Dir prou és desobeir

Dir prou és desobeir

"Esdevenir un Estat no és una qüestió únicament de democràcia"

      Guillem Carol

Les urnes, al capdavall, només són una excusa. Són la nostra estratègia comercial. Allò que ens ajuda a presentar-nos civilitzadament davant del món. Són un llenguatge universal. Aquell mínim comú que ens homologa i ens presenta amb naturalitat a la resta del món. Tothom entén el llenguatge del vot. És simple, ràpid i directe. No necessita gaires explicacions. És un llenguatge molt primari. De sumes i restes. El problema, però, és que amb les urnes –encara que estiguin plenes fins dalt- no aconseguirem la independència de Catalunya. La nostra principal arma, per més vegades que ho repetim, no és el vot.

Esdevenir un Estat no és una qüestió únicament de democràcia. La independència, de fet, dubto molt que l'aconseguim a través del vot. Com a mínim enfront d'aquesta Espanya testosterònica. No, no: no es tracta d'anar a votar al 9 de novembre o de convocar unes eleccions plebiscitàries. Això no ens alliberarà de ningú. Potser salvarà algunes consciències, però de ben segur que no ens convertirà en un Estat independent.

Aquí, en definitiva, del que es tracta és de desobeir. De transgredir. De saltar-nos les lleis espanyoles. I això, evident, no es pot fer de manera individual ni de forma sistemàtica. S'ha de fer en comptades ocasions, acotant al màxim possible els riscos i gaudint d'un ampli consens social. Aquest, però, és l'únic camí per esdevenir un nou Estat. Un camí que estarà ple d'incerteses, riscos i joc brut. Però és la via.

El moviment afroamericà pels drets civils es va basar en la desobediència. En la desobediència persistent d'unes lleis que creien injustes. El seu triomf no va ser un regal. Tot el contrari. Van haver de lluitar i va tenir un cost. Uns peatges. Rosa Parks, però, amb un simple gest de desobediència va canviar la història. Martin Luther King va escriure: "L'arrest de la senyora Parks va ser el factor desencadenant. La raó, però, es troba profundament implícita en el recompte d'injustícies similars. De fet, ningú pot entendre l'acció de la senyora Parks si no és adonant-se que hi ha un moment en què s'ha de dir prou". I aquest moment, a Catalunya, ja ha arribat. Ara és qüestió de saber-lo gestionar amb intel·ligència i estar disposats –cadascú al seu nivell- a pagar aquest peatge.

Unionisme en deconstrucció

Unionisme en deconstrucció

  Salvador Cot 

Una de les paradoxes més inesperades -i silenciades- de l'acceleració política que viu Catalunya és que la reorganització política del país està arrossegant cap a la marginalitat les delegacions de PSOE i PP a Barcelona. Els socialistes catalans agonitzen entre abandonaments, escissions i fugides, incapaços de retenir ni els propis parlamentaris. Pere Navarro va haver de plegar després de caure en el ridícul pel mastegot d'una jubilada catòlica i fraguista. Un cas de vergonya aliena que es va complementar, a Tarragona, quan Carme Chacón va liderar un pic-nic espanyolista de tres mil persones. "No quiero elegir entre papá y mamá", va dir en tornar a Madrid. Un epíleg polític irrisori per a qui no fa pas tant havia encapçalat vint-i-cinc diputats a Madrid.

Però el PP del nordest també ha fet un sprint molt notable en aquest campionat de la ridiculesa. Els missatges entre Alícia Sánchez-Camacho, Jorge Moragas i Victoria Álvarez estan al nivell de la conversa de la Camarga. Moragas pensa que l'exnovia de Pujol Ferrusola pot "salvar Espanya" sortint als magazins de tarda de les teles de Madrid i la presidenta del PP català organitza la gravació -amb l'ajuda del PSC, que no es perd cap merderada per rebolcar-s'hi- i després intenta desempallegar-se de l'examant sense pagar els diners que li havien promès. Tot plegat, un poema. Més olfactiu que visual, per cert.

El cas és que comença una acceleració de vertigen mentre Rajoy i Sánchez tenen les delegacions respectives en fase de liquidació. ¿A qui pot estranyar que l'unionisme tingui la capacitat de convocatòria d'una sardinada popular?

Ernest Maragall respon l'article de Bono a 'El País': 'Barreja d'ignorància i mala fe'

Ernest Maragall respon l'article de Bono a 'El País': 'Barreja d'ignorància i mala fe'

Els quatre fets fonamentals de l'Onze de Setembre

     

Vicent Partal

1. L'independentisme ni es desinfla, ni cau, ni davalla. Ben al contrari. Aquells qui somniaven un fracàs causat pel cas Pujol i pel cansament generalitzat s'han quedat amb un pas de nas, esmaperduts. El país ha demostrat una força indeturable, amb dos detalls que cal no perdre de vista: l'absència de consignes o banderes de partit i el fet que siga el tercer any consecutiu. Tres anys seguits fent les manifestacions més grans d'Europa és qualsevol cosa tret d'una anècdota o un 'suflé'.

2. L'unionisme s'enfonsa. Mira que han abocat diners i hores de pantalla a favor de Societat Civil Catalana. I el resultat és el fracàs més estrepitós que hom es puga imaginar. Supose que algú deu provar d'esbrinar què passa. Perquè si ja eren pocs quan omplien la part central de la plaça de Catalunya i prou, ara encara són molts menys. L'unionisme a Catalunya va sense rumb, sense líders, sense res a oferir, desconcertat. Gran notícia si no perdem de vista que hi ha molts demòcrates que votaran no el 9-N i que no volen saber res d'aquests personatges.

3. El món ens esguarda admirat. Bocabadat. No tan sols pel nombre de manifestants. També per la manera, per l'alegria, per la persistència. Som un model i això explica que les portades del principals diaris del món reproduesquen imatges molt positives de la manifestació. I això és determinant perquè els governs d'arreu escolten les seues opinions públiques.

i 4. La manipulació no funciona. No sé si són tan poc intel·ligents que es pensaven de veritat que l'afer Pujol ensorraria l'independentisme. O si és que es creuen les seues pròpies mentides repetides amb tanta passió dia rere dia. Però és evident que les manipulacions no fan efecte en aquest país. Segurament crispen a Espanya, però ací no els serveixen de res. I el CNI no para de despendre diners inútils. Tic-tac, tic-tac. Jo diria que ja hi tenim el peu al coll...

