Pídanme otra cosa...
Salvador Cot Ahir una Espanya de sempre i l'altra Espanya de sempre es van repartir els papers, un cop més. Mariano Rajoy va dir que no i que seguirà essent que no encara que ell i Artur Mas prenguessin "cinc-cents cafès". "Pídanme otra cosa", els va dir als tres diputats que representaven el Parlament de Catalunya. I, acte seguit, Alfredo Pérez Rubalcaba els va indicar quina és aquesta "otra cosa", que no és cap altra que tornar a transitar pel mateix camí que va recórrer el malaurat Estatut. L'agressivitat de l'Espanya dura, la de Perejil, serveix, des de fa més d'un segle, per empènyer el catalanisme cap a la viscositat de l'Espanya tova, la de la LOAPA. Dues tàctiques de la mateixa estratègia, que diria el vell Gramsci.
Però el debat d'ahir també va servir per caracteritzar els primers senyals de reacció dels partits i institucions de l'estat. El vell règim de la transició té preparat i actualitzat el parany de sempre, el de buidar els carrers, primer, per allargassar, després, les negociacions en els reservats dels restaurants de Madrid. Rajoy és l'amenaça, el policia dolent. I Rubalcaba és el policia bo que aconsella col·laborar i oblidar-se dels ideals. El joc és antic, però eficaç.
Total, res de nou. Però també cal dir que els ha funcionat sempre. Almenys fins que aquest país, aquesta societat, aquest poble va aconseguir baixar la política al carrer. La meta volant ja queda enrere.
No hay comentarios:
Publicar un comentario