martes, 29 de abril de 2014
José Antich, enfurismat contra Rosa Díez:«Qui cony es pensa què és aques...
Té motius en José Antich per indignar-se. A mi també m'ha indignat sentir a la Rosa Díez a RAC1 afirmant que a Catalunya hi ha 'violència insuportable'. Em sembla intolerable i que la desqualifica totalment.
Com poden ser tan roïnes algunes persones?
viernes, 25 de abril de 2014
Tarantino a Catalunya
Tarantino a Catalunya
"Després de mesos que a Madrid havien optat per xiular i mirar cap a una altra banda, de sobte, la temperatura augmenta de manera accelerada en el pols entre els dos governs arran el procés sobiranista"
- “Senyor president, vostè està en un camí molt perillós”.
- “Ja ho sé, ho he notat en les meves pròpies carns”.
Això no és el fragment de la darrera pel·lícula de Tarantino. No. És la sessió de control al Parlament. Són parts del diàleg que es va establir ahir entre la representant a Catalunya del partit que governa l’Estat, Alícia Sánchez Camacho, i el president de la Generalitat, Artur Mas. Un diàleg, per cert, cada cop més aspre, no només en el contingut, també en les formes.
Després de mesos que a Madrid havien optat per xiular i mirar cap a una altra banda, de sobte, la temperatura augmenta de manera accelerada en el pols entre els dos governs arran el procés sobiranista. Això fins a ratllar el ridícul, com l’episodi que es va registrar ahir a Barcelona quan Artur Mas va haver de tocar el dos del Fòrum de Marques espanyoles que acabava d’inaugurar per no ensopegar amb Mariano Rajoy que aterrava a Barcelona sense haver ni tan sols fet saber al govern la seva vinguda a la capital catalana. El gabinet de Rajoy no només no guarda les formes, sinó que vol que tothom ho sàpiga. Vol que tothom vegi que el president espanyol es planta on vol i quan vol sense haver de donar raons a ningú i menys a un govern que reclama una consulta independentista. Tant se val que això l’obligui a triturar les mínimes normes de cortesia política. Poc o molt la mateixa situació que s’havia produït el dia abans quan es va presentar a Barcelona la vicepresidenta espanyola en plena diada de Sant Jordi, sense comunicar-ho a l’executiu català.
Sembla que el gir de l’estratègia popular obeeix a la voluntat d’utilitzar el pols amb Catalunya com un element més de la campanya europea. Una demostració de força i decisió d’un president que si peca d’alguna cosa és precisament d’un tarannà taciturn i de defugir sistemàticament els conflictes i els problemes. Potser, però, no era aquest el millor moment, ni el millor argument per desvelar la seva faceta d’home d’acció, de Schwarzenegger de la política ibèrica. Més que res perquè l’endemà de la nit electoral, el debat sobiranista continuarà damunt la taula. I això serà així més enllà dels resultat que obtingui el PP a Europa i fins i tot més enllà del que obtingui CiU -tot i que els populars estan convençuts que un fracàs de la formació de Mas a les urnes el maig vinent serviria per frenar el procés-. Què farà aleshores el govern espanyol quan hagi literalment triturat tots els canals no ja de diàleg sinó, directament, de comunicació? Se seguirà recolzant en el PSOE? Aquest PSOE que permet que el PSC es desintegri com un terrós de sucre?
Tal i com s’està plantejant la campanya, l’escenari post-europees s’albira realment tèrbol. De moment, per al PP, la prioritat és mantenir el tipus a les eleccions. Rajoy s’ha tret el vestit de president –de president de tots els ciutadans de l’Estat espanyol, inclosos els catalans- i s’ha posat el de candidat del PP. L’endemà de les eleccions, ja veurem. Sempre li quedarà la possibilitat de tornar a xiular i alertar sobre illes perdudes i viatges per l’espai. Veurem, però, què dirà aleshores de tot plegat aquesta Europa avui tan discreta i prudent...
- “Ja ho sé, ho he notat en les meves pròpies carns”.
Això no és el fragment de la darrera pel·lícula de Tarantino. No. És la sessió de control al Parlament. Són parts del diàleg que es va establir ahir entre la representant a Catalunya del partit que governa l’Estat, Alícia Sánchez Camacho, i el president de la Generalitat, Artur Mas. Un diàleg, per cert, cada cop més aspre, no només en el contingut, també en les formes.
Després de mesos que a Madrid havien optat per xiular i mirar cap a una altra banda, de sobte, la temperatura augmenta de manera accelerada en el pols entre els dos governs arran el procés sobiranista. Això fins a ratllar el ridícul, com l’episodi que es va registrar ahir a Barcelona quan Artur Mas va haver de tocar el dos del Fòrum de Marques espanyoles que acabava d’inaugurar per no ensopegar amb Mariano Rajoy que aterrava a Barcelona sense haver ni tan sols fet saber al govern la seva vinguda a la capital catalana. El gabinet de Rajoy no només no guarda les formes, sinó que vol que tothom ho sàpiga. Vol que tothom vegi que el president espanyol es planta on vol i quan vol sense haver de donar raons a ningú i menys a un govern que reclama una consulta independentista. Tant se val que això l’obligui a triturar les mínimes normes de cortesia política. Poc o molt la mateixa situació que s’havia produït el dia abans quan es va presentar a Barcelona la vicepresidenta espanyola en plena diada de Sant Jordi, sense comunicar-ho a l’executiu català.
Sembla que el gir de l’estratègia popular obeeix a la voluntat d’utilitzar el pols amb Catalunya com un element més de la campanya europea. Una demostració de força i decisió d’un president que si peca d’alguna cosa és precisament d’un tarannà taciturn i de defugir sistemàticament els conflictes i els problemes. Potser, però, no era aquest el millor moment, ni el millor argument per desvelar la seva faceta d’home d’acció, de Schwarzenegger de la política ibèrica. Més que res perquè l’endemà de la nit electoral, el debat sobiranista continuarà damunt la taula. I això serà així més enllà dels resultat que obtingui el PP a Europa i fins i tot més enllà del que obtingui CiU -tot i que els populars estan convençuts que un fracàs de la formació de Mas a les urnes el maig vinent serviria per frenar el procés-. Què farà aleshores el govern espanyol quan hagi literalment triturat tots els canals no ja de diàleg sinó, directament, de comunicació? Se seguirà recolzant en el PSOE? Aquest PSOE que permet que el PSC es desintegri com un terrós de sucre?
Tal i com s’està plantejant la campanya, l’escenari post-europees s’albira realment tèrbol. De moment, per al PP, la prioritat és mantenir el tipus a les eleccions. Rajoy s’ha tret el vestit de president –de president de tots els ciutadans de l’Estat espanyol, inclosos els catalans- i s’ha posat el de candidat del PP. L’endemà de les eleccions, ja veurem. Sempre li quedarà la possibilitat de tornar a xiular i alertar sobre illes perdudes i viatges per l’espai. Veurem, però, què dirà aleshores de tot plegat aquesta Europa avui tan discreta i prudent...
La majoria a manipular
La majoria a manipular
El concepte de 'majoria silenciosa' és --ho ha estat sempre-- un dels conceptes polítics més perillosos. Simplement per la capacitat manipuladora que enclou. En la definició, el silenci és una analogia de la no-expressió. I si no hi ha expressió, qui pot 'escoltar-la' i decidir que una majoria vol una cosa? Quin argument empíric pot usar ningú per a demostrar que aquells que callen en realitat volen dir una cosa determinada, siga quina siga?
Per això la idea de la majoria silenciosa és magnífica per a dues classes de polítics, els mentiders o manipuladors i els perdedors. I encara més per a aquells que són totes dues coses ensems.
Ahir al Parlament de Catalunya Alícia Sànchez-Camacho va voler presentar un acte que havia omplert un cinema de Barcelona com la representació d'una pretesa 'majoria silenciosa', que segons ella va contra la independència. Feia trampa, com sap tothom. Una trampa extremadament barroera. Desesperada. Però, com que té el nivell que té, feia una trampa que se li pot girar en contra ben fàcilment.
Perquè la trampa de la 'majoria silenciosa' només té alguna possibilitat allà on la majoria efectivament és silenciosa. Si vius en una societat callada de debò la manipulació pot funcionar. Però el cas és que la societat catalana no ho és gens, de callada. I per això qualsevol pot confrontar la senyora Camacho o bé amb l'enorme capacitat mobilitzadora de l'independentisme o bé amb els resultats electorals. És tan senzill com posar les dades sobre la taula. I amb les dades sobre la taula, qualsevulla que ella trie, es trobaria obligada a parlar, si de cas, de 'minoria silenciosa', que no té res a veure amb això que ella vol vendre. Perquè la majoria ha parlat i parla amb una claredat que no deixa cap mena de dubte.
Però al final l'argument és molt simple: si els seus són majoria, com és que ni ella ni els seus --de l'extrema dreta al búnquer 'pscialista'-- no tenen la majoria del parlament? No cal ni que conteste, que la resposta ja la sabem.
El PP o la cultura del Thermomix
El PP o la cultura del Thermomix
Què s'hi pot trobar, en una fira de Sant Jordi organitzada pel PP? Tret de llibertat, participació i societat civil, tot allò que vulgueu. Ahir, a Badalona, el govern de García Albiol va tornar a fer gala del seu tarannà convertint una festa cívica i cultural en un acte merament comercial sota control policíac. Cerveses, cupcakes o bosses eren alguns dels objectes que es podien comprar en una fira en la qual les entitats de la ciutat no tenien lloc.
De fet, a l'espai que tradicionalment ocupava Òmnium (entitat que fa trenta anys que surt al carrer per Sant Jordi a Badalona i que va ser una de les impulsores de la fira) ahir hi havia un estand de Thermomix. Una màquina per a cuinar, com a metàfora del significat que té la cultura per al PP: manipular i diluir les idees, no fos cas que algú gosés promoure el lliure pensament. Així, sempre és millor una parada de Disney (sí, també n'hi havia) que no d'una entitat cultural.
Però la gent d'Òmnium vam decidir de plantar-nos. No pensàvem tolerar que dos-cents dies abans del referèndum el PP allunyés del centre de la ciutat tota reivindicació social i nacional. De fet, l'any passat ja van voler intimidar-nos intentant que retiréssim pancartes reivindicatives i estelades del nostre estand i avisant-nos que la fira 'era seva', versió 'vintage' de 'la calle es mía' del seu fundador. No vam fer-los cas i simplement vam invocar el seu santcristo gros (la Constitució que tant proclamen) que encara reconeix un dret bàsic que és el de la llibertat d'expressió. Aquesta actitud, com també la defensa que des d'Òmnium hem fet sempre de la llengua, el procés nacional i la cohesió social des de Badalona (valors antagònics dels que el govern local promou) no els van agradar gens ni mica.
I enguany n'hem tastat les conseqüències. Poques setmanes abans de Sant Jordi ens van comunicar que les entitats no tindríem lloc al tram central de la fira. Des d'Òmnium ja vam avisar que seríem allà on sempre havíem estat. I tal dit tal fet. Però per sorpresa d'ells (que havien enviat policies per controlar de bon matí què fèiem) no vam posar l'estand al carrer sinó en un antic supermercat (ara en desús i que el propietari ens va cedir per un dia) que és just al carrer on es fa la fira. Des d'allà, vam fer la programació habitual (presentacions de llibres, concerts, punt informatiu...) rebent el suport de molta gent que ens felicitava per haver respost amb imaginació a l'intent d'exclusió.
L'èxit de la iniciativa no va caure gens bé a l'ajuntament. I van aprofitar que a la tarda vam gosar treure una petita taula informativa al carrer per enviar-nos mitja dotzena d'agents de la unitat Omega (la Brimo local). Ens van aixecar acta per multar-nos però vam decidir de continuar fent les activitats previstes.
Socis, representants de partits i d'entitats i ciutadans en general van continuar venint a l'estand d'Òmnium per mostrar el seu suport i per agrair la fermesa en la defensa d'un Sant Jordi cultural, cívic, participatiu i reivindicatiu. Una fermesa que mantindrem. Perquè els mateixos que no volien que fóssim a la fira són els que volen impedir que el 9-N votem. Ahir no van sortir-se'n; i treballarem incansablement perquè a Badalona el 9-N les urnes també surtin al carrer i siguin ben plenes. Des de la societat civil continuarem donant resposta al carrer als intents d'exclusió del PP; ara falta que la classe política badalonina comenci a bastir alternatives perquè aquest malson de govern quedi en una trista anècdota de quatre anys.
Marcel Mauri, president d'Òmnium Badalona - Barcelonès Nord
miércoles, 23 de abril de 2014
Ara sí que hi ha fractura?
Ara sí que hi ha fractura?
"Vagi per endavant que el que passa és que ni ara ni aleshores hi havia aquesta fractura social"
Posem, sent molt generosos, que hi ha un 55 per cent de catalans favorables a la independència i que n’hi ha un 45 que hi estan en contra. Obro parèntesi: no hi ha manera de saber-ho perquè no es permet fer un referèndum per saber-ho. Tanco parèntesi. El cas és que els partidaris del NO a la independència, enlloc d’expressar arguments a favor de la unió amb Espanya es destaquen per tres idees bàsiques: no contemplar la possibilitat de votar, advertir dels suposats riscos que comportaria aquesta independència i –un dels més nous- assegurar que aquest debat genera i generarà fractura social.
D’independentistes n’hi ha hagut tota la vida, pràcticament des que existeix Catalunya. Hauran estat més o hauran estat menys. S’hauran fet veure més o hauran viscut aquesta idea en la clandestinitat. Mai hi ha hagut la possibilitat de comprovar-ho perquè mai s’ha autoritzat a preguntar una cosa tan simple a la ciutadania. Estarem d’acord doncs, que el millor termòmetre del sobiranisme és comprovar quin suport van tenir els partits que portaven l’Estat propi al programa electoral als passats comicis del 2012. Una simple suma de CiU, ERC i CUP dona 74 diputats sobre 135, 87 si hi incloem Iniciativa. Van ser un 58% dels vots i més 2.100.000 de votants. Els partits contraris a la consulta i a la independència PSC, PP i C’S van sumar un 35% i 1.200.000 vots. De vegades convé recordar aquestes xifres perquè de moment és la radiografia més exacta que hi ha. Per tant, tornant a l’origen d’aquest article, suposar que hi ha un 55-45 de partidaris/contraris a la independència és ser molt generós.
Bé, seguint el mateix patró, podríem deduir que aquestes majories no sempre han estat així perquè en altres eleccions, els partits que no portaven l’Estat propi al programa electoral han anat guanyant. Anem a ser generosos un altre cop i suposem que just abans de les eleccions del 2012, la correlació de forces fos inversa i els partidaris de la independència eren un 45% dels votants i els contraris, un 55%. També era un 10 per cent de diferència però en el sentit contrari. Com és que amb unes xifres igual d’ajustades aleshores no hi havia fractura social? Abans la societat també estava ‘dividida’ entre un important nombre de persones que volien que Espanya fos el seu estat i un altre nombre important de persones que ja volien que ho fos Catalunya. Com és que havent-hi aquesta divisió no es parlava de fractura social, ni de tensió, ni de trencaments familiars? Agafant-nos a l’exemple nadalenc del ministre Fernández Díaz... Si abans hi havien 3 cunyats ‘indepes’ i 8 cunyats no indepes no hi havia tensions. Ara que les tornes han canviat i els cunyats indepes són més que els ‘no indepes’, ara sí?, ara hi ha fractura? Què ha canviat? Que la majoria social, i familiar, no agrada?
Vagi per endavant que el que passa és que ni ara ni aleshores hi havia aquesta fractura social. Qualsevol que visqui a Catalunya, voti el que voti, admetrà que no hi ha ni tensió, ni violència, per més que es vulgui crear artificialment amb presumptes organitzacions neo-terroristes que, curiosament, comparteixen IP amb altres entitats. No hi ha tensió, o almenys, hi ha la mateixa que hi pot haver a Espanya quan els partidaris del PP i del PSOE volen que el seu partit guanyi. O tampoc n’hi havia, de fractura social, quan el govern de Felipe González va organitzar un referèndum, el de l’OTAN. Els partidaris del Sí i els del No no s’anaven esbatussant per les cantonades. Com tampoc ho van fer franquistes i demòcrates l’any 1978 en el referèndum de la Constitució, i potser aleshores sí que hi havia més motius (amb l’alè militar al clatell).
Com a mostra d’això, d’aquesta pau social, si us plau, sortim avui al carrer. Demostrem que som un poble culte (llibres) apassionat (rosa) i que està cohesionat en la discrepància. Fins on jo sé, avui partidaris i detractors de la independència gaudiran de la festa. I encara diré més: és possible que es regalin roses i llibres entre ells. És per imatges com aquestes que les mentides es desfan com un terròs de sucre en un cafè, però sobretot, en to constructiu, les que ens porten a pensar que potser sí vivim al millor país del món.
D’independentistes n’hi ha hagut tota la vida, pràcticament des que existeix Catalunya. Hauran estat més o hauran estat menys. S’hauran fet veure més o hauran viscut aquesta idea en la clandestinitat. Mai hi ha hagut la possibilitat de comprovar-ho perquè mai s’ha autoritzat a preguntar una cosa tan simple a la ciutadania. Estarem d’acord doncs, que el millor termòmetre del sobiranisme és comprovar quin suport van tenir els partits que portaven l’Estat propi al programa electoral als passats comicis del 2012. Una simple suma de CiU, ERC i CUP dona 74 diputats sobre 135, 87 si hi incloem Iniciativa. Van ser un 58% dels vots i més 2.100.000 de votants. Els partits contraris a la consulta i a la independència PSC, PP i C’S van sumar un 35% i 1.200.000 vots. De vegades convé recordar aquestes xifres perquè de moment és la radiografia més exacta que hi ha. Per tant, tornant a l’origen d’aquest article, suposar que hi ha un 55-45 de partidaris/contraris a la independència és ser molt generós.
Bé, seguint el mateix patró, podríem deduir que aquestes majories no sempre han estat així perquè en altres eleccions, els partits que no portaven l’Estat propi al programa electoral han anat guanyant. Anem a ser generosos un altre cop i suposem que just abans de les eleccions del 2012, la correlació de forces fos inversa i els partidaris de la independència eren un 45% dels votants i els contraris, un 55%. També era un 10 per cent de diferència però en el sentit contrari. Com és que amb unes xifres igual d’ajustades aleshores no hi havia fractura social? Abans la societat també estava ‘dividida’ entre un important nombre de persones que volien que Espanya fos el seu estat i un altre nombre important de persones que ja volien que ho fos Catalunya. Com és que havent-hi aquesta divisió no es parlava de fractura social, ni de tensió, ni de trencaments familiars? Agafant-nos a l’exemple nadalenc del ministre Fernández Díaz... Si abans hi havien 3 cunyats ‘indepes’ i 8 cunyats no indepes no hi havia tensions. Ara que les tornes han canviat i els cunyats indepes són més que els ‘no indepes’, ara sí?, ara hi ha fractura? Què ha canviat? Que la majoria social, i familiar, no agrada?
Vagi per endavant que el que passa és que ni ara ni aleshores hi havia aquesta fractura social. Qualsevol que visqui a Catalunya, voti el que voti, admetrà que no hi ha ni tensió, ni violència, per més que es vulgui crear artificialment amb presumptes organitzacions neo-terroristes que, curiosament, comparteixen IP amb altres entitats. No hi ha tensió, o almenys, hi ha la mateixa que hi pot haver a Espanya quan els partidaris del PP i del PSOE volen que el seu partit guanyi. O tampoc n’hi havia, de fractura social, quan el govern de Felipe González va organitzar un referèndum, el de l’OTAN. Els partidaris del Sí i els del No no s’anaven esbatussant per les cantonades. Com tampoc ho van fer franquistes i demòcrates l’any 1978 en el referèndum de la Constitució, i potser aleshores sí que hi havia més motius (amb l’alè militar al clatell).
Com a mostra d’això, d’aquesta pau social, si us plau, sortim avui al carrer. Demostrem que som un poble culte (llibres) apassionat (rosa) i que està cohesionat en la discrepància. Fins on jo sé, avui partidaris i detractors de la independència gaudiran de la festa. I encara diré més: és possible que es regalin roses i llibres entre ells. És per imatges com aquestes que les mentides es desfan com un terròs de sucre en un cafè, però sobretot, en to constructiu, les que ens porten a pensar que potser sí vivim al millor país del món.
Un Sant Jordi reivindicatiu
Un Sant Jordi reivindicatiu
"Mentrestant, a Màlaga, es descobreix que almenys el 80% dels presumptes alumnes de formació no van existir"
Cada Diada de Sant Jordi té alguna cosa d’especial i la d’enguany no és una excepció. D’una banda, perquè en el conjunt del país hi ha una actitud cada vegada més estesa de manifestar amb pacífica fermesa les accions afirmatives d’una identitat i una cultura que, en una festa del llibre i la rosa, expressen massivament una indeclinable voluntat de ser. A més a més, avui les celebracions estan marcades per la mort del gran escriptor Gabriel García Márquez, Premi Nobel de Literatura, creador del realisme màgic, admirador de Mercè Rodoreda i, com a colombià universal, resident a Barcelona, durant uns anys de fèrtil producció. Per als qui tenim la sort de viure a Sarrià, en ple territori de JV Foix, és un motiu de satisfacció el fet de recordar que a cinquanta metres de casa, ell va ser veí de la cantonada dels carrers Osi amb Caponata on, per cert, creiem que s’hi podria posar una placa commemorativa. Probablement, el que més recorda el gran personatge és el senyor Jordi Echevarri titular de la llibreria Bambi, que també fa de quiosc, papereria i botiga de material d’oficina i que feia grans xerrades amb ell. Paret per paret hi vivia també llavors Vargas Llosa, una altre premi Nobel. Van ser col·legues i amics però la cosa va acabar malament amb un cop de puny del peruà, que ni es va integrar amb els residents, ni va deixar una record semblant. Vaig trobar poques simpaties per ell quan vaig treballar, com ell, de traductor a l’ONU (Ginebra) a temps de coincidir amb al gran Xammar. També en vaig tenir referències quan, en un viatge de gestió comercia estatal, vaig ser rebut per aquell peculiar president d’origen japonès Fujimori i a la sortida uns banquers em van explicar perquè patrocinaven la candidatura de Vargas Llosa per a les eleccions presidencials. En resum, en aquest cas, si l’Ajuntament es vol estalviar la placa a mi em semblarà molt bé.
La festa tindrà com a element de precampanya electoral de cara a les europees la presència de Rajoy en un d’aquests actes “Marca España”, CEOE o Fomento del Trabajo en que el protocol es fa sense respectar cap ni una de les precedències que corresponen al president de la Generalitat, que és el representant ordinari de l’estat i primera autoritat del país. Fins i tot quan l’acte que presidirà el govern central amb exclusió de la Generalitat es fa en un edifici del govern català i en contra de les atribucions anteriorment mai vulnerades. L’objectiu és impedir que a les unes hi estigui present el sobiranisme i que les opcions es limitin a triar qui ha de governar Europa i si convé mantenir l’actual política d’austeritat. A la vista de que pinten bastos per a tots els que governen, els dos grans partits d’àmbit estatal intentaran presumir d’una recuperació inexistent o postular-se per a millorar la situació. El que passa és que els fets són molt tossuts i, per exemple, ara la UE ha preguntat inquisitivament a les autoritats espanyoles com és que tots els recursos esmerçats per crear llocs de treball no han servit de res i de quina manera s’han utilitzat. Sobre això, un analista de fina percepció com és Fernando Ónega ha subratllat que resultarà molt incòmode haver de declarar que gran part dels fons assignats han estat robats per les patronals, els sindicats o els governs autonòmics. Sense oblidar que el govern central contractés milers de funcionaris per a ajudar els sol·licitants a trobar feina i, a la vista que no en van col·locar ni un, la tasca es va encomanar a empreses privades de treball temporal. Recordem que s’ha publicat que els president de la patronal d’Andalusia se’n van anar de la directiva de la CEOE amb un forat de 20M d’euros. I també que ara aquest estrany sindicat de la policial que sempre que hi ha eleccions denuncia irregularitats que perjudiquin els candidats contraris al partit que governa, ara han apuntat contra Andalusia, cosa que potser té base i fonament, però que no es va denunciar abans. Si fem memòria, tindrem present que en ple període de reflexió, el sindicat UDEF de la policia va acusar els líders dels partits de govern de la Generalitat de tota una sèrie de possibles delictes que, després, quan el mal a les urnes ja estava fet, s’ha reconegut que eren falsedats i ‘patranyes’ sense que el ministeri de l’Interior hagi trobat els responsables que, òbviament, pertanyen a la seva plantilla. En qualsevol cas, Pedro J Ramírez va publicar les falses imputacions i no va demanar perdó i la policia pot seguir protegint els bars prostíbuls de Castelldefels, divulgant fotos de jutges que van pronunciar-se a favor del dret a decidir, apallissant un seguidor del barça que duia una estelada a Mestalla (on no es va fer res per retirar l’esvàstica nazi de la penya del Real Madrid), o traficant amb drogues a Lleida tot i ser el número dos de l’antidroga, etc.
De totes maneres, el partit de govern i el que, si calgués, farien amb ell la gran coalició saben que la corrupció generalitzada i les desigualtats injustificables influiran en les votacions. La bona gent que paga els plats trencats sap que als jutjats hi ha 1.700 causes obertes per corrupció contra 500 imputats i només 20 persones a les presó. N’hi ha per tothom i per tots els gustos, des de Matas de Balears a l’ex ministra Maleni Alvarez acusada pels ERO, però la gent ha vist prevaricació, suborn, tràfic d’influències, estafa, apropiació indeguda, malversació, blanqueig i moltes coses més. Per tant, els governants saben que a Europa els partits ja només lluiten contra l’abstenció, el populisme i la pujada de seguidors de Le Pen; i que els pobres ja no creuen ni tan sols en les esquerres. En Valls a França i en Renzi a Itàlia es confessen admiradors de Blair que el 1994 es va pronunciar a favor del nou socialisme. El que passa és que Blair va fer experiments ens hores de creixement i no en una situació tan precària com l’actual en que milions de ciutadans tenen por i han perdut l’esperança d’un demà millor.
Mentrestant, a Màlaga, es descobreix que almenys el 80% dels presumptes alumnes de formació no van existir. O bé que la patronal madrilenya hi ha 13 imputats per fraus en els cursos. Tres havien estat directius de la Cambra de Comerç que encapçala Arturo Fernández, recentment reelegit empresari de càtering i president de la CEIM (empresariat de Madrid) i de la Fira IFEMA. Aquest gran amic i co-equipier de Díaz Ferran (ara a la presó) tenia de vicepresidenta la dona del president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i era l’única que cobrava un sou. En tot això, es van esfumar 17M d’euros, en gran part fons europeus o amb càrrec als pressupostos de l’estat. Cap ni un dels 10.000 alumnes declarats es van presentar mai. Per la seva banda, Esteban González Pons, vicesecretari general del PP, valencià que fa 6 anys que viu a Madrid, té un pis de 1.500 euros mensuals i cobra del Parlament 1.800 euros més pel concepte de dietes d’allotjament. El pis on viu és propietat de Javier Merino, imputat en el cas Gurtel.
Ja veuen, doncs, que en aquest país on es va estirar més el braç que la màniga, i que ni tan sols pot acabar l’error colossal de la xarxa de l’Ave perquè encara té pendents 27.000 milions d’euros, tampoc han resultat rendibles els 7.000 milions d’euros de la macroterminal de Barajas. Ara, a sobre, ens diuen als que fa tres generacions que paguem peatges que, després de les autovies gratuïtes a l’aeroport de Madrid, n’han fet unes quantes més amb un descomunal error de càlcul i que el govern mai no deixa que les empreses temeràries facin fallida si són amigues. Així doncs, aquestes empreses seran salvades pel govern estatal amb 2.300 milions d’euros de deute i 1.200 milions d’expropiacions. El govern aplicarà una quitança del 50% als creditors. Els bancs hi han posat crèdits de 3.900 milions i les constructores 470 milions. Es crearà una empresa pública per gestionar el ‘tinglado’ que es preveu que costi 5.000 milions. I qui es pensen que pagarà tot això? Doncs, en gran part, els que tenim una xarxa viària amb diversos punts negres de 19 morts de mitjana o desviacions d’una carretera nacional insuficient pels camions que són desviats a vies de pagament. Tot i això, el trànsit de peatges ha baixat al nivell dels anys 90. I el sobrecost de la logística d’autopista privada concessionària té un cost d’encariment de les mercaderies que representaria doblar els salaris si s’eliminés el peatge.
La festa tindrà com a element de precampanya electoral de cara a les europees la presència de Rajoy en un d’aquests actes “Marca España”, CEOE o Fomento del Trabajo en que el protocol es fa sense respectar cap ni una de les precedències que corresponen al president de la Generalitat, que és el representant ordinari de l’estat i primera autoritat del país. Fins i tot quan l’acte que presidirà el govern central amb exclusió de la Generalitat es fa en un edifici del govern català i en contra de les atribucions anteriorment mai vulnerades. L’objectiu és impedir que a les unes hi estigui present el sobiranisme i que les opcions es limitin a triar qui ha de governar Europa i si convé mantenir l’actual política d’austeritat. A la vista de que pinten bastos per a tots els que governen, els dos grans partits d’àmbit estatal intentaran presumir d’una recuperació inexistent o postular-se per a millorar la situació. El que passa és que els fets són molt tossuts i, per exemple, ara la UE ha preguntat inquisitivament a les autoritats espanyoles com és que tots els recursos esmerçats per crear llocs de treball no han servit de res i de quina manera s’han utilitzat. Sobre això, un analista de fina percepció com és Fernando Ónega ha subratllat que resultarà molt incòmode haver de declarar que gran part dels fons assignats han estat robats per les patronals, els sindicats o els governs autonòmics. Sense oblidar que el govern central contractés milers de funcionaris per a ajudar els sol·licitants a trobar feina i, a la vista que no en van col·locar ni un, la tasca es va encomanar a empreses privades de treball temporal. Recordem que s’ha publicat que els president de la patronal d’Andalusia se’n van anar de la directiva de la CEOE amb un forat de 20M d’euros. I també que ara aquest estrany sindicat de la policial que sempre que hi ha eleccions denuncia irregularitats que perjudiquin els candidats contraris al partit que governa, ara han apuntat contra Andalusia, cosa que potser té base i fonament, però que no es va denunciar abans. Si fem memòria, tindrem present que en ple període de reflexió, el sindicat UDEF de la policia va acusar els líders dels partits de govern de la Generalitat de tota una sèrie de possibles delictes que, després, quan el mal a les urnes ja estava fet, s’ha reconegut que eren falsedats i ‘patranyes’ sense que el ministeri de l’Interior hagi trobat els responsables que, òbviament, pertanyen a la seva plantilla. En qualsevol cas, Pedro J Ramírez va publicar les falses imputacions i no va demanar perdó i la policia pot seguir protegint els bars prostíbuls de Castelldefels, divulgant fotos de jutges que van pronunciar-se a favor del dret a decidir, apallissant un seguidor del barça que duia una estelada a Mestalla (on no es va fer res per retirar l’esvàstica nazi de la penya del Real Madrid), o traficant amb drogues a Lleida tot i ser el número dos de l’antidroga, etc.
De totes maneres, el partit de govern i el que, si calgués, farien amb ell la gran coalició saben que la corrupció generalitzada i les desigualtats injustificables influiran en les votacions. La bona gent que paga els plats trencats sap que als jutjats hi ha 1.700 causes obertes per corrupció contra 500 imputats i només 20 persones a les presó. N’hi ha per tothom i per tots els gustos, des de Matas de Balears a l’ex ministra Maleni Alvarez acusada pels ERO, però la gent ha vist prevaricació, suborn, tràfic d’influències, estafa, apropiació indeguda, malversació, blanqueig i moltes coses més. Per tant, els governants saben que a Europa els partits ja només lluiten contra l’abstenció, el populisme i la pujada de seguidors de Le Pen; i que els pobres ja no creuen ni tan sols en les esquerres. En Valls a França i en Renzi a Itàlia es confessen admiradors de Blair que el 1994 es va pronunciar a favor del nou socialisme. El que passa és que Blair va fer experiments ens hores de creixement i no en una situació tan precària com l’actual en que milions de ciutadans tenen por i han perdut l’esperança d’un demà millor.
Mentrestant, a Màlaga, es descobreix que almenys el 80% dels presumptes alumnes de formació no van existir. O bé que la patronal madrilenya hi ha 13 imputats per fraus en els cursos. Tres havien estat directius de la Cambra de Comerç que encapçala Arturo Fernández, recentment reelegit empresari de càtering i president de la CEIM (empresariat de Madrid) i de la Fira IFEMA. Aquest gran amic i co-equipier de Díaz Ferran (ara a la presó) tenia de vicepresidenta la dona del president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i era l’única que cobrava un sou. En tot això, es van esfumar 17M d’euros, en gran part fons europeus o amb càrrec als pressupostos de l’estat. Cap ni un dels 10.000 alumnes declarats es van presentar mai. Per la seva banda, Esteban González Pons, vicesecretari general del PP, valencià que fa 6 anys que viu a Madrid, té un pis de 1.500 euros mensuals i cobra del Parlament 1.800 euros més pel concepte de dietes d’allotjament. El pis on viu és propietat de Javier Merino, imputat en el cas Gurtel.
Ja veuen, doncs, que en aquest país on es va estirar més el braç que la màniga, i que ni tan sols pot acabar l’error colossal de la xarxa de l’Ave perquè encara té pendents 27.000 milions d’euros, tampoc han resultat rendibles els 7.000 milions d’euros de la macroterminal de Barajas. Ara, a sobre, ens diuen als que fa tres generacions que paguem peatges que, després de les autovies gratuïtes a l’aeroport de Madrid, n’han fet unes quantes més amb un descomunal error de càlcul i que el govern mai no deixa que les empreses temeràries facin fallida si són amigues. Així doncs, aquestes empreses seran salvades pel govern estatal amb 2.300 milions d’euros de deute i 1.200 milions d’expropiacions. El govern aplicarà una quitança del 50% als creditors. Els bancs hi han posat crèdits de 3.900 milions i les constructores 470 milions. Es crearà una empresa pública per gestionar el ‘tinglado’ que es preveu que costi 5.000 milions. I qui es pensen que pagarà tot això? Doncs, en gran part, els que tenim una xarxa viària amb diversos punts negres de 19 morts de mitjana o desviacions d’una carretera nacional insuficient pels camions que són desviats a vies de pagament. Tot i això, el trànsit de peatges ha baixat al nivell dels anys 90. I el sobrecost de la logística d’autopista privada concessionària té un cost d’encariment de les mercaderies que representaria doblar els salaris si s’eliminés el peatge.
Transició dictatorial
Transició dictatorial
"Relativitzar l’artífex de tanta cruesa, tantes violències i tanta mort va provocar la desmemòria d'una majoria de la societat espanyola"
La pallissa d’un grup de policies a un culer amb l’estelada al coll a l’estadi de Mestalla, la presència d’una esvàstica a la fan zone dels madridistes, les àligues a les banderes espanyoles lluïdes sense pudor durant el partit de futbol... la punta de l’iceberg de la fallida democràtica que ara es fa més evident que mai però que s’origina, precisament, allà on la mentida situa l’inici de la democràcia espanyola: durant la transició (sic) espanyola.
Va ser el professor Paul Preston qui va escriure ‘Idealistes sota les bales’. Un llibre magnífic per observar la guerra incivil a través de les cròniques i les vivències dels corresponsals estrangers que la van cobrir. Des de Hemingway fins a noms menys coneguts com Buckley o Kolstov. Els retrats de Preston són interessants, sobretot, perquè remarquen la cruesa extrema i la crueltat d’aquella guerra. I ho són, també, perquè mostren una determinació salvatge per part dels colpistes espanyols per esborrar qualsevol senyal de dissidència, diferència o diversitat a tot el territori conquerit amb la declaració de l’estat de terror permanent.
És interessant escoltar, i llegir, Paul Preston perquè més enllà de les versions manipulades i edulcorades de la dictadura franquista, el professor posa l’accent en la vessant sanguinària del dictador i en com va crear un aparell extremadament efectiu per anorrear qualsevol acció contestatària fent ús habitual de la repressió, la tortura, la censura i el control ferri de totes les institucions de l’Estat. Preston contradiu i denuncia el discurs indulgent que diferencia entre els grans monstres –Hitler i Mussolini- i el petit analfabet ridícul espanyol encarnat per Francisco Franco.
