Monoleg Ser o no ser. Toni Albà. Assemblea Nacional Catalana

Elisenda Paluzie a Singular TV

Ramoncín parla sobre el català al Catalunya Opina

CATALUNYA, NOU ESTAT D'EUROPA

The History of Catalonia and Catalan Countries

2014 - Independència de Catalunya

'Hòbbits' escoltant Catalunya Ràdio

Francesc Canosa


El Front d'Alliberament Hòbbit (FAH) ha emès un comunicat després de l'article que va publicar el matemàtic i exalt càrrec del PSOE César Molinas. Aquest home de finances diu que “el model de societat de l'independentisme menestral sembla inspirat en el poble dels hòbbits”. El FAH nega rotundament que la societat catalana estigui inspirada en ells i també desmenteix qualsevol contacte, ja sigui carnal o espiritual, amb els catalans. La resposta dels hòbbits està basada en proves pràcticament irrefutables. I és molt possible que el senyor Molinas desconegués aquestes informacions: els hòbbits no existeixen. Ho sentim. Són éssers fantàstics, de ficció, com l'Ós Yogi i la Rata Renata. Així, com és que en un article seriós ens compara amb organismes inexistents? No ens pot comparar amb holandesos, suïssos, californians? Vol dir que si emulem els hòbbits és perquè no existim? Perquè, tot i ser imaginaris, de quins hòbbits parlem? Avui molta gent coneix aquests individus d'orelles punxegudes i peus peluts: surten a pel·lícules, videojocs, còmics, etc. Però els paios neixen el 1937 del llibre de l'escriptor britànic J.R.R. Tolkien. Es pot entendre a través d'una criatura irreal de fa 77 anys el que passa a Catalunya avui? Vull dir que per treure l'entrellat d'alguna cosa potser que ens vegi, o ens compari, amb éssers fidelment reals: com ara les formigues. 130 milions d'anys a la Terra. 12.000 espècies. 26 subfamílies. 385 gèneres... i encara ningú les ha anihilat. Mentrestant, els seus col·legues dinosaures, gegants, forçuts, hegemònics, salvatges, ja han desaparegut de tot planeta. Per què? Centenars d'anys d'història i ara tan sols neix una pregunta. Malgrat anissos i confits no ho entenen. No ho entendran. Perquè NO vol dir: Negació i Obligació. No: ja sia amb navalla o pandereta. Perquè, per exemple, si prohibeixen Catalunya Ràdio al País Valencià no és pas perquè emet en oestron, la llengua dels hòbbits, oi? No, no.

Assemblea Nacional Catalana: "Junts ho farem possible"

Assemblea Nacional Catalana: "Junts ho farem possible"

País Valencià: la censura interminable. Ara li ha tocat a Manel Rodríguez-Castelló

Escric aquestes ratlles encara una mica més irat, com si fos possible anar més rabiós del que les nostres pudentes elits econòmiques i polítiques em provoquen cada dia. Després del tancament de TV3 fa un parell d'anys a mans del mamarratxo Francisco Camps, l'engolat furta-vestits, el tall de RTVV comandat per Alberto Fabra, el moniato xupla-nyores, borrec de la FAES, i el tall de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, ara el diari LEVANTE-EMV censura la petita i honesta columna que durant 16 anys l'escriptor Manel Rodríguez-Castelló ha anat edificant pacientment amb un català preciós i impecable i una temàtica sempre atenta a la realitat valenciana. Les seues columnes eren una d'aquelles poques coses que justificava comprar encara un diari abocat a la desfeta.
Mentre el diari i la TDT del mateix nom i amo -el senyor Moll, propietari de Prensa Ibérica- s'afanyen a recollir les despulles del tancament informatiu valencià, a fer caixa amb les properes Falles sense Canal 9 i a afalagar el reaccionarisme valencià, homes com Manel i altres intel·lectuals catalanoparlants i catalanoescrivents destorbem davant la darrera ignomínia d'un diari que ha perdut l'escàs crèdit que conservava davant la gent que pensa.
Demane a tots els escriptors, periodistes i activistes culturals que teniu un blog que feu córrer per les xarxes digitals el que el Levante no ha volgut publicar.

Per això, crec que el millor que puc fer per a solidaritzar-me amb Manel -em podria haver passat a mi que ja me n'han passat unes quantes així en aquest territori d'inquisidors- és reproduir amb el seu permís el text que ens ha enviat a uns quants col·legues de ploma i les dos columnes que ja no apareixeran mai al Levante-EMV. Aprofite aquest escrit per retre el meu reconeixement a Montse Anfruns,una altra pèrdua irremeiable.

I ara el que ha escrit Manel Rodríguez-Castelló:

 Amigues i amics, per si és del vostre interès us envie la columna que Levante-EMV no va voler publicar la setmana passada al·legant que era un tema personal (!). Jo n'he dit censura, amb el precedent d'un altre de dedicat a Alfonso Rus que tampoc no em van publicar. Quan ja havia enviat la columna de demà, en homenatge a Montse Anfruns, l'encarregat de la secció m'ha fet saber que havien decidit prescindir de les meues col·laboracions per la "deslleialtat" d'haver fet pública la censura al meu bloc. Després de setze anys dol una miqueta haver de dir adéu en tals circumstàncies, de manera que preferesc dir-vos gràcies per la vostra atenció i fins ara. Salut.
Manel


Onoris causaManel Rodríguez-Castelló

Em pregunte si l'opacitat i arbitrarietat que solem atribuir al món de la política i les seues institucions no necessita com l'aire que es respira l'opacitat i arbitrarietat simultànies de l'economia, no ja a gran escala, per descomptat, sinó en la de les petites transaccions diàries. Causa i efecte? Ou i gallina? O complementarietat que ens fa la vida més difícil i en trau bon profit, que d'això es tracta. Els reportaré un cas kafkià, real i personal, que m'ha passat amb ONO, com els passa a tants veïns en els seus contactes amb la cara oculta de la publicitat, l'economia pura i dura i les empreses dites de serveis. La qüestió és la següent: ONO em cobra per uns serveis que no he sol·licitat ni rebut per valor d'uns 70 euros. Com que es tracta d'un error, confie que ho solucionarem amb trellat en un tres i no res. Després de múltiples peripècies (els estalvie la part lingüística de l'abús de poder) i de no sé quantes estúpides sintonies d'espera, una veu de senyora que habita en algun lloc de la galàxia invisible i el nom de la qual ignore, em diu que la meua reclamació és desestimada perquè a ella li consta la comanda i l'entrega (ignore també de quina manera li consta tot això en el seu més enllà) i que no em tornaran els diners de cap manera. Em preguntar-li amb intenció si la sol·licitud havia estat realitzada des del telèfon de casa que en aquell moment fèiem servir, em respon que es pot tramitar des de qualsevol lloc i que només has de dir nom i DNI.
–Però això ho pot fer una criatura! Són coses de domini públic. Com és que no verifiquen la identitat del client quan fa una comanda, rep l'article i se li passa la
factura?
–Em tem que algú ha suplantat la seua identitat.
–I això és molt greu? Aquest matí m'he mirat a l'espill i no he notat res.
–Jo de vostè aniria a la policia. Bon dia.
Una empresa de comunicació incomunicada, amagada sota veus impertorbables i anònimes; especialistes en fibra òptica incapaços de veure la falsa comanda d'un
client fantasmagòric, o simplement un robatori que es pepetra cada dia i que
alimenta l'opacitat del sistema i la indefensió del ciutadà. Els sona? A mi m'han
volat els diners, el telèfon fix i internet (comprendran que després del desgavell,
me n'havia de donar de baixa), però ONO perd molt més. Temps al temps.

LA VEU
Manel Rodríguez-Castelló

Quasi al mateix temps en què consumaven l'enèsim atac a la llibertat d'informació i d'expressió tancant les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al
País Valencià, Montse Anfruns queia derrotada per la dalla implacable de la mort.
Miserable sincronia la que ens segava dues veus precioses d'un sol colp i ens  deixava més nus enmig de la intempèrie desolada d'aquest temps. Feia a penes
deu dies que, traient les últimes forces del seu cos exhaust, l'actriu, cantant i  poeta, flanquejada per Isabel Robles i Pere Bessó, presentava el seu llibre Els plecs íntims, corprenedor testament poètic i vital, en la càlida tensió de la sala plena de gom a gom de Ca Revolta. Montse havia nascut a Guardiola de Berguedà i crescut a Tarragona abans d'instal·lar-se, ben jove, a València, on exercí la catalanitat del nostre laberint amb la senzillesa de qui es definia dona d'arrel com l'antiga olivera, atenta a construir ponts de sensibilitat i tendresa on d'altres només hi caven fosses i estultícia. Potser és aquest, en consonància amb la bellesa i profunditat del seu art, el tret que més bé la identificava: la manera com regava d'amor tots els llocs per on passava. Montse Anfruns ha estat molts anys lliurant la seua particular batalla contra la mort, enmig del dolor i la consciència que coneix les fites, i no li recorde ni un moment sense el seu somriure ni l'halo de pau i enteresa que la voltava. La poesia, sense la seua veu, perd la rapsoda més clara, la força del cant que puja des de la terra. Ací morim i també ens maten, ens condemnen al silenci, ens persegueixen amb la seua fòbia anticatalana i els seus privilegis de classe
depredadora, amb la porra de les seues multes i el mànec de la paella de les seues lleis. La memòria de l'amiga, però, també és aliment d'energia i esperances, fidelitat a l'arrel de les veus més autèntiques. "Sense braços, / sense muscles, / sense pit / em deixaran, / i amb l'ànima defensaré la casa del meu pare. / Em moriré, / es perdrà la meua ànima, / es perdrà el meu llinatge, / però la casa del meu pare / restarà / dempeus". Com Gabriel Aresti, Montse Anfruns ens llega la més bella lliçó de vida i veritats de paraules per continuar el difícil viatge, la prova indeleble de la seua fidelitat. Sabem, com ella, "el mal que fa l'agulló de l'aranya".
Ens volen privar de totes les veus i del dret d'existir lliures, ens maten. Però cal  mantenir-se dempeus amb tota l'ànima fins que "No hi haurà cap més lluna" i "El
foc encendrà l'aigua".

Manel Rodríguez-Castelló
manel.rodriguez.castello@gmail.com

una selecció de la meua poesia a
http://www.cervantesvirtual.com/bib_autor/manelrodriguez/
columnes i altres escrits
http://lapedraielmarge.blogspot.com/

La resistència catalana

Quim Torra


Avui és 23 de gener de 2014. Tal dia com avui, fa 75 anys, sortia del Palau Robert, fugint de la imminent entrada dels feixistes a Barcelona, un bibliobús amb alguns dels escriptors i intel.lectuals més importants de la nostra història contemporània: Francesc Trabal, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, etc. L’endemà, un camió s’enduia cap a l’Empordà Xavier Benguerel i Domènec Guansé, que s’acabarien trobant amb les famílies de Pompeu Fabra i Rovira i Virgili un parell de dies després a l’Agullana, convertida en la capital cultural i política del tros de Catalunya no envaït. Els feixistes van esperar al dia 26 de gener, data de celebració de la gran victòria catalana a Montjuïc el 1641, quan el comandant en cap dels catalans, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tamarit, escombrà les tropes espanyoles de Felip IV, dirigides pel Marquès de los Vélez. El 26 de gener, doncs, a la tarda, els prop de cent mil soldats de les tropes comandades pel general Yagüe van anar ocupant la ciutat bombardejada, exhausta, vençuda. Tot havia ant molt ràpid des de la derrota de la batalla de l’Ebre. No quedaven forces. El 10 de febrer l’exèrcit de Franco arribava a la ratlla que separa un mateix país. Començava pels catalans una altra nit desoladora, fosca com la gola del llop.

He estudiat amb relativa profunditat els anys d’exili, sobretot els primers anys del gran èxode. He llegit molts articles que traspuen una nostàlgia infinita, una pèrdua punyent, en les desenes, centenars de publicacions que es van editar arreu del món. He pogut conèixer alguns exiliats i molts fills de la diàspora. He sentit, doncs, de primera mà, com es van viure aquells anys en què la pàtria va fer-se errant: els anys de la II Guerra Mundial, la il·lusió del retorn a casa amb el triomf aliat, la terrible desesperança de l’exili dels anys cinquanta, etc.

És una de les més estranyes peculiaritats catalanes: la pàtria com abstracció, sense un arrelament físic, gairebé com un pur producte intel·lectual, tan allunyat del heimat alemany. He admirat el coratge i la dignitat dels qui, com Pompeu Fabra, marxaven a morir lluny, abandonaven un país per salvar-nos la llengua. Tinc una sensació de perpetu agraïment. En les fosques tenebres del feixisme, algú va obrir un llum per dir al món que Catalunya resistia. Avui quan s’alcen veus dient que tant és, que tant donava estar a un costat o a l’altre de la dictadura, el seu gest ens redimeix de les renúncies de tants.

I, tanmateix, aquest any que hem de commemorar com mai els 75 anys de la fi de la Guerra del Desastre Nacional, i de la immensa desfeta a tots els nivells que va suposar pel nostre país, -per l’enèsim intent de destruir-lo-, en aquest aniversari, repeteixo, a mi em passa que cada cop una idea em torna amb més força: l’èpica batalla de la resistència catalana de l’interior. 

No sé com ens ho hem fet per menysvalorar una de les grans epopeies dels temps moderns: com un poble va ser capaç de resistir l’etnocidi. Els francesos, sense que la seva cultura estigués en perill, sense una guerra civil, amb una submissió humiliant a l’enemic alemany, han estat capaços de reinventar la historia de la seva resistència. Com és possible que nosaltres no?

Devia tenir uns deu o onze anys quan va morir el meu avi, pocs mesos després de Franco. Aleshores jo no sabia res. Ara sé que ell va perdre una guerra i jo vaig perdre una pàtria. Recordo el dia del seu enterrament, records de nen. Hi havia una britànica serenitat a la família, havia tingut una vida plena i va poder morir, estimat pels seus, després de veure com s’obria per fi a la democràcia una oportunitat. No sé si va ser el pare o l’oncle, però algú va córrer a casa seva a buscar una senyera. Van col·locar-la sobre el taüt. Crec que va ser la primera que es va veure a l’església de Santa Coloma de Farners després de molts anys.

No és un detall sobrer. Va ser la manera de dir-nos moltes coses: que havíem resistit, que volíem ser, que el testimoni de la lluita continuava. Nosaltres, els fills del franquisme, com solia autoanomenar-se Montserrat Roig, som deutors de la generació que va reprendre la lluita per una cultura i una llengua, en unes condicions aberrants, amargues, indignes. Sense la seva tasca i l'esperança que van posar per tirar endavant, avui, senzillament, no seríem aquí.

L’exili i la resistència van íntimament lligats. I si avui encara n’hi ha, de pàtria, és gràcies a tots els qui, a Catalunya o fora de Catalunya, mai van deixar de somiar-la completa i lliure. La independència, que no deixa de ser com un viatge de retorn a casa, és també, sense cap mena de dubte, un deure que tenim amb tots ells.

Nosaltres, els hòbbits

Melcior Comes



En la novel·la El hòbbit, adaptada al cinema recentment, se’ns explica l’aventura d’un d’aquests éssers admirables, els hòbbits, la història del Bilbo Saquet i dels seus companyons, els nans, tots a la reconquesta de la Muntanya Solitària. Vostès hauran endevinat ja que parlo avui de hòbbits arran d’una comparació memorable: la que el socialista, economista i articulista —tot això en ordre decreixent— César Molinas va exposar en un article a El País el passat diumenge. 

Doncs a la novel·la de Tolkien —i a la primera part de la trilogia filmada— veiem una cosa que César Molinas hauria pogut observar abans de tan audaç comparança… Si vostès ho recorden, en aquella història els nans acudeixen a casa del protagonista, el hòbbit Bilbo, per a contractar-lo per a mirar de recuperar-se de la seva peculiar versió d’un espoli fiscal… Els nans han perdut la riquesa nacional: un enorme drac —Smaug— va foragitar-los de casa, i allà dorm sobre joies, or i maragdes, sobre perles i safirs i tota la bijuteria, inclosa la meravellosa Pedra de l’Arca. Els nans volen fer-lo fora i recuperar la riquesa, tornar a casa i restaurar el seu país més enllà d’un exili que ja dura unes quantes generacions. 

Doncs en Bilbo, que l’han vingut a contractar perquè els ajudi en tasques de lladronici, en principi no hi vol anar. En Bilbo, com els hòbbits dels quals ens parla César Molinas, no té prou ambició, ell està molt content i satisfet dins la seva caseta acomodada, amb els seus llibres, la seva llar de foc, el seu rebost ben proveït i tota la pesca. En Bilbo no s’està per aventures… Tanmateix, s’acaba embolicant en la tropa dels nans, tot i que a contracor, encara que al final de la primera part s’adona que entre ell mateix i els nans hi ha una comunió d’esperit indefugible. 

Igual que en Bilbo estima casa seva —la Comarca; no se’n volia allunyar perquè tanmateix tothom té arrels i se les estima—, els nans també tenen casa seva, i els nans han de poder recuperar el seu país, tornar a casa i gaudir d’allò que en Bilbo enyora tant: una casa pròpia. Per això s’acaba comprometent en la causa. 

