La metàfora del tren

Roser Cavaller




El 13 de setembre del 2009 es va celebrar a Arenys de Munt la primera consulta de la història sobre la independència de Catalunya. Els dies 12 i 13 de desembre del 2009 es va produir la primera onada de consultes a 167 municipis; el 28 de febrer del 2010, la segona onada a 80 municipis; els dies 24 i 25 d'abril del 2010, la tercera onada de consultes a 211 municipis, etc. fins a la consulta a Barcelona el 10 d’abril de 2011. Entremig va tenir lloc la manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim” en contra de la sentència del Tribunal Constitucional. Després va venir la multitudinària concentració de l’Onze de Setembre del 2012, i la cadena humana d’enguany. Això ja no té aturador, és imparable.

La massiva manifestació de l’any passat amb el lema “Catalunya, nou Estat d'Europa” va venir molt de nou a determinades persones, que no s’havien adonat de l’enorme canvi produït en el sí del catalanisme. La profusió d’estelades als balcons va provocar un cert efecte mimètic pels volts del 12-O amb la visualització d’algunes banderes espanyoles, que es va reforçar amb la convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament de Catalunya i la corresponent campanya electoral del mes següent. Ara ja no se’n veuen de banderes espanyoles, però les estelades continuen impertèrrites.

En consonància amb l’anhel ciutadà, el Parlament va aprovar el gener la Declaració de Sobirania per àmplia majoria, i el juliol es va constituir la Comissió d’Estudi del Dret a Decidir que ha de fer la proposta de pregunta i data del referèndum, que es debatrà al ple el desembre. Tot seguit serà el torn del govern, perquè són els governs els que culminen els processos d’independència. Fins ara, el Govern s’ha mogut en el terreny de les declaracions i els gestos: ha creat el Consell Català per a la Transició Nacional, ha impulsat el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, ha aprovat una partida pressupostària per organitzar el referèndum. Però, un cop se sàpiga la data i la pregunta del referèndum, el Govern ha liderar el procés, un procés que ja no té marxa enrere. La societat catalana empeny amb tanta força, el moviment independentista ha assolit una tal massa crítica i és tan transversal, que el govern no té més remei que posar-se a davant, si no, la majoria el farà fora.

Temps enrere va fer fortuna la metàfora del tren per explicar que persones que no compartien el mateix horitzó nacional podien fer junts una part del trajecte i treballar plegats per al país. Darrerament s’han plantejat des de Catalunya diverses formules de l’anomenada tercera via, és a dir, els que no volen la independència però tampoc que ens quedem com estem, però Madrid no en vol ni sentir parlar. Els polítics espanyols han atiat tant l’anticatalanisme per motius electoralistes de curta volada, que ara, ni que volguessin, podrien girar la truita. No volen ni poden.

No hi ha terceres vies. En la metàfora del tren, ara se sent pels altaveus una veu que diu que, per causes alienes a la companyia, és a dir, per imperatiu de Madrid, el tren no para a la propera estació. Madrid –el Madrid polític, econòmic, mediàtic- està convençut que el tren va cap el precipici i que algú de dins es posarà nerviós i el farà parar. Però els que anem dalt del tren, que som tots els catalans, tant els partidaris com els contraris a la independència i els indecisos, sabem que no hi ha cap precipici al final del trajecte. Fins i tot el president del Grup Planeta, José Manuel Lara, diu ara que, en el cas d'una Catalunya independent, només se n'anirien les editorials en castellà, però no la seu del grup ni ell mateix.

Com que el tren no para a les estacions, resulta que està agafant velocitat. Madrid està donant ales al procés. Potser algú es tirarà per la finestra, però ningú no accionarà la palanca d’alarma per parar el tren. El maquinista, que és el govern, no li faria cap cas. En cas contrari, la societat catalana canviaria de maquinista. Tothom sap a Catalunya que el tren no va al precipici –ni tampoc al paradís-, però sí a un futur millor.