Relativitzar l’artífex de tanta cruesa, tantes violències i tanta mort va provocar la desmemòria d'una majoria de la societat espanyola. I així es va fer possible aquest engendre que
Va ser el professor Paul Preston qui va escriure ‘Idealistes sota les bales’. Un llibre magnífic per observar la guerra incivil a través de les cròniques i les vivències dels corresponsals estrangers que la van cobrir. Des de Hemingway fins a noms menys coneguts com Buckley o Kolstov. Els retrats de Preston són interessants, sobretot, perquè remarquen la cruesa extrema i la crueltat d’aquella guerra. I ho són, també, perquè mostren una determinació salvatge per part dels colpistes espanyols per esborrar qualsevol senyal de dissidència, diferència o diversitat a tot el territori conquerit amb la declaració de l’estat de terror permanent.
És interessant escoltar, i llegir, Paul Preston perquè més enllà de les versions manipulades i edulcorades de la dictadura franquista, el professor posa l’accent en la vessant sanguinària del dictador i en com va crear un aparell extremadament efectiu per anorrear qualsevol acció contestatària fent ús habitual de la repressió, la tortura, la censura i el control ferri de totes les institucions de l’Estat. Preston contradiu i denuncia el discurs indulgent que diferencia entre els grans monstres –Hitler i Mussolini- i el petit analfabet ridícul espanyol encarnat per Francisco Franco.
Relativitzar l’artífex de tanta cruesa, tantes violències i tanta mort va provocar la desmemòria d'una majoria de la societat espanyola. I així es va fer possible aquest engendre que
El Wall Street Journal ja dibuixa el mapa dels Països Catalans
El Wall Street Journal ja dibuixa el mapa dels Països Catalans
En un reportatge en què explica com el procés català condiciona l'independentisme basc
El prestigiós diari nord-americà The Wall Street Journal dedica avui unreportatge a la situació de l'independentisme al País Basc, condicionat, segons explica, per la força del procés d'independència, d'una banda, i per l'immobilisme del govern espanyol i del francès en el procés de pau i el desarmament d'ETA. El corresponsal del diari a l'estat espanyol, David Román, explica que aquest 'estancament' ha frenat l'impuls de 'portar la qüestió de la independència a una votació popular', contrastant amb el cas català. El reportatge descriu les posicions del PNB i de l'esquerra abertzale, i inclou declaracions del dirigent de Sortu Perando Barrena, que diu: 'Madrid no té cap incentiu per a negociar. Ells pensen que quan resolguin el problema d'ETA tindran la versió basca de l'escenari català'.
El reportatge acaba destacant, amb paraules de Barrena mateix, la voluntat dels independentistes bascs d'unificar el País Basc, i apunta que, en canvi, 'els nacionalistes catalans han decidit de cercar la independència de només Catalunya', deixant 'de moment' de banda la independència de la nació sencera. Per a il·lustrar-ho l'article va acompanyat d'un mapa que dibuixa els Països Catalans i el País Basc.
jueves, 17 de abril de 2014
Els missatgers de la matèria fosca
Els missatgers de la matèria fosca
"No n’hi ha prou, amb el genocidi fredament planificat del català al País Valencià, a les Balears, i a la Franja, i amb les sentències sistemàtiques contra la immersió al Principat, estratègicament dissenyades per forçar a la fractura social?"
El big bang (amb minúscules, sisplau) sobiranista/independentista ha generat una sèrie de núvols de gas que com més va més volen fer-nos entrar en el regne de la matèria fosca. Recentment he pogut llegir, en un mateix diari, dos articles d’aquesta escola del refredament de l’univers abans no quallin més galàxies sobiranes. En la ploma d’un d’ells apareixien “fal·làcia incendiària” dels uns i “victimisme solemne” dels altres, “dialèctica visceral, vudú sectari, esgrima d’intransigències catalanofòbiques o hispanofòbiques”, tot per venir a dir-nos que cal trobar la justa mitjania distant entre la “multitudinària il·lusió” dels uns i la “preocupació, desafecció i discrepància igualment democràtiques” dels altres... El que ens vol dir l’articulista és que tot s’hi val, en aquest litigi, que tot és simètric: els uns diuen això i els altres diuen el contrari, però la cosa important és que, segons ell, tot es faci sota l’empara de la “llibertat d’expressió”. Creu, de debò, aquest opinant, que ajuda a entendre la situació amollar “victimisme” o “intransigències hispanofòbiques” per qualificar, sense esmentar-lo, és clar, el moviment popular sorgit el 2006? És casual que no en parli del caire democràtic, de la participació massiva, del tarannà pacífic i festiu, de la capacitat mobilitzadora, o de l’eficiència organitzativa? Per què no l’oposa al despotisme d’Estat que, sota el pretext de la legalitat constitucional, empara les posicions contràries a una consulta lliure i democràtica? No, no és pas casual que l’opinant no en parli, de la consulta...
Tres dies després, un altre analista es basa en l’opinió de dos historiadors contraris al procés independentista, publicada en el diari del mateix opinant, per afirmar que el simposi “Espanya contra Catalunya” no era pas “científic”, perquè “responia a un plantejament romàntic” (cal ser un xic temerari per afirmar, sense nomenar-los, és clar, que Fontana, Maluquer, Nadal, Solé i Sabaté, Roca, o Rafanell, són emissaris de les “instrumentalitzacions romàntiques de la historiografia catalana”!). Aquest punt de vista fals, perquè demostra que no va assistir a cap sessió del simposi esmentat, mena l’opinant no pas a arrecerar-se en una simetria contemplativa del conflicte, sinó a posar en el mateix sac els que lluiten per alliberar-se i els que els volen ofegar: no hi ha “ells” i “nosaltres”, sinó un “sol nosaltres” que és la “pàtria de la humanitat”. Però la realitat es tossuda: a més de discutir, com afirma l’articulista, d’“interessos, llengües o fórmules d’organització política”, el que està en joc és la nostra capacitat de decidir el futur propi o ser arrossegats al pou de la història per un Estat despòtic, erràtic i ineficient. En matèria d’interessos, per exemple, hi haurà qui negui l’asfíxia planificada amb la recentralització de recursos i decisions estratègiques amb lleis, decrets i reglaments ad hoc? En matèria de llengües, no n’hi ha prou, amb el genocidi fredament planificat del català al País Valencià, a les Balears, i a la Franja, i amb les sentències sistemàtiques contra la immersió al Principat, estratègicament dissenyades per forçar a la fractura social? Pel que fa a l’organització política, els interessos, la cultura, la llengua i la vida quotidiana, no estan potser íntimament lligats a l’autogovern ple i lliure? Però el comentarista de l’actualitat prefereix recloure´s en la “jornada respectuosa, gairebé sense intemperància verbal” viscuda el dia 8 al congrés espanyol. De debò, creu, l’opinant, que s’hi va contenir l’agressivitat, en aquella il·lustre casa de la democràcia a l’espanyola? Ben al contrari, s’hi van desplegar tots els matisos de la violència moral en forma de mentida i cinisme (aquell “amor” pels catalans de Rajoy i Rubalcaba, no li feien venir basques, al nostre articulista?), de la violència verbal en forma de displicència i amenaça (les admonicions de Rosa Díez als diputats del parlament català, les seves crides patològiques a empresonar dissidents, no feien posar els cabells de punta a qualsevol observador?). Mentrestant, l’opinant ignora a consciència la decisió ferma i tranquil.la del moviment popular; la seva durada en el temps i la seva escampada en l’espai; el caràcter –aquest, sí, ben universal i humà-- de la seva lluita per la llibertat...
Quanta màscara de ferro!
Tres dies després, un altre analista es basa en l’opinió de dos historiadors contraris al procés independentista, publicada en el diari del mateix opinant, per afirmar que el simposi “Espanya contra Catalunya” no era pas “científic”, perquè “responia a un plantejament romàntic” (cal ser un xic temerari per afirmar, sense nomenar-los, és clar, que Fontana, Maluquer, Nadal, Solé i Sabaté, Roca, o Rafanell, són emissaris de les “instrumentalitzacions romàntiques de la historiografia catalana”!). Aquest punt de vista fals, perquè demostra que no va assistir a cap sessió del simposi esmentat, mena l’opinant no pas a arrecerar-se en una simetria contemplativa del conflicte, sinó a posar en el mateix sac els que lluiten per alliberar-se i els que els volen ofegar: no hi ha “ells” i “nosaltres”, sinó un “sol nosaltres” que és la “pàtria de la humanitat”. Però la realitat es tossuda: a més de discutir, com afirma l’articulista, d’“interessos, llengües o fórmules d’organització política”, el que està en joc és la nostra capacitat de decidir el futur propi o ser arrossegats al pou de la història per un Estat despòtic, erràtic i ineficient. En matèria d’interessos, per exemple, hi haurà qui negui l’asfíxia planificada amb la recentralització de recursos i decisions estratègiques amb lleis, decrets i reglaments ad hoc? En matèria de llengües, no n’hi ha prou, amb el genocidi fredament planificat del català al País Valencià, a les Balears, i a la Franja, i amb les sentències sistemàtiques contra la immersió al Principat, estratègicament dissenyades per forçar a la fractura social? Pel que fa a l’organització política, els interessos, la cultura, la llengua i la vida quotidiana, no estan potser íntimament lligats a l’autogovern ple i lliure? Però el comentarista de l’actualitat prefereix recloure´s en la “jornada respectuosa, gairebé sense intemperància verbal” viscuda el dia 8 al congrés espanyol. De debò, creu, l’opinant, que s’hi va contenir l’agressivitat, en aquella il·lustre casa de la democràcia a l’espanyola? Ben al contrari, s’hi van desplegar tots els matisos de la violència moral en forma de mentida i cinisme (aquell “amor” pels catalans de Rajoy i Rubalcaba, no li feien venir basques, al nostre articulista?), de la violència verbal en forma de displicència i amenaça (les admonicions de Rosa Díez als diputats del parlament català, les seves crides patològiques a empresonar dissidents, no feien posar els cabells de punta a qualsevol observador?). Mentrestant, l’opinant ignora a consciència la decisió ferma i tranquil.la del moviment popular; la seva durada en el temps i la seva escampada en l’espai; el caràcter –aquest, sí, ben universal i humà-- de la seva lluita per la llibertat...
Quanta màscara de ferro!
No ens volen però ens voldran
No ens volen però ens voldran
"La pregunta que ens hauríem de fer és: què és més car -econòmicament, socialment i culturalment-, sortir de la UE o quedar-nos a Espanya?"
Ja ha tornat a sortir la Comissió Europea a dir que si Catalunya esdevingués independent passaríem a ser un tercer estat respecte la UE i que per tant els tractats no s’aplicarien al nostre territori. O sigui, que ens fotrien al carrer. Hem de reconèixer que el raonament, tot i no estar escrit enlloc, és lògic. La UE és una organització d’estats, no de ciutadans. L’estat català seria un estat nou i per tant caldria tractar-lo com a tal. La bona notícia és que, perquè el raonament de la CE es materialitzés, primer caldria que la UE reconegués Catalunya com un nou estat. És obvi que si no ens considerés un nou estat no podríem ser expulsats. O sigui que si arribem al punt de ser expulsats, voldrà dir que ja som reconegudament independents. Arribats a un punt tan agradable, el que vingui després serà pa i nous comparat amb el que haurem hagut de passar.
Estem massa obsessionats amb la Unió Europea. Les enquestes reflecteixen un alt grau de preocupació sobre la possibilitat de ser expulsats. I no ho entenc. La pregunta que ens hauríem de fer és: què és més car -econòmicament, socialment i culturalment-, sortir de la UE o quedar-nos a Espanya? Per començar, l’únic que sabem del cert és que els costos que ens representa formar part d’Espanya són caríssims, difícilment superables. La independència també tindria un preu, és clar. Ni entraríem automàticament a la UE, ni tindríem automàticament 16.000 milions al calaix ni seríem automàticament un estat molt més eficient que l’espanyol. Ara bé, encara que quedéssim fora de la UE per sempre, és molt poc probable que haguéssim de renunciar a l’euro i a la lliure circulació de persones i mercaderies, que són els plats més suculents del menú europeu i que Espanya no tindria el poder de vetar. El món funciona per interessos econòmics, i a Europa no li interessaria per res que la independència de Catalunya tingués uns costos econòmics evitables. Per tant, el fantasma de l’aïllament absolut només és una amenaça de pinxo barat.
