Ha sonat l’hora de resituar Catalunya
"Si es vol evitar un xoc de trens, caldrà trobar alguna tercera via entre la recessió i un “statu quo” com l’actual que ja és inservible i rebutjat"
Normalment, les editorials del Financial Times van a missa i, per això, va ser gratificant de llegir ahir el que van dedicar al nostre país. Es titulava “Es l’hora d’actuar en la crisi de Catalunya”. Segons el prestigiós diari, bíblia econòmica per excel·lència, és possible que la separació d’Espanya fos un gran error, però l’autonomia és necessària. Es de suposar que es refereix a un autogovern real i blindat contra recentralitzacions, vulneració de competències exclusives i constantment erosionat per l’administració central, el Tribunal Constitucional i d’altres jurisdiccions dedicades a desvirtuar, aigualir, duplicar o amorrea l’Estatut com si no fos vigent aquí el principi de “pacta quantumquique nuda, servanda sunt”. Segons el rotatiu londinenc, Catalunya és l’ombra que plana sobre el futur polític d’Espanya sense que s’albiri cap senyal de resolució sobre la demanda de independència formulada per milions de ciutadans catalans.
Ja fa segles que aquest debat va fluctuant, però és ara, amb 7,5m. d’habitants que la reivindicació secessionista es planteja amb més energia que mai. L’estimació és que un 75 % dels catalans volen un referèndum sobre aquesta qüestió. I les motivacions, a part de la historia, la cultura i la llengua pròpia són principalment econòmiques. Durant moltíssims anys els seus impostos s’han dedicat a ajudar la resta de l’estat espanyol. I el sentiment és de que el rescat dels altres territoris a costa seva és cada vegada més dolorós. Segons el F.T., Mariano Rajoy sosté que un referèndum de consulta seria contrari a la Constitució del 1978. I al reves del que han fet els britànics amb Escòcia, el parlament no ha autoritzat el recurs a les urnes cosa que obligarà a trobar alguna via de sortida per a un sentiment popular tan intens.
Si es vol evitar un xoc de trens, caldrà trobar alguna tercera via entre la secessió i un “statu quo” com l’actual que ja és inservible i rebutjat. No hi fa res que hi pugui haver algun risc (menys que a Escòcia) de cara a la UE, la moneda, etc., el que caldria seria modificar la Constitució en clau molt més autonomista i garanties de respecte a les noves atribucions sense deixar-los a expenses d’un govern central insadollable i “inassequible al desaliento como las viejas falanges de Galicia”, a l’hora de recuperar poders i no suprimir organismes que ja no són legals a Madrid si, p. ex. el comerç i el Turisme han estat ja traspassats. Caldria també tenir un regim fiscal que reduís l’espoli d’un dèficit excessiu i desproporcionat que converteix la solidaritat en un abús que situa als receptors d’ajudes en una posició de més riquesa que els donants i que trenca l’elemental criteri d’ordinalitat que no permet col·locar el que fa les aportacions per sota del que se’n beneficia. I evidentment un mínim del 8% del PIB transferit cada any als menys productius és un tracte insuportable. A part, que clama al cel que els serveis públics de Catalunya estiguin infrafinançats en odiosa comparació amb les altres zones beneficiades.
Finalment, que Rajoy no es faci il·lusions, perquè encara que hi hagués una recuperació econòmica, cosa no previsible ni en 10 anys, no quedaria apagada la reivindicació de la nació catalana. No es per tant, un caprici efímer i passatger, sino una autèntica reivindicació. El cap de govern espanyol ha de cercar una fórmula harmònica, perquè seria estúpid per part seva amagar-se darrera la Constitució i argumentar que la Carta Magna (per cert, ja modificada sempre ha calgut) bloqueja qualsevol sortida. Es hora d’entendre que no es intocable i que pot donar cabuda a moltes reivindicacions catalans que mereixen rectificacions.
Mentrestant, el govern del PP va implantant el capitalisme de convivència caracteritzat per les participacions encreuades a través de les quals la patronal aplica la mútua del control capitalista. Ara mateix hi ha unes imputacions contra ADIF (RENFE) i Corsan, principal receptora de contractes ferroviaris i amb domini de la família Corsini (CORSAN), cognoms del president de RENFE a l’època d’Aznar. Per part seva, la ministra Bàñez menteix com un villac quan diu que Catalunya ha rebut més de la Seguretat Social del que ha cotitzat. No estem per bromes ni per jocs malabars d’anys i xifres. Ni per la ministra Pastor que segueix aportant allò que s’ha compromès a Catalunya mentre malbarata recursos a zones de trens sense passatgers, autopistes que paguen els demès per falta de trànsit, aeroports sense avions i persistència en frenar el corredor mediterrani i en ressuscitar l’eix central Saragossa-Comfranç que la UE no vol i no subvenciona. I, sobretot, va rebutjar d’aplicar peatges a l’M-50 com a solució per a la nacionalització de les nombroses autopistes que encerclen Madrid. Que allò és un dret i allà no hi ha costum de pagar. En canvi a Catalunya són masoquistes i paguen sense remugar. En fi, resignació germans i a les europees “vota bien i no mireis a quién”.
Ja fa segles que aquest debat va fluctuant, però és ara, amb 7,5m. d’habitants que la reivindicació secessionista es planteja amb més energia que mai. L’estimació és que un 75 % dels catalans volen un referèndum sobre aquesta qüestió. I les motivacions, a part de la historia, la cultura i la llengua pròpia són principalment econòmiques. Durant moltíssims anys els seus impostos s’han dedicat a ajudar la resta de l’estat espanyol. I el sentiment és de que el rescat dels altres territoris a costa seva és cada vegada més dolorós. Segons el F.T., Mariano Rajoy sosté que un referèndum de consulta seria contrari a la Constitució del 1978. I al reves del que han fet els britànics amb Escòcia, el parlament no ha autoritzat el recurs a les urnes cosa que obligarà a trobar alguna via de sortida per a un sentiment popular tan intens.
Si es vol evitar un xoc de trens, caldrà trobar alguna tercera via entre la secessió i un “statu quo” com l’actual que ja és inservible i rebutjat. No hi fa res que hi pugui haver algun risc (menys que a Escòcia) de cara a la UE, la moneda, etc., el que caldria seria modificar la Constitució en clau molt més autonomista i garanties de respecte a les noves atribucions sense deixar-los a expenses d’un govern central insadollable i “inassequible al desaliento como las viejas falanges de Galicia”, a l’hora de recuperar poders i no suprimir organismes que ja no són legals a Madrid si, p. ex. el comerç i el Turisme han estat ja traspassats. Caldria també tenir un regim fiscal que reduís l’espoli d’un dèficit excessiu i desproporcionat que converteix la solidaritat en un abús que situa als receptors d’ajudes en una posició de més riquesa que els donants i que trenca l’elemental criteri d’ordinalitat que no permet col·locar el que fa les aportacions per sota del que se’n beneficia. I evidentment un mínim del 8% del PIB transferit cada any als menys productius és un tracte insuportable. A part, que clama al cel que els serveis públics de Catalunya estiguin infrafinançats en odiosa comparació amb les altres zones beneficiades.
Finalment, que Rajoy no es faci il·lusions, perquè encara que hi hagués una recuperació econòmica, cosa no previsible ni en 10 anys, no quedaria apagada la reivindicació de la nació catalana. No es per tant, un caprici efímer i passatger, sino una autèntica reivindicació. El cap de govern espanyol ha de cercar una fórmula harmònica, perquè seria estúpid per part seva amagar-se darrera la Constitució i argumentar que la Carta Magna (per cert, ja modificada sempre ha calgut) bloqueja qualsevol sortida. Es hora d’entendre que no es intocable i que pot donar cabuda a moltes reivindicacions catalans que mereixen rectificacions.
Mentrestant, el govern del PP va implantant el capitalisme de convivència caracteritzat per les participacions encreuades a través de les quals la patronal aplica la mútua del control capitalista. Ara mateix hi ha unes imputacions contra ADIF (RENFE) i Corsan, principal receptora de contractes ferroviaris i amb domini de la família Corsini (CORSAN), cognoms del president de RENFE a l’època d’Aznar. Per part seva, la ministra Bàñez menteix com un villac quan diu que Catalunya ha rebut més de la Seguretat Social del que ha cotitzat. No estem per bromes ni per jocs malabars d’anys i xifres. Ni per la ministra Pastor que segueix aportant allò que s’ha compromès a Catalunya mentre malbarata recursos a zones de trens sense passatgers, autopistes que paguen els demès per falta de trànsit, aeroports sense avions i persistència en frenar el corredor mediterrani i en ressuscitar l’eix central Saragossa-Comfranç que la UE no vol i no subvenciona. I, sobretot, va rebutjar d’aplicar peatges a l’M-50 com a solució per a la nacionalització de les nombroses autopistes que encerclen Madrid. Que allò és un dret i allà no hi ha costum de pagar. En canvi a Catalunya són masoquistes i paguen sense remugar. En fi, resignació germans i a les europees “vota bien i no mireis a quién”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario