Els acusen de retallar, però guanyen

Els acusen de retallar, però guanyen

Salvador Cot

Una prova de la maduresa política de les bases socials del catalanisme és que els dos partits que han aprovat els últims pressupostos de la Generalitat són els que s'han disputat la victòria en les eleccions del passat diumenge, a gran distància dels altres. Uns comptes públics misèrrims que castiguen injustament una societat que veu com es deteriora la qualitat dels serveis socials, alhora que centenars de milers de treballadors del sector públic van perdent nivell de vida, any rere any.

Això vol dir que la demagògia que arriba des de la política de Madrid i de l'Espanya meridional té molt poques esquerdes de penetració en la societat catalana, que ha identificat correctament que el fil de crèdit que arriba del Banc Central Europeu passa pels despatxos de Madrid abans d'arribar aquí. I que, tot seguit, li apliquen un u per cent de recàrrec a les quantitats que decideix, de forma arbitrària, el govern del PP. De fet, el fet a estudiar és que un nou per cent dels catalans, encegats pel nacionalisme, votin pel partit de Mariano Rajoy, encara que els perjudiqui.

En definitiva, la societat catalana -almenys en la seva majoria- ha avaluat els problemes reals i, en conseqüència, ha decidit donar suport a les formacions polítiques que proposen solucions estructurals. Entre d'altres raons perquè és obvi que ningú no arreglarà els problemes dels catalans a costa dels seus privilegis.

Què saben de Catalunya?

Què saben de Catalunya?

Salvador Cot



Aquest dimarts, un milió d'exemplars de Direct Matin -el gratuït de paper amb més difusió a França- portaven una pàgina sencera amb una infografia on s'explica que les forces polítiques catalanes partidàries del dret a decidir sumen el 64 per cent del Parlament. El títol era ben explícit: "Catalunya temptada per la independència". Direct Matin no és una excepció, fa temps que els principals mitjans de comunicació europeus informen periòdicament de l'evolució del procés català.

Però, només per contrastar-ho, m'agradaria saber quants ciutadans espanyols tenen clar -com ho tenen els lectors de Direct Matin- que les forces sobiranistes són una majoria molt clara al Parlament de Catalunya. A cinc mesos de la consulta, la premsa de Madrid encara no s'ha pres seriosament el front informatiu més important dels pròxims mesos i dedica espais minúsculs al seguiment periodístic de l'actualitat catalana. Una actitud compartida pels mitjans audiovisuals, tant se val si són públics o privats.

La victòria d'ERC ha estat tractada, en general, com una derrota d'Artur Mas i l'enfonsament del bloc unionista, com un simple efecte secundari de l'erosió del bipartidisme espanyol. En definitiva, tot indica que els ciutadans espanyols hauran de llegir a la premsa europea el que hagi passat a Catalunya, de la mateixa manera que van assabentar-se de la implosió de la bombolla immobiliària a partir d'una famosa portada de The Economist.

Ara que ens hem fet grans…

Ara que ens hem fet grans…

"En la seva dimensió simbòlica, el vot pel bloc sobiranista és la traducció de la voluntat general majoritària en favor de la unitat d’acció institucional"

   Julià de Jòdar 

Com que per fi han descobert que som un país políticament diferenciat d‘Espanya (Financial Times) i que el nostre sobiranisme va de veres (Iñaki Gabilondo), potser ha arribat l’hora de passar de les altes representacions simbòliques a escala internacional i donar-nos a conèixer per la nostra capacitat executiva. Vull dir, amb això, que els vots europeus, que, com és lògic, han de servir per fer política al parlament europeu, també s’han de transformar en signes de poder, tant en clau interna com enfront de l’Estat espanyol. En clau interna: consolidant, des de les institucions, la convicció que tot el que ha de passar està a les nostres mans, i que res no ens serà donat, però que res no ens serà arrabassat al marge o per sobre de la voluntat d’emancipar-nos. Enfront de l’Estat espanyol: començant a convèncer-nos que, en la lluita de poders, ja no es tracta, com fins abans d’ahir, de caminar com qui no vol trepitjar ous, segons aquella admonició que el primer que cometi un error en sortirà perdent, sinó de prendre la iniciativa amb gosadia, sense témer l’haver de rectificar: en un paraula, sentint-nos ja lliures per dintre i manifestant-lo en totes les decisions preses des del parlament i des del govern. Tan lliures com la gent que ha sortit al carrer a dir-ho i a demostrar-ho i a votar-ho.

Aquesta operació de fermesa i de convicció en el poder propi, ratificat a les urnes el passat diumenge, requereix, no obstant, que les institucions es posin al nivell d’unitat que ha demostrat la gent mobilitzada per la independència els últims anys. En la seva dimensió simbòlica, el vot pel bloc sobiranista és la traducció de la voluntat general majoritària en favor de la unitat d’acció institucional. I aquesta voluntat majoritària demana un govern fort, capaç de fer i d’executar les lleis necessàries per facilitar la consulta del 9-N. Un govern que ha de desplegar tot el potencial existent al si del pacte nacional pel dret de decidir mitjançant una posada al dia del pacte en clau logística de cara al 9-N. Caldrà, en primer lloc, esbandir les ombres de disputa entre els dos partits majoritaris. Acabar amb la sensació que hi ha qui espera una oferta de l’Estat espanyol per córrer a pactar-hi. Superar les ambigüitats derivades de l’opinió de gent amb poder que voldria tòrcer la voluntat general sense haver passat per les urnes. D’aquesta manera, la gent que ha d’obrir de nou la via catalana per la Diada d’enguany, trobarà en les institucions la seguretat que ningú es farà enrere quan el poder acumulat autònomament els últims anys esdevingui realitat el 9-N.

I després es queixen de l’abstenció

I després es queixen de l’abstenció

"La líder del partit P dirigeix una formació que ha obtingut 246.000 vots. Si els 1,2 milions d’E i de C no són majoritaris no vull ni pensar què deuen ser 246.000 de P"

   Jofre Llombart

Amb independència de les idees que tingui cadascú, la reacció d’Alícia Sánchez Camacho i Maria Dolores de Cospedal als resultats electorals registrats a Catalunya són un clar exemple de perquè hi va haver tanta abstenció diumenge. És allò que coneixem com la desafecció dels ciutadans amb la política.

Alícia Sánchez-Camacho va assegurar que el moviment sobiranista no és majoritari a Catalunya perquè “CiU i ERC sumen 1.200.000 vots i a Catalunya hi ha 7,5 milions d’habitants”. Si és possible, oblidem-nos estrictament del debat sobre el procés polític que viu Catalunya i parlem només de xifres. Per tant, parlem que la líder del partit P assegura que el partit E i el partit C no són majoritaris perquè la suma de E i C ‘només’ s’ha emportat 1,2 milions de vots sobre una població de 7,5 milions.

Per començar, d’aquests set milions hauriem d’extreure els nens perquè no tenen dret a vot. Si resulta que no és bo barrejar els nens amb la política ni amb l’InfoK amb la Via, tampoc és pertinent comptar els infants al cens. Això ens deixa amb una població amb dret a vot de 5.317.789 persones. Bé, 1,2 milions de persones sobre un univers de 5,3 ja comença a ser una cosa respectable. Però com que la líder del partit P s’ha distingit sempre per proclamar un escrupulós respecte a les lleis, el vot que es comptabilitza és l’emès, el votat, el dipositat dins de la urna. I aquests, agradi o no, han estat de 2.532.629. Ah caram. 1,2 milions sobre 2,5. Això ja és la meitat.

Un detall: la líder del partit P dirigeix una formació que ha obtingut 246.000 vots. Si els 1,2 milions d’E i de C no són majoritaris no vull ni pensar què deuen ser 246.000 de P. A nivell espanyol P ha obtingut 4,1 milions de vots. En realitat, a l’Estat Espanyol hi ha 47 milions d’habitants. S’imaginen a algú que menystingués la victòria de P perquè hi ha 43 milions de persones que no l’han votat?

