Mònica Sabata
Que no ens els toquin
"Un altre principi que darrerament està amenaçat és el de la democràcia"
A la vida hi ha valors, principis, fonaments i consensos que no s’haurien de poder vulnerar perquè han assolit —o haurien d’haver assolit— la categoria d’intocables. Aplicant-ho al context polític actual, em sembla complicat allargar gaire més la tensió provocada per la manca de diàleg del govern central. La falta de respecte cap a les singularitats nacionals catalanes, els constants atacs a lleis que abans eren de tothom i la intransigència d’una minoria que no respecta l’opinió de la majoria ha portat la relació entre Catalunya i Espanya a un carreró sense sortida. A més, els ciutadans d’aquest país ja en tenen prou i estan cansats que des de l’estat es vulnerin drets democràtics construïts entre tots. “Que no ens els toquin!”, s’ha convertit en una consigna compartida per tots aquells que veuen vulnerats els drets aconseguits amb els temps, la mobilització i el diàleg. Però avui la resposta del PP és l’aïllament, la incomunicació i confondre la seva majoria parlamentària a Madrid amb la voluntat majoritària dels catalans i catalanes. A Catalunya, com és evident, el PP és una minoria política, molt respectable, però al capdavall minoria.
Quan he començat aquest article acabava de rebre una invitació de la plataforma SomEscola per assistir a la manifestació que dilluns vinent a la tarda tindrà lloc davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). La concentració vol fer evident el consens social que hi ha a Catalunya a favor de l’escola catalana. Serà una mobilització per rebutjar els actes judicials que, situant-se per damunt del poder legislatiu i democràtic actual, volen acabar amb un model lingüístic català que ha assegurat la cohesió social i ha garantit que l’alumnat català aprengui —amb un bon nivell— les dues llengües oficials a Catalunya. No és una opinió, això és el que ha demostrat l’avaluació de competències bàsiques que el Departament d’Ensenyament de la Generalitat va fer a l’alumnat de sisè de primària a finals del curs 2012-2013. L’estudi va demostrar que els resultats en llengua castellana (7’3) són lleugerament superiors als resultats en llengua catalana (7,1). Amb aquests resultats, ha quedat provat que no hi ha cap motiu acadèmic perquè hi hagi famílies que sol·licitin l’escolarització en castellà dels seus fills. Una reivindicació com aquesta amb els resultats que dóna l’actual sistema d’immersió només s’entén si qui ho reivindica ho fa des d’una perspectiva ideològica o política. Encara que ho disfressin, la qüestió és aquesta. I afegeixo: com que la llengua és un aspecte fonamental de la identitat del nostre país, la voluntat capriciosa d’unes quantes famílies no hauria de poder posar-ho en perill.
Un altre principi que darrerament està amenaçat és el de la democràcia. A tot arreu és reconeix que la reivindicació del dret a decidir que sosté la societat civil és legítima i recolza en la legislació nacional i internacional. El dret de qualsevol poble a decidir el seu futur està reconegut internacionalment. Però és que, a més, el Consell Assessor de la Transició Nacional ha plantejar que existeixen cinc vies legals per permetre que se celebri una consulta d’autodeterminació, encara que l’anomenem així. La negativa del PP —i també dels del PSOE— a negociar res, i fins i tot a dialogar, posa en perill tot allò que en altres llocs d’Europa (sense anar més lluny, al Regne Unit) està garantit. Ni a Londres ni a Brussel·les es viu amb tanta agonia la voluntat democràtica d’un poble a decidir com s’ha d’organitzar.
Cal reclamar a l’estat diàleg i l’aplicació de la democràcia. I govern espanyol es resisteix a les dues coses. Encara no han entès que la consulta s’haurà de fer tant sí com no perquè els temps han canviat. Serà per la crisi, serà perquè els valors han mutat, serà pel que sigui, però ara per ara és impensable que els catalans renunciem a la consulta. Vivim temps nous però lamentablement hi ha qui els afronta, per dir-ho a la manera d’Iñaki Gabilondo, amb solucions antigues. Que hi posin més imaginació, si de cas. Entretant, que no ens els toquin! Els drets i els nassos.
Quan he començat aquest article acabava de rebre una invitació de la plataforma SomEscola per assistir a la manifestació que dilluns vinent a la tarda tindrà lloc davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). La concentració vol fer evident el consens social que hi ha a Catalunya a favor de l’escola catalana. Serà una mobilització per rebutjar els actes judicials que, situant-se per damunt del poder legislatiu i democràtic actual, volen acabar amb un model lingüístic català que ha assegurat la cohesió social i ha garantit que l’alumnat català aprengui —amb un bon nivell— les dues llengües oficials a Catalunya. No és una opinió, això és el que ha demostrat l’avaluació de competències bàsiques que el Departament d’Ensenyament de la Generalitat va fer a l’alumnat de sisè de primària a finals del curs 2012-2013. L’estudi va demostrar que els resultats en llengua castellana (7’3) són lleugerament superiors als resultats en llengua catalana (7,1). Amb aquests resultats, ha quedat provat que no hi ha cap motiu acadèmic perquè hi hagi famílies que sol·licitin l’escolarització en castellà dels seus fills. Una reivindicació com aquesta amb els resultats que dóna l’actual sistema d’immersió només s’entén si qui ho reivindica ho fa des d’una perspectiva ideològica o política. Encara que ho disfressin, la qüestió és aquesta. I afegeixo: com que la llengua és un aspecte fonamental de la identitat del nostre país, la voluntat capriciosa d’unes quantes famílies no hauria de poder posar-ho en perill.
Un altre principi que darrerament està amenaçat és el de la democràcia. A tot arreu és reconeix que la reivindicació del dret a decidir que sosté la societat civil és legítima i recolza en la legislació nacional i internacional. El dret de qualsevol poble a decidir el seu futur està reconegut internacionalment. Però és que, a més, el Consell Assessor de la Transició Nacional ha plantejar que existeixen cinc vies legals per permetre que se celebri una consulta d’autodeterminació, encara que l’anomenem així. La negativa del PP —i també dels del PSOE— a negociar res, i fins i tot a dialogar, posa en perill tot allò que en altres llocs d’Europa (sense anar més lluny, al Regne Unit) està garantit. Ni a Londres ni a Brussel·les es viu amb tanta agonia la voluntat democràtica d’un poble a decidir com s’ha d’organitzar.
Cal reclamar a l’estat diàleg i l’aplicació de la democràcia. I govern espanyol es resisteix a les dues coses. Encara no han entès que la consulta s’haurà de fer tant sí com no perquè els temps han canviat. Serà per la crisi, serà perquè els valors han mutat, serà pel que sigui, però ara per ara és impensable que els catalans renunciem a la consulta. Vivim temps nous però lamentablement hi ha qui els afronta, per dir-ho a la manera d’Iñaki Gabilondo, amb solucions antigues. Que hi posin més imaginació, si de cas. Entretant, que no ens els toquin! Els drets i els nassos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario