrats a Bankia, els grans constructors del SEOPAN, els consellers com Rato, Acebes, (Iberdrola), Felipe González, Aznar ( Murdoch, Endesa, Barrick – mines d’or, Ecclestone, Gaddafi, amic de Berlusconi, mansió a Marbella i un llarg etc.), Borrell ( Abengoa – Benjumea) o tants d’altres. La conclusió ha estat l’informe de la UE que atribueix a Espanya el trist paper de país més corrupte de tot el món industrialitzat que, per a més INRI, indica només una zona amb alguna millora d’una mica d’anticorrupció a Catalunya.

Potser valdrà la pena fer girar la moviola i veure alguns antecedents de la situació actual i com les gasten els protagonistes. Si ens situem, per exemple, al desembre del 2010, recordarem la gran batalla entre Álvarez Cascos i la Cospedal. Tots dos volien controlar l’entitat financera que aglutinava CajaAstur i la de Castilla la Mancha. Els dos aspirants volien dominar així les finances de les dues autonomies a la presidència de les quals aspiraven. Inicialment, Rajoy va fintar el suport a Cascos, però en veure un nou camp de batalla com el d’ Espe Aguirre, Rato i Gallardón, va deixar la decisió a la militància, però les finances d’Astúries ja estaven en mans dels manxecs. En resum, Maria Porto, galerista i actual dona de Cascos va rebre l’encàrrec d’unes escultures de Manuel Valdès pel Premi Princep d’Astúries i aquí pau i, després, glòria. En realitat, hi ha una manera de fer les coses que és bastant “sui generis”. Per exemple, quan la SACYR de Luis del Rivero va presentar-se al concurs de les obres del canal de Panamà, Florentino Pérez (Real Madrid i A.C.S.) va presentar a l’ambaixadora panamenya un informe contrari a la constructora espanyola. Són maneres d’actuar, però, al capdavall, serà el contribuent, a través del a CESCE (companyia d’assegurances de crèdit i caució) el qui pagui la represa de l’obra en les primeres setmanes. I ja se sap que la butxaca del ciutadà és com la bota de Sant Ferriol.

La prova és que per un greu error de gestió empresarial i per no saber mesurar les pròpies forces en front de la SONATRACH d’Algèria, al Tribunal d’Arbitratge de Ginebra, Gas Natural va ser condemnada a pagar 1.450 milions d’euros. Sense que ningú els demanés la dimissió, unes excuses o una solució que consistís només en repercutir l’augment de tarifes a l’usuari del servei, és a dir, al públic innocent. Es clar que el conseller delegat del monopoli ja ha dit que un increment d’un 1,7% mensual no té cap importància i és insignificant. Recorda la justificació de Rodrigo Rato quan va dir que l’arrodoniment de la nova moneda d’euro, només era equivalent a una tassa de cafè. Recordin, doncs, la tensió inflacionista que es va derivar d’aquella operació.

Hi ha també d’altres formes de reaccionar sense encongir-se d’espatlles i dir que l’empresa ha fet a l’últim exercici un benefici de 680 milions d’euros, com si la multa de 1.450 milions hagués estat un objecte volador no identificat. Que ja és prou motiu de preocupació veure com tot el vessament del Prestige no té cap responsable ni costa cap sanció: és per això que resulta satisfactori de veure com algunes veus es deixen sentir contra la magnificació dels petits símptomes de imperceptible millora econòmica que no es tradueix en creixement de l’economia i una real creació de llocs de treball. A Alemanya, per exemple, s’hi acaba de celebrar una reunió bilateral entre el prestigiós Institut IFO que presideix Hans Werner Sinn i, per part barcelonina, la filial d’ESADE que representava Javier Solana ex Secretari General de l’OTAN. Entre les conclusions, es va fer referencia a la necessitat de que Espanya faci la correcció dels desequilibris exteriors especialment si ara s’anuncia un col·lapse de les aportacions. Els alemanys es van queixar de la contradicció entre allò que Madrid predica que fa i el que realment es veu que fa. Sobre la qüestió catalana va dir que la frase de Mauriac sobre Alemanya (m’agrada tant que prefereixo que n’hi hagi dues) no l’acabava de convèncer i que demanarà un esforç a favor de seguir units.

Pel que fa a les exportacions, resulta paradoxal que la zona amb més volum i potencial és víctima d’una discriminació negativa basada en peatges inexistents en d’altres territoris, la falta del corredor de la Mediterrània, el ferrocarril adaptat i la palesa hostilitat contra les condicions d’igualtat a les quals Catalunya tindria dret a aspirar. També seria una gran aportació el traspàs de Mercabarna que, en règim de competència exclusiva, hauria de tenir mes dinamisme. I no el de l’empresa estatal MERCASA que s’ha dedicat principalment a facilitar vendes a Lisboa. L’exportació de MERCABARNA ha crescut molt i supera ja els 1.300 milions d’euros, xifra que ja supera el 26% del total de facturació. També seria urgent la millora del desastrós sistema RENFE de Rodalies on durant els últims 6 anys s’ha invertit la meitat del que es va destinar a Madrid. Igualment, la ministra de Foment firma i retalla les estacions de La Sagrera i Sants, no resulta l’operació Barcelona – París i només inaugura una botiga privada a l’aeroport, l’accés ferroviari al Port el paga l’Autoritat Portuària i no el ministeri tal com fa als altres ports. I, pel que fa a l’aeroport maltractat i, nogensmenys, en fase de creixement, es reforça AENA (model ineficient i centralista únic a Europa). A Barcelona ja no es podran decidir els “slots”, els horaris, els enlairaments i aterratges. Es veu que s’ha de prohibir que els 7.000 milions invertits a Barajas no serveixin per a res, mentre que El Prat, amb 1.000 milions, ha crescut molt i que la caiguda d’Iberia (avui British Airways) es compensi amb més ajuts artificials, subvencions i gestions polítiques per a frenar la nostra expansió al Prat.

A més a més, el govern central, davant la visible aportació de diners privats a partits polítics, ha anunciat el seu propòsit de prohibir els donatius o els dels crèdits que després es condonen tal com fan els bancs i les caixes. No expliquen, però, que si que seran legals els donatius a les fundacions dels partits, és a dir, per exemple, els diners que rep la FAES de J.Mª. Aznar i el pinyol del PP més radicalment ideològic. Finalment, hi ha el cas d’extraordinari de les set autopistes que han nascut en fallida tal com estava perfectament previst davant els deliris de convertir Barajas en el melic del món. El deute acumulat ja és de 40.000 mil milions i , si ho han endevinat, a Catalunya no n’hi ha cap ni una encara que el 90% del total vagi a Barajas i sigui gratuïta, “perquè allà no és costum això de pagar”. En fi, pel que fa al “hub” del Prat ja se’n poden oblidar, que ara la gestió de cada detall passarà a dependre d’uns comitès de coordinació, madrilenys per descomptat. Francament, no sé de què somriu el conseller Santi Vila cada vegada que coincideix amb la ministra. Deu ser que inaugura maquetes, perquè d’obres no veiem ni les que abans es feien 25 anys més tard que a llocs despoblats, inactius i, tanmateix, prioritaris per a la gent que pensa amb el desig i es guia només per l’hostil animadversió d’un privilegi que escapa a l’ atenció de qualsevol testimoni.

La crònica: Europa comença a filar prim

CONSULTA

La crònica: Europa comença a filar prim

La Generalitat deixa clar a França que el procés no té marxa enrere. El cop de mà de Viviane Reding. La Tercera Via fracassa. Alerta del lobby Elcano

Lluís Bou

Europa ha començat a filar prim. Ja no veu el procés sobiranista català només com un afer intern espanyol, encara que ho diguin. Des de fa poques setmanes el contactes s'estan multiplicant, i s'ho prenen molt seriosament. Un dels negociadors del govern m'explica als passadissos del Parlament que fa poc es va reunir amb diplomàtics francesos i li van preguntar tota mena de detalls sobre el que està succeïnt a Catalunya. "Naturalment no són d'entrada favorables a la independència, però sobretot volien confirmar si el procés és seriós". La Generalitat els va deixar clar que no hi ha marxa enrere. "El president ho té claríssim.Tirarà endavant, i després a nivell europeu ja actuarà la 'realpolitik'. Saben que seria un problema gros deixar Catalunya fora de la UE".

El cop de mà de Viviane Reding

La visita aquesta setmana a Barcelona de la comissària europea Viviane Reding forma part d'aquest més gran interès europeu pel procés català. La intervenció de Reding, que va ser molt mesurada, va caure malament al govern espanyol, perquè va demanar diàleg "sense línies vermelles" (llegiu, sense el topall de la Constitució) i va fer un suport genèric a escoltar els ciutadans a les urnes (la consulta). Mai cap representant europeu havia anat tan enllà, en un tímid però valent cop de mà a Catalunya. Reding té la medalla d'or de la Generalitat perquè en el seu dia va ajudar a introduir el català a les institucions europees.

La presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho
La Tercera Via fracassa

Representants de la denominada Tercera Via han multiplicat aquests dies els contactes amb la Moncloa per intentar algun moviment, però tots ells han resultat infructuosos. El presidents de les grans patronals Foment i CEOE, Joaquim Gay de Montellà i Joan Rosell, pressionen en aquest sentit el president espanyol, Mariano Rajoy. És l'únic flanc hipotètic que els queda, perquè Mas es nega a trair el seu compromís amb la data i la pregunta de la consulta.

En els contactes de la Tercera Via amb negociadors de Rajoy han aparegut tota mena de propostes, poques d'elles conegudes públicament, però amb el problema que no tenen comprador i són inviables. Els negociadors de la Moncloa han acceptat la consulta a Catalunya, sí, però la condicionaven al fet que Mas fes marxa enrera i passés a defensar una proposta de millora autonòmica a l'hora de la votació. La Moncloa comunicarà la seva posició definitiva al lobby autonomista després de les eleccions europees, però cada dia és més evident que no cuallarà. Són 'pourparlers'.

El primer secretari del PSC, Pere Navarro

El lobby Elcano, en alerta

Tant en la gran patronal com a la Moncloa ha crescut el neguit perquè l'aposta catalana cada dia que passa és més irreversible. El lobby Elcano, que està considerat un dels més solvents d'Espanya i assessora ministeris com el d'Exteriors, acaba de presentar una proposta per renovar la política exteriorde l'Estat. Catalunya és una de les prevencions que contemplen, en el capítol de "debilitats i amenaces".

"Vinculada a la situació econòmica i social, també cal esmentar una degradació de la confiança ciutadana en el sistema polític, que inclou cansament respecte a la corrupció, malestar per la crispació bipartidista i greus tensions territorials, sobretot a Catalunya. Aquesta realitat política enfosqueix també la imatge d'Espanya a l'exterior i debilita les institucions que han de dur a terme l'acció exterior", indica l'informe d'Elcano. El procés ja ha entrat en l'escena internacional.

President Mas

Aniol Colillas Canal

President Mas

Defensa el que et pot fer guanyar o la victòria serà impossible. Aquesta frase podria ser perfectament d'una pel·lícula on el capità de l'exèrcit intenta motivar als seus homes amb frases patriòtiques i plenes d'energia. Doncs bé, aquesta oració, "patriòtica"o com li vulgueu dir, m'agradaria aplicar-la en els moments que vivim, que són intensos i durs però esperançadors.

Fa uns anys, inclús podria ser que estès parlant de mesos fins i tot, no m'imaginaria està escrivint un article en defensa del President Mas. No obstant, això no ho faig perquè sí, ho faig perquè crec que ho he de fer. El president Mas, que no l'he votat i pot ser que no el voti mai, és el president de la meva nació i del meu país sense Estat. I ho és democràticament, perquè va guanyar les eleccions a les urnes. Mira, ara que hi estem posats, unes urnes, que des de Madrid no volen que les utilitzem per decidir el nostre futur. Perquè nosaltres, els terroristes, som uns assassins de vots i això no es pot permetre. És lògic que no es permetin votar, perquè no té sentit perdre un diumenge per posar una papereta dins d'una urna podent anar a gaudir d'un magnífic espectacle de toros a la Monumental. Ai calla, que nosaltres ho hem prohibit, és que mira que tenim ganes de tocar el voraviu.

Bé, continuo amb el quid de la qüestió, que sinó no acabaré. Ja cansa que dia rere dia des de Madrid i des de partits demagògics instal·lats a Catalunya com Ciutadans, el PP de la Camarga, ai perdó de la Camacho, o el PSC ataquin el nostre President per conduir el procés del nostre poble. És que el senyor Artur Mas diuen que no va a dialogar a Madrid, que si té els collons de plantejar una consulta, que si adoctrina els nens de les escoles, que si fa servir un sistema educatiu propi dels nazis.. Ja n'hi ha prou de sentir aquestes barbaritats, el president Mas vol que votem i ho fem el 9 de novembre. Aquí no entraré en si les seves polítiques econòmiques i socials són les adients i correctes, aquí entraré en que és el president de Catalunya i com a president de Catalunya el defensaré fins on calgui perquè defensar-lo a ell és defensar el màxim representant de la gent demòcrata de Catalunya.

Defensem el nostre president i la democràcia. Votarem i guanyarem.

Visca Catalunya lliure!

Catalans de nissaga, espanyols per imperatiu legal

Joan Lladonet

Catalans de nissaga, espanyols per imperatiu legal

( 1 vot )

            Això que és tan fàcil d’entendre, aquesta informació se’ns ha negat. El poble de les Illes Balears ha estat enganat quan se l’informava sobre aquesta qüestió. S’ha negat i s’ha distorsionat des dels diferents poders que hi ha hagut a l’Estat espanyol; s’ha modificat la història com si es giràs un calcetí i l’han deixada a l’inrevés, però es nota. Surten els regruixos per totes parts. Es creien que sabien el que es feien, els violentadors de la veritat; volien evitar que quan hi hagués un 9 de novembre a la vista, nosaltres no hi fóssim, volien acabar amb la nostra catalanitat, però no ho han aconseguit. Ni traduint els noms, ni modificant els llinatges catalans, no ens han pogut fer creure, que la població, el poble que viu a Mallorca és el resultat de la conquista i posterior repoblació catalana. Quan es varen exterminar els sarraïns, que s`havien apoderat de les illes Balears i Pitiüses, només en varen quedar uns quants com a esclaus de per vida. La població que va brostar i ha viscut fins als nostres dies a aquestes terres dins la mar mediterrània, ha estat la població catalana, aquesta que Espanya ha volgut i vol esborrar.
            Pere Oliver Domenge ho deia ja l’any 1916 a una conferència que va fer sobre La catalanitat de les Mallorques,  (Pere Oliver fou un polític mallorquí, farmacèutic que exercí a Felanitx, d’on fou proclamat batle durant la Segona República. Hagué d’exiliar-se durant la guerra civil i quan tornà de l’exili el 1952, no li varen deixar reobrir la farmàcia. Un company seu, Pere Antoni Reus, fou acusat de facilitar-li la fugida i va ser executat). Exposava que segons la Crònica de Jaume Desclot, Crònica del rei en Pere e dels seus antecessors passats, en el capítol XXX explica que els nobles i rics homes aragonesos es varen oferir per anar a conquerir València, però varen renunciar a anar a Mallorca. Es parla de dues o tres cavalleries aragoneses, la resta eren catalans. Oliver Domenge va afirmar que “Catalans, doncs, foren en sa gran majoria els conqueridors de Mallorca (1229); catalans, només, els que sota l’estendard d’en Nunó Sanç (1233) conqueriren Eivissa, i catalans els que a les ordres de n’Anfós (1287) guanyaren Menorca i la poblaren.”
            Quina va ser i d’on era la població a partir de la conquesta? Pere Oliver Domenge ho explicava a la seva conferència: “Guanyada que fou Mallorca, la ciutat, donà començ el repartiment de les terres i benifets del poble vençut. De primer antuvi, l’illa i la ciutat de Mallorques van partir-se en vuit trossos d’igual valor. Quatre foren donats al rei en sa major part i als cavallers n’Alemany, en Claramunt i en Montcada i al paborde de Tarragona. Els altres quatre, repartits als altres catalans signats en la concòrdia. Aquests les donaren als cavallers que en son nom havien feu i honors i als homes de propi servei; emperó, homes d’habituds guerreres tots ells, no els plaïa la vida pagesa i vilatana, per això les transferiren o deixaren en alou als nombrosos pobladors i centenars de famílies que, de tots els indrets de Catalunya, arribaven a l’illa cercant major benestar.”
            Una de les màximes demostracions del que contava el conferenciant és ben viva encara avui, el 2014, una gran quantitat de mallorquins de nissaga catalana ho duien escrit als seus llinatges, que són comarques, pobles i ciutats de Catalunya, que varen dur els repobladors i que s’han mantengut al llarg del temps: Prats, Ferriol, Ripoll, Bellver, Gil, Coll, Rosselló, Soler, Serra, Torrent, Cabrera, Barceló, Canyelles, Vilafranca, Alcover, Valls, Miralles, Cervera, Estaràs, Riera, Martorell, Lledó, Galmés, Manesa, Rubí, Corbera, Portell, Balaguer... i alguns centenars més de llinatges que demostren la nostra catalanitat.
            Encara vull citar unes paraules del cronista Ramon Muntaner, a la seva Crònica, capítol VII, que ens recorda Pere Oliver: “I quant hac presa la dita ciutat i l’illa, ab majors franqueses i llibertats que ciutat sia al món; perquè hui és una de les nobles ciutats del món i ab majors riqueses, poblada tota de catalans, tots d’honrat lloc i de bo.”
            Llastimosament, l’Estat espanyol l’únic que ha fet, a través dels seus governants, ha estat treure el màxim profit d’aquesta terra, ha intentat fer-nos desaparèixer com a poble, amb una llengua i cultura pròpies, i ens ha volgut obligar a ser espanyols per imperatiu legal, el mateix que fa ara, que no deixa que els nostres germans del Principat, puguin decidir el seu futur en llibertat, també per imperatiu legal.

26 de febrer: "Cop de porta de Rajoy als nassos de Viviane Reding..."

VICENÇ VILLATORO | Actualitzada el 26/02/2014 14:00

Viviane Reding, a Barcelona / CRISTINA CALDERER

Cop de porta de Rajoy als nassos de Viviane Reding. És a dir, de Brussel·les. El discurs de Rajoy al debat de política general, parlant de Catalunya, és la resposta a Reding, el més clar que Europa (i els empresaris del Pont Aeri!) ha dit fins ara: negocieu per poder continuar junts. Si la qüestió fos independència sí o no, Brussel·les prefereix el no. Però la qüestió és quina resposta cal donar a les demandes democràtiques dels catalans. La de Rajoy és nou moure's, dir no a la consulta i a tot, escanyar el finançament i desmuntar la immersió. Brussel·les demana tot el contrari: una resposta pactada. Per això Reding renyava a Rajoy més que a Mas. Per això Rajoy s'hi ha enfadat i ha respost amb un cop de porta. (Si es vol una resposta democràtica i pactada, la consulta no és el problema. La consulta és part de la solució. Reding ho deu saber. Tot i que votaria que no).

ETIQUETES

Ucraïna, Rússia i nosaltres

Ens hauríem d'acostumar a veure què passa al món amb una visió catalana. Diumenge el discurs de Viviane Reding va posar en relleu que el Principat havia canviat de nivell: ja no és vist com una regió espanyola, sinó com un estat potencial. I de segur que el cas de la comissària luxemburguesa no és l'únic.

Concretament, propose una mirada pròpia sobre els fets d'Ucraïna, que possiblement són els més importants que han passat a Europa d'ençà del canvi de segle. Tàcitament, Ucraïna havia caigut a la banda russa, a l'esfera d'influència russa, però s'ha rebel·lat i vol ser Europa. Quina repercussió pot tenir això sobre la Unió Europea i sobre el procés d'independència català?

És massa prompte per a saber què passarà, però els primers senyals indiquen que Ucraïna demanarà l'acostament a la Unió Europea i un acostament ràpid. Això és molt difícil en termes diguem-ne tècnics, però molt urgent en termes polítics. Europa no pot digerir Ucraïna així com així, però tampoc no la pot deixar a l'estacada. Molt probablement assistirem a alguna escenificació d'algun preacord ràpid, en el qual Alemanya té un gran interès. I si passa això segurament Rússia reaccionarà d'una manera agressiva.

La Rússia de Putin ja s'ha espolsat tota la timidesa i malda per tornar a guanyar espai geogràfic d'influència. No són solament els fets d'Ucraïna. Rússia i Estònia es barallen aquests dies per la delimitació de la frontera i el Kremlin fa pressió sobre Lituània i Polònia per l'accés lliure a Kaliningrad. Rússia es torna a sentir forta i vol exercir el seu poder. Si la Unió Europea no cedeix, tenim un conflicte assegurat en el terreny de joc ucraïnès.

I com ens afecta això a nosaltres? De diverses maneres, no sempre positives. Rússia podria fer servir el cas català com a contrapartida. Si la Unió Europea complica la vida a Ucraïna, Rússia pot respondre a Escòcia i Catalunya. Tanmateix, no perdem de vista que Rússia no és mai un aliat fiable, i encara menys presentable. Involucrar-nos com a peons d'un conflicte major aparentment seria realçar el nostre cas, però a la pràctica ens portaria a una situació molt difícil. Si Rússia ens usa cínicament, com sol passar.

Però si esquivem això el procés d'independència pot resultar afavorit amb la crisi ucraïnesa per dues causes. La primera: seria molt mal de justificar que mentre es fa un esforç enorme per incorporar Ucraïna Catalunya i Escòcia fossen expulsades de la Unió Europea. I la segona és una variant estratègica acceptable de la contrapartida russa: encara que nosaltres no diguéssem res, si la situació entre Rússia i la Unió Europea esdevingués tensa Brussel·les ja es cuidaria molt i molt que no en quedàssem fora, simplement per prevenir que un territori tan central com el nostre caigués sota l'esfera d'influència de Moscou. Possibilitat que –tot siga dit– ens hauria de preocupar sobretot a nosaltres, que ja vivim amb la màfia russa massa present als nostres carrers.

I si pleguen?

Xavier Roig

I si pleguen?

«Si analitzen les principals empreses catalanes vostès s’adonaran d’un fet transcendental que ens hauria de preocupar: sempre hi ha els mateixos»

Xavier Roig | Actualitzat el 25/02/2014 a les 00:02h

El meu fill em fa veure que, quan ell va néixer, en Duran Lleida ja portava cinc anys de diputat a Madrid –i ja havia estat a l’ajuntament de Lleida com a paer segon-. Com que el meu fill té vint-i-sis anys, calculin vostès... Jo si hagués hagut de romandre al mateix lloc, fent el mateix, i donant la tabarra durant trenta-un anys, com porta en Duran, ja m’hagués tallat les venes o hagués caigut en el més intens dels alcoholismes. De fet, vaig marxar de la multinacional d’on era un dels directors generals perquè vaig tenir una sensació curiosa: quan algú entrava al meu despatx ja sabia el que em diria. I quan això te lloc, vol dir que el teu cervell estan començant a tenir racons. Comences a ser poc útil al teu entorn.

I ja que parlo de la multinacional on treballava, els diré que allí el costum consistia en que el conseller delegat (cap suprem d’un grup de 123.000 persones) es retirés als seixanta-tres anys, al cap d’uns deu anys de servei. Es considerava que, passat aquest temps, es perjudicava la correcta oxigenació de l’empresa. Es creava un tap, una xarxa d’interessos, d’amiguisme i de vicis que impedien que el grup es renovés i fos líder en el seu sector. Quan penso que l’actual president de La Caixa (ara Caixabank) va arribar al càrrec als seixanta-cinc anys, i que determinats esbirros fan mans i mànigues al Congrés de Diputats per allargar la seva vida professional tot posant bastons a la roda de la renovació bancària que Europa exigeix, és quan m’adono que aquest és un país amb més passat que futur.

De fet, si analitzen les principals empreses catalanes vostès s’adonaran d’un fet transcendental que ens hauria de preocupar: sempre hi ha els mateixos. Porten una quantitat d’anys esfereïdora. I el fet em provoca tres reflexions que em deprimeixen. La primera és que aquests individus volen romandre a la poltrona sine die. Per comoditat, per ego, per privilegis, per xarxes d’interessos creades, etc. En definitiva: per res de bo. Un bon professional ha de plegar quan toca. La seva permanència excessiva molesta i perjudica. La segona reflexió és que aquesta permanència injustificada crea un tap que impedeix que la sang nova circuli (que és el que fa evolucionar les societats). El directiu i els que hi pengen no es belluguen, no hi ha promocions, la mobilitat de l’escala professional s’atura, etc. No només perjudiquen l’empresa, sinó la societat sencera. I la tercera, per a mi fonamental, és que estem davant d’individus mediocres. Perquè si fossin tan brillants, algú els hagués fet una oferta per ocupar càrrecs més importants, sobretot a l’estranger. No estan homologats per voltar pel món. Observin com funcionen les empreses grans i dinàmiques internacionals i detectaran que l’immobilisme dels nostres directius està en línia amb la mediocritat del país.

El senyor Duran és l’element més representatiu d’aquesta manca absoluta i total de renovació, de regeneració, que el país necessita. S’ha constituït en el “defensor de l’immobilista”. Sota el seu paraigua s’aixopluguen massa personatges de la nostra vida quotidiana que haurien d’haver plegat fa anys. Tots ells haurien d’estar fent una feina diferent. Una feina útil al país, en lloc de romandre permanentment incrustats, entaforats, en un càrrec en el que l’única cosa que poden fer és perjudicar-nos a tots. I el més greu: amb la seva simple actitud han demostrat que ja no són aprofitables. A casa, quietets, serien més útils. Constitueixen una rèmora que impedeix no només la modernització del país, sinó la simple bona marxa quotidiana.

«Si analitzen les principals empreses catalanes vostès s’adonaran d’un fet transcendental que ens hauria de preocupar: sempre hi ha els mateixos»

Xavier Roig | Actualitzat el 25/02/2014 a les 00:02h