Votarem

Germà Capdevila

La conclusió de la Diada reivindicativa de dijous és ben clara: votarem. Votarem i decidirem el nostre futur. No hi ha ningú que pugui aturar-ho. Ja no. Ja és massa tard. La desconnexió mental dels catalans respecte d'Espanya és total. Hem passat de la desconfiança a la desconnexió. I com que a més a més no ens refiem dels nostres polítics, hem tornat a sortir al carrer per posar-los contra les cordes: només hi ha una sortida, i aquesta sortida és votar. Votarem el 9 de novembre, si som capaços de trobar la manera de fer-ho d'una manera homologable a escala internacional. I si no ens deixen, o els nostres líders no s'hi atreveixen, tampoc no passa res. Votarem en la següent convocatòria electoral i només ho farem per aquelles formacions polítiques que portin la declaració d'independència com a primer punt del seu programa electoral. Tan bon punt ens col·loquin una urna al davant, trencarem amb Espanya. Una majoria abassegadora de catalans ha deixat clar que vol trencar amb Espanya i esdevenir un nou estat d'Europa. Només resta determinar quina és la millor oportunitat per fer efectiu aquest trencament. Si fem la consulta tot i el bloqueig espanyol, trencarem abans. Si declarem la independència al Parlament després d'unes eleccions legislatives, trencarem després. Hem arribat al final del procés. Ahir el president Mas reconeixia en una entrevista radiofònica que el govern ja no controla les finances de la Generalitat. Ras i curt, l'autogovern derivat de la Transició s'ha acabat, ha estat erosionat des de l'Estat fins a buidar-lo de contingut. No ens queda cap altre remei que trencar per existir.

Bons i dolents?

Bons i dolents?

Quico Sallés 

La V ha estat un exitàs. Els mentiders, superbs per la seva ignorància supina i ofegats en la saliva que genera la mala educació, la menyspreen. Les habituals comparacions nazis, les acostumades crítiques gratuïtes i els insults generosos sense necessitat han tornat a ser interpretats pels prohoms de l'Estat i els seus mariatxis. 

 

L'acte polític de dijous va ser un senyal que això és el que hi ha. La prova més evident és que la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, va ser incapaç ni de mostrar una mínima empatia amb els centenars de milers d'encara ciutadans espanyols que van sortir al carrer. Pitjor que el feudalisme. L'Estat contra els ciutadans que el formen. Un Estat que amenaça i intenta ridiculitzar els seus propis ciutadans. Inversemblant.
 

Els justiciers de la metròpoli ja han advertit a un ciutadà espanyol votat per una immensa majoria de la població que si posa urnes s'hi juga 15 anys de presó. I un tipus com Monago, garant de la mediocritat més absoluta que representa un estat fracassat, gosa fotre's de la manifestació més colossal de la història d'Europa amb un to i unes formes indecents del seu càrrec i de qui representa. 

 

Si això fos poc, hem pogut comprovar, no sense un punt de repugnància, qui és i a què es dedica el cap de gabinet de Rajoy. El senyor Jorge Moragas, diplomàtic de carrera i acusador de manipulador a Sánchez Piñol, fa coses tan execrables com repugnants de descriure.

 

És el to, la mentida compulsiva, la desconsideració, la mala llet, la prepotència, la ignorància, l'inexistent sentit del ridícul, el virus de Don Pelayo, la mala educació, les formes impresentables, la facilitat de l'insult, la traça en ser desagradables, la violència verbal gratuïta, la supèrbia, l'egoisme malaltís, el cinisme atàvic, una insensibilitat superlativa al sentit del ridícul, el menyspreu, tractar la resta d'imbècils, la professionalitat en l'ús de la infàmia, la xuleria i l'habilitat per immunitzar-se d'un mínim sentit democràtic. Aquest és l'Estat. Veient com va ser la V, potser caldrà admetre que això del procés ja és una cosa entre bons i dolents. 

Aprendre a ser minoria

Aprendre a ser minoria

"Van plorar poc i no es van queixar gens"

   de Dalmases

El vespre del 10 de setembre, al Fossar, sovint hi veiem cares que fa molts anys que retrobem en aquell mateix escenari des de fa molts anys. Darrerament els distingim per una brillantor especial als ulls. Després d’anys i panys de ser pocs, gairebé marginals, i després de molts anys de defensar l’opció independentista quan era considerada gairebé una boutade, ara tenen un punt d’emoció.

Es tracta d’una emoció legítima perquè en certa manera els dóna la raó, però és també una emoció del tot sentimental perquè són feliços: aquell repte polític que semblava un somni s’ha anat fent realitat fins al punt que sembla que el tenim a tocar.

Tinc un respecte immens per totes aquestes persones, perquè han demostrat una determinació i una capacitat de prospectiva digna de ser reconeguda. Però els en tinc, sobretot, perquè van plorar poc i no es van queixar gens.

Perquè més enllà dels quatre càrrecs públics que a cada moment va tenir Esquerra, era del tot impossible durant els anys vuitanta i noranta del segle passat escoltar la veu –ni a mitjans públics ni a privats- de persones vinculades als moviments independentistes. No només de formacions polítiques extraparlamentàries, sinó ni tan sols d’organitzacions cíviques sorgides de la societat civil organitzada partidàries de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Fora de quatre mitjans i ràdios alternatives, l’independentisme era un moviment clarament invisibilitzat en l’opinió publicada i amplificada a Catalunya.

Avui, la centralitat a la política catalana aplega, precisament, aquelles formacions i organitzacions que defensen la necessitat d’estructures pròpies d’estat per a Catalunya. Aquesta evolució ha significat que els defensors de la Catalunya autonòmica esdevinguin minoria. És un fet que els costa molt d’entendre i d’assumir, però val la pena recordar que el fet de ser minoria no ha comportat la seva minorització: les seves accions són informades i amplificades sovint més enllà del que la deontologia periodística faria recomanable; els seus postulats tenen defensors als mitjans públics i privats de Catalunya; i tenen un paper sobredimensionat a la premsa, la ràdio i les televisions espanyoles. Ras i curt: no només no pateixen cap mena d’ignorància i d’invisibilització, sinó que vivim la paradoxa d’observar com el moviment independentista ha assumit com a propi la defensa del dret a votar en contra del procés d’independència.

Paga la pena recordar-ho perquè comença a cansar aquest mantradel pensament únic que només és possible bastir des de la política ficció, inventant una conxorxa de les forces polítiques i moviments socials partidaris del dret a decidir.

Amigues i amics unionistes, tinc la sensació que sou minoria, però no n’estic del tot segur i per això em sembla que la millor solució és votar. I no tergiverseu les coses: potser sou pocs, però no pas maltractats. Perquè quan diem que volem fer les coses ben fetes també parlem d’això.

Bloqueig espanyol, sortida europea

Bloqueig espanyol, sortida europea

«Si Europa no es mou per convicció democràtica que ho faci per prudència política i econòmica. Escolta, Europa!»

Marc Arza



El sobiranisme ha tornat a fer una massiva demostració de força i les constants del Procés continuen inalterables. El catalanisme manté una hegemonia incontestada i l'efervescència dels últims anys no ha aixecat cap reacció de rebuig organitzat digne d'aquest nom Catalunya endins. Que dos mesos abans del 9 de novembre l'espanyolisme no aconsegueixi mobilitzar ni 5.000 persones tot hi haver-hi abocat recursos il·limitats és, alhora, sorprenent i significatiu. Però la posició de l'Estat continua sent forta i l'amenaça d'un bloqueig que desbordi el riu sobiranista i l'aboqui a la impotència és viva i alarmant.

