Un poble en moviment

Un poble en moviment

Iñaki Anasagasti

Vaig ser, fa dos anys, en aquella Diada que va marcar un abans i un després. Em va impressionar veure un poble en moviment. Vells, joves, professionals, punkies, àvies i canalla, pares de família i solters, beates i yuppies, botiguers i estudiants... Tot un món cosmopolita mentre jo tractava de fer alguna passa, sense poder fer-ho per la gentada que ho omplia tot. I la veritat és que no es podia avançar. Quan vaig tornar a Euzkadi vaig comentar: "Això no ho atura ningú".

 

L'any passat em va tocar celebrar la Diada a la llibreria Blanquerna, a Madrid. I allà estàvem celebrant-la quan, a cara descoberta, van entrar un ramat d'irracionals, que ens van tirar un gas irritant, van cridar les seves consignes, i van llançar la senyera al terra. Patriotisme espanyol en estat pur.

 

I aquest any he vist les grandioses imatges que intentava minimitzar una brunete mediàtica que deia que, menys llops, que no hi havia tanta gent i que era la meitat de la meitat de la meitat. Pero com vaig viure la de fa dos anys i he vist de prop la perfecta organització d'aquesta, gestionada amb zel, cura i precisió de rellotger, només em crec el que he vist perquè la bona gent no menteix. I m'ha impressionat, pel seu simbolisme, la nena votant en una urna com a tancament de jornada. Un punt d'or. Heus aquí la clau.

 

A Euzkadi sempre tenim Catalunya molt a prop. La meva família va estar refugiada, en temps de guerra, a Girona i el meu primer acte públic va ser com a president de les joventuts basques de Veneçuela, al Centre Català de Caracas, envoltat de personalitats com Carles Pi Sunyer, Pau Vila, Marc Aureli Vila, Pere Grases, August Pi Sunyer i altres simpàtics testimonis d'un temps de molta intensitat. Persones que amb els seus llacets i les seves velles històries em parlaven del que va ser el primer estatut català obtingut en 1932, de Companys, del govern de la Generalitat, de l'exili i de com havien arribat a aquelles terres generoses.

 

El 1977, després de les eleccions generals, vaig acompanyar dirigents del PNB com Juan de Ajuriaguerra, Xabier Arzalluz i Kepa Sodupe a la primera Diada en llibertat i a l'ofrena feta davant l'estàtua del conseller en Cap, Rafael Casanova. Allà vaig aprendre que aquell nefast decret de Nova Planta del primer Borbó, el també nefast Felip V, i què va significar aquella lluita i la pèrdua de les institucions. Per cert, crec que va ser Trueta qui li va suggerir a Joan Carles de Borbó que, si tingués un fill, no li posés el nom de Felip. I tanmateix aquí tenim aquest cavaller que es fa dir rei de tots els espanyols.

 

I he vist els catalans anar-se cabrejant a poc a poc. L'Estatut, el raspallat, el Tribunal Constitucional, la manca de respecte per la voluntat ciutadana i el no per resposta de Madrid a qualsevol demanda d'un fragilitzat Estatut de Sau, sense la menor seguretat jurídica. I anar comprovant l'al·lèrgia que tenen a la democràcia al Madrid polític, no només a les demandes catalanes i basques sinó també a les espanyoles quan es tracta de República o Monarquia.

 

Creuo els dits perquè el referèndum escocès sigui un èxit per a Salmond i els seus seguidors. Será un toc d'alerta fantàstic i una ajuda inestimable perquè la consulta catalana del 9 de novembre sigui tot un èxit. Però està vist que la vella Espanya segueix aquí amb la seva intolerància, el seu tancament i la seva incapacitat per abordar la solució a qualsevol problema.

 

D'aquí la importància de la V d'avui. Ha estat fantàstica. Desitjo, per tant, que aquesta V creixi i creixi i creixi i els seus dos braços aconsegueixin que no només la noia jove d'avui voti, sinó que ho faci tot el poble català.

 

Enhorabona Catalunya!