Dir prou és desobeir

Dir prou és desobeir

"Esdevenir un Estat no és una qüestió únicament de democràcia"

      Guillem Carol

Les urnes, al capdavall, només són una excusa. Són la nostra estratègia comercial. Allò que ens ajuda a presentar-nos civilitzadament davant del món. Són un llenguatge universal. Aquell mínim comú que ens homologa i ens presenta amb naturalitat a la resta del món. Tothom entén el llenguatge del vot. És simple, ràpid i directe. No necessita gaires explicacions. És un llenguatge molt primari. De sumes i restes. El problema, però, és que amb les urnes –encara que estiguin plenes fins dalt- no aconseguirem la independència de Catalunya. La nostra principal arma, per més vegades que ho repetim, no és el vot.

Esdevenir un Estat no és una qüestió únicament de democràcia. La independència, de fet, dubto molt que l'aconseguim a través del vot. Com a mínim enfront d'aquesta Espanya testosterònica. No, no: no es tracta d'anar a votar al 9 de novembre o de convocar unes eleccions plebiscitàries. Això no ens alliberarà de ningú. Potser salvarà algunes consciències, però de ben segur que no ens convertirà en un Estat independent.

Aquí, en definitiva, del que es tracta és de desobeir. De transgredir. De saltar-nos les lleis espanyoles. I això, evident, no es pot fer de manera individual ni de forma sistemàtica. S'ha de fer en comptades ocasions, acotant al màxim possible els riscos i gaudint d'un ampli consens social. Aquest, però, és l'únic camí per esdevenir un nou Estat. Un camí que estarà ple d'incerteses, riscos i joc brut. Però és la via.

El moviment afroamericà pels drets civils es va basar en la desobediència. En la desobediència persistent d'unes lleis que creien injustes. El seu triomf no va ser un regal. Tot el contrari. Van haver de lluitar i va tenir un cost. Uns peatges. Rosa Parks, però, amb un simple gest de desobediència va canviar la història. Martin Luther King va escriure: "L'arrest de la senyora Parks va ser el factor desencadenant. La raó, però, es troba profundament implícita en el recompte d'injustícies similars. De fet, ningú pot entendre l'acció de la senyora Parks si no és adonant-se que hi ha un moment en què s'ha de dir prou". I aquest moment, a Catalunya, ja ha arribat. Ara és qüestió de saber-lo gestionar amb intel·ligència i estar disposats –cadascú al seu nivell- a pagar aquest peatge.

Unionisme en deconstrucció

Unionisme en deconstrucció

  Salvador Cot 

Una de les paradoxes més inesperades -i silenciades- de l'acceleració política que viu Catalunya és que la reorganització política del país està arrossegant cap a la marginalitat les delegacions de PSOE i PP a Barcelona. Els socialistes catalans agonitzen entre abandonaments, escissions i fugides, incapaços de retenir ni els propis parlamentaris. Pere Navarro va haver de plegar després de caure en el ridícul pel mastegot d'una jubilada catòlica i fraguista. Un cas de vergonya aliena que es va complementar, a Tarragona, quan Carme Chacón va liderar un pic-nic espanyolista de tres mil persones. "No quiero elegir entre papá y mamá", va dir en tornar a Madrid. Un epíleg polític irrisori per a qui no fa pas tant havia encapçalat vint-i-cinc diputats a Madrid.

Però el PP del nordest també ha fet un sprint molt notable en aquest campionat de la ridiculesa. Els missatges entre Alícia Sánchez-Camacho, Jorge Moragas i Victoria Álvarez estan al nivell de la conversa de la Camarga. Moragas pensa que l'exnovia de Pujol Ferrusola pot "salvar Espanya" sortint als magazins de tarda de les teles de Madrid i la presidenta del PP català organitza la gravació -amb l'ajuda del PSC, que no es perd cap merderada per rebolcar-s'hi- i després intenta desempallegar-se de l'examant sense pagar els diners que li havien promès. Tot plegat, un poema. Més olfactiu que visual, per cert.

El cas és que comença una acceleració de vertigen mentre Rajoy i Sánchez tenen les delegacions respectives en fase de liquidació. ¿A qui pot estranyar que l'unionisme tingui la capacitat de convocatòria d'una sardinada popular?

Ernest Maragall respon l'article de Bono a 'El País': 'Barreja d'ignorància i mala fe'

Ernest Maragall respon l'article de Bono a 'El País': 'Barreja d'ignorància i mala fe'

Els quatre fets fonamentals de l'Onze de Setembre

     

Vicent Partal

1. L'independentisme ni es desinfla, ni cau, ni davalla. Ben al contrari. Aquells qui somniaven un fracàs causat pel cas Pujol i pel cansament generalitzat s'han quedat amb un pas de nas, esmaperduts. El país ha demostrat una força indeturable, amb dos detalls que cal no perdre de vista: l'absència de consignes o banderes de partit i el fet que siga el tercer any consecutiu. Tres anys seguits fent les manifestacions més grans d'Europa és qualsevol cosa tret d'una anècdota o un 'suflé'.

2. L'unionisme s'enfonsa. Mira que han abocat diners i hores de pantalla a favor de Societat Civil Catalana. I el resultat és el fracàs més estrepitós que hom es puga imaginar. Supose que algú deu provar d'esbrinar què passa. Perquè si ja eren pocs quan omplien la part central de la plaça de Catalunya i prou, ara encara són molts menys. L'unionisme a Catalunya va sense rumb, sense líders, sense res a oferir, desconcertat. Gran notícia si no perdem de vista que hi ha molts demòcrates que votaran no el 9-N i que no volen saber res d'aquests personatges.

3. El món ens esguarda admirat. Bocabadat. No tan sols pel nombre de manifestants. També per la manera, per l'alegria, per la persistència. Som un model i això explica que les portades del principals diaris del món reproduesquen imatges molt positives de la manifestació. I això és determinant perquè els governs d'arreu escolten les seues opinions públiques.

i 4. La manipulació no funciona. No sé si són tan poc intel·ligents que es pensaven de veritat que l'afer Pujol ensorraria l'independentisme. O si és que es creuen les seues pròpies mentides repetides amb tanta passió dia rere dia. Però és evident que les manipulacions no fan efecte en aquest país. Segurament crispen a Espanya, però ací no els serveixen de res. I el CNI no para de despendre diners inútils. Tic-tac, tic-tac. Jo diria que ja hi tenim el peu al coll...

Votarem

Germà Capdevila

La conclusió de la Diada reivindicativa de dijous és ben clara: votarem. Votarem i decidirem el nostre futur. No hi ha ningú que pugui aturar-ho. Ja no. Ja és massa tard. La desconnexió mental dels catalans respecte d'Espanya és total. Hem passat de la desconfiança a la desconnexió. I com que a més a més no ens refiem dels nostres polítics, hem tornat a sortir al carrer per posar-los contra les cordes: només hi ha una sortida, i aquesta sortida és votar. Votarem el 9 de novembre, si som capaços de trobar la manera de fer-ho d'una manera homologable a escala internacional. I si no ens deixen, o els nostres líders no s'hi atreveixen, tampoc no passa res. Votarem en la següent convocatòria electoral i només ho farem per aquelles formacions polítiques que portin la declaració d'independència com a primer punt del seu programa electoral. Tan bon punt ens col·loquin una urna al davant, trencarem amb Espanya. Una majoria abassegadora de catalans ha deixat clar que vol trencar amb Espanya i esdevenir un nou estat d'Europa. Només resta determinar quina és la millor oportunitat per fer efectiu aquest trencament. Si fem la consulta tot i el bloqueig espanyol, trencarem abans. Si declarem la independència al Parlament després d'unes eleccions legislatives, trencarem després. Hem arribat al final del procés. Ahir el president Mas reconeixia en una entrevista radiofònica que el govern ja no controla les finances de la Generalitat. Ras i curt, l'autogovern derivat de la Transició s'ha acabat, ha estat erosionat des de l'Estat fins a buidar-lo de contingut. No ens queda cap altre remei que trencar per existir.

Bons i dolents?

Bons i dolents?

Quico Sallés 

La V ha estat un exitàs. Els mentiders, superbs per la seva ignorància supina i ofegats en la saliva que genera la mala educació, la menyspreen. Les habituals comparacions nazis, les acostumades crítiques gratuïtes i els insults generosos sense necessitat han tornat a ser interpretats pels prohoms de l'Estat i els seus mariatxis. 

 

L'acte polític de dijous va ser un senyal que això és el que hi ha. La prova més evident és que la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, va ser incapaç ni de mostrar una mínima empatia amb els centenars de milers d'encara ciutadans espanyols que van sortir al carrer. Pitjor que el feudalisme. L'Estat contra els ciutadans que el formen. Un Estat que amenaça i intenta ridiculitzar els seus propis ciutadans. Inversemblant.
 

Els justiciers de la metròpoli ja han advertit a un ciutadà espanyol votat per una immensa majoria de la població que si posa urnes s'hi juga 15 anys de presó. I un tipus com Monago, garant de la mediocritat més absoluta que representa un estat fracassat, gosa fotre's de la manifestació més colossal de la història d'Europa amb un to i unes formes indecents del seu càrrec i de qui representa. 

 

Si això fos poc, hem pogut comprovar, no sense un punt de repugnància, qui és i a què es dedica el cap de gabinet de Rajoy. El senyor Jorge Moragas, diplomàtic de carrera i acusador de manipulador a Sánchez Piñol, fa coses tan execrables com repugnants de descriure.

 

És el to, la mentida compulsiva, la desconsideració, la mala llet, la prepotència, la ignorància, l'inexistent sentit del ridícul, el virus de Don Pelayo, la mala educació, les formes impresentables, la facilitat de l'insult, la traça en ser desagradables, la violència verbal gratuïta, la supèrbia, l'egoisme malaltís, el cinisme atàvic, una insensibilitat superlativa al sentit del ridícul, el menyspreu, tractar la resta d'imbècils, la professionalitat en l'ús de la infàmia, la xuleria i l'habilitat per immunitzar-se d'un mínim sentit democràtic. Aquest és l'Estat. Veient com va ser la V, potser caldrà admetre que això del procés ja és una cosa entre bons i dolents. 

Aprendre a ser minoria

Aprendre a ser minoria

"Van plorar poc i no es van queixar gens"

   de Dalmases

El vespre del 10 de setembre, al Fossar, sovint hi veiem cares que fa molts anys que retrobem en aquell mateix escenari des de fa molts anys. Darrerament els distingim per una brillantor especial als ulls. Després d’anys i panys de ser pocs, gairebé marginals, i després de molts anys de defensar l’opció independentista quan era considerada gairebé una boutade, ara tenen un punt d’emoció.

Es tracta d’una emoció legítima perquè en certa manera els dóna la raó, però és també una emoció del tot sentimental perquè són feliços: aquell repte polític que semblava un somni s’ha anat fent realitat fins al punt que sembla que el tenim a tocar.

Tinc un respecte immens per totes aquestes persones, perquè han demostrat una determinació i una capacitat de prospectiva digna de ser reconeguda. Però els en tinc, sobretot, perquè van plorar poc i no es van queixar gens.

Perquè més enllà dels quatre càrrecs públics que a cada moment va tenir Esquerra, era del tot impossible durant els anys vuitanta i noranta del segle passat escoltar la veu –ni a mitjans públics ni a privats- de persones vinculades als moviments independentistes. No només de formacions polítiques extraparlamentàries, sinó ni tan sols d’organitzacions cíviques sorgides de la societat civil organitzada partidàries de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Fora de quatre mitjans i ràdios alternatives, l’independentisme era un moviment clarament invisibilitzat en l’opinió publicada i amplificada a Catalunya.

Avui, la centralitat a la política catalana aplega, precisament, aquelles formacions i organitzacions que defensen la necessitat d’estructures pròpies d’estat per a Catalunya. Aquesta evolució ha significat que els defensors de la Catalunya autonòmica esdevinguin minoria. És un fet que els costa molt d’entendre i d’assumir, però val la pena recordar que el fet de ser minoria no ha comportat la seva minorització: les seves accions són informades i amplificades sovint més enllà del que la deontologia periodística faria recomanable; els seus postulats tenen defensors als mitjans públics i privats de Catalunya; i tenen un paper sobredimensionat a la premsa, la ràdio i les televisions espanyoles. Ras i curt: no només no pateixen cap mena d’ignorància i d’invisibilització, sinó que vivim la paradoxa d’observar com el moviment independentista ha assumit com a propi la defensa del dret a votar en contra del procés d’independència.

Paga la pena recordar-ho perquè comença a cansar aquest mantradel pensament únic que només és possible bastir des de la política ficció, inventant una conxorxa de les forces polítiques i moviments socials partidaris del dret a decidir.

Amigues i amics unionistes, tinc la sensació que sou minoria, però no n’estic del tot segur i per això em sembla que la millor solució és votar. I no tergiverseu les coses: potser sou pocs, però no pas maltractats. Perquè quan diem que volem fer les coses ben fetes també parlem d’això.