Si l'Estat veta la Llei de consultes i fa impossible la convocatòria “legal” del 9-N el govern català tindrà un ventall d'opcions a triar sense cap camí fàcil a l'abast. Tirar endavant la consulta amb totes les dificultats de la informalitat, convocar unes eleccions plebiscitàries o evitar fer cap de les dues coses. Una consulta que no compti amb tots els ets i uts difícilment tindrà el més mínim reconeixement internacional i fins i tot si fos un èxit l'endemà no seria massa diferent que el dia anterior. S'hauria fet un gest que Madrid ignoraria sense massa dificultat. A la Unió Europea no hi ha espai per una declaració d'independència després d'un referèndum de fireta. Unes plebiscitàries obren el risc d'un resultat incert perquè Iniciativa, el PSC i una part d'Unió podrien optar per una tercera via que afebliria el bloc del sí i perpetuaria el bloqueig. Si el govern decideix driblar les dues opcions i espera nous esdeveniments una picabaralla entre sobiranistes que debiliti el front de la consulta és una possibilitat que fa venir salivera a la Moncloa. El bloqueig seria un desastre pel país però Espanya es pot permetre deixar Catalunya en via morta durant anys i panys si a canvi evita el risc de secessió i qualsevol canvi en el model d'estat.

Només la intervenció europea, pública o discreta, pot trencar l'amenaça del bloqueig espanyol. El 12 de setembre la carpeta catalana era sobre la taula a Berlín, Brussel·les, Paris i Roma. El referèndum escocès és un interrogant i el magma català és un risc que l'angoixada Unió Europea té molt present. El Govern ha d'alertar els líders del continent que si la consulta no és possible la inestabilitat generada per unes plebiscitàries i l'amenaça d'una declaració unilateral d'independència es deixarà sentir arreu de l'eurozona. Europa s'ha de moure i ha de forçar Madrid a evitar el bloqueig. Grècia va posar l'euro en risc però el PIB català és superior al grec i la presència d'empreses alemanyes, franceses i italianes a Barcelona és tan o més gran que a Atenes. Si Europa no es mou per convicció democràtica que ho faci per prudència política i econòmica. Escolta, Europa!

Societat Civil acabarà donant les gràcies a l’ANC

Societat Civil acabarà donant les gràcies a l’ANC

"Els manifestants de la V volien que els de Societat Civil Catalana puguin votar No. Els manifestants de Societat Civil Catalana volien que els de la V no puguin votar"

 Jofre Llombart

Donant per bones les xifres màximes de dijous, a Barcelona hi havia 1.800.000 persones i a Tarragona 7.000. I uns no són millors que altres. A diferència del que propaga l’unionisme, no hi ha cap repartiment de carnet de bons i mals catalans. De l’únic que han de ser conscients és que per cada català convocat per Societat Civil Catalana (SCC), l’ANC i Òmnium en van convocar 250. La proporció és de 250 a 1.

Una vinyeta de El Roto publicada ahir pel diari El País i promoguda amb il·lusió per Jordi Cañas a través del Twitter criticava “la massa” com a caldo de cultiu per a demagogs. Bé, simplement em pregunto què hauria passat si les xifres haguessin estat a la inversa. Però no cal recòrrer a supòsits: Jordi Cañas va assistir a la manifestació que l’octubre de l’any passat va aplegar 200.000 persones a Madrid per reclamar el compliment de la Doctrina Parot. Em pregunto, li pregunto, si hi ha bones i males manifestacions, si unes són “massa” i les altres no depenent del què s’hi reclama.

En qualsevol cas, la diferència bàsica entre la manifestació de Barcelona i la de Tarragona és la següent: els manifestants de la V volien que els de Societat Civil Catalana puguin votar No. Els manifestants de Societat Civil Catalana volien que els de la V no puguin votar. I aquí no hi ha una distinció entre bons i mals catalans, hi ha una distinció entre tolerància democràtica. Si l’ANC aconsegueix que es celebri la votació, els de SCC podran acudir a les urnes i votar per allò que anhelen: la unitat d’Espanya. Cal recordar que el 9 de novembre hi ha tres opcions que competeixen en igualtat, i una d’elles, tan legítima com les altres, és que les coses continuin igual.

I ni Guàrdia Urbana ni Delegació del Govern: el millor termòmetre per saber quina opció política compta amb el suport de més persones és mesurar-ho a les urnes: de manera universal, amb igualtat d’oportunitats i la llibertat que dóna el secret de vot. És exactament el que es demana majoritàriament des de Catalunya. La pregunta és: no tenen ganes els de Societat Civil, Alícia Sánchez Camacho i Jordi Cañas de saber realment quin suport té l’independentisme? No tenen ganes, ni que sigui per curiositat humana, de saber si el No és majoritari?

Serà d’una manera o serà d’una altra però s’acabarà votant. El millor per a tots plegats és que fos a través de la consulta per tal que la qüestió sotmesa votació tingui una resposta clara. Unes eleccions plebiscitàries poden ser una eina vàlida però serà impossible evitar que s’hi barregin altres conceptes. La interpretació sempre serà més nítida amb una consulta que amb unes eleccions. I quan finalment es voti, el debat tornarà a estar equilibrat: els defensors de la independència exposaran quins avantatges té i els detractors plantejaran els inconvenients. A Escòcia s’enfronta Yes Scotland amb Better Together i no pas Yes Scotland contra Don’t Vote.

Serà aleshores, el dia en què el debat torni a ser Independència Sí-Independència No que Societat Civil Catalana haurà de donar les gràcies a l’ANC per haver treballat tan de temps per aconseguir una urna amb tres opcions. L’ANC haurà treballat per ells. S’haurà cremat les pestanyes per aconseguir que els partidaris de la unitat d’Espanya tinguin la oportunitat de votar. Però m’imagino que aquest agraïment no arribarà. El 1981 el PP va oposar-se al divorci i ara alguns dels seus dirigents es divorcien. Es van oposar a la legalització de l’avortament i després, quan va ser necessari, les filles dels seus militants van tenir el dret a decidir sobre el seu cos. I sí, després d’una operació ferotge contra el matrimoni homosexual, ara veiem militants del PP casant-se amb les seves parelles del mateix sexe. Ni van demanar perdó ni després van donar les gràcies. Ara tampoc caldrà: amb què vagin a votar (allò que més els plagui) ja haurà valgut la pena.

La Diada i la ratera espanyola

La Diada i la ratera espanyola

«Ja ho deia el mateix Ovidi: “Va ser un error la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada del PSOE al poder”»

Víctor Alexandre

L’any 1974, ara fa exactament quaranta anys, Ovidi Montllor, en un disc meravellós, cantava aquestes paraules: “Ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra va creixent. Les molles volen al vent”. Eren paraules que molta gent interpretava que al·ludien a la mort del franquisme i que expressaven la convicció serena i generalitzada que aviat podríem obrir les finestres perquè hi entrés aire net. I, certament, les vam obrir, però el cop d’estat del 1981 i la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic del 1982 van fer que molts catalans de bona fe toquessin de peus a terra i s’adonessin que les molles no sols no se les havia endut el vent, sinó que eren l’únic aliment amb què podíem omplir el pap. I és que alguns van confondre la mort de Franco amb la mort del franquisme. Però només el primer era a la tomba, el franquisme seguia ben viu. De fet, en va tenir prou amb una “reforma” dermoestètica per perpetuar-se en el poder. I encara hi és. Ha substituït la camisa “azul” per la camisa blanca i llueix modelets manllevats del museu de l’esperpent, però continua remenant les cireres de l’Estat. Abans, per tant, vivíem en un règim totalitari, ara vivim en una democràcia totalitària. És com La ratera d’Agatha Christie: passen els anys i es relleven els actors i les actrius que la representen, però l’obra sempre és la mateixa.

Només cal escoltar les barbaritats que diuen contra el dret a l’autodeterminació de Catalunya, el Partit Popular i el Partit Socialista, per entendre les raons per les quals Franco va morir de vell i en el poder. Ja ho deia el mateix Ovidi: “Va ser un error la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada del PSOE al poder”. Doncs sí, els franquistes no van ser jutjats, el franquisme va restar impune i ara, per mitjà de lleis fetes a mida, els seus hereus pretenen aconseguir el que no va poder aconseguir el cabdill de veu aflautada. Aquesta és la raó per la qual la cançó de l’Ovidi ha esdevingut un himne intergeneracional que expressa molt bé l’apassionant moment actual. L’Onze de Setembre d’enguany ha mostrat al món que Catalunya va de debò i que aquelles molles, que eren el seu menú diari en els temps de la política de peix al cove, s’han acabat. Ens ha costat, però per fi, plenament conscients de l’ocasió, hem decidit treure’ns del damunt aquesta pesada llosa anomenada Espanya. Per això, quaranta anys després, les paraules de l’Ovidi romanen vives: “Conscients de l’explotació, no hi haurà més solució que aprofitar l’ocasió. I allò que es diu, amb passió, fer valer nostra raó, perquè... ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent; la nostra és força creixent. Les molles volen al vent”.

13/09: "És vergonyosa la cobertura de la Diada que han fet alguns mitjans espanyols"

VICENÇ VILLATORO


Hi ha una màxima del periodisme liberal que diu que els fets són sagrats i les opinions lliures. No em queixo, per tant, de les opinions. Tenen dret a valorar-ho i a interpretar-ho com vulguin, tot i que també les opinions han de ser argumentades i fonamentades. Em queixo de la presentació dels fets. I no tan sols de les xifres, alimentades pel paper d’estrassa d’una Delegación del Gobierno hooligan i partidista. La magnitud i la naturalesa de les manifestacions han estat ocultades, caricaturitzades, minimitzades o -quan eren dels seus amics- amplificades. No s’ha aplicat el mateix criteri -no en els judicis, en els fets- a l’hora de presentar la magnitud objectiva de cada manifestació. I s’ha volgut presentar com a conflictiva una Diada en què -no és la primera vegada- els únics incidents violents passen a Madrid. Això no és periodisme liberal. Els fets, sagrats. Si parléssim de premsa esportiva, un mitjà pot dir que un equip ha jugat bé o malament, que ha merescut guanyar o perdre, que el penal era just o injust. Però els gols, els resultats i les alineacions no són matèria opinable. Són fets. Parlant de la Diada, hi ha qui s’inventa el resultat, canvia l’alineació i oculta els gols.

L'Institut Cervantes, com a exemple

L'Institut Cervantes, com a exemple

«Lleis, decrets, escanyament econòmic, amb l'excusa de la crisi, manifestacions humiliants de tots els membres del govern cap als nostres representants polítics»

Teresa Casals


Ja intuíem que les vacances no serien, precisament plàcides, pel que fa a la política. No ens vàrem equivocar. Quin mes d'agost! Fins i tot el temps s'ha afegit a la inestabilitat. Llamps i trons al cel i tempestes polítiques i mediàtiques de dimensions desconegudes fins ara, a la terra que trepitgem.

Estem al final d'un trajecte que ens porta al 9 de novembre. En el camí cap a la independència mai no havíem arribat tan lluny. En fer l'anàlisi de la situació que es vivia a Catalunya, el govern de Madrid va començar mirant cap a una altra banda i fent veure que, a l'Espanya hidalga, no passava res. Coses dels catalans!. Uns quants romàntics i somiatruites que volien celebrar els tres cents anys de la seva derrota fent una mica de soroll. No calia fer-los ni cas. Ja s'abaixaria el souflé. A més ara ells, amb la majoria absoluta del PP tenien la paella pel mànec. Ja sabrien els catalans qui mana a l'estat espanyol una vegada més.

Lleis, decrets, escanyament econòmic, amb l'excusa de la crisi, manifestacions humiliants de tots els membres del govern cap als nostres representants polítics, filtracions als diaris amb tota la intencionalitat política per fer mal, compareixença de diversos ministres amb aquell aire de perdonavides encapçalats per la vicepresidenta del govern i l'ínclita senyora Cospedal, voluntat explícita deespañolizarnos... I tot això ho han fet obviant i minimitzant tot el fangar que els envolta. Bárcenas, Fabra, els sobres amb diner negre que van amunt i avall. D'això, res!

Pregonen que Catalunya és un territori ple de corruptes, insolidari (què ha passat després d'haver reconegut que teníem un finançament tan injust i insolidari cap els nostres conciutadans, que paguen els seus impostos i que, com reconeixen vostès mateixos estan mal finançats fins a límits desconeguts en l'Europa comunitària?). Vostès no han entès res. Els catalans i les catalanes que treballem democràticament per aconseguir la independència som els primer interessats en acabar amb aquesta política que permet actuacions rebutjables, que permet l'enriquiment d'uns quants a partir de l'esforç de tots. El nostre lema és: independència, regeneració democràtica i feina ben feta. No volem la independència per continuar com sempre. Volem foc nou. Volem dignificar la política i els que s'hi dediquen. Volem poder confiar en els nostres representants.

No facin més el ridícul amb actuacions com la de l'Institut Cervantes que, a Utrecht, ha prohibit la presentació de la traducció del llibre de l'escriptor Sánchez Piñol, originalment escrit en castellà, al neerlandès. Amb el senyor Margallo al capdavant estan perdent la credibilitat a Europa i al món. Amb les seves actuacions demostren la seva inseguretat, la seva por.

Els catalans que treballem, democràticament, per poder decidir, sense interferències, quin projecte de país volem per viure-hi sabem que ningú no ens regalarà res. Per això dediquem hores i hores del nostre temps lliure per llegir, per transmetre, per convèncer i tenim massa feina i estem tan a prop d'aconseguir els nostres objectius que nos desviarem del camí traçat. El dia 11 de setembre serà un dia gran per Catalunya. Demostrarem que som molts, moltíssims, que som pacífics, que estem contents. I la nostra tasca continuarà amb tota la força fins al dia 9 de novembre. De l'11 del 9 al 9 de l'11. Fins que el nostre president, d'acord amb la majoria del Parlament de Catalunya, ens convoqui a les urnes.

I tres-cents anys després, alcem el cap

I tres-cents anys després, alcem el cap

Alguns dels grans protagonistes del procés, a poques setmanes del Dia D: Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, José Ignacio Wert, Màrius Carol, Miquel Iceta i Albert Rivera.

---

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Som a punt d’alçar el cap. És un dia emocionant. Just avui fa tres segles, tal i com tantes vegades van demostrar durant aquells 414 dies de setge, els catalans resistents d’aleshores donaren testimoni (a milers, amb la vida) del seu compromís amb la sobirania de les institucions, de l’estat, que els seus avantpassats havien construït al llarg de tantes centúries. I avui, després que s’hagi imposat als seus descendents (per herència o per adopció) la feixuga dependència política de l’eixuta Espanya castellana, som aquí, a punt de recuperar-la, de guanyar-la, d’exercir-la. Per construir un país nou.

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
L’esfinx de la Moncloa.
Amb l’habitual menysteniment que ens regalen, el màxim responsable de fer-nos curtcircuit al procés porta mesos encegat de supèrbia. Intoxicat, juntament amb el seu gabinet de crisi, per la seva pròpia propaganda, està convençut que això nostre és una flamarada i que acabarà per escampar. Que se’ns passarà. També, tot i que l’establishment català s’arrossega de genollons a cada oportunitat per demanar una tercera via, continua convençut que als catalans, ni aigua, que qualsevol concessió ens deixarà insatisfets i desfermarà contra ell la bèstia de la caverna i la ira dels seus barons ofesos. I així ens hem plantat on som, sense moure ni una cella. I tot i les amenaces, que aniran a més, no en dubteu, l’estaquirot continuarà exactament igual abans i després del 9-N. Sí, tres milions de catalans (creuem els dits) votarem i encara continuarà convençut que no cal moure’s. Fins que frau Markel, molt amablement, li indiqui que els creditors volen cobrar.
 
Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Les clavegueres al servei de sa majestat.
Que ningú es mami el dit: ens enfrontem a un Estat i els darrers mesos han constituït una demostració de l’àmplia gama de recursos, blancs i negres, dels qui els països que controlen els seus recursos públics disposen per defensar els interessos propis. De fet, per això en volem un de nostre. La guerra de la informació i l’espionatge ha provocat aquests darrers mesos víctimes tan capdavanteres com l’exhonorable; també, veritables intoxicacions com les de la campanya electoral de les darreres eleccions autonòmiques contra el candidat Mas. El ministre català del govern espanyol, a més de crear una potent delegació del CNI a la capital catalana i d’enviar-nos milers i milers de policies sense missió coneguda, tampoc no ha dubtat, tot recolzant el seu homòleg d’Exteriors, a intoxicar l’opinió pública amb avisos apocalíptics de divisions familiars. Un paper, el seu, de raó d’Estat i francament immoral.
 
Wert, José Ignacio (ministre espanyol de Cultura i Esport).
Re-espanyolització tardana.
El gran científic social del govern espanyol està convençut que això d’aquí cal afrontar-ho des de ben a baix, arrencar-ho d’arrel. Cal recuperar el control que la Transició va disgregar. Es imprescindible (en el marc d’un atac per terra, mar i aire, arreu dels Països Catalans) desmuntar l’escola del país, pedra angular d’una societat que, des de fa trenta-cinc anys, ha sabut crear consciències lliures, capaces de pensar per sí mateixes, sense l’enyorat adoctrinament de l’escola franquista, per la qual, tanmateix, van passar molts dels actuals independentistes. La nostra espanyolització ha passat també per l’aturada del retorn de la documentació confiscada pel feixisme als catalans el 1939 i per la legitimació d’aquell acte, a base d’exigir-nos ara que faci camí de tornada a Salamanca, setanta anys més tard, una part de la que havia estat lliurada des del 2006 a la Generalitat.
 
Carol, Màrius (director de La Vanguardia).
Sense notícies de la veritat.
Es difícil triar un sol protagonista en el front mediàtic del procés: en José Antonio Zarzalejos, per exemple, amb les seves anàlisis/amenaces és dels més preclars. Des de la famosa trucada de sa majestat al comte de Godó de finals de 2012, en l’àmbit dels mitjans de comunicació, el procés està desvetllant estampes realment patètiques. Un mimetisme invers de desesperació creixent: sigui a l’edició en paper o a la digital (transformades a ritmes diferents), els titulars de “La Vanguardia” ja no es diferencien gaire dels d’”El País”, que ja no es diferencien gaire dels d’”El Mundo”, que ja no es diferencien gaire (si és que parlant de Catalunya alguna vegada s’havien diferenciat) dels de l’”ABC”. Tot un exèrcit d’opinadors, molts d’ells a sou de l’establishment d’aquí i d’allà, de tot signe ideològic, s’han llançat a desenvolupar complexíssimes argumentacions encaminades a negar-nos el dret a decidir lliurement el nostre futur polític.
 
Iceta, Miquel (primer secretari del PSC).
L’ensorrament d’un projecte.
Des del ridícul de la senyora finalment d’Ullastrell, la figura de Pere Navarro havia entrat en una espiral sense solució. Certament, la seva missió d’encapçalar un partit en caiguda lliure no era precisament fàcil. El PSC és ja una marca inviable, en el context d’una crisi dels partits catalans que ens deixarà, en pocs mesos, probablement, un panorama de sigles completament diferent. L’esmicolament de l’antic espai socialista i el reagrupament a l’entorn d’un centre-esquerra plenament compromès amb la llibertat del país. Entretant, el grup que dirigeix el partit des de fa més de vint anys mal viu, amb el bomber Iceta com a cap de files, convençut que la Consulta del 9-N no se celebrarà i que només a partir d’aleshores ells en podran recollir les restes del naufragi. L’estampa del seu definitiu descrèdit es produirà quan, disgustats, aquell dia ens vegin votar mentre criden al boicot del braç de Ciudadanos i el Partido Popular.
 
Rivera, Albert (presidente de Ciudadanos).
Credibilitat ressentida.
La novetat fa de bon vendre. En un context, llargament covat, de descrèdit gairebé total dels partits, Ciudadanos ha sabut durant alguns anys fer-se amb un cert espai dins el dependentisme català, pouant en el creixent desgast del PP i el PSC. Durant els darrers mesos, però, a mesura que el procés s’ha consolidat, Ciudadanos s’ha caracteritzat per multiplicar exponencialment la seva presència a les tertúlies dels mitjans (en combinació amb la de la seva marca blanca Societat Civil Catalana), a l’hora que es presenta com a víctima d’una suposada persecució (i com desitgen la violència inexistent del procés!). La seva credibilitat, però, ha patit els seriosos revessos de la imputació per frau fiscal de l’implacable diputat, croat contra la corrupció, Jordi Canyas, i del cas del compte a Suïssa de l’eurodiputat i exguerriller Javier Nart. Amb raó, doncs, el fenomen Podemos comença a mossegar i a esmicolar el gran espai del dependentisme que havia d’encarnar en solitari Ciudadanos.

Un poble en moviment

Un poble en moviment

Iñaki Anasagasti

Vaig ser, fa dos anys, en aquella Diada que va marcar un abans i un després. Em va impressionar veure un poble en moviment. Vells, joves, professionals, punkies, àvies i canalla, pares de família i solters, beates i yuppies, botiguers i estudiants... Tot un món cosmopolita mentre jo tractava de fer alguna passa, sense poder fer-ho per la gentada que ho omplia tot. I la veritat és que no es podia avançar. Quan vaig tornar a Euzkadi vaig comentar: "Això no ho atura ningú".

 

L'any passat em va tocar celebrar la Diada a la llibreria Blanquerna, a Madrid. I allà estàvem celebrant-la quan, a cara descoberta, van entrar un ramat d'irracionals, que ens van tirar un gas irritant, van cridar les seves consignes, i van llançar la senyera al terra. Patriotisme espanyol en estat pur.

 

I aquest any he vist les grandioses imatges que intentava minimitzar una brunete mediàtica que deia que, menys llops, que no hi havia tanta gent i que era la meitat de la meitat de la meitat. Pero com vaig viure la de fa dos anys i he vist de prop la perfecta organització d'aquesta, gestionada amb zel, cura i precisió de rellotger, només em crec el que he vist perquè la bona gent no menteix. I m'ha impressionat, pel seu simbolisme, la nena votant en una urna com a tancament de jornada. Un punt d'or. Heus aquí la clau.

 

A Euzkadi sempre tenim Catalunya molt a prop. La meva família va estar refugiada, en temps de guerra, a Girona i el meu primer acte públic va ser com a president de les joventuts basques de Veneçuela, al Centre Català de Caracas, envoltat de personalitats com Carles Pi Sunyer, Pau Vila, Marc Aureli Vila, Pere Grases, August Pi Sunyer i altres simpàtics testimonis d'un temps de molta intensitat. Persones que amb els seus llacets i les seves velles històries em parlaven del que va ser el primer estatut català obtingut en 1932, de Companys, del govern de la Generalitat, de l'exili i de com havien arribat a aquelles terres generoses.

 

El 1977, després de les eleccions generals, vaig acompanyar dirigents del PNB com Juan de Ajuriaguerra, Xabier Arzalluz i Kepa Sodupe a la primera Diada en llibertat i a l'ofrena feta davant l'estàtua del conseller en Cap, Rafael Casanova. Allà vaig aprendre que aquell nefast decret de Nova Planta del primer Borbó, el també nefast Felip V, i què va significar aquella lluita i la pèrdua de les institucions. Per cert, crec que va ser Trueta qui li va suggerir a Joan Carles de Borbó que, si tingués un fill, no li posés el nom de Felip. I tanmateix aquí tenim aquest cavaller que es fa dir rei de tots els espanyols.

 

I he vist els catalans anar-se cabrejant a poc a poc. L'Estatut, el raspallat, el Tribunal Constitucional, la manca de respecte per la voluntat ciutadana i el no per resposta de Madrid a qualsevol demanda d'un fragilitzat Estatut de Sau, sense la menor seguretat jurídica. I anar comprovant l'al·lèrgia que tenen a la democràcia al Madrid polític, no només a les demandes catalanes i basques sinó també a les espanyoles quan es tracta de República o Monarquia.

 

Creuo els dits perquè el referèndum escocès sigui un èxit per a Salmond i els seus seguidors. Será un toc d'alerta fantàstic i una ajuda inestimable perquè la consulta catalana del 9 de novembre sigui tot un èxit. Però està vist que la vella Espanya segueix aquí amb la seva intolerància, el seu tancament i la seva incapacitat per abordar la solució a qualsevol problema.

 

D'aquí la importància de la V d'avui. Ha estat fantàstica. Desitjo, per tant, que aquesta V creixi i creixi i creixi i els seus dos braços aconsegueixin que no només la noia jove d'avui voti, sinó que ho faci tot el poble català.

 

Enhorabona Catalunya!

La Diada decisiva i el problema de Rajoy

La Diada decisiva i el problema de Rajoy

Dídac Boza

Diuen tenir-ho tot a punt. Han previst “todas las medidas”. L'única que anuncien obertament és l'ús del Tribunal Constitucional, l'instrument d'estat que ja coneixen i controlen perfectament i que tant ha contribuït a la situació actual. Hi ha altres mesures que no verbalitzen però que insinuen. Ho fan a través dels seus satèl·lits polítics o de les veus exaltades d'aquells que els fan de guionistes mediàtics. Diuen que estan “preparats” i intenten fer-nos por. Nosaltres també ho estem i, dissortadament per a ells, la por no cala. Demà els carrers de Barcelona en faran la demostració definitiva. A una setmana del referèndum escocès i a dos mesos del 9 de novembre, Europa i al món sabran que el cas de Catalunya ja no es pot resoldre amb cap altra mesura que no siguin les urnes per decidir.  Fins i tot abans de la gran V d'aquesta Diada ja resulta prou eloqüent el repàs del que hem vist en els darrers mesos.

Fracàs de l'estratègia internacional i diplomàtica del govern espanyol. El màxim que ha aconseguit Mariano Rajoy és un suport fred d'Angela Merkel, molt curosa -això sí- de no abonar-s'hi gaire. El 9-N ha quedat marcat en l'agenda política europea i internacional. Pot haver-hi incògnites sobre què passarà d'aquí a dos mesos, però un escenari que ja no contempla ningú (segur que tampoc el govern espanyol) és que no hi passi res. La tesi immobilista de Madrid no ha convençut The New York Times, Associated Press, The Economist, Financial Times o la BBC, per posar només alguns exemples. Pel que fa a la diplomàcia espanyola a les ordres de Garcia-Margallo, l'últim “èxit”, perfectament descriptible, ha estat la censura de la presentació de Victus a l'Institut Cervantes d'Utrecht. Tot un regal!

El “globus” a la societat catalana no es desinfla, contràriament a allò que preveia aquest “gran savi” de la política catalana que està demostrant ser el diputat del PP Enric Millo. És de justícia reconèixer que una part de l'èxit de convocatòria de l'Assemblea Nacional i d'Òmium Cultural s'ha d'agrair als Millos, Garcias-Margallo, Manos Limpias, Marhuendas, Llanos de Luna i Montoros. Tots ells han estat cooperadors –innecessaris però molt eficaços- en favor del procés català. Afortunadament sembla que aquests valuosos col·laboradors seguiran actius. L'escàndol Pujol és un sotrac col·lectiu però no fa ni de mur, ni d'obstacle, ni de fre. No es detecta esgotament en la mobilització cívica ni en les expectatives electorals. Després dels comicis europeus recents, les enquestes sobre properes eleccions apunten una clara consolidació de majories independentistes a gairebé tots els àmbits de representació institucional. Atenció al protagonisme polític dels nous ajuntaments (grans, petits i mitjans) que surtin de les urnes el mes de maig.   

La V demostrarà una clara voluntat política a favor de votar el 9 de novembre i de fer-ho, majoritàriament, a favor de la independència. La legitimitat del 9-N serà més indiscutible com més gran sigui la participació i com més festiva, alegre i cívica sigui l'actitud al carrer. Avui ja sabem que la resposta ciutadana serà massiva. La manifestació unionista convocada a Tarragona, serà molt més petita, però –agradi o no als seus organitzadors- l'expressió pública dels partidaris del “no”  també contribuirà a fer possible el pas següent que serà votar.

Arribem a la Diada decisiva amb molts avantatges però amb un adversari potent. En els propers mesos l'Estat desplegarà tota la maquinària que té al seu abast. Amb l'escut de la Constitució, Madrid farà tot allò que pugui (i que el context europeu li permeti). No hi faltaran provocacions, intoxicacions i episodis diversos ordits des d'impremtes servils, despatxos anònims o inconfessables clavegueres. Convindrà no col·laborar-hi ni per acció ni per omissió. Però si, malgrat totes les amenaces i totes les suspensions, el Govern de Catalunya, la majoria del Parlament i bona part del teixit social català es conjuren per posar les urnes i obrir els col·legis electorals el dia 9 de novembre, Mariano Rajoy es trobarà amb un greu problema: actuar. Llavors veurem en què consisteixen “todas las medidas” i, en funció d'aquestes, recordarem la frase que vam escoltar fa un parell de nits a TV3, en boca del protagonista de la sèrie històrica John Adams: “La qüestió ja no és si hi haurà independència, sinó quan”.

Hola, món!

Hola, món!

Salvador Cot 

"Com més fosc sigui el nostre crepuscle més benaurada serà l'alba dels qui encara han de venir", acaba dient, vençut i desfigurat, el Martí Zuviria d'Albert Sánchez-Piñol entre les runes de la Barcelona arrasada l'Onze de Setembre de 1714... Tres-cents anys més tard, l'albada és aquesta i els que havien de venir som nosaltres. Tres segles de dissort no han acabat amb el poble català, ara ja ho hem demostrat.

Avui direm al món que som aquí perquè sempre hem volgut ser-hi. Perquè en quinze generacions els catalans no hem renunciat mai a formar part de les nacions del món i perquè ho volem fer amb plenitud i en plena igualtat. Per això no reivindiquem la diferència, sinó l'equitat. I, sobretot, els catalans volem retornar, democràticament, a un mapa del qual ens van esborrar a sang i foc.

Guanyant aquesta confrontació política, els catalans contribuirem, des de la modèstia de la nostra causa, a fer el món una mica més humà. A que les societats i les nacions apreciïn l'eficàcia del civisme i la democràcia com a fórmula única de resoldre els conflictes que ens afecten. Per això aquell crepuscle de 1714, tan fosc, es trencarà avui en un esclat de vida i de colors. Vona Diada!

President Mas...

EMPAR MOLINER

President Mas, perdoni que li escrigui a un dia de l’Onze de Setembre amb la feina que deu tenir, però és que el botiguer, el taxista, l’adroguer i fins i tot el musculat entrenador personal em pregunten si hi haurà o no hi haurà consulta. I jo els contesto el que em passa pel magí, i, quan puc, també li pregunto el mateix al Toni Soler, quan me’l trobo a l’ARA, i al Vicent Sanchis, quan el veig als passadissos de TV3, i a l’amic de l’amic de l’amic de la Rahola quan coincidim prenent copes al Dry Martini.

President Mas, comprenc molt bé que dubti, que tingui una por immensa, que es trobi malament i que vulgui guanyar temps. Però li voldria dir -clar i lapao, per no dir “clar i català”- que vostè, ara mateix, sense pretendre-ho -les coses són així- ja és un màrtir. I ha de triar entre ser un màrtir dels espanyols (perquè no fa possible la consulta) o ser un màrtir dels catalans (perquè fa possible la consulta).

Aquests dies alguns dels seus consellers ens han fet saber que no és possible fer una consulta no legal. Que ens la fotríem. Però, estimat, estimadíssim president, si no duem a terme la consulta amb l’argument que la consulta no és legal, qui es pot creure que durem a terme, més endavant, unes plebiscitàries i, tot seguit, una declaració unilateral d’independència, que encara serà més il·legal? Per què la DUI sí i la consulta no? Què haurà passat, excepte temps? Com podríem desacatar els poders de l’estat amb la DUI si ara no podem desacatar-los posant urnes al carrer? President, si posem les urnes al carrer i ells les cremen o les aixafen, hem guanyat. Si no posem les urnes al carrer, perquè és il·legal, han guanyat ells. I en aquest joc -de cap manera ha de ser una guerra- no hi ha una segona partida. Li desitjo molta sort i molt coratge. No voldria ser vostè. Voldria ser vostè.

Mala Diada per als amants de l’amnèsia

Mala Diada per als amants de l’amnèsia

"Ja no és temps de gestionar engrunes, ara és temps de gestionar llibertats"

 Víctor Alexandre

Tres-cents anys són una fugacitat en la història de l’univers, però una eternitat en la història dels pobles. Especialment en la història dels pobles obligats a viure’ls en captivitat. Aquest és, en concret, el cas de Catalunya, que ara fa exactament tres segles que va ser assetjada i militarment abatuda pels exèrcits de Castella i França amb l’objectiu no sols d’esborrar-la del mapa, sinó fins i tot d’esborrar-ne la memòria. Va ser una invasió plena d’odi, aquella. Només l’odi pot explicar les barbaritats que les tropes borbòniques van cometre i de les quals, malauradament, no hi ha testimoni gràfic. Si en tinguéssim, com tenim les imatges dels conflictes internacionals que ens ofereixen avui els mitjans de comunicació, quedaríem esfereïts.

S’entén, per tant, l’al·lèrgia dels partits nacionalistes espanyols, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya, als actes del Tricentenari i a tot allò que recordi que les llibertats de la nació catalana van ser arrabassades per la força de les armes. Només cal tenir present la fòbia del govern municipal socialista, amb l’alcalde Joan Clos al capdavant, en aparèixer les ruïnes del Born l’any 2002. Aquelles ruïnes –restes de les llars que Castella va fer enderrocar als seus habitants, obligant-los a portar les pedres a pes de braços fins al lloc on es construïen els murs de la Ciutadella– eren una prova massa incòmoda per als amants de l’amnèsia. Són els mateixos que ja havien blasmat el Museu d’Història de Catalunya el 1996, quan es va crear, i que ara blasmen el Born com a centre cultural. Saben que l’oblit fa submisa la gent; saben que un poble que desconeix qui ha estat, és un poble que no sap qui és. I un poble que no sap qui és, és un poble que no sap on va.

Però Catalunya no ha perdut la memòria. Tot al contrari: l’ha mantinguda ben viva al llarg dels darrers tres-cents anys i ha sobreviscut a tots els projectes espanyolitzadors. Absolutament a tots. Aquesta és justament la raó per la qual encara som aquí. La commemoració de l’Onze de Setembre, concretament, ens ha ajudat a mantenir viva la memòria d’uns fets que molts volien esborrar de la història. Fins i tot se’n burlaven –encara n’hi ha que ho fan– tot dient que “celebrem una derrota”. Però no és veritat. No celebrem cap derrota. Commemorar no és celebrar. Els catalans del present homenatgem els catalans que l’any 1714 van donar la vida en defensa de les nostres llibertats nacionals. Sense aquest homenatge, no sols seríem indignes de la seva gesta, també seríem ignorants del nostre passat. En aquest sentit, s’entén que Ciudadanos tingui tant d’interès a traslladar la Diada Nacional a la diada de Sant Jordi. Se n’adona, el lector? Si converteixes l’11 de setembre en 23 d’abril, la commemoració del 1714, a més de quedar desvirtuada, esdevé absurda i, tard o d’hora, se n’esborra l’èpica i cau en l’oblit. Posats a fer, per què no converteixen ells el 12 d’octubre en 25 de desembre, que també és una diada molt celebrada?

No se s’han sortit, però. Ni Ciudadanos, ni el PP ni el PSOE català. La presa de consciència de la societat catalana ha fet que tots tres acabessin reconeixent que la Diada Nacional de Catalunya no és la seva diada i que, a poc a poc, se n’hagin desmarcat. Ja se sap, quan hom porta al cor el 12 d’octubre, l’Onze de Setembre li fa molta nosa. I, ves per on, aquest Onze de Setembre és completament diferent dels anteriors. És l’Onze de Setembre de 2014, és l’Onze de Setembre que tanca tres segles de sotmetiment, és l’Onze de Setembre del “fins aquí hem arribat”. A partir d’ara, s’han acabat les lamentacions i cal demostrar que és veritat que quan convé seguem cadenes. Ja no és temps de gestionar engrunes, ara és temps de gestionar llibertats.

“Se equivoca gravemente quien crea que la Unión Europea ayudará a aniquilar a los catalanes”

« Postura de FEVA ante posibilidad de cierre de las Delegaciones del Gobierno Vasco

“Be Very Careful, Beloved Spain” »

“Se equivoca gravemente quien crea que la Unión Europea ayudará a aniquilar a los catalanes”

10 octubre 2012 por hanskarlperez

Artículo de Ambrose Evans-Pritchard, jefe de información económica internacional de “The Daily Telegraph”.

Excorresponsal en los EE.UU. y en Bruselas. Partidario de la Unión Europea.

“Se equivoca gravemente quien crea que la Unión Europea ayudará a aniquilar a los catalanes”.

Los últimos acontecimientos me han dejado en estado de shock, especialmente por la reacción del gobierno de Madrid. Pero de todas maneras creo que las últimas declaraciones del ministro de Asuntos Exteriores, José Manuel García-Margallo, son indignantes. Lo que no entienden ni Madrid ni el ministro es que ellos ya no tienen la sartén por el mango. Decir que “nosotros utilizaremos el derecho de veto acogiéndonos a los tratados de la Unión para bloquear una posible adhesión de Catalunya” es no entender nada. Ellos, simplemente, no pueden hacerlo.

Si España impidiera la adhesión, España misma estaría violando los tratados de la Unión; y la propia España podría ser expulsada. No digo que esto vaya a ocurrir. Pero, en cualquier caso, me sorprende el nivel de incompetencia y la voluntad que demuestra Madrid de llevar todo esto a una confrontación absoluta.

Ignorar que han salido a la calle un millón y medio de personas, con la capacidad volcánica que ello conlleva, me parece una gran estupidez. En conjunto es muy preocupante, porque veo que se está llevando a extremos amenazadores con declaraciones como las de García-Margallo, pero también con las de algunos militares: extremistas, de acuerdo; pero todo esto no deja de ser significativo.

La manera como lo presentan desde Madrid, incluida la carta del rey, que los catalanes persiguen quimeras, que quieren alterar el statu quo, etc., no tiene sentido. Ellos, por otra parte, están creando una especie de 1936. Es muy sorprendente.

Yo creía que 30 años de pertenencia a la Unión Europea habrían modificado lo suficiente la mentalidad de la derecha española. Pero los comentarios de los militares, de García-Margallo y otros, hacen que me pregunte si los militares pueden tener de nuevo algún papel en la democracia española. Espero que no. No hay camino de retorno, pero no deja de ser increíble todo lo que está pasando.

Si el Ministro de Asuntos Exteriores británico hubiera hecho un comentario sobre Escocia como el que García-Margallo hizo sobre Catalunya, el escándalo hubiera sido magnífico. ¿Se lo imaginan? Además, la reacción de exaltación nacionalista en Escocia hubiera sido incontenible. Pero es que, además, no puedes actuar de esta manera en el siglo XXI.

¿Cómo reaccionará la Unión Europea? Bien, en Bruselas creo que intentarán evitar por todos los medios tenerse que pronunciar sobre toda esta cuestión. Pero si al final resulta totalmente inevitable, lo harán. Y si el Estado español piensa que Bruselas se pondrá a su lado para evitar que los catalanes ejerzan el derecho de autodeterminación, estará cometiendo otro error de juicio.

Además, existe una agenda oculta de la Unión, no en la Comisión pero sí en otras partes de la maquinaria, que intenta promover un fortalecimiento del poder de las regiones en oposición a las naciones estado tradicionales, que en la práctica son un freno hacia la construcción de una estructura más federal, de supraestado de la Unión. Insisto: si en la Moncloa piensan que Europa les ayudará a aniquilar a los catalanes, están muy equivocados. Mucho.