Si en Bilbo fos votant de Ciutadans o del PP, potser els hauria pogut dir que ‘els nans no tenen arrels, tenen cames’, i els hauria provat de treure del cap la sana ambició de voler recuperar el domini sobre les seves muntanyes natals. Potser també els hauria dit que no hi ha robatori del tresor, perquè el tresor no ha sortit de la Terra Mitjana… Potser hauria acusat els nans d’insolidaris… 

Però en Bilbo té cor, a més d’intel·ligència —té un cor intel·ligent—, i entén que no hi ha res d’immoral ni de censurable en la sana ambició de voler recuperar allò que és seu i que els nans van perdre injustament… Més que grans tractats de política o economia, alguns necessitarien tornar als clàssics de la literatura juvenil —a les coses bàsiques—, i potser allà s’adonarien que no hi ha res d’aberrant en voler posar ordre a la casa pròpia —en governar-se i que no et governin—, sense que per això se l’hagi d’acusar de hòbbit, d’orc o d’elf espiritual. Per cert, que a la Terra Mitjana de Tolkien sí que hi impera un model federal: cada poble fa la seva llei i parla la seva pròpia llengua. A molts els agrada veure la diversitat a les novel·letes juvenils, però no a la seva realitat política adulta… 

Recordem-ho: Si a la premsa catalana sortís que el model de Rajoy per Espanya és el pèrfid mag Saruman de barba blanca i el seu Ísengard negre tothom riuria per les butxaques… (qui signés un article amb aital afirmació potser no podria escriure mai més enlloc). Però això de la Catalunya hòbbit ha estat àmpliament debatut i aplaudit, i publicat al primer diari d’Espanya, i a l’autor molts més que n’hi encarregaran! Contra Catalunya totes les comparacions són possibles! Estimats hòbbits catalans sense ambició congènita, pobrets menestrals…: ¿és Montserrat la nostra versió dels Turons Blancs de la Comarca? 

Fet i fet, no hi veig res de còmic en ser un hòbbit…; la novel·la respon a un moralisme exquisit, en el qual els hòbbits ocupen un lloc prominent. Els hòbbits són pacífics, treballadors, moderats i tímidament aventurers, a més de valents des de la prudència; amants de la bona taula i de la conversa, de les arts menors i de la tangibilitat de les coses de cada dia; això ens diu la novel·la i la trilogia El senyor dels anells. 

Jo no crec en els tarannàs col·lectius: no crec que els països tinguin un caràcter homogeni, com quan es parla de l’esperit tràgic i fanàtic espanyol, de la subtilesa italiana o de la sensualitat francesa, de la bona fe cega dels nord-americans o de temperament de contrabandista dels mallorquins. Dir que els belgues són com Tintín, que els nord-americans són com John Wayne o que els italoamericans són com el senyor Vito Corleone és absolutament ridícul… Tan ridícul com parlar del Senyor Esteve per caracteritzar els catalans. Tan ridícul com dir que tots els homosexuals tenen bon gust en decoració, totes les dones són putes o tots els negres la tenen grossa. 

Però si dius que els catalans són com els hòbbits, i que La Comarca menestral és el seu model de país independent, potser fins i tot et deixaran escriure a El País. ¿Són coses meves, o tot plegat és d’una poquesa mental espaordidora? Senyores i senyors, no se m’acuden més comentaris. 

Per què els diem díscols si volem dir coherents?

Eva Piquer


Admiro la coherència i l'honestedat que han demostrat aquesta setmana els mal anomenats “díscols” del PSC. Votar en contra del que et dicta el partit no és gens fàcil (i ni tan sols estaria justificat, en un sistema de llistes tancades com el nostre, si no fos que Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura han desobeït el partit per obeir el seu programa electoral).

Si aspirem a regenerar de debò la democràcia, hauríem de tendir a eliminar la partitocràcia. Això s'aconseguiria, crec, amb un sistema electoral en què els representants del poble ho fossin de veritat i no quedessin al marge d'unes decisions que ara controlen les cúpules dels partits. Una possible solució passaria per instaurar llistes obertes o, potser millor, per escollir diputats de districte. Seria indiscutiblement bo que els diputats s'haguessin de guanyar l'escó entre els electors i que haguessin de retre comptes als ciutadans en primera persona. Encomanats a la pròpia responsabilitat individual, aquests diputats haurien de decidir sempre a consciència, que és més complicat però infinitament més gratificant que limitar-se a complir ordres.

Només els fanàtics no volen pensar. Un individu passiu intel·lectualment no és un individu lliure. O tens llibertat per actuar com penses, o acabaràs pensant com actues. I no és cert que siguem el que mengem: si de cas, som el que pensem i som el que fem.

L'oportunitat de construir un país nou ens hauria de servir per fer les coses millor i per esquivar uns vicis que la política arrossega des de fa massa temps i no sap o no vol espolsar-se del damunt. La llàstima és que els menys interessats a eliminar la disciplina de partit i les llistes tancades són els mateixos partits. Conduir un ramat és més còmode que no pas deixar que totes les ovelles tinguin veu, a part de tenir vot. Si una ovella s'esgarria, li exigeixes que deixi l'escó i avall. Navarro style.

Ja us ho ha dit mig país per Twitter, mar i aire. Però d'agraïments no n'anem sobrats, en aquest món en què els elogis van cars i els insults es regalen. Marina, Joan Ignasi i Núria: moltes gràcies.

Deute britànic, fallida espanyola, debilitat catalana

Marc Arza

Fa pocs dies el govern del Regne Unit assegurava als inversors internacionals que en cas d’una eventual independència d’Escòcia respondria de tot el deute públic britànic que actualment hi ha al mercat. La notícia ha servit, un cop més, per posar de manifest l’enorme distància que separa Londres de Madrid. El tarannà democràtic i intel·ligent de Downing Street evidencia l’autoritarisme i l’estupidesa que envolten la Moncloa. Però més enllà d’aquest contrast elemental l’anècdota ajuda a veure algunes de les oportunitats i els riscos que encara el procés sobiranista català.

El govern de Londres ha hagut de fer aquest gest per evitar que la incertesa sobre el referèndum escocès perjudiqui l’estabilitat financera del país. Els inversors que compren deute britànic no volen córrer el risc d’acabar tenint a les mans uns títols dubtosos reconvertits en deute escocès. El diner és poruc i prudent per naturalesa. Si la incertesa creixia el Regne Unit hauria acabat pagant més per un endeutament que necessita com l’aire que respira.

El procés escocès és tranquil, pactat i democràtic però res no ha evitat que els nervis amenacin d’encarir la factura financera del govern britànic. Escòcia és poca cosa, tot just un 8,5% de la població britànica i un 10% de la seva economia. Escòcia és poca cosa però la inestabilitat ha forçat Londres a posicionar-se. Costa poc imaginar què pot passar amb el deute espanyol quan s’acosti la consulta del 9 de novembre o les eleccions plebiscitàries que la substituiran. Catalunya representa el 16% de la població de l’Estat, el 20% de la seva economia i el 30% de les seves exportacions. Madrid no pot oferir als inversors la tranquil·litat que Londres els dóna perquè ni tan sols contempla la hipòtesi de la independència. Però encara que pogués resultaria poc creïble perquè assumir tot el deute espanyol prescindint del PIB català porta l’Estat a una fallida inevitable. El procés català pot acabar generant una important turbulència financera a Espanya que només el diàleg i una consulta pactada podrien reconduir mínimament. En algun moment els mercats, anònims i capriciosos, faran arribar el missatge a Madrid.

Però l’anècdota britànica explica alguna cosa més. Escòcia és una societat madura amb una economia prou sòlida i unes significatives reserves de petroli com a garantia. Escòcia és tot això i el seu referèndum forma part d’un procés impecable i exemplar però ningú no vol el deute escocès. Els inversors prefereixen la garantia de pagament d’un Regne Unit més petit que el d’una Escòcia independent. Ningú no esperarà els catalans amb els braços oberts. Res no serà fàcil.

Anna Arque Catalonia

Via Catalana 2014: què farem per arribar a la independència?

Asociación SUMATE: Querida Alicia

Asociación SUMATE: Querida Alicia: " ¿Saben ustedes que en el siglo XX vinieron más de 3 millones del resto de España para conformar la Cataluña actual? Si no hubieran ...

"Marca España" i quilowatt

Francesc Sanuy


Ja ens havien avisat que, a partir d’ara, serà constant el desembarcament del govern central a Barcelona. Sembla, doncs, que s’han adonat que constitucionalment el representant ordinari de l’Estat a Catalunya és el president de la Generalitat. Per tant, la delegada del govern de Madrid no té cap altre funció institucional que la de vetllar per la coordinació entre ambdues administracions en els casos en que sigui necessària en lloc d’envair competències autonòmiques o de convertir el precepte de la col·laboració amb la sistemàtica interposició d’accions judicials contra centenars d’alcaldes que no han posat les banderes prou bé o d’anar a seure al costat del Príncep Felip a la llotja del Teatre del Liceu. 

En resum, la nova política de presència ha de ser necessàriament la del ministre de l’Interior visitant la Seat, és a dir, una fàbrica d’automòbils. La novetat consisteix també, pel que es veu, amb la compareixença del ministre García-Margallo, que paradoxalment figura que s’ocupa dels afers exterior i que és rebut a la Tribuna Barcelona per un Miquel Roca que riu igual que quan parla de la compareixença o no de la Infanta Cristina que ell mateix defensa com a advocat en el cas de la seva eventual imputació per les possibles irregularitats econòmiques i fiscal que hagi pogut cometre, segons diuen, per amor (naturalment, cec) el seu marit Urdangarín.

Aquell dia el llenguatge del ministre exdeixeble de Dioniso Ridruejo ja no era que la Via Catalana de l’Onze de Setembre havia estat un gran èxit, sinó el missatge que “lo que no puede ser, no puede ser y, además, es imposible” i que demanar l’impossible és “altament perillós”. Potser és una nova deriva conseqüència de l’evolució del PNB que a Euskadi torna a manifestar-se i fer reivindicacions conjuntes amb l’esquerra abertzale. L’experiència demostra que els problemes d’Euskadi sempre es tradueixen en una congelació de qualsevol diàleg amb Catalunya. Potser serà, doncs, una sort i un element nou de distracció, la gran protesta dels ciutadans de Burgos que han organitzat una protesta monumental contra els negocis dels polítics junt amb empresaris que l’opinió pública considera abusius contra les classes populars que pateixen tot l’impacte de la crisi mentre la nova classe dels que circulen per la porta giratòria empresa-govern s’enriqueixen més que mai i alguns, com per exemple el director de l’empresa pública de gestió d’aeroports (AENA) es pensa com Enrique Barba allò de que “soy un bien de Estado” i, en conseqüència, faci una despesa de molts milers d’euros cada any en cotxe oficial, xofer i agents de seguretat privada que, ves a saber, podrien ser d’una empresa de la família d’un exministre.

En fi, les coses han evolucionat d’una manera que ha provocat la protesta de la ciutat del “cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropes nacionales han alcanzado sus últimos objetivos. La guerra ha terminado. Burgos, primero de abril de 1939”. De fet, és ben simbòlic de la transformació d’una gent que ja no accepta la tutela dels fills i nets del franquisme que ara encarna el poder sense límits ni controls. En tot cas, la passarel·la de l’operació presència a Catalunya ha continuat al territori fen propici del Círculo Ecuestre amb la conferència del president de la Marca Espanya, Espinosa de los Monteros, és a dir, el qui tenia de director general aquell amable seguidor de l’infame Galinsoga, que va dir “esos catalanes de mierda no se merecen nada”. Doncs bé, l’home designat pel govern Rajoy per a oferir una bona imatge d’Espanya, ve aquí no a disculpar-se, sinó a dir-nos que Barcelona és una bona marca igual que Espanya, però que Catalunya no serveix. I ens ho diu quan Espanya viu el pitjor moment de desprestigi de tota la seva història recent. Es veu que no ha parat atenció a allò que acaba de dir el Papa Francesc de que es poden perdonar els pecadors, però no, de cap manera, els corruptes.

Segueix, per cert, damunt la taula el gravíssim episodi de Sacyr i el sonor fracàs de les obres del Canal de Panamà. De moment, sembla que els 150 primers milions d’euros que va avalar el govern Zapatero ja ens els podem clavar al clatell dels contribuents. Després de veure a la televisió el nou president de l’empresa especialista en fer “reformats” per a apujar els preus contractats, la preocupació dels espectadors va pujar molts graus. Aquest nou titulat de nom Manrique no té el do d’articular subjecte, verb i predicat, fa cara de posar-se a plorar per haver abandonat el seu antecessor del Rivero i afirma rotundament amb un domini formidable de l’eloqüència i l’oratòria que està segur que tot es resoldrà, tot i que no està segur de res ni té la més lleugera idea de quina pot ser la solució. Francament, em va recordar allò de que “té més moral que l’Alcoi, que perdent un partit per 11 a 0, va preguntar a l’àrbitre en l’últim minut si, en cas d’empat, hi hauria pròrroga”. Aquí, però fa talment l’efecte que l’optimisme és delirant. 

Ara mateix, resulta que a l’hora d’anar a veure el president Obama, campanes al sol, proclamen que s’ha detectat un creixement de tres dècimes de punt i que això ens permetrà baixar d’un atur del 25,7% a un 25%, ras i pelat, que continua sent una misèria. Especialment en un país que ja porta 61.366 milions d’euros en ajuts a la banca, dels quals 6.506 milions ja són pèrdues a càrrec del constituent. I per acabar-ho d’adobar, a la Gran Bretanya, per primera vegada en 30 anys les vendes d’alimentació de l’últim trimestre no van aconseguir cap augment. Res no va impedir que els dos anteriors presidents de Sacyr rebessin diners en comptes suïssos a través de la trama i l’ordit Gürtel del PP. 

A Catalunya, en els darrers 20 anys l’aigua s’ha apujat un 265%. Atès que via Caixa, això està en mans franceses convé prendre nota que, a Paris, l’empresa pública que se n’ha fet càrrec ja ha aconseguit uns estalvis de 30 milions d’euros i que a Berlin han decidit retornar el servei a l’empresa pública prèvia indemnització dels adjudicataris privats, cosa que encara permet rebaixar l’actual cost excessiu. En matèria d’aviació civil, el president d’IAG, la propietària d’Ibèria (que és Bristish Airways), diu el Sr. Espinosa que el problema de Barajas i del seu fracàs després de construir la terminal més cara (6.500 milions d’euros) és l’estat calamitós de les economies d’Espanya i de Madrid a part dels efectes negatius de la intervenció dels polítics en la crisi de la companyia de bandera que ja no porta la corona ara que els britànics han hagut de pagar la renovació d’una flota perillosament vella. La ministra Pastor, però, no té temps de rebre el Sr. Walsh, president de l’IAG, i sí, en canvi, en té per inaugurar una botiga a l’aeroport del Prat on s’hi fan locals comercials, i un camp de golf que substituirà el que es va fer fora amb una caríssima indemnització. 

AENA, doncs, no fa vols ni la seva feina. Fa locals comercials i centres d’esbarjo i no línies aèries que sí que demana infructuosament per a Barajas, però a Barcelona venen de la mà de Qatar o dels Emirats Àrabs Units. N’hi ha, però, que causen la hilaritat general quan com a Alhendín (Andalusia) 14 polítics ben destacats inauguren una rotonda a la carretera local. Amb una mica de gespa. Això, sí. Així és com evolucionen les coses quan el desprestigi és molt gran. A l’Índia, per exemple, s’ha convocat un concurs per un tren d’alta velocitat i només s’han invitat les ofertes del Japó, la Xina, Itàlia i França. 

De passada, d’ençà que governa Rajoy, el deute públic ha crescut un 30% fins als 954.000 milions d’euros que gairebé equivalen al PIB del país. I, finalment, si volen, es posen a tremolar, perquè l’últim rumor que arriba de la Vila i Cort és que encara queda una gran sorpresa pendent. En efecte, s’ha obert una investigació perquè al desembre, mentre es discutia la pujada de la tarifa elèctrica s’hi podrien haver fet maquinacions per a alterar el preu de les coses i una gran conspiració per a produir menys electricitat a base de bombejar menys aigua, parar la nuclear de Trillo, Endesa va jugar al carbó i Gas Natural va desviar vaixells metaners a altres països, etc. Tot plegat, al país que ha tenia l’electricitat més cara de la UE. “Pari passu” amb això, el rebut del gas ha pujat un 38% des del 2007. A la seva època de Casstella-Lleó, Aznar es va lliurar de les acusacions del cas anomenat Construcció de Burgos. Ara, però, si es confirmessin els indicis, al PP hi hauria, sense dubte, responsabilitats. Coses veurem?

El suïcidi de l'esquerra espanyola

Vicenç Villatoro

La resposta a la qüestió catalana ha esberlat el mite de les dues Espanyes, que tan gràficament va presentar Antonio Machado. Figura que hi ha dues Espanyes, però davant de la qüestió catalana n'ha sortit només una. L'altra ha dimitit, s'ha amagat, ha preferit no disputar l'hegemonia i al meu parer s'ha suïcidat a mitjà termini. La resposta a la demanda sobiranista catalana -no estic parlant de la independència, sinó de la consulta, del vot democràtic per arbitrar els conflictes- ha quedat en mans, en exclusiva, d'una de les dues Espanyes. L'altra s'ha apuntat al seguidisme i ha renunciat a tenir un discurs propi. Un discurs no sobre Catalunya, sinó sobre la democràcia. Un discurs equiparable al que poden tenir els països occidentals com el Canadà i la Gran Bretanya.

Quines són, en el fons, aquestes dues Espanyes que Machado va insinuar abans de la Guerra Civil? No és ben bé la dreta i l'esquerra, tot i que podrien arribar a coincidir en alguns moments. És l'Espanya que aspira a incorporar-se als valors, els principis i les actituds de la modernitat, com els altres països europeus occidentals, i l'Espanya que es resisteix a incorporar-se a la modernitat, a aquests principis i valors. La cosa ve de lluny: potser de quan el tímid Renaixement espanyol va ser avortat en nom de la Contrareforma. L'Espanya possible dels renaixentistes, de Cisneros, de Nebrija, dels Vives, va ser avortada per l'Espanya de Torquemada i Felip II. I a partir d'aquí, es produeix el que Maravall anomena el tall del camí espanyol cap a la modernitat. La Il·lustració, acusada d'afrancesada, derrotada per l'absolutisme. La crisi del 98 en què una Espanya derrotada pels Estats Units creu que unpueblo de soldados caballeros ha perdut contra una turba vil de mercaderes. La Guerra Civil, que torna a avortar el procés de modernització que representava la República.

Així doncs, hi ha una Espanya que, històricament, vol incorporar-se a la modernitat, com la resta d'Occident, i una Espanya que es fonamenta en valors essencialistes, contrareformistes, premoderns. Davant de la qüestió catalana, era lògic que l'Espanya premoderna s'agafés amb entusiasme a la redacció essencialista, gairebé mística, dictada des de la caserna, de l'article de la Constitució que proclama la indisoluble unidad de la nación española, gairebé per la gràcia de Déu, i al marge de tot qüestionament democràtic. Però l'Espanya que vol incorporar-se a la modernitat, que vol ser com la Gran Bretanya o el Canadà, no té cap lògica que s'apunti a aquestes proclames metafísiques. No dic que hagi de defensar la independència de Catalunya. Però no pot menysprear el dret a votar, la consulta. Prohibir votar per raons metafísiques és propi d'una Espanya. Intentar convèncer de les pròpies opinions i passar-ho per les urnes seria l'actitud lògica de l'altra Espanya, si hagués estat fidel a la seva tradició i al que deia fa no gaires anys.

L'esquerra espanyola hauria d'haver estat, avui, l'encarnació de l'altra Espanya, de la que aspira a incorporar-se finalment a la modernitat. Hi ha renunciat. Ha decidit jugar en el terreny de joc i en el llenguatge de l'Espanya que en recela. Per populisme, per por a perdre vots, perquè els altres li tenen menjada la moral i el llenguatge, perquè el nacionalisme espanyol és més poderós que el debat sobre la modernitat, ha posat la seva firma a sota d'un discurs aliè: no a la consulta, no a les urnes, això no es vota, això no es toca, això està per damunt de la democràcia. Hi perdem tots, però és l'esquerra espanyola qui més hi perd. Ha renunciat a tenir una veu pròpia. Ha renunciat a l'herència d'una de les dues Espanyes.

I que no em diguin que la seva proposta de combatre la consulta per terra, mar i aire, en nom d'un molt hipotètic model federalista, és un intent de diferenciar la seva pròpia veu. En realitat la diferència no està en el que es proposa, sinó en el mètode. Els bàndols no són federalistes contra independentistes i contra uniformistes. Són entre els que creuen que això no es pot votar i els que creuen que s'ha de poder votar.

Si l'esquerra espanyola cregués de veritat en la seva proposta federalista, si no fos un conill de peluix tret a última hora del barret d'un mag desesperat, la faria servir, en el referèndum per la independència, per votar no. No per no votar. No per prohibir votar.

El mite (espanyol) de la caserna

Salvador Cot


Com en el mite de la caverna, el PP/PSOE i la major part de l'opinió pública espanyola es troben mentalment captius de la representació que reben de la realitat exterior, en forma d'ombres deformades. Tot el que veuen i llegeixen a través dels seus mitjans de comunicació els confirma que han de quedar-se quiets, que han de resistir immòbils i que, sobretot, no han de buscar cap explicació al món exterior.

Els mitjans de comunicació de tot el món, sense excepció, tracten el procés català en paral·lel al d'Escòcia, com és lògic. Però a Madrid no. Allà Catalunya continua essent exactament igual a Múrcia o La Rioja i si això s'intenta canviar cal suspendre l'autonomia catalana i ficar Mas i el seu govern a la presó. Passa el mateix amb la pau a Euskadi. A qualsevol lloc del món seria objecte d'un seguiment acurat, amb negociacions i propostes per assegurar la fi de la violència. Però tampoc. A Madrid la política basca la dirigeix l'Associació de Víctimes del Terrorisme, que exigeix "una victòria amb vencedors i vençuts", mentre tots plegats defensen la memòria delfranquisme. La caverna és una caserna.

El cas és que, a Espanya, Plató i el món els importen un rave. Al PP/PSOE, continuen dins la caverna contemplant, estàtics, les ombres que els projecten El Mundo i El País i creient que es tracta de la realitat... Mentre, a l'exterior i sota la llum del sol, els partits catalanistes ja no miren enrere. I els bascos busquen l'escletxa per fugir.

Santiago Niño-Becerra: “Una Catalunya independent és viable econòmicament”

http://bcove.me/jk5gcgao

Apocalipsi 'indepe'

Imaginem la música de l'informatiu de Pedro Piqueras. A la pantalla gira l'informe que Margallo ha enviat als ambaixadors espanyols i una veu 'en off' en llegeix un fragment: 'Mai la societat catalana no havia viscut episodis de fractura social i risc d'enfrontament com avui dia.' Ara surten imatges d'arxiu de l'Alícia Sánchez-Camacho lamentant la solitud de tanta gent que no havia pogut celebrar l'Onze de Setembre en família perquè s'havien trobat amb membres captats per la Via Catalana. Ara surt el ministre Jorge Fernández Díaz denunciant com el pèrfid president Mas ha fracturat famílies i amics que han decidit de no trobar-se per Nadal: 'Acabo de viure situacions molt tristes que no havia pensat mai que viuria a Catalunya.' Tot plegat se subratlla amb efectes sonors d'alarmes i sirenes d'ambulàncies.

El Pedro Piqueras intenta vocalitzar, ofegat per la salivera: el brot independentista ha fet forat en les famílies catalanes a la manera d'una plaga de zombis: la situació és dramàtica, insostenible, apocalíptica. Els testimonis dels traumatismes no escatimen esforços a alertar la població, no fos cas que quedés algun badoc que es pensés que perquè encara no va enguixat no hi ha fractura. Servidora es disposa a escriure aquest article des d'una trinxera oberta al mig del menjador. Senyors, senyores: que ens acompanyi la sort.

I ara apaguem un moment la música, les alarmes i les sirenes, perquè amb aquest terrabastall és impossible de fer cap reflexió assossegada. O és que aquesta n'és la intenció? Voldríem pensar que no. Fem tres respiracions profundes i som-hi.

Doncs resulta que ja som al cap del carrer: a la gran família del PP i els seus simpatitzants els van sortint parents 'indepes'. D'aquí ve tot aquest soroll. Recordem l'aritmètica oficial de l'estat: en un grup de tres individus, dos dependentistes i un 'indepe' són igual a concòrdia, i un dependentista i dos 'indepes' són igual a discòrdia, fractura, caos, foc, destrucció. L'epidèmia deu ser implacable, perquè per Nadal de l'any passat, o l'altre, l'Alícia, el Jorge i els tertulians afins no se'n van queixar. Com per Nadal de fa quaranta anys, si fa no fa.

Des del suposat camp de batalla, aquesta distorsió perceptiva genera interpretacions interessants. Alguns opinadors assenyalen que els espanyolistes radicals confonen els propis desitjos amb la realitat. Alguns altres van més enllà i ens transmeten el temor que, en mans de qui té el poder de fer-ho, aquests desitjos puguin esdevenir ordes. Sigui com vulgui, segons l'aritmètica oficial de l'estat, la fractura és indiscutible i té uns culpables identificats.

Casualitats de la vida, fa més d'un mes que Jorge Fernández Díaz va presentar el seu avantprojecte de llei de seguretat ciutadana que tipifica com a infraccions greus les 'ofenses a Espanya', com també les pancartes o consignes 'ofensives' en una manifestació. El terreny ja ha estat preparat perquè, si els fracturadors continuen insistint a posar en risc la cohesió social, es faci necessari d'actuar amb contundència per recuperar la pau i l'ordre.

Com feia la vinyeta d'El Roto a propòsit de l'avortament: 'Com que no creieu en els pecats, els convertirem en delictes.' Doncs té: en aquests moments, ens ho diuen cada dia, res no és més ofensiu per a Espanya que un 80% de catalans demanant de votar, la proposta d'una consulta democràtica, i, ara, novetat: un dinar familiar fracturat per parents destructors armats amb una estelada. Comptem quantes llars hi ha a Catalunya: el món ha d'entendre que si no hi posen remei, tenim la catàstrofe assegurada.

"Sí i Sí" La Cançó del Referèndum

Assegui un Fernández Díaz a taula

Francesc Canosa

Malauradament el ministre Jorge Fernández Díaz té més raó que un sant. Cal dir la veritat, per dolorosa que sigui. I sí, aquest Nadal hi ha moltes famílies que no s'han entaulat per culpa del procés democràtic que viu Catalunya. La llista és llarga: El Simpson; els Picapedra; la família Addams; els Monsters; els Supersònics; els Bonanza; els Ewing, els Soprano, la Riera.... Estem tots molt tristos, desanimats, abatuts. Sí, tot un ministre manant des de la paranoia de la ficció. Ja ni l'Esperit Sant fent sudokus el pot ajudar. És lluny, molt lluny.
 

Fernández Díaz viu al país del Mai Més: jugant amb Peter Pan, el Capità Garfi i Campaneta. Has vist aquest cocodril estràbic pilotant un F-18 amb míssils de fem de vaca diarreica eh Jorge? Uauuuu.... Sí, amiguets, pollastrets i bacallanets, això és el que li passa al Jorge: no vol créixer, no es vol fer gran. El podem ajudar?
 

Superar la fase dels amics imaginaris no és fàcil. Passar de la infantesa de coliflors que xerren i ens fan abraçades a la maduresa de formigó i bossa de súper és costós. Entenem que Jorgito se senti trist i vegi fractures socials com qui veu una avellana apuntant-nos amb un kalashnikov les 24 hores del dia. Què podem fer? Doncs convidar-lo a casa per Nadal. Com a bon fill de militar franquista, que va vetllar per la cohesió social i familiar espanyola, recordarà aquella campanya de la Dictadura: "Siente un pobre a su mesa". Amb mitja cuixa de pollastre i un tros de torró el règim volia inundar de caritat cristiana tota Espanya: pobres franquejats a domicili. Qui millor va explicar la festa va ser la pel·lícula Plácido del gran Luís García Berlanga. Crítica de la doble moral del règim. Ficció de la ficció que volia fer viure la dictadura. Ho va dir molt bé l'actor José Luís López Vázquez, que apareix al film: "Las películas de Berlanga son esperpentos no de la España de la época, sino de la España eterna".  Per això asseieu Fernández Díaz a taula.
 

Sí, doneu-li menjar, beure, vestiu-lo, aconselleu-lo, consoleu-lo, ensenyeu-li, perdoneu-lo.... com resen les Obres de Misericòrdia. Feu tot el que heu fet sempre, el que feu totes les famílies a les taules de Nadal, ahir i avui. Feu-ho. Que vegi la realitat, que la mastegui, que la begui, que la senti. Feu el que ell no faria mai per vosaltres. Sé que la majoria de famílies de Catalunya l'acollirien, li donarien tot. Però també sé que ell després del tiberi, dels vestits, de l'amor... s'aixecaria de taula. I no pas per anar-se'n a confessar ni que fos a un caixer automàtic (que és el que ara hauria d'estar fent amb les mentides que diu. Ep, Déu ja pren nota amb la moleskine que li ha cagat la soca).

No. Fernández Díaz, com totes les criatures de ficció d'aquesta Espanya de clans que governen perpètuament amb la farsa, la comèdia, l'engany i la falsedat, no només contra els catalans sinó contra tots els espanyols, faria l'únic que saben fer i és... dir com un Peter Pan-Plácido dibuixat a una cartolina infantil: "Creceeerr yoooo? Jamás!!!!"