És més, els vots de P a Catalunya són menys de la meitat que els vots d’E i la meitat que els vots de C. Dit d’una altra manera: perquè P pugués empatar amb la suma de E i C (aquella que no és majoritària), P hauria de multiplicar per 5 els seus resultats. P no només va quedar per darrera d’E i de C sinó que van ser cinquens perquè també van ser superats per S i per I, una formació que –juntament amb E i C- dóna suport a una cosa que P i S s’oposen. Mai abans I havia estat més votat que P.

Tornem a dir les coses pel seu nom. Un truc que funciona bastant a la política i a la vida en general: intercanviar papers. Imaginar-se la situació contrària. Què hauria dit Alícia Sánchez-Camacho si hagués passat això:

• que el PP hagués estat la força més votada a Catalunya i amb 594.000 vots (els d’Esquerra).
• que el PSC hagués estat la segona força amb 549.000 vots (els de CiU)
• que CiU hagués perdut 350.000 vots enlloc d’haver-ne guanyat 100.000
• que ERC hagués perdut 108.000 vots enlloc d’haver-ne guanyat 400.000

Amb un escenari així (ascens imparable i victòria del PP, ascens moderat i segona posició pel PSC, caiguda d’ERC i desplom de CiU) el procés ja hauria acabat. I no caldria que ningú des de Madrid ho certifiqués: els dirigents polítics catalans serien els primers a plegar perquè si el moviment es basa en alguna cosa és en el suport ciutadà que rep.

El PSOE va perdre un 41% dels vots i Alfredo Pérez Rubalcaba plega. El PSE va perdre un 48% dels vots i Patxi López plega. El PSC va perdre el 49% i el PPC un 30%. I aquests dos partits que no són majoritaris van guanyar un 24% (CiU) i un 227% (ERC). I resulta que el que ha de recapacitar és Mas. Després es pregunten perquè hi ha gent que no va a votar, però no n’hi ha per menys. Si una política és incapaç d’interpretar correctament els resultats, d’admetre’n la proporció, ser autocrítica i preferir menystenir els vencedors enlloc de felicitar-los, difícilment confiarem en ella per gestionar el nostre dia a dia.

Les declaracions d’Alícia Sánchez-Camacho acabaven així: “no es poden traslladar lectures equivocades”. Totalment d’acord. És més hi afegeixo això: “No hi ha més que una lectura a Catalunya. Encara que a molts no agradi, s’ha de reconèixer que hi ha una clara majoria de votants independentistes”. Signat: Ignacio Fuentes, president de les Noves Generacions del PP de Sant Cugat del Vallès.

L’apocalipsi segons Francesc Granell

L’apocalipsi segons Francesc Granell

“La llibertat seria un verí mortal per a Catalunya!” És així com el senyor Granell malda per terroritzar-nos amb la sagrada Revelació de la FAES"

 Víctor Alexandre

Ja fa temps que l’economista Francesc Granell va decidir abandonar la seva taula de treball per dedicar-se de ple a propagar les bondats de la captivitat i la submissió de Catalunya. Promocionat entusiàsticament per l’aparell mediàtic del nacionalisme espanyol, que el reconeix com un dels seus, Granell manté una activitat frenètica concedint entrevistes, escrivint articles i intervenint en actes amb l’objectiu de prevenir-nos dels mals que comporta la llibertat. “No vulgueu ser lliures!”, ens ve a dir. “La llibertat seria un verí mortal per a Catalunya!” És així com, canviant l’economia per la profecia, el senyor Granell malda per terroritzar-nos amb la sagrada Revelació de la FAES. La Revelació que ens diu que Catalunya només té dues opcions en aquesta vida: la captivitat o l’abisme. És l’apocalipsi segons Francesc Granell:

1. “Catalunya [amb la independència] quedaria fora dels tractats i de la Unió Europea. És la doctrina que ha establert la Comissió Europea, que és la guardiana dels tractats. [...] Tota regió que en surti, queda fora de la Unió.”
2. “Les inversions estrangeres i les multinacionals marxaran pel clima de revolta social en veure que el nou Estat no soluciona res. Cap dels cinc estats membres del Consell de Seguretat de l’ONU no acceptarà que un tros d’Espanya s’independitzi.”
3. “Si arriba la independència esclatarà el carrer, hi haurà violència quan la gent vegi que no s’apujaran les pensions, ni millorarà l’estat del benestar, i que no es compliran les promeses d’un Estat idíl·lic com el que dibuixen els independentistes. Serem un Estat fallit, serem Somalilàndia.”
4. “El país viu en un règim de partit únic, amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) contra la resta que no és sobiranista."
5. “El Decret de Nova Planta va suposar el desenvolupament de l’esperit emprenedor de Catalunya, ja que va unificar el mercat.”

Davant d’aquest enfilall de despropòsits, s’entén que el també economista Xavier Sala-i-Martín hagi dit que “la credibilitat de Francesc Granell és nul·la. En qüestió d’un any, ha passat de dir que el poder de Catalunya a Europa seria nul, tant si es quedés a dintre com a fora, a afirmar tot el contrari. Aquest senyor s’hauria de posar d’acord amb si mateix, perquè si no haurem de parlar del senyor Granell com del vi. Senyor Granell 2012, senyor Granell 2013”.

Doncs el senyor Granell 2014 deu estar molt mancat d’arguments per fonamentar en mentides les seves apocalíptiques profecies i desacreditar-se tant. Amb relació al primer punt, res del que diu és veritat per la senzilla raó que la independència d’una nació sense Estat no sols no s’ha produït mai en el si de la Unió Europea, sinó que la mateixa Unió tampoc no se l’havia plantejada. I el mateix president Mas s’hi ha referit tot sovint. Senzillament no hi ha cap text oficial que digui el que diu Granell. A més, sense adonar-se’n, incorre en una contradicció flagrant, atès que en el supòsit delirant que passés el que ell assevera, la negativa d’Espanya a reconèixer la sobirania nacional de Catalunya obligaria la primera a mantenir la nacionalitat espanyola dels catalans, cosa que faria impossible que aquests, ja independents, poguessin deixar de ser ciutadans de la Unió Europea. En altres paraules, Espanya no podria diferenciar entre espanyols comunitaris i ‘espanyols’ extracomunitaris.

En el segon punt, Granell s’erigeix en portaveu de les Nacions Unides i, tot intentant convertir els seus desitjos en realitat, profetitza que aquest organisme violarà el dret internacional a fi de rebutjar l’expressió pacífica i democràtica d’una nació d’Europa a decidir per si mateixa. També fa riure el mal averany que dibuixa amb les vuit-centes multinacionals que hi ha a Catalunya fugint en estampida. Justament és al contrari. Com diu el Cercle Català de Negocis, aquestes empreses seran el gran lobby de pressió que neutralitzarà els problemes burocràtics que puguin sorgir. Per altra banda, Business Intelligence i Invest in Catalonia ja han informat que l’horitzó d’una Catalunya independent no sols no espanta la inversió estrangera sinó que l’augmenta. Mentre ha crescut un 31,5% a casa nostra, cau un 7,1% a Madrid. I també creixen les exportacions i el turisme.

El tercer i quart punts constitueixen un deliri per si mateixos. Només cal recordar un parell de dades: una, que Catalunya manté l’equilibri entre allò que aporta a la Seguretat Social i el que en rep per mitjà de les pensions contributives; i dues, que mentre Espanya va tenir un dèficit de 86.332 milions d’euros –període 1995-2010–, Catalunya va tenir un superàvit de 24.774 milions. I una dada encara més contundent: en els darrers quinze anys Catalunya ha aportat el 12,7% del seu PIB a les pensions dels espanyols. Pel que fa a la criminalització de l’independentisme, en general, i de l’ANC, en particular, presentant-los com a opressors de Catalunya, només puc dir que és una baixesa moral inqualificable.

El punt cinquè té el mateix nivell. Cal molta ignomínia i molt autoodi per dir, com fa Francesc Granell, que el Decret de Nova Planta va suposar un avenç per a Catalunya. Estem parlant del rabiós Decret que promulgava l’assassinat de la nació catalana, de la seva identitat, de la seva llengua, de la seva cultura, de les seves institucions i de les seves llibertats. Assassinat que, segons Francesc Granell era positiu perquè “unificava el mercat” amb Castella i consolidava la unidad de destino en lo universal. És a dir, que, després de ser literalment massacrats per Castella, violades les nostres filles, cremades les nostres ciutats, destruïdes les nostres cases, anorreat el nostre país, hem de beneir-ne la conseqüència directa, el Decret de Nova Planta, perquè ens va “unificar com a mercat”. Realment repugnant. Si algun català es pregunta com ha pogut ser tan duradora l’opressió espanyola de Catalunya, Francesc Granell n’és la resposta. Ell i els catalans com ell l’han feta possible. Ara, per fi, s’ha acabat. Obrim les finestres i deixem que el país es ventili.

Liliput a Brussel·les

Liliput a Brussel·les

“Alas tiene la paloma, alas tiene el gavilan, a las penas, puñaladas” i a les urnes ciutadans!"

   Sanuy

Les perspectives de les eleccions al Parlament europeu són aquesta vegada diferents de les condicions en que es van celebrar les convocatòries anteriors. En efecte, malgrat unes dades que semblen insinuar una feble recuperació econòmica s’ha dissipat completament la crisi existencial que va amenaçar fa 18 mesos la pròpia existència de l’euro. De fet, els partits antieuropeistes tenen enquestes més favorables que en el passat. Tot i que no es perfilin en conjunt per damunt d’un 33% dels vots, a tres dels sis països fundadors de la UE (França, Itàlia i Holanda) podrien assolir un dels primers llocs pel sentiment de frustració dels electors i pels missatges populistes. I, a més a més, el sentiment del qual es nodreixen ja no és un fenòmen passatger que es pugui remuntar amb una mica de represa de l’economia. Les actuals actituds, tal com diuen en anglès, “like sex, they are here to stay”. Es cert que, entre els socialistes i els populars, previsiblement es controlaran 400 escons dels 751 existents i que els liberals podran quedar afectats per les possibles davallades que se’ls anuncien a Alemanya i Gran Bretanya, però l’endemà de les urnes, potser els britànics encapçalaran un intent de renegociar el Tractat i potser la unió bancaria, el nou Banc Central Europeu i una més gran integració fiscal no tindran el camí fàcil i còmodament transitable en la nova etapa. Es pronostica, doncs, una fatiga de l’esperit reformista i una pèrdua de dinamisme a favor del canvi per a avançar.

Tot just ara, els no iniciats comencem a intuir el que va estar a punt de passar al novembre del 2011 quan va trontollar la zona euro. Era el moment de decidir si Grècia havia de quedar fóra (el Grexit) i en que Itàlia no tenia cap credibilitat i va tenir que comparèixer el FMI amb 80.000m. d’euros i un pla de monitorització de Berlusconi que havia perdut la confiança dels europeus i que els EUA volien defenestrar tal com el secretari del Tresor USA, Geithner, ha explicat a les seves memòries. I els fets posteriors han acabat de presentar el Berlusconi, estel·lar com a convidat a la boda de la filla de J.Mª Aznar que va tenir tota la família del cap de govern del PP a la tristament famosa Villa Certosa de Sardenya. Ara, el Cavaliere ha quedat empastifat per haver tingut de company i correligionari en la fundació del partit Forza Itàlia al Senador Dell’Utri capo de la màfia en versió Cosa Nostra siciliana i detingut a Beirut ple de diners de l’organització criminal. També ha estat detingut, el seu ministre de l’Interior, Claudio Scajola, que era l’home de la N’Dranghetta, és a dir, la màfia calabresa. Recordin que Berlusconi a les eleccions va guanyar tots els escons de Sicilia en una evidència totalment aclaridora de qui és realment l’home que, a les Açores, junt amb Aznar, ens va ficar a la guerra de l’Irak i ens van assegurar que Bagdad tenia armes de destrucció massiva, com si els ciutadans fossin crèduls companys seus de dòmino a les partides de Quintanilla de Onésimo, un topònim que segurament el ministre Fernàndez Diaz sancionarà com a apologia del “diàleg dels punys i les pistoles”.

Es, per tant, un moment de revelacions procedents del Tresor dels EUA i ara ens assabenten que, fa dos anys, els nordamericans van pressionar el govern central per a que injectés diner públic a Bankia i destituïs a Rato. Els dubtes de Rajoy tan freqüents en forma de “ensimismamiento que precede a la accion” van representar una pèrdua de temps que va encarir molt la nacionalització i que va motivar 5 trucades telefòniques de Geithner a Guindos exigint una actuació immediata i oferint els diners del FMI. Finalment, Rajoy es va empassar la seva afirmació de que no rescataria bancs amb diners dels contribuents. Els primers ajuts ja van començar amb els escassos milions de Zapatero, però el remat de proporcions colossals és totalment obra de Rajoy. Es interessant la informació de que el jutge Fernando Andreu que investiga el cas Bankia es reunís amb el titular de l’entitat i Francisco Gonzalez (BBVA), Botín (Santander) i Fainé (Caixa). Finalment, Rato va dimitir i Bankia va rebre 22,424m. d’euros públics. L’afectat no té, però, problemes de tren de vida amb el fons de pensions de l’entitat (522.000 euros al març passat), conseller de Servi-habitat de La Caixa, conseller – assessor del Santander per a negocis nous (€200.000 per dues reunions a l’any) i conseller per Europa (igual que Eduardo Zaplana) i iberoamericà de Telefònica ( des de gener del 2013). Tot això mentre el jutge li imputa presumptes delictes d’estafa, apropiació indeguda, falsificació de comptabilitat, administració deslleial, maquinació per a alterar el preu de les coses i delictes societaris.

Així, doncs, aquest és el panorama amb el qual ens esperen les urnes. I el ministre Margalló que ens havia pronosticat que Catalunya es convertiria en un objecte volador no identificat a l’espai sideral, ara ens avisa del perill de convertir-nos en un país de Liliput. Cosa que em recorda l’acudit de dos pagesos de la “meseta” amb boina, que veuen el circ que ha arribat al poble i s’anuncia dient “pasen, señores, pasen y verán a los liliputenses”. I, encuriosits, entren i quan comença l’espectacle, diuen, “pero que putiensas ni que putiensas, esto son nanos”. Confusió que també deu tenir el ministre atès que el seu superior màxim, a nivell comunitari, és el Sr. Juncker, gran expert en vins segons la premsa de Brussel·les i representant de Luxemburg que resulta que tot i el nom de Gran Ducat, si que és el gran exemple de Liliput a tot Europa. Sort que Rajoy, l’home que es va fer junt amb Josep Piqué i els dirigents del PP a Barcelona la foto per celebrar la recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya davant del Círculo Ecuestre. Després, amb l’ajut de Gross Koalition d’Alfonso Guerra, es va fer la castració de l’autonomia al Congrés dels Diputats, i ara ens diu que hem de seguir essent el mateix que en el últims tres segles. Gràcies, Bwana! Suposo que això vol dir seguir en règim de indústria extractiva i colonial que, a part del règim fiscal punitiu, pateix d’una total discriminació a l’hora de rebre inversions i un tracte que no sigui una rèmora. S’ho poden imaginar com sona això de la “unitat de mercat” que cal sacralitzar, si el primer que la trenca és el govern central amb peatges que a Madrid no es paguen, sense corredor de la Mediterrània que la UE reclama i el PP vol fer per Saragossa – Canfranc i una sistemàtica oposició al progrés d’aquesta terra que passa per mentides de la ministra Bánez sobre qui paga les pensions de qui. Finalment, penso que caldrà anar a votar a la vista que l’exministra de l’AVE a la seva Màlaga natal abans que a Barcelona, no dimiteix del Banc Europeu d’Inversions on el primer accionista és Alemanya que va destituir el president de la República per haver acceptat una invitació de 800 euros. Però, aquí, en campanya i amb esperit de unir forces contra el sobiranisme, “entre mandos, no hay putadas”. I convé que la compatriota pugui tramitar algún crèdit per a fer més AVE sense passatgers o autopistes sense trànsit, però sempre amb l’esperit del “Servicio Nacional del Trigo”, el Plan Badajoz, el poligono de Burgos o la Disney a Paris si no accepta Alacant (Oliva – Pego) com a emplaçament patrocinat per persones properes al ministre d’ economia Boyer. Per tant, “alas tiene la paloma, alas tiene el gavilan, a las penas, puñaladas” i a les urnes ciutadans!

Fent bossa per la negociació

Fent bossa per la negociació

Estan fent una bossa recentralitzadora per després oferir-ne un retorn com a suposat gest de bona voluntat. I tot, a canvi que Catalunya no celebri la temuda consulta.

Jofre Llombart

Desconec com acabarà la última amenaça que plana sobre Televisió de Catalunya. A diferència d’altres casos, el govern ha denunciat preventivament abans que s’hagi aprovat l’ordre ministerial, però el pla per reduir canals digitals hi és, concretament està xifrat en una reducció del 20% dels canals actuals. I aquest és un nou as a la màniga per una hipotètica negociació entre Catalunya i Espanya.

Els estrategues del govern espanyol no són idiotes. El fet d’anar retallant, retallant i retallant competències, recursos i poder de deicisó a Catalunya en ple procés sobiranista deu tenir algún motiu. En un moment en què els caldria seduir als indecisos sobre les bondats de quedar-se a Espanya, no sembla molt intel·ligent presentar un Estat espanyol dur, recentralitzador, retallador i repressor.Per tant, algún objectiu deu tenir. I en detecto dos: el primer, mostrar un Estat imperturbable, que no cedeix a les pressions i que es manté ferm en les seves posicions. Però hi ha un segon objectiu més a mig termini.

Quan ja no hi hagi més remei que assumir que la Generalitat convocarà la consulta, i molt a l’últim minut, l’Estat espanyol apareixerà amb alguna oferta. Molt a pesar de Pere Navarro, aquesta oferta no serà una reforma federal. Aquesta oferta serà una devolució paulatina de tot allò que han anat retallant aquests últims anys. Estan fent una bossa recentralitzadora per després oferir-ne un retorn com a suposat gest de bona voluntat. I tot, a canvi que Catalunya no celebri la temuda consulta.

En els últims dos anys, entre altres coses, hem vist molts exemples de laminació de les competències de la Generalitat: la llei Wert, la llei d’horaris comercials, les ajudes per la dependència, la imposició del dèficit, la voluntat de liquidar el Síndic de Greuges, el Servei de Meteorologia de Catalunya, la coordinació amb els ajuntaments i sobretot sobretot la pèrdua de poder i de finançament en matèries traspassades com sanitat o universitats. La possible retallada de canals de TVC seria l’última mostra d’aquest gran paquet.

Com que la bossa és gran, la capacitat de negociació i de confusió també ho podria arribar a ser. Passades les eleccions europees i amb el 9N com la pròxima votació en l’horitzó, el govern espanyol podria començar a fer moviments de despatxos. Ara et torno una competència sobre gestió de papallones, ara et perdono una dècima del dèficit, ara em faig enrera amb el Síndic de Greuges i així anar fent. L’as a la màniga que es guarda el govern Rajoy com a culminació d’aquesta generositat seria carregar-se Wert: la llei i el ministre. 

Tot plegat es farà per tocar la fibra i donar ales als partidaris de la negociació als despatxos. Seria desitjable no caure en el parany: el màxim que oferiria el govern espanyol és fer una passa enrera de les tres endavant que ha fet en els últims anys. Les engrunes de les molles: no s’oferirà ni pacte fiscal, ni blindatge de les competències, ni protecció del català, ni seleccions nacionals, quatre coses que per molts catalans ara ja és del tot insuficient. I evidenment tot dialogat però no votat, no fos cas que, malgrat les engrunes de les molles, guanyés el Sí. 

25M: Mándale un mensaje a Europa

Més Espanya, també a la televisió

L'ofensiva contra la televisió en català ha arribat oficialment al Principat. Amb una excusa tècnica, és clar. Com també una excusa tècnica va portar al tancament de TV3 al País Valencià. Ho vaig dir fa temps: pel PP, els Països Catalans som una unitat d'agressió. Heus-ne ací una nova prova.

Tanmateix, no es pot desvincular l'amenaça de tancar uns quants canals de TV3 al Principat de l'amenaça global contra els mitjans en català, que el Partit Popular escomet a tot arreu allà on pot. Perquè és una consigna concreta i directa, d'aplicació universal. La FAES va establir ja fa temps una teoria que deia que la culpa del sobiranisme era de l'escola i de la televisió. I què ataca, doncs, el PP? Al País Valencià, a les Illes i, ara també, al Principat ataca l'escola i la televisió.

El govern espanyol té un problema per a recol·locar emissores, a causa de l'anomenat dividend digital. És un simple problema tècnic que, diguem-ho tot, va nàixer temps enrere, quan va atorgar unes freqüències sabent que arribaria un moment que les hauria de tancar. És una norma europea i, per tant, ha d'alliberar espais tant sí com no. Però a Europa ningú no li diu com ho ha de fer ni quins espais ha de tancar. Això és decisió de l'estat espanyol, exclusivament. I és ben clar que ho resol amb una decisió política.

Aprofitant-se del problema aparentment tècnic, el govern espanyol fa el pas endavant que li mancava al Principat: atacar la televisió pública. Els partits unionistes fa temps que preparen la maniobra a base de desqualificacions, avui sí i demà també. Però ara l'amenaça és concreta i ens aboca a uns resultats inequívocs: menys català i més Espanya a les pantalles. No fa pas tants anys que hauria estat impensable que el govern espanyol s'atrevís a atacar la immersió a l'escola i la televisió, al Principat mateix. Ací els teniu. I és un bon avís per a aquells que pensen que hi ha cap solució que no siga la independència.

Xoc pel procés sobiranista al debat electoral de TVE

El procés sobiranista va planar ahir sobre el debat de TVE en ocasió de les eleccions europees amb el candidat de CiU, Ramon Tremosa, el d'ERC, Josep-Maria Terricabras, el número dos de la llista del PP, Esteban González Pons, el dos del PSOE, Ramón Jáuregui, el cap de llista d'UPyD, Francisco de Sosa Wagner, i el d'EU, Willy Meyer. González Pons va dir que el procés sobiranista espantava les empreses estrangeres i Tremosa i Terricabras li van respondre que l'any passat, ja en ple procés, Catalunya havia batut rècords d'inversions. Jáuregui va refusar una Europa de 'cinquanta estats', Sosa va afirmar que a la Carta Europea no hi cabia la secessió i Willy Meyer va dir que el problema de Catalunya no era Espanya, sinó el capitalisme.

El debat, moderat per María Casado, no va dedicar cap bloc explícit al procés, però finalment tant el número dos del PP, Esteban González Pons, com els dos candidats de CiU i ERC, Tremosa i Terricabras, van contraposar arguments a favor i en contra del dret de decidir i sobre l'encaix d'una Catalunya independent a Europa.

El portaveu del PP va retreure a les formacions nacionalistes que no estimessin Espanya com ell --va dir-- estimava Catalunya. I va arribar a dir que si Catalunya s'independitzés no hi podria haver corredor mediterrani 'perquè Catalunya no seria de la UE'.

'Quan es parla d'independència de Catalunya és quan es despisten els inversors no únicament d'infrestructures, sinó de tota la resta.' També va retreure al candidat d'ERC que pretengués expandir el procés sobiranista a territoris a la resta dels Països Catalans.

Per contra, Tremosa i Terricabras li van recordar que Catalunya havia aconseguit augmentar inversions el 2013, ja en ple procés. 'El procés d'independència de Catalunya no sembla que espanti els inversors, que han augmentat extraordinàriament aquest darrer any', va afirmar Terricabras, que va recordar que a Catalunya hi havia 5.600 empreses estrangeres.

Tremosa va explicar que, segons les dades del Ministeri d'Economia espanyol, la inversió multinacional a Catalunya havia superat rècords l'any passat i fins i tot el Financial Times havia admès que el procés no allunyava inversions sinó que n'atreia, amb la 'perspectiva de tenir un país normal i eficient'.

A banda les inversions, els candidats de CiU i ERC van reclamar a PSOE i PP que permetessin que els ciutadans catalans s'expressessin a les urnes i que l'estat no vetés la presència d'una Catalunya independent a la UE.

Tremosa va recordar que el referèndum de Catalunya tenia més suport social i parlamentari que no pas l'escocès i Terricabras va rebutjar les acusacions d'exclusivisme que havien rebut les formacions nacionalistes. Per contra, González Pons va afirmar que el cas català 'no té res a veure' amb l'escocès, perquè a diferència dels escocesos Catalunya 'mai no ha estat una nació'.

El número dos de la llista del PSOE, Ramon Jáuregui, va demanar a les formacions nacionalistes que no busquessin culpes externes als problemes dels seus territoris i va refusar una Europa on 'cada comunitat creï un estat' perquè en aquest cas 'la UE s'hauria de desmuntar a l'entorn de 50 o 60 estats'. Segons Jáuregui, 'Catalunya mai no estarà millor que en una Europa i una Espanya federal'.

ESPAÑOLIZAR A LOS ALUMNOS CATALANES. Carta-video al Ministro Wert (APM S...

El ministro tuitero

ANA PASTOR

«Roja». «Facha». «Vendida». «Entregada al poder». «Puta». «Hija de la grandísima puta». «Cállate zorra». «No tienes ni puta idea de hacer entrevistas, en una esquina serías mucho más eficiente». «Cerda». «Deberían degollarte las tropas moras de Franco». «Solicito permiso para meterte en un campo de concentración en el ala de violadores inmigrantes». Hace tres o cuatro años que comencé a usar Twi-tter. No recuerdo la fecha exacta, pero sí que dos amigos de TVE me abrieron la cuenta y me animaron a usarla. No tardé mucho en engancharme e incorporar esta herramienta a mi trabajo. La verdad es que desde el principio entendí cuál era la regla fundamental: que no había reglas.

Así que, una vez que decides estar, aceptas los debates que se generan en torno a tu forma de entender el periodismo, sobre las entrevistas del programa o sobre tu visión de la realidad. Aceptas también las críticas, las rebates si crees que hay que hacerlo e incluso lees con atención aquellas fundamentadas que pueden hacer que tu trabajo sea más riguroso. Pero un día trazas una línea. Ni siquiera es el día en el que te llaman «puta» porque has entrevistado a un político y le has apretado en algunas preguntas relacionadas con la corrupción. Ese día muestras tu amargura por la falta de argumentos y el exceso de machismo. Pero nada más. Semanas después te empiezan a llegar amenazas de muerte directas a las que no das importancia porque piensas que cualquier persona en Twitter desde el anonimato puede escribir ese tipo de cosas. Sin embargo, otro día un amigo te pide que pongas ahí la línea roja. Te pide que lo denuncies. La policía también te recomienda que lo hagas porque si te ocurre algo no habrá que lamentar que se podría haber evitado.

Denuncia y olvido

Así que un día festivo, aprovechando que no trabajas y que esas amenazas e insultos han ido a más, decides ir a una comisaría y denunciarlo. Y ahí se queda el tema. Te olvidas y sigues a lo tuyo. No eres la primera persona a la que le ocurre ni serás la última. Meses después te llega a casa una carta certificada donde te comunican que la justicia ha decidido que «puta» no es un insulto y que pedir que te corten el cuello no es una amenaza. Y no te queda otra que aceptar. Si se aceptara cada denuncia como esta colapsaríamos aún más los tribunales. Al fin y al cabo, es Twitter. Por la calle nadie te ha dicho nunca semejante cosa. Así que sigues a lo tuyo.

Y hace dos días escuchas al ministro del Interior decir que hay que investigar Twitter porque es un lugar donde se insulta y amenaza. Y lees que detienen a un joven por insultar e «incitar a la violencia en las redes sociales». Debe ser que el ministro se acaba de abrir una cuenta en la red. Y por eso no ha podido leer cosas anteriores contraPilar Manjón, Irene Villa y mucha otra gente. Es posible. O debe ser que no todos somos iguales.

Hipòcrites

Vicent Partal

Un grup de nazis ataca uns xiquets durant la concentració d'Escola Valenciana a Benirredrà i la policia deté un usuari de Twitter de Borriana, d'esquerres. Els feixistes del GAV fins i tot es permeten d'agrair a la policia les atencions que els havia dispensat mentre assetjaven la concentració escolar. És normal això? Desgraciadament, sí, però no hauria de ser-ho de cap manera.

Fa dies Mònica Oltra va haver de veure el ple de les Corts Valencianes des de fora. L'enfrontament amb el president Cotino ja és, en si, una vergonya, però és una vergonya especialment feridora perquè demostra l'enorme hipocresia del PP. La meitat dels diputats del Partit Popular són encausats i, malgrat això, no els han aplicat cap mesura. Més i tot: l'incident va començar pels insults de Rita Barberà, a qui ningú no ha demanat tampoc cap responsabilitat. A Oltra, en canvi, sí.

No és pas l'únic cas. M'ha esbalaït el debat sobre les xarxes socials que el PP ha posat sobre la taula, arran de l'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó. Ara resulta que volen impedir insults i comentaris els mateixos que cada dia, des de fa mesos, omplen les xarxes socials d'insults i comentaris. Ara volen fer-nos creure, per exemple, que és insultant dir una obvietat com ara que l'assassina és una militant del PP. I això ho pretenen els mateixos que han magnificat fins a l'infinit el cas Navarro, per exemple. O que s'han omplert la boca per a parlar de crispació en el cas de Catalunya i en canvi han negat que n'hi haja en el cas de Lleó, malgrat els tres trets.

En trobaríem milers d'exemples en tots els nivells de govern. La hipocresia del Partit Popular, en qualsevol terreny, és de rècord. I la fatxenderia també. El problema que tenen, però, és que ja és una hipocresia inservible o escassament eficaç. Simplement perquè n'han abusat massa i al final no poden tapar tantes contradiccions solament amb crits i escarafalls exagerats. Ni que sigues el PP.

La gran coalició ja existeix

La gran coalició ja existeix

"Així s’ha teixit la gran coalició. I ni al PP ni al PSOE no els convé trencar, però tampoc canviar de format: ja els va bé aquesta simulació d’alternança"

  Jofre Llombart

Felipe González ha llançat un dard enverinat contra "l'Aturem Rajoy” del PSC-PSOE en plantejar la possibilitat d’una gran coalició entre el seu partit i el PP. No és la primera vegada que els socialistes fan una campanya a la contra: encara es recorda el cèlebre “Si tu no hi vas, ells tornen” però el lema del 2012 era encara més explícitament negativista: “No a la independència, no al centralisme”. No és la primera vegada que ho fan però sí podria ser la última: si al PSOE se li ocorregués donar suport a un govern del PP, els estrategues de comunicació del PSC hauran d’imaginar-se nous missatges.

El cas és, però, que la gran coalició entre el PP i el PSOE ja existeix des de fa anys. Només cal rememorar l’estiu del 2011, aquell mes d’agost en què Merkel truca a Zapatero i Rajoy i els diu que el deute espanyol el decidirà la Unió Europea, és a dir, els bancs alemanys. Espanya perdia sobirania en favor d’Europa i aquesta pèrdua quedava consagrada a la Carta Magna. I aquesta retallada la van segellar PP i PSOE junts.

Però després va venir “el desafío soberanista” i el pacte tàcit -però profund- entre PP i PSOE avui dia es manté. Cada dia l’amic@eduardvoltas ens diu “bon dia” publicant una portada de l’ABCen què es titula una entrevista a Alfredo Pérez Rubalcaba: “Rajoy sabe que para temas de estado siempre puede contar con el PSOE”. Evidenment no basaré la teoria d’aquest article en aquest tuit quotidià, però sí és la foto que ho ilustra. I només cal recordar la última demostració científica: el 8 d’abril, i malgrat tots els matisos que hi vulguin posar uns i altres, el PP i el PSOE van votar junts, coaligats, associats, en bloc, contra el traspàs a Catalunya perquè pugui convocar referèndums. A vegades cal repetir les coses perquè la memòria tuitera és molt curta: el PSOE va votar juntament amb el PP perquè Catalunya no pugui convocar referèndums; ni independència, ni autodeterminació: el traspàs d’una competència.

A Madrid hi ha una tradició no escrita que es palpa a molts edificis públics; la tradició de passadissos o despatxos. Es tracta de milers i milers de persones de l’administració que fa molts anys que no s’han mogut de tots dos llocs, però hi van en funció de qui governa. Si són persones pròximes al PSOE, quan el PSOE mana ocupen càrrecs. I quan el PSOE perd, mantenen la seva plaça pública al passadís, sense cap feina assignada i amb el consentiment del seu cap, que serà de l’equip contrari. I passa exactament igual, però en sentit invers, amb simpatitzants del PP incrustats en ministeris, direccions generals, empreses públiques i altres ressorts de poder. I quan hi ha canvi a La Moncloa, tot torna a canviar. I així des del 1978. Aquesta gent és molt nombrosa i molt poderosa perquè els ministres passen però els alts funcionaris no. I són aquests els principals interessats amb què no es trenqui el bipartidisme espanyol perquè els hi va l’status quo: o quatre anys manant i cobrant plus o quatre anys rebent un sou sense saber ben bé a canvi de què.

Però no cal anar a aquest detall: The grand coalition, Die Grosse Koalition, La Gran Coalición és un fet a Espanya des que el 1978 Alianza Popular i PSOE van pactar que per fer i per canviar la Constitució cal el concurs de tots dos. La reforma constitucional es va fer d’una manera molt fèrria però fins ara, quan el PSOE ha hagut de simular que vol un estat federal, no se n’ha visualitzat aquest hermetisme.

I així s’ha teixit la gran coalició. I ni al PP ni al PSOE no els convé trencar, però tampoc canviar de format: ja els va bé aquesta simulació d’alternança. Formalment, uns estan al govern durant un temps i els altres estan a la oposició, però en grans qüestions (lluita contra ETA, reforma alemanya de la Constitució o oposició al dret a decidir) la coincidència és plena, que per això són “partits d ‘Estat”. Això vol dir que no es fan tasca d’oposició? I tant, però només per accelerar aquesta alternança: els casos GAL, Filesa, Prestige, Bárcenas i Gürtel busquen forçar el canvi o endarrerir-lo una mica, però en el fons de l’Estat, la fortalesa de l’entente PP-PSOE és igual de forta com ho és entre socialdemòcrates i conservadors a Alemanya. Allà, però, són més transparents.

Fixeu-vos que quan dilluns se li va preguntar per aquesta qüestió a Alfredo Pérez Rubalcaba va rebutjar la fòrmula del govern de coalició però perquè a Espanya “no hi ha tradició”. No per motius polítics, sinó perquè “no hi ha tradició”. Heus ací el quid de la qüestió: a Espanya “no hi ha tradició” de gran coalició, per tant no se’n fa. A Espanya “no hi ha tradició” de fer mocions de censura, per això no se’n fan. A Espanya “no hi ha tradició” de plegar i per això Rajoy i Rubalcaba continuen actius 30 anys després. I evidenment, a Espanya “no hi ha tradició” de deixar votar a les nacions i per això no ho han permès mai.

El "fracking" colonial

El "fracking" colonial

"El “fracking” colonial no té mai aturador, perquè està presidit per la misèria moral dels que menyspreen tant els pobles sotmesos com els habitants del seu propi territori"

    Julià de Jòdar 

Ja és de general coneixement que els senyors de la plataforma extractiva Castor han jugat a injectar vuit milions de metres cúbics de gas sobre un jaç que no els podia absorbir per falta de porositat amb la benigna intenció de multiplicar-ne per tres l’extracció dels fons marins del “golfo de Valencia” (de la resta de golfos valencians, ja se n’ocuparà la justícia, que el poder tindrà cura d’absoldre´ls). Que, mentrestant, s’hagin produït terratrèmols; que durant mesos s’hagi amagat un informe que els relacionava amb la injecció de gas; i que no se sàpiga qui va donar el vist i plau des dels ministeris a la continuïtat del desficaci, tot plegat no és sinó la manifestació de l’esperit colonial amb què són tractats els afers d’aquesta part mediterrània de l’Estat sotmesa a la constitució espanyola. Diré més: amb un esperit colonial de sotsprefecte, perquè, com que tot això està succeint en “aigües de ningú”, o sigui, de “frontera” (com a la novel.la de Joan Todó, “L’horitzó primer”), el govern regional valencià, a mans del PP, no hi vol fer res, mentre que el govern regional català no hi pot fer res (si voluntat n’hi hagués). Com de costum, ha estat la mobilització de la gent del país que hi ha plantat cara creant una mena de “contraplataformes”, com Aturem el Fracking, en defensa de la terra, per aturar el neocolonialisme depredador, i per posar en dubte la submissió del treball als dictats del capitalisme especulatiu. (No per casualitat es parla de 1.700 milions d’euros d’indemnització a l’empresa de Florentino Pérez, rei de la llotja del Bernabeu, en cas que s’hagués de desmantellar la plataforma marina aixecada enfront de Vinarós.)

¿És una posició casual, aquest “fracking” colonial? De cap de les maneres: es tracta d’una ideologia d’Estat, aplicada sistemàticament per cobrir qualsevol esdeveniment que tingui a veure amb el conjunt dels Països Catalans. ¿O no és un intent de “fracking” colonial, la persecució sistemàtica i planificada de la llengua? ¿O la construcció del corredor mediterrani enfront de l’anomenat “corredor central” i la dilapidació de l’AVE? ¿O la corrupció com a tècnica política per posar en dubte la necessitat del poder propi entre la gent? ¿O la comparació entre el procés independentista del Principat i el desordre neoimperial d’Ucraïna? ¿O l’ús farisaic dels comentaris sobre les declaracions de Raimon? Tot plegat amb l’expressa i malèvola intenció de traçar una línia virtual de falla tectònica a còpia d’esmentar-la i propagar-la per crear els efectes perseguits: la fractura real de la nació i, dintre de cada part de la nació, la fractura entre la pròpia gent. El “fracking” colonial no té mai aturador, perquè està presidit per la misèria moral dels que menyspreen tant els pobles sotmesos com els habitants del seu propi territori. I no és de menor importància, per als seus designis, la captació d’agents a la colònia mateixa, tant si en són conscients com si no: performadors d’opinió, manipuladors d’enquestes, difusors d’insídies, ànimes de càntir especulatives, emissaris de la por, mòmies rescatades dels mausoleus patricis, ventrílocs rellogats a tant la funció, infusoris de fundacions en fase hiperactiva... Com a la del Senyor, tothom hi té cabuda, a la vinya catalana. Democràtics que som. O “democratítics”. Perquè vagin dient.

Navarro ha de plegar

Navarro ha de plegar

    Salvador Cot

Pere Navarro ha de dimitir perquè ha mentit. Ara sabem que quan va negar a Josep Cuní que la dona entrés a la catedral estava mentint ell, i no pas La Torre i també sabem que la senyora en qüestió és una persona de caràcter inestable que ara fa un any va organitzar un episodi semblant quan no li va funcionar el caixer automàtic d'una entitat bancària. Sembla que en aquell cas el director de l'oficina no li va dir "ja t'has pres la pastilla?" i la cosa no va anar a més.

Però ha de plegar, també, perquè ha aprofitat un cas ínfim i sense relació amb el procés polític per acusar el conjunt de les forces sobiranistes -i fins i tot el president Artur Mas- de crear un "clima de crispació" on només hi havia oportunisme de partit per part del propi Navarro. Quan a la cadena SER li van preguntar sobre les motivacions que atribuïa a la dona que el va agredir, Navarro va dir, literalment, que "aquest clima de crispació, quan es mou, quan determinats partits alimenten un discurs que no és de diàleg, sinó justament el contrari, quan s'enroquen les posicions..., hi ha persones que són molt sensibles que es fanatitzen, i quan veuen algú que crida al diàleg, a la concòrdia, a l'acord, creuen que és un enemic del procés. O com quan uns energúmens assalten la seu de la Generalitat a Madrid, també pensen que ataquen a un altre enemic". La comparació de la senyora de 63 anys amb l'assalt dels falangistes a Madrid és d'antologia.

Navarro ha de plegar perquè, en cas contrari, s'haurà d'aferrar a que una dona sexagenària li va dir fa molts anys que la bandera catalana estava bruta i que aquest fet trivial demostraria que el clima està crispat per culpa de la consulta del 9-N. I això no s'ho mereixen ni la societat catalana, ni els votants del seu partit, ni tan sols els delegats del PSC que el van elegir.

Per cert, passaran a la història les declaracions de Navarro, vint-i-quatre hores després, assegurant que encara li feia mal la plantofada d'una senyora de 63 anys i 1'60 d'alçada. De debò que vol acabar així, el socialisme català?

Els idiotes

Els idiotes

"No crec que vinguessin poble per poble, casa per casa, escamots de la burgesia amb una xeringa per inocular-nos el virus del catalanisme"

   Francesc Canosa

Hola, sóc un idiota. Sóc un idiota, un cretí, un estúpid, un totxo, un curt de gambals. Demano perdó a tothom per ser així. Perquè sí, perquè mira, perquè no arribo. Perquè tinc cervell d’escarola de migdiada d’estiu. Demano perdó al món, a tothom, perquè jo no sóc de la burgesia catalana. Ja ho he dit. Jo sóc català de tros. Ni tant sols em sento independentista. Sóc català a la manera de Joan Sales: “Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec”. Ras i curt. Però sóc com un criminal. Sota sospita. No puc dir res. No puc sentir. Perquè sóc una criatura creada al laboratori. Sóc un invent genètic de la burgesia I+D. Gu, gu, ga, ga... Sóc un infant replicant a qui els blade runner em tusten el culet.

És trist viure així. Passo els dies posant-me oli a l’engranatge. I m’arreglo a mitges amb quatre hòsties que em foto amb la clau anglesa. Tot a lloc. Però, ai, no sé perquè sóc un robot que de cop i volta li floreixen els sentiments. Com uns fogots. Mira, aprofito per rostir uns pollastres, que em queden ben bons. Com que sóc retardat sempre vaig tard. Justejo qui sap lo. I llegeixo lo de fa setmanes com si passés avui. Visc liofilitzat. L’altre dia llegia això que va publicar l’escriptor Javier Pérez Andújar que deia que “Ser español es de pobres”. Ai, jo sóc un robot. Però tu Javier que ets més humà ens deies que et picava això que UGT I CCOO fessin costat a Òmnium pel dret a decidir. Que això d’Òmnium és l’oligarquia, la burgesia, lo dimoni enforquillat, la maldat consagrada dels més dolents del món mundial. Ai, ai, sóc un robot. Com que en Quim Torra és un replicant més avançat que jo ja t’ho va dir clar. Però jo sóc idiota. No sé si ho havia dit ja això? Doncs això, que sóc idiota. Iiiidioootaaaa...

Sóc un ruc amb orelles de vímet i amb ferradures de drap. Ihà-ihà. Jo sóc d’aquests. Dels que a casa tenim el “Calendari dels Pagesos”. Res, res, quatres fulles mal comptades que es continuen publicant des de 1861. Res, coses per carnussos com nosaltres. Ens diuen coses d’aquestes imbècils de si Sant Jaumot de l’Estaquirot fa el mercat del bròquil confiat el 13 de maig; que si el preu de la rata escabetxada ha pujat enguany perquè hi hagut un atac d’un escamot de gats; que si et talles els cabells al -0,5 per la lluna minvant pessigant tindràs cabellera tota l’eternitat; que si Sant Pedrol de les Campanes ens ha fotut un miracle i ens ha deixat una porca de blat de regal... Res, coses d’analfabets. Res, coses del poble. De la major part de la població catalana. Però, noi és el que teníem. No teníem res més. Al país no hi havia res. Passem-nos pel forro els Jocs Florals Garden Center, els llibres de poesia amb títols com “De bell antuvi llurs quelcoms”, i tot el que vulguis.... tot plegat no val un ral. Coses de quatre gats escaldats. El “Calendari dels Pagesos” sí que és important: va ser lo nostre tele notícies, lo nostre twitter, lo diari de masses quan no hi havia masses, quan tots campàvem com conills espantats. Era de tots. Era la xarxa social. Era el país pop. Perquè we are the pop. Tota la gent popular llegint com podia. Ja veus que devem ser ben idiotes perquè una cosa (de les centenars que hi havia!!) per a tot el país humil, de el país humil, es continuï publicant des de 1861 i en català. I encara es va aguantar fins al 1941 en català. L’argumentació dels editors era bona: deien que els pagesos no entendrien que es posés “guisante” en comptes de “pèsol”. Però el 1941, guisante... fins 1976. Això ja et diu si som un país, o no.

Però havíem quedat que n’hi ha que som idiotes. Clar, hem estat creats per la burgesia. Com bé va dir el 1967 Jordi Solé Tura a Catalanisme i revolució burgesa. Ai, els fogots.... Com pot un llibre que van llegir quatre gats sectaris fer tant mal? D’aquesta obra de ciència ficció encara en paguem les verinoses i mentidores conseqüències. Bàsicament el que diu la cosa és que el catalanisme és un invent de la burgesia. Vaja, que més del 90% de la població catalana no existim. Vaja, que només ets català, catalanista, si ets burgès. Genocidi de paper, llibre de falsedat immensa perquè és científicament i sideralment demostrable que el catalanisme no se l’inventa la burgesia. Molts ho sabem: des dels que portem segles aquí, fins als que hi duen quatre dies. El malaurat Josep Termes, va ser dels primers que ho va demostrar històricament en els nostres dies de confusió permanent. Però clar.... què acaba quedant en l’estúpid imaginari col·lectiu de país estereotipat... Solé Tura. Novament: uns pocs juguen a explicar uns molts. Però clar, m’havia oblidat que n’hi ha que som idiotes. Perdó. Són els fogots. Sóc un replicant que només beu salfumant.

Això, som un fetus de laboratori. Tothom ho ha dit. Fins i tot el que potser ha estat el periodista espanyol més brillant d’aquest segle passat: Manuel Chaves Nogales. Això tampoc ho va saber veure. Mira que el paio era bo, brillant, panoràmic, honest, però quan va arribar aquí durant la República diu això: “El separatismo es una rara substancia que se utiliza en los laboratorios políticos de Madrid com reactivo del patriotismo, y en los de Cataluña como aglutinante de las clases conservadoras”. I anys i panys així. Home, doncs no, perquè we are the pop! Però, ai, jo sóc idiota.

Sí, potser sí que som idiotes. I molt idiotes. Molt. Però potser som idiotes mode Lars von Trier. El director danès va fer una pel·lícula que es deia “Els idiotes”. L’argument pot semblar molt idiota: un grup de gent es fa passar per idiotes, precisament, per així alliberar-se de l’opressió de la societat. Sí, segurament, nosaltres també hem fingit ser idiotes, perquè no teníem més remei, perquè no en sabíem més i per tot el que vulguis. Perquè sempre ho hem tingut tot en contra. Entre d’altres coses un estat opressor per a tots. Perquè ens hem hagut de tancar a casa. Una vida de porticons endins. Com els idiotes de la pel·lícula. Però realment no som idiotes. Perquè sabem d’on venim i venim de la puta misèria. Sí, de la puta misèria. Que venim de la mina, del tros, i de les molles. I ser català és de pobres. I, home, no crec que vinguessin poble per poble, casa per casa, escamots de la burgesia amb una xeringa per inocular-nos el virus del catalanisme. I ja no et dic fer lobotomies. Més que res perquè ja érem catalans. Ja érem catalans pop.

Ja és curiós Javier que tu puguis reivindicar les teves arrels. D’una família andalusa a Sant Adrià. Que jo et llegeixo. I m’agrada. I mira, aquest any t’han donat fins i tot el premi Ciutat de Barcelona (Felicitats!). Però, home, quan n’hi ha que reivindiquem les nostres arrels populars catalanes, que són les de la immensa majoria del país, se’ns passa, com a mínim, el talla gespa de la ignorància. Home, que n’hi ha que ho intentem llegir tot i d’altres només un bocí i a sobre ens volen explicar qui som. Ja t’ho dic jo: no som idiotes.

EL PUNY I LA MÀ

El puny i la mà

"És inevitable demanar prudència, però. Les darreres cites electorals demostren que no es pot santificar la beata demoscòpia"

       Vicent Sanchis

El misteri de la dona que va agredir Pere Navarro a la porta de la seu de Terrassa no acaba, ni de bon tros, amb l’autoria de l’atacant. Com que el primer secretari del PSC ha convertit una anècdota en categoria, ara està per veure quins efectes tindrà sobre l’ànima dels votants d’ací a dos diumenges. És ell qui ha donat tota la importància a l’incident. Ara és lícit esperar-ne les conseqüències. Fins i tot morbós.

Segons les enquestes que s’han anat fent públiques aquests dies, no n’hi haurà, d’efectes. Més enllà de la necessària i concisa ironia de Quim Monzó, les conseqüències de la denúncia del líder socialista són invisibles. El PSC manté la caiguda lliure. Segons el sondeig que ahir va publicar La Vanguardia, per exemple i per triar-ne un qualsevol, el PSC passaria del 36 per cent del vot al 17’5. Menys de la meitat. I qui en trauria profit? Tothom. Fins i tot Convergència i Unió. Els que més: Esquerra Republicana, Iniciativa i Ciutadans. Com que el PP gairebé ni es mou, segons aquestes previsions, queda clar que el votant socialista s’ha dispersat entre totes les altres opcions. I que el PSC és el partit més castigat per la nova situació política que vivim.

És inevitable demanar prudència, però. Les darreres cites electorals demostren que no es pot santificar la beata demoscòpia. En les passades eleccions al Parlament gairebé totes les enquestes donaven per descomptat que Convergència i Unió s’acostava a la majoria absoluta. La realitat va desmentir tots els càlculs. Podria repetir-se la jugada. Potser el PSC no caurà tant de tant alt. Però si aquesta vegada els sondejos no l’erren tant, la galtada que rebrà Navarro serà inequívoca i democràtica. Molt més forta que la de la feligresa terrassenca. Si els resultats finals en les eleccions europees s’acosten al que preveuen les enquestes, només hi haurà una força política en greu crisi: el PSC. Potser aquesta és la punyada que volia evitar Pere Navarro denunciant la galtada.

Jocs de mans

Jocs de mans

«No votar Ramon Tremosa és afeblir Artur Mas i reforçar Duran Lleida»

   Joan Carretero 

És un fet provat que, a partir de l'onze de setembre del 2012, el president Mas s'ha posat al davant del poble de Catalunya per a liderar el camí cap a l'anomenat "dret a decidir". Penso, sense cap mena de dubte, que tot allò que afeblixi el MH president de la Generalitat, desgasta el procés cap al referèndum d'autodeterminació del poble de Catalunya. Un líder fort pot, si arriba el cas, menar un enfrontament polític i democràtic amb l'estat espanyol i, al mateix temps, fer efectiva l'empara internacional que cal per aconseguir l'objectiu.

A les eleccions del 2012 el president ja va patir una gran patacada electoral i, malgrat aquesta situació tan adversa, en cap cas no ha fet ni una passa enrere. En aquest temps, ha aconseguit un gran consens en acordar unes preguntes per al referèndum i ha plantat cara a tota la caverna espanyola, que demana dia sí, dia també, la seva liquidació política i el seu empresonament, al govern espanyol i les seves maquinacions econòmiques, i als unionistes catalans, fins i tot a algun de confederal.

Ara tenim les eleccions europees a tocar i molts independentistes no volen votar Ramon Tremosa, atès que a la llista, entre d'altres, hi ha Unió i, per tant, Duran Lleida. Vull dir que Tremosa em sembla, de molt, el millor candidat català, el que més ha treballat aquesta legislatura a Europa, el més preparat i el més independentista de tots.

Només cal veure les altres llistes, la d'ERC sembla un revival del segon tripartit, amb un exconseller d'ensenyament defensor de fer més llengua castellana a l'escola perquè la mainada d'Olot no parla prou bé la llengua de Cervantes, per ser conscients de la gran vàlua del candidat Tremosa. Per cert, qui no ha volgut i per què una llista unitària catalana de forces netament pro-referèndum ?

Molts estem d'acord en considerar Duran Lleida com un gran enemic de la possibilitat d'esdevenir un estat lliure, atès que ell no es cansa de repetir que està absolutament en contra de la independència de Catalunya i promociona una "tercera via" tan esotèrica que ni cap instància estatal espanyola la proposa.

Arribats aquí, cal afirmar, amb tota consistència, que no votar Ramon Tremosa és afeblir Artur Mas i reforçar Duran Lleida. La nit del 25 de maig a Catalunya, a Espanya i a totes les cancelleries del món estaran pendents dels resultats de la coalició que lidera Artur Mas i mesuraran la força de l'independentisme català en funció dels seus resultats.

Qui desitja amb totes les forces que Mas s'estavelli? Evidenment, tots els partits espanyols, tots els catalans unionistes, així com tots els enemics interns d'Artur Mas. A tots aquests no els amoïna gens, ans al contrari, que guanyi ERC.

És ben cert què qui vol que descarrili aquest tren cap a la llibertat de Catalunya, vol que Artur Mas es dessagni una mica més aquest 25 de maig i que a mesura que ens apropem al 9 de novembre arribi tan nafrat que no pugui aguantar el contraatac espanyol. Duran Lleida és plenament conscient  que, amb les seves declaracions i actituts, pot fer perdre desenes de milers de vots a la coalició que encapçala CDC i ser més aprop de l'objectiu d'acabar amb les "veleitats" independentistes dels seus socis convegents.

Tots aquells independentistes que no votin Tremosa, faran molt més fort Duran Lleida. Moltes vegades em pregunto si els jocs de mans d'ERC i d'en Duran d'alguna manera no es retroalimenten.

A què juguem?