Es parla molt de si la UE donarà suport a Espanya o a Catalunya. La UE no donarà suport ni Espanya ni a Catalunya, donarà suport a la solució que consideri més fàcil, còmode i rendible. De moment, el que a Europa li resulta més fàcil, còmode i rendible és que Espanya estigui tranquil·leta perquè pugui recuperar-se i pagar deute i que Catalunya fracassi perquè altres territoris amb desitjos sobiranistes no s’animin a seguir les seves passes. Ara bé, si un territori amb set milions de persones i que és el màxim motor econòmic del sud d’Europa decideix civilitzadament ser un nou estat i clama per entrar a la UE, deixar-lo vagant per l’univers interestel·lar pels segles dels segles no serà ni la solució més fàcil ni la més còmode ni la més rendible.
Estem massa obsessionats amb la Unió Europea. Les enquestes reflecteixen un alt grau de preocupació sobre la possibilitat de ser expulsats. I no ho entenc. La pregunta que ens hauríem de fer és: què és més car -econòmicament, socialment i culturalment-, sortir de la UE o quedar-nos a Espanya? Per començar, l’únic que sabem del cert és que els costos que ens representa formar part d’Espanya són caríssims, difícilment superables. La independència també tindria un preu, és clar. Ni entraríem automàticament a la UE, ni tindríem automàticament 16.000 milions al calaix ni seríem automàticament un estat molt més eficient que l’espanyol. Ara bé, encara que quedéssim fora de la UE per sempre, és molt poc probable que haguéssim de renunciar a l’euro i a la lliure circulació de persones i mercaderies, que són els plats més suculents del menú europeu i que Espanya no tindria el poder de vetar. El món funciona per interessos econòmics, i a Europa no li interessaria per res que la independència de Catalunya tingués uns costos econòmics evitables. Per tant, el fantasma de l’aïllament absolut només és una amenaça de pinxo barat.
Es parla molt de si la UE donarà suport a Espanya o a Catalunya. La UE no donarà suport ni Espanya ni a Catalunya, donarà suport a la solució que consideri més fàcil, còmode i rendible. De moment, el que a Europa li resulta més fàcil, còmode i rendible és que Espanya estigui tranquil·leta perquè pugui recuperar-se i pagar deute i que Catalunya fracassi perquè altres territoris amb desitjos sobiranistes no s’animin a seguir les seves passes. Ara bé, si un territori amb set milions de persones i que és el màxim motor econòmic del sud d’Europa decideix civilitzadament ser un nou estat i clama per entrar a la UE, deixar-lo vagant per l’univers interestel·lar pels segles dels segles no serà ni la solució més fàcil ni la més còmode ni la més rendible.
martes, 15 de abril de 2014
Por i menyspreu
Por i menyspreu
"Por i menyspreu han estat les constants amb què l’Estat i una part important de la societat espanyola han reaccionat davant la funesta mania de mantenir vives les llengües pròpies de la perifèria peninsular"
Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra han desplegat una ofensiva contra el vigor que la llengua catalana havia anat guanyant, pam a pam i contra el mateix PP, a les escoles mallorquines i valencianes? Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra desautoritzen amb els fets les conviccions del seu partit, que defensa “la llibertat d’elecció de llengua” a Catalunya amb ungles i unglots? Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra encenen el conflicte i la polèmica lingüístics quan ells mateixos recomanen a Artur Mas que es deixi estar de “derives independentistes” i es dediqui exclusivament a combatre la crisi? Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra desafien algunes sensibilitats mig adormides que els podrien votar en les pròximes eleccions si ningú les alterés?
El president de la Generalitat Valenciana ha desafiat tots els pares que es decanten per l’ensenyament en català liquidant línies valencianes en totes les escoles només si una família, exclusivament una família, demana ensenyament en castellà. El president del govern balear ha hagut de suportar una nova manifestació de milers de mestres, pares i alumnes en contra de les mesures que, en nom de l’ensenyament de l’anglès i del fals trilingüisme escolar, pretenen convertir el català en un residu prescindible. Tant Bauzà com Fabra no deixen de sacsejar el vesper lingüístic amb un únic objectiu: recuperar l’hegemonia del castellà a l’escola.
I això per què ho fan, es preguntarà el lector més càndid? Per què atiar ara les flames del conflicte lingüístic, si, a més, no està garantit que la bandera de la preeminència del castellà els faci guanyar més vots en les pròximes eleccions a l’un i a l’altre?
Dos sentiments responen la pregunta. El primer és la por. La por al contagi. La por que el fet de mantenir el català com a llengua vehicular i vàlida a les escoles del País Valencià i de les Balears no pugui acabar portant els dos territoris a una situació nacional semblant a la de Catalunya. El virus independentista es pot encomanar per la llengua, es temen i pensen. Per la llengua catalana. I també per la llengua cal combatre’l, aïllar-lo i anorrear-lo. Per la llengua castellana.
El segon sentiment és tan fort com el primer. El menyspreu. Un menyspreu secular. Barrejat amb la ràbia que provoca la persistència en els altres de l’error. El menyspreu de ses senyories, per exemple, tan evident quan en el ple de la consulta al Congrés dels Diputats Marta Rovira no s’aclaria amb el castellà, i s’indignaven, se’n fotien, s’enrabiaven, i s’encanaven, perquè no eren capaços d’entendre una opció lingüística –la tria del català com a llengua d’expressió habitual i completa– que consideren un error d’obstinació bàrbara. El menyspreu que sent José Ramón Bauzá, de pare mallorquí i mare madrilenya, per una llengua que no és la seva. El menyspreu que sent Alberto Fabra i tants altres polítics valencians que encara són capaços d’expressar-se en la llengua dels seua pares però que parlen als fills en castellà.
Por i menyspreu han estat les constants amb què l’Estat –l’Estat, sí– i una part important de la societat espanyola han reaccionat davant la funesta mania de mantenir vives les llengües pròpies de la perifèria peninsular. I encara es pensen que, si liquiden el català, acabaran amb el problema. El seu problema. I no deixen d’agreujar-lo, el seu problema.
El president de la Generalitat Valenciana ha desafiat tots els pares que es decanten per l’ensenyament en català liquidant línies valencianes en totes les escoles només si una família, exclusivament una família, demana ensenyament en castellà. El president del govern balear ha hagut de suportar una nova manifestació de milers de mestres, pares i alumnes en contra de les mesures que, en nom de l’ensenyament de l’anglès i del fals trilingüisme escolar, pretenen convertir el català en un residu prescindible. Tant Bauzà com Fabra no deixen de sacsejar el vesper lingüístic amb un únic objectiu: recuperar l’hegemonia del castellà a l’escola.
I això per què ho fan, es preguntarà el lector més càndid? Per què atiar ara les flames del conflicte lingüístic, si, a més, no està garantit que la bandera de la preeminència del castellà els faci guanyar més vots en les pròximes eleccions a l’un i a l’altre?
Dos sentiments responen la pregunta. El primer és la por. La por al contagi. La por que el fet de mantenir el català com a llengua vehicular i vàlida a les escoles del País Valencià i de les Balears no pugui acabar portant els dos territoris a una situació nacional semblant a la de Catalunya. El virus independentista es pot encomanar per la llengua, es temen i pensen. Per la llengua catalana. I també per la llengua cal combatre’l, aïllar-lo i anorrear-lo. Per la llengua castellana.
El segon sentiment és tan fort com el primer. El menyspreu. Un menyspreu secular. Barrejat amb la ràbia que provoca la persistència en els altres de l’error. El menyspreu de ses senyories, per exemple, tan evident quan en el ple de la consulta al Congrés dels Diputats Marta Rovira no s’aclaria amb el castellà, i s’indignaven, se’n fotien, s’enrabiaven, i s’encanaven, perquè no eren capaços d’entendre una opció lingüística –la tria del català com a llengua d’expressió habitual i completa– que consideren un error d’obstinació bàrbara. El menyspreu que sent José Ramón Bauzá, de pare mallorquí i mare madrilenya, per una llengua que no és la seva. El menyspreu que sent Alberto Fabra i tants altres polítics valencians que encara són capaços d’expressar-se en la llengua dels seua pares però que parlen als fills en castellà.
Por i menyspreu han estat les constants amb què l’Estat –l’Estat, sí– i una part important de la societat espanyola han reaccionat davant la funesta mania de mantenir vives les llengües pròpies de la perifèria peninsular. I encara es pensen que, si liquiden el català, acabaran amb el problema. El seu problema. I no deixen d’agreujar-lo, el seu problema.
Gràcies, Espanya!
Gràcies, Espanya!
"El trauma s’agreuja, a més, en afegir-s’hi la ceguesa. És a dir, la incapacitat d’Espanya per adonar-se que ja ha perdut Catalunya. No pas administrativament, és veritat, però sí espiritualment"
En primer lloc, abans de qualsevol consideració, cal donar les gràcies a Espanya per l’impuls que ha donat a la independència de Catalunya amb els 299 vots del seu Congrés de Diputats. No és que aquest impuls ens hagi vingut de nou. Ja sabíem que ens el donarien –per això vam dedicar tota la tarda del 8 d’abril passat a escoltar els discursos dels seus partits polítics–, però podia haver succeït que a última hora s’ho haguessin repensat. No ha estat així i ens n’alegrem. Ens alegrem que Espanya hagi demostrat al món què entén per democràcia, quina és la cultura democràtica dels seus partits polítics i quina és la seva capacitat d’escoltar, de reflexionar, de dialogar i d’acceptar els drets dels altres.
El món ha vist tot això i ha vist també l’amor profund que Espanya sent per Catalunya, un amor excels, sublim, que arriba a l’extrem de dir que no suporta la idea de deixar de tenir-la en propietat. Si això passés, si no pogués dominar-la, si no pogués controlar-la, si no pogués usdefruitar-la, ha dit, “seria com una mutilació”. Sembla una declaració d’amor molt melodramàtica, és cert, molt carregada de possessió i de violència, però l’amor d’Espanya, que en realitat és l’amor de Castella, sempre ha estat així: abrandat, possessiu, dominant, borrascós, salvatge, tràgic... És la seva manera d’estimar. Com més estima, més torrencials, virulentes i letals són les seves abraçades. Potser per això ja fa molts anys que viu en estat de xoc. Potser per això ja fa molts anys que està traumatitzada. No pot ser de cap altra manera, tenint en compte que, pel cap baix, només en els dos darrers segles, ha estat abandonada per vint-i-quatre dels seus estimats. És a dir, que ha patit vint-i-quatre mutilacions. Algunes de molt sonades, com la de Cuba. S’entén, per tant, el seu pànic a una de nova. “Què en quedarà, de mi?”, es demana. Però aquesta sola pregunta ja denota incomprensió per assumir els veritables límits de la seva identitat. Espanya s’ha entestat sempre a considerar seu allò que no ho és i tard o d’hora ha hagut de lamentar-ne la pèrdua. És el cost que tenen els deliris de grandesa. Si, en canvi, hagués assumit la seva mida real, sense afanys compensatoris de caràcter imperial, ara no es trobaria al llindar del fet més traumàtic de tota la seva història: la pèrdua de Catalunya.
El trauma s’agreuja, a més, en afegir-s’hi la ceguesa. És a dir, la incapacitat d’Espanya per adonar-se que ja ha perdut Catalunya. No pas administrativament, és veritat, però sí espiritualment. Si fa no fa, el mateix que passa entre les parelles que ja no ho són per més que encara comparteixin la mateixa casa i els tràmits de divorci triguin a arribar. De tota manera, aquest és un trauma genuïnament espanyol i serà Espanya qui l’haurà de superar. Pronostico, tanmateix, que trigarà anys a fer-ho; molts anys; moltíssims. Nosaltres, en tot cas, hem de valorar el meravellós impuls que ha donat al procés català des del Congrés de Diputats. És un impuls que no té preu i cal felicitar explícitament el Partit Popular, el Partit Socialista i la UPyD, amb Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba i Rosa Díez al capdavant. Les seves intervencions, que van ser una classe magistral d’ultranacionalisme espanyol i d’absolutisme, han estat molt estimulants per al procés català, fins al punt que l’independentisme és avui infinitament més fort que no pas ho era el 8 d’abril. Els 299 vots a favor de la independència de Catalunya han estat una valuosa, contundent i impagable embranzida. Gràcies, Espanya!
El món ha vist tot això i ha vist també l’amor profund que Espanya sent per Catalunya, un amor excels, sublim, que arriba a l’extrem de dir que no suporta la idea de deixar de tenir-la en propietat. Si això passés, si no pogués dominar-la, si no pogués controlar-la, si no pogués usdefruitar-la, ha dit, “seria com una mutilació”. Sembla una declaració d’amor molt melodramàtica, és cert, molt carregada de possessió i de violència, però l’amor d’Espanya, que en realitat és l’amor de Castella, sempre ha estat així: abrandat, possessiu, dominant, borrascós, salvatge, tràgic... És la seva manera d’estimar. Com més estima, més torrencials, virulentes i letals són les seves abraçades. Potser per això ja fa molts anys que viu en estat de xoc. Potser per això ja fa molts anys que està traumatitzada. No pot ser de cap altra manera, tenint en compte que, pel cap baix, només en els dos darrers segles, ha estat abandonada per vint-i-quatre dels seus estimats. És a dir, que ha patit vint-i-quatre mutilacions. Algunes de molt sonades, com la de Cuba. S’entén, per tant, el seu pànic a una de nova. “Què en quedarà, de mi?”, es demana. Però aquesta sola pregunta ja denota incomprensió per assumir els veritables límits de la seva identitat. Espanya s’ha entestat sempre a considerar seu allò que no ho és i tard o d’hora ha hagut de lamentar-ne la pèrdua. És el cost que tenen els deliris de grandesa. Si, en canvi, hagués assumit la seva mida real, sense afanys compensatoris de caràcter imperial, ara no es trobaria al llindar del fet més traumàtic de tota la seva història: la pèrdua de Catalunya.
El trauma s’agreuja, a més, en afegir-s’hi la ceguesa. És a dir, la incapacitat d’Espanya per adonar-se que ja ha perdut Catalunya. No pas administrativament, és veritat, però sí espiritualment. Si fa no fa, el mateix que passa entre les parelles que ja no ho són per més que encara comparteixin la mateixa casa i els tràmits de divorci triguin a arribar. De tota manera, aquest és un trauma genuïnament espanyol i serà Espanya qui l’haurà de superar. Pronostico, tanmateix, que trigarà anys a fer-ho; molts anys; moltíssims. Nosaltres, en tot cas, hem de valorar el meravellós impuls que ha donat al procés català des del Congrés de Diputats. És un impuls que no té preu i cal felicitar explícitament el Partit Popular, el Partit Socialista i la UPyD, amb Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba i Rosa Díez al capdavant. Les seves intervencions, que van ser una classe magistral d’ultranacionalisme espanyol i d’absolutisme, han estat molt estimulants per al procés català, fins al punt que l’independentisme és avui infinitament més fort que no pas ho era el 8 d’abril. Els 299 vots a favor de la independència de Catalunya han estat una valuosa, contundent i impagable embranzida. Gràcies, Espanya!
La ràbia espanyola
La ràbia espanyola
"A manca d'un passat decent per explicar, una de les armes de Madrid són aquestes criatures malcriades per la història que per por de perdre els privilegis són capaços de qualsevol cosa"
Si jo fos un d'aquests diputats convergents, republicans o fins i tot d'Iniciativa que corren pel parlament em posaria, com a mínim un dia a la setmana, un d'aquest videos que l'e-noticies penja puntualment del Jordi Cañas o de l'Alícia Sánchez Camacho. I no me'ls posaria a l'ipad o al portàtil, no. Aquests vídeos s'han de veure en pantalla gran i amb uns bons altaveus per copsar la història política que s’amaga darrera la ràbia que traspuen.
Una cosa que no oblidaré mai és la cara que feien alguns diputats de Ciutadans el dia que el president Mas va anunciar que havia arribat l'hora d’exercir el Dret a l'Autodeterminació, la tardor de 2012. Aquell dia vaig entendre què havia sigut el franquisme i fins a quin punt els discursos ideològics disfressen situacions i tares personals, en la política catalana. Vaig veure una cosa que només sabia en la teoria: que la independència podria tenir efectes dramàtics per l'economia i l'autoestima d'algunes persones que han aconseguit una posició social que difícilment haurien assolit en cap altra lloc d'Espanya.
En les cares que feien alguns diputats mentre el president Mas desgranava el seu discurs, no s'hi llegia una preocupació excessiva per la Pàtria. La cara que feien els concernia només a ells, a la seva situació en el món. Feien cara d'intempèrie, aquesta cara d’estupor que fa la gent quan veu fer-se realitat els seus presentiments mes negres. Quan la càmera els va enfocar em van venir al cap tota la colla d'amics i coneguts que han quedat despenjats o que han hagut de marxar a l'estranger de resultes d'aquesta guerra soterrada que oficialment no s'ha produït mai -i encara menys des que tenim la sacrosanta Constitució.
Aquell dia vaig veure tot el que hi havia de baix, de lluita pel rosegó de pa, en l’anomenat debat entre Catalunya i Espanya. I vaig recordar allò que sempre diu l'Enric Ucelay da Cal, que la guerra civil va ser una guerra de la fam. Paradoxes de la política, Franco va durar tant temps perquè ell i els seus seqüaços van llençar els morts de gana contra les classes mitjanes i menestrals de les grans ciutats. L'empremta que el franquisme va deixar en l'esquerra la vam tornar a veure no fa gaire quan Rodríguez Zapatero li va dir a l'entrevistador aquell del sofà Chester: "Me vas a decir que alguien que no sabe inglés no puede gobernar Espanya?"
A partir d'aquí és fàcil d'entendre que la Inés Arrimadas es vegi en cor de donar-nos lliçons de política lingüística o que el bo del Jordi Cañas, que només és un romàntic que un dia va ensopegar amb un convergent més tonto que ell, faci aquests discursos sobre la democràcia i el nazisme. Sobretot, si a més, es té en compte que, a Catalunya, aquesta política franquista de llençar la gosadia que dóna la gana i la ignorància contra els sectors llegits de les ciutats es va fer amb gent de fora del país. Com ja vaig explicar a Breu història de la Rambla, l'espanyolització de Catalunya no va venir de la immigració; va venir de la situació perversa que va suposar que la memòria i la cultura dels nouvinguts esdevingués, per la força de la llei i la propaganda, el marc de referència de prestigi del país i la seva capital.
La qüestió era plantar en el territori rebel una contramemòria, una contracultura que expulsés de l'espai públic l'imaginari del país, perquè Catalunya anés morint en espais petits, contaminats per passions cada dia més petites. Com intentava d'explicar-li l'Antoni Tàpies a un corresponsal del New Yorker, als anys seixanta, no era només la llengua que Madrid prohibia. El sistema de colonització anava més enllà de les escoles i de la censura. El que estava prohibit -i de fet segueix estant prohibit, però en comencem a prescindir- era pensar seriosament en català. En català només es podien tenir idees subsidiàries i petites. És així com el franquisme va aconseguir socialitzar uns discursos que fins aleshores només havien defensat alguns nobles sifilítics i la policia.
I d'aquí ve aquesta ràbia de gos que agafa por que un altre gos li robi l'òs, perquè s'ha vist reflectit en un mirall, que traspua l'oratòria d"alguns polítics unionistes. D’aquí ve que Garcia Albiol o Fernández Díaz gosin parlar els immigrants amb un menyspreu que no es va pas utilitzar amb els espanyols de fa unes dècades. O que la Camacho ens acusi de fer-la sentir “estrangera” i que el Cañas doni, a TV3, les lliçons de pluralitat que no tindria els nassos de donar als mitjans públics de l'Estat. No cal escandalitzar-se. Però cal tenir present que aquesta mala llet no té res a veure amb el respecte a la legalitat ni amb l'amor a Espanya. A manca d'un passat decent per explicar, una de les armes de Madrid són aquestes criatures malcriades per la història que per por de perdre els privilegis són capaços de qualsevol cosa.
És la mateixa cultura del saqueig i la superficialitat que portarà alguns socialistes andalusos a demanar, com sempre fan, el mateix que obtingui Catalunya. Probablement fins i tot si aconseguim la independència.
Una cosa que no oblidaré mai és la cara que feien alguns diputats de Ciutadans el dia que el president Mas va anunciar que havia arribat l'hora d’exercir el Dret a l'Autodeterminació, la tardor de 2012. Aquell dia vaig entendre què havia sigut el franquisme i fins a quin punt els discursos ideològics disfressen situacions i tares personals, en la política catalana. Vaig veure una cosa que només sabia en la teoria: que la independència podria tenir efectes dramàtics per l'economia i l'autoestima d'algunes persones que han aconseguit una posició social que difícilment haurien assolit en cap altra lloc d'Espanya.
En les cares que feien alguns diputats mentre el president Mas desgranava el seu discurs, no s'hi llegia una preocupació excessiva per la Pàtria. La cara que feien els concernia només a ells, a la seva situació en el món. Feien cara d'intempèrie, aquesta cara d’estupor que fa la gent quan veu fer-se realitat els seus presentiments mes negres. Quan la càmera els va enfocar em van venir al cap tota la colla d'amics i coneguts que han quedat despenjats o que han hagut de marxar a l'estranger de resultes d'aquesta guerra soterrada que oficialment no s'ha produït mai -i encara menys des que tenim la sacrosanta Constitució.
Aquell dia vaig veure tot el que hi havia de baix, de lluita pel rosegó de pa, en l’anomenat debat entre Catalunya i Espanya. I vaig recordar allò que sempre diu l'Enric Ucelay da Cal, que la guerra civil va ser una guerra de la fam. Paradoxes de la política, Franco va durar tant temps perquè ell i els seus seqüaços van llençar els morts de gana contra les classes mitjanes i menestrals de les grans ciutats. L'empremta que el franquisme va deixar en l'esquerra la vam tornar a veure no fa gaire quan Rodríguez Zapatero li va dir a l'entrevistador aquell del sofà Chester: "Me vas a decir que alguien que no sabe inglés no puede gobernar Espanya?"
A partir d'aquí és fàcil d'entendre que la Inés Arrimadas es vegi en cor de donar-nos lliçons de política lingüística o que el bo del Jordi Cañas, que només és un romàntic que un dia va ensopegar amb un convergent més tonto que ell, faci aquests discursos sobre la democràcia i el nazisme. Sobretot, si a més, es té en compte que, a Catalunya, aquesta política franquista de llençar la gosadia que dóna la gana i la ignorància contra els sectors llegits de les ciutats es va fer amb gent de fora del país. Com ja vaig explicar a Breu història de la Rambla, l'espanyolització de Catalunya no va venir de la immigració; va venir de la situació perversa que va suposar que la memòria i la cultura dels nouvinguts esdevingués, per la força de la llei i la propaganda, el marc de referència de prestigi del país i la seva capital.
La qüestió era plantar en el territori rebel una contramemòria, una contracultura que expulsés de l'espai públic l'imaginari del país, perquè Catalunya anés morint en espais petits, contaminats per passions cada dia més petites. Com intentava d'explicar-li l'Antoni Tàpies a un corresponsal del New Yorker, als anys seixanta, no era només la llengua que Madrid prohibia. El sistema de colonització anava més enllà de les escoles i de la censura. El que estava prohibit -i de fet segueix estant prohibit, però en comencem a prescindir- era pensar seriosament en català. En català només es podien tenir idees subsidiàries i petites. És així com el franquisme va aconseguir socialitzar uns discursos que fins aleshores només havien defensat alguns nobles sifilítics i la policia.
I d'aquí ve aquesta ràbia de gos que agafa por que un altre gos li robi l'òs, perquè s'ha vist reflectit en un mirall, que traspua l'oratòria d"alguns polítics unionistes. D’aquí ve que Garcia Albiol o Fernández Díaz gosin parlar els immigrants amb un menyspreu que no es va pas utilitzar amb els espanyols de fa unes dècades. O que la Camacho ens acusi de fer-la sentir “estrangera” i que el Cañas doni, a TV3, les lliçons de pluralitat que no tindria els nassos de donar als mitjans públics de l'Estat. No cal escandalitzar-se. Però cal tenir present que aquesta mala llet no té res a veure amb el respecte a la legalitat ni amb l'amor a Espanya. A manca d'un passat decent per explicar, una de les armes de Madrid són aquestes criatures malcriades per la història que per por de perdre els privilegis són capaços de qualsevol cosa.
És la mateixa cultura del saqueig i la superficialitat que portarà alguns socialistes andalusos a demanar, com sempre fan, el mateix que obtingui Catalunya. Probablement fins i tot si aconseguim la independència.
sábado, 12 de abril de 2014
No hi volen veure
No hi volen veure
El procés de Catalunya ha perdut una altra etapa al congrés espanyol aquesta setmana. Tal com es preveia, novament, s'ha fet palès que els principals partits polítics d'Espanya no tenen cap alternativa ràpida (pràctica, astuta...) per poder encarar la situació de Catalunya. És endebades: malmeten les alternatives que els ofereixen els partidaris de la sobirania nacional catalana.
Els dos partits principals condueixen Espanya a un cul-de-sac, per més que s'espolsin la culpa i carreguin els neulers als nacionalistes catalans. És a dir, volen condemnar Catalunya al no-res. Però, a parer meu, tot plegat els surt ben a l'inrevés. Els qui reclamen el dret de decidir i, doncs, el dret d'obtenir la independència, transmeten il·lusió, optimisme, alegria, empenta, futur, pluralitat, multietnicitat... És a dir, una visió positiva.
Els qui no volen canviar res difonen missatges apocalíptics, catastròfics, de marginació, de pobresa... missatges que se suposa que han d'atemorir els catalans. Però, ara com ara, els primers caminen somrients pel carrer i els segons, capcots.
S'han comparat sovint els processos d'Escòcia i de Catalunya, i també la diferència entre
l'actitud del primer ministre de la Gran Bretanya, Cameron, a Escòcia i la del president d'Espanya, Rajoy, a Catalunya. 'Rajoy no és Cameron', hem dit ara i adés, i és ben cert. El problema és que Cameron no és Rajoy, ni Rubalcaba, ni molts més membres de la classe política superior d'Espanya.Com més va més es reclama que la qüestió de Catalunya sigui tractada d'una altra manera, a Espanya. Però ja fan tard.
Mentrestant, en una part de la nostra societat, al govern basc, han impulsat una ponència per a l'autogovern; i hem convidat Txiki Benegas perquè ens ajudi a trobar-hi el desllorigador.
jueves, 10 de abril de 2014
miércoles, 9 de abril de 2014
Pídanme otra cosa...
Pídanme otra cosa...
Salvador Cot Ahir una Espanya de sempre i l'altra Espanya de sempre es van repartir els papers, un cop més. Mariano Rajoy va dir que no i que seguirà essent que no encara que ell i Artur Mas prenguessin "cinc-cents cafès". "Pídanme otra cosa", els va dir als tres diputats que representaven el Parlament de Catalunya. I, acte seguit, Alfredo Pérez Rubalcaba els va indicar quina és aquesta "otra cosa", que no és cap altra que tornar a transitar pel mateix camí que va recórrer el malaurat Estatut. L'agressivitat de l'Espanya dura, la de Perejil, serveix, des de fa més d'un segle, per empènyer el catalanisme cap a la viscositat de l'Espanya tova, la de la LOAPA. Dues tàctiques de la mateixa estratègia, que diria el vell Gramsci.
Però el debat d'ahir també va servir per caracteritzar els primers senyals de reacció dels partits i institucions de l'estat. El vell règim de la transició té preparat i actualitzat el parany de sempre, el de buidar els carrers, primer, per allargassar, després, les negociacions en els reservats dels restaurants de Madrid. Rajoy és l'amenaça, el policia dolent. I Rubalcaba és el policia bo que aconsella col·laborar i oblidar-se dels ideals. El joc és antic, però eficaç.
Total, res de nou. Però també cal dir que els ha funcionat sempre. Almenys fins que aquest país, aquesta societat, aquest poble va aconseguir baixar la política al carrer. La meta volant ja queda enrere.
Terra de Robinsons
Terra de Robinsons
«El 8 d'abril passarà a la història com el dia que Espanya va dir “no” a Catalunya. La travessia segueix i si acaba a una illa, aquesta tindrà milions de pobladors»
Dídac BozaMolt de legalisme i molt poca política. Correcció en les formes (amb l'excepció ultra de Rosa Díez) però molt poca profunditat en el contingut. Escassa anàlisi sobre els motius de la desconnexió de Catalunya respecte Espanya que, probablement, és encara més gran avui després del debat. Debat sense sorpreses. Molta precampanya electoral pensant en les eleccions europees del 25 de maig i, això sí, una novetat inesperada: el president del govern espanyol ha renovat el discurs oficial per enviar-nos ara a l'illa de Robinson Crusoe. Ja no vagarem per l'espai. Sembla que hem retornat al planeta Terra, encara que sigui a una illa deserta. Podríem dir que és un avenç.
Del discurs de Mariano Rajoy, immobilista i previsible, és interessant subratllar algunes idees molt reveladores del veritable esperit de la dreta espanyola clarament hereva del franquisme del qual sempre ha evitat renegar. Quan el líder del PP diu: “No crec en una història de greuges” i parla de “segles d'història en comú”, està menystenint el fet que en els tres segles transcorreguts des de 1714, Catalunya només ha tingut uns pocs períodes amb un cert reconeixement polític i lingüístic: la Mancomunitat, suprimida per una dictadura; la Generalitat republicana, liquidada per una guerra civil, inclòs l'assassinat del seu president, i l'autonomia actual, torpedinada constantment des l'Estat i, finalment frustrada per la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Quan -en termes de desenvolupament econòmic- Rajoy parla del “gran progrés d'Espanya en els darrers 50 anys”, està reivindicant també el desarrollismo franquista, i ho fa sense pudor i sense posar cap distància respecte a la dictadura. Rajoy despatxa tota la repressió, l'absolutisme i la manca de llibertat que tantes pàgines ha ocupat en la història del Regne d'Espanya, amb l'expressió força irritant de “peripecias del pasado”.
Rubalcaba amb el seu discurs "bonista" però indubtablement negador de Catalunya com a subjecte polític va minar una mica més, fins allà on això sigui possible, la molt afeblida consistència argumental del PSC oficial. Teòricament els socialistes catalans i el PSOE havien pactat (o deien que es disposaven a fer-ho) que els diputats del PSC poguessin intervenir amb veu pròpia al Congrés en qüestions d'interès específic per a Catalunya. Òbviament en aquest cas, tot i la rellevància de la qüestió catalana a debat, el parlamentaris del PSC han preferit dissimular. És probable que alguna enquesta reflecteixi aviat quants electors catalans que van votar socialista a les generals de 2011 se'n penedeixen ara d'aquell vot. Si no ho fa un sondeig, les properes eleccions europees en donaran alguna pista.
El debat d'aquest dimarts permet, això sí, pugui passar pantalla, i no és poc. Els ciutadans catalans (i ara també clarament els ciutadans espanyols) saben que Catalunya ha intentat, en primer lloc, la fórmula més pactista i sotmesa a la Constitució per exercir el dret a decidir que reclama de manera irrenunciable. Europa i el món també ho saben a partir d'avui. Sigui gran o petit el lloc que la història reservi al debat del 8 d'abril de 2014 quedarà marcat com el dia que Espanya va dir “no” a Catalunya. La travessia segueix i si acaba a una illa, aquesta, a diferència de la novel·la de Dafoe, tindrà uns quants milions de pobladors.
3demòcratesaMadrid
3demòcratesaMadrid
«Ho hem intentat. Els ho hem explicat. No ens han fet cas. Les properes notícies que Rajoy ha de tenir de Catalunya seran el 9 de novembre»
Jordi FinestresAhir al Congrés dels Diputats del regne d’Espanya es va visualitzar el darrer intent d’entesa política entre Catalunya i Espanya. Les postures dels representants de la majoria política de Catalunya davant les de la majoria política de l’Estat espanyol estan tan allunyades que poc més hi ha a dialogar. Els tres portaveus del Parlament de Catalunya, Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, en nom de la majoria de la població catalana, van demanar la competència per fer la consulta, però la majoria dels representants del conjunt del poble espanyol van dir que, en nom de la constitució espanyola, ni parlar-ne. Tenen tot el dret a emparar-s’hi, és clar, és la seva llei suprema. De la mateixa manera que la majoria de catalans tenim dret a emparar-nos en la màxima de la democràcia, que rau en escoltar la veu del poble. La democràcia és la nostra llei suprema i els asseguro que està molt per damunt de la constitució del regne d’Espanya, segrestada novament ahir per PP i PSOE per negar, precisament, la democràcia.
Em va agradar, i molt, el to i el contingut dels tres representants de la sobirania de Catalunya. Papers ben repartits, discursos equilibrats, tons complementaris. I no em va sorprendre el to negacionista constitucional dels representants dels dos principals partits espanyols, que són la cara de la mateixa moneda quan deneguen la lliure elecció del futur polític de Catalunya. Turull, Rovira i Herrera van donar diverses argumentacions per demanar la competència per fer la consulta, mentre Rajoy i Rubalcaba van repetir-se negant la demanda tot gastant el nom de la seva constitució. Perquè ahir es va parlar de sobirania, sí, però també de democràcia i legitimitat.
La millor notícia d’ahir és que per primera vegada en democràcia les Corts espanyoles van haver d’aguantar un monogràfic sobre la independència de Catalunya. Segurament per primera i també per darrera vegada. A partir d’ara, i fins al 9 de novembre –i després-, qualsevol acció ja serà al marge de l’actitud negacionista espanyola. A partir d’ara els representants de la majoria dels catalans i en general el conjunt de la societat catalana serà l’única responsable de conduir el país cap a la llibertat. Si ho aconseguim serà l’èxit de la nostra dignitat; si fracassem, la victòria de la nostra covardia. Només depèn de nosaltres, sense mirar més a Madrid, sense fer cas a les amenaces de sempre que de ben segur vindran sistemàticament de la caverna mediàtico-política espanyola. Ahir hauria de ser la darrera vegada a la història que els catalans demanàvem quelcom a les Corts espanyoles. A partir d’avui, el procés d’emancipació mental que la majoria vam engegar fa anys també ha de ser d’emancipació política.
Ho hem intentat. Els ho hem explicat. No ens han fet cas. Les properes notícies que Rajoy ha de tenir de Catalunya seran el 9 de novembre quan ell i tot el món contemplin com realitzem un acte democràtic, cívic, ètic, digne. Celebrarem la consulta. Perquè ahir va quedar clar que la nostra llei suprema és la democràcia i la seva una constitució ancorada en el passat.
Òmnium: «No passa res perquè un parli en català y el otro en castellano»
Òmnium: «No passa res perquè un parli en català y el otro en castellano»
Set anoiencs defensen #unpaisnormal a set mesos vista de la consulta
Missatges com "És normal voler un país normal; tenemos derecho a elegir qué futuro queremos, a elegir en libertad, libertad de votar", o "És normal que responguem quan per fi ens preguntin. No passa res perquè un parli català y el otro castellano", no s'acostumaven a sentir en el si de l'independentisme uns anys enrere. Aquest dimecres, Òmnium Cultural a l'Anoia ha presentat un vídeo que pretén ampliar la base social favorable a la celebració de la consulta del 9 de novembre amb tot de testimonis que expressen missatges diversos i no necessàriament alineats amb l'ortodòxia independentista de fa uns anys.
Al vídeo hi participen set anoiencs, just quan queden set mesos per la consulta: un jubilat de Masquefa, un estudiant de Periodisme de Vilanova del Camí, un aturat nascut a Tunísia, una empresària nascuda a Andalusia, un veí de Santa Margarida de Montbui... Tots, amb l'objectiu d'estendre la campanya #unpaisnormal.
La isla, de Pilar Rahola en La Vanguardia
La isla, de Pilar Rahola en La Vanguardia
Dos días y la isla tendrá hoteles, clínicas, escuelas y una casita para que Rajoy venga a visitarnos
Gracias a Rajoy, que es un poeta, sabemos que Catalunya no es un planeta vagando por el espacio sideral, sino la isla de Robinson Crusoe. O sea que lo nuestro no es cosa de los astros sino del National Geographic. No es un mal símil, porque no me imagino nuestro aterrador aislamiento –Rajoy dixit– acumulando déficit fiscal. Y además, tal como somos, en dos días la isla tendría hoteles, clínicas, escuelas y hasta una casita para que Rajoy viniera a visitarnos. Pero la verdad es que después de escuchar el debate, creo que el presidente se equivoca y que, ciertamente, es una cuestión de galaxias. Es decir, o ellos hablan un idioma extraterrestre o lo hablamos nosotros, pero desde luego no hablamos el mismo. Tanto, que de retorno a casa, la constatación de estar en relatos, tiempos, gramáticas y universos paralelos es inapelable.
Días tendremos para valorar los días que vendrán, pero hoy toca hablar de lo ocurrido en sede parlamentaria, aunque se ha parlamentado poco y se ha monologado lo previsible. ¿Qué ha dicho Rajoy? Ha dicho no. ¿Qué ha dicho Rubalcaba? Ha dicho no. ¿Qué han dicho nuestros tres, con Duran y Coscubiela de refuerzo? Han dicho sí. Pues eso. A partir de aquí hemos escuchado una larga retahíla de tópicos y excusas cuya única finalidad era evidente: utilizar el parapeto de la democracia para negar la democracia. Y no hay mucho más, aunque haya habido mucho. Las posibilidades existen, y existen tanto que hasta las reconoce el Constitucional. El problema es de calado, y no responde a un partido, sino a un gran entramado social. El conflicto es público, y lo es tanto que ya lo conocen hasta en Papúa Nueva Guinea. Sin embargo, en el Congreso de los aguerridos leones del españolismo, se unen Rajoys y Rubalcabas con sus espadachines upeyderos y lo niegan todo, las posibilidades, el anhelo social, el conflicto y hasta por negar nos niegan la condición de nación, a pesar de acumular mil añitos de historia. Y mientras en los países decentes se resuelven los conflictos territoriales de la única manera civilizada, con las urnas, aquí bailan la yenka del no pasarán los de derechas y los de izquierdas, tanto monta, que monta tanto que ha dado penita ver a Rubalcaba haciéndole el trabajo sucio a Rajoy.
Quizás no es Catalunya la isla, sino España, vista la forma tan extraña de entender la democracia que tienen sus notables patriotas. Al final, muchas palabras, algunos divertimentos –como los esfuerzos de Rajoy por demostrar que la independencia sería una plaga bíblica– y ninguna opción. ¿Y ahora qué? Porque si algo ha quedado perfectamente visualizado a través de las cinco voces catalanas que han pedido la consulta, es que esto acaba de empezar y que el portazo español no sólo no desalienta, sino que consolida. Hoy no han cerrado nada, ni tan sólo en falso. Únicamente han podido ver de cerca la dimensión del problema que tienen.
Davant d'un discurs agre, i tremendista (l'Espanyol), nosaltres amb alegria anem cap a la consulta i la llibertat
Davant d'un discurs agre, i tremendista (l'Espanyol), nosaltres amb alegria anem cap a la consulta i la llibertat
“Ni heu estat, ni sou, ni sereu”
“Ni heu estat, ni sou, ni sereu”
"No s’ha entès que la voluntat d’un poble versa sobre la voluntat actual d’una comunitat de persones que volen unir els seus desitjos per avançar junts"
La campanya de commemoració del Tricentenari del 1714 porta per títol una senzilla i efectiva combinació d’un mateix verb, el verb ser, conjugat en passat, present i futur: “Érem. Som. Serem.” És un eslògan molt ben trobat i que resumeix en dotze lletres la cruïlla en la que es troba Catalunya: una nació històrica (Érem) amb voluntat de decidir (Som) un futur nou per a les pròximes generacions (Serem). D’aquests tres temps verbals dos resulten evidents des del punt de vista científic (Érem i Som) i el tercer, com tot allò que afecta el futur, només pot ser el terreny dels desitjos de cadascú.
Bé doncs, davant d’aquesta triple fermesa (Érem. Som. Serem) els poders fàctics espanyols han intentat desmentir, desacreditar, menystenir i en el pitjor dels casos ridiculitzar els tres verbs. Ho han fet, això sí, d’una manera molt més desordenada, poc rigorosa i desesperada que la tripleta verbal catalana.
Érem vs. No heu estat
Negar la història. Negar els fets. Basats en la relectura històrica que han fet Pío Moa. César Vidal, Ricardo de la Cierva i companyia, una bona part de la intel·lectualitat espanyola ha intentat presentar qualsevol fet històric català com un element integrat dins de la història espanyola per, negar així, qualsevol argument que demostri l’existència de Catalunya com una nació diferenciada de la castellana. Que Catalunya hagi tingut les primeres institucions democràtiques d’Europa o que disposés d’un corpus jurídic, fiscal, lingüístic absolutament independent de la resta es presenta com una anècdota. El súmmum d’aquesta tergiversació històrica té dos moments claus pel seu simbolisme: el 1714 i la Guerra Civil. De la Diada se n’han dit de tots colors, però el més habitual és una minimització dels fets i una responsabilització del setge mortal a la resistència dels tossuts catalans que es negaven a capitular. Pel que fa a la Guerra Civil, hi ha dues dèries que els agrada molt: la justificació de l’afusellament de Lluís Companys, a qui es ven com un terrorista que es mereixia aquest final, i –en segon lloc- recordar que hi havia catalans rebent les tropes franquistes a la Diagonal amb el braç aixecat. En aquest cas no interessa recordar la majoria silenciosa, que en aquell cas, era silenciada.
Som vs. No sou
Aquesta és la fase actual però beu de la primera. Negar l’existència de Catalunya com a nació per evitar que sigui reconegut com un subjecte amb personalitat pròpia. No s’ha entès que la voluntat d’un poble versa sobre la voluntat actual d’una comunitat de persones que volen unir els seus desitjos per avançar junts. No cal l’aval de la història (que Catalunya el té) sinó la voluntat de ser. Però per si no n’hi havia prou amb la negació històrica de Catalunya, l’actual Constitució s’encarrega de negar el present. Per això qualsevol cosa que es faci per plasmar aquest “Som” es tomba sistemàticament: l’Estatut tal com va sortir del Parlament, la sentència del Constitucional sobre la declaració de sobirania de Catalunya i sí, la votació d’ahir al Congrés. Tots tres fets (n’hi ha molts més) tenen el mateix denominador comú: rebaixar l’existència de Catalunya a un esglaó inferior (com a mínim) al d’Espanya. Catalunya és una possessió conquerida, en termes del segle XVIII, una regió al segle XIX o bé una comunitat autònoma, segle XX. “Catalunya no és Catalunya per si sola, Catalunya és Espanya, i per tant no pot tractar de tu a tu amb l’Estat, la metròpoli. I com que no sou, no podeu votar, perquè si algun dia es votés, votaríem tots. Però com que no ens dona la gana votar no votarà ningú, tampoc vosaltres, perquè no sou.” El resum seria aquest.
Serem vs. No sereu
La última fase negacionista passa per, com de tots és sabut, pintar una Catalunya independent com un tros de territori expulsat de la Unió Europea, de l’euro, de l’OCDE, del Sistema Solar i vagant per l’espai sideral mentre als seus carrers hi campa el caos, la gana i els seus ciutadans, penedits, es fan l’hara-kiriclamant per l’històric error comès de desafiar el totpoderós i etern Estat espanyol. És a dir, si superada les fases No heu estat i No Sou s’arribés a la casualitat còsmica de la independència, el que sí és segur és que no sereu. Quan diferents veus espanyoles plantegen els suposats perills d’aquesta independència sona més a desig que a advertència sincera. I no un desig per voler un mal especial als catalans sinó un desig que s’acompleixin aquestes set plagues per després poder dir “ja t’ho deia”. És a dir, tot allò que li pot passar a un estat català no és una conseqüència per haver-se emancipat sinó un càstig per haver desafiat la supèrbia espanyola. De res serveix recordar que, si es vol, Espanya pot ajudar la nova Catalunya a reincorporar-se a la UE (es tracta de no vetar-la com farà amb Escòcia) i d’evitar els aranzels (dos no es cobren si un no vol).
I així es resumeix la qüestió. Un poble que diu que ha estat, que és i que serà, davant d’un altre poble que li nega l’existència. I que no parlin d’exclusió i fanatisme. Catalunya sí que reconeix que Espanya ha estat, és i serà. És Espanya la que no reconeix que Catalunya és, ha estat i, malgrat s’hi obstini, acabarà sent.
Bé doncs, davant d’aquesta triple fermesa (Érem. Som. Serem) els poders fàctics espanyols han intentat desmentir, desacreditar, menystenir i en el pitjor dels casos ridiculitzar els tres verbs. Ho han fet, això sí, d’una manera molt més desordenada, poc rigorosa i desesperada que la tripleta verbal catalana.
Érem vs. No heu estat
Negar la història. Negar els fets. Basats en la relectura històrica que han fet Pío Moa. César Vidal, Ricardo de la Cierva i companyia, una bona part de la intel·lectualitat espanyola ha intentat presentar qualsevol fet històric català com un element integrat dins de la història espanyola per, negar així, qualsevol argument que demostri l’existència de Catalunya com una nació diferenciada de la castellana. Que Catalunya hagi tingut les primeres institucions democràtiques d’Europa o que disposés d’un corpus jurídic, fiscal, lingüístic absolutament independent de la resta es presenta com una anècdota. El súmmum d’aquesta tergiversació històrica té dos moments claus pel seu simbolisme: el 1714 i la Guerra Civil. De la Diada se n’han dit de tots colors, però el més habitual és una minimització dels fets i una responsabilització del setge mortal a la resistència dels tossuts catalans que es negaven a capitular. Pel que fa a la Guerra Civil, hi ha dues dèries que els agrada molt: la justificació de l’afusellament de Lluís Companys, a qui es ven com un terrorista que es mereixia aquest final, i –en segon lloc- recordar que hi havia catalans rebent les tropes franquistes a la Diagonal amb el braç aixecat. En aquest cas no interessa recordar la majoria silenciosa, que en aquell cas, era silenciada.
Som vs. No sou
Aquesta és la fase actual però beu de la primera. Negar l’existència de Catalunya com a nació per evitar que sigui reconegut com un subjecte amb personalitat pròpia. No s’ha entès que la voluntat d’un poble versa sobre la voluntat actual d’una comunitat de persones que volen unir els seus desitjos per avançar junts. No cal l’aval de la història (que Catalunya el té) sinó la voluntat de ser. Però per si no n’hi havia prou amb la negació històrica de Catalunya, l’actual Constitució s’encarrega de negar el present. Per això qualsevol cosa que es faci per plasmar aquest “Som” es tomba sistemàticament: l’Estatut tal com va sortir del Parlament, la sentència del Constitucional sobre la declaració de sobirania de Catalunya i sí, la votació d’ahir al Congrés. Tots tres fets (n’hi ha molts més) tenen el mateix denominador comú: rebaixar l’existència de Catalunya a un esglaó inferior (com a mínim) al d’Espanya. Catalunya és una possessió conquerida, en termes del segle XVIII, una regió al segle XIX o bé una comunitat autònoma, segle XX. “Catalunya no és Catalunya per si sola, Catalunya és Espanya, i per tant no pot tractar de tu a tu amb l’Estat, la metròpoli. I com que no sou, no podeu votar, perquè si algun dia es votés, votaríem tots. Però com que no ens dona la gana votar no votarà ningú, tampoc vosaltres, perquè no sou.” El resum seria aquest.
Serem vs. No sereu
La última fase negacionista passa per, com de tots és sabut, pintar una Catalunya independent com un tros de territori expulsat de la Unió Europea, de l’euro, de l’OCDE, del Sistema Solar i vagant per l’espai sideral mentre als seus carrers hi campa el caos, la gana i els seus ciutadans, penedits, es fan l’hara-kiriclamant per l’històric error comès de desafiar el totpoderós i etern Estat espanyol. És a dir, si superada les fases No heu estat i No Sou s’arribés a la casualitat còsmica de la independència, el que sí és segur és que no sereu. Quan diferents veus espanyoles plantegen els suposats perills d’aquesta independència sona més a desig que a advertència sincera. I no un desig per voler un mal especial als catalans sinó un desig que s’acompleixin aquestes set plagues per després poder dir “ja t’ho deia”. És a dir, tot allò que li pot passar a un estat català no és una conseqüència per haver-se emancipat sinó un càstig per haver desafiat la supèrbia espanyola. De res serveix recordar que, si es vol, Espanya pot ajudar la nova Catalunya a reincorporar-se a la UE (es tracta de no vetar-la com farà amb Escòcia) i d’evitar els aranzels (dos no es cobren si un no vol).
I així es resumeix la qüestió. Un poble que diu que ha estat, que és i que serà, davant d’un altre poble que li nega l’existència. I que no parlin d’exclusió i fanatisme. Catalunya sí que reconeix que Espanya ha estat, és i serà. És Espanya la que no reconeix que Catalunya és, ha estat i, malgrat s’hi obstini, acabarà sent.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)