Entre Disney World i Mordor

Toni Aira

Dimarts, el primer ministre escocès, Alex Salmond, presentava el seu projecte per a l'Escòcia (independent) del futur. La Reina com a cap d'Estat, mantenir la lliura, negociar la permanència a la Unió Europea (o el reingrés en cas de ser-ne expulsada en un primer moment)... I el cas és que la premsa anglesa el va trinxar força i fins i tot n'hi va haver que el van titllar del Mickey Mouse, per allò de la fantàstica Escòcia Disney World que Salmond estaria defensant. D'acord. Però allà ningú no el titlla de nazi per voler la independència. I allà, a Londres, hi va haver algú (conservador) que va dir "pactem la consulta". Van seure per parlar-ne i la faran. Aquí, a l'Estat espanyol, a Madrid no només ataquen (cosa normal), sinó que titllen els sobiranistes de nazis (cosa grotesca), i a més, PP i PSOE ja han dit que del dret a decidir no cal ni parlar-ne. Són aquests els grans factors que, història i societats respectives a banda, més diferencia el procés català de l'escocès. Però no només.

Una altra diferència troncal: allà els unionistes no veuen Salmond com "el problema", mentre que aquí el nacionalisme espanyol homenatja a diari allò de "quan el savi assenyala la Lluna l'ignorant mira el dit". La seva actualització del concepte consisteix en fer així: "Quan el poble assenyala la independència, el neci mira Artur Mas". I s'hi obsessionen, i el consideren un il·luminat, i el titllen de titella d'Oriol Junqueras i en plena campanya se n'inventen comptes a Suïssa via informes fantasma de la policia. L'afany per vèncer, per sotmetre i dominar, per posseir, persisteix en una Espanya que no ha deixat enrere la seva mentalitat colonial. El Regne Unit fa la fila que sí. 

Anglaterra no és Disney World, com no ho serà Escòcia si guanya el sí a la independència, però sembla ferma en la seva intenció de no ser tampoc Mordor, el país negre de la novel·la de JRR Tolkien. L'és Espanya? El seu govern haurà de demostrar que no. Els seus partits, les seves institucions, els seus governants tenen una nova oportunitat única (que desaprofitarà com sempre?) per reivindicar-se, per venir a dir que ells, seure (a negociar, a dialogar), no ho entenen com equivalent de perdre o de jaure (davant ningú). Els partits catalans que estan pel dret a decidir (i que són àmplia majoria al Parlament) ens descriuen una Catalunya no idíl·lica (amb les seves contradiccions i petiteses i sotragades) però que aspira a no ser engolida en la foscor del conflicte permanent. Ho aconseguirà (o no), sabrà, podrà o la deixaran trobar el seu espai (o no), però alguna cosa aquí s'ha mogut. Allà, a Madrid, en canvi, segueixen com sempre enquistats amb aquell instint possessiu seu crònic, i només xisclen "el meu tresooooor!". I d'allà no els treus.