Salvador Cot"La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", aquesta és la frase del Títol Preliminar de la Constitució espanyola que recalquen, una vegada i una altra, des de tots els àmbits dels poders de l'estat. El nucli d'aquesta insistència, sense necessitat aparent de justificació, passa pel fet que la "Nació espanyola", òbviament, és soluble i divisible, de la mateixa manera que ho són totes les construccions polítiques i administratives que han generat les col·lectivitats humanes al llarg de la història.
Però el simple fet d'incloure els adjectius "indissoluble" i "indivisible" en la mateixa línia indica per on han anat sempre les pors atàviques de l'estat espanyol. Es tracta d'una reiteració innecessària, perquè ambdós adjectius tenen exactament el mateix significat polític. De fet, la intenció dels redactors, quan també hi afegeixen "pàtria comuna", és insistir, per tercera vegada, en allò que el franquisme qualificava d'"unitat de destí en allò universal".
A aquesta línia de la Constitució del 78 se li dóna un valor de tipus religiós. En boca de qualsevol dels responsables de l'estat té una significació absoluta i extraterrenal. I no és a l'abast dels ciutadans perquè és una veritat anunciada, segons les versions, fa entre 500 i 3.000 anys no se sap ben bé davant de qui, però se suposa que amb efectes permanents de cara als pròxims mil•lennis.
En definitiva, el fet és que l'any que començarà amb les campanades d'aquesta mitjanit serà l'espai temporal on es lliurarà un combat decisiu entre la creença i la raó, entre els xais del ramat i els ciutadans de la nació, entre la veritat revelada i la decisió col·lectiva, entre el dogma i el progrés... I Catalunya és terrenal, com també ho va ser la Declaració Universal dels Drets Humans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario