Xavier RoigI si pleguen?
«Si analitzen les principals empreses catalanes vostès s’adonaran d’un fet transcendental que ens hauria de preocupar: sempre hi ha els mateixos»
Xavier Roig | Actualitzat el 25/02/2014 a les 00:02h
El meu fill em fa veure que, quan ell va néixer, en Duran Lleida ja portava cinc anys de diputat a Madrid –i ja havia estat a l’ajuntament de Lleida com a paer segon-. Com que el meu fill té vint-i-sis anys, calculin vostès... Jo si hagués hagut de romandre al mateix lloc, fent el mateix, i donant la tabarra durant trenta-un anys, com porta en Duran, ja m’hagués tallat les venes o hagués caigut en el més intens dels alcoholismes. De fet, vaig marxar de la multinacional d’on era un dels directors generals perquè vaig tenir una sensació curiosa: quan algú entrava al meu despatx ja sabia el que em diria. I quan això te lloc, vol dir que el teu cervell estan començant a tenir racons. Comences a ser poc útil al teu entorn.
I ja que parlo de la multinacional on treballava, els diré que allí el costum consistia en que el conseller delegat (cap suprem d’un grup de 123.000 persones) es retirés als seixanta-tres anys, al cap d’uns deu anys de servei. Es considerava que, passat aquest temps, es perjudicava la correcta oxigenació de l’empresa. Es creava un tap, una xarxa d’interessos, d’amiguisme i de vicis que impedien que el grup es renovés i fos líder en el seu sector. Quan penso que l’actual president de La Caixa (ara Caixabank) va arribar al càrrec als seixanta-cinc anys, i que determinats esbirros fan mans i mànigues al Congrés de Diputats per allargar la seva vida professional tot posant bastons a la roda de la renovació bancària que Europa exigeix, és quan m’adono que aquest és un país amb més passat que futur.
De fet, si analitzen les principals empreses catalanes vostès s’adonaran d’un fet transcendental que ens hauria de preocupar: sempre hi ha els mateixos. Porten una quantitat d’anys esfereïdora. I el fet em provoca tres reflexions que em deprimeixen. La primera és que aquests individus volen romandre a la poltrona sine die. Per comoditat, per ego, per privilegis, per xarxes d’interessos creades, etc. En definitiva: per res de bo. Un bon professional ha de plegar quan toca. La seva permanència excessiva molesta i perjudica. La segona reflexió és que aquesta permanència injustificada crea un tap que impedeix que la sang nova circuli (que és el que fa evolucionar les societats). El directiu i els que hi pengen no es belluguen, no hi ha promocions, la mobilitat de l’escala professional s’atura, etc. No només perjudiquen l’empresa, sinó la societat sencera. I la tercera, per a mi fonamental, és que estem davant d’individus mediocres. Perquè si fossin tan brillants, algú els hagués fet una oferta per ocupar càrrecs més importants, sobretot a l’estranger. No estan homologats per voltar pel món. Observin com funcionen les empreses grans i dinàmiques internacionals i detectaran que l’immobilisme dels nostres directius està en línia amb la mediocritat del país.
El senyor Duran és l’element més representatiu d’aquesta manca absoluta i total de renovació, de regeneració, que el país necessita. S’ha constituït en el “defensor de l’immobilista”. Sota el seu paraigua s’aixopluguen massa personatges de la nostra vida quotidiana que haurien d’haver plegat fa anys. Tots ells haurien d’estar fent una feina diferent. Una feina útil al país, en lloc de romandre permanentment incrustats, entaforats, en un càrrec en el que l’única cosa que poden fer és perjudicar-nos a tots. I el més greu: amb la seva simple actitud han demostrat que ja no són aprofitables. A casa, quietets, serien més útils. Constitueixen una rèmora que impedeix no només la modernització del país, sinó la simple bona marxa quotidiana.
I ja que parlo de la multinacional on treballava, els diré que allí el costum consistia en que el conseller delegat (cap suprem d’un grup de 123.000 persones) es retirés als seixanta-tres anys, al cap d’uns deu anys de servei. Es considerava que, passat aquest temps, es perjudicava la correcta oxigenació de l’empresa. Es creava un tap, una xarxa d’interessos, d’amiguisme i de vicis que impedien que el grup es renovés i fos líder en el seu sector. Quan penso que l’actual president de La Caixa (ara Caixabank) va arribar al càrrec als seixanta-cinc anys, i que determinats esbirros fan mans i mànigues al Congrés de Diputats per allargar la seva vida professional tot posant bastons a la roda de la renovació bancària que Europa exigeix, és quan m’adono que aquest és un país amb més passat que futur.
