Victimismes! Hispanofòbs!

Toni Aira


El govern de Catalunya munta exposicions amb noms tan entranyables comCataluña en la España moderna o Cataluña, tierra de acogida, i a can Estat espanyol, com si sentissin ploure. Les fan a Madrid i les farceixen de trobades i de diàlegs entre intel·lectuals, i ni cas. “Ja s’ho faran”, venien a dir en aquells temps amb governs de Jordi Pujol que encara creien en allò de la pedagogia mal entesa, és a dir sense un mínim quòrum d’audiència amb ganes d’aprendre res. Això sí, ara s’organitza un simposi de nom “Espanya contra Catalunya” i salten les alarmes. I que no és bonic, això? Perquè després ens vinguin a dir que ells estan pel diàleg i que no els va la confrontació ni el xoc, oi? Sí, sí, està claríssim.

L’unionisme i la seva intelligentsia han estat durant dècades tan hegemònics en el discurs del políticament correcte, que ara, desfasats força en conjunt, encara no saben assumir amb un mínim decòrum que molts dels seus arguments són clara minoria (i no precisament selecta). I així els seguim tenint, tot repartint carnets de demòcrata, i elaborant programes d’actes (en l’aire) d’institucions governades per uns senyors que representen una majoria de la societat que fa no gaire va tornar a votar a les urnes i que, ai las!, pensa diferent que ells (cosa que el seu sectarisme no metabolitza que pugui passar).

“El castellano nunca fue llengua de imposición”, va dir el Borbó. I es va quedar tan ample, i segurament el van aplaudir amb les orelles uns quants dels qui ara acusen el Govern i el Centre d’Història Contemporània de muntar un simposi (“Espanya contra Catalunya”) que asseguren és un “insult”. Els aborígens de l’Amèrica Llatina i alguns dels nostres avis que van viure el franquisme encara es deuen remoure a la tomba, d’ençà d’aquelles declaracions del monarca. Però això es veu que no ofèn més que aquells que tenen una obsessió malaltissa amb el “victimisme i la hispanofòbia”. Vaja, que els unionistes, tronats i no tronats, ens vénen a dir que fer coses d’aquestes ja són ganes de confrontament i de gastar diners. Que ens sortiria a tots més a compte (sobretot a ells) no fer-se gaires preguntes i assumir esportivament el dret de conquesta (i ses conseqüències), que no va contra Catalunya en particular, sinó que és en general de mena expansiu i que comporta inevitables danys col·laterals, nicieses, que no mereixen ni comentari. Molt d’Espanya “moderna” i “de acogida”. Amb raó no entenien aquelles exposicions dels temps de Pujol que, sens dubte, van servir de molt, bàsicament aquí, per convèncer-nos de la seva inutilitat i per animar-nos a obrir altres vies de debat.
<script>
  (function(i,s,o,g,r,a,m){i['GoogleAnalyticsObject']=r;i[r]=i[r]||function(){
  (i[r].q=i[r].q||[]).push(arguments)},i[r].l=1*new Date();a=s.createElement(o),
  m=s.getElementsByTagName(o)[0];a.async=1;a.src=g;m.parentNode.insertBefore(a,m)
  })(window,document,'script','//www.google-analytics.com/analytics.js','ga');

  ga('create', 'UA-46336440-1', 'iluromataro.blogspot.com');
  ga('send', 'pageview');


</script>