No hi volen veure

El procés de Catalunya ha perdut una altra etapa al congrés espanyol aquesta setmana. Tal com es preveia, novament, s'ha fet palès que els principals partits polítics d'Espanya no tenen cap alternativa ràpida (pràctica, astuta...) per poder encarar la situació de Catalunya. És endebades: malmeten les alternatives que els ofereixen els partidaris de la sobirania nacional catalana.

Els dos partits principals condueixen Espanya a un cul-de-sac, per més que s'espolsin la culpa i carreguin els neulers als nacionalistes catalans. És a dir, volen condemnar Catalunya al no-res. Però, a parer meu, tot plegat els surt ben a l'inrevés. Els qui reclamen el dret de decidir i, doncs, el dret d'obtenir la independència, transmeten il·lusió, optimisme, alegria, empenta, futur, pluralitat, multietnicitat... És a dir, una visió positiva.

Els qui no volen canviar res difonen missatges apocalíptics, catastròfics, de marginació, de pobresa... missatges que se suposa que han d'atemorir els catalans. Però, ara com ara, els primers caminen somrients pel carrer i els segons, capcots.

S'han comparat sovint els processos d'Escòcia i de Catalunya, i també la diferència entre l'actitud del primer ministre de la Gran Bretanya, Cameron, a Escòcia i la del president d'Espanya, Rajoy, a Catalunya. 'Rajoy no és Cameron', hem dit ara i adés, i és ben cert. El problema és que Cameron no és Rajoy, ni Rubalcaba, ni molts més membres de la classe política superior d'Espanya.

Com més va més es reclama que la qüestió de Catalunya sigui tractada d'una altra manera, a Espanya. Però ja fan tard.

Mentrestant, en una part de la nostra societat, al govern basc, han impulsat una ponència per a l'autogovern; i hem convidat Txiki Benegas perquè ens ajudi a trobar-hi el desllorigador.