Llengua superior, llengua inferior

Víctor Alexandre

Davant l’ofensiva del govern espanyol contra la llengua catalana, és oportú recuperar les paraules del professor alemany Til Stegmann sobre els privilegis de la llengua espanyola a Catalunya, en el sentit que no caldria impartir-ne classes. El més normal seria que al país s’hi pogués viure íntegrament en català. Segons Stegmann –que coincideix amb el catedràtic anglès Max Wheeler i amb el catedràtic espanyol Juan Carlos Moreno Cabrera-, la llengua espanyola no ha de ser prioritària encara que la Constitució espanyola ho digui. Si aquesta Constitució fos respectuosa amb les altres llengües, totes tindrien el mateix dret.

Amb el desacomplexament d’algú que observa la realitat catalana des de fora, Stegmann posa el dit a la nafra quan hi veu dos estatus lingüístics: un de rang superior –el de la llengua espanyola- i un altre de rang inferior –el de la llengua catalana-. Això fa que sigui impossible no aprendre espanyol a Catalunya, i que, per contra, s’hi pugui viure sense saber un borrall de català. De fet, encara que algú vulgui parlar en català, ho té difícil, ja que són els mateixos catalans els qui, parlant-li en espanyol, li ho impedeixen.

Es comprèn, per tant, que la situació que viu la nostra llengua –diguin el que diguin els cofois altaveus oficials- sigui dramàtica, atès que en el seu procés de desaparició hi conflueixen factors d’ordre jurídic, polític, mediàtic, psicològic i pràctic. Jurídic, perquè totes les lleis protegeixen l’espanyol; polític, perquè la nostra apatia legislativa en aquesta qüestió, a diferència del Quebec o Flandes, és total; mediàtic, perquè la presència de l’espanyol en els mitjans de comunicació, fins i tot en els de parla catalana –com TV3, Catalunya Ràdio, RAC1 i 8TV-, és abassegadora i sense reciprocitat en els mitjans de parla espanyola; psicològic, perquè, a força d’anys de colonització, els catalans hem interioritzat que saber català és un acte voluntari i condescendent mentre que saber espanyol és una obligació inqüestionable; i pràctic, perquè l’ús desinhibit del català, a diferència de l’espanyol, està connotat políticament. Tot plegat converteix el català en sinònim de conflicte i l’espanyol en sinònim d’harmonia. I, és clar, qui vol viure en conflicte permanent?