Vicent SanchisNingú ha localitzat encara l’autor de les intervencions de Mariano Rajoy referides aCatalunya. Potser es tracta de la seva ombra palatina, Jorge Moragas. Nascut a Barcelona, diplomàtic, home d’estat impropi i cap del gabinet del president, rampant, de pretensions elegants i d’intencions discretes, alguns analistes d’allò que en diuen política el consideren autor o incitador de bona part del discurs i l’estratègia del mediocre Rajoy. És possible. Tot i que per definir les línies mestres del president del govern espanyol contra “el desafío soberanista catalán” ni cal haver nascut a Barcelona ni cal tampoc haver-se diplomat al Centre d’Estudis Internacionals d’aquesta ciutat. N’hi ha prou coneixent la lletra de dues o tres sarsueles, alguna marxa –“Soldadito español” és inevitable: “Soldadito español, soldadito valiente, la alegría del sol fue besarte en la frente...”– i haver après el noble art de tocar l’orgue de carrer.
Les línies de Rajoy contra el dret a decidir que defensen la majoria dels catalans són de cartabó. El president del govern espanyol els ha tornat a repetir en el seu trist balanç del 2013. Per a Mariano Rajoy, el sobiranisme a Catalunya és artificial, no respon a la voluntat de la majoria dels catalans, que ell considera “compatriotes espanyols”, ha estat atiat per “alguns polítics” i no mereix cap consideració seriosa. Aquesta sobiranisme és “excloent i negatiu”, busca “la confrontació i la divisió” i només provoca “incertesa”. És a dir, és una mala cosa, una mala herba, sembrada per mala gent. Pel que fa a estrictament a la consulta que demana la majoria del Parlament de Catalunya, ell ni pot ni vol fer-ne cas. No pot perquè és “anticonstitucional” i “no és al president d’Espanya a qui correspon decidir sobre la sobirania nacional, que recau en tots els espanyols”, i no vol perquè no ni dóna la gana.
I això és tot i això és prou... per a Mariano Rajoy. L’actual líder del PP adorna aquestes disquisicions amb una mica de patriotisme i de retòrica que apel·la a l’antigor de la nació espanyola, “la més vella d’Europa”, i un grapat de displicència colonial. Per a Rajoy, els catalans no es mereixen la dissort d’anar-se’n d’Espanya, perquè això “els perjudicaria greument”. Tots aquests arguments de pa sucat en vinagre no aguanten ni una confrontació parlamentària. Però en tot cas, com pot parlar de confrontació i divisió socials aquell que ha atiat la nova llei d’educació, la nova llei de l’avortament i la nova llei de seguretat pública? Com pot parlar d’incertesa el darrer responsable directe d’un deute públic que ja ha tocat el bilió d’euros? En el llindar d’un 2014 carregat d’aventures i ventures, la mala notícia per a Mariano Rajoy és que ni ell ni ningú a Espanya és capaç d’aportar unió i certesa als catalans. Ni tan sols una mica d’il·lusió. Ufans i superbs, com continuen sent.
Diu Ryszard Kapuscinski que els efectes devastadors d'una dictadura perviuen molt temps després de la 
· 20% inferior es el que recibieron los estudiantes catalanes en concepto de