De fet, si analitzen les principals empreses catalanes vostès s’adonaran d’un fet transcendental que ens hauria de preocupar: sempre hi ha els mateixos. Porten una quantitat d’anys esfereïdora. I el fet em provoca tres reflexions que em deprimeixen. La primera és que aquests individus volen romandre a la poltrona sine die. Per comoditat, per ego, per privilegis, per xarxes d’interessos creades, etc. En definitiva: per res de bo. Un bon professional ha de plegar quan toca. La seva permanència excessiva molesta i perjudica. La segona reflexió és que aquesta permanència injustificada crea un tap que impedeix que la sang nova circuli (que és el que fa evolucionar les societats). El directiu i els que hi pengen no es belluguen, no hi ha promocions, la mobilitat de l’escala professional s’atura, etc. No només perjudiquen l’empresa, sinó la societat sencera. I la tercera, per a mi fonamental, és que estem davant d’individus mediocres. Perquè si fossin tan brillants, algú els hagués fet una oferta per ocupar càrrecs més importants, sobretot a l’estranger. No estan homologats per voltar pel món. Observin com funcionen les empreses grans i dinàmiques internacionals i detectaran que l’immobilisme dels nostres directius està en línia amb la mediocritat del país.
El senyor Duran és l’element més representatiu d’aquesta manca absoluta i total de renovació, de regeneració, que el país necessita. S’ha constituït en el “defensor de l’immobilista”. Sota el seu paraigua s’aixopluguen massa personatges de la nostra vida quotidiana que haurien d’haver plegat fa anys. Tots ells haurien d’estar fent una feina diferent. Una feina útil al país, en lloc de romandre permanentment incrustats, entaforats, en un càrrec en el que l’única cosa que poden fer és perjudicar-nos a tots. I el més greu: amb la seva simple actitud han demostrat que ja no són aprofitables. A casa, quietets, serien més útils. Constitueixen una rèmora que impedeix no només la modernització del país, sinó la simple bona marxa quotidiana.
«Si analitzen les principals empreses catalanes vostès s’adonaran d’un fet transcendental que ens hauria de preocupar: sempre hi ha els mateixos»
Xavier Roig | Actualitzat el 25/02/2014 a les 00:02h
El meu fill em fa veure que, quan ell va néixer, en Duran Lleida ja portava cinc anys de diputat a Madrid –i ja havia estat a l’ajuntament de Lleida com a paer segon-. Com que el meu fill té vint-i-sis anys, calculin vostès... Jo si hagués hagut de romandre al mateix lloc, fent el mateix, i donant la tabarra durant trenta-un anys, com porta en Duran, ja m’hagués tallat les venes o hagués caigut en el més intens dels alcoholismes. De fet, vaig marxar de la multinacional d’on era un dels directors generals perquè vaig tenir una sensació curiosa: quan algú entrava al meu despatx ja sabia el que em diria. I quan això te lloc, vol dir que el teu cervell estan començant a tenir racons. Comences a ser poc útil al teu entorn.
I ja que parlo de la multinacional on treballava, els diré que allí el costum consistia en que el conseller delegat (cap suprem d’un grup de 123.000 persones) es retirés als seixanta-tres anys, al cap d’uns deu anys de servei. Es considerava que, passat aquest temps, es perjudicava la correcta oxigenació de l’empresa. Es creava un tap, una xarxa d’interessos, d’amiguisme i de vicis que impedien que el grup es renovés i fos líder en el seu sector. Quan penso que l’actual president de La Caixa (ara Caixabank) va arribar al càrrec als seixanta-cinc anys, i que determinats esbirros fan mans i mànigues al Congrés de Diputats per allargar la seva vida professional tot posant bastons a la roda de la renovació bancària que Europa exigeix, és quan m’adono que aquest és un país amb més passat que futur.
De fet, si analitzen les principals empreses catalanes vostès s’adonaran d’un fet transcendental que ens hauria de preocupar: sempre hi ha els mateixos. Porten una quantitat d’anys esfereïdora. I el fet em provoca tres reflexions que em deprimeixen. La primera és que aquests individus volen romandre a la poltrona sine die. Per comoditat, per ego, per privilegis, per xarxes d’interessos creades, etc. En definitiva: per res de bo. Un bon professional ha de plegar quan toca. La seva permanència excessiva molesta i perjudica. La segona reflexió és que aquesta permanència injustificada crea un tap que impedeix que la sang nova circuli (que és el que fa evolucionar les societats). El directiu i els que hi pengen no es belluguen, no hi ha promocions, la mobilitat de l’escala professional s’atura, etc. No només perjudiquen l’empresa, sinó la societat sencera. I la tercera, per a mi fonamental, és que estem davant d’individus mediocres. Perquè si fossin tan brillants, algú els hagués fet una oferta per ocupar càrrecs més importants, sobretot a l’estranger. No estan homologats per voltar pel món. Observin com funcionen les empreses grans i dinàmiques internacionals i detectaran que l’immobilisme dels nostres directius està en línia amb la mediocritat del país.
El senyor Duran és l’element més representatiu d’aquesta manca absoluta i total de renovació, de regeneració, que el país necessita. S’ha constituït en el “defensor de l’immobilista”. Sota el seu paraigua s’aixopluguen massa personatges de la nostra vida quotidiana que haurien d’haver plegat fa anys. Tots ells haurien d’estar fent una feina diferent. Una feina útil al país, en lloc de romandre permanentment incrustats, entaforats, en un càrrec en el que l’única cosa que poden fer és perjudicar-nos a tots. I el més greu: amb la seva simple actitud han demostrat que ja no són aprofitables. A casa, quietets, serien més útils. Constitueixen una rèmora que impedeix no només la modernització del país, sinó la simple bona marxa quotidiana.
I ja que parlo de la multinacional on treballava, els diré que allí el costum consistia en que el conseller delegat (cap suprem d’un grup de 123.000 persones) es retirés als seixanta-tres anys, al cap d’uns deu anys de servei. Es considerava que, passat aquest temps, es perjudicava la correcta oxigenació de l’empresa. Es creava un tap, una xarxa d’interessos, d’amiguisme i de vicis que impedien que el grup es renovés i fos líder en el seu sector. Quan penso que l’actual president de La Caixa (ara Caixabank) va arribar al càrrec als seixanta-cinc anys, i que determinats esbirros fan mans i mànigues al Congrés de Diputats per allargar la seva vida professional tot posant bastons a la roda de la renovació bancària que Europa exigeix, és quan m’adono que aquest és un país amb més passat que futur.
De fet, si analitzen les principals empreses catalanes vostès s’adonaran d’un fet transcendental que ens hauria de preocupar: sempre hi ha els mateixos. Porten una quantitat d’anys esfereïdora. I el fet em provoca tres reflexions que em deprimeixen. La primera és que aquests individus volen romandre a la poltrona sine die. Per comoditat, per ego, per privilegis, per xarxes d’interessos creades, etc. En definitiva: per res de bo. Un bon professional ha de plegar quan toca. La seva permanència excessiva molesta i perjudica. La segona reflexió és que aquesta permanència injustificada crea un tap que impedeix que la sang nova circuli (que és el que fa evolucionar les societats). El directiu i els que hi pengen no es belluguen, no hi ha promocions, la mobilitat de l’escala professional s’atura, etc. No només perjudiquen l’empresa, sinó la societat sencera. I la tercera, per a mi fonamental, és que estem davant d’individus mediocres. Perquè si fossin tan brillants, algú els hagués fet una oferta per ocupar càrrecs més importants, sobretot a l’estranger. No estan homologats per voltar pel món. Observin com funcionen les empreses grans i dinàmiques internacionals i detectaran que l’immobilisme dels nostres directius està en línia amb la mediocritat del país.
El senyor Duran és l’element més representatiu d’aquesta manca absoluta i total de renovació, de regeneració, que el país necessita. S’ha constituït en el “defensor de l’immobilista”. Sota el seu paraigua s’aixopluguen massa personatges de la nostra vida quotidiana que haurien d’haver plegat fa anys. Tots ells haurien d’estar fent una feina diferent. Una feina útil al país, en lloc de romandre permanentment incrustats, entaforats, en un càrrec en el que l’única cosa que poden fer és perjudicar-nos a tots. I el més greu: amb la seva simple actitud han demostrat que ja no són aprofitables. A casa, quietets, serien més útils. Constitueixen una rèmora que impedeix no només la modernització del país, sinó la simple bona marxa quotidiana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario