Salvador Cot
Doncs ja estem al cap del carrer. Ahir, Mariano Rajoy va invocar, des del faristol del Congrés, les ànimes dels avantpassats contra el catalanisme, ni més ni menys. Segons ell, espanyols i catalans portem segles "mesclant les nostres sangs i creuant les nostres famílies. Per això considerem la unitat com un valor superior". Etnicisme pur que va ser aplaudit a rabiar i sense vergonya per la majoria dels diputats.
Però, aquesta vegada, el president espanyol va voler anar molt més lluny i deixar claríssim que l'obstacle no és la Constitució del 78, sinó una creença extraterrenal, una mena de mandat tel·lúric que va més enllà de la voluntat humana: "Considerem la unitat com un valor superior. Però no perquè estigui a la Constitució, no. La vam incloure a la Constitució perquè la vam considerar un valor superior que refrenda una tradició, una memòria i un patrimoni comuns". Dit d'una altra manera, encara que la majoria del Parlament es traslladés també a Madrid, no h'hi hauria prou, perquè els esperits de Don Pelayo, el Cid Campeador, Hernán Cortés, els últims de Filipines i Santiago Bernabéu se sublevarien. Ep, i Déu n'hi dó la mala llet que tenien tots plegats.
Total, que ni Espanya és d'aquest món, ni els diputats són polítics, sinó apòstols de la veritat revelada. Tampoc no és un estat, sinó un estadi, perquè no es tracta d'una construcció política, sinó d'un ens espiritual, deífic. O sigui que, com deia Homer Simpson, "sempre m'he preguntat si existia Déu. Ara sé que sí... I sóc jo". Fi de la cita.
Però, aquesta vegada, el president espanyol va voler anar molt més lluny i deixar claríssim que l'obstacle no és la Constitució del 78, sinó una creença extraterrenal, una mena de mandat tel·lúric que va més enllà de la voluntat humana: "Considerem la unitat com un valor superior. Però no perquè estigui a la Constitució, no. La vam incloure a la Constitució perquè la vam considerar un valor superior que refrenda una tradició, una memòria i un patrimoni comuns". Dit d'una altra manera, encara que la majoria del Parlament es traslladés també a Madrid, no h'hi hauria prou, perquè els esperits de Don Pelayo, el Cid Campeador, Hernán Cortés, els últims de Filipines i Santiago Bernabéu se sublevarien. Ep, i Déu n'hi dó la mala llet que tenien tots plegats.
Total, que ni Espanya és d'aquest món, ni els diputats són polítics, sinó apòstols de la veritat revelada. Tampoc no és un estat, sinó un estadi, perquè no es tracta d'una construcció política, sinó d'un ens espiritual, deífic. O sigui que, com deia Homer Simpson, "sempre m'he preguntat si existia Déu. Ara sé que sí... I sóc jo". Fi de la cita.
No hay comentarios:
Publicar un comentario