miércoles, 15 de enero de 2014

"Marca España" i quilowatt



Francesc SanuyFrancesc Sanuy


Ja ens havien avisat que, a partir d’ara, serà constant el desembarcament del govern central a Barcelona. Sembla, doncs, que s’han adonat que constitucionalment el representant ordinari de l’Estat a Catalunya és el president de la Generalitat. Per tant, la delegada del govern de Madrid no té cap altre funció institucional que la de vetllar per la coordinació entre ambdues administracions en els casos en que sigui necessària en lloc d’envair competències autonòmiques o de convertir el precepte de la col·laboració amb la sistemàtica interposició d’accions judicials contra centenars d’alcaldes que no han posat les banderes prou bé o d’anar a seure al costat del Príncep Felip a la llotja del Teatre del Liceu. 

En resum, la nova política de presència ha de ser necessàriament la del ministre de l’Interior visitant la Seat, és a dir, una fàbrica d’automòbils. La novetat consisteix també, pel que es veu, amb la compareixença del ministre García-Margallo, que paradoxalment figura que s’ocupa dels afers exterior i que és rebut a la Tribuna Barcelona per un Miquel Roca que riu igual que quan parla de la compareixença o no de la Infanta Cristina que ell mateix defensa com a advocat en el cas de la seva eventual imputació per les possibles irregularitats econòmiques i fiscal que hagi pogut cometre, segons diuen, per amor (naturalment, cec) el seu marit Urdangarín.

Aquell dia el llenguatge del ministre exdeixeble de Dioniso Ridruejo ja no era que la Via Catalana de l’Onze de Setembre havia estat un gran èxit, sinó el missatge que “lo que no puede ser, no puede ser y, además, es imposible” i que demanar l’impossible és “altament perillós”. Potser és una nova deriva conseqüència de l’evolució del PNB que a Euskadi torna a manifestar-se i fer reivindicacions conjuntes amb l’esquerra abertzale. L’experiència demostra que els problemes d’Euskadi sempre es tradueixen en una congelació de qualsevol diàleg amb Catalunya. Potser serà, doncs, una sort i un element nou de distracció, la gran protesta dels ciutadans de Burgos que han organitzat una protesta monumental contra els negocis dels polítics junt amb empresaris que l’opinió pública considera abusius contra les classes populars que pateixen tot l’impacte de la crisi mentre la nova classe dels que circulen per la porta giratòria empresa-govern s’enriqueixen més que mai i alguns, com per exemple el director de l’empresa pública de gestió d’aeroports (AENA) es pensa com Enrique Barba allò de que “soy un bien de Estado” i, en conseqüència, faci una despesa de molts milers d’euros cada any en cotxe oficial, xofer i agents de seguretat privada que, ves a saber, podrien ser d’una empresa de la família d’un exministre.

En fi, les coses han evolucionat d’una manera que ha provocat la protesta de la ciutat del “cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropes nacionales han alcanzado sus últimos objetivos. La guerra ha terminado. Burgos, primero de abril de 1939”. De fet, és ben simbòlic de la transformació d’una gent que ja no accepta la tutela dels fills i nets del franquisme que ara encarna el poder sense límits ni controls. En tot cas, la passarel·la de l’operació presència a Catalunya ha continuat al territori fen propici del Círculo Ecuestre amb la conferència del president de la Marca Espanya, Espinosa de los Monteros, és a dir, el qui tenia de director general aquell amable seguidor de l’infame Galinsoga, que va dir “esos catalanes de mierda no se merecen nada”. Doncs bé, l’home designat pel govern Rajoy per a oferir una bona imatge d’Espanya, ve aquí no a disculpar-se, sinó a dir-nos que Barcelona és una bona marca igual que Espanya, però que Catalunya no serveix. I ens ho diu quan Espanya viu el pitjor moment de desprestigi de tota la seva història recent. Es veu que no ha parat atenció a allò que acaba de dir el Papa Francesc de que es poden perdonar els pecadors, però no, de cap manera, els corruptes.

Segueix, per cert, damunt la taula el gravíssim episodi de Sacyr i el sonor fracàs de les obres del Canal de Panamà. De moment, sembla que els 150 primers milions d’euros que va avalar el govern Zapatero ja ens els podem clavar al clatell dels contribuents. Després de veure a la televisió el nou president de l’empresa especialista en fer “reformats” per a apujar els preus contractats, la preocupació dels espectadors va pujar molts graus. Aquest nou titulat de nom Manrique no té el do d’articular subjecte, verb i predicat, fa cara de posar-se a plorar per haver abandonat el seu antecessor del Rivero i afirma rotundament amb un domini formidable de l’eloqüència i l’oratòria que està segur que tot es resoldrà, tot i que no està segur de res ni té la més lleugera idea de quina pot ser la solució. Francament, em va recordar allò de que “té més moral que l’Alcoi, que perdent un partit per 11 a 0, va preguntar a l’àrbitre en l’últim minut si, en cas d’empat, hi hauria pròrroga”. Aquí, però fa talment l’efecte que l’optimisme és delirant. 

Ara mateix, resulta que a l’hora d’anar a veure el president Obama, campanes al sol, proclamen que s’ha detectat un creixement de tres dècimes de punt i que això ens permetrà baixar d’un atur del 25,7% a un 25%, ras i pelat, que continua sent una misèria. Especialment en un país que ja porta 61.366 milions d’euros en ajuts a la banca, dels quals 6.506 milions ja són pèrdues a càrrec del constituent. I per acabar-ho d’adobar, a la Gran Bretanya, per primera vegada en 30 anys les vendes d’alimentació de l’últim trimestre no van aconseguir cap augment. Res no va impedir que els dos anteriors presidents de Sacyr rebessin diners en comptes suïssos a través de la trama i l’ordit Gürtel del PP. 

A Catalunya, en els darrers 20 anys l’aigua s’ha apujat un 265%. Atès que via Caixa, això està en mans franceses convé prendre nota que, a Paris, l’empresa pública que se n’ha fet càrrec ja ha aconseguit uns estalvis de 30 milions d’euros i que a Berlin han decidit retornar el servei a l’empresa pública prèvia indemnització dels adjudicataris privats, cosa que encara permet rebaixar l’actual cost excessiu. En matèria d’aviació civil, el president d’IAG, la propietària d’Ibèria (que és Bristish Airways), diu el Sr. Espinosa que el problema de Barajas i del seu fracàs després de construir la terminal més cara (6.500 milions d’euros) és l’estat calamitós de les economies d’Espanya i de Madrid a part dels efectes negatius de la intervenció dels polítics en la crisi de la companyia de bandera que ja no porta la corona ara que els britànics han hagut de pagar la renovació d’una flota perillosament vella. La ministra Pastor, però, no té temps de rebre el Sr. Walsh, president de l’IAG, i sí, en canvi, en té per inaugurar una botiga a l’aeroport del Prat on s’hi fan locals comercials, i un camp de golf que substituirà el que es va fer fora amb una caríssima indemnització. 

AENA, doncs, no fa vols ni la seva feina. Fa locals comercials i centres d’esbarjo i no línies aèries que sí que demana infructuosament per a Barajas, però a Barcelona venen de la mà de Qatar o dels Emirats Àrabs Units. N’hi ha, però, que causen la hilaritat general quan com a Alhendín (Andalusia) 14 polítics ben destacats inauguren una rotonda a la carretera local. Amb una mica de gespa. Això, sí. Així és com evolucionen les coses quan el desprestigi és molt gran. A l’Índia, per exemple, s’ha convocat un concurs per un tren d’alta velocitat i només s’han invitat les ofertes del Japó, la Xina, Itàlia i França. 

De passada, d’ençà que governa Rajoy, el deute públic ha crescut un 30% fins als 954.000 milions d’euros que gairebé equivalen al PIB del país. I, finalment, si volen, es posen a tremolar, perquè l’últim rumor que arriba de la Vila i Cort és que encara queda una gran sorpresa pendent. En efecte, s’ha obert una investigació perquè al desembre, mentre es discutia la pujada de la tarifa elèctrica s’hi podrien haver fet maquinacions per a alterar el preu de les coses i una gran conspiració per a produir menys electricitat a base de bombejar menys aigua, parar la nuclear de Trillo, Endesa va jugar al carbó i Gas Natural va desviar vaixells metaners a altres països, etc. Tot plegat, al país que ha tenia l’electricitat més cara de la UE. “Pari passu” amb això, el rebut del gas ha pujat un 38% des del 2007. A la seva època de Casstella-Lleó, Aznar es va lliurar de les acusacions del cas anomenat Construcció de Burgos. Ara, però, si es confirmessin els indicis, al PP hi hauria, sense dubte, responsabilitats. Coses veurem?

No hay comentarios:

Publicar un comentario