Ejaculació precoç independentista

Francesc Canosa



Hem començat la setmana amb una notícia esperançadora: igual no estem sols a l’univers. Científics nord-americans estan a punt de fer un gran pas per trobar vida extraterrestre. Desitjo de tot cor que apareguin milions de bitxos amb ulls xarop de grosella o vedellada caducada. Sisplau, que duguin cames hexagonals de plexiglàs i braços de plastilina de P3. Que ens abracem com un mai més. I, au, volant amb coet a fer una costellada dins d’un cràter de Plutó. Que l’infinit sigui beure’s una ampolla que no s’acaba mai de monòxid de carboni. Perquè sí, perquè sóc dels que crec en els selenites, però només per una raó. La va apuntar l’astronauta Santiago Rusiñol: “La gent s’estranya que hi pugui haver vida a d’altres planetes i lo estrany és que n’hi hagi en aquest”. Sobretot a Catalunya. Diguem-ho clar i sense inhalar: estem una mica sideralment perplexos i espacialment espantats de tots aquestes extraterrestres terrestres que cada dia s’aixequen sobtadament i van ràpidament cap a la finestra per veure si ja s’ha proclamat la independència. No fos cas que et perdessis la festa. Perquè n’hi ha que encara es pensen que això serà una festa. Acoquina veure tota aquesta bona gent permanentment a punt de sortir de casa guarnits per a la mega-super-hiper festa de l’alliberament nacional. Saben els calçotets que duran. Els angles, els filtres, i el número de fotos que es faran. Els litres de llàgrimes que vessaran. La xifra d’ampolles de cava que beuran. Els dies que els durarà la ressaca.... Impressionant. Cal dir-ho. Hi ha gent al nostre país que viu en un inalterable clima d’ejaculació precoç independentista. No controlen. Viuen en un orgasme fix. I gotegen fora de test. I molt, cada dia. Perquè sí, perquè la independència ha de ser ara, bé, ja havia de ser. I així la fas pim-pam. Tot és fàcil, ràpid. Que portem més de tres-cents anys sense solucionar satisfactòriament el problema Catalunya-Espanya no compta. Que durant tot aquest temps els temps hagin estat repetitius i erronis, doncs tampoc. Que un fotimer de catalans hagin viscut cíclicament a la Polinèsia, menys (entre ells molts dels que ara orgasmen). Que siguem rucs genètics com rucs al cub... Bé, però ara sí som al punt. Novament al punt. I és comprensible que la independència estigui socialitzant fins i tot els cactus del país. Molt bé, però no més gotetes. No més ejaculacions precoces i més amor. Amor i calma. Perquè estem en marxa. A tota aquesta gent que està orgasmant tot el dia només el diria una cosa: aquesta setmana s’ha mort Joana Raspall. 100 anys. Escriptora, bibliotecària. Va fer molt. Molt de molt: va salvar llibres catalans durant la Guerra; tenim els seus diccionaris de sinònims, de locucions i frases fetes; la poesia infantil, d’adults, els contes... Moltes coses. Remenin per aquí i per allà i ho veuran. Però més enllà de la valuosa obra de Raspall a mi en crida una cosa: Sant Feliu de Llobregat. Tot i que neix a Barcelona, amb tres anys, ja es trasllada a Sant Feliu. Aleshores hi vivien quatre mil persones: prenguin nota. Després de 1939 Raspall continua: “ells van decidir que el català, no, però jo vaig triar el català, sí”. Prenguin nota del referèndum. Continua escrivint, com ja ho feia abans de la Guerra, comença les fitxes pels futurs diccionaris i rep a casa seva tothom que volgués fer classes de català. Ep, a Sant Feliu de Llobregat que el 1940 hi vivien 6.500 persones. I comença a arribar gent de tot arreu. El 1960 té més de 10 mil habitants; el 1980 més de 37 mil... Fins al 43 mil d’ara. Sant Feliu de Llobregat. Recordin: capital del Baix Llobregat. I Raspall allà: en aquell Sant Feliu que un dia va deixar de ser Sant Feliu. Raspall dins de casa. Com en una nau espacial. Raspall com una extraterrestre: escrivint en català, ensenyant català.... Durant anys i panys. Tota la vida. Imagina-ho. I torna a imaginar-t’ho. D’això se’n diu miracle. Insuperable. No crec que mirés la finestra cada dia per si es proclamava la independència. Però, sens dubte, si arribem a la independència serà per persones com ella. Perquè hem de superar l’ejaculació precoç crònica que ens ha acompanyat sempre. Ara toca amor fidel, com Joana Raspall: “Vull deixar amor i somnis i paraules que durin més que jo, al cor dels altres”. I els ha deixat i duren, i van més enllà, per això som on som, perquè hem de creure més en els extraterrestres: ells són els únics que ens faran lliures. Parla ben clar, que el mot és teu i el pensament ningú no el mana. Si creus la teva veritat llança-la al vent i que s’arbori com la flama. Parla ben clar, que el mot és teu!