Societat sense nació

Josep-Lluís Carod-Rovira 


És com un riu subterrani, que va desapareixent sota terra i apareix, de nou, en un altre indret. Com la cançó de l’enfadós, que es va repetint un cop i un altre, de forma insistent. De tant en tant, torna. Així és el pretès debat entre societat i nació o bé, si així es vol, entre nació i societat. Sobretot si es pretén que es tracta de dos conceptes no sols diferents, sinó de dues realitats distintes i el que és pitjor, amb interessos contraposats, talment com si fos possible que la nació vagi en una direcció i la societat en una altra. O bé, més sorprenent encara, com si existissin societats sense nació i nacions que no reposen sobre cap societat determinada. Dos cossos distints, desconnectats l’un de l’altre. Però no hi ha res més lluny de la realitat que mantenir aquesta mena d’afirmacions, l’objectiu de les quals no acaba sent altre que castigar les reivindicacions de sobirania nacional que, en un moment donat de la història, pot tenir una societat determinada.

El recurs habitual dels oposats a la plenitud de drets dels pobles és contraposar, de forma antagònica, drets socials amb drets nacionals i presentar l’agenda social com una cosa distinta de la nacional i, en conseqüència, parlar de mesures socials, com si aquestes no tinguessin cap mena de relació amb una nació concreta i, doncs, deslligant-les-en del tot. Habitualment, durant el franquisme, aquesta acostumava a ser una retòrica fatigosa en boca de l’esquerra més extrema, aquella que, en plena persecució del català per la dictadura, tenia el coratge d’afirmar que el català era la llengua de la burgesia i el castellà la del proletariat, per més que, si més no, ho fos també de la policia, de l’administració franquista, dels mitjans de comunicació i de la docència... Ara, però, es veu que, no només a Espanya, asseveracions d’aquest gruix ja apareixen en boca de la dreta, tan democràtica com es vulgui, però dreta al capdavall. Ja té gràcia, però, que ho digui qui mai no ha aparegut, precisament, com el banderer dels drets socials dels sectors més desvalguts, castigats i indefensos de la societat. Però tot s’hi val, a l’hora de frenar el procés d’emancipació nacional d’una societat concreta.

Quan l’11 de setembre darrer, més d’un milió i mig de persones omplien carreteres, carrers i places del país, qui és que les omplia? La nació o la societat? La societat o la nació? Un poble que és, una societat o bé una nació? Francament, el debat donaria per a molt, si no fos que tenim altra feina.  Impedir el dret que una societat nacional diferenciada pugui veure la seva llengua en situació de normalitat en tots els àmbits, sense haver de patir permanentment pel seu futur, és reprimir la societat o la nació? Mantenir una estructura fiscal que, en un espai geogràfic concret i identificable, impedeix d’adoptar mesures correctives positives en l’àmbit de l’educació, la salut, l’atenció a la dependència, l’habitatge o l’ocupació, és una discriminació social o nacional? Sostenir, un any rere l’altre, una situació de veritable espoli fiscal, qui té com a víctimes, una societat o una nació? Invertir en infraestructures del transport i la comunicació, per afavorir l’activitat econòmica, en un territori concret, és política social o política nacional?

Quan entendrem que una nació la fa la gent i un país som les persones, que no hi ha societats sense nació, ni nacions possibles sense la seva pròpia societat? Voler separar la nació i la societat és, pel cap baix, un insult a la intel·ligència. Per què: una Catalunya sense ciutadans, sense ningú que l’habités, absolutament buida de rostres humans, què fóra? Una nació, una societat o un desert humà? Sense societat, quina nació catalana seria aquesta i, de fet, qualsevol altra a qui s’hagués extirpat la seva pròpia societat? Més clarament dit: quan, dalt del taxi, la ràdio parla de Rajoy, Bárcenas, Wert, Montoro, Ana Botella i el taxista, que no et coneix de res, amolla un “Suerte que nosotros nos vamos a largar en seguida y perderemos de vista a toda esta peña, de una puñetera vez”, qui és que ha parlat, la societat o la nació?