La posició de Cercas és molt interessant d’analitzar perquè si algú hauria de ser un independentista de pedra picada és algú com ell, arribat de ben petit al país, a Girona, on s’ha educat, on té els seus amics, on ha exercit de professor, on ha conegut la història d’aquest país. Doncs no. Analitzem alguns punts del seu discurs.
En primer lloc, el senyor Cercas continua reafirmant-se en la inexistència del dret a decidir. Ho fa, naturalment, sense donar cap argument, ni esmentar-ne cap de solvent. Em remeto a l’informe del Consell Assessor de la Transició Nacional, format per alguns dels millors professors del nostre país i de l’estranger, on de manera clara i raonada es fonamenten els arguments legitimadors de la consulta. A banda de la legitimitat històrica, els arguments per a la consulta responen a principis democràtics, representatius, cívics i participatius; protegeixen els drets individuals i col·lectius; respon a principis igualitaris i inclusius; és possible dins la legalitat constitucional actual; és congruent amb els principis del federalisme plurinacional; la consulta és pròpia d’una concepció avançada i cosmopolita de la democràcia; permet sortir de l’atzucac polític actual; les consultes ciutadanes constitueixen un procediment habitual en l’àmbit internacional de les democràcies; la consulta és congruent amb la tradició històrica i la cultura política catalana; i, finalment, la consulta dóna visibilitat internacional a Catalunya i l’afirma com a subjecte polític. Veure, en detall:
http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2013/09/04/11/20/34a4470b-ca22-4daa-b7c2-2c1dc3dd4ead.pdf .
En el fons, al meu parer, tota la polèmica sobre el dret a decidir rau en les darreres paraules: ser o no ser subjecte polític. Si Catalunya n’és, això ho canvia tot. Aquesta és la clau. No és cap ficció, és absolutament real i plausible. Els independentistes ho acceptem literalment: votem perquè som sobirans per decidir el nostre futur i acatarem el resultat. De fet, aquest és el substracte del catalanisme des de sempre: Catalunya, els catalans, decideixen. El que Cercas hauria de preguntar-se és si considera la nació catalana subjecte polític o no. Si és subjecte, pot decidir; si creu que no ho és, aleshores discussió acabada. I si pot decidir, com fer-ho, essent una minoria nacional en un estat que de manera aclaparadora no li reconeixerà mai aquesta condició?
En segon lloc, el senyor Cercas es queixa de la “salvaje reacción de la caverna catalana” al seu article. Sincerament, no vaig llegir cap “salvaje reacción” enlloc; sí, en canvi, crítiques i queixes a paraules com “totalitarismo soft” amb les que Javier Cercas definia els qui defensem que el poble voti. Si algú coneix la història d’aquest país és ell, si algú sap com d’inclement ha estat la història – faci 300 anys o en faci 75- amb aquest país és ell, si algú sap com la democràcia, la cultura, la llengua han estat sotmeses i arrencades d’aquest país és ell, si algú sap, en definitiva, què vol dir patir un règim totalitari és ell. Com pot Cercas titllar-nos de “totalitaris soft”? Pretén, potser, que l’aplaudim? No és, aquest terme, “totalitari”, en la seva accepció dictatorial, feixista, el pitjor dels insults que un català pot rebre? Per això dol profundament rebre aquestes paraules de Cercas, perquè si d’algú no ens podíem esperar-ne una reacció això és d’ell, precisament.
En tercer lloc, Cercas emet un comentari molt interessant, que val la pena aturar-s’hi un moment: “por momentos hemos vivido en Cataluña sumergidos en otra ficción, la ficción de unanimidad creada por el temor a expresar la dissidència”. Sempre em sorprèn com els qui defensen la pertinença a Espanya consideren que viuen en una societat en la que són gairebé perseguits per defensar la seva posició. Devem viure en països diferents, perquè en el meu resulta que els independentistes amb prou feina traiem el cap en un parell de diaris, alguna ràdio i una televisió. És absolutament desproporcionat el desequilibri de forces entre el poder de l’establishment unionista i els que pretenem trencar-lo democràticament. Se’m dirà que el govern de la Generalitat juga a favor d’un bàndol, i fins i tot acceptant-ho –cosa que discutiria- el poder immens, omnívor, de l’Estat és tan aclaparador que és ridícul comparar-ho. Les elits econòmiques, en aliança perpètua amb les forces centrífugues, els grans grups bancaris i empresarials, etc... Sí, és cert, queda l’Escola, i de ben segur que l’educació ha jugat un paper. Però tan determinant? Tan desequilibrant?
La solució potser és una altra banda. Per què li dóna la impressió a Cercas que viu en una “ficción de unanimidad”? doncs perquè qui es mou en aquest país, “qui fa coses”, qui es preocupa de les seves tradicions, de la seva llengua, del seu paisatge, des dels geganters a Òmnium, des dels organitzadors de les festes majors a l’Assemblea, per entendre’ns, la gent compromesa, lluitadora, la gent que estima aquest país, els excursionistes i els clubs de natació, els escoltes i els grups de rock estan decidits a que el seu país sigui un subjecte polític. Aquesta és, precisament, la “cadena de valor” del procés cap a la independència, en termes managerials, la seva transversalitat, la seva centralitat, ho és tant, que ha expulsat als extrems els qui s’hi oposen. Un canvi de paradigma nou a l’escena política del país. Cal acostumar-s’hi, però l’independentisme ha vingut per quedar-se. Per això els companys de viatge de Javier Cercas són els qui, de manera brillant, Francesc Serés explicava fa uns dies en un article també a El País titulat “El tren de la bruixa”. Per això, si avui el moviment independentista té una oportunitat, contra els poders fàctics, contra la Santa Aliança, contra l’estatus quo, és perquè ha desbordat la llera i els arguments de la por i de les tenebres ja no són obstacle a que segueixi el seu curs. Massa gran, massa impetuós, massa il·lusionant.
La qual cosa em permet acabar amb el darrer dels arguments de Javier Cercas: “Cuando se llega a este punto, cuando ya no interesa dialogar ni argumentar, sino sólo salvar o condenar, señalar a amigos y enemigos, es que tenemos un problema muy grave. Ya no quedan lectores ni ciudadanos: ya sólo quedan hinchas. La sociedad se ha partido. Y, cuando una sociedad se parte, va al cataclismo.” Si algú ha donat proves de diàleg i de posar tots els arguments del món jo diria que han estat els independentistes. Desenes de llibres, centenars d’estudis, milers de presentacions. Sobre la viabilitat econòmica o sobre les conseqüències de la pertinença o no a la UE, sobre les pensions o sobre les infraestructures. Ser-hi, hi són; ara, això sí, cal llegir-los. Quins arguments han posat els que volen seguir a Espanya més enllà de la legalitat, la por, la fractura social i les tenebres del cataclisme? La societat catalana no viu gens angoixada aquest moment, ans al contrari. Ha vist Cercas els vídeos de l’11 de setembre o del Concert per la Llibertat? Jo hi he vist un poble alegre, positiu, sense complexos, sense odis contra ningú, que vol avançar. He vist un poble tan normal com qualsevol altre del món. Cataclisme? En absolut, il·lusió, esperança, estímul. Normalitat.
No hi ha cap apocalipsi ni cap “desastre” a aturar, hi ha la grisa normalitat de la independència.
Toni Aira
